Portugués brasiler

Archiu:VOLP - Vocabulário Ortográfico da Língua Portuguesa da ABL (Academia Brasileira de Letras).JPG

Portugués brasiler

Es denomina portugués brasiler, portugués americà, portugués de Brasil o portugués brasilero, a la varietat de la llengua portuguesa parlada pels més de 213 millons de brasilers que viuen dins i fòra de Brasil, sent la variant d'este idioma més parlada, escrita i llegida en el món.

També hi ha parlants de portugués brasiler com a llengua materna en els països en els que existixen grans comunitats brasileres, com en Estats Units, Paraguay, Perú, Japó, aixina com en distints països d'Europa.

Per l'importància de Brasil dins del Mercosur, esta variant és la que normalment s'estudia en els països d'Amèrica del Sur lligats a dit bloc, especialment en Argentina, Paraguay i Uruguay.

Història

A pesar de l'arribada dels portuguesos en 1500, la colonisació de Brasil va començar efectivament en 1532, de forma gradual. En eixos trenta anys, Brasil va ser atacat pels holandesos, anglesos i francesos, països que havien quedat fòra de la divisió de terres entre Espanya i Portugal, consumada en el Tractat de Tordesillas, en 1494). En 1530, el rei de Portugal organisa la primera expedició en objectius de colonisació. La mateixa va ser comandada per Martim Afonso de Sousa i tenia com a objectiu poblar el territori brasiler, expulsar als invasores i iniciar el cultiu de canya de sucre; i va començar a tindre notables resultats a partir de 1532. Per açò, la llengua portuguesa pansa a ser usada en l'actual territori brasiler. Al mateix temps atres nacions europees apleguen a Brasil, com França i Holanda, que va aplegar a instalar una colónia, dins del territori de l'actual estat de Pernambuco. En el temps, també el francés, l'espanyol, l'italià, l'alemà i l'anglés deixarien la seua impronta.

Archiu:Louis-Michel van Loo 003.jpg

El Marqués de Pombal va instituir el português com la llengua oficial de Brasil, prohibint l'us de la língua geral.

La llengua general

Abans de l'arribada de Pedro Álvares Cabral a Brasil, hi havia més de mil llengües en l'actual territori brasiler, parlades per indígenas de diverses ètnia. Eixes llengües, agrupades en famílies pertanyents als troncs tupíes, macro-ye i arahuaca, varen eixercir una gran influència en la varietat brasilera del portugués, no solament aportant nous térmens sino també un entonament característic. L'us d'eixa nova llengua, cridada brasílica, es va intensificar i es va generalisar de tal forma que va passar a ser parlada per casi tota la població que integrava el sistema colonial brasiler. En el transcurs del temps eixa llengua va ser modificant-se i a partir de la segona mitat de el XVII es va passar a denominar língua geral (llengua general). La língua geral era l'idioma parlat per la majoria de la població. Era la llengua de contacte entre els indis de diferents tribus, aixina com entre portuguesos i els seus descendents. La língua geral era una llengua franca. Eixa va ser la primera influència que la llengua portuguesa va rebre en Brasil i que va deixar fortes marques en el vocabulari popular que es parla actualment en dit país. La língua geral posseïa dos variants:

• La língua geral paulista: originada a partir de la llengua dels indis tupí de Sant Vicente i de l'alt riu Tietê, va passar a ser parlada pels bandeirantes en el XVII. D'esta forma, es va passar a escoltar eixe idioma en llocs en els que estos indis jamai varen estar, influenciant el modo de parlar dels brasilers.
• El ñe'engatú, (ie’engatú = «llengua bona») és una llengua tupí-guaraní parlada en Brasil i països limítrofs. El ñe'engatú és una llengua de comerç que va ser desenrollada i compilada pels jesuïtes portuguesos en els sigles XVII i XVIII, sobre les bases del vocabulari i la pronunciació tupinambá i tenint com a referència la gramàtica de la llengua portuguesa. El vocabulari d'esta llengua va ser enriquit en paraules del portugués i del espanyol.

Llengua d'Estat

En l'eixida dels holandesos en 1654 el portugués pansa a ser l'única «Llengua d'Estat» de Brasil. En les postrimeries de el XVII, els bandeirantes inicien l'exploració de l'interior del continent, i descobrixen or i diamants, en açò el número d'immigrants portuguesos en Brasil, i el número de lusófonos aumenta considerablement, superant als parlants de la língua geral. El 17 d'agost de 1758, el Marqués de Pombal va instituir al portugués com l'idioma oficial de Brasil, prohibint a la seua volta l'us de la língua geral. A esta altura, per l'evolució natural de la llengua, el portugués parlat en Brasil ya tenia característiques pròpies que ho diferenciaven del parlat en Portugal.

En l'intensificació del cultiu de canya de sucre en el XVII, una atra gran influència en la llengua parlada en Brasil va ser l'eixercida per les numeroses llengües africanes que varen aplegar a través del tràfic d'esclaus. En el XVI varen aplegar a Brasil 100.000 africans, en el XVII varen ser 600.000 i en el XVIII 1.300.000. Les dos llengües africanes més influents varen ser el yoruba, parlat en l'actual oest Nigèria, Benín i Togo; i el kimbundu, parlat en l'actual Angola.

Quan va aplegar la família real a Brasil en 1808, com a conseqüència de la guerra en França, es va produir un repunt en l'us del portugués en Riu de Janeiro, en convertir-se en capital del país. En aumentar la població de Rio en, prop de 15.000 portuguesos, el portugués continental es va expandir en rapidea a atres àrees de Brasil.

En 1822 Brasil va conseguir l'independència i el tràfic d'esclaus va disminuir. Mentres, aplegaven amplis contingents d'alemans i italians. En números absoluts, l'immigració italiana va ser la més important. Per este motiu, les especifidades llingüístiques dels inmgrantes italians varen marcar transformacions en la llengua portuguesa parlada en Brasil.

Fonologia

Els fonema usats en el denominat portugués europeu i el portugués brasiler, abreviats: PE i PB (o PT i pt-BR), respectivament, diferixen en el vocabulari, la pronunciació i la sintaxis, especialment en les varietats vernàcules, mentres que en els texts formals les diferències es reduïxen significativament. Abdós són, sense dubte, variants d'un mateix idioma i són, per lo tant, mútuament inteligibles.

Les diferències entre les distintes variants són, en major o menor grau, comuns a totes les llengües naturals. En un oceà dividint a Brasil de Portugal, i després de cinccents anys, l'idioma no va evolucionar de la mateixa manera en abdós països, donant orige a dos patrons de llenguage simplement diferents, no existint un que siga més correcte en relació en l'atre.

És important destacar que dins de lo que se sol cridar «portugués de Brasil» (português do Brasil) i «portugués europeu» (português europeu), existix un gran número de variacions regionals. Les modalitats africanes (Veta Verda, Guinea-Bisáu, Sant Vaig prendre i Príncip, Angola i Moçambic) i asiàtiques (Timor Oriental i Macau) són agrupades junt en la variant original, l'europea.

Sense dubte, la diferència més notable entre el portugués brasiler i l'europeu és l'accent, la manera de pronunciar les paraules.

Els fonema usats en el portugués de Brasil són, moltes voltes, diferents als usats en el portugués europeu; és dir, una mateixa paraula té una notació fonètica diferent en Brasil que en els atres països lusófonos.

Existixen varis dialectes dins del portugués brasiler i l'europeu. Dins de cada patró, estos dialectes compartixen les mateixes peculiaritats bàsiques des del punt de vista fonètic. El portugués brasiler utilisa trentaquatre fonema, de les quals tretze són vocals, dèneu consonante i dos semivocales.

Per a un hispanohablante, la diferència radicaria que, en comparar els dos dialectes, l'europeu seria molt més tancat i rígit que el brasiler, que és més obert i nassal.

Algunes diferències fonètiques destacables entre Portugal i Brasil són les següents:

• El sò fort de la R; la realisació alveolar vibrant múltiple /r/ en rnuga i carro, idèntica a la pronunciació espanyola, sobreviu encara en molts parlants de Portugal, especialment en les zones no urbanes. En Brasil, com en zones urbanes portugueses (especialment Lisboa), el fonema històric alveolar /r/ s'ha canviat per una articulació posterior o velar de varis tipos. En la zona de Riu de Janeiro, l'articulació sol ser uvular vibrant /χ/, com la «rr» lisbonenca, pero sorda. En l'interior de Brasil predomina una realisació més suau, de tipo glotal fricativa i sense vibració velar ni uvular: /h/, similar a la pronunciació anglesa per a la lletra H. Solament en el parlar «gaúcho» (pronunciat «gaúshu» en portugués) del sur de Brasil (Rio Gran do Sul) sobreviu l'antic fonema alveolar /r/ com el de la llengua espanyola en río. Per al parlant d'espanyol, quan el brasiler diu correr sona com coger. Inclús en certs llocs (àrees rurals de São Paulo, oest de Mines Gerais, nort de Paraná i surest de Mate Grosso do Sul) este sò és igual al de la R anglesa /ɹ/ (R caipira). Qualsevol d'estos tres sons per a la R s'apliquen, segons la varietat local, si esta consonante està abans d'una atra.
• La L al final de sílaba tancada (seguida d'una atra consonante), o al final de paraula, que en Portugal, en eixes mateixes posicions, es realisa velarizada /ɫ/, com la catalana o anglesa (com en la paraula la meualk, coneguda en este idioma com dark L); sol obrir-se o vocalisar-se en Brasil, en el resultat /ʊ̯/. Acústicament, és una O consonàntica. EJEMPLOS: Quan un brasiler diu animal, per a un hispanohablante sona /ɐ̃nɪ̃'maʊ̯/, cultura es pronuncia /kuʊ̯'turɐ/, i Brasil es diu /bra'ziʊ̯/. En qualsevol atra posició, es pronuncia com la variant original: un sò palatal, igual a la manera com es pronuncia esta lletra en català i anglés: /lʲ/.

• Els fonema alveolars /t/ i /d/, en contacte en el sò /ɪ/ (que en Portugal i en les variacions africanes i asiàtiques sonen com en castellà), es realisen africadas postalveolares en la major part de Brasil, resultant en CHI /t͡ʃɪ/ i DCHI /d͡ʒɪ/, respectivament. Esta és la manera en que les combinacions TI i DI sempre es pronuncien en esta varietat del portugués. Estes pronunciacions particulars també s'apliquen quan TE i DE estan al final de paraula, sent átonas; en diptongos (pronunciats /t͡ʃj/ i /d͡ʒj/ en estos casos), o quan les consonants T o D estan seguides de qualsevol atra consonante (llevat en les combinacions TL, TR i DR, que es pronuncien similar al nostre idioma, en els sons particulars /d/ i /lʲ/). EJEMPLOS: Quan un brasiler diu tupo, sona com a /t͡ʃɪpʊ/ per als parlants d'espanyol; la paraula etatro es pronuncia /t͡ʃjatrʊ/ en portugués americà, i igualment en les paraules ritmo /'hit͡ʃɪmʊ/ i déficit /'dɛfisit͡ʃɪ/. Quan diu de /d͡ʒɪ/, sona com la GI italiana, o com en la paraula anglesa gym, pronunciació que també aplica en les paraules cidade /si'donad͡ʒɪ/, advogado /ad͡ʒɪvo'gadʊ/ i ivaig donarção /id͡ʒɪ'sɐ̃ʊ/. En algunes regions di Brasil (la major part del nordest i sur), les combinacions TI i DI es realisen com els fonema /t/ i /d/ en espanyol i portugués europeu, tendència que està extinguint-se en les noves generacions.
• Els sons B, D i G sempre es pronuncien més emfàticament en la varietat brasilera del portugués. És dir, el sò B es pronuncia juntant els llavis, com en les paraules espanyoles ambas o invocar /b/, i no com en habas o ivocar /β/. El sò D (llevat en els casos en que es pronuncia /d͡ʒɪ/, descrits anteriorment), es diu posant la punta de la llengua contra les dents superiors, com en cantendo /d/, i no com en cantado /ð/. I per la seua banda, el sò corresponent per a G (llevat en els casos GE i GI, en que es pronuncia /ʒ/), és contraent la gola, com en mango /g/, i no com en mago /ɣ/. En el portugués europeu i les demés variants d'este idioma, sí s'usen els sons /β/, /ð/ i /ɣ/, com es fa en castellà, exactament en els mateixos casos que en el nostre idioma. EJEMPLOS: Pronunciació brasilera: cabeça /kaˈbésɐ/, dedo /ˈdedʊ/, agora /aˈgorɐ/, obrigado /obriˈgadʊ/. Pronunciacions portuguesa, africanes i asiàtiques d'estes paraules: /kɐˈβésɐ/, /ˈdeðʊ/, /aˈɣorɐ/, /ʊβriˈɣaðʊ/.

• En la major part de Brasil, la S al final de sílaba o paraula es pronuncia /s/ davant de consonante sorda, o /z/ davant de consonante sonora, a diferència de Portugal, en a on la pronuncien SH /ʃ/ o DSH /ʒ/, respectivament (S chiada). En Riu de Janeiro i alguns atres estats de Brasil, com Santa Catarina (específicament en la zona de Florianópolis, la capital) i en el nort del país (Maranhão, Pará, Amapá, Amazones, Roraima, Acre, Rondônia) es pronuncien com es fa en Portugal. El motiu és perque vàries persones originàries de les illes Azores varen emigrar a estes parts de Brasil. I en abdós varietats, quan una S està al final de paraula i la següent escomença en una vocal, esta lletra S es pronuncia /z/, de la mateixa manera que l'enllaç francés (liaison) o català, resultant açò últim en sinalefas. EJEMPLOS: L'expressió vos amics es pot pronunciar /ʊz ɐ̃'migʊs/ o /ʊz ɐ̃'migʊʃ/, depenent de la pronunciació local. Per la seua banda, circunstância es pot pronunciar tanto /sihkũns'tɐ̃nsjɐ/ como /sihkũnʃ'tɐ̃nsjɐ/. I isguicho es pot pronunciar de dos maneres, depenent del parla local: /ɛz'giʃʊ/ o /ɛʒ'giʃʊ/.
• Les combinacions SÇA, SCE, SCI, SÇO i SÇU es pronuncien /s/ en la varietat americana; a diferència de la pronunciació europea /ʃ/. EJEMPLOS: nascer /na'esh/, nasça /'nasɐ/, piscina /piˈsinɐ/, crescer /kre'esh/, cresço /'kresʊ/.
• En gran part de Brasil, la combinació NH es pronuncia com una I consonàntica nassal, /ȷ̃/. EJEMPLOS: manhã es diu /mɐ̃'ȷ̃ɐ̃/, i nenhum es pronuncia /nɛ̃'ȷ̃ʊ̃/. Encara que també s'utilisa la pronunciació europea en certs llocs, /ɲ/ (/mɐ̃'ɲɐ̃/, /nɛ̃'ɲʊ̃/). Per la seua banda, la combinació LH es pronuncia /j/ en alguns dialectes d'este país. EJEMPLOS: mulher es diu /mu'jɛh/ i travalho es pronuncia /tra'bajʊ/.
• En alguns llocs, s'agrega el sò I consonàntic a les combinacions AS, ES, OS, US; AZ, EZ, OZ, UZ si duen l'accent de la paraula i estan al final de la mateixa. A este fenomen de pronunciació se li coneix en portugués com epêntese (epéntesis) EJEMPLOS: arroz /a'hojs/ o /a'hojʃ/; Jesus /ʒi'zujs/ o /ʒi'zujʃ/; três /trejs/ o /trejʃ/. Encara que també es considera correcte no incloure el sò I; per lo tant, també és possible dir /a'hvos/ o /a'hoʃ/; /ʒi'zus/ o /ʒi'zoʃ/; /trés/ o /triʃ/.
• Esti fenómeno de epéntesis dil sò I consonántico també és opcional en les combinacions poc comunes /ks/, /ps/, /bʒ/, /dʒ/, /dv/, /kt/, /bt/, /ft/, /mn/, /tm/ i /dm/. EJEMPLOS: abdomen /abɪ'domɛ̃j/ o /ab'domɛ̃j/, opção /ɔpɪ'sɐ̃ʊ̯/ o /ɔp'sɐ̃ʊ̯/.
• El sistema vocálico áto i tònic és mucho més estable i conservador en Brasil, per lo que resulta més clar per al hispanohablante. Són poc freqüents en Brasil la reducció del vocalisme átono de Portugal (excepció de [ɐ ə a], [i ɪ i] i [o ʊ o] quan en fi de paraules o entre els fonema /t/, /d/ i /s/, /z/) o l'evolució del diptongo /ej/ a [ɐj] del portugués peninsular. EJEMPLOS: La paraula peixe sona ['pi(j)ʃɪ] en Brasil, pero ['pɐ(j)ʃ] en Portugal, acústicamenet «pshɪ» en Brasil i algo aixina com «psh» en Portugal, pero con el sò A pronunciat no tan clarament.

• Qualsevol vocal seguida de M o N, encara que no estiguen en la mateixa sílaba, es pronuncia nasalment en esta varietat del portugués. EJEMPLOS: La paraula amor es pronuncia /ɐ̃'mor/, Maracanã es diu /marakɐ̃'nɐ̃/, final es pronuncia /fɪ̃'naʊ̯/, nacional es diu /nasjõ'naʊ̯/ en portugués americà, i océano, /o'sjɐ̃nʊ/. En portugués europeu, les vocals es pronuncien nasalment solament si M o N estàn en la mateixa sílaba, per lo que els sons nassals no aplican en els eixemples anteriors.
• Desaparició de l'oposició entre el timbre obert i el tancat en les vocals tòniques a, i i o seguides de consonante nassal.

	Fonema *	Características fonètiques	Eixemples **
Vocals	/a/	Abierta, central, oral, no redonejada	átom, arte.
	/ɐ/	Semiabierta (dialectalment semicerrada, en Riu de Janeiro), central, oral (segurament nassal davant sílaba tònica abans de consonante nassal), no redonejada.	pano, ramo, lanho.
	/ɐ̃/	Semiabierta, central, nassal, no redonejada.	antes, amplo, maçã, âmbito, ânsia.
	/ɛ/	Semiabierta, frontal, oral, no redonejada.	métrica, piça.
	/i/	Semicerrada, frontal, oral, no redonejada	mido, pêssego.
	/ẽ/	Semicerrada, frontal, nassal, no redonejada	sempre, êmbolo, centro, concêntrico, têm, também.**
	/ɔ/	semiabierta (dialectalment oberta, en Riu de Janeiro), posterior, oral, redonejada	oclava, ova.
	/o/	Semicerrada, posterior, oral, redonejada	rolha, avô.
	/õ/	Semicerrada, posterior, nassal, redonejada.	ombro, ontem, cômputo, cônsul.
	/i/	Tancada, frontal, oral, no redonejada	item, silvícoa.
	/ĩ/	Tancada, frontal, nassal, no redonejada.	simples, símbirla, tinta, síncrono.
	/o/	Tancada, posterior, oral, redonegeua	ova, úetro.
	/ũ/	Tancada, posterior, nassal, redonejada.	algum, plúmbeo, nunca, renúncia, muito.
Consonante	/m/	Nassal, sonora, bilabial	marca.
	/n/	Nassal, sonora, alveolar	nervo.
	/ɲ/ /ȷ̃/	Nassal sonora palatal o palatal nasalizada (varia segons el parlant)	arranhado.
	/b/	Oral, oclusiva, bilabial, sonora	barc.
	/p/	Oral, oclusiva, bilabial, sorda	pnugue.
	/d/	Oral, oclusiva, linguodental, sonora	dnuga.
	/t/	Oral, oclusiva, linguodental, sorda	telha.
	/g/	Oral, oclusiva, velar, sonora	gnugue.
	/k/	Oral, oclusiva, velar, sorda	carro, quanto.
	/v/	Oral, fricativa, labiodental, sonora	vento.
	/f/	Oral, fricativa, labiodental, sorda	farelo.
	/z/	Oral, fricativa, alveolar, sonora	zero, casa, ixalar.
	/s/	Oral, fricativa, alveolar, sorda	seta, cebola, espesso, ixcesso, açúcar, auxílio, asceta.
	/ʒ/	Oral, fricativa, pos-alveolar, sonora	gelo, jarro.
	/ʃ/	Oral, fricativa, pos-alveolar, sorda	xarope, chraïm.
	/ʁ/	Oral, vibrant, sonora, uvular. Numerosos alòfons de Brasil, solen pronunciar tal com en Santa Catarina, en Paraná, en Riu de Janeiro, en Espírito Santoy en la Zona de la Mata Mineira com a resultat de la major influència llingüística europea.	rnugue, carroça.
	/ɾ/	Oral, vibrant, sonora, alveolar	variação.
	/ʎ/	Oral, lateral aproximante, sonora, palatal. Absent en el dialeto caipira i sociodialectos de baijo prestígio en tot el território nacional brasiler, considerats com a alòfons /j/ i /l/ en estos ambients.	cavalheiro.
	/l/	Oral, lateral aproximante, sonora, alveolar	luz.
Semivocales	/j/ /ȷ̃/	Oral, palatal, sonora	oivo, mãi, ária, têm, também, vivem.
	/w/ /w̃/	Oral, velar, sonora. Us com /ɫ/ vocalisat com a alòfon /ɻ/ en el dialecte caipira i /ɫ/ en certs regionalismosem del dialecte gaúcho, com l'original del portugués europeu.	aotomático, móvel, pão, freqoent, falam.

• El mateix fenomen es dona en les vocals de les sílabes átonas. Per eixemple: La primera A en la paraula cadeira es pronuncia /a/ en Brasil i /ɐ/ en Portugal.

Archiu:Tabelafonemaspb2.gif

Vore també

• Idioma portugués
• CELPE-Bras
• Acort ortogràfic de la llengua portuguesa de 1990
• Portugués angoleño
• Portugués europeu
• Acadèmia Brasilera de Lletres
• Llista de palavras diferents, en Wikicionario (Portugués)
• Govern i política de Brasil
• Anex:Monarques de Brasil