Guinea-Bisáu

Archiu:Guinea-Bissau - Location Map (2013) - GNB - UNOCHA.svg

Guinea-Bisáu

Guinea-Bisáu o Guinea-Bissau, oficialment la República de Guinea-Bisáu, és un país de l'oest d'Àfrica que cobrix 36 125 km² en una població estimada de 1 644 000 habitants (2022). Llimita en Senegal al nort, Guinea al sur i a l'est, i en el oceà Atlàntic a l'oest.

Guinea-Bisáu va ser una volta partix del Regne de Gabú, aixina com partix del Imperi de Mali. Algunes regions d'este regne varen persistir fins a el XVIII, mentres que algunes atres estaven baix la dependència del Imperi portugués des de el XVI. Durant el XIX va ser una colónia portuguesa, formant part de la denominada Guinea Portuguesa. En obtindre la seua independència, declarada en 1973 i reconeguda despuix d'una guerra que va terminar en 1974, es va agregar el nom de la seua capital, Bisáu, al nom oficial del país per a evitar confusions entre esta i la República de Guinea (abans Guinea Francesa). Guinea-Bisáu ha tingut una història d'inestabilitat política des de la seua independència, i solament un president electe (José Mário Vaz), ha terminat en èxit un mandat complet de cinc anys. L'actual president és el general d'Eixèrcit Horta Inta-A Na Man, qui va assumir el càrrec despuix d'un colp militar en 2025, estant al front del Alt Comando Militar per a la Restauració de la Seguritat Nacional i l'Orde Públic.

El criollo de Guinea-Bisáu (basat en el idioma portugués) és l'idioma nacional. Segons un estudi de 2012, el 54 % de la població ho parla com a primer idioma i al voltant del 40 % com a segon idioma. Al voltant del 2 % de la població parla portugués, l'idioma oficial, com a llengua materna, i el 33 % ho parla com a segon idioma. El restant parla una varietat de llengües africanes natives. El cristianisme i l'islam són les principals religions practicades en el país. El PIB per càpita del país és un dels més baixos del món.

Guinea-Bisáu és membre de les Nacions Unides, la Unió Africana, la Comunitat Econòmica d'Estats d'Àfrica Occidental, la Organisació per a la Cooperació Islàmica, la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa, la Organisació internacional de la Francofonía i la Zona de Pau i Cooperació de l'Atlàntic Sur.

Història

Artícul principal → Història de Guinea-Bisáu.

El territori actual de Guinea-Bisáu va ser el regne de Gabú, que pertanyia al Imperi de Mali; algunes parts del regne varen persistir fins a el XVIII. Els primers vestigis de presència humana en Guinea-Bissau daten de fa 200 000 anys, pero els registres històrics més evidents escomencen en el ORD mileni a. C. en l'arribada dels pobles del desert del Sahara, antepassats dels actuals grups ètnics del llitoral i illes de Guinea-Bissau. En el IV es dona la fundació de l'imperi de Ghana que durarà fins a el XI, quan els Almorávides prenen Kumbi-Saleh, la capital de Ghana. És llavors que els pobles Naulus i Ladurnas apleguen a Guinea-Bissau, a on dominava el poble Mandinga, pertanyent al Regne de Gabú, ubicat entre la regió nordest de Guinea-Bissau i la regió de Casamansa. El Regne de Gabú, a la seua volta, era vassall de l'Imperi de Mali (1230 a 1546), un Estat ric i suntuoso que va des de la regió del riu Senegal fins a l'Alt Níger.

Imperi de Mali

Declarat Mansa de Mali, Soundiata Keïta i els seus successors varen estendre el seu territori per mig de conquistes bèliques, creant una administració i una organisació territorial per als territoris inicials i ocupats: els Mansayas. Estos territoris polític-administratius estan governats per Farims (el poder trencada entre algunes famílies Vaig manar, al principi de l'ocupació) somesos al Mansa de Mali.

En el pretext d'una disputa comercial entre un rei wolof i Soundjata Keita, este va enviar al seu cosí, el general Tiramaghan Traoré, a prendre represàlies, que varen resultar victorioses. A Tiramaghan Traoré se li va encomanar llavors l'ampliació de la part occidental del Imperi per a permetre-li l'accés directe a la mar i a la preciosa sal. Entre 1235 i 1265, el seu eixèrcit de ginets, seguit per un enorme comboi de la població, que representava tots els oficis, va invadir la zona entre Senegal i Geba. En 1250, este eixèrcit va derrotar al rei bainouk Kikikor en camp obert prop de la seua capital, Mampating. Kikikor no va ser assessinat; primer va ser fet presoner, per a que es pogueren portar a terme negociacions per a integrar als #colon mandingas en el poble bainouk. És esta mescla de regles sotils la que es convertirà en lo que més vesprada es dirà el mandingo d'Occident i s'expressarà en mandinga.

Est va ser el fi del gran regne Bainouk, la major part del territori de la qual va ser invadit i dividit gradualment en Mansayas. La de Sankola, la Sankolanké, a unes decenes de quilómetros al nort de l'actual Bafatá, serà la sèu econòmica en un primer moment, ya que és el centre del comerç en el restant de l'Imperi i en particular en els comerciants de la Manding Mansa. Tiramaghan es traslladava constantment d'una Mansaya a una atra per a assegurar la correcta administració de les Mansayas. Era ell qui, despuix de cada conquista, designava als líders de cada nova Mansaya d'entre els seus guerrers.

Les poblacions de les antigues nacions es varen integrar fàcilment en estes mansayas occidentals, segons una política que va prevaldre en tot l'imperi maliense. Esta integració és una via de doble sentit, ya que les mansayas integren algunes de les normes de les nacions conquistades. Per això, les mansayas entre Gàmbia i Geba són molt diferents de les demés mansayas de l'Imperi. Per eixemple, es pot observar el matrilinaje5 resultant de les lleis bainouk, i en conseqüència el repartiment per part dels descendents dels bainouks del poder rotatori en les famílies no manes, l'importància de les religions animista, el nomenament de l'antiga noblea al cap dels territoris descentralisats, etc. En conseqüència, els clercs musulmans varen eixercitar un paper diferent en estes mansayas que en atres regions de l'Imperi a on l'Islam estava més estés, i varen reforçar el marabutismo com a instrument de poder entre la noblea, pero mai varen alcançar posicions de liderage o de noblea.

Esta conquista va permetre establir un comerç a llarga distància en els principals centres comercials sahelianos, #lo que va permetre accedir als productes del comerç transahariano en les nacions del Magreb i Àsia. Per a conseguir-ho, els comerciants, a diferència de la noblea, varen abraçar la religió musulmana.

Nómades: l'instalació de pobles agrícoles en l'Imperi, com Ghana, sempre va estar acompanyada en la perifèria per l'instalació de pastors (foulo segons els mandingos), antics nómades que formaven la nació Fulbe. La presència de ganado permetia el fumat dels cultius i l'intercanvi de cereals per la llet i el mestiçage.

Entre els sigles XV i XVIII

L'organisació Vaig manar-Bainouk es va enfortir i es va convertir en la Kaabunké independent, encara animista i governada pels militars. A pesar de la deterioració de l'imperi maliense, este es va transformar a lo llarc dels sigles. Cap a el XV, el Farim dels Sankolanké era Farsisangu. Pero despuix del seu regnat, Sankolanké es va dividir en Birasunké i Kaabunké; el centre econòmic i polític dels mansayas en la regió es va traslladar a la capital d'esta última, Kansala. Kaabunké va créixer fins a comprendre totes les mansayas de la zona des de Gàmbia fins al Riu Gran, inclosa Birasunké. En el XVII, Kaabunké es va convertir en la capital de Gàmbia.

En el XVII, Kaabunké va declarar la seua autonomia sobre Mali, debilitat per l'invasió songhai. El seu Farim, que va alternar entre 3 famílies, va prendre el títul de Mansa de Kaabunké. Kaabunké va seguir sent un estat descentralisat i va aplegar a tindre fins a vint mansayas en determinats moments. Esta descentralisació permet variacions polítiques i administratives d'una Mansaya a una atra.

Cinc elements fonamentals permetran mantindre-la:

• El comerç cap a l'Est (que dona lloc al comerç transahariano) es veu dificultat per la creació dels regnes fula que separen els països Djolof, Kaabunké i Guinala de l'antic imperi de Mali. Kaabunké va aprofitar llavors la reorientació del comerç cap a l'mar. El Mansa de Kaabunké, situat en Kansala, enviava emissaris als mercats del Geba i del Gàmbia, i en particular als llocs comercials europeus (vejau més alvance).
• Rets comercials de llarga distància. Els musulmans mandingos (diolas) no estaven sols; també els acompanyaven comerciants judeus que havien fugit d'Espanya i Portugal, i "cristians" (judeus portuguesos i espanyols convertits per la força al cristianisme). Totes elles estan vinculades a les rets comercials transaharianas i operen en els mercats del noreste del Sàhara (per eixemple, Arguin, un port more i centre comercial, especialment de textils, que també rep els barcos dels comerciants portuguesos i judeus que fugen en barcos portuguesos). També alguns comerciants de llarga distància musulmans, judeus i cristians de Geba i Gàmbia formaven provablement partix de rets comunes en alguns comerciants portuguesos de barcos. Açò va facilitar el comerç entre Àfrica Occidental i l'Atlàntic en els sigles XV i XVI. Quan els primers barcos portuguesos varen aplegar als mercats de Gàmbia, es coneixia l'existència de cristians. La seua arribada per mar, no obstant, va sorprendre i va despertar la curiositat.
• Va mantindre en secret l'ubicació de la seua capital i la Mansa no va permetre que els comerciants europeus entraren en l'interior del regne.
• La demanda d'esclaus aumenta sense control
• Els nobles d'èlit eren guerrers (ginets): Kaabunké va basar la major part del seu desenroll econòmic en les guerres de razzia en les nacions veïnes, especialment a l'est.

No obstant, esta opció estratègica de govern militar es revelaria més tarde com la seua debilitat, ya que va passar per alt el desenroll d'atres estrats de la seua població. Les lligues professionals, els sabaters i els ferrers, els nobles de classe baixa (l'imperi de Mali va ser un colp dels caçadors convertits en cavalleria militar contra les lligues, sobretot de ferrers, antics governants de Ghana i dels primers Mane), no es varen beneficiar de la riquea acumulada: Pel comerç orientat principalment al trueque, els successius Mansas elegits entre els nobles guerrers intercanviaven or, esclaus i atres mercaderies per cavalls, pero també armes, cadires de montar, mobles i utensilis de lux. Açò impedirà el desenroll d'una indústria artesanal productiva, llimitant-se els artesans a reparar lo que s'adquirix a través del comerç internacional

Colonisació portuguesa

Si ben els portuguesos es varen instalar en Guinea en el XV, no es varen aventurar més allà del llitoral marítim. El regne de Gabú va conseguir mantindre la seua independència fins a el XIX, mentres les poblacions costeres eren esclavizadas.

Els rius de Guinea i les illes de Veta Verda varen ser de les primeres regions d'Àfrica explorades pels portuguesos. El navegant portugués Álvaro Fernandes va aplegar a Guinea en 1446 (Nuno Tristão segons atres fonts) i va reclamar la possessió del territori, pero abans de 1600 es varen establir pocs llocs comercials.

L'ocupació del territori per part de la Corona portuguesa només va tindre lloc baix la dinastia filipina, en la fundació de la ciutat de Cacheu (1588), administrativamente subjecta a l'archipèlec de Veta Verda. En el mateix context, en 1630 es va crear la Capitania General de la Guinea Portuguesa per a administrar el territori.

Despuix de la Restauració portuguesa (1640), es va recomençar el poblament de la regió i es varen fundar els assentaments de Farim i Ziguinchor. La colonisació portuguesa es va estendre des de les desembocadures dels rius Casamansa, Cacheu, Geba i Buda. Durant sigles, la regió va ser un punt estratègic per al comerç d'esclaus.

A finals de el XVII es va construir la fortalea de Bissau, en un moment en que els francesos escomençaven a afirmar la seua presència en la regió. En 1753, es va restablir la Capitania de Bissau.

La molt dèbil posició portuguesa en l'Alta Guinea va ser reforçada pel primer marqués de Pombal, que va promoure el suministrament d'esclaus des d'esta zona a les províncies de Grão-Pará i Maranhão, en el nort de Brasil. Entre 1757 i 1777, es varen transportar més de 25 000 esclaus des dels «Rius de Guinea», que s'aproximaven a la Guinea portuguesa i a parts de Senegal, a pesar de que esta zona havia estat molt abandonada pels portuguesos durant els 200 anys anteriors. Bissau, fundada en 1765, es va convertir en el centre del control portugués.

L'interés dels britànics per la zona va dur a un breu intent en la década de 1790 d'establir una base en l'illa de Bolama, que no presentava indicis de presència portuguesa continuada. Els #colon britànics es varen retirar en 1793 i els portuguesos varen ocupar oficialment l'illa en 1837. Inclús despuix de la reclamació portuguesa en 1837, els afroportugueses varen viure i varen treballar allí junt als afrobritánicos d'Sierra Leona, ya que Gran Bretanya no va renunciar a la seua reclamació de Bolama fins a 1870.

L'abolició del comerç d'esclaus per part de Gran Bretanya en 1807 va donar als traficants de Guinea un virtual monopoli sobre el comerç d'esclaus d'Àfrica Occidental en Brasil. Encara que els governs brasiler i portugués varen acordar en la década de 1830 posar fi a este tràfic, provablement va continuar als nivells de el XVIII fins al cap de 1850, quan els britànics varen pressionar a Brasil per a que aplicara la prohibició existent sobre l'importació d'esclaus. L'últim enviament important d'esclaus d'Àfrica Occidental va aplegar a Brasil en 1852.

L'interés de Gran Bretanya per la regió de l'Alta Guinea va disminuir en la finalitat del comerç britànic d'esclaus en 1807 i es va centrar en Sierra Leona despuix de l'abandó de l'assentament de l'illa de Boloma. A principis de el XIX, els portuguesos se sentien raonablement segurs en Bissau i consideraven la costa veïna com a pròpia. El seu control era tènue: durant gran part de el XIX la presència portuguesa en Guinea es va llimitar principalment als rius de Guinea, els assentaments de Bissau, Cacheu i Ziguinchor (este últim ara en Senegal). En els demés llocs, la conservaven, en poca ajuda oficial, els criollos locals i els isleños de Veta Verda, que posseïen menudes plantacions (pontus).

L'existència de plantacions regentades per francesos i senegalesos va supondre un risc de reivindicació francesa al sur del riu Casamance. En acabant de que la Conferència de Berlín de 1885 introduïra el principi d'ocupació efectiva, les negociacions en França varen conduir a la pèrdua de la valiosa regió de Casamance per a l'Àfrica Occidental francesa. A canvi, els francesos varen acceptar els llímits de la Guinea portuguesa.

En 1879, Veta Verda es va separar administrativamente i es va crear la Guinea Portuguesa. Una miqueta més vesprada, en el marc del Congrés de Berlín (1884-1885), davant l'esgarre d'Àfrica per part de les potències colonials europees, Guinea-Bissau, ya en les seues fronteres delimitades, va ser confirmada a Portugal. No obstant, els posteriors intents d'ocupació i colonisació portuguesa no es varen produir sense la resistència de les poblacions locals. L'últim d'ells es va produir en 1936 en l'alçament dels Bijagós de Canhabaque.

Portugal va ocupar mija dotzena de bases costeres o fluvials, controlant part del comerç marítim, pero no gran part de la població. No obstant, en 1892, Portugal va convertir a Guinea en un districte militar separat, per a promoure la seua ocupació. Si la doctrina de l'ocupació efectiva haguera segut tan prominent en 1870 com despuix de 1884, Portugal també podria haver perdut Bolama a mans de Gran Bretanya. No obstant, Gran Bretanya i Portugal varen acordar en 1868 un arbitrage internacional. El president Ulysses S. Grant dels Estats Units d'Amèrica va actuar com a àrbit i en 1870 va concedir l'illa a Portugal.

La precària situació financera i la debilitat militar de Portugal amenaçaven la seua capacitat per a conservar les seues colónies. En 1891, António José Enes, ministre de Marina i Colónies, va racionalisar els imposts i va otorgar concessions en Guinea, principalment a empreses estrangeres, per a aumentar les seues exportacions. L'aument dels ingressos pretenia finançar una expansió gradual del control que proporcionaria a Portugal ingressos fiscals procedents del comerç i dels indígenes. No obstant, el modest aument dels ingressos del govern entre 1895 i 1910 no va cobrir el cost de les tropes utilisades per a impondre els imposts. La política de Enes va fracassar en gran mida; la resistència va continuar en l'interior, en les illes i en la costa. No obstant, una volta iniciada l'ocupació militar, Portugal va persistir en l'esperança d'obtindre futurs beneficis.

Despuix de la caiguda de la monarquia portuguesa en 1910, la nova república va crear un ministeri per a l'administració colonial. Entre 1913 i 1915, João Teixeira Pinte va utilisar les tropes Askari per a impondre el domini portugués i esclafar la resistència a l'impost sobre les cabanyes, destruint llogarets i confiscant el ganado, #lo que va provocar la fugida de molts a Senegal o als boscs. El cost del manteniment de les seues forces i els dèficits presupostaris resultants varen dur a la seua destitució en 1915.

Encara que la Primera Guerra Mundial va aumentar la demanda mundial de productes tropicals i va estimular l'economia guineana, la depressió de la posguerra i les freqüents crisis polítiques varen crear una profunda recessió. En l'alçament militar de 1926 en Portugal, la major part de Guinea estava ocupada, administrada i gravada en imposts, pero els seus ingressos no eren suficients per a pagar la seua administració, i molt manco per a ampliar-la. Quan l'Estat Novo va impondre la policia en les illes Bissagos en 1935-36, va completar el seu control de Guinea.

Entre els anys 1930 i 1960, la colónia era un remanso abandonat, l'única importància del qual econòmica era suministrar a Portugal al voltant d'un terç del seu oli vegetal, procedent del cacau. No estava clar si la seua població, d'uns 500.000 habitants en 1950, era lo suficientment gran com per a cultivar suficients cacaus per a pagar les seues importacions i la seua administració, i seguir cultivant aliments per a la seua població.

En 1951, per la pressió internacional, l'estatut de Colónia de la Guinea Portuguesa se substituïx pel de Província Ultramarina, pero la resistència guineana i la lluita per l'autodeterminació sempre que es feya sentir, tenint com a marc històric la fundació del PAIGC (Partit Africà per a l'Independència de Guinea i Veta Verda) el 19 de setembre de 1956 per Amílcar Cabral, Luis Cabral, Arístides Pereira i Júlio de Almeida. A lo llarc de tres anys la resistència del PAIGC va ser pacífica, pero va endurir despuix de la massacre de Pidjiguiti el 3 d'agost de 1959.

En este dia, els treballadors del port de Bissau, estibadores i mariners estaven en folga exigint millores salarials, pero les forces de la DEMANA Portuguesa (Policia Internacional i de Defensa de l'Estat) varen detindre la manifestació i varen matar a unes 50 persones, ferint també a atres 100 manifestants. El dia 3 d'agost es va transformar en un dels marcs de la lluita de lliberació de Guinea i és actualment un dels principals dies festius del país..

En la década de 1950, la mortalitat infantil era de 600 morts per cada 1000 #naiximent i solament el 1 % de la població rural estava alfabetizada.

Amílcar Cabral va fundar la Associació de Deports i Recreació, que en 1956 es convertiria en el Partit Africà per a l'Independència de Guinea i Veta Verda (PAIGC).

En 1959, una folga de treballadors en el port de Bisáu va donar lloc a una massacre. Cinquanta treballadors varen morir a mans de la policia portuguesa i més de cent varen resultar ferits. Esta massacre constituïx un «punt d'inflexió en el pensament dels nacionalistes revolucionaris», encorajant-los a reconsiderar les lluites pacífiques portades a terme fins a llavors per a considerar la lluita armada.

En 1963, el Partit Africà per a l'Independència de Guinea i Veta Verda (PAIGC) va desencadenar la guerra d'independència. La insurgencia va ser guanyant poc a poc el respal de les poblacions rurals i les «zones lliberades» es varen estendre sobre el 50 % del territori des de 1966, i després sobre el 70 % des de 1968. Baixe el liderage d'Amílcar Cabral, els rebels estan tractant de reconstruir un model polític en el que el poder és eixercit pels propis llauradors i es comprometen a desenrollar el sistema de salut i l'alfabetisació.

L'objectiu és alguna cosa més que l'independència nacional. Segons Cabral: «no estem lluitant simplement per a posar una bandera en el nostre país i tindre un himne, sino per a que els nostres pobles mai més siguen explotats, no solament pels imperialistes, no solament pels europeus, no solament pels blancs, perque no confonem els factors d'explotació o d'explotació en el color de la pell dels hòmens; ya no volem l'explotació en casa, ni tan sols pels negres».

Independència

Les zones lliberades pel PAIGC varen proclamar la República Democràtica de Guinea, en 1973, reconeguda per la Assamblea General de les Nacions Unides. Guinea-Bisáu va ser la primera colónia portuguesa d'Àfrica que va obtindre l'independència. En Bisáu va nàixer l'antecessor del Moviment de les Forces Armades, responsable del derrocament del règim dictatorial portugués en 1974. Quatre mesos despuix, Portugal va reconéixer l'independència de Guinea-Bisáu.

L'independència va començar baix els millors auspicis. La diàspora de Guinea-Bisáu va retornar en forma massiva al país. Es va crear un sistema d'accés escolar per a tots. Els llibres eren gratuïts i les escoles disponien d'un número suficient de professors. En 1974 va ser creat Correios dona Guiné-Bissau, l'operador postal oficial del país.

En 1980, João Bernardo Vieira va encapçalar un colp d'Estat que va acabar en la presidència de Luis Cabral i va interrompre la fusió en Veta Verda quan abdós països planejaven una unió constitucional. Des de llavors, el país es va orientar cap a una economia lliberal. Les retallades presupostàries es varen fer a costa del sector social i de l'educació.

En 1986, es dona un nou intent de colp d'Estat, esta volta encapçalat pel vicepresident del Consell de la Revolució, pel fiscal general de la República i varis oficials superiors de les Forces Armades que terminen detinguts, i alguns d'ells fusilats, en lo que va aplegar a ser conegut com el «cas 17 d'octubre». El règim multipartidista aplega en 1991 i en 1994 s'efectuen les primeres eleccions lliures en GuineaBissau, en la victòria del PAIGC i de Nino Vieira per a la Presidència, en una majoria absoluta. En 1997, Guinea-Bissau s'integra a l'Unió Econòmica i Monetària de l'Oest Africà (UEMOA) i adopta el Franco CFA com a moneda nacional, en substitució del Pes. El països també membre de la Comunitat Econòmica d'Estats d'Àfrica Occidental des de 1975. L'any 1998 marca l'inici d'un periodo molt conturbado i de males memòries per a Guinea-Bissau - una guerra civil entre el govern elegit democràticament i una auto intitulada «Junta Militar», basada en rivalitats i lluites per a controlar el poder en el PAIGC. Esta guerra, que va durar al voltant d'11 mesos, va devastar les infraestructures, l'economia, la societat, les famílies i va cobrar moltes vides. La destrucció del teixit econòmic i social va tindre conseqüències catastròfiques per al país que perduren fins a l'actualitat.

João Bernardo Vieira va permanéixer en l'exili fins a 2005, nou anys despuix del fi d'una guerra civil d'onze mesos que ho havia expulsat del poder, va retornar per a presentar-se als comicis destinats a restablir la democràcia.

En la matinada del 2 de març de 2009 (4:00 GMT) va ser assessinat en un atentat en bomba, en els quarters de l'eixèrcit, el cap d'Estat Major Tagme Na Waie. Alguns militars opinaven que este assessinat havia segut ordenat pel president de Guinea-Bisáu, João Bernardo Vieira. Hores despuix, est va ser assessinat per uns militars en la residència presidencial. Prèviament s'havia negat a l'oferiment de l'Embaixada d'Angola d'evacuar-ho a la seua sèu diplomàtica. Va morir als 69 anys d'edat, despuix d'haver estat més de 23 anys al front de Guinea-Bisáu.

Despuix de la mort de Vieira, els militars del país varen jurar respectar l'orde constitucional de successió. El portaveu de l'Assamblea Nacional, Raimundo Pereira, va assumir el poder interinamente fins a una elecció nacional, que va ocórrer el 28 de juny de 2009, vençuda per Malam Bacai Sanhá, que va assumir el poder el 8 de setembre del mateix any.

El 9 de giner de 2012, el president Sanhá va morir de complicacions de la diabetis i Pereira va anar novament designat president interí. En la nit del 12 d'abril de 2012, membres de les forces armades del país varen donar un colp d'estat i varen arrestar al president interí i a un destacat candidat presidencial. L'ex vicejefe de personal, el general Mamadu Ture Kuruma, va assumir el control del país en el periodo de transició i va començar les negociacions en els partits d'oposició.

José Mário Vaz va ser president de Guinea-Bissau des de les eleccions presidencials de 2014 fins a 2019. Al final del seu mandat, Vaz es va convertir en el primer president electe en completar el seu mandat de cinc anys. No obstant, va perdre les eleccions de 2019 davant Umaro Sissoco Embaló, qui va assumir el càrrec en febrer de 2020.

Govern i política

Artícul principal → Política de Guinea-Bisáu.

Guinea-Bisáu és una república. En el passat, el govern estava molt centralisat. El govern multipartidista no es va establir fins a mediats de 1991. El president és el cap d'Estat i el primer ministre és el cap de Govern. Des de 1974, cap president havia conseguit complir un mandat complet de cinc anys, fins que recentment José Mario Vaz va terminar el seu mandat de cinc anys el 24 de juny de 2019.

A nivell llegislatiu, existix una Assamblea Nacional Popular (Assembleia Nacional Popular) unicameral composta per 100 membres. Són elegits popularment en circumscripcions plurinominales per a un mandat de quatre anys. El sistema judicial està encapçalat pel Tribunal Suprem dona Justiça (Tribunal Suprem), compost per nou juges nomenats pel president; eixercixen les seues funcions a voluntat del president.

Els dos principals partits polítics són el PAIGC (Partit Africà per a l'Independència de Guinea i Veta Verda) i el PRS (Partit per a la Renovació Social). Hi ha més de 20 partits menors.

Constitució

La Constitució de Guinea-Bissau és la llei fonamental de Guinea-Bissau.

A pesar d'una vida política marcada per l'inestabilitat des de la independència, Guinea-Bissau només ha tingut una constitució, revisada en 1991, 1993 i 1996.

El 12 de maig de 2020, el president de Bissau-Guinea, Umaro Sissoco Embaló, va anunciar en un decret presidencial la creació d'una comissió per a propondre un proyecte de revisió de la Constitució. Els cinc membres d'esta comissió, elegits pel propi president, tindran 90 dies per a presentar-li el seu treball.

«La Constitució de la República de Guinea-Bissau, en vigor des de 1984, ha segut revisada de tant en tant i ha demostrat ser imperfecta en varis aspectes que deuen tindre's en conte, aixina com en punts que donen lloc a diferències d'interpretació per l'imprecisió i ambigüitat que conté», senyala el decret.

El text es referix llavors a la «necessitat d'adoptar un sistema de govern que s'adapte millor a la realitat sociocultural del país i que contribuïxca a garantisar l'estabilitat institucional» de Guinea-Bissau.

De fet, la Comunitat Econòmica d'Estats d'Àfrica Occidental (CEDEAO) havia instat al president a «iniciar immediatament la reforma d'una nova Constitució que se sometrà a referèndum en un determini de sis mesos» en un comunicat datat el 22 d'abril de 2022.

Política exterior

Guinea-Bissau seguix una política exterior no alineada i busca relacions amistoses i de cooperació en una gran varietat d'estats i organisacions.

Guinea-Bisáu és un dels Estats membres fundadors de la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP), també coneguda com Commonwealth Lusófona, organisació internacional i associació política de nacions lusófonas de quatre continents, a on el portugués és llengua oficial.

Integra rambién la Organisació Internacional de la Francofonía i adicionalment Guinea-Bisáu és membre de vàries organisacions internacionals: les Nacions Unides i molts dels seus organismes especialisats i afins, com el Banc Mundial, el Fondo Monetari Internacional (FMI), la Organisació Mundial de la Salut, l'Organisació per a l'Agricultura i l'Alimentació, el Grup dels 77 i l'Organisació d'Aviació Civil Internacional.

Guinea-Bisáu també és membre del Banc Africà de Desenroll (BAfD), la Comunitat Econòmica d'Estats d'Àfrica Occidental (CEDEAO), l'Unió Econòmica i Monetària d'Àfrica Occidental (UEMOA), la Organisació de Cooperació Islàmica (OCI), la Unió Africana (UA) i el Comité Interestatal Permanent de Lluita contra la Sequia en el Sahel (CILSS).

Guinea-Bissau manté bones relacions en Portugal; en els últims décades, molts guineanos han emigrat a Portugal i la comunitat d'immigrants en este país és ya relativament numerosa. La major part dels llaços entre Portugal i Guinea-Bissau són econòmics, casi el 40 % de les importacions de Guinea-Bissau provenen de Portugal. En els últims anys, el comerç entre Portugal i Guinea-Bissau ha aumentat molt. En varis sectors econòmics, Portugal està molt present. Portugal és un dels principals socis comercials d'esta nació.

Les relacions entre Guinea-Bissau i Estats Units són sòlides. Estats Units ha donado millons de dólars en ajuda alimentària i en la construcció d'infraestructures i servicis bàsics. Des de 1990, Estats Units ha finançat programes de desminado, desactivant les mines terrestres. Ademés, la promoció de la democràcia i l'indústria agrícola són objectius de l'inversió nortamericana.

Entre 1990 i 1998, Guinea-Bissau va reconéixer a Taiwan com la Chinenca llegítima; no obstant, en 1998 va passar a reconéixer a la República Popular China. China ha finançat algunes construccions en Guinea-Bissau, com a estadis deportius i edificis governamentals, a canvi de drets exclusius sobre la peixca i la explotació forestal de Guinea-Bissau. China també ha invertit en la millora de les telecomunicacions en Guinea-Bissau.

La relació en la Federació Russa ve de l'época de la Unió Soviètica, en la que l'Unió Soviètica finançava a Guinea-Bissau, principalment proporcionant-li molt material militar. Es varen firmar varis acorts bilaterals, principalment en els sectors de la cultura i el transport. Les relacions es varen gelar despuix de la caiguda de l'Unió Soviètica.

La relació entre Veta Verda i Guinea-Bissau és antiga, abdós formaven part de la mateixa administració portuguesa i del mateix país fins que es varen separar en 1980. Molts turistes caboverdianos visiten Guinea-Bissau i viceversa. Abdós tenen una cultura, una demografia i un govern molt similars.

Guinea-Bissau també manté una bona relació en Índia, que és el major importador de productes de Guinea-Bissau.

Brasil recolza molts proyectes d'educació, salut i agricultura en Guinea-Bissau.

Guinea-Bissau ha reconegut l'independència de Kosovo i el seu dret a ser un «país sobirà» seguint la política nortamericana al respecte.

Defensa

Les Forces Armades Revolucionàries del Poble (en portugués: Forças #Armada Revolucionárias do Povo) o FARP són els militars nacionals de Guinea-Bissau. Esta institució està formada per un Eixèrcit, una Marina, una Força Aérea i forces paramilitars. Un cens del Programa de les Nacions Unides per al Desenroll (PNUD) de 2008 va estimar que les Forces Armades contaven en uns 4000 efectius. Una sifra anterior del World Fact Book de la CIA era de 9.250. El World Fact Book també va estimar la despesa militar en $9 460 000 (nou millons quatrecents xixanta mil dólars), i la despesa militar com a percentage del PIB en un 3,1 %.

El World Fact Book també informa de que l'edat i l'obligació del servici militar és de 18 a 25 anys per al servici militar obligatori selectiu; 16 anys o menys en el consentiment dels pares, per al servici voluntari (2009).

La multitut de menudes illes en alta mar i un eixèrcit capaç d'eludir al govern en impunitat l'han convertit en un punt de transbordo favorit per a la droga cap a Europa. Els avions llancen càrregues en les illes o prop d'elles, i les llanches ràpides arrepleguen les bales per a enviar-los directament a Europa o a terra ferma. El llavors cap de l'ONU, Ban Ki-moon, va demanar que se sancionara als implicats en el tràfic de drogues de Guinea-Bissau.

El exjefe de la Força Aérea, Ibraima Papa Camara, i el exjefe de la Marina, Jose Americo Bubo Na Tchuto, han segut nomenats «capos de la droga».

Organisació territorial

Artícul principal → Organisació territorial de Guinea-Bisáu.

Per a la seua administració política, Guinea-Bisáu està dividida en huit regions (regiõés) i un sector autònom (sector autònom). Estos a la seua volta estan subdivididos en trentasset sectors. Les regions són:

Bafatá Biombo Bisáu* Bolama Cacheu Gabu Oio Quinara Tombali * sector autònom

Geografia

Artícul principal → Geografia de Guinea-Bisáu.

Guinea-Bisáu ocupa una superfície de 36 125 km². És un país molt pla en el que cap punt del mateix sobrepassa els 300 metros d'altitut. Es troba travessat per multitut de rius (Cacheu, Corubal i Geba) i té unes estupendes plages en la costa atlàntica. Aixina mateix, en el seu llitoral marítim es troben una série d'archipèlecs pertanyents al país.

Guinea-Bisáu llimita al nort en Senegal, al sur i a l'est en Guinea i a l'oest en el oceà Atlàntic, en un llitoral d'al voltant de 350 km i a on es troben els seus illes Bijagós.

Ubicació

Guinea-Bissau es troba en l'oest d'Àfrica Occidental i en la cridada Alta Guinea, entre els 13° i 17° de llongitut oest i els 11° i 12° de latitut nort. Al nort, la república llimita en Senegal (frontera comuna d'uns 338 km), i a l'est en Guinea (frontera comuna d'uns 386 km). La llongitut total de la frontera és de 724 km, més 350 km de costa. En una superfície total de 36 125 km² (28 120 km² de superfície terrestre i 8005 km² de superfície aquàtica), el país és un 10 % més menut que Suïssa, en una superfície comparable a la de Taiwan. Les coordenades geogràfiques de la capital, Bissau, són 11°50′ de latitut nort i 15°36′ de llongitut oest.

Paisages

A l'interior predominantment pla li seguix una franja costera en una zona pantanosa, fortament accidentada per l'erosió marina. La montanya més alta és Madina do Boé, en 262 m s. n. m.. Els rius més importants són el riu Gêba, el riu Cacheu i el riu Corubal.

El archipèlec dels Bissagos (Arquipélago dos Bijagós) es troba front a la costa del continent, en el Oceà Atlàntic, en les illes més importants del país: Ilha de Orango, Caravela, Bubaque, Roxa, Bolama, Un i Formosa.

Ecologia

El WWF dividix el territori de Guinea-Bisáu en dos ecorregiones:

• Manglar guineano, en la costa oest.
• Mosaic de selva i sabana de Guinea, en l'interior.

Clima

Guinea-Bisáu conta en un clima càlit durant tot l'any i té poques variacions en la seua temperatura, que en promig aplega als 26,3 °C. La precipitació promig per a Bisáu és de 2024 mm, encara que casi tota esta cantitat cau durant l'estació plujosa, la qual comprén des de juny fins a setembre o octubre. Des de decembre fins a abril, el país experimenta una sequia.

Fauna

Les reserves naturals tenen una rica varietat de fauna protegida i el país és un dels centres més importants per a l'observació d'aus en tot lo món, principalment en la zona de Cacheu a on es varen identificar 248 varietats d'aus en 2014 i en els Estanys de Cufada. L'Archipèlec de Bijagós també és molt ric en aus i espècies marines rares. Els manglars, com a zona d'estuari i àrea de reproducció, conten en una àmplia biodiversitat. Hi ha al voltant de 374 espècies d'aus.

En Guinea-Bissau existixen també prop de 230 espècies de peixos, crustacis i moluscs, 10 espècies de #rat penat i prop de 85 reptils distints.

Flora

La diversitat de flora està adaptada a la caracterisació geogràfica i del sol. Les florestas constituïxen una real barrera contra el fenomen de la desertificación, la degradació dels sols i la sedimentación de les conques hidrogràfiques, recolzen l'agricultura i produïxen fusta, llenya, carbó de llenya, caça i productes forestals no maderables com la mel, frutes, raïls, tubèrculs, herbes medicinals, va vindre i oli de palma i molts atres bens que en Guinea-Bissau són essencials. No obstant, la pressió demogràfica, els canvis climàtics, l'intervenció humana en cremes, l'extracció massiva de fustes considerades nobles, el monocultivo de mancarra (cacau), l'arròs i el anacardo vénen modificant la flora (i la fauna) de Guinea-Bissau. No obstant, podem observar diversos tipos de paisage molt diferents. A lo llarc dels rius s'observen els manglars que poden anar fins als 10 metros.

Les plantes en Guinea-Bissau, com tots els seus elements naturals, tenen una importància extrema no solament com matèria primera i mig de subsistència, pero també en les seues pròpies manifestacions culturals i en la medicina tradicional. La lliteratura científica calcula l'existència de prop de 900 plantes diferents en Guinea-Bissau, de les quals unes 128 s'utilisen en remeis tradicionals, 76 són consumides per l'home i 86 s'utilisen en el pastoreo i producció de productes d'artesania.

Aigua

Guinea-Bissau és un dels països en més pluges d'Àfrica, a pesar d'una estació seca prou llarga. Les precipitacions alimenten els rius, a sovint abundants.

Segons Aquastat, la precipitació mija anual és de 1577 mm, #lo que significa que per a una superfície de 36 120 km², el volum anual de precipitacions és de 56,96 km³ (quilómetros cúbics), redonejat a 57 km³ (comparat, per eixemple, en els 78,597 km³ de Portugal, que és 2,6 voltes major, o els 25,84 km³ de Bèlgica, que és llaugerament menor).

D'este volum precipitat, la evapotranspiración consumix 41 km³. Açò deixa 16 km³ de recursos produïts dins del país (internament). Ademés, el país rep una cantitat important d'aigua adicional dels països veïns (principalment de Guinea a través del riu Corubal, pero també de Senegal a través del riu Geba), que ascendix a 15 km³. El total de recursos hídrics anuals del país ascendix, per tant, a 31 km³ (1 km³ = 1 000 000 000 m³ —mil millons de metros cúbics—).

La cantitat d'aigua disponible (que inclou tots els recursos creats internament, més les possibles aportacions externes) és, per tant, de 31 km³ a l'any, és dir, per a una població estimada en 1 700 000 habitants en 2008, no menys de 18 000 m³ per habitant i any.

Àrees protegides

Les àrees protegides de Guinea-Bissau representen el 26,3% del territori nacional i inclouen vàries tipologies de conservació. La majoria de les àrees protegides són gestionades per l'Institut de Biodiversitat i Àrees Protegides (IBAP). Els 6 parcs nacionals són:

• Parc nacional de Varela
• Parc nacional de Orango
• Parc nacional de Dulombi
• Parc nacional de Cantanhez
• Parc nacional de Boé (Dulombi - Boé I i Dulombi - Boé II)
• Parc nacional de Cufada

Hi ha 2 parcs naturals:

• Parc natural dels Tarrafes del Riu Cacheu
• Parc natural dels Estanys de Cufada

Hi ha 6 monuments naturals:

• Font d'aigua calenta de Cofra
• Roques de Nhampassare
• Mur de Canjadude
• Montanya de l'independència
• Cova sagrada de Cabuca
• Els ràpits de Cusselinta

Hi ha 5 reserves forestals:

• Reserva forestal de Sumbundo
• Reserva forestal de Canquelifa
• Reserva forestal de Dungal
• Reserva forestal de Mansoa
• Reserva forestal de Salifo

Destaquen la Reserva de la Biosfera de l'Archipèlec de Bijagós, el parc nacional Marí de João Vieira i Poilão i l'Àrea Marina Protegida Comunitària de les Illes Formosa, Nago i Chediã (UROK).

Economia

Artícul principal → Economia de Guinea-Bisáu.

Guinea-Bisáu era un país molt ben organisat abans de la guerra civil de 1998; ara es troba baix un programa d'estructura econòmica despuix de conéixer grans alvanços a nivell econòmic en 2006, 2007 i 2008. La seua economia, basada en l'agricultura i la peixca, va ser molt afectada per la guerra civil. Té una deute extern de US$921 000 000 (noucents vintiun millons de dólars nortamericans), i es troba baix un programa d'ajust estructural del FMI.

Una font d'ingrés molt important del país és la producció d'anous de cajú, en un volum d'exportació de 90 000 tonelladas anuals. En giner de 2005, el govern va anunciar que una plaga de langosta estava amenaçant la producció i que no es contaven en els fondos per a poder combatre-la.

Guinea-Bisáu sosté una economia de supervivència basada en la agricultura i ganaderia. En més de 350 000 hectàrees cultivades, la producció es destina bàsicament al consum local: arròs, anou de palma, coco, dacsa i sorgo. La producció de cacaus es destina a l'exportació; la ganaderia porcina i ovina està molt desenrollada.

El 30 % del territori està ocupat per boscs, #lo que permet l'explotació de la fusta i el caucho.

L'activitat industrial rellevant en Guinea-Bisáu és el tractament dels productes agrícoles, producció de cervesa, i petròleu; en la zona d'explotació conjunta en Senegal, té grans reserves sense explorar de bauxita i fòsfor que varen començar a ser explorades en 2010.

L'emissió de sagells postals, principalment destinada al coleccionisme, és també una important font d'ingrés per a la seua economia.

Guinea-Bissau es troba en la posició 177 d'un total de 187 països, segons l'Informe per al Desenroll Humà del Programa de Nacions Unides per al Desenroll, de 2014. Aproximadament, el 48,9 % de la població viu en la pobrea extrema, en menys d'1,25 dólars al dia, en una taxa d'inflació d'al voltant del 9,4 % i una taxa d'alfabetisació solament de 43,7 %. La desocupació se situa en el 10,5 %, pero molts d'estos empleats es troben en situació de subempleo en les activitats primàries, que representen el 82 % de la força laboral, mentres que els restants 18 % es dediquen als sectors secundari i terciario.

Infraestructura

La ret de camins de Guinea-Bisáu es troba poc desenrollada. En 2002, dels 3455 km de camins que existien, solament 965 km es trobaven pavimentados. El transport marítim és molt important per al país, pels rius navegables en els que conta i al número d'illes que ho conformen. La capital, Bisáu, és el principal port per número de passagers i cantitat de mercaderia que passa per la ciutat. El Aeroport Internacional de Bisáu és el principal aeroport del país i conta en vols que la conecten en atres ciutats importants d'Àfrica occidental.

En 2010, el país va consumir al voltant de 62 000 000 kWh (sesenta y dos millons de quilovats-hora), pràcticament tota esta electricitat es produïa per mig de la crema de combustibles fòssils. Es pensa que l'hidrografia del seu territori podria aprofitar-se en plantes hidroelèctriques per a cobrir la demanda energètica nacional i inclús exportar una miqueta d'esta electricitat.

Existix una estació de ràdio i una de televisió de caràcter públic i controlades pel govern: Radiodifusão Nacional de Guiné-Bissau i Televisão Experimental, respectivament. El principal diari del país, Veu dona Guiné, també és propietat del govern i té una circulació major a 6000 eixemplars diaris. La telefonia mòvil i el Internet han guanyat terreny des de principis de el XXI: en 2012 hi havia més d'1,1 millons de teléfons mòvils actius i més de 37 000 usuaris d'Internet.

El còdic internacional de Guinea-Bissau és (+245). Hui en dia no existix en el país una ret fixa de teléfon —que era operada per Guiné Telecom— i només existix la ret mòvil. Hi ha dos operadors de teléfon mòvil que cobrixen gran part del territori —Orange i MTN— i que també suministren la ret d'Internet. Recentment es va iniciar la cobertura 3G en menudes parts del país i inclús 4G en Bissau. L'Internet, a pesar de tot el progrés, seguix sent llenta i té a voltes algunes falles. En la Praça dos Heróis Nacionais i en el Jardí Titina Silá es pot accedir a una ret Wi-Fi gratuïta. Hi ha varis cibercafés en Bissau i en els centres urbans del país.

Demografia

Artícul principal → Demografia de Guinea-Bisáu.

La població de Guinea-Bisáu és ètnicament diversa, en múltiples idiomes, costums i diferents estructures socials. Casi el 99 % dels guineanos són negres i es poden dividir en les següents tres categories: els parlants de fula i mandinga, que constituïxen la porció més àmplia de la població i estan concentrats en el nort i noreste; els balanta i paper, que viuen en les regions costeres del sur; i els manjaco i mancanha, que ocupen les àrees costeres centrals i del nort. La majoria del grup restant són mestiços d'ascendència portuguesa i negra, incloent una minoria caboverdiana. Els portuguesos purs constituïxen solament una porció menuda dels guineanos, i hi ha una menuda comunitat d'orige chinenc, arribada principalment de Macau.

Molts #colon portuguesos varen deixar el país despuix que Guinea-Bisáu obtinguera l'independència. Solament el 14 % de la població parla el portugués, l'idioma oficial, el percentage més baix de tota la lusofonía. El 44 % de la població parla el crioulo, basat molt en l'idioma portugués i el restant, idiomes natius africans, com badjara, balanta-kentohe, basary, pulaar, bayote, bainoukgunyuno, biafada, bidyogo, cassanga, ejamat, kobiana, mancanha, mandinga, mandjak, mansoanka, nalu, pepel i soninke.

Una atra constant en el país és l'emigració, tant per a buscar unes millors condicions de vida com per a fugir dels problemes polítics que viu el país en els últims anys. Europa, i sobretot Portugal, és el destí més habitual dels guineanos que abandonen el país. Segons estimacions de 2013, cinc de les localitats més poblades de Guinea-Bisáu superaven els 10 000 residents. Estes inclouen: la capital Bisáu (431 082 habitants), Gabú (39 753), Bafatá (36 766), Canchungo (17 364) i Farim (10 656). L'idioma oficial és el portugués, i és l'idioma de la televisió, la ràdio i tots els mijos de comunicació, el sistema d'educació, l'aplicació de la llei, els tribunals i el govern.

Evolució demogràfica

• 1991: 983 367 habitants
• 1998: 1 206 311 habitants
• 2006: 1 460 253 habitants

Salut

La Organisació Mundial de la Salut (OMS) estima que hi ha menys de cinc meges per cada grup de 100 000 habitants en el país. La prevalença de l'infecció per VIH entre la població adulta és de l'1,8 %, i solament el 20 % de les dònes embarassades infectades reben cobertura antirretroviral. Els casos d'malaria són encara més elevats, ya que el 9 % de la població declara estar infectada, i és una causa específica de mortalitat casi tres voltes superior a la del sida. En 2008, menys de la mitat dels chiquets menors de cinc anys dormien baix mosquiteras o tenien accés a antimaláricos.

La esperança de vida en nàixer ha aumentat des de 1990, pero seguix sent baixa. Segons l'OMS, l'esperança de vida d'un chiquet naixcut en 2008 era de 49 anys. A pesar de la reducció dels casos en els països veïns, en novembre de 2012 es varen registrar índexs de còlera, en 1500 casos registrats i 9 morts. Un brot de còlera en 2008 en Guinea-Bisáu va afectar a 14 222 persones i va matar a atres 225.

En juny de 2011, el Fondo de Població de les Nacions Unides va publicar un informe sobre l'estat de la partería en el món, en senyes sobre el personal i les polítiques relacionades en la mortalitat neonatal i materna en 58 països. En este informe es va presentar que en 2010, la taxa de mortalitat materna per cada 100 000 #naiximent és de 1000, en Guinea-Bisáu.

Educació

L'ensenyança és obligatòria dels 7 als 13 anys d'edat. L'ensenyança preescolar per als chiquets d'entre 3 i 6 anys d'edat és optativa i es troba en les seues primeres etapes. Hi ha cinc nivells d'ensenyança: preescolar, ensenyança bàsica elemental i complementària, ensenyança secundària general i complementària, ensenyança secundària general, ensenyança tècnica i professional i ensenyança superior (universitària i no universitària). L'educació bàsica està en procés de reforma, i ara forma un cicle únic, que comprén 6 anys d'educació. L'ensenyança secundària està molt estesa i hi ha dos cicles (7.º a 9.º curs i 10.º a 11.º curs). L'educació professional en les institucions públiques no està operativa, no obstant, s'han obert ofertes d'escoles privades, com el Centre de Formação São João Bosco (des de 2004) i el Centre de Formação Luís Inácio Lula da Silva (des de 2011).

L'educació superior és llimitada i la majoria preferix formar-se en l'estranger, i els estudiants preferixen matricular-se en Portugal. Hi ha vàries universitats, entre les que es troba una Facultat de Dret en autonomia institucional, aixina com una Faculteu de Medicina

El treball infantil és molt comú. La matrícula dels chiquets és major que la de les chiquetes. En 1998, la taxa bruta de matriculació en la ensenyança primària era de 53,5 %, sent major la dels varons (67,7 %) que la de les dònes (40 %).

L'educació no formal se centra en les escoles comunitàries i en l'ensenyança d'adults. En 2011, la taxa d'alfabetisació es va estimar en 55,3 % (68,9 % hòmens i 42,1 % dònes).

Religió

Artícul principal → Religió en Guinea-Bisáu.

Existixen informes contradictoris sobre la demografia religiosa. En 2008, l'CIA World Factbook calcula que el 40,1 % de la població és musulmana, el 27,1 % cristiana, el 14,9 % animista, el 2 % no professa cap religió i el 15,9 % no està especificada.

En 2010, una enquesta de Pew Research va determinar que l'afiliació principal de la població és d'un 45,1 % de musulmans, un 19,7 % de cristians, un 30,9 % de religió popular i un 4,3 % d'atres #afiliació.

Un estudi de Pew-Templeton de 2015 afirma una distribució diferent en 2010, consistent en un 45,1 % de musulmans, un 30,9 % de religions populars, un 19,7 % de cristians i un 4,3 % de no afiliats.

Segons un atre informe de Pew, relatiu a l'identitat religiosa entre els musulmans, es va determinar que en Guinea-Bisáu no existix una identitat sectària predominant. En esta mateixa categoria estaven atres països subsaharians com Tanzània, Uganda, Llibèria, Nigèria i Camerún. Atres nacions del món varen declarar ser predominantment només musulmanes, mescla d'suní i chiïtes, o predominantment suní. Esta investigació de Pew també va afirmar que els països d'este estudi específic que varen declarar no tindre cap identitat sectària dominant clara es concentraven en la seua majoria en l'Àfrica subsahariana. Un atre informe de Pew, El futur de les religions del món, prediu que entre 2010 i 2050 l'islam aumentarà el seu percentage de població en Guinea-Bissau.

Molts residents practiquen formes sincréticas de fe islàmica i cristiana, combinant les seues pràctiques en les creències tradicionals africanes. Els musulmans dominen el nort i l'est i estan relacionats en les #ètnia fula, biafada i mandinga, mentres que els cristians dominen el sur i les regions costeres, sent la religió de les #ètnia balanta, pepel, manjaco o bijagó. La Iglésia catòlica es du la major part de la comunitat cristiana.

Llengües

A pesar de ser un país menut, Guinea-Bisáu té varis grups ètnics molt distints entre sí, en les seues pròpies cultures i llengües. Açò es deu a que Guinea-Bisáu és un territori de refugiats i migració dins d'Àfrica. La colonisació i el mestiçage varen dur el portugués i el criollo portugués conegut com kriol o crioulo.

Encara que és l'única llengua oficial de Guinea-Bisáu des de la independència, el portugués estàndart es parla sobretot com a segona llengua, en pocs parlants natius, i el seu us es llimita a sovint a les èlits intelectuals i polítiques. És la llengua del govern i de la comunicació nacional, com a herència de la dominació colonial. L'ensenyança des de la primària fins a la superior es realisa en portugués, encara que solament el 67 % dels chiquets tenen accés a l'educació formal. Les senyes indiquen que el número de parlants de portugués oscila entre l'11 i el 15 %. En l'últim cens (2009), el 27,1 % de la població va declarar parlar un portugués no criollo (el 46,3 % dels habitants de les ciutats i el 14,7 % de la població rural, respectivament) El criollo portugués és parlat pel 44 % de la població i és efectivament la llengua franca entre els distints grups per a la majoria de la població. No obstant, s'estan produint processos d'afluixó, degut a que està sofrint l'interferència del portugués estàndart i el criollo forma un continu de varietats en la llengua estàndar, les més lluntanes són els basilectos i les més propenques, els acrolectos. En Guinea-Bissau existix un continu de criollos i la varietat crioulo «lleu» (criollo «suau») està més prop de la norma de la llengua portuguesa.

El restant de la població rural parla una varietat de llengües africanes natives pròpies de cada ètnia: Fula (16 %), Balanta (14 %), Mandinka (7 %), Manjak (5 %), Paper (3 %), Felupe (1 %), Beafada (0,7 %), Bijagó (0,3 %) i Nalu (0,1 %), que formen les llengües ètniques africanes parlades per la població. La majoria dels portuguesos i mestizos també tenen una de les llengües africanes i el kriol com a llengües adicionals. Les llengües ètniques africanes no es desaconsellen, en cap situació, a pesar del seu menor prestigi. Estes llengües són el nexe entre individus de la mateixa ètnia i s'utilisen diàriament en els llogarets, entre veïns o amics, en les cerimònies tradicionals i religioses, i també s'utilisen en el contacte entre la població urbana i la rural. No obstant, cap d'estes llengües és dominant en Guinea-Bisáu.

El francés s'ensenya com a llengua estrangera en les escoles, ya que Guinea-Bisáu està rodejada de nacions francòfones. Guinea-Bisáu és membre de ple dret de la francofonía.

Cultura

En la societat guineana, a pesar del poder central i local tindre contorns clàssics, no obstant, el poder Regulat (modo de poder tradicional eixercit pels hereus dels regnes precoloniales) representa el poder en els distints grups ètnics. El Régulo és l'orgue màxim en una comunitat local que opera independentment de l'Estat i està encarregat de les matèries d'administració territorial, de l'arbitrage en assunts socials o de la divisió de terrenys i inclús actuant en el camp judicial. També eixercix un paper crucial en la regulació social i li cap, per eixemple en el context de l'ètnia Manjaca, determinar l'inici i el final de la collita de tots els ciutadans de la regió, subordinats al seu poder, seguit per una série de rituals preestablits. Ya en els grups ètnics islamisats, el Régulo va ser substituït d'alguna manera per les autoritats religioses.

El folclor guineano és molt ric i molt variable entre els distints grups ètnics, no només pel modo d'expressió corporal, com pels trages o sons i instruments que acompanyen esta riquíssima manifestació cultural que està molt present en la vida quotidiana guineana, com en dies de festivitats, funerals o en cerimònies d'iniciació com el Fanado. El grup “Vos Nets do Bandim” nos permet en les seues actuacions fer un viage per la gran diversitat del folclor de les #ètnia del país. L'art en Guinea-Bissau és molt important pel paper que eixercita en la religió i en els ritos animista, en una estreta relació en lo sobrenatural, ya que permet la comunicació en els Anarãs (Deus) i en els antepassats. El art guineano més valiós i rar és l'art Bijagó pero les #ètnia Nalu, Paper i Manjaca també són conegudes per les seues escultures. Estes escultures són generalment caraces d'animals (com a taburons, bous, vaques, hipopótams) i s'utilisen durant els ritos i balls tradicionals. La cestería, els panys de teler (pano de pente, pany de teler de pentine) i teñir, o la alfarería són també algunes de les manifestacions culturals típiques de Guinea-Bissau.

El Carnestoltes és una festa de gran tradició en Guinea-Bissau i, en particular, en Bissau. La vida de la ciutat paralisa durant tres dies per a vore desfilar els grups de tot el país i de totes les #ètnia. És un fenomen etnogràfic de gran significat, en el que totes les tradicions més establides ixen al carrer per a mostrar-se i marchar en orgull en les avingudes de Bissau, participant en el concurs organisat per les autoritats locals.

Vore també: Biblioteca Nacional de Guinea-Bisáu

Música

La música de Guinea-Bisáu pertany per lo general al gumbé, gènero musical de naturalea polirrítmica, el qual és l'exportació musical més rellevant. No obstant, l'inestabilitat de la societat i el relativament menut desenroll del mateix han fet que el gumbé i atres gèneros associats no hagen conseguit transcendir les fronteres i aplegar a les grans audiències.

El afoxé és el instrument musical més popular en Guinea-Bisáu. Es construïx utilisant el frut sec del porongo i s'utilisa per a crear música en complexes característiques rítmiques. Les lletres de les cançons són per lo general en llenguage kriol, un llenguage criollo de raïls portugueses. Són comunes cançons en contingut humorístic o sobre determinades temàtiques, relacionades en events quotidians o controvertits, especialment el sida.

La paraula gumbé a voltes s'utilisa en forma genèrica, per a referir-se a tot tipo de música autòctona, a pesar de que en realitat es referix a un estil específic que és la fusió de numeroses tradicions de música folklòrica del país. Atres gèneros musicals populars són el cup i el tinga, mentres que entre les tradicions folklòriques més difoses es troben la música ceremonial utilisada en funeralés, ritos d'iniciació i atres rituals, com també la brosca i kussundé dels balantas, el djambadon de l'ètnia mandinga i el ritme kundere de les illes Bijagós.

Gastronomia

L'arròs és un aliment bàsic en la dieta dels habitants de la costa i la dacseta és un aliment bàsic en l'interior del país. Gran part de l'arròs s'importa i l'inseguritat alimentària és un problema degut, en gran part, als colps d'Estat, la corrupció i l'inflació Els anacardos es cultiven per a l'exportació. També es cultiven cocos, anous de palma i olives.

El peix, el marisc, les frutes i les verdures es consumixen habitualment en cereals, llet, quallada i sèrum. Els portuguesos varen fomentar la producció de cacaus. També es cultiva oli de palma, pésols de bambara (voandzou) i Macrotyloma geocarpum. Cornelius també forma part de la dieta.

Els plats més comuns són les sopes i els guisos. Els ingredients més comuns són el ñame, la batata, la yuca, la ceba, el tomata i la banana. En la cuina s'utilisen espècies, pimentons i chiles, aixina com la maniguette (pebre de Guinea o llavor del paraís)

Cine

Flora Gomes és una directora de cine de renom internacional; el seu película més famosa és Nha Fala (espanyol: La meua veu). Mortu Nega (Mort negada) de Gomes (1988) va ser la primera película de ficció i el segon llarcmetrage realisat en Guinea-Bissau. (El primer llarcmetrage va ser N'tturudu, del director Umban o'Kest en 1987). En FESPACO 1989, Mortu Nega va guanyar el prestigiós premi Oumarou Ganda. En 1992, Gomes va dirigir Udju Blau vaig donar Yonta, que es va proyectar en la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes de 1992. Gomes també ha format part dels consells de molts festivals de cine centrats en Àfrica. L'actriu Babetida Sadjo va nàixer en Bafatá, Guinea-Bissau.

Mijos de comunicació

Els mijos de comunicació de masses en Guinea-Bissau inclouen la prensa escrita, la ràdio, la televisió i Internet. El Conselho Nacional de Comunicação Social regula la prensa. La Ràdio Nacional de Guinea-Bissau, gestionada pel govern, va començar en 1973 i la Televisió de Guinea-Bissau en 1987.

Ràdio

• Ràdio Nacional de Guinea-Bissau
• Radi Bafata
• Rádio Bombolom
• Rádio Jovem
• Ràdio Mavegro
• Ràdio Nacional
• Ràdio Pindjiguiti
• Ràdio Sintcha Oco
• Rádio Sol Mansi

Televisió

• Televisió de Guinea-Bissau (TGB)
• RTP Àfrica
• TV Klélé (est. 2013)

Festes

Data	Nom en castellà	Notes
1 de giner	Any Nou
20 de giner	Dia dels Héroes	Festa nacional
8 de març	Dia de la Dòna
1 de maig	Festa del Treball	Festa nacional
3 d'agost	Dia dels màrtirs de la colonisació
24 de setembre	Dia de l'Independència	Festa Nacional
14 de novembre	Aniversari del Moviment de Reajustament
25 de decembre	Dia de Nadal	Festeig cristià
Data movedora	Final del Ramadà	Festege islàmic
Data movedora	Festa del Corder	Festege islàmic, localment cridat Eid ul-Adha

Deports

Vore també: Guinea-Bisáu en els Jocs Olímpics, Selecció de fútbol de Guinea-Bisáu, i Campeonat Nacional de Guinea-Bisáu

La selecció de fútbol de Guinea-Bisáu va fer història en classificar-se per a la Copa Africana de Nacions 2017, sent el primer campeonat internacional que juga en tota la seua història. L'equip no conta en molts jugadors de renom internacional. Els més coneguts han jugat i juguen en equips mijans i menuts de l'antiga potencia colónia Portugal, destacant Bebiano Gomes, més conegut com Bio, que va representar al Benfica en les capes de formació de 1980 a 1983 i va jugar en equips de la primera divisió del fútbol portugués, com, Sporting Clube Farense cedit pel Benfica (3 temporades - dos en primera divisió i una en segona) - a on va ser campeó nacional de segona divisió en 1986, Futebol Clube de Penafiel (4 temporades - dos en Primera i dos en Segona), Futebol Clube Tirsense (1 temporada en Primera), Beira Mar (1 temporada en Primera), Acadèmic de Viseu (1 temporada en Segona) i va ser internacional per la Selecció de Guinea-Bissau.

Sufrim Lopes, exjugador del Naval, pero en nacionalitat portuguesa. Bocundji Ca (en pas pel Nantes), Almami Moreira (exjugador del Boavista, Hamburc, Dinamo de Moscou i Partizán de Belgrat) i Braíma Injai (que va fer casi tota la seua carrera en Portugal) són atres jugadors coneguts de Guinea-Bissau. Bruma, que actualment juga en el PSV Eindhoven, Éder, l'héroe de la final de la Eurocopa 2016 i Danilo Pereira, del FC Porte, a pesar de ser guineanos de naiximent, varen optar per jugar en la selecció portuguesa. Lo mateix va fer Ansu Fati, que va preferir jugar en la selecció d'Espanya, país al que va aplegar en 6 anys d'edat.

El fútbol en el país és controlat per la Federació de Fútbol de Guinea Bisáu.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Guinea-Bisáu|20px|Vore el portal sobre Guinea-Bisáu]] Portal:Guinea-Bisáu. Contingut relacionat en Guinea-Bisáu.
• Àfrica en l'era colonial
• Catió
• Missions diplomàtiques de Guinea-Bisáu
• Patrimoni de la Humanitat en Guinea-Bissau

Enllaços externs

Plantilla:Interwiki país Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guinea-Bisáu.

• 20px|link=|alt= Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Guinea-Bisáu.

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Guinea-Bisáu en el Viccionari. Plantilla:Wikiviajes

• Consulat de la República de Guinea-Bissau en Espanya
• Pàgina oficial del govern de Guinea-Bisáu [5] archivat en Wayback Machine.