Congrés de Berlín

Congrés de Berlín

El Congrés de Berlín de 1878 va ser una assamblea diplomàtica que es va produir en Berlín, del 13 de juny al 13 de juliol de 1878 en la que els representants de les majors potències europees varen revisar les condicions territorials i polítiques impostes pel Imperi rus al Imperi otomà per mig del tractat de Sant Stefano (març de 1878) que havia resultat de la guerra rus-turca de 1877–1878.

El Congrés va ser el resultat d'una escalada de tensions, en particular, l'oposició britànica a l'hegemonia russa sobre l'Imperi otomà en els Balcans per mig de la creació d'una «Gran Bulgària» alineada en Rússia. Els térmens del tractat de Sant Stefano eren puix inacceptables per als britànics, els qui consideraven que posava en perill a l'Imperi otomà, lo que entrava en contradicció en els seus interessos. Per a assegurar l'equilibri de poder europeu a favor del seu «esplèndit aïllament» conseguit despuix de la Guerra de Crimea, Gran Bretanya va estacionar la Flota del Mediterràneu prop de Constantinopla per a fer respectar les demandes britàniques.

Liderats pel primer ministre Benjamin Disraeli, els britànics varen protestar en l'esperança de conseguir que els russos acceptaren assistir a una conferència internacional que el canceller alemà Otto von Bismarck proponia celebrar en Berlín. Per a evitar la guerra, se li va demanar a Bismarck que mediara en una solució que restaurara la posició de l'Imperi otomà com a contrapeso a l'influència russa en el Mediterràneu i els Balcans, d'acort en els principis del Tractat de París de 1856.

L'amfitrió i mediador del congrés, el canceller Bismarck, pretenia estabilisar els Balcans, reduir el paper del derrotat Imperi otomà en la regió i equilibrar els distints interessos de Gran Bretanya, Rússia i Àustria-Hongria. També volia evitar la dominació dels Balcans per Rússia o la formació d'una Gran Bulgària, i mantindre Constantinopla en mans otomanes. Per últim, Bismarck volia fomentar el desenroll dels drets civils dels judeus en la regió. Baixe l'influència de Bismarck, el congrés va despullar als otomans de moltes de les seues possessions europees, pero es va negar a concedir-li-les a Rússia i va reduir massivament els guanys de Bulgària (en comparació al Principat de Bulgària previst pel tractat preliminar de Sant Stefano).

Varen estar presents el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, l'Imperi austrohúngaro, França, l'Imperi alemà, el Regne d'Itàlia, l'Imperi rus i l'Imperi otomà. Delegats del Regne de Grècia, del Principat de Romania, del Principat de Sèrbia i del Principat de Montenegro varen assistir en les sessions que tractaven sobre els seus estats, pero no eren integrants del congrés.

Els territoris afectats varen obtindre diversos graus d'independència. Romania va obtindre l'independència total, encara que es va vore obligada a cedir part de Besarabia a Rússia, i va guanyar Dobruja del Nort. A Sèrbia i Montenegro també se'ls va concedir la plena independència, pero varen perdre territori, i Àustria-Hongria va ocupar la Sandžak junt en Bòsnia i Hercegovina. Gran Bretanya va prendre possessió de Chipre. Del territori que va permanéixer dins de l'Imperi Otomà, Bulgària es va convertir en un principat semiindependiente, Rumelia Oriental es va convertir en una administració especial, i la regió de Macedònia va ser tornada als otomans en la condició de reformes en el seu govern.

Els resultats varen ser inicialment aclamats com un èxit per a la pau en la regió, pero la majoria dels participants no varen quedar satisfets en el resultat. Els otomans es varen sentir humiliats i varen vore confirmada la seua debilitat com el «malalt d'Europa». Rússia es va resentir per la falta de recompenses, a pesar d'haver guanyat la guerra que la conferència devia resoldre, i humiliada per les atres grans potències en el seu rebuig a l'acort de Sant Stefano. Sèrbia, Bulgària i Grècia varen rebre molt manco de lo que creïen meréixer, especialment Bulgària, que es va quedar en menys de la mitat del territori previst en el Tractat de Sant Stefano. Bismarck va aplegar a ser odiat pels nacionalistes russos i els paneslavistas, i més tart es va donar conte de que havia vinculat massa estretament a Alemània en Àustria-Hongria en els Balcans. Encara que Àustria-Hongria va guanyar un territori considerable, açò va enfurir als eslaus del sur i va provocar décades de tensions en Bòsnia-Hercegovina, que varen culminar en l'assessinat de l'archiduc Francisco Fernando.

A llarc determini, l'acort va provocar un aument de les tensions entre Rússia i Àustria-Hongria, i disputes sobre el nacionalisme en els Balcans. El descontent en els resultats del congrés es va ser enconando fins a esclatar en la primera i segona guerra dels Balcans (1912 i 1913 respectivament). El nacionalisme continuat en els Balcans va ser una de les causes de la Primera Guerra Mundial de 1914.

El tractat resultant firmat el 23 de juliol, modifica al Tractat de Sant Stefano en el que Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda i l'Imperi austrohúngaro no estaven conformes.

Context històric

Artícul principal → Guerres rus-turques.

Els russos varen entrar en conflicte en l'Imperi otomà ya en el XVI, principalment pels intents de Rússia d'establir un port d'aigües càlides en el Mar Negra, que es trobava en mans otomanes. Vàries guerres entre estes dos potències varen tindre lloc des de 1568 fins a mediats de el XIX, incloent la Guerra de Crimea (1853-1856). Esta guerra havia opost ya al Imperi britànic (recolzat per França i Cerdenya) a l'Imperi rus, pel temor de que l'Imperi otomà se sometera a l'Imperi rus.

Rússia i els Balcans s'havien entre tant vist envolts pel paneslavismo, un moviment que buscava unir a tots els eslaus balcànics baix un mateix govern. Aixina, despuix de la victòria de l'Imperi otomà contra Sèrbia en 1876, el sar Alejandro II de Rússia, que es presentava com a protector dels súbdits cristians del sultà, li va declarar la guerra en abril de 1877. Els russos volien recuperar les pèrdues territorials sofrides durant la Guerra de Crimea, restablir-se en la Mar Negra i recolzar el moviment polític que intentava lliberar a les nacions balcàniques de l'Imperi otomà. La coalició liderada per Rússia va guanyar la guerra, fent retrocedir als otomans fins a les portes de Constantinopla, lo que va provocar l'intervenció de les grans potències d'Europa Occidental.

Com a resultat, Rússia va conseguir reclamar províncies del Caucas, concretament Kars i Batumi, i també es anexionó la regió del Budzhak. Els principats de Romania, Sèrbia i Montenegro, cada u dels quals havia tingut sobirania de facto durant alguns anys, varen proclamar formalment la seua independència de l'Imperi otomà. Despuix de casi cinc sigles de dominació otomana (1396-1878), Bulgària va emergir com un estat autònom en el respal i l'intervenció militar de Rússia. Els turcs varen ser obligats a acceptar les dures condicions del Tractat de Sant Stefano, firmat el 3 de març de 1878, lliberant a Romania, Sèrbia i Montenegro del domini turc, otorgant autonomia a Bòsnia i Hercegovina i creant una enorme Bulgària autònoma baix protecció russa, la «Gran Bulgària».

El 3 de març seguix sent festa nacional en Bulgària, que despuix del tractat de Sant Stefano s'estenia sobre tota l'àrea de llengua búlgara incloent la Macedònia i el racó norest de l'actual Grècia. Els tumults búlgars d'abril de 1876, reprimides durament (15 000 búlgars morts), havien dut a Sèrbia a declarar la guerra a l'Imperi otomà, la victòria del qual sobre Sèrbia va desnugar la guerra entre els Imperis rus i otomà.

Els imperis britànic i austrohúngaro es varen vore enormement alarmats pels guanys russos continguts en el tractat i no varen voler admetre-ho, El tractat, que havia creat la «Gran Bulgària», va ser rebujat per considerar-ho una mostra d'ambició hegemònica paneslava en el surest europeu. En la Rússia imperial, el paneslavismo significava la creació d'un estat eslau unificat, baix la direcció russa, i era essencialment sinònim de la conquista russa de la península balcànica. La consecució d'este objectiu hauria otorgat a Rússia el control dels Dardanelos i el Bósforo, i per tant, el control econòmic de la Mar Negra i un poder geopolític considerablement major.

Henry Kissinger, en la seua obra Diplomàcia (1994) explica en relació en el Congrés de Berlín:

El congrés devia reunir-se el 13 de juny de 1878. No obstant, ans que es reunira, Gran Bretanya i Rússia ya havien resolt les qüestions més importants en un acort firmat el 30 de maig entre lord Salisbury i el nou ministre rus d'Exteriors, Shuválov. La «Gran Bulgària», creada pel Tractat de Sant Stefano, va ser reemplaçada per tres entitats noves: un Estat independent de Bulgària, molt reduït; l'Estat de la Rumelia oriental, entitat autònoma que tècnicament quedava somesa a un governador turc, pero l'administració del qual seria supervisada per una comissió europea (precursora dels proyectes pacifistes de les Nacions Unides en el sigle XX); i el restant de Bulgària tornaria a quedar baix el govern turc. Es reduïen aixina els guanys de Rússia en Armènia. En acorts secrets i separats, Gran Bretanya va prometre a Àustria que recolzaria la seua ocupació de Bòsnia-Hercegovina i va assegurar al sultà que garantisaria la Turquia asiàtica. A canvi, el sultà va concedir a Anglaterra l'us de Chipre com a base naval. Quan es va reunir el Congrés de Berlín, el perill de guerra que havia obligat a Bismarck a ser l'amfitrió casi s'havia dissipat.

Henry Kissinger, Diplomàcia (1994)

En efecte, britànics i austrohúngaros, descontents en lo dispost en Sant Stefano, varen acodir junt al restant de potències a la conferència berlinesa, convocada per a tractar la crisis balcànica. Els britànics varen pactar en els russos la divisió de Bulgària en dos unitats a lo llarc dels monts Balcans el 30 de maig. Els austríacs, que temien quedar-se sols en el congrés, també varen pactar en els britànics, el 6 de juny: a canvi de certs acorts sobre Bulgària, els britànics acceptaven respalar les propostes austrohúngaras sobre Bòsnia-Hercegovina.

Congrés

Despuix de les negociacions preliminars, el congrés pròpiament dit va donar començ del 13 de juny, presidit per Otto von Bismarck. Est va dominar les negociacions, en les que descolló aixina mateix el britànic Disraeli. Els territoris balcànics i l'Imperi otomà també varen enviar delegats, pero varen ser arrumbados pels de les grans potències. Despuix d'intenses negociacions, el congrés va concloure en la firma del tractat homònim el 13 de juliol.

Conseqüències del Congrés de Berlín

Els Estats que formen hui en dia la península balcànica varen ser creats per la diplomàcia europea, sobretot britànica, de tal manera que va haver profunts #resentiment, en particular, en Bulgària. La salvaguardia de l'Imperi otomà, la seua dependència de les potències occidentals, la llimitació de l'influència russa, pero també, de l'influència grega (respectivament paneslavismo i Megali Idea), havien segut conseguits aprofitant la diversitat nacional dels Balcans per a crear menuts Estats, rivals i oposts.

Tots devien estar lligats a les grans potències europees a través de llaços diplomàtics i dinàstics, a sovint oposts. Açò es resumix en la fòrmula de la «balcanización», procés de fragmentació política que anava a desembocar en les guerres balcàniques i que contribuiria al començ de la Primera Guerra Mundial. Més alvance, la mateixa fòrmula va ser aplicada al procés de destrucció de la Yugoslàvia, entre els anys 1991 a 1996.

El principi rus d'independència immediata dels Estats cristians (ortodoxos), inscrit en el Tractat de Sant Stefano, va ser anulat pel Congrés de Berlín, que prevea, baix certes condicions, un procés d'independència progressiva. Les potències occidentals varen exigir, en canvi, a l'Imperi otomà que admetera els drets civils i religiosos dels judeus situats baix el seu Imperi, que incloïa Palestina.

Bulgària va ser reduïda a dos entitats separades, una vassalla de l'Imperi otomà i, una atra, com a província autònoma d'aquell Imperi. Anglaterra, primera potència marítima, no volia que Rússia s'acostara a l'estret del Bósforo (entre mar Negra i mar Mediterrànea). De l'atre costat de la mar Negra, en el Caucas, les conquistes russes varen ser llimitades. La major part d'Armènia es va quedar dins de l'Imperi otomà.

En Alemània, el canceller Bismarck, que havia organisat el Congrés de Berlín, va presentar les seues conclusions com una victòria per a Alemània, en haver evitat un nou conflicte. Rússia hi havia, no obstant, estimat que Alemània anava a defendre els seus interessos i advocar en favor de les seues victòries sobre l'Imperi otomà. Una campanya de prensa antialemana es va desnugar en Rússia. L'embaixador rus en Londres, el comte Piotr Shuválov, va ser despedit a l'any següent. En Gran Bretanya, el Congrés de Berlín va ser percebut molt favorablement, ya que l'Imperi otomà conservava una bona part dels seus territoris europeus i que, d'este fet, Rússia es quedava alluntada de Turquia, transformada en territori baix influència europea. Els britànics s'alegraven també de tornar-se protectors dels judeus en l'Imperi otomà, de mateix modo que l'Imperi rus es presentava com a protector dels cristians.

En el Surest balcànic d'Europa, les conseqüències del Congrés de Berlín varen ser vistes d'una atra manera:

• Bulgària, despuix de sol quatre mesos de llibertat, es trobava dividida en un chicotet principat de Bulgària, vassalla del sultà, i la província otomana de Rumelia Oriental. Perdia despuix del Congrés de Berlín la Macedònia, que tornava a ser otomana, a pesar de que allí es trobara més de la mitat dels búlgarohablantes. El principat i la província varen ser reunits dèu anys despuix. Solament en el 1908 va ser finalment reconeguda l'independència de Bulgària. En el XX, Bulgària no va deixar d'intentar tornar a les seues fronteres del tractat de Sant Stefano, aliant-se en Alemània en cada una de les dos guerres mundials.

• Com Bulgària, Montenegro i Sèrbia varen seguir sent aliats de Rússia. L'ocupació per l'Imperi austrohúngaro de Bòsnia-Hercegovina (que es anexionó en 1908) i del Sandjak de Novi Pazar evacuat en 1908, interpost adrede entre Sèrbia i Montenegro, varen accentuar la convicció de que solament Rússia era compatible en els interessos dels països eslaus i de religió ortodoxa. El recort de la Quarta Creuada (saqueig de Constantinopla) va alimentar sentiments antioccidentales, percebuts com traicioneros front a l'enemic turc. En canvi els musulmans i les minories turques es varen trobar aliviats i es varen comportar, en Bòsnia, com a fidels súbdits de l'Imperi austrohúngaro.

• Romania es va alluntar de Rússia. Va tindre que cedir el sur de la Besarabia (Bolhrad, Cahul, Izmaíl, Kiliya, Vadul lui Isac i Valeni), a pesar d'haver lluitat al seu costat i d'haver sofrit pèrdues importants durant les batalles contra els otomans. Ademés, la seua independència va ser definitivament reconeguda (aparte la Transilvania) pel Congrés de Berlín i va rebre la major part de la Dobruja (prop de la mar Negra).

Atres disposicions

• Óblast de Kars i Óblast de Batumi són confirmats com a possessió del Imperi Rus.
• Bòsnia-Hercegovina passa baix control del Imperi austrohúngaro.
• Chipre passa baix control britànic.
• El tractat assegura a França i el Regne d'Itàlia la possibilitat d'ocupar Tunis i Tripolitania (Líbia).

Participants

Imperi alemà

• Príncip Otto von Bismarck de Bismarck, Canceller de l'Imperi Alemà
• Príncip Chlodwig zu Hohenlohe-Schillingsfürst, Sèptim príncip de Hohenlohe-Schillingsfürst i príncip de Ratibor i Corvey
• Bernhard Ernst von Bülow

Imperi austrohúngaro

• Comte Gyula Andrássy
• Comte Alajos Károlyi
• Baró Heinrich Karl von Haymerle

Imperi otomà

• Pachá Alexander Caratheodori
• Sadullah Bey
• Pachá Mehmed Ali
• Catholicós Mkrtich Khrimian, en representació dels armenis

Imperi rus

• Príncip Aleksandr Gorchakov, Canceller de l'Imperi rus
• Comte Piotr Shuválov
• Baró Paul d'Oubril

Principat de Montenegro

• Božo Petrović
• Stanko Radonjić

Principat de Sèrbia Archiu:Flag of Sèrbia.png

• Jovan Ristić

Principats Units de Valaquia i Moldàvia

• Ion C. Brătianu
• Mihail Kogălniceanu

Regne de Grècia

• Theodoros Deligiannis

Regne d'Itàlia

• Comte Lodovico Corti
• Comte Eduardo de Launay

Regne Unit Archiu:Flag of United Kingdom.png

• Earl Benjamin Disraeli, Primer Earl de Beaconsfield, primer ministre del Regne Unit
• Marqués Robert Gascoyne-Cecil, Tercer Marqués de Salisbury, Secretari d'Assunts Exteriors i futur primer ministre del Regne Unit
• Baró Odo Russell, Primer Baró de Ampthill

Tercera República Francesa

• Monsieur William Henry Waddington
• Comte Charles Raymond de Saint-Vallier
• Monsieur Hippolyte Desprez

Vore també

• Tractat de Berlín (1878)
• Conferència de Berlín (1880)

Bibliografia

• Albertini, Luigi (1952). The Origins of the War of 1914: European relations from the Congress of Berlin to the eve of the Sarajevo murder, Oxford University Press.
• Djordjevic, Dimitrije. "The Berlin Congress of 1878 and the Origins of World War I". Serbian Studies (1998) 12 #1 pp 1–10.
• Glenny, Misha (2000). The Balkans, 1804–1999: Nationalism, War and the Great Powers, Granta Books. ISBN 978-1-86207-073-8.
• Langer, William L.. «5–6», European Alliances and Alignments 1871–1890.
• Medlicott, William Norton. Congress of Berlin and After (1963)
• Medlicott, W. N.. “Diplomatic Relations after the Congress of Berlin”. Slavonic and East European Review 8 (22): 66–79.

Enllaços externs

DW (Deutsche Welle).