Conferència de Berlín
La Berliner Konferenz (en alemán: Berliner Konferenz, Plantilla:AFI-de), també coneguda com la Conferencia de Berlín (en alemán: Kongokonferenz, Plantilla:AFI-de) o Conferència d'Àfrica Occidental (en alemán: Westafrika-Konferenz, Plantilla:AFI-de), celebrada entre el 15 de novembre de 1884 i el 26 de febrer de 1885 en la ciutat de Berlín (Imperi alemà), va ser convocada per França i el Regne Unit[1] i organisada pel canceller d'Alemània, Otto von Bismarck, en la finalitat de solucionar els problemes que implicava l'expansió colonial en Àfrica i resoldre la seua repartiment.[2]
Context internacional
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Exploracions europees d'Àfrica.
L'exploració del continent africà
[editar | editar còdic]La presència europea fins a 1885 s'havia llimitat a enclavaments costers llevat en la zona francesa d'Argèlia i Tunis, la Suràfrica britànica i els Estats bóeres, i els territoris portuguesos. Ademés es trobaven les possessions de l'Imperi Otomà.
L'interior del continent era un territori poc conegut i allí coexistien cultures natives en distints graus de desenroll. El procés d'exploració es va realisar per les grans vies fluvials, com pels territoris del riu Níger, que varen ser explorats entre els anys 1788 i 1830; la conca del Nilo i la regió dels Grans Lagos Africans, entre 1854 i 1859; el riu Zambeze, en David Livingstone, entre 1852 i 1865, i finalment en 1884, data en la qual Frederick Stanley Arnot va localisar la seua conca.[3]
El viage d'exploració d'Henry Morton Stanley, entre 1874 i 1877, de la conca del riu Congo, finançat conjuntament pel periòdic britànic Daily Telegraph i el nortamericà New York Herald, va determinar que pràcticament tot el territori d'Àfrica anara conegut i cartografiat detalladament pels europeus. Com a resultat, l'interés dels països europeus en Àfrica va aumentar considerablement, a on el nacionalisme i l'imperialisme varen influir per a que diversos Estats d'Europa enviaren expedicions científiques i militars a territori africà en el doble fi de conéixer les possibilitats d'explotació econòmica i instalar guarnicions i llocs comercials que asseguraren la seua presència i control efectiu abans que atres competidors.
La qüestió del Congo
[editar | editar còdic]El monarca Leopoldo II de Bèlgica, complint el seu desig d'apropiar-se de les terres en benefici propi, va contractar a Stanley per a introduir la civilisació occidental i la religió en la zona, i Stanley va retornar al Congo per mandat del rei per a negociar en els caps tribals l'obtenció de concessions de terrenys.
Leopoldo havia format l'Associació Internacional del Congo per a explotar les riquees de la conca d'eixe riu, encara que mantenint dit territori en forma de propietat privada i sense que dita zona es transformara encara en possessió de Bèlgica. Si be esta Societat controlava la desembocadura del riu Congo, va trobar l'oposició de Portugal, que controlava la zona sur en Angola, i el seu aliat el Regne Unit.
Per la seua banda, França havia conseguit en 1881 prendre possessió de Tunis, i en eixe mateix any una expedició francesa dirigida per Pierre de Brazza va prendre possessió efectiva del Congo Occidental a la vora de l'oceà Atlàntic i entrava en disputa en els dominis del rei Leopoldo. A l'any següent el Regne Unit va assumir per complet el govern d'Egipte (que estava subjecte al Imperi otomà solament en la teoria) i va conseguir aixina els drets de sobirania egipcíaca sobre Sudan i el nort de Somàlia. En 1884 França va assegurar la seua possessió de la costa de Guinea, en la qual cosa resultava evident en Europa que la carrera per Àfrica devia ser regulada.
Participants
[editar | editar còdic]
La tensió generada per dita situació va donar peu a buscar una solució negociada a la crisis. Este intent de solució va ser aprofitat pel canceller alemà, Otto von Bismarck, qui va convocar a les principals potències a una conferència en Berlín, capital del Imperi alemà. La convocatòria es feya, en paraules de Bismarck, per a "establir les condicions del desenroll del comerç, la civilisació i el benestar moral i material africans", pero també buscava una norma internacional per a les futures ocupacions del territori africà.[4]
La conferència es va inaugurar el 15 de novembre de 1884 i va continuar fins al seu tancament el 26 de febrer de 1885. Es varen convocar a dotze països europeus més l'Imperi turc i els Estats Units. Encara que alguns no tenien interessos en Àfrica, es buscava un reconeiximent internacional als resultats de la conferència, encara que excepcionalment, els Estats Units es varen reservar el dret de rebujar o acceptar les conclusions de la Conferència. Cap estat africà estava representat.[1]
Vore també
[editar | editar còdic]- Imperi britànic
- Imperi colonial francés
- Imperi colonial alemà
- Imperi colonial italià
- Imperi colonial belga
- Imperi portugués
- Imperi espanyol
- Nou Imperialisme
- Repartiment d'Àfrica
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Julia Moreno García. La conferència de Berlín, Quaderns Història 16. ISBN 84-85229-77-0.
- ↑ Katzenellenbogen, S.. «It didn't happen at Berlin: Politics, economics and ignorance in the setting of Africa's colonial boundaries.», African Boundaries: Barriers, Conduits and Opportunities, London: Pinter, pp. 21–34.
- ↑ Keir Howard, J. (en anglés) Ficha biogràfica. Dictionary of African Christian Biography.
- ↑ Miralles (1996). «3», Equilibri, hegemonia i repartiment. Les relacions internacionals entre 1870 i 1945 (en Espanyol), Editorial Síntesis, p. 76. ISBN 84-7738-443-6.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Conferencia de Berlín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.