Equilibri europeu

Aliances militars europees en 1914, abans de la Primera Guerra Mundial:     Triple Entente     Triple Aliança

Equilibri europeu, equilibri de potències europees, equilibri de poder en Europa o sistema europeu d'Estats són les denominacions historiográficas en les que es descriu l'equilibri de poder mantingut per les potències europeas a lo llarc de les edats Moderna i Contemporànea per mig d'un complex sistema de relacions internacionals tal com es va definir este concepte, que naix precisament entre els Estats europeus d'eixos periodos històrics.

A partir de el XIX, per a garantisar la seua pròpia estabilitat i la de tot el denominat Concert europeu, les potències varen reclamar el seu dret a l'intervenció actuant com una policia internacional per a sofocar les successives onades de revolucions burgueses, comés que varen complir en relatiu èxit (a excepció de l'independència de Bèlgica en la revolució de 1830) fins a la crisis final del denominat sistema Metternich en la revolució de 1848. En la segona mitat del sigle, va anar el denominat sistema Bismarck el que va conseguir mantindre, en benefici de Prusia (des de 1871 Segon Imperi Alemà), un delicat equilibri d'aliances basades en la diplomàcia secreta, que des de la caiguda del canceller en 1890 degeneró en l'establiment de dos blocs antagónicos: la Triple Aliança i la Triple Entente.

Durant un sigle (1815-1914), fins a la Primera Guerra Mundial, el Concert europeu va mantindre l'equilibri de poder conseguint evitar guerres a gran escala en Europa, en dos significatives excepcions: les relatives a la denominada qüestió d'Orient (com la Guerra de Crimea), o les vinculades a les unificacions nacionals (unificació alemana i unificació italiana). Despuix de la catastròfica experiència de la Gran Guerra (1914-1918), que va liquidar els grans imperis (Alemà, Austrohúngaro, Rus i Turc), un dels objectius del Tractat de Versalles va ser l'abolició del mateix concepte de equilibri de poder i substituir-ho pel principi de seguritat colectiva que animava la Societat de Nacions i els demés principis expressats pel president nortamericà Wilson en els seus catorze punts.

Història

Vore també: Història de les grans potències

L'Era de la revolució

Vore també: Era de la revolució

La crisis dels vint anys

Vore també: La crisis dels vint anys

Estos propòsits, a pesar dels continuats esforços de la diplomàcia europea (Tractats de Locarno, 1925, Pacte Briand-Kellogg, 1928), varen fracassar clarament en el convuls periodo que va seguir a la crisis de 1929. Ya des de l'inici del periodo de entreguerras es venia dividint Europa en tres tipos d'estats: les democràcies occidentals (democràcies lliberals en sistema capitaliste), liderades per França i Gran Bretanya, l'experiència de construcció d'un estat socialiste en l'Unió Soviètica i els règims fascistes inspirats en l'Itàlia de Mussolini i l'Alemània d'Hitler. El fracàs de la política de apaciguamiento en que els estats democràtics pretenien controlar l'alvanç de l'Alemània nazi, que des de l'ocupació de poder per Hitler en 1933 va començar un programa no amagat d'incompliment del Tractat de Versalles i de la llegalitat internacional que representava la Societat de Nacions (rearmament, implicació en la guerra civil espanyola -en la que les democràcies havien volgut impondre el principi de no intervenció-, remilitarización de Renania, Anschluss d'Àustria, crisis dels Sudetes i invasió de Checoslovàquia), va quedar palesa en la Conferència de Munich de 1938, i en última instància va conduir a la Segona Guerra Mundial.

Segona Guerra Mundial

Esta es va iniciar en un antinatural pacte germà soviètic (1939), i va acabar en una aliança temporal entre els aliats occidentals (liderats pels Estats Units) i l'Unió Soviètica. Eixa circumstància va determinar la divisió d'Alemània i de tota Europa en dos zones d'influència separades per un teló d'acer (negociades en la Conferència de Yalta, 1944, i la Conferència de Potsdam, 1945) entre les que figuraven una série de estats tapó neutrals (Finlàndia, Suècia, Suïssa, Àustria, Yugoslàvia).

Guerra Freda

Artícul principal → Guerra Freda.

En l'era posterior a la Segona Guerra Mundial, denominada la Guerra Freda, es va establir una política de blocs en la que la pau es mantenia gràcies a un equilibri del terror sustentat per la certea de la destrucció mútua assegurada (abdós blocs posseïen l'arma nuclear), i en la que la possibilitat d'una guerra convencional llimitada en un escenari europeu havia quedat descartada, per la decisió en la que abdós blocs varen enfrontar els conflictes que varen ser sorgint (el més greu, el bloqueig de Berlín de 1948). El Bloc de l'Est (militarment denominat Pacte de Varsòvia) va quedar construït en l'Europa Oriental ocupada per l'Unió Soviètica (i ampliat successivament per mig de violents conflictes en espais alluntats d'Europa, el Tercer Món -China, Coreja, Vietnam, Cuba-). El Bloc Occidental (militarment denominat OTAN) va quedar construït en Europa Occidental, liderat pels Estats Units i en el que es va ser formant i ampliant un fructífer proyecte d'unió econòmica: el Mercat Comú Europeu.

La distensió entre els dos blocs es va expressar en la convocatòria de la Conferència sobre la Seguritat i la Cooperació en Europa (cridada d'Helsinki, 1975), que va reafirmar la intangibilidad de les fronteres dissenyades en Yalta, encara que va permetre la consideració dels drets humans com un punt clau en les relacions internacionals, lo que en la pràctica va significar un reconeiximent del paper de la dissidència en els països de l'Est, que en el temps es va demostrar decisiu en la crisis dels règims comunistes.

L'últim episodi de la guerra freda en Europa va ser una carrera de armament protagonisada pel desplegament de missils d'alcanç intermig (cridats euromisiles: els SS-20 soviètics i els Pershing nortamericans -els qui també varen desenrollar el missil de travessia-). L'Unió Soviètica no va estar en posició de soportar la deterioració econòmica que li produiria la continuïtat de tal increment de despesa militar, lo que va contribuir a la seua opció per una solució reformista (la perestroika de Gorbachov).

L'Europa actual

Artícul principal → Era posterior a la Guerra Freda.

La caiguda del mur de Berlín en 1989 va precipitar la dissolució dels règims comunistes d'Europa de l'Est i de la pròpia Unió Soviètica (1991), el fi de la política de blocs i el començ d'un nou orde mundial en el que la centralidad d'Europa va quedar qüestionada en benefici d'atres espais, com Orient Mig i l'àrea del Pacífic (especialment per la proyecció geoestratégica de China i uns atres països emergents). Es va posar en dubte inclús la capacitat de l'ampliada Unió Europea per a gestionar per sí mateixa els assunts continentals, com varen demostrar les successives crisis internacionals degudes a les descomposició de Yugoslàvia (Guerres Yugoslavo), en les que l'intervenció dels Estats Units va ser la decisiva.

El pes econòmic de l'Alemània reunificada no es va traduir en un liderage polític continental, mantenint-se el denominat eix franc-alemà front a la posició del Regne Unit, més procliu al manteniment de la seua relació especial transatlàntica en els Estats Units. Per un atre costat tant l'ampliació de l'Unió Europea cap a l'est com l'imposició de solucions contràries a Sèrbia en els conflictes balcànics varen ser assunts vists en recel per la reconstruïda Federació Russa. La seua condició de potència disminuïda no la va permetre influir en cap d'ells, encara que sí que va poder tensionar les relacions internacionals de forma puntual, especialment per l'increment del seu paper en l'abastiment energètic a Europa Central (conflictes denominats guerra del gas). En canvi, en el Caucas sí que es va consentir a Rússia l'imposició dels seus punts de vista estratègics (guerra de Chechènia, guerra de Osetia).