Mur de Berlín

Mur de Berlín

El Mur de Berlín (en alemán: Berliner Mauer, Plantilla:IPA-de) va ser un mur de seguritat que formava part de la frontera interalemana des del 13 d'agost de 1961 fins al 9 de novembre de 1989. Rodejava i separava la zona de la ciutat berlinesa enquadrada en l'espai econòmic de la República Federal d'Alemània (RFA), Berlín Oest, de la capital de la República Democràtica Alemana (RDA), Berlín Este, durant eixos anys. És el símbol més conegut de la Guerra Freda i de la divisió d'Alemània. Este mur era denominat Mur de Protecció Antifascista (Antifaschistischer Schutzwall) per la RDA, mentres que els mijos de comunicació i part de l'opinió pública occidental es referien a ell com a Mur de la vergonya (Schandmauer).

El Bloc de l'Est dominat pels soviètics sostenia que el mur va ser alçat per a protegir a la seua població d'elements fascistes que conspiraven per a impedir la voluntat popular de construir un Estat socialiste en l'Alemània de l'Est. Un mur de 45 km dividia la ciutat de Berlín en dos, mentres que atres 115 km rodejaven la seua part occidental aïllant-la de la RDA. És dir, el Mur constituïa la frontera estatal entre la RDA i l'enclavament de Berlín Oest.

Es desconeix el número exacte de persones que varen fallir en intentar creuar la frontera a través del mur, ya que el costat oriental estava fortament vigilat i no es dubtava en disparar a aquells que intentaven passar al costat occidental sense permís. Al voltant de 3000 persones varen ser detingudes quan tractaven de creuar illegalment cap a la RFA, ocorrent l'última detenció el 5 de febrer de 1989. Sobre el número de fallits, la Fiscalia de Berlín considera que el saldo va ser de més de 200 persones, incloent 33 que varen fallir com a conseqüència de la detonació de mines. Per la seua banda, el Centre d'Estudis Històrics de Potsdam estima en 125 la sifra total de morts en la zona del mur.

Història

Antecedents

En 1949 les tres zones occidentals d'ocupació es varen convertir en la República Federal d'Alemània (RFA) i varen escomençar en abdós costats els treballs de reconstrucció i protecció de les fronteres. Per mig de la formació dels dos Estats es va portar a terme la separació política. Entre la RDA i la RFA es varen desplegar per primera volta policies i els soldats fronteriços i més tart es varen construir barreres. Berlín es va dividir en quatre sectors desmilitarizar a excepció de les forces armades de França, de Gran Bretanya, de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i dels Estats Units d'Amèrica en les seues zones respectives, i independents d'abdós Estats alemans, encara que en la pràctica esta consideració tenia poca importància. Berlín Occidental s'assemblava en molts aspectes a un estat federat de la RFA, contant, per eixemple, en representants en el Parlament (Bundestag). Berlín Oriental va ser declarat capital de la RDA (Hauptstadt der DDR) com lo era Berlín abans de la guerra.

En l'intensificació de la Guerra Freda, que despuix del embargament de productes d'alta tecnologia contra el Bloc de l'Est es va tornar en una guerra diplomàtica en l'amenaça militar permanent, es varen reforçar les fronteres. Les fronteres passarien en el temps, de ser una separació entre les dos parts alemanes, a ser part de la frontera entre la Comunitat Econòmica Europea (antecessora de l'Unió Europea) i el Consell d'Ajuda Mútua Econòmica (COMECON), entre l'OTAN i els membres del Pacte de Varsòvia, i també entre les dos ideologies polítiques i els dos blocs econòmic-culturals que s'enfrontaven en la Guerra Freda.

Des de la fundació de la RDA es va incrementar l'emigració en direcció a la RFA. A partir de 1952, les fronteres interiors entre la RDA i la RFA es varen protegir en tanques i vigilants: es va crear una franja de 5 km a tot lo llarc de la frontera a la que només podia entrar-se en un permís especial per a residents. Prop de la frontera hi havia atres 500 metros de zona prohibida i en la mateixa frontera una barrera de 10 metros.

Pese a això, la frontera entre Berlín Este i Berlín Oest permaneixia oberta i era difícil de controlar. Entre 1949 i 1961, uns tres millons de persones varen abandonar la RDA des del Berlín Oriental. Tan sol en les dos primeres semanes d'agost de 1961 varen emigrar 47 533 persones. Ademés, el Berlín Occidental es va convertir per a molts polacs i checs en la porta cap a Occident. A sovint es tractava de persones jóvens ben formades, lo que constituïa una amenaça per a l'economia de la RDA i, en última instància, per a la població dels països respectius. Uns 50 000 treballadors de Berlín Oriental treballaven i vivien en el Berlín Oest, pero s'aprofitaven de les condicions financeres favorables de Berlín Este, sent coneguts com Grenzgänger (fronteriços).

El 4 d'agost de 1961, la magistratura de Berlín Este va decretar que els «fronteriços» anaren registrats i pagaren el lloguer en marcs de la RFA. Ya abans de la construcció del mur, la Policia Popular (Volkspolizei) de Berlín Oriental controlava els carrers i els mijos de transport que duyen a la part occidental als cridats «fugitius de la República» sospitosos i «contrabandistas». Aixina mateix, molts berlinesos occidentals i orientals que treballaven en el Berlín occidental compraven en el mercat negre —en una ventajosa taxa d'intercanvi per al marc de l'Alemània de l'Est d'aproximadament 1:4— els barats aliments bàsics i els pocs bens de consum de lux de Berlín Este. l'economia planificada del sistema del costat oriental va ser, en conseqüència, debilitada d'esta forma. El mur devia servir als governants del Bloc de l'Est com una forma de detindre l'evasió dels treballadors i llauradors socialistes per mig de l'aïllament.

Construcció del mur

El pla de la construcció del Mur de Berlín va ser un secret d'Estat de l'administració de la RDA. El mur va ser erigit a instàncies del Partit Socialiste Unificat d'Alemània —els treballs es varen portar a terme baix la direcció i la vigilància de la Volkspolizei i de soldats del Eixèrcit Popular Nacional— contra les declaracions del president del Consell d'Estat (Staatsratsvorsitzender) Walter Ulbricht, qui, en una conferència de prensa internacional que es va celebrar en Berlín Oriental el 15 de juny de 1961, havia contestat a una pregunta de la periodista Annamarie Doherr:

Entenc que la seua pregunta diu que hi ha persones en Alemània Occidental que volen que movilisem als treballadors de la construcció en la capital de la RDA per a erigir un mur. No tinc coneiximent de tal intenció. Els treballadors de la construcció en la nostra capital es preocupen principalment per la construcció de vivendes, i la seua força laboral està totalment compromesa en açò. Ningú té l'intenció de construir un mur.

Walter Ulbricht

Ich verstehe Ihre Frage baix, dass és in Westdeutschland Menschen gibt, die wünschen, dass wir die Bauarbeiter der Hauptstadt der DDR dazu mobilisieren, eine Mauer aufzurichten. Mir ist nicht bekannt, dass eine solche Absicht besteht. Die Bauarbeiter unserer Hauptstadt beschäftigen sich hauptsächlich mit Wohnungsbau, und ihre Arbeitskraft wird dafür voll eingesetzt. Niemand hat die Absicht, eine Mauer zu errichten.-

Walter Ulbricht

Ulbricht va ser, d'eixa forma, el primer en amprar el concepte «mur», dos mesos ans que es construïra.

De fet, els Aliats occidentals varen ser informats del acordonamiento de Berlín Oest pels membres del pla «Medides dràstiques», pero varen ser sorpresos pel calendari i l'amplitut de les barreres. L'accés directe a Berlín Oest no es va tallar, ni va ser interromput en forces militars. El Servici Secret de la RFA (Bundesnachrichtendienst – BND) ya disponia d'informació similar des de mediats de juliol. Despuix de la visita de Ulbricht a Jrushchov durant les reunions dels països membres del Pacte de Varsòvia del 3 al 5 d'agost, el BND va informar:

Les informacions disponibles mostren que el règim de Pankow tracta d'obtindre el beneplàcit de Moscou per a posar en vigor medides rigoroses de bloqueig. En particular, el bloqueig de la frontera de Berlín en l'interrupció del tràfic de metros i tramvies entre Berlín Este i Berlín Oest (...) Queda per dilucidar si Ulbricht serà capaç d'obtindre un acort tal en Moscou.

L'11 d'agost, la Cambra Popular (Parlament de la RDA – Volkskammer) va aprovar els resultats del Consell de Moscou i va autorisar al Consell de Ministres de la RDA a prendre les mides corresponents. El Consell de Ministres de la RDA va decidir el 12 d'agost amprar a les forces armades per a ocupar la frontera en Berlín Oest i construir el mur.

El dissabte 12 d'agost, el BND va rebre la següent informació: «L'11 d'agost de 1961 ha tingut lloc una conferència entre el Secretari del Partit Comuniste i atres alts funcionaris del partit. Es va declarar: (...) la situació del constant increment del fluix de refugiats fa necessari el acordonamiento dels sectors oest de Berlín i de la Zona Soviètica d'Ocupació Militar (Sowjetische Besatzungszone – SBZ) en els pròxims dies —no es va especificar un dia exacte— i no dins de dos semanes, com estava planejat».

En la nit del 12 al 13 d'agost de 1961, sense previ avís, es va construir el mur sancer, quedant el 13 d'agost sense construir una chicoteta part, fortament vigilada per la policia socialista. Varen escomençar a sagellar els accessos a Berlín Oest soldats del Eixèrcit Popular Nacional, 5000 membres de la policia fronteriça alemana (precursora de les Tropes Fronterices, o Grenztruppen), 5000 membres de la Policia Popular i 4500 membres de les brigades. Tropes soviètiques es varen apostar per a un eventual combat en la frontera aliada. Tots els mijos de transport que comunicaven abdós costats de Berlín varen ser detinguts. No obstant, les llínees del ferrocarril elevat (S-Bahn) i subterràneu (O-Bahn) de Berlín Occidental que circulaven baix Berlín Este, varen seguir funcionant, encara que sense detindre's en les estacions orientals, que varen quedar com estaciones fantasma. Solament una de les llínees afectades de l'estació (carrer) Friedrichstraßi va permanéixer en servici, encara que baix estrictes controls.

Erich Honecker, com a secretari del Comité Central, va ser responsable de la planificació i realisació del mur en nom de la direcció del SIGAU. Fins a setembre de 1961 varen desertar 85 hòmens de les forces de vigilància (Grenztruppen), ademés de 400 civils en 216 escapades. D'eixa audàcia resulta significativa la famosa fotografia del jove policia de fronteres Conrad Schumann botant sobre les alambrada del carrer Bernauerstraßi.

El govern de la RDA va alegar que era un «mur de protecció antifascista», l'objectiu de la qual era impedir les agressions occidentals, i que la construcció del mur era conseqüència de la política de l'Alemània Federal i els seus socis de l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN). Dien des de l'Alemània Oriental que cap mur haguera segut necessari si el Berlín Occidental no fora una «espina en el costat de la RDA», com lo havia definit el seu alcalde Willy Brandt, en el sentit de que era un exclavament d'un atre Estat inserte en el cor de l'Alemània Oriental. Esta visió era compartida pels demés països del Pacte de Varsòvia, els quals veen la rivalitat entre abdós Alemanias com un reflex de la rivalitat entre els dos grans pactes militars de l'época. De tots modos, les autoritats de la RDA també reconeixien que entre els objectius del mur estava l'impedir l'emigració massiva o «fuga de cervells».

La versió de les autoritats de la RFA i la visió generalisada en el món capitaliste o Occident va ser que esta justificació no servia més que per a matisar el que era, segons ells, l'únic propòsit: impossibilitar que els ciutadans de la RDA entraren en el Berlín Occidental i, per lo tant, en l'Alemània Federal. Després de l'ocupació soviètica de l'Europa de l'Est al final de la Segona Guerra Mundial i abans de la construcció del mur en 1961, per la maltrecha economia soviètica, en contraposició en el creiximent econòmic del Berlín occidental, s'estima que 3.5 millons d'alemans orientals varen fugir de la RDA cap a la RFA (aproximadament el 20 % de la població de la RDA).

Els alemans orientals no controlaven tot el tràfic entre el Berlín Occidental i l'Alemània Federal i, en este sentit, es va argumentar que les defenses del mur estaven dissenyades per a funcionar des de l'interior de l'Alemània Oriental; les mines de fragmentació SM-70 montades en el mur, esclataven en intentar escalar-ho des de l'interior; les defenses contra vehículs estaven situades en el costat de l'Alemània Oriental i el mur de quarta generació estava fet per mig de seccions de formigó armat en la base més llarga en l'interior de la RDA.

Reacció de l'Alemània Occidental

El canceller de la RFA, Konrad Adenauer, va demanar eixe dia per la ràdio calma i prudència a la població i va declarar les mides que els Aliats prendrien. En les primeres dos semanes despuix de la construcció del mur va visitar Berlín Oest, solament l'alcalde Willy Brandt va protestar en energia, encara que al fi no va poder fer res contra el amurallamiento. Els Länder de l'oest varen fundar eixe any en Salzgitter un centre de documentació judicial sobre les violacions als drets humans perpetrades per la RDA. El 16 d'agost de 1961, Willy Brandt va convocar una manifestació que va reunir a 300 000 berlinesos occidentals junt al Ajuntament de Schöneberg.

Reacció dels Aliats

La reacció occidental davant la construcció del mur va ser llenta: varen passar 20 hores fins a l'aparició de les forces militars en la frontera; 40 hores fins que es varen comunicar en el comandant soviètic de Berlín; 72 hores fins que varen protestar davant la diplomàcia de Moscou. Cada volta va haver més rumors de que els soviètics havien assegurat als aliats occidentals que no amenaçarien els seus drets. L'experiència del bloqueig havia mostrat als aliats que Berlín Oest estaria amenaçat, aixina que la construcció del mur va ser una confirmació material del statu quo, que es va cimentar, en el sentit lliteral de la paraula. L'Unió Soviètica va abandonar la seua petició de que Berlín Oest estiguera «lliure» de tropes aliades, que havia formulat en l'Ultimàtum de Jrushchov de 1958.

Reaccions internacionals en 1963:

• «Una solució poc elegant, encara que mil voltes preferible a la guerra». John F. Kennedy, president dels Estats Units.
• «Alemània de l'Est deté el fluix de refugiats i s'atrinchera despuix d'un gros teló d'acer. No es tracta de res illegal». Harold Macmillan, primer ministre britànic.

Kennedy va afirmar que Berlín era un «Estat lliure» i va enviar de reforç 1500 hòmens a Berlín Oest. El dirigent de la RDA Walter Ulbricht va determinar inclús el control per les Policies Fronteriça i Popular sobre els oficials i policies aliats, lo que va produir un fort rebuig, en particular per part dels nortamericans. Al final, el comandant de les tropes soviètiques en Berlín va deure intervindre en els funcionaris de la RDA per a calmar la situació.

El 27 d'octubre de 1961 es va produir una confrontació directa i perillosa entre tropes soviètiques i nortamericanes en el Checkpoint Charlie de la Friedrichstraßi, formant dèu carros de combat de cada bando junt a la llínea fronteriça. Al sendemà, abdós unitats de carros de combat varen ser retirades. Els dos bandos temien que el conflicte de Berlín acabara en una guerra atòmica.

Dos països

Des de l'1 de juny de 1962, no es podia entrar en la RDA des de Berlín Oest. Despuix de llargues negociacions, un acort de 1963 va permetre que més de cent mil berlinesos de l'oest visitaren als seus parents del costat este durant la festivitat de fin d'any.

Al principi de la década de 1970, Willy Brandt i Erich Honecker varen mamprendre una política d'aproximació entre la RFA i la RDA per a relaixar la frontera entre abdós costats de la ciutat dins de la doctrina d'Ostpolitik favorida per Brandt. La RDA va acordar simplificar els tràmits necessaris per als permissos de viage, en especial per a la població «improductiva» que cobrava pensions, i va permetre als ciutadans de la partix oest visites bàsiques a les regions confrontants en la frontera. Com a preu per a relaixar més les fronteres, la RDA va exigir que se li considerara un Estat sobirà, aixina com l'extradició dels seus ciutadans que fugiren a la RFA. Estes exigències, contràries a la constitució de la RFA, varen ser rebujades de forma categòrica, encara que abdós Estats sí varen establir relacions diplomàtiques mútues.

La RDA denominava al mur, aixina com a les fronteres que la separaven de la RFA, «Murs de protecció antifascista» que protegien a la RDA contra «l'immigració, l'infiltració, l'espionage, el sabotage, el contrabando, les vendes i l'agressió dels occidentals». En els fets el mur servia per a evitar que habitants de la RDA fugiren cap a l'Alemània occidental, puix mai es va documentar que algú intentara creuar el Mur illegalment en sentit invers d'oest a est.

Els anys del mur

El mur media més de 120 km. La construcció inicial va ser millorada en regularitat. El «Mur de la quarta generació», que va escomençar a construir-se en 1975, era de formigó armat, tenia una altura de 3,6 m i estava format per 45 000 seccions independents d'1,5 m de llongitut. El seu cost va ser de 16 155 000 marcs de l'Alemània Oriental. Ademés, la frontera estava protegida per una tanca de tela metàlica, cables d'alarma, trincheres per a evitar el pas de vehículs, una prop d'aram de púas, més de 300 torres de vigilància i trenta búnkeres.

Al principi, només hi havia un pas per als alemans orientals en la Friedrichstraßi; les potències occidentals tenien dos punts de control: en Helmstedt, en la frontera entre Alemània Oriental i la part principal d'Alemània Federal, i Dreilinden, en la frontera sur de Berlín Oriental.

Als punts de control se'ls varen donar noms fonètics: Alfa (Helmstedt), Bravo (Dreilinden) i Charlie (Friedrichstraßi).

Es varen contabilisar unes 5000 fugues a Occident; 192 persones varen morir per dispars en intentar creuar-ho i atres 200 varen resultar ferides; 57 es varen fugar a través d'un túnel de 145 metros, cavat pels occidentals, en els dies 3, 4 i 5 d'octubre de 1964. L'intent fallanc més destacat va ser el de Peter Fechter, qui va intentar creuar-ho junt en Helmut Kulbeik, qui sí ho va conseguir. Fechter va ser tirotejat i va agonisar dessagnat a la vista dels mijos occidentals el 17 d'agost de 1962. Existix la teoria de que la lletra de la cançó «Lliure» està inspirada en l'història de Peter Fechter, L'autor de la cançó, José Luis Armenderos va descartar de pla la relació en Fechter, assumint que va ser per la dictadura de Francisco Franco i que quan va saber lo de Fechter va quedar estupefacto.

La caiguda del Mur de Berlín

Artícul principal → Caiguda del Mur de Berlín.

El Mur de Berlín va caure en la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre de 1989, 28 anys despuix de la seua construcció. L'obertura del mur, coneguda en Alemània en el nom de die Wende (El canvi), va ser conseqüència de les exigències de llibertat de circulació en l'ex RDA i les #evasió constants cap a les embaixades de capitals de països del Pacte de Praga i Varsòvia i per la frontera entre Hongria i Àustria, que va impondre menys restriccions des del 23 d'agost. En setembre, més de 13 000 alemans orientals varen emigrar cap a Hongria. Poc despuix varen començar manifestacions massives en contra del govern de l'Alemània Oriental, especialment en Leipzig. El líder de la RDA, Erich Honecker, va renunciar el 18 d'octubre de 1989, sent reemplaçat dies més tart per Egon Krenz.

Despuix del 6 de novembre es va fer públic el proyecte d'una nova llegislació per a viajar, que va rebre dures crítiques, i el govern checoslovac va protestar per vies diplomàtiques per l'aument de l'emigració des de la RDA a través de Checoslovàquia. El SIGAU va decidir, el 7 de novembre, regular els viages a l'exterior, facilitant-los. El 9 de novembre es va promulgar un pla que permetia obtindre passes per a viages de visita. Es va elaborar un model en el Consell de Ministres, que es va decidir eixe mateix dia abans de les 18:00 i que devia ser publicat i difòs en forma de circular a les 4:00 del dia següent per les agències de notícies, encara que va haver una objecció al procediment per part del Ministeri de Justícia. En paralel, el model del Ministeri va ser estudiat i aprovat en el Comité Central.

El membre del Politburó del SIGAU Günter Schabowski va anunciar en una conferència de prensa, retransmesa en directe per la televisió d'Alemània Oriental, que totes les restriccions havien segut retirades i, creent que podrien passar sense cap tràmit a l'atre costat, decenes de mils de persones varen ser de colp i repent al mur, a on els guàrdies fronteriços no es varen atrevir a disparar i al fi varen obrir els punts d'accés. Schabowski va acabar la conferència de prensa a les 18:53. Es trobaven sobre el podi junt a Schabowski els membres del Comité central del SIGAU Helga Labs, Gerhard Beil i Manfred Banschak. La qüestió es va remetre a les actes de la conferència de prensa.

El corresponsal de l'agència italiana ANSA, Riccardo Ehrman, va preguntar sobre el dret de viage. En abril de 2009, Ehrman va declarar que abans havia rebut una cridada telefònica en la que se li dia que fera una pregunta sobre la llei de viages:

Senyor Schabowski, ¿creu vosté que fon un error introduir la Llei de Viages fa uns dies?

Es referia a una llei de permissos de viage molt confusa que havia provocat un èxodo de mils d'alemans a través de les fronteres de Checoslovàquia i Hongria. Schabowski va traure uns papers de la bojaca i va repetir que, per a evitar més embrolls, els ciutadans de la RDA podrien anar a l'oest, esta volta sense passaport ni visat: només mostrant el carnet d'identitat o un document paregut. Schabowski va llegir un proyecte de llei del Consell de Ministres que tenia davant a les 18:57:

Els viages privats a l'estranger es poden autorisar sense la presentació d'un justificant, motiu de viage o lloc de residència. Les autorisacions seran emeses sense demora. S'ha difòs una circular a este respecto. Els departaments de la Policia Popular responsables dels visats i del registre del domicili han segut instruïts per a autorisar sense retart els permissos permanents de viage, sense que les condicions actualment en vigor deguen complir-se. Els viages de duració permanent poden fer-se en tot lloc fronteriç en la RFA.

A la pregunta del periodiste Riccardo Ehrman (s'ha dit que la va formular el reporter Peter Brinkmann):

Wann tritt dones in Kraft? (¿Quàn entra en vigor?)

Schabowski hojeó les seues notes i va contestar:

Dones tritt nach meiner Kenntnis, ist dones sofort...unverzüglich. (Fins a a on yo sigues, açò és de colp i repent...sense demores).

Schabowski va cometre un error, no va llegir la segona pàgina del document, en la que s'establia que la mida tenia efecte a partir del dia següent.

Gràcies als anuncis de les ràdios i televisions de la RFA i Berlín Oest baix el títul «¡El Mur està obert!», molts mils de berlinesos de l'Est es varen presentar en els llocs de control i varen exigir passar a l'atre costat. Ni les tropes de control de fronteres ni els funcionaris del ministeri encarregats de regular-les estaven informats. Sense una orde, baix la pressió de la gent, el punt de control de Bornholmerstraßi es va obrir a les 23:00, seguit d'atres punts de pas, tant en Berlín com en la frontera en la RFA. Numerosos teleespectadors es varen posar en camí. A pesar de tot, la verdadera remugada va tindre lloc al matí següent. Molts varen dormir fòra de casa tota la nit per a assistir a l'obertura de la frontera el 10 de novembre.

Els ciutadans de la RDA varen ser rebuts en entusiasme per la població de l'Oest. La majoria dels bars propencs al mur donaven cervesa debades i els desconeguts s'abraçaven entre sí. En l'eufòria d'eixa nit, molts occidentals varen escalar el mur. Quan es va conéixer la notícia de l'obertura, es va interrompre la sessió vespertina del Bundestag en Bonn i els diputats varen entonar en forma espontànea el Himne d'Alemània.

Artistes

El 9 de novembre, els ciutadans berlinesos varen escomençar a derribar el mur en tots els mijos a la seua disposició (picos, martells, etc.). El virtuós del violoncel Mstislav Rostropóvich, que havia degut exiliar-se a l'oest, va ser al peu del mur a animar als que ho demolien, escena d'una célebre fotografia.

Durant el procés de destrucció, l'artiste alemà Bodo Sperling va promoure l'idea de salvar un tros de mur en la finalitat de crear una galeria d'art urbà a l'aire lliure. Vàries associacions d'artistes d'abdós costats varen recolzar l'idea i varen conseguir els permissos per a fundar l'East Side Gallery sobre una secció de 1316 m en el carrer Mühlenstraßi, a la vora del riu Spree. Més de 100 artistes de tot lo món varen ser invitats a pintar murals rendint homenage a la llibertat.

El 21 de juliol de 1990 es va realisar en la Potsdamer Platz The Wall - Live in Berlin (El mur en viu des de Berlín), promogut per Roger Waters i en la participació d'estreles de roc, com Van Morrison, Scorpions, Ute Lemper, Marianne Faithfull, The Band, Cyndi Lauper i Bryan Adams, per a recolzar a la fundació Memorial Fund For Disaster Relief creada per a paliar els impactes de qualsevol guerra o desastre natural sobretot en Europa.

El històriador marxiste britànic Eric Hobsbawm, en el seu llibre de 1994 Història del sigle XX, diu que el XX va ser «curt» (front al «llarc» XIX), havent estat emmarcat entre l'esclat de la Primera Guerra Mundial i la desintegració de l'Unió Soviètica, fet este últim que ya havia segut prèviament anticipat d'alguna manera per la caiguda del mur de Berlín de novembre de 1989.

L'artiste alemà Wolf Vostell va crear entre 1989 i 1992 un cicle d'obres en el títul La Caiguda del Mur de Berlín.

Estructura de les instalacions en les fronteres

El Mur de Berlín va ser completat durant la fortificació exhaustiva de les fronteres en la RFA i —en menor proporció— d'atres fronteres occidentals dels països del Pacte de Varsòvia, fent palpable el cridat Teló d'acer. Com el restant de les fronteres, el Mur de Berlín estava proveït d'un sistema molt complet d'aram de espino, fossos, barreres antitanque, pistes per a patrulles i torres de vigilància. A principis de la década de 1980 s'havien amprat prop de mil gossos policia. Este sistema va ser estés en les décades següents. Particularment, les cases propenques al mur es varen buidar despuix del amurallamiento. Este procés va continuar fins al 28 de giner de 1985, dia en el que es va demolir l'Iglésia de la Reconciliació en Bernauerstrasse. D'esta forma es va formar una franja allumenada en la densa i obscura ciutat de Berlín.

Segons el Ministeri de Seguritat Nacional, en la primavera de 1989 el mur estava format per:

• 41,91 km de mur d'una altura de 3,60 m.
• 58,95 km de mur prefabricar d'una altura de 3,40 m.
• 68,42 km d'aram de espino en una altura de 2,90 m.
• 161 km de carrers allumenats.
• 113,85 km de tanques.
• 186 torres de vigilància.
• 31 llocs de control.

De la frontera de 156,4 km de Berlín Oest, 43,7 km colindar en Berlín Este i 112,7 km en Bezirk Potsdam; 64 km del recorregut estaven en àrees edificades, 32 km en zones boscoses, 37,95 en descampats i 37,95 km en rius i #llac.

Les tropes fronterices d'Alemània de l'Est tenien órdens d'impedir per tots els mijos l'evasió de qualsevol que intentara creuar el mur, inclós l'us d'armes de fòc, encara a costa de la vida dels fugitius. En el Mur de Berlín, les órdens de disparar es varen donar numeroses voltes; el número de morts supera la mija de les produïdes en les fronteres de la RDA. En festivitats importants o visites d'Estat, l'orde de disparar als fugitius s'interrompia temporalment per a evitar les crítiques de la prensa occidental. En Berlín Oest, la policia i les forces militars aliades observaven les actuacions en la frontera oriental i es registraven les més greus.

Construcció de les instalacions fronterices

En l'estat final de construcció, a finals de la década de 1980, les instalacions fronterices consistien en:

• Un mur de formigó de 2,5 a 3,6 m d'altura.
• Una alarma que detectava el contacte en el sol.
• Una barrera de contacte de tela metàlica més alta que un home, en un tendit d'aram d'espines i una alarma de contacte.
• Fins a la seua obertura en 1989 va haver ademés, en algunes parts, recorreguts en gossos policia (pastor alemà que podien córrer lliurement, encara que subjectes a una guia de corda), barreres antivehículo i antitanque (erizo chec), que la seua desmantelación costaria posteriorment mils de millons de marcs a l'Estat.
• Un camí (allumenat de nit) per a l'accés als llocs de guàrdia i la circulació de les patrulles militars.

• Torres de vigilància (302 en 1989) equipades en proyectores de busca, que vigilaven els llocs fronteriços de dia i en un reforç de soldats durant la nit.
• Pistes de control, sempre escarificadas, que servien per a arreplegar les chafades dels fugitius, i que no devien ser chafades pels soldats.
• Barreres de separació suplementàries, que superaven l'altura d'un home, i a través de les quals es podia vore en oblicuo.
• El mur pròpiament dit, de 3,75 m d'altura, en un costat en Berlín Occidental.
• Alguns metros de territori pertanyents a la RDA.

L'esgambi total de les barreres fronterices variava entre 30 i 500 m (en Potsdamer Platz). Al contrari que en les fronteres interiors en la RFA, no es varen colocar camp de mines ni pistoles automàtiques (encara que en general açò no es coneixia en la RDA).

Els detalls de les instalacions, dissenyades per les tropes fronterices com a zones d'acció, estaven baix secret militar i eren, per tant, desconegudes pels ciutadans de la RDA. Les tropes fronterices devien guardar silenci. Com mai sabien si es trobaven en un agent de la Stasi, sempre guardaven silenci. Qualsevol que s'interessava per les instalacions fronterices s'arriscava, a lo manco, a ser arrestat i enviat als llocs de policia per a un control d'identitat. El resultat podia ser una condena en presó per planificació d'evasió. Estava prohibit visitar la zona immediatament anterior a la frontera sense una autorisació especial.

Art

• «A Great Day For Freedom», cançó de Pink Floyd (sense Waters) escrita per al seu àlbum The Division Bell, editat entre 1993 i 1994.
• Ostalgie
• La vergonya
• Kleo, película alemana de 2022.

Filmografia

• Un, dos, tres (1961)
• Escape from East Berlin (1962)
• El chiquet i el mur (1965)
• Sonnenalle (1999)
• Berlin is in Germany (2001)
• El túnel (2001)
• Good Bye, Lenin! (2003)
• La vida dels atres (2006)
• Som el poble - L'amor no coneix fronteres (2008)
• Carrer Bornholmer (2014)
• Bridge of Spies (2015)
• Kleo (2022)

Vore també

• Dia de la Llibertat Mundial
• Frontera entre Alemània Occidental i Alemània Oriental
• Història d'Alemània des de 1945
• Monument a la Llibertat i la Reunificación
• Remodelació de Berlín
• Republikflucht
• Schießbefehl
• Conrad Schumann
• Víctimes mortals en el Mur de Berlín

Bibliografia complementaria

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartín de la Guàrdia2019">Martín de la Guàrdia, Ricardo (2019). La caiguda del mur de Berlín. El final de la Guerra Freda i l'auge d'un nou món, Madrit: L'Esfera dels Llibres. ISBN 9788491644866.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mur de Berlín.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Mur de Berlín en Viquidites.

• Pàgines web de Berlín
• Senyes en espanyol
• Wir waren baix vaig fregir... Archive web de fotos i películes privades de l'época del canvi polític en Alemània comprés entre 89/90, la majoria en llicències Creative Commons
• ¡Tancats! – La veritat de la frontera interalemana: Animació 3D. Producció de la Deutsche Welle en cooperació en la Fundació Berliner Mauer (10:21 min en espanyol).
• Documental i infografías sobre el Mur de Berlín en rtve.és

• Trilogia del Mur – trilogia de curtmetrages Realisats en el 20 aniversari de la caiguda del mur en la colaboració del Consulat Alemà. Difusió cultural.
• Lo que ningú et diu del Mur de Berlín
• Història mur de Berlín
• El Mur de Berlín: El major camp de concentració de l'història
• 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín: l'estrany destí d'alguns dels seus trossos (i en que països d'Amèrica Llatina hi ha)
• Berlín, 1989:la vida en els dos costats del mur
• «[3]», El País. Consultat el 16 d'agost de 2011.