Roger Waters

Archiu:Roger Waters, May 18 2008.jpg

Roger Waters

George Roger Waters (Surrey, Anglaterra, 6 de setembre de 1943), més conegut com Roger Waters, és un músic, compositor, i activiste polític britànic, cofundador de la banda de roc progressiu Pink Floyd, que és considerada com una de les més influents en l'història de la música moderna. Es va convertir, despuix de la marcha de Syd Barrett, en el compositor conceptual de la banda. Ademés de ser el baixiste, va ser un dels cantants i va experimentar en sintetisadorés, loops, guitarres elèctriques i #acústica. En ell, Pink Floyd va alcançar èxit mundial en les décades de 1970 i principis de la de 1980 gràcies a les seues àlbums conceptuals The Dark Side of the Moon (1973), Wish You Were Here (1975), Animals (1977), The Wall (1979) i The Final Cut (1983). Va deixar la banda en 1986 per diferències creatives i llegals en els atres integrants. Resolta la disputa en 1987, varen passar casi 18 anys per a que tornara a tocar en la banda. Cap a 2010, el grup havia venut més de 250 millons de discs; solament en Estats Units, 74 millons d'àlbums.

En 1970, va compondre en colaboració en Ron Geesin, Music from The Body, banda sonora del film documental The Body, de Roy Battersby, sobre la biologia humana. Va gravar en estudi quatre discs en solitari: The Pros and Cons of Hitch Hiking (1984), Ràdio K.A.O.S. (1987), Amused to Death (1992) i Is This the Life We Really Want? (2017). En 1986, va contribuir a la banda sonora de la película Quan el vent bufa. En 1990, va organisar un dels concerts en més assistència de l'història, The Wall - Live in Berlin, en 300 000 espectadors.

En 1996, va ser admés en el Saló de la Fama del Roc d'Estats Units i del Regne Unit com a membre d'Pink Floyd. Des de 1999 ha fet vàries gires. Des de 1989 va treballar en la òpera Ça Ira, estrenada en 2005, pero que un any abans va tindre el seu prémiere en les celebracions per l'ingrés de Malta en la Unió Europea. El 2 de juliol de 2005, es va reunir en els seus excompañeros d'Pink Floyd per al concert benèfic Live 8, l'única aparició de Waters en la banda des de la seua última actuació feya 24 anys.

En 2010 va donar començ The Wall Live, una gira mundial a on interpreta The Wall al complet. Durant la mateixa, el 12 de maig de 2011, en The O2 Arena, David Gilmour i Nick Mason d'Pink Floyd varen tornar a compartir l'escenari en Waters, Gilmour tocant «Comfortably Numb» i Gilmour i Mason junt a Waters en «Outside the Wall».

Waters s'ha casat cinc voltes i és pare d'una filla i dos fills. En 2011 es va comprometre en l'actriu i directora Laurie Durning. Es varen casar en 2012 i en setembre de 2015 varen començar els tràmits per al seu divorç.

Joventut (1943-1967)

Roger Waters, el més jove de dos germans, va nàixer en Great Bookham, Surrey, fill d'Eric Fletcher Waters i Mary. El seu pare, net d'un miner del comtat de Durham i destacat líder del Partit Laborista, era mestre d'escola, cristià devot, pacifiste i, més vesprada, membre del Partit Comuniste de Gran Bretanya. En 1939, previ a la guerra, Eric Fletcher, pacifista des d'una perspectiva cristiana, va ser declarat objector de consciència, per #lo que va conduir una ambulància durant els bombardeigs nazis sobre el Regne Unit i durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. Més alvance, va abandonar el seu pacifisme impulsat pel seu militància comunista i antifascista i es va unir a la infanteria del Eixèrcit britànic. Va morir en combat junt a la Companyia Z, 8.º Batalló del Regiment d'Infanteria Royal Fusiliers durant la batalla de Anzio, Itàlia, en febrer de 1944, quan Roger contava en cinc mesos. Despuix de la mort del seu marit, la mare de Roger, Mary, també mestra, es va mudar junt als seus dos fills a Cambridge.

Waters va assistir en Cambridge al Morley Memorial Junior School i despuix al Cambridgeshire High School per a Chics (renombrada com Hills Road Sixth Form College) a on va conéixer a Syd Barrett, mentres que un atre dels seus futurs companyers musicals, David Gilmour, vivia prop i assistia a The Perse School.

Als quinze anys va presidir en nom de Cambridge la Campanya Anual per al Desarmament Nuclear (YCND, en anglés), per a la qual va dissenyar els pòsters publicitaris i va participar en l'organisació. A pesar de ser bon deportiste i un membre destacat dels equips de críquet i rugby, segons Waters, a la seua experiència educacional li faltava alguna cosa:

… llevant els jocs, odiava cada segon. El sistema era molt estricte… els mateixos chics predestinados a ser intimidats per atres chics, que també eren susceptibles a ser-ho pels professors.

Mentres que Waters va conéixer a Barrett i Gilmour en Cambridge, als atres dos fundadors d'Pink Floyd, Nick Mason i Rick Wright, els va conéixer en l'escola d'arquitectura de la Universitat de Westminster, Londres, a on va entrar en 1962 despuix de realisar una série de proves vocacionals, que deixaven entrevore que podria ser un camp adequat per a ell.

Pink Floyd (1965-1985)

Artícul principal → Pink Floyd.

Formació i época Barrett

Per a setembre de 1963, Waters i Mason varen començar a perdre interés en els estudis, i varen decidir mudar-se a una nayeta en Stanhope Gardens, un local el propietari del qual, Mike Leonard, era tutor a temps parcial en el Regent Street Polytechnic. Waters, Mason i Wright varen tocar junts per primera volta en 1963, en una banda completada pel vocaliste Keith Noble i el baixiste Clive Metcalfe. Es feyen cridar Sigma 6, encara que a voltes tocaven baix el nom de Meggadeaths. Waters tocava guitarra rítmica; Mason, la bateria i, Wright, qualsevol teclat que trobara, mentres que la germana de Noble, Sheilagh, colaborava esporàdica en els cors. En els seus inicis varen fer actuacions privades i ensajaven en una tetería en el sòtol del Regent Street Polytechnic.

Quan Metcalfe i Noble varen abandonar per a formar una atra banda en setembre de 1963, el restant va demanar a Barrett i al guitarriste Bob Klose que s'uniren al grup. En giner de 1964 la banda va començar a cridar-se The Abdabs o The (Screaming) Abdabs. Durant el periodo otoñal de 1964 varen usar diversos noms; Leonard's Lodgers, The Spectrum Five i finalment, The Tea Set. En algun moment d'eixe autumne 1965, The Tea Set varen començar a cridar-se The Pink Floyd Sound, despuix The Pink Floyd i finalment, Pink Floyd.

Per a començos de 1966 Barrett s'havia convertit en el guitarriste, principal compositor i líder d'Pink Floyd. Del seu àlbum debut The Piper at the Gates of Dawn, llançat en agost de 1967, va compondre o coescribió totes les cançons, llevat una. Waters va contribuir a l'àlbum en la cançó «Take Up Thy Stethoscope and Walk», la seua primera composició en solitari fins a la data. No obstant, per a finals de 1967, els problemes mentals de Barrett i el seu creixent comportament errático, li varen incapacitar «conscient o inconscientment» per a continuar sent el guitarriste líder i compositor principal de la banda. Va aplegar un moment en que treballar en Barrett era massa difícil, per #lo que al començament de març de 1968 Pink Floyd va mantindre una reunió en les seues mánagers Peter Jenner i Andrew King de la productora Blackhill Enterprises per a discutir sobre el futur del grup. Despuix de les negociacions, Barrett va acceptar abandonar Pink Floyd i la banda va aplegar a un acort en Blackhill Enterprises per a que este poguera seguir cobrant per les «activitats passades». El nou mánager de la banda, Steve O'Rourke, va fer un anunci públic sobre la marcha de Barrett i l'arribada de David Gilmour en abril de 1968. En 1969, Waters es va casar en la seua nóvia de tota la vida Judith Trim; no varen tindre fills i es varen separar en 1976.

Época Waters

Despuix de la marcha de Barrett en març de 1968, Waters va omplir el buit prenent les regnes de la direcció artística d'Pink Floyd. Es va convertir en el principal compositor i letrista, ademés de compartir les llabors de vocalista en Gilmour. Waters va compondre la majoria de les lletres dels cinc discs d'Pink Floyd previs a la seua marcha, començant en The Dark Side of the Moon (1973) i terminant en The Final Cut (1983), mentres eixercia cada volta més el control sobre la banda i la seua música. The Dark Side of the Moon és un dels discs més exitosos del roc contemporàneu de tots els temps. Va permanéixer en les llistes 749 semanes (catorze anys), sent aixina l'àlbum que més temps ha permaneixcut en llistes de l'història. En 2004 seguia venent unes 8000 unitats per semana. Segons el biógraf d'Pink Floyd Glen Povey, Dark Side és el tercer disc més venut a nivell mundial i el vigèsim primer més venut en Estats Units.

Waters va produir idees temàtiques que es convierton en l'espina dorsal dels àlbums conceptuals The Dark Side of the Moon (1973), Wish You Were Here (1975), Animals (1977) i The Wall (1979) —composts en la seua major part per Waters— i The Final Cut (1983) —compost íntegrament per ell—. Un tema recurrent en els seus treballs és la guerra i els seus costs i la mort del seu pare en combat en cançons com a «Corporal Clegg» del disc A Saucerful Of Secrets, «Free Four» de Obscured By Clouds, «Us and Them» de The Dark Side of the Moon o «When the Tigers Broke Free», composta per a la película The Wall de 1982, inclosa més alvance junt a «The Fletcher Memorial Home» en The Final Cut, àlbum dedicat a la memòria del seu pare. La temàtica i composició de The Wall va estar influïda per la seua educació dins d'una societat britànica repleta d'hòmens desgastats per la Segona Guerra Mundial.

Waters va compondre casi tot The Wall, basat en gran part en la vida personal del músic. El disc ha venut més de 23 millons de còpies solament en Estats Units i segons la RIAA és un dels tres més venuts de l'història del país. Pink Floyd va contractar a Bob Ezrin per a la coproducció del mateix i al dibuixant Gerald Scarfe per a crear la portada. La banda va tocar per última volta en directe The Wall el 16 de juny de 1981, en Earls Court, Londres, va ser l'última aparició de Waters en Pink Floyd fins a la breu reunió del 2 de juliol de 2005 per al concert Live 8 en el Hyde Park de Londres, 24 anys despuix. Plantilla:Caixa de cita

En març de 1983, es va llançar al mercat l'última colaboració Waters, Gilmour i Mason, The Final Cut. Es va subtitular a l'àlbum «un rèquiem per al somi de posguerra de Roger Waters, interpretat per Pink Floyd». Waters apareix acreditat com a únic compositor i letrista del disc. Les seues lletres per al disc critiquen el govern del Partit Conservador del Regne Unit de l'época de Margaret Thatcher, aplega inclús a mencionar-la pel seu nom. En començar, Gilmour no tenia material per al nou àlbum, per #lo que li va demanar a Waters que retardara les gravacions per a tindre temps de compondre, a lo que este es va negar. Segons Mason, despuix d'una lluita de poder dins de la banda i discussions creatives sobre el disc, el nom de Gilmour «va desaparéixer» dels crèdits de producció, a pesar de que va seguir cobrant. En la resenya del disc feta per la revista Rolling Stone va rebre la màxima puntuació possible i Kurt Loder ho va denominar «un guany superlatiu» i «una peça mestra de art roc». Loder va considerar el disc com «un àlbum en solitari de Waters».

Waters va abandonar Pink Floyd en 1985, en mig de les diferències creatives dins de la banda, donant començ a una batalla llegal per l'us del nom del grup i el material gravat. En decembre de 1985 Waters es va acollir a la clàusula «membre eixint» del seu contracte en EMI i CBS. En octubre de 1986, va iniciar #tramitació davant la justícia per a dissoldre formalment Pink Floyd. En el seu alegat davant els tribunals va dir que Pink Floyd era «un ent acabat creativament». Gilmour i Mason es varen opondre i varen anunciar la seua intenció de continuar en la banda. Waters diu que va ser forçat a renunciar com ho va fer Wright uns anys abans i va decidir deixar Pink Floyd basant-se en consideracions llegals, dient:

... perque, si no ho haguera fet, les repercussions econòmiques m'haurien aniquilat completament.

En decembre de 1987, Waters i Pink Floyd varen tancar un tracte:

Finalment apleguem a un acort en Roger. En Nochebuena de 1987, David i Roger varen convocar una reunió en la casa flotant [el Astoria] en Jerome Walton, el contable de David. Jerome va redactar laboriosament un acort. En essència, l'apany permetia a Roger lliurar-se del compromís que tenia en Steve [O'Rourke], mentres que David i yo podíem seguir treballant en el nom de Pink Floyd. Al final el tribunal va acceptar la versió de Jerome com a document definitiu i ho va sagellar degudament

Mason

Waters es va lliurar de les obligacions contractuals en O'Rourke i va mantindre els drets d'autor del concepte de The Wall i del porc inflable en marca registrada. Pink Floyd va editar tres discs d'estudi baix la direcció de Gilmour: A Momentary Lapse of Reason (1987), The Division Bell (1994) i "The endless river" (2014). A data de 2006, s'estima que Pink Floyd havia venut més de 250 millons en el món, incloent 74 millons i mig d'ells en Estats Units.

Sobre la seua vida personal, en 1974, despuix de la seua ruptura en Judy Trim, es va comprometre en lady Carolyne Christie, la neboda del jugador de tenis Lawrence Dundas, marqués de Zetland. En Christie va tindre un fill, Harry Waters, tecliste de la banda de directe del seu pare des de 2006, i una filla, Índia Waters.

Carrera en solitari (1984 en avant)

1984-1996

Seguint el llançament de The Final Cut, Waters es va embarcar en una carrera en solitari del que varen eixir tres àlbums conceptuals i una banda sonora. En 1984, va llançar el primer d'ells, The Pros and Cons of Hitch Hiking, un proyecte que tracta sobre els somis que té un home una nit. Tracta els sentiments de Waters respecte al seu matrimoni fallanc en Judy Trim, el sexe i els pros i contres de la monogàmia i la vida familiar en contraposició a «la cridada de lo salvage». El personage principal, Reg, elegix l'amor i el matrimoni front a la promiscuïtat.

El disc conta en la colaboració del guitarriste Eric Clapton, el saxofoniste de jazz David Sanborn i el disseny artístic de Gerald Scarfe. El crític de Rolling Stone Kurt Loder va descriure The Pros And Cons Of Hitch Hiking com «un disc estranyament estàtic i un tant repulsivo». La revista li va concedir la puntuació més baixa: una sola estrela. Mike DeGagne d'Allmusic va alabar el disc pel seu, «ingeniós simbolisme» i pel seu «us lluent del fluix de consciència dins d'un regne de subconsciencia», otorgant-li quatre de cinc estreles possibles.

Waters va començar una gira en l'ajuda de Clapton, una nova banda, material nou i va incloure una selecció de cançons d'Pink Floyd. La gira The Pros and Cons of Hitch Hiking va començar en Estocolm el 16 de juny de 1984. No varen vendre les entrades previstes i alguns dels concerts de recints grans varen tindre que cancelar-se. Segons les seues pròpies estimacions, va perdre unes 400 000 £ per la gira. En març de 1985, Waters es va embarcar en la gira The Pros and Cons Plus Some Old Pink Floyd Stuff-North America Tour 1985 per sales de concert més menudes d'Estats Units. La RIAA va concedir un disc d'or a The Pros and Cons of Hitch Hiking en 1995.

En 1986, Waters va contribuir a la banda sonora de la película Quan el vent bufa. La seua banda, que incloïa a Paul Carrack va ser batejada com The Bleeding Heart Band. En 1987, Waters va llançar Ràdio K.A.O.S., un àlbum conceptual basat en un home mut cridat Billy, provinent d'un empobrit poble miner de Gales, qui té l'habilitat de sintonizar les ones de radi en el seu cap. Billy escomença deprenent a comunicar-se en un DJ de la ràdio, i conseguix controlar tots els ordenadors del planeta. Enfadat per l'estat del món en que habita, simula un atac nuclear. Al llançament del disc li va seguir una gira de promoció eixe any.

En juliol de 1990, mesos despuix de la caiguda del Mur de Berlín en novembre de 1989, Waters va organisar un dels concerts de roc més grans de l'història, The Wall - Live in Berlin, montat en un terreny buit entre Potsdamer Platz i la Porta de Brandeburgo, en una assistència estimada de 300 000 persones. Leonard Cheshire li va demanar que organisara l'event per a recaptar fondos per a caritat. Artistes com Joni Mitchell, Van Morrison, Cyndi Lauper, Bryan Adams, Scorpions o Sinéad O'Connor li varen acompanyar. Waters també va utilisar a l'orquesta simfònica d'Alemània de l'Est i el seu cor, una banda soviètica i dos helicòpters pertanyents a l'armada nortamericana. Mark Fisher va dissenyar un mur d'uns 25 metros d'alt i 170 de llarc per a l'event i es varen usar inflables dissenyats per Scarfe a gran escala. A pesar de que molts artistes varen rebre invitacions per a participar en l'event, Gilmour, Mason i Wright, no varen ser invitats. Waters va llançar un àlbum doble de l'actuació certificat platí per la RIAA en 1992.

En 1990, Waters va contractar al mánager Mark Fenwick i va abandonar EMI per a firmar un contracte en Columbia. Es va divorciar de la seua segona esposa, Carolyne Christie, i va llançar al mercat el seu tercer disc d'estudi, Amused to Death, en 1992.

L'àlbum està molt influenciat per les Protestes de la Plaça de Tian'anmen de 1989 i la Guerra del Golf, criticant l'idea de que la guerra es convertira en un tema d'entreteniment, sobretot en la televisió. El títul es basa en el llibre de Neil Postman Amusing Ourselves to Death. Patrick Leonard, qui havia treballat en A Momentary Lapse of Reason, va anar el coproductor. Jeff Beck va eixercir de guitarriste líder en la majoria de les pistes del disc, gravat en una enorme cantitat de músics d'estudi i en dèu estudis discogràfics. És el disc en solitari de Waters en millor recepció crítica, aplegant-se a comparar-ho en alguns dels seus treballs en Pink Floyd. Waters va descriure el disc com un «treball sensacional», senyalant-ho junt a Dark Side Of The Moon i The Wall com un dels millors de la seua carrera. Del disc es va extraure un exitós senzill, la cançó «What God Wants, Pt. 1», que va aplegar al posat número 35 de les llestes britàniques en setembre de 1992 i al posat número cinc de la llista Hot Mainstream Roc Tracks de la revista Billboard en Estats Units. Amused to Death va ser certificat disc d'argent en el Regne Unit per la British Phonographic Industry. Les vendes totals de Amused to Death s'estimen en un milló de còpies venudes i el disc no va contar en una gira de promoció. La primera volta que Waters va tocar alguna cançó del disc en directe va ser sèt anys despuix en el seu gira In the Flesh.

Waters va ser inclós en el Saló de la Fama del Roc and Roll junt als seus companyers d'Pink Floyd en 1996, mentres que en el 2005 es va incloure a la banda en el Saló de la Fama del Roc and Roll del Regne Unit.

1999-2004

En 1999, despuix de casi dotze anys sense eixir de gira i sèt anys apartat de la indústria musical, Waters es va embarcar en el In "the Flesh" Tour, a on tocava cançons de la seua época d'Pink Floyd i de la seua época en solitari. La gira per Estats Units va ser un èxit comercial, per #lo que alguns dels recints varen tindre que ser canviats per uns atres més grans. Finalment la gira es va allargar casi tres anys i va recórrer tot lo món. Es va llançar un CD i un DVD de la gira cridat In the Flesh Live. En molts concerts de la gira va tocar dos noves cançons com bises: «Flickering Flame» i «Each Small Candle».

Waters es va divorciar de Phillips en 2001, a mitat de la gira, que va terminar en una actuació front a 70 000 persones en el Glastonbury Festival of Performing Arts en juny de 2002, a on va tocar quinze cançons d'Pink Floyd i cinc de la seua carrera en solitari. En 2004 es va comprometre en la cineaste Laurie Durning, es va pronunciar en contra de la llei sobre l'illegalisació de la caça (sobretot la caça del rabosot) i inclús va assistir a marches i va organisar un concert en apoyo de la Countryside Alliance (associació que defén la vida en el camp, incloent la caça). Waters va explicar:

Estic desilusionat en l'atmòsfera política i filosòfica d'Anglaterra. El proyecte de llei anticaza va ser suficient per a que em marchara del país. Vaig fer lo que vaig poder, vaig organisar un concert i vaig escriure un parell d'artículs, pero em va fer sentir-me avergonyit de ser anglés. Vaig assistir a les dos marches en Hyde Park de la Countryside Alliance. Érem centenars de mills allí. Anglesos bons i honrats. Ha segut una de les llegislacions més divisòries del Regne Unit. No és una qüestió de que estigues d'acort o no en la caça del rabosot, pero ho defendré incondicionalment.

En octubre de 2005, va clarificar el fet, dient: «Torne al Regne Unit prou a sovint. No em vaig marchar com a protesta per la prohibició de caçar; seguia els passos d'un fill despuix d'un divorç». Despuix de marchar-se d'Anglaterra, es va instalar en Long Island, Nova York, junt a la seua promesa Laurie Durning. A mitan de 2004, la productora Miramax va anunciar que s'anava a estrenar un musical de The Wall en Broadway en la participació de Waters en la creació artística. Es va informar que el musical anava a incloure no solament les pistes de The Wall, sino també cançons de Dark Side of the Moon, Wish You Were Here i atres discs d'Pink Floyd, ademés de material nou. L'1 de maig de 2004, en les celebracions en motiu de l'entrada de Malta en la Unió Europea, varen sonar parts de la òpera Ça Ira incloent la seua obertura. Gert Hof es va encarregar de mesclar els passages de l'òpera en una sola peça musical que va sonar com a acompanyament d'un gran desplegament de luminotecnia i fòcs artificials sobre el Gran Port de La Valeta. En juliol de 2004, Waters va llançar dos noves cançons a través d'internet: «To Kill the Child», inspirada en la Invasió d'Iraq de 2003 i «Leaving Beirut», inspirada en els seus viages al Orient Mig de la seua adolescència. Les lletres de «Leaving Beirut» contenen forts atacs al expresident d'Estats Units George W. Bush i al primer ministre britànic Tony Blair. Despuix del terremot de l'oceà Índic de 2004 i el subsegüent desastre en forma de tsunami, Waters va tocar «Wish You Were Here» junt a Eric Clapton durant un concert benèfic de la cadena televisiva NBC.

2005-actualitat

En juliol de 2005, Waters es va reunir en Mason, Wright i Gilmour per a lo que supondria la seua última actuació junts en el concert benèfic Live 8 de 2005 en el Hyde Park de Londres. Esta ha segut l'única reunió d'Pink Floyd en Waters des del seu últim concert de promoció de The Wall en Earls Court, Londres, 24 anys abans. Varen tocar sis cançons en una actuació de 23 minuts, incloent «Speak to Em/Breathe»/«Breathe (Reprise)», «Money», «Wish You Were Here» i «Comfortably Numb». Waters va comentar a Associated Press que a pesar de que l'experiència de tornar a tocar en Pink Floyd de nou va ser positiva, les possibilitats d'una autèntica reunió serien escasses considerant les diferències musicals i ideològiques entre Gilmour i ell. A pesar de que Waters va tindre diferències d'opinió sobre les cançons que es devien tocar, «va acordar cedir per eixa sola nit». Gilmour li va dir a Associated Press:

Els ensajos em varen convéncer de que no era alguna cosa que volguera fer durant molt temps. Hi ha hagut tot tipo de despedides en les vides i carreres de la gent que despuix han segut revocats, pero yo puc afirmar categòricament que no hi haurà una atra gira o un atre àlbum en el que yo participe. No té res a vore en rencors ni res aixina. Solament és que... He estat ahí, ya ho he fet.

En novembre de 2005 Pink Floyd va passar a ocupar un lloc en el Saló de la Fama del Regne Unit en una cerimònia a on Pete Townshend de The Who va fer d'amfitrió.

En setembre de 2005, Waters va llançar Ça Ira, (en francés «tot anirà be»; Waters va afegir el subtítul, «hi ha esperança»), una òpera en tres actes traduïda al anglés del llibret d'Étienne Roda-Gil que té com a temàtica la Revolució francesa. Ça Ira es va llançar com a doble àlbum en CD, en les interpretacions del baríton Bryn Terfel, la #soprano Ying Huang i el tenor Paul Groves. Ubicada a principis de la Revolució francesa, el llibret original és obra de Roda-Gil i la seua esposa Nadine Delahaye. Waters va començar a reescriure el llibret en anglés en 1989, i va dir sobre la composició:

Sempre he segut un gran seguidor de la música coral de Beethoven, Berlioz i Borodin... Est és descaradament romàntic i residix en la tradició de principis de el XIX, perque ahí és a on estan els meus gusts per la música clàssica i coral.

Waters va aparéixer en televisió per a parlar de l'òpera, pero moltes de les entrevistes acabaven enfocant-se en la seua relació en Pink Floyd, alguna cosa que Waters «evitava discretament», cosa que el biógraf d'Pink Floyd Mark Blake diu que és «una prova de la seua apacible edat madura o és gràcies als seus vint anys de psicoterapia». Ça Ira va aplegar al posat número cinc de la llista Billboard Classical Music Chart en Estats Units.

En juny de 2006, Waters es va embarcar en la gira The Dark Side of the Moon Live, que va durar dos anys començant en Europa i seguint per Estats Units. La primera mitat dels concerts era una mescla de cançons d'Pink Floyd i de la seua época en solitari, mentres que en la segona part tocada el disc de 1973 The Dark Side of the Moon al complet, la primera volta en més de tres décades que Waters tocava el disc complet. Els concerts acabaven en un bis de cinc cançons de The Wall. En la gira va utilisar luminotecnia completa dissenyada per Marc Brickman en rajos làser, màquines de fum, llamaradas, proyeccions psicodèliques i inflables de varis tipos, ademés d'un sò cuadrafónico de 360 graus. En alguns dels concerts de 2006 Nick Mason es va unir a Waters per al set de The Dark Side of the Moon i els bises. Waters va continuar la gira en 2007 per Austràlia i Nova Zelanda, per a seguir per Àsia, Europa, Sudamérica i Estats Units novament en juny.

En els ensajos previs a la gira, Waters va convocar al guitarriste britànic Andy Latimer de Camel, pero finalment no varen aplegar a cap acort.

En juliol de 2007, va tocar des de Nova York en el concert Live Earth, que es va portar a terme de forma simultànea en vàries ciutats del món per a conscienciar a la gent sobre el canvi climàtic i les seues conseqüències. En la seua actuació va contar en l'ajuda del cor infantil Trenton Youth Choir i va desplegar el seu porc inflable. Waters va contar a David Fricke per qué pensa que The Wall seguix sent rellevant hui en dia:

La pèrdua d'un pare és el puntal del que se subjecta The Wall. Els anys passen i fills seguixen perdent als seus pares, sense motiu. Ho pots vore hui en dia en tots eixos pares, hòmens verdaders i bons, que perden les seues vides i membres en Iraq per cap raó. He tocat «Bring The Boys Back Home» en els bises de les meues últimes gires. Sembla més rellevant i dolorosos cantar eixa cançó ara que en 1979.

En 2007, Waters es va convertir en portaveu de Millennium Promise, una organisació no governamental que ajuda a lluitar contra la pobrea extrema i la malaria, per ad açò també va escriure un artícul d'opinió per a CNN. En març de 2007, la cançó de Waters, «Hello (I Love You)» va aparéixer en la película de ciència ficció The Last Mimzy. La cançó sona com a fondo dels crèdits finals. Despuix ho va llançar com senzill descargable i va descriure el tema com «una cançó que captura la temàtica de la película; la colisió entre els millors i pijors instints del ser humà, i cóm l'inocència d'un chiquet pot guanyar en última instància».

En març de 2008 Roger Waters es va reunir en el músic argentí Gustavo Cerati en Nova York per a colaborar en un tema a benefici de la Fundació Ales. La sessió es va portar a terme en l'estudi Looking Glass, pertanyent al reconegut compositor minimaliste Philip Glass. Fins al dia de hui, el destí d'aquella gravació seguix sense revelar-se.

Waters va actuar en el festival californià de Coachella en abril de 2008 i devia encapçalar junt a atres artistes el concert Live Earth 2008 en Bombay, Índia, en decembre de 2008. Este concert es va cancelar pels atacs terroristes de Bombay d'eixe mateix any. Waters ha parlat en durea sobre la política d'Orient Mig i en juny de 2009 es va mostrar en contra de la barrera israelita de Cisjordània, dient que és una «obscenidad» que «deuria tirar-se avall». En decembre de 2009, va donar el seu respal a la marcha per a la llibertat de Gaza.

Waters va confirmar la possibilitat de llançar un nou disc en solitari que «podria cridar-se» Heartland i ha dit que té numeroses cançons compostes (algunes ya gravades) que pretén llançar en forma d'àlbum. En juny de 2010, va llançar una versió de «We Shall Overcome», una cançó protesta derivada d'un estribillo d'un himne de góspel de Charles Albert Tindley de 1901. Waters va actuar junt a David Gilmour en el Hoping Foundation Benefit Evening en juliol de 2010, a on varen tocar quatre cançons: «To Know Him Is to Love Him» (cançó que tocaven en les proves de sò de la primera época d'Pink Floyd), «Wish You Were Here», «Comfortably Numb» i «Another Brick in the Wall (Part Two)».

En setembre de 2010, Waters va començar la gira The Wall Live, en la que interpreta de forma íntegra el disc The Wall. Segons el crític de Daily Mail Cole Moreton, «esta gira és un dels espectàculs de roc més ambiciosos i complexos jamai realisada». S'estima que la gira va costar uns 37 millons de lliures esterlines per a donar començ.

En 2011, Waters es va presentar en l'estadi O2 Arena en un concert de The Wall en Londres, principalment per a celebrar el 32 aniversari de l'àlbum i el 30 aniversari de l'últim concert de la gira de 1980-1981, a on apararecieron per sorpresa David Gilmour –en «Comfortably Numb» i en «Outside The Wall»– i Nick Mason –en la mateixa cançó–. En terminar «Outside The Wall», Roger es va colocar en mig de Gilmour i Mason dient: «Fa 30 anys, quan vàrem fer David, Nick i yo per primera volta, junt en Rick, yo era una persona arrogant, gruñón, desafectada pel món del roc, com David ho pot dir ací. Pero tot això va canviar, no puc estar més feliç d'estar en estos 2 tipos i en els atres, gràcies, han segut un públic fascinant» eixint de l'escenari en abraçat a David. Waters li va dir a Associated Press que The Wall Tour segurament serà la seua última gira, dient: «No soc tan jove com abans. No soc com B.B. King o Muddy Waters. No soc un gran vocaliste ni un gran instrumentiste ni res, pero encara tinc fòc en els budells i tinc coses que dir. Tinc la vora del cisne dins i crec que açò s'acaba». En març de 2012 Roger Waters va realisar nou actuacions seguides en el estadi de River Plate, en la ciutat de Buenos Aires, Argentina, en una venda total de 400 000 entrades, convertint-se en el seu moment l'espectàcul de roc més vist en una sola ciutat superant el récort que tenien els cinc recitals que havien donat Rolling Stones en la mateixa ciutat, fins a ser superats per Coldplay en 2022 en dèu recitals en la mateixa gira.

En juliol de 2013 va iniciar una nova fase de la seua gira per Europa. Despuix de terminar la gira de The Wall, Roger va treballar en Sean Evans per a fer un documental de la gira, el documental es va cridar: Roger Waters: The Wall, el qual es va presentar en un festival en 2014 i es va estrenar mundialment en cines el 29 de setembre de 2015.

Despuix de finalisar la gira de The Wall, Waters va anunciar que estava treballant en un àlbum nou. Waters no va participar de The Endless River, l'àlbum d'Pink Floyd llançat a fins de 2014. En esta oportunitat va declarar que no participava en l'àlbum, ademés de deixar clar que l'àlbum era de Gilmour, el fallit Rick Wright i Nick Mason. També va deixar clar que Pink Floyd per a ell són història passada, declarant que feya molt temps que no se sentia part d'Pink Floyd.

A fins de 2015, el llegendari baixiste va anunciar la publicació d'un nou àlbum en l'any 2016. Est seria el quart disc d'estudi de Waters, qui no llançava material de llarga duració en cançons noves des de 1992. El disc seria conceptual i tractaria de la charrada d'un yayo i el seu net sobre els mals que pesen sobre el món.

En 2016 s'organisa una gira en el nom de Us + Them Tour en la que Waters visita varis països, entre ells Mèxic. En el concert de la Ciutat de Mèxic el músic va incloure com a part de l'espectàcul diverses frases que es varen vore reflectides en la pantalla principal, com per eixemple: «¡Trump, eres un pendejo!», «Obama és un frau» i «no necessitem un mur». Un atre dels events sobreixents durant el concert va ser el típic porc aerostático que es va llançar en vàries frases escrites en ell, com: «Va ser l'Estat», «Vius li'ls varen dur, vius els volem» junt en un número «43» en mig de la cara del porc (fent alusió als 43 desapareguts de Ayotzinapa). Per últim, l'artiste va donar un monòlec que no solament anava dirigit a l'audiència, sino que en específic al president mexicà Enrique Penya Net:

Existix un atre mur, el dels privilegis que dividixen als rics dels pobres... la volta anterior que vaig estar ací, vaig conéixer a algunes famílies dels jóvens desapareguts. Les seues llàgrimes es varen fer les meues, pero les llàgrimes no duen de regrés als seus fills... Senyor President, més de 28 000 hòmens, dònes, chiquetes i chiquets han desaparegut, molts d'ells durant el seu mandat des de 2012. ¿On estan? ¿Qué els va passar?... Recorden que tota vida humana és sagrada, no solament la dels seus amics. Senyor president, la gent està llista per a un nou començ. És hora de derribar el mur de privilegis que dividixen als rics dels pobres. Les seues polítiques han fallat. La guerra no és la solució... Senyor President escolte a la seua gent, els ulls del món ho està veent.

En terminar el seu monòlec, varen escomençar les cançons «Vora» i «Bring the Boys Back Home» de l'Àlbum The Wall.

El 21 de maig del 2017, Roger tornaria a donar un concert en Estats Units, esta volta tocant noves cançons que varen anar: «When we Were Young», «Déjà Vu», «The Last Refugee», «Picture That» i «Smell the Roses» d'un nou disc que estava treballant.

El 25 d'abril de 2017, Roger Waters va anunciar el llançament del seu nou disc, Is This the Life We Really Want?, que va eixir a la venda el dia 2 de juny del mateix any i que va ser el seu primer àlbum en 25 anys.

El 17 de juliol de 2019, Roger Waters anuncia via Twitter la proyecció de la seua película Roger Waters Us + Them, película produïda per Sean Evans i Roger Waters. Filmat en Ámsterdam en el tram europeu del seu gira Us + Them Tour 2017 - 2018, en la que Waters es va presentar davant més de dos millons de persones en tot lo món, la película presenta cançons dels seus àlbums llegendaris d'Pink Floyd (The Dark Side of the Moon, The Wall, Animals, Wish You Were Here) i del seu últim àlbum, Is This The Life We Really Want?

Equipament i instruments

L'instrument predominantment utilisat per Waters en Pink Floyd va ser el baix elèctric. Va utilisar per un curt espai de temps un baix Höfner que va reemplaçar per un Rickenbacker RM-1999/4001S, fins a 1970, quan va decidir canviar-se als baixos Fender Precision Bass. La seua P-Bass negre va poder vore's per primera volta en un concert en Hyde Park, Londres, en juliol de 1970. No obstant casi no va tornar a utilisar-ho fins a abril de 1972, moment en que es va convertir en el seu baix principal. En octubre de 2010 la companyia Fender va utilisar eixe mateix instrument com a base del seu model Roger Waters Precision Bass de la série Fender Artist Signature. Waters, també promociona les cordes d'entorchat pla (planes) de RotoSound Jazz Bass 77. A lo llarc de la seua carrera ha utilisat amplificadors Selmer, WEM, Hiwatt i Ashdown. També ha usat efectes com delay, trémolo, chorus, panning i phaser en la seua música. Aixina mateix utilisa pickups EMG.

Waters també va experimentar en sintetisadors EMS Synthi A i VCS 3 durant el seu estadía en Pink Floyd en cançons com «On the Run», «Welcome to the Machine», i «In the Flesh?» Va tocar guitarra elèctrica i acústica en vàries cançons de la banda usant guitarres Fender, Martin, Ovation i Washburn. Va tocar la guitarra elèctrica en «Sheep», del disc Animals, i guitarra acústica en varis temes, com «Pigs on the Wing 1 & 2», també de Animals, «Southampton Dock» de The Final Cut, i «Mother» de The Wall. En la cançó «One Of These Days» va utilisar un efecte d'eco Binson Echorec 2.

Activiste per la pau

Entre les seues activitats es presenta com a promotor de la pau i defensor dels drets humans, per eixemple va participar en l'identificació de soldats morts en la Guerra de Malvines.

#Controvèrsia

A lo llarc dels anys, Waters s'ha convertit en un ferm activiste de moviments de boicot a l'Estat d'Israel.

Entre les seues accions i manifestacions es troben les següents:

• En relació en Tel Aviv rebent les finals del concurs d'Eurovision, va manifestar: "Eurovision em recorda a (la película) Els usurpadores de cossos, perque sembla haver segut invadit. Crec que eren alienígenas, encara que açò és un insult per als alienígenas”.

• En relació en la presentació de Madonna en Israel va declarar "alguns dels meus colegues músics que han tocat fa poc en Israel diuen que ho fan per a construir ponts i profundisar la causa de la pau. Pura merda. Tocar en Israel és molt lucratiu, pero servix per a normalisar l'ocupació, l'apartheid, la neteja ètnica, la encarcelación de chiquets, la matança d'els qui protesten sense armes".
• En el 2018, Waters va proyectar la frase "Resistir l'antisemitisme israelita". Dita frase es referix a que la paraula "semita" és usada no solament per a descriure als israelites, sino, també per a referir-se a totes les persones que parlen una llengua semita, incloent als àraps i palestins, en este cas, l'antisemitisme israelita és en contra de palestins.
• En relació en la Hasbará, va manifestar “Lo que passa en la propaganda, de nou, no és difícil tornar a Goebbels o la década de 1930. Entén que la tàctica és dir la gran mentira tan a sovint com siga possible una i una atra i una atra i una atra volta. I la gent ho creu" novament relacionant a Israel en l'antisemitisme (en est case nazi).
• En alguns shows, Waters va utilisar inflables de porcs en la estrela de David entre atres símbols de, per eixemple, la petrolera Shell, que eren destruïts pel públic al final del show.

Respecte a les acusacions d'antisemitisme Waters replica “Si no responc, la gent va a terminar creent que soc antisemita, i no ho soc. Res podria estar més llunt de la veritat. Són imàgens representatives d'interessos comercials, nacionals i religiosos, tots els quals tenen una maléfica influència en les nostres vides i impedixen que nos tractem ben uns a uns atres”.

Tant el Centre Simon Wiesenthal com la Lliga Antidifamación varen considerar les seues declaracions i accions com antisemites.

Discografia

Vore també: Anex:Discografia d'Pink Floyd i Anexe:Discografia de Roger Waters

Àlbums com a soliste

• The Pros and Cons of Hitch Hiking (1984)
• Ràdio K.A.O.S. (1987)
• Amused to Death (1992)
• Is This the Life We Really Want? (2017)

Atres treballs

• Music from The Body (en Ron Geesin) (1970)
• When the Wind Blows (1986)
• Ça Ira (2005)
• Pros and Cons (The Interviews) (2015)
• Igor Stravinsky's The Soldier's Tale (2018)
• The Lockdown Sessions (2022)
• The Dark Side of the Moon Redux (2023)

Gires musicals

• The Pros and Cons of Hitch Hiking (1984–1985)
• K.A.O.S. On the Road (1987)
• In the Flesh (1999–2002)
• The Dark Side of the Moon Live (2006–2008)
• The Wall Live (2010–2013)
• Us + Them Tour (2017–2018)
• This Is Not a Drill (2022–2023)

Referències

Notes al

peu

Bibliografia utilisada

• ^{[enllaç trencat]}

• Fitch, Vernon (2005). The Pink Floyd Encyclopedia, Third edició (en anglés), Londres: Collector's Guide Publishing, Inc.. ISBN 978-1-894-95924-7.
• Fitch, Vernon; Mahon, {{{nom2}}} (2006). Comfortably Numb-A History of "The Wall" - Pink Floyd 1978-1981, 1ª edició (en anglés), St. Petersburgo, Florida: PFA Publishing, Inc.. ISBN 978-0-977-73660-7.
• Mulle Magazine.Emap Metro.Londres:193

pp. 68-84.

• Mabbett, Andy (1995). The complete guide to the music of Pink Floyd, 1ª edició (en anglés), Londres: Omnibus Press. ISBN 978-0-711-94301-8.
• Manning, Toby (2006). The Rough Guide to Pink Floyd, 1ª edició (en anglés), Londres: Rough Guides Ltd. ISBN 978-1-843-53575-1.
• Mason, Nick (2005). Inside Out: A Personal History of Pink Floyd, 1ª edició (en anglés), Sant Francisco: Chronicle Books. ISBN 978-0-811-84824-4.
• Povey, Glen (2008). Echoes: the complete history of Pink Floyd, 2ª edició (en anglés), Londres: 3C Publishing Ltd.. ISBN 978-0-955-46241-2.
• Povey, Glen; Russell, {{{nom2}}} (1997). Pink Floyd: in the flesh, the complete performance history, 1ª edició (en anglés), Nova York: St. Martin's Press. ISBN 978-0-955-46240-5.
• Scarfe, Gerald (2010). The Making of Pink Floyd: The Wall, 1st US paperback edició (en anglés), Nova York: Dona Cape Press. ISBN 978-0-306-81997-1.
• Schaffner, Nicholas (1991). Saucerful of Secrets: the Pink Floyd odyssey, 1ª edició (en anglés), Nova York: Dell Publishing. ISBN 978-0-385-30684-3.
• Watkinson, Mike; Anderson, {{{nom2}}} (1991). Crazy diamond: Syd Barrett & the dawn of Pink Floyd, 1ª edició (en anglés), Londres: Omnibus Press. ISBN 978-1-846-09739-3.

Bibliografia adicional

• Vaig donar Perna, Alan (2002). Guitar World Presents Pink Floyd (en anglés), Milwaukee: Hal Leonard Corporation. ISBN 978-0-634-03286-8.
• Fitch, Vernon (2001). Pink Floyd: The Press Reports 1966-1983 (en anglés), Ontario: Collector's Guide Publishing Inc. ISBN 978-1-896-52272-2.
• Harris (2005). The Dark Side of the Moon: The Making of the Pink Floyd Masterpiece (en anglés), New York: Dona Cape. ISBN 978-0-306-81342-9.
• Rolling Stone.Rolling Stone.1114

pp. 50-57.

• MacDonald, Bruno (1997). Pink Floyd: through the eyes of... the band, its fans, friends, and foes (en anglés), New York: Dona Cape Press. ISBN 978-0-306-80780-0.
• Mabbett, Andy (2010). Pink Floyd The Music And The Mystery (en anglés), London: Omnibus Press. ISBN 978-1-849-38370-7.
• Mabbett, Andy; Mabbett, {{{nom2}}} (1994). Pink Floyd: the visual documentary (en anglés), London: Omnibus Press. ISBN 978-0-711-91444-5.
• Mills, Barry (1982). Pink Floyd: A Visual Documentary by Mills (en anglés), New York: Putnam Publishing Group. ISBN 978-0-399-41001-7.
• Mulle Magazine.Emap Metro.London:73

pp. 76-95.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Roger Waters.
• Plantilla:IMDb name
• Lloc oficial de Roger Waters
• Roger Waters: "Les Malvines són argentines", 28 de febrer de 2012

Archiu:Wikiquote-logo.svg Roger Waters en Viquidites. [[Categoria:#Controvèrsia racials en la música]]