Anar al contingut

Estrela de David

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Star of David.svg
Estrela de David.

La estrela de David (Plantilla:Lang-he Māg̲ēn dāwid̲, pronunciació: Magén dawíd; lit. Escut de David)[1] és un dels més coneguts símbols identitaris del judaisme, tant en la diàspora com en el modern Estat d'Israel.[2] El nom data de l'Edat Mija,[3][4] pero el disseny és varis sigles anterior, apareixent en sinagogues de Galilea dels sigles II i III, aixina com, per la mateixa época, en una làpida judeua de Tarento.[5]

Sigles més vesprada, va ser incorporat per la cultura judeua-àrap, a on va rebre en temps passats la denominació de «sagell de Salomón».[6]


Tal designació es troba llunt de ser arbitrària, ya que —segons el judaisme i les tradicions pròpies del poble d'Israel— té la seua font d'inspiració en el Cantar dels Cantares (que abdós atribuïxen al rei Salomón).[7] Els dos triànguls superposts o entrellaçats de l'estrela israelita responen a un vers bíblic particularment apreciat en el judaisme i que d'un modo simbòlic expressa l'íntima relació que existix entre Deu i l'humanitat: «Yo soc del meu amat, i el meu amat és meu», en hebreu fonetizado «Ani li dodi, li dodi li». Dita connotació veterotestamentaria de l'amor kenótico va fer que des de el vii abans de l'era comuna anara un símbol usat per les nóvies (s'han trobat vestigis de collars i fermalls) de territoris semitas dins i fòra d'Israel.[8]

Considerant lo dit, tampoc resulta arbitrari el que un dels triànguls apunte cap a dalt i l'atre cap a avall, ya que la relació aludida també representa l'unió entre el cel i la terra.[9] És precisament per açò últim que l'estrela de David evoca i simultàneament reforça el Pacte sagellat entre Deu i Abraham.[10]

Archiu:Fl- 448v Biblia de Cervera, Armas de Castella e Leão.jpg
Bíblia de Cervera, manuscrit sefardí, 1299-1300, fol. 448v: colofó en dos estreles de David i les armes de Castella i León. Biblioteca Nacional de Portugal.

Quan s'observen les sis puntes de l'estrela de David, es deuria considerar que tant en l'Antiguetat com en el Medioevo el número sis era percebut simbòlica i matemàticament com un «número perfecto».[11] I, en tot, ya des de l'Antiguetat, el símbol judeu omnipresent ha segut, no l'estrela de David, sino la menorá (tradicional candelabro hebreu de sèt braços).

Això, no obstant, no invalida el fet de que l'estrela de David goge de gran popularitat en l'art ritual judeu o la cultura del poble judeu en general. En les coleccions d'objectes d'art ritual judeu (a les que es coneix com a Judaica), l'estrela de David és, junt al candelabro ritual de sèt braços i les Taules de la Llei, un dels símbols identitaris més importants de la cultura hebrea i inclús distintius del poble judeu.

Per "Estrela de David", o "Sagell de Salomón", s'entén a una superposició de dos triànguls equiláteros (a sovint, pero no indispensablement, a la seua volta també entrellaçats) que formen una figura geomètrica en apariència d'estrela de sis puntes,[12] a la que, tradicionalment el judaisme, li atribuïx un enorme valor simbòlic no exent de poder místic (i este últim a la seua volta adquirix resonància considerable en àrees no necessàriament hebrees, tals com lo són la màgia o els esoterisme de naturalea universalista).[13]

L'estrela de David està formada exclusivament per polígons regulars, component-se a partir de dos triànguls equiláteros superposts de modo tal de formar un hexagrama perfectament regular, o siga, un hexàgon regular central rodejat per sis triànguls equiláteros que són menors que ell en tamany, i sent cada u de dits triànguls completament coincidentes en llongitut en un dels seus costats en cada u dels costats del hexàgon. Açò implica que els sis triànguls equiláteros es contacten entre ells pero solament a través de dos dels seus vèrtiços i la resultant de dita disposició és una espècie de "ronda" o "cadena tancada" de triànguls equiláteros en el centre dels quals es forma el ya mencionat hexàgon regular. A la figura geomètrica que respon a tot lo expressat i que presenta sis puntes li la denomina "estrela de David".

Com a figura geomètrica, el hexagrama regular presenta molts punts en comú en l'estrela de David. I, en térmens de configuració, fins as podria sostindre que tot hexagrama regular a lo manco d'un modo potencial podria ser una estrela de David. No obstant, no tot hexagrama regular ha segut concebut per a expressar la significació i el valor simbòlic que el poble judeu i l'humanitat en el seu conjunt li atribuïxen a l'estrela de David.

Ademés de ser amprat pel judaisme, el hexagrama regular es fa present també en antiquíssimes cultures de l'extrem orient tals com la hindú i la chinenca, en respectivament el Yantra i l'I Ching.[15] Reapareix en mandalas indoeuropeos que exhibixen la geometria mítica dels vedas i en el sintoísmo dels japonesos.[16] I, independentment o no de que li'l comprenga com a estrela de David, el hexagrama regular es troba també algunes voltes present en el cristianisme,[17] el budisme,[18] i fins a en contexts aparentment llaics.[19]

Com a símbol identitari judeu, l'estrela de David va ser amprada des de l'Edat Mija en avant per diverses comunitats judeues europees.[20] La Legió Judeua també va recórrer a ella (1917–1921). En el naiximent del Estat d'Israel (1948), l'estrela de David va ser elegida com a símbol distintiu de la nova nació i incorporada subsecuentement en el centre del emblema oficial israelita.

Orígens i valor simbòlic

[editar | editar còdic]
Archiu:Babylon relief.jpg
¿Flores o estreles? - Els motius de la babilònica Porta de Istar (575 a. C.) acàs tinguen alguna relació tangencial en les estreles de la tradició hebraica.[21]
Archiu:Kafarnaum BW 15.JPG
Gravat de l'estrela de David de el iii-iv, sinagoga de Cafarnaúm, Israel.[22]

Encara que siga difícil determinar quin va ser la cultura que inicialment va amprar el hexagrama regular com a símbol, l'orige del mateix provablement és asiàtic i, presumiblement, mesopotámico, ya que la presència de la estrela-símbol es remonta a l'antiga Babilonia, en a on habitualment se solien representar tres estreles dispostes en triàngul per a invocar una tríade de deus astrales.[23] En temps de l'Antiguetat, la contemplació i observació dels astres va ser freqüent en les cultures del Creixent Fèrtil.[24] En este context, important és recordar les promisorias paraules de Yavé per a en la preocupació resultant de la falta de descendència que angustiava a Abraham: "Ara mira al cel i conta les estreles [...]. Aixina serà la teua descendència" (Génesis 15:5).[25] En el context bíblic, les estreles són per tant símbols d'esperança.[26]

L'estrela de David va poder haver segut adoptada per ser simbòlica del mensage monoteiste dels hebreus: un mensage de conjunció, que és conegut com l'Aliança.[27]

En el seu Diccionari de símbols tradicionals (1958), Juan Eduardo Cirlot explica l'estreta relació que existix entre l'estrela de David i l'idea de conjunció, entenent per esta última la "unió dels oposts".[28]


En un sentit acàs alguna cosa més simple, una estrela constituïx un núcleu de llum que lluïx en la nit.[29] Després de la destrucció del primer Temple de Jerusalem, i trobant-se exiliat en Mesopotamia, el poble hebreu va poder haver adoptat el motiu de l'estrela com una alusió autorreferencial, és dir, directament lligada a la seua condició, llavors diaspórica.

Des de l'Edat Antiga en avant, les estreles varen tindre un paper decisiu en l'orientació de migrants, comerciants seminómadas, desplaçats, viagers i peregrins—a lo llarc de la seua existència, el poble d'Israel ha conegut totes estes condicions.[30]

Pel que fa a simbolisme, els conceptes universals d'orientació, conjunció i esperança es reunixen i potencien en l'estrela de David.

Nadia Julien sosté que l'estrela de David és un emblema del judaisme, un símbol de pau i d'equilibri, agregant que en el passat va ser amprada com a talismà en les batalles lliurades pels israelitas.[31] Representada sobre l'escut dels israelitas, l'estrela de David complia llavors una funció protectora. Si es considera a l'estrela en qüestió com un dodecágono, és dir, una figura que presenta dotze costats, ells és possible deduir que ells aludixen a les dotze tribus d'Israel.[32] Significativament, l'expressió hebrea Maguén David no solament vol dir "escut de David" sino també "[allò que] defén a David".,[33] podent això també aludir a les dotze tribus d'Israel.

La mencionada autora explica que a l'estrela de David li la considera com "la força en moviment" i és també "emblema del saber", en efecte:

És el sagell de Salomón, una de les expressions de la pedra filosofal dels alquimistes, propòsit de la Gran Obra, gràcies a cual que el microcosmos humà es conecta en el macrocosmos universal.[34]

L'estrela de David és, segons Cirlot, un signe directament relacionat en el potencial espiritual de l'individu i també un símbol de l'ànima humana, que és expressada com la conjunció de la consciència i l'inconscient, a través de la trobada del triàngul, que aludix al fòc, i el triàngul invertit, que evoca l'aigua.[35]

En tot, el Maguén David és per lo general entés com "l'estrela del judaisme" i, segons l'interpretació del rabino Sharga Simmons, l'estrela de David més allà de lo que poguera ocórrer, funciona sempre com un permanent "recordatori de que confiem en Deu".[36]

Manifestació en la cultura judeua

[editar | editar còdic]
Archiu:Stamp of Israel - Festivals 5711 - 15mil.jpg
Arthur Szyk, «estrella de David», estampilla israelita, 1950.[37]
Archiu:Macedonian Mezuzah.jpg
Mezuzá macedónica en estrela de David, inicial del Totpoderós en hebreu (שַׁ), la Torre de David en Jerusalem i la paraula "Israel" escrita en hebreu, 2013.

Encara que les Escritures i la lliteratura rabínica no mencionen l'estrela de David,[38] indubtablement és possible detectar la seua presència tant en l'art ritual judeu com en atres aspectes diversos de la cultura del poble d'Israel. L'estrela de David es troba present en numeroses sinagogas i institucions israelitas (escoles, orfenats, cases de caritat, cementeris, etc.), artículs religiosos, contractes matrimonials, texts místics i cabalísticos, objectes folklòrics, l'art popular, targetes de salutaació, almanacs, ex libris, emblemes institucionals, i inclús en l'art modern.[39]


Per la seua naturalea essencialment simbòlica, l'estrela de David figura també en alguns amulets pertanyents a comunitats judeues dels països de l'islamisme, incloent açò també aquelles de Terra Santa. Una part de dits amulets presenta el nom de Deu expressat en hebreu. Uns atres tants es caracterisen per posseir forma de mà i solen incloure el "Ull del Totpoderós".[40] A este últim tipo d'amulet o pendent, els judeus solien cridar-ho "Mà de Miriam", evocant aixina a la germana de Moisés i Aarón.[41] En tot, este antic vaig dir, supostament protector,[42] possiblement oriunt de Mesopotamia,[43] i popular en Orient Mig i Magreb, és cridat en llengua àrap com jámsa—"cinc".[44] Invocant la Torá, certa tradició judeo-oriental sosté que els cinc dits de la mà són una alusió a texts sagrats a ser estudiats, específicament als cinc llibres de Moisés (Pentateuco).[45] Pero la dificultat que ella presenta és que tradicionalment el judaisme prohibix l'us d'amulets i ademés condena tant l'encert com tot un atre tipo de superstició.[46] Pese a això, i no per superstició, sino com a signe d'obertura cap a les comunitats provinents dels països islàmics, numerosos israelíes varen adoptar el jámsa.[47]


Encara que pel moment no es coneix evidència arqueològica que lligue al hexagrama regular en el rei David, lo cert és que en Terra Santa, l'estrela de David figura vàries voltes cincelada en la sinagoga de Cafarnaúm (Galilea, iii-iv).[48]

El cas en qüestió no constituïx un cas aïllat, ya que el mateix motiu ha segut descobert en varis atres llocs de la conca mediterrànea i que llavors formaven part de l'imperi romà. Entre tals llocs mereixen ser mencionats motius trobats una tomba judeua en Tarento (sur d'Itàlia) aixina com uns atres tants configurats en mosaics del Magreb.

En l'any 1008, Samuel ben Ya'akov representa en escritura micrográfica l'estrela de David en el foli 474a de el Còdex de Leningrado, important manuscrit hebreu en el text masorético de la Bíblia hebraica i un de pocs antics eixemplars complets hui disponibles.[49]

La primera font lliterària que es referix a l'estrela de David és el Eshkol ha-Kofer, obra del caraíta Judá Hadasí (c. 1150), qui establix una clara relació entre els noms dels sers celestials, l'objecte ritual i la presència de el "signe" de David:

Sèt noms d'àngels precedixen la mezuzá: Miguel, Gabriel, [... i aixina successivament]. ¡El Tetragramatón et protegix! I d'igual modo el signe cridat 'L'Escut de David' està emplaçat al costat del nom de cada àngel."[50]

A través d'esta observació, Hadasí és el primer en expressar per escrit el caràcter protector que el poble d'Israel li atribuïx a l'estrela de David, a la que percep com un verdader escut i, per tant, la representa sobre el estuche o caixa de la mezuzá, que conté un chicotet pergamí en el nom del Totpoderós i dos importants pregàries.[51]

Eixemples destacats que incorporen l'estrela de David:

  • Plat metàlic d'orige provinent de país islàmic, x.[52]
  • Tanaj manuscrit de Yosef bar Yehuda ben Marvas de Toledo, 1307.
  • Frontispici del Deuteronomio, Pentateuco, Alemània, xiii-xiv, fol. 23.[53]
  • "Yoná em'úna" [Paloma afligida], Foli 56v de la Hagadá Dorada, Hagadá de Pésaj, Barcelona, 1320.[54]
  • Pàgina de Pentateuco, Yemén, 1409.[55]
  • Panel Mizráj (Oriente), Galícia, xix.[56]
  • Tapís persa en el rei Salomón i la reina de Saba, c. 1850.[57]
  • J. Knoblauch, Sinagoga en l'Oranienburgerstasse, Berlín, gravat, 1859-66.
  • Maurycy Gottlieb, Judeus resant en la sinagoga en Yom Kippur, oli, 1878. Museu de Tel Aviv, Israel.[58]
  • William Rothenstein (1872-1945), Portant la Llei, oli, sf.[59]
  • Marc Chagall (1887-1985), El bri de tabac, oli, 1912; i Rabino en Torá, oli, 1930.[60]
  • Arthur Szyk (1894–1951), Acta Fundacional de l'Estat d'Israel, 1947.[61]
  • Percival Goodman (1904-1989), Sinagoga Burning Bush, Melbourne.[62]

Vore també

[editar | editar còdic]
  • [[Archiu:{{#switch:Judaisme|20px|Vore el portal sobre Judaisme]] Portal:Judaisme. Contingut relacionat en Judaisme.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Magen David». Jewish Encyclopedia, Nova York, 1906; consultat 29 d'agost de 2014.
  2. ↑ Alan Unterman, Dicionário Judaic de Lendas i Tradiçõés, Rio de Janeiro: Jorge Zahar, 1992, p. 161.
  3. ↑ La font lliterària judeua més primerenca que menciona dit símbol ho fa des d'un pla apotropaico; es tracta del Eshkol ha-Kofer, text de Judah Hadassi que pertany a mitan del sigle XII i en el capítul del qual 242 es troba el següent comentari respecte als signes a ser incorporats en amulets caraítas: «Sèt noms d'àngels precedixen la Eshkol ha-Kofer: Miguel, Gabriel... ¡El Tetragramaton els protegixca! I, de la mateixa manera, el signe cridat «escut de David» és ubicat baix del nom de cada àngel» (Encyclopedia Judaica).
  4. ↑ En un estudi dedicat a l'estrela de David, Gershom Scholem expressa que els orígens d'este símbol es remonten a temps del medioevo i que l'expressió Maguén David prové del hebreu medieval (Scholem, "The Curious History of the Six-Pointed Star: How the "Magen David" became the Jewish Symbol [1] archivat en Wayback Machine.", 1949, Commentary 8, pp. 242-251). En yidis, l'estrela de David és coneguda com moguen Dovid i inclús moguen Duved, depenent això de les diferents pronunciacions dialèctiques del yidis localisables entre el centre i l'est europeu.
  5. ↑ L'orige de l'estrela de David va ser investigat i indicat per Herbert M. Albert a partir de la presència del símbol en qüestió sobre una sepultura judeua del sigle III E.C. que es troba en el sur d'Itàlia (Jewish Quarterly Review, XIV, 111; Jewish Encyclopedia).
  6. ↑ Scholem, "Magen David", p. 248; José Eduardo Cirlot, Diccionari de símbols tradicionals, Barcelona, 1958; trad. anglesa: A Dictionary of Traditional Symbols, Londres: Routledge, 1971, reimpr. 1993, pp. 281-282: "Seal of Solomon". L'estrela de David, observa Scholem, presenta diversos punts en comú en el símbol denominat "Sagell de Salomón" que era amprat durant el medioevo pels àraps, aixina com també pels israelitas. Per la seua banda, els àraps solien denominar Sagell de Salomón a l'estrela de sis puntes gravada en el fondo de les seues copes, donant d'això dona també testimonie el història de Simbad el Marí que relata el seu sèptim viage, que inclou una copa en el signe de Salomón (Les mil i una nits, capítul XX; Seal of Solomon, Jewish Encyclopedia, Nova York, 1906). Vore també King's Solomon Seal.
  7. ↑ Udo Becker, The Continuum Encyclopedia of Symbols (Lexicon der Symbole, 1992), trad. Llance W. Garmer, Nova York i Londres: Continuum, 1994, repr. 2005, p. 142-143.
  8. ↑ Cantar dels Cantares 6:3
  9. ↑ En l'estrela de David, Beker detecta «un símbol de l'interpenetración entre lo visible i lo invisible» (Continuum Encyclopedia of Symbols, pp. 142-143).
  10. ↑ Plantilla:Bíblia
  11. ↑ Becker, Continuum Encyclopedia of Symbols, p. 271
  12. ↑ Cirlot, A Dictionary of Traditional Symbols, p. 281.
  13. ↑ Eixemples de l'us de l'Estrela de David en la mística judaica i en l'esoterisme i la màgia a nivell universal:
  14. ↑ Scherenschnitte realisat per Sabina Saad.
  15. ↑ Ya que història i les relacions entre el poble d'Israel i les cultures hindú i chinenca comprén milenis, hui —en térmens pràctics— resulta casi impossible establir quin d'eixos tres grans pilars civilizadores de l'humanitat ha segut el primer en atribuir-li un valor simbòlic a el hexàgon regular. Tampoc deuria descartar-se el hipòtesis de que cada una dels mencionats pobles ho haja fet independentment de l'atra. El que, històricament, les cultures hindú i chinenca s'hagen desenrollat abans que aquella dels israelitas, no necessàriament implica que cap de les dos primeres li haja atribuït valor simbòlic a el hexàgon regular des del seu començ com a cultura: be varen poder fer-ho prou temps despuix de haver-se establit com a cultures. Siga com anara, cap de les mencionades hipòtesis ha segut demostrada d'un modo contundent. Consideren-se els següents yantras hindús, contemporàneus tots ells:
  16. ↑ Això es dona en configuracions que es coneixen com Shatkona en la simbologia hindú i Kagome en la cultura japonesa. En apariència idèntica a l'Estrela de David, el Shatkona és un yantra que aludix a l'unió de lo masculí en lo femení (SivaSakti: Introduction to Yantra). Vore també el mandala hinduista que incorpora el hexàgon regular en una flor de loto de dotze pétals i al que es coneix com An-ajata chakra o Lloc d'Obertura.
  17. ↑ Basant-se en el Evangelio, el cristianisme recorre a l'estrela de David per a afirmar el linaje real i orige hebreu de Jesús, a qui també identifica com un predicador judeu. Per una atra part, l'estrela de David pot també trobar-se en l'imagineria del judaisme mesiánico.
  18. ↑ Consideren-se, per eixemple, els decimonónicos mandalas tibetans coneguts com Vajravarahi.
  19. ↑ Açò té lloc en térmens generalment ornamentals, tal com pot constatar-se en alguns edificis de, per eixemple, Índia i França, o en monedes marroquines.

    Considere's també el medallón islàmic en estrela de David (formada per dos triànguls entrellaçats) que figura la muralla otomana construïda per Solimán el Magnífic al voltant de la Ciutat Vella de Jerusalem en 1538 (Sarah Kochav, Israel, Espanya: Foli, 2005, p. 84).

  20. ↑ En alguns casos l'estrela de David es va amprar per a distinguir els districtes i atres llocs a on vivien, resaven i estudiaven les comunitats judeues, incloent açò sinagogues, escoles rabínicas, cementeris, juderías i guetos.
  21. ↑ Siga com anara, uns quatre sigles abans de la construcció de la porta babilònica, el lleó ya havia segut adoptat com a símbol de la tribu de Judá, en el sen de la qual David mateixa havia naixcut.
  22. ↑ Hexagram Designs and Meanings; vore també Capernaum
  23. ↑ Nadia Julien, Dictionnaire dones symboles de tous els temps et de tous els pays, Alleur Bèlgica: Marabout, 1989, p. 128: «L'étoile-symbole remonte à l'ancienne Babylonie où trois étoiles disposés en triangle représentaient la triade: Sense, Shamash, Ishtar, c'est-à-dire, Lune-Soleil-Vénus».
  24. ↑ Recorde's que el calendari judeu és lunisolar i per això es troba fortament lligat observació dels astres. El motiu del hexagrama regular pot observar-se, per eixemple, en la Sinagoga de Cafarnaúm.
  25. ↑ Açò concernia en lo particular a la seua esposa Sara, fins a llavors estèril.
  26. ↑ Note's que el modern Estat d'Israel no solament ha adoptat l'estrela de David en la seua bandera sino que ademés en el títul del seu propi himne du incorporat el terme esperança—en hebreu, Hatikva significa "l'esperança".
  27. ↑ En el judaisme primigénio, per una atra part, a cada estrela se li adscrivia el seu propi àngel guardian (Julien, p. 128).
  28. ↑ Cirlot, A Dictionary of Traditional Symbols, pp. 61-62 i 281-282. En este marc, pertinent és indagar sobre les nocions coniunctio (unificació), mysterium coniunctionis, misteri de la conjunció, i, en particular, concidentia oppositorum, ya que este últim precisament respon a la unió dels oposts. D'acort en la Càbala, els dos triànguls representen les dicotomia inherents a el home: el ben enfrontant al mal, lo espiritual en contrast en lo físic, i aixina successivament (Shraga Simmons, L'Estrela de David, Aishlatino.com, 25 de febrer de 2012).
  29. ↑ Vore l'escultura de Charles Forberg, Columna de la Memòria, llum i metal, Nova York, 1980-81, en exhibició permanent en Beth Hatefutsoth (Museu Nahum Goldmann de la Diàspora Judeua), Tel Aviv; Joan Comay, The Diaspora Story: The Epic of the Jewish People among the Nations (1981), Tel Aviv i Bnei-Brak: Steimatzky, repr. 1994, pp. 231, 282; Exhibició Core.
  30. ↑ Per a Nadia Julien, l'estrela és indubtablement la "guia dels viagers" (pp. 128-129); en els somis, l'estrela és un símbol arquetípico de transformació física, la perenne guia del viager que aspira a la santitat i és també senyal de l'inici del moviment i l'evolució (C. Jacq, De sabre et d'or, Ed. Trois Mondes, 1976, p. 93).
  31. ↑ Julien, p. 130. Del mencionat context es desprén que per talismà, l'autora entén a l'estrela com a motiu visual en valor apotropéico.
  32. ↑ Simmons, L'Estrela de David, 2012).
  33. ↑ En hebreu, el verp lehaguén (להגן) significa "defendre".
  34. ↑ Julien, p. 130. Per a una discussió, vore Lobsang Rampa, Li troisième œil, Ed. Albin Michel, 1957, p. 179; i C. Jacq, De sabre et d'or, p. 213.
  35. ↑ Cirlot, A Dictionary of Traditional Symbols, p. 281
  36. ↑ [Maguen David: l'estrela del judaisme], Mercabá, accedit 21 de novembre de 2013; i Simmons, "L'Estrela de David", 2012.
  37. ↑ El text citat prové del Llibre de Nahúm (Nahúm 1:15; note's que en la Bíblia hebrea este vers figura com Nahúm 2:1).
  38. ↑ Judaisme Virtual: Torá [2] archivat en Wayback Machine.. Ni la Bíblia ni el Talmud es referixen a l'estrela de David (Shraga Simmons, L'Estrela de David, Aishlatino.com, febrer de 2012).
  39. ↑ Vore, per eixemple, Yoav Friedman, Candles of Zion: New Exhibition at Ramla Museum displays Change in Design of Hanukkah Menorahs from State's Inception until 1970s, Ynetnews.com, 12 de decembre de 2008, foto titulada "Traditional ornamentation" (Ornamentació tradicional).
  40. ↑ Funcionant com una expressió de desig i també com a bendició: "Que el Totpoderós et protegixca" i "que el Totpoderós em protegixca". Estes expressions són freqüents en la tradició judeua. En lo que concernix a la vigilància de "l'ull que tot ho veu", el seu orige es remonta al antic Egipte; vore Ull de la Providència.
  41. ↑ Cf. Sol Steinmetz, Dictionary of Jewish Usage: A Guide to the Use of Jewish Terms, Rowman & Littlefield, 2005. L'amulet en qüestió no és infreqüent en les comunitats cristianes de Mig Oriente, a on es coneix com "Mà de María".
  42. ↑ Vore Michèle Bitton, "Déchiffrement d'unix Amulette Juive du XXème Siècle pour la Protection du Nouveau-né et de la Parturiente", Lilith, accedit 11 de novembre de 2013.
  43. ↑ Diane Apostolos-Cappadona, "Discerning the Hand of Fatima", en: Beyond the Exotic: Women's Histories in Islamic Societies, ed. Amira El Azhary Sonbol, Syracuse University Press, 2005, pp. 355–359
  44. ↑ En àrap, jámsa significa "cinc"; este tipo d'amulet, “protector” i portador de “bons auguris” (o simplement "[bona] sòrt"), segons la creència popular, ha segut adoptat, i inclús adaptat, per diverses comunitats musulmanes, que ho criden "Mà de Fátima". Pero el jámsa dels ismaelitas rarament presenta l'estrela de David i, quan sí ho fa, esta es manifesta només com una figura geomètrica ornamental, despullada del ya considerat simbolisme hebraico. Percebuts per la celosia d'alguns observantes del Mig Oriente i el Magreb com a qüestionables manifestacions de la superstició, els mencionats amulets són, a pesar d'això, no més que inofensives expressions folklòriques, essencialment binintencionadas, i, precisament debido a ello, no en va gogen de gran popularitat entre tant judeus com ismaelitas, i des de fa ya molts sigles. Certs documents antics donen testimoni que l'us del jámsa es remonta a Cartago en 820 a. C.
  45. ↑ Els musulmans per la seua banda afirmen que el jámsa és símbol dels Cinc pilars de l'islamisme.
  46. ↑ El Corán també prohibix els amulets i la superstició en general.
  47. ↑ Anne Barker, Jewish Magic and Superstition in Israel, ABC News, 22 de maig de 2010 (accedit 8 de novembre de 2013).
  48. ↑ Un motiu anàlec aparentment hi havia ya existit en l'antiga Sinagoga de Tel Hum, nom inicial de Cafarnaúm (José Eduardo Pineda Reis del Centre Escolar RFC Usulutan).
  49. ↑ El manuscrit prové de la Guenizá d'El Caire i es troba disponible en Internet. Guenizá és el nom del depòsit que posseïxen algunes sinagogues per a almagasenar els manuscrits i texts sagrats que queden en desús, de modo tal d'evitar que qualsevol escrit que continga el nom de Deu siga tractat de manera indigna; una volta que la guenizá s'ompli, el material és retirat i després s'enterra. Sobre les troballes efectuades per Salomon Schechter en Guenizá d'El Caire en el sigle XIX, vore Li monde du judaïsme, ed. Elie Kedourie, Londres i París: Thames & Hudson, 2003, pp. 142-143. Per a comentaris sobre el Codex Leningradensis, vore Marilyn J. Lundberg, The Leningrad Codex, West Semitic Research Project, 2010-12
  50. ↑ Judá Hadasí, Eshkol ha-Kofer, c. 1150, cap. 242. Tetragramatón es referix a les quatre lletres que constituïxen el nom propi de Deu en hebreu (Yavé), al que els israelitas s'abstenen de pronunciar. Llunt de ser cap amulet, la mezuzá és un objecte ritual empleat pels creents judeus devots, per a els qui és ademés sagrat, ya que conté el nom de Deu. Les mezuzot formen també partix de l'art ritual hebreu (Judaica); per a una discussió, vore Judaica Online: Mezuzah
  51. ↑ La paraula Shadai (שַׁדַּי) significa en hebreu "Totpoderós" i és un dels noms en que el poble d'Israel invoca a Deu.
  52. ↑ Li monde du judaïsme, p. 146
  53. ↑ Londres, British Library, Mss. Add. 15282; Li monde du judaïsme, p. 32; Joseph Gutmann, Hebrew Manuscript Painting, Londres: Chatto & Windus, 1979, image en color 19
  54. ↑ Londres, Museu Britànic, Ms. Add. 27214—Golden Haggadah, f. 56v; Toledo, Sinagoga del Trànsit, La vida judeua en Sefarad, novembre 1991—giner 1992, p. 125).
  55. ↑ Londres, Museu Britànic, Mss. Or. 2350; Jewish Art, ed. Cecil Roth, Tel Aviv: Massadah Press, 1961, col. 365, fig. 177.
  56. ↑ Acadèmia de Ciències, Budapest; Jewish Art, p. 431, fig. 215
  57. ↑ Li monde du judaïsme, p. 157
  58. ↑ Jewish Art, cols. 557-558, fig. 269
  59. ↑ Jewish Art, cols. 589-590, fig. 278
  60. ↑ El bri de tabac
  61. ↑ Li grand atles dones religions, França: Encyclopædia Universalis, 1990, p. 104
  62. ↑ Jewish Art, cols. 789-790, fig. 377

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Becker, Udo. Lexicon der Symbole, Europa, 1992; trad. anglesa: The Continuum Encyclopedia of Symbols, Nova York i Londres: Continuum, 1994 (repr. 2005).
  • Cirlot, José Eduardo. Diccionari de símbols tradicionals, Barcelona, 1958; trad. anglesa: A Dictionary of Traditional Symbols, Londres: Routledge, 1971 (reimpr. 1993).
  • Julien, Nadia. Dictionnaire dones symboles de tous els temps et de tous els pays, Alleur Bèlgica: Marabout, 1989.
  • Kedourie, Elie, ed. Li monde du judaïsme, Londres i París: Thames & Hudson, 2003.
  • Roth, Cecil, ed. Jewish Art: An Illustrated History, Tel Aviv: Massadah Press, 1961.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Estrela_de_David&oldid=898705»