Temple de Jerusalem

Temple de Jerusalem

Maqueta del Segon Temple de Jerusalem en el I

Indumentària sacerdotal, Menorá (candelabro de sèt braços), Arca de l'Aliança i demés utensilis del Temple de Jerusalem.

El '___protected_title_0___' (hebreu: בית המקדש, ___protected_title_1___; بيت المقدس, Plantilla:Transliteration) es referix a les dos estructures religioses que varen servir com a llocs centrals de cult per als israelitas i els judeus en el Mont del Temple de la Ciutat Vella de Jerusalem. Segons la Bíblia hebrea, el Primer Temple va ser construït en el X, durant el regnat de Salomón sobre el Regne Unit d'Israel. Va permanéixer en peu fins a c. 587 a. C., quan va ser destruït durant el sege babilònic de Jerusalem. L'ubicació exacta d'este temple en el mont del temple és discutible. Va ser el santuari més important del regne de Judá, i del judaisme, fins a la seua destrucció en l'any 70.

Segons la Bíblia, es tractava de l'únic santuari llegítim del poble israelita i contenia en el seu interior l'Arca de l'Aliança, un altar d'or, candelabros del mateix metal, una taula en pans sagrats i demés utensilis amprats per a portar a terme el cult de Yahweh. Es localisava en l'esplanada del mont Moriá, en la ciutat de Jerusalem, possiblement a on es troben la Cúpula de la Roca i la Mesquita del-Aqsa.

Solen distinguir-se dos temples successius: el cridat Primer Temple o Temple de Salomón va ser construït, segons la Bíblia, pel rei Salomón per a substituir al Tabernáculo com a únic centre de cult per a les dotze tribus d'Israel. La seua construcció va marcar una ruptura en la tradició hebrea segons la qual Yahweh morava en una tenda, el tabernáculo, i no en una casa. Els llibres històrics de la Bíblia, indiquen que va ser saquejat pel faraó Sisac (Sheshonq I) en 925 a. C., profanat per alguns dels reis de Judá i destruït pels babilonios durant el tercer sege de Nabucodonosor II contra Jerusalem en 587 a. C. No hi ha restants arqueològics del mateix.

El Segon Temple va ser completat per Zorobabel en 515 a. C., quan Judea estava baix sobirania persa, durant el regnat de Darío I i seguidament consagrat pel sum sacerdot Esdras. Es va convertir en l'edifici més important de la ciutat de Jerusalem i de Judea, fins al punt que alguns autors varen denominar a esta última un «estat-temple». Lloc de depòsit de grans tesors, els reis seleúcidas, a els qui Judea estava somesa, varen intentar saquejar-ho. En el regnat d'Antíoco IV Epífanes va ser profanat, convertint-se en un temple helenístic possiblement consagrat al deu Zeus. Despuix de la regirada macabea, va ser purificat i tornat a consagrar al cult de Yahveh per Judas Macabeo en 165 a. C. A finals de el I, va ser ampliat i reconstruït pel rei Herodes, convertint-se en el punt focal del judaisme. En la primera guerra judeua, va ser sitiat pels romans i destruït per les legions al mando de Tito en l'any 70. El seu principal vestigi és el Mur de les Llamentacions, també conegut com Kotel o Mur Occidental.

Despuix d'una efímera restauració del cult judeu durant la tumult de Bar Kojba en el II, l'àrea va ser ocupada per un vast complex de santuaris helènics construïts per orde d'Adriano, en la ciutat d'Aelia Capitolina, que va substituir a Jerusalem. Durant l'imperi de Juliano, conegut com el Apóstata pels cristians, va haver un intent fallanc de reconstruir el Temple. En el VII, finalment i en la ciutat en mans dels musulmans, es va construir en l'àrea la Cúpula de la Roca i la mesquita Al-Aqsa.

Els proyectes per a construir el hipotètic «Tercer Temple» no s'han materialisat en l'era moderna, encara que el Temple de Jerusalem seguix ocupant un lloc destacat en el judaisme. Com a objecte d'anhel i símbol de la redenció futura, el Temple ha segut commemorat en la tradició judeua a través de l'oració, la poesia llitúrgica, l'art, la poesia, l'arquitectura i atres formes d'expressió. Segons algunes corrents de l'escatologia judeua, un Tercer Temple de Jerusalem serà reconstruït en l'arribada del Mesías.

Fòra del judaisme, el Temple i l'actual Mont del Temple també tenen un gran significat en l'islam i el cristianisme. El nom «Bait al-Maqdis», que conserva la memòria del Temple, es va utilisar més vesprada per als edificis islàmics del Mont del Temple i per a tota la ciutat de Jerusalem per part dels musulmans. El lloc, conegut pels musulmans com el «complex de la mesquita del-Aqsa» o «Haram al-Sharif», està considerat com el tercer lloc més sagrat de l'islam. Segons la narrativa de l'islam, el Temple de Jerusalem va ser originalment una mesquita encarregada per Salomón i construïda per Plantilla:Transliteration per mandat d'Alá, en el propòsit de servir com Plantilla:Transliteration dels israelitas. En els primers anys de l'islam, el profeta Mahoma i els seus seguidors es dirigien cap a Jerusalem per a resar fins que la ciutat de La Meca (concretament la seua Kaaba) va substituir a la primera com a nova Plantilla:Transliteration.

Etimologia

El nom hebreu que se li dona en la Bíblia hebrea al complex d'edificis és «Miqdash» «lloc sant» (מקדש), tal i com s'utilisa en Èxodo 25:8, o simplement «Casa de Yahvé» (בֵּית יהוה), com en 1 Cròniques 22:11.

En la lliteratura rabínica, el santuari del temple es denomina «La Casa Santa», “'Bet HaMiqdash”', i solament el Temple de Jerusalem es coneix en este nom. No obstant, en els texts clàssics anglesos, la paraula «Temple» s'utilisa de forma intercanviable, a voltes en la connotació estricta dels recints del Temple, en els seus patis (ἱερὸν), mentres que atres voltes té la connotació estricta del Santuari del Temple (ναός). Mentres que els texts grecs i hebreus fan esta distinció, els texts anglesos no sempre ho fan.

El rabino i filòsof judeu Maimónides va donar la següent definició de «Temple» en el Mishne Torah 9, secció 1:5:

“Els següents són els requisits principals per al Temple: Deu tindre un santuari i un sanctasanctórum. Deu haver un espai davant del santuari cridat Sala (אולם) i els tres junts es denominen «Heichal» (היכל). Es deu construir un atre mur al voltant del Heichal, alluntat de l'edifici pròpiament dit, com les cortines que rodejaven el pati del tabernáculo en el desert. Tot lo que està rodejat per este mur, que representa el pati del tabernáculo, es diu Pati (עזרה), i tot el recint es diu «Temple» (מקדש).”

El historiador Josefo es fa eco d'este mateix tema quan escriu en La guerra judeua 5.5.2. (5.193–194):

Quan es travessa el claustre per a aplegar al segon pati del temple, hi ha una partició de pedra entorn, de tres colzes d'altura i d'elegant construcció. Sobre ella s'alçaven pilars, a distàncies iguals entre sí, que proclamaven la llei de la purea, alguns en grec i uns atres en lletres romanes, que «cap estranger devia entrar en el Lloc Sant», ya que eixe segon [pati del] temple es dia «el Lloc Sant» i s'accedia a ell pujant catorze escalons des del primer pati».

El primer temple

Artícul principal → Temple de Salomón.

Erro al crear miniatura:

Reconstrucció informàtica del Temple de Salomón (2010).

Reconstrucció dels recints del Temple de Salomón. De dreta a esquerra: Vestíbul (blanc), Sant (vert clar), Sant dels Sants (rosat). Encyclopaedia Biblica, 1903.

Secció llongitudinal del Temple de Salomón.

Fragment de vidre en el Temple de Salomón, III. Noten-se els dos pilars exents. Encyclopaedia Biblica, 1903.

Evidència

Les senyes de que es disponen sobre el cridat Primer Temple deriven de la Bíblia i varen ser posats per escrit entre el VIII i el IV Al no haver restants arqueològics, en part per la presència d'edificis religiosos musulmans en la zona, és molt poc lo que pot comprovar-se sobre la seua història. Els arqueòlecs i historiadors consideren que gran part dels relats referits al Temple, proyecten al passat les característiques del temps de l'autor, lo que és evident en la seua descripció que seguix models posteriors al temps de Salomón. Per una atra part, hi ha un consens sobre el chicotet tamany de Jerusalem entre els sigles X i VIII a. C., ya que el seu creiximent, i el del regne de Judá, daten dels regnats de Ajaz i Ezequías, quan refugiats del destruït Regne d'Israel es varen assentar en el regne de sur.

Segons la Bíblia, este temple va ser construït pel rei Salomón fill del rei David al voltant de l'any 960 a. C. i va funcionar com a santuari principal dels israelitas, per a substituir el Tabernáculo que, des del Èxodo, era utilisat com a centre de cult a Yahweh. El Tabernáculo contenia, segons algunes tradicions, l'Arca, la qual va ser duta a Jerusalem pel rei David i depositada baix una tenda en una esplanada propenca al palau real, coneguda com a mont Moriá. Esta àrea era una era, potser sagrada per als jebuseos, pertanyent a un tal Ornán (o Arauna, segons una atra transliteraació), en el qual alguns investigadors veuen el rei jebuseo de Jerusalem. David va comprar el terreny a Ornán per a construir el Temple, pero tal obra va ser impedida pel profeta Natán, qui va dir haver rebut una revelació, segons la qual seria Salomón, fill de David, l'encarregat de tal tasca. El lliure dels Reis i el Llibre de les Cròniques coincidixen en este punt, pero el segon resalta que David va ser qui va concebre en els seus menors detalls el Temple i el seu cult.

Va ser terminat en l'any 957 a. C. Segons el Llibre del Deuteronomio, com a únic lloc de sacrificikorban dels israelitas, el Temple va substituir al Tabernáculo construït en el Sinaí baix els auspicis de Moisés, aixina com als santuaris locals i als altars dels tossals. Segons la Bíblia hebrea, este temple va ser saquejat unes décades més vesprada per Shishak, identificat com Sheshonq I (m. 922 a. C.), faraó de la XXII dinastia d'Egipte.

Construcció

La Bíblia relata la construcció del Temple en el Primer Llibre dels Reis, capítul 6 i en forma paralela, en algunes variants, en el Segon Llibre de les Cròniques, capítuls 3 i 4. Segons la narració, David va regnar sobre els regnes hebreus d'Israel i Judá, des de la ciutat de Jerusalem, el seu successor, Salomón va ser un monarca pacífic (que és lo que significa el seu nom) i pròsper, qui va utilisar les seues enormes riquees per a erigir numeroses edificacions en tot el regne. En el marc de la construcció del seu palau, en una gran esplanada al nort de la seua capital, va decidir (seguint el mandat del seu pare) edificar un temple en honor al Deu d'Israel. El mateix estava anexat a la residència real per lo que actualment li'l considera una espècie de capella privada de sobirà, pero, ya que la teologia posterior va introduir l'idea d'un santuari únic, la Bíblia ho presenta com l'únic temple llegítim del regne.

El Temple va ser edificat en l'estil dels santuaris cananeos, la descripció correspon a les formes de el VIII, mentres que Salomón hauria regnat en el X, i va ser eixecutat per mig de levas baix la direcció d'un tal Hiram, fill d'una israelita de la tribu de Neftalí i d'un broncista fenicio, i en el respal del rei Hiram de Tir (no confondre abdós), qui va proveir arquitectes, treballadors especialisats i fusta de cedre per a l'obra.

En el Primer Llibre dels Reis s'indica que la construcció va començar durant l'any quart de Salomón, en el més de Ziv, segon de l'any religiós. Açò equival, si s'accepta la cronologia convencional, a l'any 966 a. C. El Temple en sí mateixa es va completar en sèt anys, pero l'obra completa del palau va dur vint. En el més sèptim, durant la festa de Sucot (Festa dels Tabernáculos), l'Arca de l'Aliança va ser duta pels levitas des de la seua tenda en la Ciutat de David al Sant dels Sants en el Temple.

Dedicació

Representació artística, de la Dedicació del Temple per Salomón. (Aquarela de James Tissot c. 1896-1902)

Els capítuls 8 d'I Reis i 6 de 2 Cròniques relaten els events de la consagració del Temple. Quan els sacerdots varen eixir del Santíssim despuix de colocar l'Arca, el Temple es va omplir en un núvol lluminós que era l'expressió de la Glòria de Yahweh, lo que va ser interpretat per Salomón com una mostra del beneplàcit diví. Després, Salomón en nom del poble d'Israel va pronunciar una oració, en la qual senyalava que la construcció del temple representava el compliment de la promesa de Deu a David, dedicava el mateix com un lloc d'oració i reconciliació per al poble d'Israel i per als estrangers residents i destacava que Deu qui viu en els Cels no pot estar contingut dins d'un sol edifici. La dedicació va concloure en música, vores i sacrificis tan grans que varen deure ser oferits fòra del recint del temple, perque l'altar dins del temple no era lo suficientment gran. Tota la festivitat va durar huit dies i va contar en la presència de israelitas vinguts des de tot el regne, descripto com des de "l'entrada de Hamat fins a la riera d'Egipte". La festa posterior dels Tabernáculos va estendre tota la celebració a 14 dies.

Despuix de la dedicació, la divinitat li va revelar a Salomón, en un somi que Deu escoltaria al seu poble mentres est complira el pacte de no adorar atres deus i respectar la Torá. De lo contrari, Deu abandonaria el Temple.

Descripció

El Temple pròpiament dit, segons la descripció de la Bíblia, era un edifici orientat sobre un eix llongitudinal en direcció este-oest. L'edifici va deure tindre una llongitut interior d'aproximadament 27 metros, 9 metros d'ample i una altura de també 13,5 metros (60×20×30 colzes). Les seues dimensions, per tant, eren comparables a les d'una capella, encara que el cult per lo general es portava a terme des del seu exterior. A abdós costats de l'entrada del temple varen ser erigides dos columnes, cridades Jaquín i Boaz. Els sacerdots i el rei entrabar en el Temple a través d'una gran porta enchapada en or, d'aproximadament 10 metros d'alt i 4 d'ample. Despuix d'eixa porta es trobaven tres recints.

Un vestíbul era seguit per atres dos recints. El primer d'eixos recints era denominat Hejal o Sant, és dir, Lloc Sant o Santuari, que era allumenat a través de finestres altes. L'esgambi i llongitut d'esta estància guardava una proporció d'1:2, lo que significa que la planta del Hejal estava composta per un doble quadrat. El forjat de pedra es trobava cobert per un solado de fusta de cedre. Les parets i voltons del forjat del Hejal estaven recobertes per làmines de cedre libanés.

La tercera cambra, denominada Dvir o Kodesh Ha-Kodashím era el lloc més sagrat del Temple de Salomón . En llatí li la coneix com Sancta Sanctorum i en espanyol com "Sant dels Sants". Este últim recint es trobava a un nivell més alt que l'Hejal i solament podia accedir-se a ell pujant una escala. El Dvir tenia la forma d'una gaveta d'aproximadament 10×10×10 metros (20×20×20 colzes). En el seu centre es trobava l'Arca de l'Aliança, un gran arcón fet de fusta de acacia, coberta en planches d'or i en quatre anelles als cantons en les que a voltes es posaven vares per a transportar-la; dins de l'Arca es preservaven les Taules de la Llei, entregades per Deu a Moisés, i les Taules a la seua volta duyen gravats els Dèu Manaments, servint de conexió entre Deu i Israel.

El pati interior del Temple era rodejat per un mur format per tres capes de blocs de pedra cobertes per voltons de fusta de cedre. En este pati interior podien entrar els peregrins i les masses de fidels, pero el Santuari del Temple sol era accessible als sacerdots i el monarca de tanda.

La construcció del Temple de Jerusalem va ser l'event més important del regnat de Salomón, gràcies al com el seu nom s'ha recordat fins a 30 sigles despuix de la seua mort. Ya en la Bíblia el Temple acapara la majoria dels escrits a on apareix el rei Salomón. La seua fama ha transcendit els temps i, com a edifici ideal concebut per Deu, constituïx fins a hui un important referent i font d'inspiració en matèria proyectual i arquitectònica.

Despuix de la mort de Salomón, el temple va sofrir profanació per invasions estrangeres i també a l'introducció de deïtats siri-fenicias. En tot, va ser rededicado baix les seues condicions originals durant els regnats d'Ezequías i Josías. ‡===Distribució física del Primer Temple=== El Temple de Salomón, o Primer Temple, constava de quatre elements principals: el Gran Pati o Pati Exterior, a on la gent es reunia per a adorar;

el Pati Interior o Pati dels Sacerdots;

i l'edifici del Temple pròpiament dit, en

el Lloc Sant més gran (“'hekhal”'), cridat la «casa major» i el «temple» i el «santuari interior», més menut, conegut com el Sant dels Sants o «Kodesh HaKodashim».

Implementos del Temple

• 
  Taula de pans de la proposició.
• 
  Menorá.
• 
  Altar de incens.
• 
  Altar d'ofrenes.
• 
  Font de metal.
• 
  Sum sacerdot d'Israel en els utensilis del Temple, entre els que destaca la menorá. Pentateuco de Ratisbona, Baviera, 1300.
• 
  Utensilis del Temple, incloent la menorá. Bíblia Kennicott, manuscrit sefardí, 1476.

Destrucció del Primer Temple

Inscripció incisa en la granada de marfil..

Les tropes del rei babilònic Nabucodonosor II ho varen destruir en 586 a. C., duent ademés captiva a una gran part dels habitants del Regne de Judá a Mesopotamia, cosa que va donar lloc al exili i captiveri dels hebreus en Babilonia.

Del Temple de Salomón no es conserva cap vestigi. Fins a 2011 es creïa que una granada de marfil, molt chicoteta i en una inscripció en caràcters paleohebreos a on es llig: "[Pertanyent] al Temple de [Yahvé]h, consagrat als sacerdots", era un restant dels utensilis del Temple, pero hui se sap que si be la granada és un objecte antic, l'inscripció és una falsificació recent. La mateixa era exhibida en el Museu d'Israel, el qual la va retirar en 2011. el%20Rei%20Salom%C3%B3n%20sembla%20ser%20fals