Segon Temple

Segon Temple

El Segon Temple (בֵּית-הַמִּקְדָּשׁ הַשֵּׁנִי, Beit HaMikdash HaSheni) va ser el sagrat Temple de Jerusalem, erigit en el Mont del Temple de la ciutat santa de Jerusalem, entre els anys c. 515 a. C. i c. 70. Va donar nom al periodo del Segon Temple definint-ho i erigint-se com a símbol fonamental de l'identitat judeua, va ser la base i el homònim del judaisme del Segon Temple. El Segon Temple servia com a principal lloc de cult, sacrifici ritual (korban) i reunió comunitària per al poble judeu, entre els que atrea regularment a peregrins per a les tres festes de pelegrinage (Shalosh Regalim): Pésaj, Shavuot i Sucot.

Segons la Bíblia hebrea, va substituir al Temple de Salomón o el Primer Temple, que va ser destruït pel Imperi neobabilónico en l'any 586 a. C., quan Jerusalem va ser conquistada i part de la població del Regne de Judá va ser duta al Captiveri de Babilonia.

Segons la santa Bíblia, el Segon Temple va ser originalment una estructura prou modesta construïda per varis grups d'exiliats judeus que retornaven al Llevant mediterràneu des de Babilonia baix el governador Zorobabel, nomenat pels aqueménidas. No obstant, durant el regnat d'Herodes I el Gran, el Segon Temple va ser completament reformat, i l'estructura original va ser totalment canviada en els grans i magnífics edificis i fronteres que són més reconeixibles. De la mateixa manera que els babilonios varen destruir el Primer Temple, els romans varen destruir el Segon Temple i Jerusalem cap a l'any 70 com a represàlia per una tumult judeu en curs. El segon temple va durar un total de 585 anys —del 516 a. C. al 70 d. C.Esdras 6:15,16

l'escatologia judeua inclou la creència de que el Segon Temple serà reemplaçat per un futur Tercer temple de Jerusalem.

En l'any 539 a. C., la conquista persa de Babilonia va permetre al Imperi aqueménida expandir-se pel Creixent Fèrtil per mig de l'anexió del Imperi neobabilónico, inclós el territori de l'antic Regne de Judá, que havia segut anexionado com la província babilònica de Yehud durant el regnat del rei babilònic Nabucodonosor II, qui al mateix temps va exiliar a part de la població de Judá a Babilonia. Despuix d'esta campanya, el rei persa Ciro el Gran va promulgar el «Edicte de Ciro» (a voltes identificat en el cilindre de Ciro), que es descriu en la Bíblia hebrea com una proclamació real que autorisava i fomentava la repatriació de les poblacions desplaçades en la regió. Este acontenyiment es denomina «tornada a Sión» en Esdras-Nehemías i marca el resorgiment de la vida judeua en lo que s'havia convertit en la província autònoma persa de Yehud. El regnat del rei persa Darío el Gran va vore la finalisació del Segon Temple, lo que va significar un periodo de renovada esperança judeua i renaixença religiosa. Segons el relat bíblic, el Segon Temple era originalment una estructura relativament modesta construïda baix l'autoritat del governador judeu nomenat pels perses Zorobabel, que era net del penúltim rei judeu Jeconías.

En el I, els esforços de Herodes per transformar el Segon Temple varen donar com resultat una estructura i un pati grandiosos i imponents, que incloïen els grans edificis i fronteres que es mostren en els models moderns, com el Maqueta de Jerusalem del Segon Temple en el Museu d'Israel. El Mont del Temple, a on s'alçaven tant el Temple de Salomón com el Segon Temple, també es va ampliar considerablement, duplicant el seu tamany per a convertir-se en el santuari religiós més gran del món antic. El complex del Temple no solament era un lloc de cult, sino que també tenia múltiples funcions, entre elles la de ser un lloc de reunions públiques. El Sanedrín, el tribunal judicial suprem, es reunia en la Saló de les pedres tallades del Temple, i el recint també albergava un dels mercats més grans de la ciutat. El núcleu original del llibre de Nehemías, les memòries en primera persona, pugues haver-se combinat en el núcleu del Llibre de Esdras al voltant del 400 a. C. L'edició adicional provablement va continuar en l'era helenística.

En l'any 70 d. C., en ple apogeu de la primera guerra judeo-romana, el Segon Temple va ser destruït pel sege romà de Jerusalem, lo que va provocar un canvi cataclísmico en l'història judeua. La pèrdua del Segon Temple va impulsar el desenroll del judaisme rabínico, que seguix sent la forma predominant de les pràctiques religioses judeues en tot lo món.

Narrativa bíblica

Artícul principal → Periodo del Segon Temple.

Reconstrucció del Temple —ilustració de Gustave Doré del llibre La Sainte Bible de 1866—.

L'arribada de Ciro II el Gran del Imperi Aqueménida en l'any 559 a. C. va fer possible el restabliment de la ciutat de Jerusalem i la reconstrucció del Temple. Alguns sacrificis rituals rudimentaris havien continuat en el lloc del primer temple despuix de la seua destrucció. Segons els versículs finals del segon llibres de Cròniques i els llibres de Esdras i Nehemías, quan els exiliats judeus varen retornar a Jerusalem despuix d'un decret de Ciro el Gran (Esdras 1:1-4, 2 Cròniques 36:22-23), es va iniciar la construcció en el lloc original de l'altar del Temple de Salomón. Despuix d'un paró relativament breu per l'oposició dels pobles que havien omplit el buit durant el captiveri judeu (Esdras 4), les obres es varen recomençar cap a l'any 521 a. C. baix el mandat de Darío I (Esdras 5) i es varen completar durant el sext any del seu regnat (cap al 516 a. C.), tenint lloc la dedicació del temple a l'any següent. Estos acontenyiments representen la secció final del relat històric de la Bíblia hebrea.

El llibre conta cóm Nehemías, en la cort del rei en Susa, és informat de que Jerusalem no té murs i decidix restaurar-los. El rei ho nomena governador de la província Yehud Medinata i viaja a Jerusalem. Allí reconstruïx els murs, a pesar de l'oposició dels enemics d'Israel, i reforma la comunitat de conformitat en la llei de Moisés. Despuix de dotze anys en Jerusalem, retorna a Susa, pero posteriorment torna a visitar Jerusalem. Troba que els israelitas s'han rebelat i han pres esposes no judeues, i es queda per a fer complir la llei.

El Temple de Salomón que estava en el lloc abans de la construcció del Segon Temple; en la part inferior central mirant de surest a noroest. Estampa de 1922.

Segons el relat bíblic, despuix de la tornada del captiveri babilònic, es varen prendre immediatament medides per a reorganisar la desolada província de Yehud despuix de la desaparició del regne de Judá setanta anys abans. El cos de peregrins, que formava un grup de 42 360 persones,Esdras 2:65 despuix de haver completat el llarc i penós viage d'uns quatre mesos, des de les vores del Éufrates fins a Jerusalem, estava animat en tots els seus actes per un fort impuls religiós, i per lo tant una de les seues primeres preocupacions va ser restaurar la seua antiga casa de cult reconstruint el seu destruït Temple, i reinstaurando els rituals de sacrifici coneguts com els korbanot.

Per invitació de Zorobabel, el governador, que va donar un notable eixemple de llarguea en contribuir personalment en 1000 dáricos d'or, ademés d'atres regals, el poble va abocar els seus donatius en el tesor sagrat en gran entusiasme. Esdras 2 Primer varen erigir i varen dedicar l'altar de Deu en el lloc exacte en el que havia estat, i després varen netejar els montons d'enrunes carbonizados que ocupaven el lloc de l'antic temple; i en el segon més del segon any (535 a. C.), en mig d'una gran excitació i regocijo públics, es varen posar els fonaments del Segon Temple. Este gran moviment va despertar un gran interés, encara que els espectadors ho varen vore en sentiments trobats (Hageo 12:3, Zacarías 4:10).

Els samaritanos volien ajudar en esta obra, pero Zorobabel i els vells varen declinar tal cooperació, considerant que els judeus devien construir el Temple sense ajuda. Immediatament es varen difondre informes malignes sobre els judeus. Segons Esdras 4:5, els samaritanos varen tractar de «frustrar el seu propòsit» i varen enviar mensagers a Ecbatana i Susa, en el resultat de que l'obra es va suspendre.

Sèt anys més vesprada, Ciro el Gran, que va permetre als judeus retornar a la seua pàtria i reconstruir el Temple, va morir (2 Cròniques 36:22-23) i va ser succeït pel seu fill Cambises II. A la seua mort, el «fals Esmerdis», un impostor, va ocupar el tro durant uns sèt o huit mesos, i després Darío es va convertir en rei (522 a. C.). En el segon any del seu govern es va recomençar l'obra de reconstrucció del temple i es va portar a terme fins a la seua finalisació (Esdras 5:6-6:15), baix l'estímul dels sérios consells i advertències dels profetes Hageo i Zacarías. Va estar llest per a la consagració en la primavera del 516 a. C., més de vint anys despuix de la tornada del captiveri. El Temple es va completar el tercer dia del més d'Adar, en el sext any del regnat de Darío, en mig d'una gran alegria per part de tot el poble (Esdras 6:15,16), encara que era evident que els judeus ya no eren un poble independent, sino que estaven somesos a un poder estranger. El Llibre de Hageo inclou una predicció de que la glòria del segon temple seria major que la del primer ().

Alguns dels artefactes originals del Temple de Salomón no es mencionen en les fonts despuix de la seua destrucció en 586 a. C., i es presumix que s'han perdut.

El Segon Temple caria dels següents artículs sagrats: l'Arca de l'Aliança, que contenia les Taules de la Llei, davant de les quals estaven colocades, la vaixell del manà i la vara de Aarón. l'Urim i Tumim, —objectes de adivinaació continguts en el Hoshen—. l'oli sagrat. El fòc sagrat.

En el Segon Temple, el Sanctasanctórum (Lloc Santíssim) estava separat per cortines i no per una paret com en el Primer Temple. No obstant, com en el Tabernáculo, el Segon Temple incloïa: La Menora (llàntia d'or) per al Hekhal. La taula del pa de la proposició. L'altar d'or de l'incens, en incensaris d'or.

L'aixina cridada Pedra Fundacional, preservada en l'interior de la Cúpula de la Roca.

Segons la Mishnah, la Pedra Fundacional estava en el lloc a on estava l'Arca, i el Sum sacerdot posava el seu incensario sobre ella en elYom Kippur.

El Segon Temple també incloïa moltes de les vasijas d'or originals que havien segut preses pels babilonios, pero que varen ser restaurades per Ciro el Gran.Esdras 1:7–11 No obstant, segons el Talmud de Babilonia, el Temple caria de la Shejiná —la morada o presència divina assentada de Deu— i del Ruach HaKodesh (esperit sant) presents en el Temple de Salomón.

Lliteratura rabínica

La lliteratura rabínica tradicional afirma que el Segon Temple va estar en peu durant 420 anys i, basant-se en l'obra de el II Seder Olam Rabbah, situa la construcció en l'any 350 a. C. (3408 Anno Mundi) [sic], 166 anys més tarde que les estimacions seculars, i la destrucció en l'any 70 (3829 a. m.).

El quint orde, o divisió, de la Mishná, conegut com Kodashim, proporciona descripcions i discussions detallades de les lleis religioses relacionades en el servici del Temple, incloent els sacrificis, el Temple i el seu mobiliari, aixina com els sacerdots que portaven a terme els deures i les cerimònies del seu servici. Els tractats de l'orde tracten dels sacrificis d'animals, aus i ofrenes de menjar, les lleis de la presentació d'un sacrifici, com l'ofrena pel pecat i l'ofrena per la culpa, i les lleis de l'apropiació indeguda dels bens sagrats. Ademés, l'orde conté una descripció del Segon Temple (tractat Medixct), i una descripció i regles sobre el servici de sacrifici diari en el Temple (tractat Tamid)

El Temple de Herodes és elogiat en el Talmud babilònic. En «Bava Batra» 4a, s'afirma: «Qui no ha vist el Temple de Herodes mai ha vist un edifici bell». De la mateixa manera, en «Sukkah» 51b: «Qui no hi haja vist el temple en la seua construcció completa mai ha vist un edifici gloriós en la seua vida. ¿Quin temple? – Abaye, o podria dir-se, el rabino Hisda, va respondre: «La referència és a l'edifici de Herodes»».

El Talmud babilònic, Sukkah 51b, oferix una descripció de les pedres utilisades en la construcció del Temple per Herodes. Segons el text, el amora de el IV Rava va dir: «Era en pedres de marbre vert grisáceo i marbre blanc [marmara]». Uns atres varen dir: «Era en pedres de marbre blau i marbre blanc. Les files de pedres es varen colocar de manera que una fila descollara llaugerament i una atra estiguera llaugerament afonada, per a que l'algeps s'adherira millor». El passage afig que Herodes «va pensar en recobrir el Temple en or, pero els Sabio li varen dir: Deixa-ho com està, no ho recobrixques, perque aixina és millor, ya que en els diferents colors i la disposició escalonada de les files de pedres, té l'aspecte de les ones de la mar».

Nova dedicació pels macabeos

Despuix de la conquista de Judea per Alejandro Magne, va passar a formar part del regne ptolemaico d'Egipte fins a l'any 200 a. C., quan el rei seléucida Antíoco III el Gran de Síria va derrotar al faraó Ptolomeo V Epífanes en la batalla de Panio. Va ser quan el Segon Temple de Jerusalem va ser saquejat i es varen suspendre els seus servicis religiosos, el judaisme va quedar efectivament proscrit.

En l'any 167 a. C., Antíoco IV Epífanes va ordenar erigir un altar a Zeus en el Temple. També, segons Josefo, «va obligar als judeus a dissoldre les lleis del país, a mantindre als seus fills sense circuncidar i a sacrificar carn de porc en l'altar, a lo que tots es varen opondre, i els més aprovats d'entre ells varen ser condenats a mort». Açò concorda en el relat del Llibre I dels Macabeos.

Despuix de la tumult dels macabeos contra l'imperi seléucida liderada per Judas Macabeo i els seus germans de la família sacerdotal família asmonea els macabeos varen conseguir expulsar a les forces seléucidas de Jerusalem. En l'any 164 a. C., reconquistaron el Mont del Temple, varen retirar l'altar pagà i varen portar a terme la purificació i reconsagración del Segon Temple. Este acontenyiment és l'orige de la festivitat judeua d'Hanukkah, que comença el 25 de Kislev. Els primers relats sobre esta festivitat apareixen en els Llibres dels Macabeos, que l'associen en el 25 de Kislev, ya siga com la data en que es varen recomençar els sacrificis despuix de la purificació del Temple (segons ___protected_title_1___), o com la data de la purificació en sí (segons ___protected_title_3___)., el Segon Temple va ser tornat a dedicar i es va convertir en el pilar religiós del regne judeu asmoneo.

Dinastia Asmonea i conquista romana

l'arqueologia ha demostrat que durant el govern dels asmoneos es varen realisar més canvis en l'estructura del Temple i les seues afores. Salomé Alejandra, la reina del regne asmoneo, va nomenar al seu fill major Hircano II com a sum sacerdot de Judea. El seu fill menor, Aristóbulo II, estava decidit a ocupar el tro, i tan pronte com ella va morir es va apoderar d'ell. Hircano, que estava en llínea per a ser el rei, va acceptar conformar-se en ser el sum sacerdot. Antípatro, el governador d'Idumea, va animar a Hircano a no renunciar al tro. Finalment, Hircano va acodir a Aretas III, rei dels nabateos, i va retornar en un eixèrcit per a recuperar el tro. Va derrotar a Aristóbulo i va sitiar Jerusalem. El general romà Pompeyo, que estava en Síria lluitant contra els armenis en la tercera guerra mitridática, va enviar al seu lloctinent a investigar el conflicte en Judea. Tant Hircano com Aristóbulo li varen demanar respal. Pompeyo no va ser diligent a el hora de prendre una decisió al respecte, lo que va provocar la marcha de Aristóbulo. Va ser perseguit per Pompeyo i es va rendir, pero els seus seguidors varen tancar Jerusalem a les forces de Pompeyo. Els romans varen sitiar i varen prendre la ciutat en l'any 63 a. C. Els sacerdots varen continuar en les pràctiques religioses dins del Temple durant el sege. El temple no va ser saquejat ni danyat pels romans. El propi Pompeyo, tal volta sense donar-se conte, va entrar en el Sanctosanctórum i al sendemà va ordenar als sacerdots que re-purificaren el Temple i recomençaren les pràctiques religioses.

Quan l'emperador romà Calígula va planejar colocar la seua pròpia estàtua dins del temple, el net de Herodes, Herodes Agripa I, va poder intervindre i persuadir-li de que no ho fera.

Temple de Herodes

Data i duració

La reconstrucció del temple baix el mandat d'Herodes I el Gran va començar en una expansió massiva del Mont del Temple. Per eixemple, el complex del Mont del Temple media inicialment 7 hectàrees, pero Herodes ho va ampliar a 14,4 hectàrees —=144000 metros quadrats— i aixina va duplicar la seua superfície. Les obres de Herodes en el Temple es daten generalment des del 20/19 a. C. fins al 12/11 o 10 a. C. L'escritor Bieke Mahieu data les obres dels recints del Temple en el 25 a. C. i les de l'edifici del Temple en el 19 a. C., i situa la dedicació d'abdós en novembre del 18 a. C.

El cult religiós i els rituals del Temple varen continuar durant el procés de construcció. Es va aplegar a un acort entre Herodes i les autoritats religioses judeues: els rituals de sacrifici, cridats korbán (ofrenes), devien continuar sense interrupció durant tot el temps de la construcció, i el Temple mateix seria construït pels sacerdots. Esta és la raó per la que el Temple de Herodes se seguix contant com el Segon —ya que el funcionament no es va detindre— encara que era el tercer edifici que complia el propòsit.

Extensió i finançació

L'antic temple construït per Zorobabel va ser substituït per un magnífic edifici. El Temple de Herodes va ser un dels majors proyectes de construcció de el I Segons Josefo, la construcció del temple en sí va durar aproximadament un any i mig, mentres que els pòrtics i els murs exteriors varen requerir atres huit anys més. Durant les obres, Herodes va anar en conte de no ofendre la sensibilitat religiosa: es va entrenar especialment a dèu mil obrers i mil sacerdots per a la construcció, les ofrenes diàries varen continuar sense interrupció, i es varen erigir tabics modests per a ocultar els rituals sagrats de la vista.

Més tart, el siclo del santuari de el Èxodo 30:13 va ser reinstituido per a sostindre el temple com l'impost del temple.

Tant la tradició rabínica com Josefo conserven relats que reflectixen l'opinió popular de que la construcció del Temple per part de Herodes contava en el respal diví, en senyals miraculoses que simbolisaven l'aprovació i la guia de Deu en el proyecte. Segons el Talmud babilònic,

« I aixina tenim que, des dels dies de Herodes, quan es treballava en la construcció del Temple, plovia de nit. Al matí següent, bufaven els vents, els núvols es dispersaven, lluïa el sol i la gent continuava en el seu treball, sabent que estaven fent l'obra de Deu».

Josefo també escriu:

«I es diu que durant el temps en que es va construir el Temple, no plovia durant el dia, sino solament de nit, per a que no s'interrompera el treball. I esta història, que els nostres pares nos han transmés, no és en absolut increible si es tenen en conte les atres manifestacions del poder otorgat per Deu».

Encara que les estructures principals es varen completar en gran part durant el regnat de Herodes, la construcció del complex va continuar durant décades, possiblement fins a la década dels anys 60 d. C., tal i com es reflectix en la menció del Nou Testament de 46 anys de treball i la referència de Josefo a les ampliacions realisades baix el procurador Lucceius Albinus (h. 62-64 d. C.).

Elements

Plataforma, subestructura, murs de contenció

El mont Moriá tenia un replanell en l'extrem nort, i descendia abruptament en l'ala sur. El pla de Herodes era convertir tot el mont en una jagantesca plataforma quadrada. El Mont del Temple devia tindre originalment uns 1600 peus d'ample per 900 peus d'ample i 9 pisos d'altura, en parets de fins a 16 peus de gruixa, pero mai es va terminar. Per a completar-ho, es va cavar una sanga al voltant de la montanya i es varen colocar enormes «rajoles» de pedra. Alguns d'ells pesaven més de 100 tonellades, el més gran dels quals media 44,6 peus per 11 peus per 16,5 peus i pesava aproximadament de 567 a 628 tonellades, mentres que la majoria estava en el ranc de 2,5 per 3,5 per 15 peus —aproximadament 28 tonellades—. El rei Herodes va fer que arquitectes de Grècia, Roma i Egipte planificaren la construcció. Se supon que els blocs es varen extraure utilisant picos per a crear canals. A continuació, es varen clavar voltons de fusta i es varen llavar en aigua per a forçar-los a eixir. Una volta extrets, es tallaven en quadrats precisos i es numeraven en la pedrera per a indicar on s'instalarien. El tallat final es feya en pedres més dures per a moldre-les o cincelarlas i crear juntes precises. El transport es realisava en bous i carros especialisats. Ya que la pedrera es trobava costera dalt des del temple, tenien la gravetat del seu costat, pero calia anar en conte per a controlar el descens. L'instalació final es feya en poleas o grues. Les poleas i grues romanes no eren lo suficientment fortes com per a alçar els blocs per sí soles, per lo que és possible que utilisaren vàries grues i palanques per a colocar-los. Quan l'ala de la montanya va començar a elevar-se, el costat occidental va ser tallat fins a formar una paret vertical i es varen tallar rajoles per a crear una continuació virtual de la cara de rajoles, que es va continuar durant un temps fins que l'ala nort va alcançar el nivell del sol. Una part del tossal d'Antonia, al nort del Moriá, es anexionó al complex i la zona intermija es va reblir.

El proyecte va començar en la construcció de jagantesques voltes subterrànees sobre les que es construiria el temple per a que fora més gran que la chicoteta zona plana del cim del mont Moriá. El nivell del sol en eixe moment estava a lo manco 6 metros per baix del nivell actual, com es pot comprovar recorrent els túnels del Mur de les Llamentacions o Mur Occidental. La llegenda diu que la construcció de tot el complex va durar tres anys, pero fonts escrites com les de Josefo diuen que va tardar molt més, encara que el Temple en sí pot haver tardat únicament eixe temps. Durant la Pasqua judeua en una visita de Jesús, els judeus varen respondre que havia estat en construcció durant 46 anys (Evangelio de Juan 2:20). És possible que el complex acabara de completar-se uns anys abans, quan el futur emperador Tito va destruir el Temple en l'any 70 de l'era cristiana.

Pati dels Gentils

Esta àrea era principalment un bazar, en venedors que venien recorts, animals de sacrifici, menjar, aixina com cambistas de moneda, intercanviant diners romans per diners tirio perque als judeus no se'ls permetia falcar els seus propis diners i veen la moneda romana com una abominació al Senyor, com també es menciona en el relat del Nou Testament de l'Expulsió dels mercaders del Temple quan Jerusalem estava plena de judeus que havien vingut per a la Pésaj, tal volta de 300.000 a 400.000 peregrins.

El Pòrtic Real és àmpliament acceptat com a part del treball de Herodes; no obstant, troballes arqueològiques recents en els túnels del Mur Occidental sugerixen que va ser construït en el I durant el regnat d'Herodes Agripa I, a diferència de el I

Pináculo

Els relats de la Tentació de Jesús en els evangelios de Mateo i Lucas sugerixen que el Segon Temple tenia un o més «pináculos»:

Llavors Satanás ho va dur a Jerusalem, ho va posar sobre el pináculo del temple i li va dir: «Si eres el Fill de Deu, tira't des d'ací».Lucas 4:9

La paraula grega utilisada és πτερυγιον (pterugion), que significa lliteralment torre, rampa o pináculo. Segons la Strong's Concordance, pot significar ala chicoteta o, per extensió, qualsevol cosa pareguda a un ala, com una almena o un parapete. L'arqueòlec Rebuig Mazar pensava que es referia al cantó surest del Temple que donava al vall de Cedrón. Josefo i en la Mishná mencionen unànimement un detall: «púas dorades» en el sostre, la Mishna les crida «defensa dels cuervos».

Patis interiors

Segons Josefo, hi havia dèu entrades als patis interiors, quatre al sur, quatre al nort, una a l'est i una que conduïa d'est a oest des del Pati de les Dònes al Pati dels Israelitas, cridada Porta de Nicanor. Les portes eren: En el costat sur —anant d'oest a est— la Porta del Combustible, la Porta del Primogènit, la Porta de l'Aigua. En el costat nort, d'oest a est, la Porta de Jeconías, la Porta de les Ofrenes, la Porta de les Dònes i la Porta de la Cançó. En el costat oriental, la Porta de Nicanor, per la que entrabar la majoria dels visitants judeus. Algunes peces del Soreg (balaustrada) han aplegat fins als nostres dies.

Dins d'esta zona estava el Pati de les Dònes, obert a tots els judeus, hòmens i dònes. Inclús un sacerdot ritualment impuro podia entrar per a realisar diverses tasques domèstiques. També hi havia un lloc per als leprosos —considerats ritualment impuros—, aixina com una barberia ritual per als nazaritas. En est, el més gran dels atris del temple, es podien vore constants danses, vores i música.

Únicament els hòmens podien entrar en el Pati dels Israelitas, a on podien observar els sacrificis del sum sacerdot en el Pati dels Sacerdots. El Pati dels Sacerdots estava reservat als sacerdots i levitas.

Baix el domini romà

En l'any 4 a. C., despuix de les cerimònies funeràries del seu pare Herodes, Arquelao, etnarca de Judea, va celebrar audiències en els seus súbdits assentat en un tro d'or en el recint del Temple. A principis de la década de 40 d. C., va esclatar una greu crisis quan l'emperador Calígula va ordenar que s'instalara una estàtua seua en el Temple, una mida que violava profundament les creències religioses judeues que prohibien l'idolatría. La població judeua de Judea i Galilea va respondre en protestes massives i resistència passiva, incloent una assentada per a impedir que l'eixèrcit romà transportara l'estàtua. Els líders judeus també es varen movilisar diplomàticament: Filó, que es trobava en Roma com a part d'una delegació que representava als judeus d'Aleixandria, va apelar a Calígula, mentres que Agripa I, príncip herodiano i confident de l'emperador, va intentar dissuadir-ho. La crisis es va evitar finalment en l'assessinat de Calígula en l'any 41 d. C.

Les descripcions de Jerusalem realisades per no judeus destaquen el Temple com el seu element central. El historiador grec de el II Polibio va descriure als judeus com una nació que residia al voltant d'un temple cridat Jerusalem, mentres que Tácito, historiador romà de el I, va escriure que «Jerusalem és la capital dels judeus. En ella hi havia un temple d'enormes dimensions».

Les activitats religioses entorn al Mont del Temple durant este periodo han segut conservades per fonts antigues. La Mishná oferix un relat de primera mà de Yo'ezer Ish Habirah, qui informa de que el líder fariseo Gamaliel el Vell va respondre a les preguntes de la Casa de Shammai mentres es trobava junt a la Porta Oriental del Temple. Els relats del Nou Testament descriuen a Jesús i als apòstols predicant en el Temple, i indiquen que la primera comunitat cristiana de Jerusalem solia reunir-se en el Pòrtic de Salomón, en la part oriental del recint. El Talmud babilònic afirma ademés que Rabban Yohanan ben Zakai solia ensenyar, abans de la destrucció del Temple, «a l'ombra del santuari».

Pelegrinages

Antic estany de abluciones (mikve) descobert en Gamala.

Els judeus procedents de zones lluntanes del Imperi romà aplegaven en barco al port de Jaffa (ara partix de Tel Aviv), a on s'unien a una caravana per a realisar el viage de tres dies a la Ciutat Santa i després trobaven estage en un dels molts hotels o albercs. A continuació, canviaven part dels seus diners de la moneda profana estàndar grega i romana per diners judeus i tirio, estos dos últims considerats religiosos. Els peregrins compraven animals per al sacrifici, normalment una coloma o un corder, com a preparació per als actes del dia següent (la Pasqua judeua).

Lo primer que farien els peregrins seria acostar-se a l'entrada pública en el costat sur del complex del Mont del Temple. Revisarien els seus animals i després visitarien una mikve, a on es netejarien i purificarien ritualment. A continuació, els peregrins recuperaven els seus animals de sacrifici i es dirigien a les portes de Hulda. Despuix d'ascendir per una escala de tres pisos d'altura i travessar la porta, els peregrins es trobaven en el Pati dels Gentils.

Els que vivien prop [de Jerusalem] duyen figues fresques i raïms, mentres que els que vivien llunt duyen figues seques i panses. Un bou anava davant d'ells, en les banyes adornades en or i una corona d'olivera en el cap. La flauta tocava davant d'ells [...] Quan s'acostaven a Jerusalem, enviaven mensagers per davant i adornaven els seus «bikkurim». Els governadors, caps i tesorers eixien a rebre'ls i, segons el ranc dels participants, s'alvançaven. Tots els artesans experts de Jerusalem es posaven de peu davant ells i els saludaven dient: «Germans nostres, hòmens de tal i tal lloc, vos donem la benvinguda en pau». [...] Quan aplegaven al Mont del Temple, inclús el rei Agripa prenia la cistella i la colocava sobre el seu muscle [...] Quan aplegava al pati del Temple, els levitas cantaven la cançó: «T'alabaré, Senyor, perque m'has alçat i no has deixat que els meus enemics es regocijen sobre mi» (Salms 30:2).

Este passage reflectix el caràcter públic i ceremonial del pelegrinage, aixina com l'esperit comunitari fomentat pels rituals compartits, la música i el reconeiximent mutu. L'idea de que el pelegrinage ajudava a promoure la cohesió social també l'expressa Josefo, qui escriu:

Que es reunixquen tres voltes a l'any des dels confines de la terra que conquisten els hebreus, en la ciutat en la que establixen el Temple, per a que donen gràcies a Deu pels beneficis que han rebut i per a que demanen beneficis per a la naturalea i es reunixquen i compartixquen un menjar comú, per a que es vullguen uns a uns atres. Perque és bo que no s'ignoren uns a uns atres, sent compatriotes i compartint les mateixes pràctiques. Açò els ocorrerà a través de tal mescla, inculcant-los un recort d'ells a través de la vista i l'associació, perque si permaneixen sense mesclar-se entre sí, se'ls considerarà completament estranys uns a uns atres.

El Temple de Jerusalem tenia una importància fonamental no solament per als judeus de Judea, sino també per a les comunitats judeues de la diàspora. Les celebracions varen dur als carrers de la ciutat una gran varietat de llengües i dialectes parlats pels judeus. Filó, un filòsof judeu d'Aleixandria, escriu:

Innumerables multituts d'innumerables ciutats acodixen, algunes per terra, unes atres per mar, des de l'est i l'oest, i des del nort i el sur, a cada festa. Consideren el temple com el seu port, un refugi general i un lloc segur a on protegir-se de l'enrenou i la gran agitació de la vida, i allí busquen trobar un clima tranquil i, lliberats de les preocupacions que els han agobiat des de la seua més tendra infància, gojar d'un breu respir en un ambient de cordial alegria.

L'importància del Temple per a la diàspora queda encara més palesa en la delegació encapçalada per Filó i atres judeus alejandrinos davant l'emperador Calígula, durant la qual varen apelar contra la proposta d'instalar l'estàtua de l'emperador en el Temple.

Festes de pelegrinage

Pasqua

El 14 de Nisan, vespra de la Pasqua, els participants duyen un corder o un cabrit al Temple per a sacrificar-ho. El sacrifici tenia lloc en els patis del Temple, normalment per la vesprada, entre la novena i l'undècima hora (aproximadament entre les 3 i les 5 de la vesprada), segons Josefo, qui també senyala que cada animal era compartit per grups d'entre 10 i 20 persones. En total, s'estima que durant la Pasqua se sacrificaven varis mils d'ovelles. La Mishná registra que els sacrificis es realisaven en tres tandes organisades, en l'ajuda dels sacerdots, que arreplegaven i abocaven la sanc en la base de l'altar. Una volta sacrificats, els animals es torraven en forns de fanc, segons la Mishná, i es menjaven més tarde eixa nit, junt en pa sense rent («matzá») i herbes amargues («maror»), d'acort en Èxodo 12. Els participants també recitaven l'Hallel durant el menjar.

Shavuot

Shavuot se celebrava el quinquagèsim dia despuix de l'ofrena del «'omer» (ofrena d'ordi). Celebrada en el més de Sivan, marcava el començ de la collita de blat i servia com a conclusió de la temporada de Pasqua, lo que li va valdre el nom alternatiu de Atseret («conclusió») en algunes fonts. El ritual central del Temple en Shavuot era l'ofrena de les «dos hogazas» de pa de blat, junt en els sacrificis d'animals prescrits, tal i com es descriu en la Torá. Segons la tradició rabínica, mentres que el gra nou (ḥadash) es permetia per a us general despuix de l'ofrena del omer, el blat per a les ofrenes de menjar en el Temple solament es permetia a partir de Shavuot. Shavuot també funcionava com la festa dels primers fruts (bikkurim), durant la qual els peregrins duyen ofrenes de les Sèt Espècies al sacerdoci del Temple. Segons la Mishná, estos bikkurim podien dur-se des de Shavuot fins a Sucot.

Sucot

La festa de pelegrinage de Sucot, que començava el 15 de Tishrei i durava sèt dies, era considerada la festa judeua més important durant el periodo del Segon Temple. La seua importància és evident en les fonts antigues, algunes de les quals es referixen a ella simplement com «la Festa». Les ofrenes del temple durant Sucot implicaven un número extraordinàriament alt d'animals sacrificats diàriament, tal i com exigia la Torá. Un element central de la celebració era la processó en les «Quatre espècies» (que es deriva de Levítico 23)—una branca de palmera (lulav), mirto (fades), sauce (aravá) i cidra (etrog), que es duyen i, segons la Mishná, s'agitaven durant la recitació del Salm 118. Un atre ritual clau era la cerimònia del sauce, en la que es colocaven grans branques de sauce al voltant de l'altar. Els participants rodejaven l'altar una volta al dia i sèt voltes el sèptim dia, recitant el Salm 118 i concloent en el batre de les branques. Segons la Mishná, la cerimònia del sauce prevalia sobre el Shabat, encara que els boetusianos s'oponien a esta norma. El ritual de la libaació d'aigua, que simbolisava l'inici de la temporada de pluges, consistia en extraure aigua de la Piscina de Siloé i abocar-l'en l'altar cada dia per part del sacerdot. Cada nit, este ritual anava precedit pel Simjat Beit HaShoeiva, una celebració que durava tota la nit i se celebrava en els patis del Temple, caracterisada per la música, el ball i l'encés de fogueres. Els levitas se situaven en els escalons que conduïen a la Porta de Nicanor i cantaven els «Càntics d'ascensió» del Llibre dels Salms.

Yom Kippur

Yom Kippur, el Dia del Perdó ordenat en la Torá i celebrat el dècim dia de Tishrei, es caracterisava per un servici especial en el Temple realisat pel sum sacerdot, tal i com es descriu en Levítico 16 i es detalla posteriorment en la Mishná Yoma. El sum sacerdot es preparava durant una semana abans de la festivitat per mig de l'aïllament, la purificació i l'instrucció. El dia mateix, es vestia en robes de lli blanc despuix del sacrifici matutino «tamid», oferia un bou i una cabra com a ofrenes pel pecat i entrava vàries voltes en el Sant dels Sants per a rosar sanc sobre el propiciatorio i pronunciar el Nom Diví. També va portar a terme el ritual del chivo expiatorio, confessant els pecats d'Israel sobre una segona cabra i enviant-l'al desert. Despuix de noves immersions i canvis de vestimenta, el sum sacerdot va concloure el dia en sacrificis adicionals i el «tamid» vespertí.

Destrucció

Artícul principal → Lloc de Jerusalem (70).

Sege i destrucció de Jerusalem pels romans, pintura de 1850 de David Roberts).

Vista del Mont del Temple, també conegut com la Mesquita del-Aqsa, mirant cap al suroest, en la Cúpula de la Roca dorada visible en el centre.

En l'any 66, la població judeua es va rebelar contra l'Imperi romà. Quatre anys més vesprada, el 4 d'agost de l'any 70, el 9 d'Av i possiblement el dia en que se celebrava Tisha B'Av,) o el 30 d'agost de l'any 70, les legions romanes al mando de Tito varen reprendre i varen destruir gran part de Jerusalem i el Segon Temple.

Els relats històrics conten que no solament va ser destruït el Temple judeu, sino també tota la ciutat baixa de Jerusalem. Aixina i tot, segons Josefo, Tito no va arrasar totalment les torres (com la «Torre de Fasael», ara erròneament cridada «Torre de David» (torre noreste)), conservant-les com a recort de la fortalea de la ciutat. El Midrash Rabba (“'Eikha Rabba”' 1:32) relata un episodi similar relacionat en la destrucció de la ciutat, segons el qual Rabban Yohanan ben Zakai, durant el sege romà de Jerusalem, va demanar a Vespasiano que perdonara les portes més occidentals de la ciutat (Plantilla:Langx) que conduïen a Lydda (Lod). Quan finalment la ciutat va ser presa, els auxiliars àraps que havien lluitat junt als romans baix el mando del seu general, Fanjar, també varen perdonar de la destrucció a la muralla més occidental.

Arc de Tito que mostra el botí del temple de Jerusalem

l'Arc de Tito, en Roma, construït per a commemorar la victòria de Tito en Judea, representa una processó de triumfo romà en soldats que duen el botí del Temple, inclosa la Menora. Segons una inscripció en el Coliseu, l'emperador Vespasiano va construir el mateix en botins de guerra en l'any 79, possiblement en els despojos del Segon Temple.

Les sectes del judaisme que tenien la seua base en el Temple varen disminuir en importància, incloent el sacerdoci i els saduceos.

El Temple estava en l'emplaçament, més o menys, de lo que hui és la Cúpula de la Roca. Les portes donaven a l'eixida prop de la mesquita del-Aqsa —que es va realisar molt més vesprada—. Encara que els judeus varen seguir habitant la ciutat destruïda, l'emperador Adriano va establir una nova ciutat anomenada Aelia Capitolina. Al final de la rebelió de Bar Kojba, en l'any 135, moltes de les comunitats judeues varen ser massacrades i es va prohibir als judeus viure dins de Jerusalem.

Arqueologia

Inscripcions d'advertència en el Temple

En 1871 es va descobrir, prop d'un pati del Mont del Temple en Jerusalem, una pedra tallada que media 60 × 90 cm. i estava gravada en caràcters unciales grecs, que Charles Simon Clermont-Ganneau va identificar com l'Inscripció d'Advertència del Temple. L'inscripció de pedra descrivia la prohibició estesa als que no eren de la nació judeua d'anar més allà del soreg (balaustrada) que separa el Pati dels Gentils més gran i els patis interiors. L'inscripció consta de sèt llínees, sigma té quatre barres, omega està tancat, alfa està escrit en una barra central recta i una atra doblada:

Còpia completa conservada en el Museu Arqueològic d'Estambul.

Text en grec

lit; "Que cap estranger entre dins del parapete i la partició que rodeja els recints del Temple. Qualsevol que siga sorprés [violant] serà responsable de la seua mort posterior".

En 1935 es va trobar un fragment d'una atra inscripció similar d'advertència del Temple, prop de la Porta dels Lleons en la ciutat vella de Jerusalem. El bloc de marbre, té 49 cm d'alt, 27 cm d'ample i 31 cm de profunditat. Les sis llínees estan profundament gravades en mayúscules gregues; hi ha rastres de pintura roja en les lletres i llínees llaugerament tallades entre les files. Baix de l'última llínea hi ha una tira ampla sense escriure.

Fragment en el Museu d'Israel, IAA Inv. N.º 1936-989.

Iliffe va emfatisar les diferències en l'inscripció d'Estambul; les lletres de la còpia trobada en la Porta dels Lleons li varen semblar escrites en menys professionalisme. Per lo tant, és el treball de dos canteros diferents que varen estar actius aproximadament en el mateix periodo. En 1938, l'inscripció va ser publicada per John Iliffe, curador del Museu Rockefeller.

Text en grec

Lloc de les trompetes

L'inscripció original del Lloc de les trompetes és una pedra inscrita de el I, descoberta en 1968 per Benjamin Mazar.Museu d'Israel.

Una atra inscripció antiga, conservada parcialment en una pedra descoberta baix el cantó suroest del Mont del Temple, conté les paraules «al lloc de les trompetes...». La forma de la pedra sugerix que formava part d'un parapete, i s'ha interpretat com a pertanyent a un lloc del Mont descrit per Josefo, «a on un dels sacerdots es posava de peu i donava avís, en sò de trompeta, en la vesprada de l'aproximació, i en la vesprada següent de la clausura, de cada sèptim dia...», molt semblat a lo que diu el Talmud.

Murs i portes del complex del Temple

Despuix de 1967, els arqueòlecs varen descobrir que la muralla s'estenia al voltant del Mont del Temple i forma part de la muralla de la ciutat prop de la Porta dels Lleons. Aixina, el Mur Occidental no és l'única part que queda del Mont del Temple. En l'actualitat, l'Arc de Robinson (cridat aixina en honor al nortamericà Edward Robinson) seguix sent el començ d'un arc que comprenia el buit entre la part superior de la plataforma i el terreny més elevat, més alluntat. Els visitants i peregrins també entrabar a través de les portes que encara es conserven, pero que ara estan taponadas, en el costat sur i que conduïen a través de columnates a la part superior de la plataforma. El Mur Sur va ser dissenyat com una gran entrada. En recents excavacions arqueològiques s'han trobat numerosos mikves (banys rituals) per a la purificació ritual dels fidels, i una gran escala que conduïa a una de les entrades ara bloquejades.

Estructures subterrànees

En decembre de 1996, la nova mesquita va ser inaugurada oficialment com a Mesquita El-Marwani. Els Estables de Salomón ya no existixen com a tals.

En l'interior de les muralles, la plataforma es recolzava en una série d'arcs abovedados, els cridats Estables de Salomón, que ara s'utilisa com a sala d'oració musulmana en el nom de Mesquita El-Marwani. Els estables de Salomón estaven ubicats baix del cantó surest del Mont del Temple, 12,5 m baix del pati, en una série d'arcs abovedados per a reduir la pressió sobre els murs de contenció. Estes voltes, «sostingudes per ochenta y ocho pilars que descansen sobre enormes blocs herodianos i dividits en dotze files de galeries».

Pedrera

El 25 de setembre de 2007, Yuval Baruch, arqueòlec de l'Autoritat d'Antiguetats d'Israel, va anunciar el descobriment d'una pedrera que podria haver proporcionat al rei Herodes les pedres per a construir el seu Temple en el Mont del Temple. Les monedes, la ceràmica i una estaca de ferro trobades varen demostrar que la data de la pedrera era al voltant de l'any 19 a. C. L'arqueòlec Ehud Netzer va confirmar que els grans contorns dels corts de pedra són una prova de que es tractava d'un proyecte públic massiu treballat per centenars d'esclaus.

Paviments dels patis

Entre les troballes més recents del Proyecte d'Erejat del Mont del Temple es troben els taulells Opus sectile del periodo del Segon Temple.

Interpretació de la pedra de Magdala

La pedra de Magdala.

Es creu que la pedra de Magdala és una representació del Segon Temple tallada abans de la seua destrucció en l'any 70. La pedra també es destaca per tindre les primeres imàgens conegudes de la Menora que es troben en una sinagoga.

Paviments dels patis

Entre les troballes més recents del Proyecte d'Erejat del Mont del Temple es troben els taulells del periodo del Segon Temple.

Judaisme del Segon Temple

Artícul principal → Judaisme del Segon Temple.

El periodo comprés entre la construcció del Segon Temple en l'any 515 a. C. i la seua destrucció pels romans en l'any 70, va ser testic d'importants canvis històrics i religiosos que afectarien a la majoria de les religions abrahàmiques posteriors. autoritat de les escritures, de la centralidad de la llei i la moral en la religió, de la sinagoga i de les expectatives apocalípticas per al futur es varen desenrollar en el judaisme d'este periodo.

Vore també

• Reconstrucció del Temple de Salomón
• Temple de la Pau
• Temple de Jerusalem
• Cronologia de l'història judeua
• Guerres judeo-romanes

Referències

Fonts modernes

• “The Jerusalem pilgrimage road in the Second Temple period: an anthropological and archaeological perspective” . Archaeological and Anthropological Sciences 16. doi:10.1007/s12520-024-02261-0.
• Bahat, Donen (1999). «The Herodian Temple», The Early Roman Period (vol. 3), Cambridge University Press, pp. 38–58. ISBN 978-1-139-05366-2.

• Doering, Lutz (2012). «Sàbat and Festivals», The Oxford Handbook of Jewish Daily Life in Roman Palestine (vol. 3), Oxford University Press, pp. 566–586. doi:10.1093/oxfordhb/9780199216437.013.0031. ISBN 978-0-199-21643-7.
• Goodman, Martin (2006). «The Temple in First-Century Judaism», Judaism in the Roman World (vol. 66), Brill, pp. 47–58. ISBN 978-9-047-41061-4.
• Levine, Lee I. (2008). «Jerusalem in Jewish History, Tradition, and Memory», Jerusalem: Idea and Reality, London: Routledge, pp. 27–47. ISBN 978-0-203-92977-3.
• Magness, Jodi (2024). Jerusalem Through The Ages: From Its Beginnings To The Crusades, New York, NY: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-093780-5.
• Moormann, E. M. (2023). «Judaea at the Tiber: Sacred objects from Judaea and their new function in Imperial Rome», Reading Greek and Hellenistic-Roman Spolia (vol. 5), pp. 238–262. doi:10.1163/9789004682702_014. ISBN 978-90-04-68269-6.
• Patrich, Joseph (2024). The Jerusalem Temple and the Temple Mount: Collected Essays (vol. 514), Tübingen: Mohr Siebeck. ISBN 978-3-16-163269-3.
• Reich, Ronny. “The Archaeological Manifestation of Jerusalem as the Jewish Temple-City in the Early Roman (=second Temple) Period”. Revue Biblique (1946-) 124 (4): 545–567. ISSN 0035-0907.
• (1988) The Jewish People in the First Century, Volume 2: Historical Geography, Political History, Social, Cultural and Religious Life and Institutions, Brill. ISBN 978-90-04-27509-6.

Bibliografia

• Galor (2013). Zoom Ruhme Gottes und dones Königs.

Grabbe, Lester. 2008. A History of the Jews and Judaism in the Second Temple Period. 2 vols. Nova York: T&T Clark.

• (2006) The Architecture of Herod, the Great Builder., Tübingen: Mohr Siebeck. ISBN 978-0-8010-3612-5.

Nickelsburg, George. 2005. Jewish Literature between the Bible and the Mishnah: A Historical and Literary Introduction. 2nd ed. Minneapolis: Fortress. Schiffman, Lawrence, ed. 1998. Texts and Traditions: A Source Reader for the Study of Second Temple and Rabbinic Judaism. Hoboken, NJ: KTAV. Stone, Michael, ed. 1984. The Literature of the Jewish People in the Period of the Second Temple and the Talmud. 2 vols. Filadèlfia: Fortress.

• jewishencyclopedia.com (ed.): «Second Temple».