Evangeli segons Sant Mateu
La Sèu Vella de Lleida (Seu Vella) és la catedral i monument més emblemàtic de la ciutat, es va construir en estil romànic, encara que les seues voltes són de creueria ogival gòtiques. S'alça en el cerro conegut com Turó de la Seu Vella, un cerro que domina la ciutat i la comarca del Segriá. En Catalunya la persistència de l'art romànic fins al XIII va produir estructures arquitectòniques com la catedral de Lleida. El seu estil tardorrománico, o de transició, posseïx les formes romàniques i la monumentalitat del gòtic.[1] Les seues portades i capitells varen generar un important taller escultòric romànic conegut com la Escola de Lleida. El magnífic claustre, en la seua galeria mirador sobre la ciutat, es va realisar entre els sigles XIII i XIV. La catedral va ser terminada en el XV en la construcció del campanar i la porta dels Apòstols.
En l'any 1707 i donada la seua important posició estratègica, la Sèu Vella es va convertir en quarter militar, no tornant a eixercitar funcions religioses. Encara que ha passat per moments de gran abandó, el trasllat dels oficis religiosos ha permés que es conserve l'estil original sense afegitons posteriors d'atres estils.
Història
Primera catedral cristiana
En el mateix lloc s'assentava la catedral paleocristiana i visigótica, que despuix va ser utilisada com mesquita major en temps de l'ocupació musulmana i que havia segut construïda en l'any 832. Els comtes Ramón Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VAIG VORE de Urgel varen conquistar la ciutat de Lleida als sarracenos en els anys 1149, i va anar el bisbe Guillem Pere de Ravidats, traslladat des de la diòcesis de Roda de Isábena, qui va consagrar la mesquita com a catedral cristiana baix la advocació de Santa María l'Antiga, regint-se la canònica per la regla de Sant Agustín.[2]
El bisbe Gombau de Camporrells, despuix de realisar numeroses compres de terrenys i cases contigües al temple, va escomençar una nova catedral per a atendre a l'increment de població en aquells anys.
Catedral romànica
L'any 1193 el Cabildo catedralicio de Lleida va encarregar el disseny de la nova catedral al mestre constructor Pere de Menge. Est va dissenyar una catedral baix els cànons romànics (planta i alçats articulats “ad quadratum” en rectànguls de proporcions 1,3;; 1,5 y .) L'esquema de planta del temple es relaciona en el tipo benedictino que imperava en Europa en els edificis religiosos dels sigles XI i XII. El 22 de juliol de 1203 el bisbe Gombau de Camporrells, el rei Pedro el Catòlic i el comte Ermengol VIII de Urgel varen colocar la primera pedra, segons consta en una làpida, situada en el pilar del presbiteri del costat esquerre, en la que també es menciona al primer mestre d'obres Pere de Menge com “Magister Operis Sedis Ilerdensis”, el qual va treballar durant vint anys fins a la seua mort.
La nova obra es va construir sobre l'antiga, començant-se pel transepto esquerre i la porta de sant Berenguer, seguint pel àbsit fins a aplegar al braç dret i la porta de la Anunciata en l'any 1215. Es creu que el mestre Pere de Menge va eixecutar fins al segon tram de la nau i la porta dels Fills.
Va ser consagrada el 31 d'octubre de 1278 pel bisbe Guillem de Moncada. Aixina constava en una làpida, hui desapareguda, colocada sobre la porta principal dels peus de la nau. El mestre d'obres Pere de Pennafreita, fallit en 1286, es creu que va construir el cimborio del travessia i va cobrir les naus del temple en voltes de creueria. En esta fase de finals d'el XIII es varen utilisar elements del nou estil gòtic. El conjunt de l'edifici no es resent per això i presenta una unitat equilibrada i harmònica.
Segons Puig i Cadafalch, els plans de les catedrals de Lleida i Tarragona responen a un tipo estés en la França septentrional (Normandia) i lligat als monges benedictinos, caracterisat per grans àbsits i una travessia de grans dimensions. el Císter va donar a conéixer solucions tecnològiques empleades en el final del romànic borgoñón com la sustentació de l'edifici per mig del arc ogival o la volta de creueria. Aixina en estes dos catedrals es varen incorporar elements del final del romànic o protogóticos.[3]
| Plaja | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
| <smalllegendes | ||||||
| 1.-Porta dels Apòstols, 2.-Torre Campanar, 3.-Porta principal, 4.-Porta dels Fills, 5.-Porta de la Anunciata, 6.-Porta de sant Berenguer. | ||||||
A finals d'elXIII estaven pràcticament concloses les obres majors de la catedral i es va continuar per les capelles, el claustre, el retaule de l'altar major, obres funeràries, la porta dels Apòstols i el campanar, participant successius mestres d'obres.
La construcció del claustre es va realisar entre la segona mitat d'el XIII i el XV. Guillem d’Enill en 1330 hauria treballat en el claustre i en 1337 va terminar la capella d'Hugo de Cardona.[4] Pere Piquer, documentat entre 1340 i 1345, va construir les capelles del bisbe Ferrer Colom, dels Moncada i del bisbe Arnau Sescomes. Guillem Seguer va ser el mestre que va treballar a mitan d'el XIV i el realisador del primer proyecte de la porta dels Apòstols. Fins a l'any 1378 va estar Bartomeu de Robió coincidint en Jaime Cascalls, que dirigia la porta dels Apòstols i que també treballava en el monasteri de Poblet. Robió va realisar el gran retaule de l'altar major en pedra i el cor. El seu successor, Guillem Solivella, va construir la torre del campanar i el pòrtic de la porta del Fills. En el XV varen treballar el francés Carles Galtés de Ruan en la porta dels Apòstols i en el coronamiento del campanar. El mestre Mateu Alemany que va construir en l'any 1406 el primer rellonge que va albergar la torre major. En 1441 va ser nomenat mestre major Marc Safont encara que mai va treballar en ella i si ho va fer el seu esclau Jordi Safont, que quan va quedar aforado va ser nomenat mestre major de la seu en 1443, sent succeït pels mestres Bertran de la Broda entre 1462 i 1485 i per Francesc Gomar per a finalisar la volta de creueria de la porta dels Fills. L'últim mestre major va ser Antoni Queralt, que va realisar acabats d'obra, principalment en el claustre, entre els anys 1494 i 1513.
Últims anys
_(cropped).jpg)
En els sigles següents es varen modificar i varen substituir alguns arcs o peces escultòriques. En l'any 1707, la ciutat va ser conquistada per les tropes de Felipe V i la Sèu Vella es va convertir en quarter militar, traslladant-se les funcions religioses a l'iglésia de sant Lorenzo. La major part dels bens que els canonges no s'havien dut, es varen perdre o varen destruir. La Sèu Vella va estar a punt de ser destruïda per orde del rei, puix havia contribuït decisivament en la defensa de la ciutat. L'orde finalment no es va produir, per la defunció del monarca. Una nova catedral barroca, la Catedral Nova de Lleida, es va construir entre els anys 1761 i 1781 en la part baixa de la ciutat, per lo que este edifici no va tornar a ser sèu catedralicia. Durant la segona mitat d'el XIX, en la Renaixença catalana es va iniciar la revalorisació de l'antiga catedral, fins a aplegar al 12 de juny de 1918 en que es va declarar a la Sèu Vella monument nacional.
El seu caràcter militar va fer que des de giner de 1939 anara utilisada per les tropes franquistes com camp de concentració de presoners republicans de la Guerra Civil. Va mantindre esta condició fins a agost de 1940, convertint-se llavors en presó.[5] En 1948 l'eixèrcit la va cedir al Ministeri d'Educació i en 1949 es va iniciar la seua restauració baix la direcció de l'arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez, arquitecte del Servici de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, 4.ª Zona. En l'any 2003 es varen commemorar els huitcents anys de la colocació de la primera pedra, en una gran exposició d'obres artístiques de la catedral que es trobaven disperses.[6]
El 2 d'octubre de 2015, el conjunt monumental del tossal de la Sèu Vella ("Conjunt Monumental del Turó de la Seu Vella") va ser incorporat, pel Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya, a la llista indicativa de monuments espanyols que opten a ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.
Arquitectura
L'estructura de la capçalera és molt similar a la de la Catedral de Tarragona.[7] El curt espai de temps en que es va construir la Sèu Vella, fa pensar en un programa unitari i en poques modificacions. En les innovacions estructurals que el gòtic va introduir com l'arc apuntat i la volta de creueria junt en el contrafort es va incrementar l'altura de les naus, realisant-se readaptació de l'estructura romànica en els pilars per al sosteniment de les voltes gòtiques sense alteracions profundes conseguint-se un equilibri proporcionat i harmònic. La construcció arquitectònica de la catedral de Lleida, va desenrollar uns tallers molt actius, coneguts com "escola de Lleida", que varen tindre influència en atres iglésies de la ciutat i en l'entorn, com les de Sant Martín o Sant Lorenzo i la de Santa María la Major de Tamarite de Llitera. La catedral i el contigu castell de la Sua estan protegits per un mateix recint amurallado, accedint-se al mateix per la Porta deleón.
Interior
La catedral presenta una planta basilical de creu llatina en tres naus llongitudinals sent més ampla i alta la central. En la part superior d'esta, s'òbrin finestrals d'arcs de mig punt. L'unió de les naus laterals en la central està resolta per sis grans columnes (tres per costat) coniformes.
Les proporcions de la planta de l'iglésia varen deure estar condicionades per la topografia del seu terreny. Les mides de la nau central són de setanta metros de llongitut, tretze d'esgambi i dèneu d'altura, les naus laterals tenen trenta de llongitut, huit d'esgambi i dèu i mig d'altura, el transepto té la mateixa altura que la nau central per dèu d'esgambi i cincuenta y tres de llarc. Les naus estan formades per tres trams en arcades cobertes en voltes de creueria.
La trobada de la nau central i el transepto es va solucionar en un gran cimborio octogonal sobre trompes, coberta en una volta de creueria en galeria superior transitable i grans finestrals que allumenen el centre de la catedral. la capçalera està composta per un gran àbsit central i quatre més chicotets semicirculares en volta de quarto d'esfera, reconvertits en capelles per les famílies ilustres de la ciutat en época migeval. El primer àbsit de la partix nort ha desaparegut per l'explosió del polvorí del castell de la Sua en l'any 1812 i el segon d'eixe costat es va convertir en sacristia durant el XV. L'àbsit central es conserva en la seua construcció primitiva. El següent cap al costat sur únicament conserva part dels seus murs i l'últim àbsit també es troba pràcticament desaparegut.
Els grossos pilars cruciformes que contenen setze columnes cada u d'ells, són els que sostenen els arcs fajones i formeros que a la seua volta sostenen els nervis de les voltes de creueria. La secció d'estos pilars ha estat justificada per la seua adaptació de l'estructura romànica al cubrimiento de les naus, ya en influència gòtica, que varen fer allargar les columnes fins als nervis de la creueria.[8]
Els capitelés interiors de les columnes que sostenen les ogives i els arcs torals aixina com la separació entre les naus i els de l'entrada a la capçalera, estan profusamente esculpidos en representacions variades: vegetals, geomètrics, zoomórficos i historiados en temes del Antic i Nou Testament. En dos estils diferenciats, els de la part de la capçalera són occitans i el restant de l'escola lleidatana.[9] La primera activitat escultòrica en uns capitells historiados presenten un estil paral al nort d'Itàlia, inspirat en els treballs que Benedetto Antelami havia desenrollat en el batisteri de Parma,i relacionats en la figura de Ramón de Bianya, són uns relleus en gran sentit descriptiu i figures en gran energia, a on es pot vore en els seus fondos la senyal del treball en trépano, l'iconografia que representa són escenes bíbliques junt en animals fantàstics i motius vegetals i es troben principalment en els capitells que comuniquen el transepto en les naus laterals. A partir de l'any 1215, els treballs escultòrics mostren una tècnica menys preciosista i en uns valors volumètrics més plans i predomina la representació ornamental sobre el figuratiu, es relacionen estos temes de composició i tècnica en els capitells del claustre tolosano de La Dorada, es troben estos treballs en la catedral de Lleida, en els capitells del nivell superior del travessia i la nau central aixina com en els capitells de la galeria del claustre més propenca a la frontera. L'obra més important dins de la catedral d'este taller escultòric va ser principalment les portes de la Anunciata, dels Fills i la principal del temple.[10]
En el seu interior conserva importants restants de pintures murals i d'escultura monumental, encara que gran part de les obres d'art que contenia varen ser espoliades, despuix de la Guerra de Successió. Situat en els peus de la nau es troba el claustre en les seues dependències i la torre del campanar.
Retaule major
Realisat entre els anys 1360 i 1362 per Bartomeu Robió, mestre d'obres de la catedral, va ser eixecutat en alabastre de les pedreres de Sarral. el retaule dividia l'espai absidial, deixant la part posterior per a servici de sacristia. El retaule va sofrir una modificació durant el XV (1439), en l'incorporació d'un nou bancal en relleus realisat per Carles Galtés de Ruan i Jordi Safont. Es va realisar en este temps també, la policromía dels relleus. Durant el XVIII es va desmontar, i dels seus relleus solament es coneixen cinc:
- el Pentecostés en el Museu Diocesà de Lleida.
- El grup de quatre Profetas assentats en llibres en les mans, també en el Museu Diocesà de Lleida.
- Reprovació de Adan i Eva en el Fine Art Museum of Sant Francisco.
- Rei mac de l'Epifanía en el Museu Goya de Castres.
- Existix una fotografia d'un quint relleu, representant quatre personages assentats, com a rèplica dels profetes del Museu Diocesà de Lleida. Se sap que este relleu havia pertanygut a un coleccioniste italià, que ho va vendre l'any 1932 en els Estats Units.[11]
Cor
El primer cor va ser construït en el XIV per Benet Martorell, pero va ser canviat per un atre més gran baix la direcció de Climent Carbonell entre els anys 1497 i 1501, seguint el model del de la Catedral de Saragossa. Varen participar en la seua realisació Antoni Barber, Antoni Queralt i Joan de Gainça.[12] Del cor i la sillería solament es conserva un chicotet fragment.
Repartits en l'interior de la Seu, hi ha en exposició permanent una gran colecció de quinze tapissos flamencs d'el XVI, representant passages bíblics, composicions mitològiques i cortesanas.
 |
 |
Capelles
En les capelles de l'época d'el XIV ya es veuen la complexitat decorativa en les seues voltes de creueria. L'art gòtic va entrar tímidament al final d'el XII en les catedrals de Lleida, Tarragona i Àvila entre unes atres. Important era la decoració interior a pur de les pintures murals, de les que encara queden algunes mostres en les seues capelles.[13]
Capella de Sant Pedro
Primera capella del costat de l'epístola de l'época romànica dedicada a santa Petronila en el XIII. Va ser enterrat en esta capella el bisbe Guillem de Moncada.[14] Reconstruïda en l'any 1328 per la família Moncada va ser transformada pel mestre d'obres Pere Piquer a l'estil gòtic per a dedicar-la a panteón baix la advocació de sant Pedro en l'altar major i en els laterals a sant Pablo i sant Juan. La seua decoració escultòrica es concentra en les voltes de creueria de molt bona calitat, encara que de diferents autors, en el tram preabsidial en una volta estrelada la seua clau representa l'entrega a sant Pedro de les claus de mans de Jesús, esta composició està rodejada per una cenefa de pudentes i arracades de vinya. En el tram absidial es representa en la clau de volta a Crist mostrant les llagues de la Passió en les figures de Sant Joan i la Verge.[15]
Capella de la Concepció
Reconstruïda per la família del bisbe Ferrer Colom en el XIV segons la clau de volta. Mort el bisbe en 1340 del seu sarcòfec es conserva la part d'un friso representant una processó funerària atribuït al mestre de Anglesola per la similitut en el frontal d'Anglesola. Es varen traslladar ací els restants de les tombes de Ot de Moncada i la seua dòna Teresa en estàtues yacentes en posició frontal i lujosamente vestides. Com a conseqüència de la conversió de la catedral en quarter, l'espai de la capella es va dividir l'altura en dos pisos com en el restant de l'edifici. En el nivell superior es va estajar el regiment de Navarra i en la part baixa es va utilisar com a almagasén d'artilleria. Açò va comportar la mutilació de gran part de l'escultura. En l'any 1925 el comandant Combelles en derribar la paret que tancava la capella, es va trobar:
...24 fragments de figures, assentades, unes en els caps trencats, unes atres en els caps trobats i pegades.[16]
D'estes vintiquatre figures solament es conserven una quinzena, totes decapitades.[17]
L'escultura que hui es pot vore en la capella és la que mostren les ménsulas de la terminació dels nervis de les voltes de caràcter vegetal i la de les seues claus de volta figuratives, destacant la de la part absidal que representa la Verge Maria en alvançat estat de gestació, emmarcada en unes arcuaciones trilobulades.
Sepulcro de Berenguer de Barutell
En el mur del presbiteri en el costat de l'epístola i en el seu lloc original es troba el sepulcro de l'ardiaca major de la catedral Berenguer de Baturell, baix d'un arcosolio en un arc conopial i molt decorat. Consta de tres cossos horisontals representant en el superior escenes de l'enterrament, en el central'image del difunt i en l'inferior una cartela sostinguda per àngels i en abdós costats l'escut de l'ardiaca. Va ser realisat en 1437 per Rotllí Gautier.[18]
Capella de la Epifanía o Requesens
Realisada a finals d'el XIV en funció de panteón funerari. Construïda per Bartomeu de Robió per encàrrec del bisbe Guerau de Requesens junt en la cripta dedicada a la Natividad. Està situada a l'esquerra de la Porta del Fills eixint de la catedral. La capella té una estructura de tres trams en les claus esculturades i policromades, en una d'elles hi ha la representació del bisbe resant davant la Verge. Els nervis que componen la volta estrelada estan tots profusamente decorats en motius florals i heràldics. El mausoleu va ser realisat pels escultors Pedro de Sarabia i Juan de Palaus en 1510 per a Lluís de Requesens, governador de Catalunya. Es troben en esta capella dos imàgens d'apòstols reconstruïts de la porta del mateix nom. En l'exterior s'aprecien els seus contraforts i els amplis vitralés que posseïx. La seua recent restauració l'ha realisat el Museu Nacional d'Art de Catalunya, mostrant una esplèndida escultura arquitectònica en restants de policromía original.[19]
Capella de sant Tomás
chicoteta capella, construïda aprofitant el gros del mur de l'edifici, en volta apuntada i un conjunt de pintures murals representant els apòstols de l'época original de la seua construcció d'el XIII, en influència mudéjar.
Capella de sant Juan Batiste de la família Pinell
En orige dedicada al batisteri fins a la reconstrucció a finals d'el XIV per encàrrec de la família Pinell i modificada en el XVI en elements decoratius del renaixença. De planta quadrada i en volta estrelada de cinc claus observant-se en la centrala Verge en Chiquet i en el restant escuts heràldics de la família Pinell, la fundadora.
Capella de Jesús o Capella de la família Sescomes
Construïda entre 1334 i 1340 per a la família del bisbe Arnau Sescomes. El seu accés es realisa per l'exterior al costat dret de la porta del Fills i va anar el bisbe Arnau Sescomes el que la va encarregar en 1334 a l'artiste d'orige anglés Reinard dones Fonoll. Consta d'una planta en un tram recte i un atre poligonal, en les seues claus de volta hi ha representades la figura de Deu Pare i el Agnus Dei i en les ménsulas de les arrancades dels nervis de la volta els símbols dels quatre evangelistes. Conté els sarcòfecs del bisbe Arnau i del seu nebot, també bisbe de Lleida i president de la Diputació del General de Catalunya, Romeu Sescomes ademés d'atres familiars.
Capella de santa Margarita o Crucifixió
Situada al costat de la porta meridional. Conté unes pintures murals de l'Edat Mija les pintures representen la crucifixión en un espai llimitat per un arc fent d'eix central del conjunt, s'observen un grup de dònes, entre elles la Verge, i a l'atre costat el centurión Longino en aptitut de pregar a Crist ademés del retrate del donant Guillem Soler (†1354) als peus de la creu.
Capella de les Ánimas del Purgatori
Situada en el costat de l'evangelio de la nau lateral, antigament estava ocupada per la capella del Corpus Christi. Realisada pel mestre d'obres Francesc Gassol en l'any 1698, va ser l'última reconstruïda en la catedral, encarregada pel bisbe Miguel Jerónimo de Molina, en l'actualitat hi ha un arc cego ya que la capella va ser destruïda per l'expansió de l'explosió del polvorí del castell de la Sua en l'any 1812. En el seu mur es troba el sepulcro de l'any 1322 de Pere Moliner, atribuït a l'artiste Pere Seguer en la figura del canònic i en decoració de arquerías.
Capella de sant Vicente
Construïda pel canònic Ramón de Montpeller en 1285, té una coberta en volta d'aresta. Al seu costat es troba el sepulcro de Berenguer Gallart encarregat a Bertran de la Broda que ho va realisar en els anys 1452 i es va colocar en 1484. Està ubicat damunt de la porta anomenada de lavacrum, ya que devia comunicar en un recint en font de l'antiga canònica.
Capella de sant Erasmo
De planta rectangular molt allargada i construïda en el XIII.
Capella de l'Ascensió
Fundada pel canònic Cassola a inicis del segon quart d'el XIII.
Capella de santa Petronila o Tots els Sants
És l'última abans d'aplegar al transepto en restants de pintures murals.
Sepulcro d'Alfonso IV el Benigno
Al costat de la porta de Sant Berenguer es troba ubicat el sepulcro que se supon conté els restants mortals del rei Alfonso IV el Benigno, els de la seua esposa, la reina Leonor de Castella,[20] i els de l'infant Fernando d'Aragó i Castella, fill dels anteriors. Els restants mortals dels tres individus varen ser trobats en la cripta de la catedral de Lleida i, posteriorment, colocats en este sepulcro en 1986.[21]
Exterior
En l'exterior s'observen les fronteres en la seua majoria de gran sobrietat, solament trencada esta austeritat per les portes d'arquivoltas i en escultura en les seues capitelés i impostas, sobre algunes d'elles es troben grans rosetones, com en la porta de sant Berenguer i de la Anunciata. Caracterisada la seua arquitectura per l'austeritat de les seues formes, s'aprecia en el seu exterior l'estil lombardo, que tanta influència va tindre en el XI en el romànic català, sobretot en les iglésies del Valle de Bohí que formen part del patrimoni de la humanitat de l'Unesco. És important en esta arquitectura l'escultura de les portades en arquivolta i en capitells.[22]
l'àbsit central és el que mostra més decoració lombarda en lesenas, arcuaciones cegues i tres finestres d'arc de mig punt en dos arquivolta planes reposant en uns capitells en escultures, un friso unix les tres finestres. Les cobertes de l'edifici són còniques en els àbsits i a dos alvertents en la nau central. Un dels elements més visibles en l'exterior és el campanar d'estil gòtic i en una altura que supera els xixanta metros. En el mur sur es pot apreciar, ademés de les portes, les cinc grans arcades gòtiques de la galeria meridional del claustre en els seus grossos contraforts.
Portes
Són molt interessants les portades romàniques de Sant Berenguer, dels Fills i de l'Anunciata, clars eixemples de la famosa "Escola romànica de Lleida" l'influència del qual es va estendre per un ampli territori que comprén no solament la zona de Lleida, sino també Osca (Sant Miguel de Foces) o inclús Valéncia (Porta de Lleida de la Catedral de Valéncia). Estes portades es caracterisen per carir de tímpan i estar construïdes en un cos eixint del mur principal, l'objectiu del qual és el d'aumentar el número d'arquivoltas, les quals mostren una minuciosa decoració a pur d'entrellaçat geomètric, zig-zags i puntes de diamant, de clara influència islàmica. Hi ha tres portes que corresponen al final de cada una de les naus del temple que donen al claustre. En frontera oest que dona accés al claustre es troba la porta dels Apòstols formant part del recint claustral.
Porta de Sant Berenguer
Cridada també del Castell (castell) per estar emplaçada enfront del mateix. És la primera de les portes construïdes en el XII i situada en el braç nort del transepto. Composta per un cos rectangular que descolla del mur, s'arremata en una rebanc i unes ménsulas ricament decorades en elements vegetals a pur de cintes ondulades que inscriuen palmes i figures de pardals o la lluita entre humans i mònstruos. El restant és d'una gran sobrietat i sense una atra classe d'ornamentació. Les seues arcades són l'exterior apuntada de tipo islàmic i semicirculares les dos interiors. Sobre els arcs es troba un crismón en el monograma de Jesucristo.
Porta de la Anunciata
Cridada aixina per l'inscripció esculpida baix del rebanc, en lletra del tipo gòtica, de la salutació evangèlica:
Es troba situada en el costat sur del braç del transepto.
Consta d'un cos rectangular descollant del mur, segons la tipologia de les portalades romàniques, en un rebanc en ménsulas representant caps humans de forma ovalada i en gests grotescs. La porta està formada per arquivolta sostingudes per pilars i columnes montats sobre un zócalo, en capitells. En les arquivoltas, capitelés i impostas es troben decoració en motius geomètrics i vegetals vinculades a un orige tolosano i que es relacionen en elements escultòrics de la catedral de Tarragona. En abdós costats de la porta es troben dos fornículas en corones lobulades que originàriament formaven part de l'antiga mesquita de la ciutat àrap i que varen ser salvades i incrustades en la nova construcció romànica, contenint imàgens alusivas a La Anunciación i de l'arcàngel sant Gabriel i que es conserven en el Museu Diocesà de Lleida. Sobre els arcs de la porta es pot vore un crismón en el monograma de Crist i en la part dreta de la porta hi ha una làpida en la data de la seua construcció de l'any 1215 que resa aixina:
Porta dels Fills
Construïda cap a l'any 1220, va anar durant molt temps l'entrada principal i la d'ingrés obligatori, fins al XVII, de tots els que devien rebre el sacrament del batisme. Es troba situada en la frontera sur i és la que representa un dels eixemples més clars de l'escola de Lleida junt en la porta Major de la frontera de l'oest. Consta d'arc de mig punt en numeroses arquivolta decorades per un repertori d'elements tolosanos, en motius geomètrics de zig-zag, palmes i pinyes, arcs entrecreuats i puntes de diamant. Reposen sobre un friso corregut en una decoració pareguda a la descrita i sobre pilarés i columnes en capitells esculpidos en animals fantàstics lluitant i figures humanes mesclats en motius vegetals. Sobre la porta es troba un rebanc en un friso decorat totalment i en les ménsulas en diversitat de flors, caps d'animals, motius zoomórficos i figures humanes.
Sobre l'any 1386, quan era mestre d'obres Guillem Solivella, es va realisar un nàrtex, per a protegir la porta, de planta rectangular i cobert en una volta de creueria en la representació de la Verge en Chiquet rodejada d'àngelés en el seu clave, les ménsulas, a on descansen els nervis de la volta, estan decorades en àngels i vérgens orantes. Per la part exterior està arrematat per un gran arc en un cenefa de fulls esculpidas.
Portes dels peus del temple
Data de finals d'el XIII, constituïen l'entrada principal de la catedral, la central junt en atres dos laterals, que coincidixen en les tres naus del temple i que varen deure quedar anulades en edificar-se davant el claustre.
La central o major s'inscriu en un cos que descolla del mur de la frontera i destaca per la gran decoració de les seues arquivolta, pràcticament idèntiques a la porta dels Fills, els capitells de les columnes que sostenen les arquivolta té un tipo d'escultura en molt volum en un treball que sembla d'orfebreria, el rebanc està prou maltrecha quedant solament uns fragments en motius decoratius de vegetació entrellaçada, escuts i guerrers. Les portes laterals són de mida més chicoteta també en arcs de mig punt i guardapolvos decorat en puntes de diamant i en més senzillea en l'escultura de les arquivolta. En les ménsulas que sostenen el rebanc d'una d'estes portes es mostren dos caps de mònstruos en la boca oberta i traent la llengua en aptitut burlesca, és la porta del costat del Evangelio cridada també dels Fonts.
Porta dels Apòstols
Colocada en la frontera oest, és des d'esta porta per la que s'accedix exteriormente al claustre. La seua construcció data dels sigles XIV i XV prenent com a model'arquitectura gòtica francesa, com la de la catedral de Chartres. Iniciada pel mestre d'obres Bartomeu Robió, existint un proyecte de Guillem Seguer de mitan d'el XIV, consta d'una gran portalada en arquivolta apuntades profusamente decorades que van a sostindre's als pilars a on es varen colocar tota l'iconografia dels apòstols, coronats per pináculos gòtics. En el mainel de la porta es va colocar l'image de la Verge Maria (Mare de Déu del Blau) i en el tímpan el passage bíblic del Juí Final, representant en el centre a Crist entronisat i en uns relleus en abdós costats en símbols de la Passió, estos treballs escultòrics varen ser encarregats a Jordi Safont, que va ser ajudat pel seu discípul Bertran de la Broda.
En el maestrazgo de Robió va coincidir fins a finals de 1364 en l'estància en la catedral de Jaume Cascalls que dirigia els treballs de la porta. Guillem Solivella entre els anys 1390 i 1394 va realisar la Verge del mainel, sant Pablo, sant Pedro, sant Juan Bautista i sant Juan Evangeliste. Les imàgens dels apòstols Pedro i Pablo varen ser substituïdes en el XVII per atres de Claudi Perret. El mestre d'obres i escultor Carles Galtés de Ruan (mestre Carlí) va ser l'autor de Santiago el Major, sant Bartolomé i sant Andrés. Cap als anys 1445, Jordi Safont va realisar junt en els seus colaboradors els apòstols Santiago el Menor, sant Felipe, sant Tomás, sant Mateo i sant Matías. En l'any 1490 es va construir per Francesc Gomar un pòrtic semblat al de la porta dels Fills, del que es conserven sol restants, este porche tenia tres voltes de creueria, les dos laterals més chicotetes.
En l'any 1936 varen ser mutilades la majoria de les imàgens dels apòstols de les que es conserven alguns fragments. La Verge del mainel de la porta (Mare de Déu del Blau) va ser guardada a partir de l'ocupació militar de 1707, i traslladada definitivament a la Catedral Nova de Lleida. Entre els anys 1982 i 1984 l'arquitecte Ignasi Miquel va realisar obres d'acondicionament de l'esplanada dels Apòstols, lo més significatiu és la creació d'una fossa a lo llarc de tot el perímetro de la muralla com a funció de barana i resolent aixina la visualisació del paisage sense cap impediment arquitectònic. Com senyala Miquel Espinet:
Claustre
el claustre es troba anómalamente emplaçat davant de la frontera principal de la basílica. S'accedix a ell per les tres portes interiors de les naus de la catedral o per la porta exterior de la partix oest, la cridada dels Apòstols. Té una planta llaugerament trapezoidal en quatre galeries de quarantahuit metros de promig de llarc per 8,77 d'ample,[24] destacant per les seues excepcionals dimensions, que ho convertixen en un dels majors claustres d'Europa,[25] cobertes en voltes d'aresta, la seua construcció va ser iniciada a finals d'el XIII pel mestre d'obres Guillem d'Enill, corresponent a esta época l'ala este, els arcs de la part nord-oriental i els forts contraforts de la galeria sur. Un dels factors més originals del claustre és la situació de la galeria meridional que es convertix en un magnífic mirador a través dels seus cinc arcs, sobre la ciutat en una àmplia vista panoràmica.
Les galeries són de cinc trams i estan realisades en 17 arcs ogivals de delicades tracerías totes desiguals, sostingudes per fines columnes en capitelés decorats en elements vegetals mesclats en uns atres representant animals o figures humanes, entre estos destaca un de la galeria nort en una escena de la verema, els d'els animals es troben enfrontats en baralla. En l'ala este es destaca una escena en la Anunciación i un atre capitell en la representació de David lluitant en un lleó i l'escena de la crucifixión.[26]
El bisbe Jaume Sijó en l'any 1343 sent ya mestre d'obres del claustre Pere Piquer, va ordenar la distribució de les sepultures del claustre:
- La galeria que correspon als peus de l'iglésia es reservava als canonges de la ciutat i als membres més importants de la noblea i als ciutadans honrats de Lleida.
- La galeria nort es destinava als canonges forasters i per als membres destacos en les arts (com Pere de Prenafeta, mestre d'obres de la catedral) o de les lleis i medicina aixina com als fundadors dels altars. El dia 2 de novembre de 1388 es va desmontar el taller d'obra que hi havia estat situat fins a llavors en l'hort del claustre, per estar les obres ya molt alvançades, traslladant-ho a les afores de la catedral.[27]
Junt a la galeria nort es trobaven les dependències de l'antiga canònica, les portes d'entrada són d'estil plateresco, la de la sala capitular realisada per Lope de Arrue en 1549 i la de la capella de Santa María l'Antiga de l'any 1559/1562 de Jeroni Xanxo. La Pía Almoina, es troba dins d'estes dependències en el refectorio, les pintures murals del qual romàniques es conserven en el museu Diocesà de Lleida, sent unes de les més importants de la catedral, representant és el seu fragment principal una taula darrere la qual apareixen un gran número de personages que estan bevent i menjant organisats en grups baix dels quals està inscrit el nom del benefactor com els bisbes Pere de Rei, Pere de Torrefeta i Ramón de Montasor. Les pintures estan datades des de l'any 1300 d'estil rígit lligat a l'época romànica fins a mediats d'el XIV ya en influència italianizante.
El claustre va sofrir desperfectes durant l'ocupació militar, va estar dividit en dos pisos durant dos sigles i totes les seues galeries varen ser tapiades, per a evitar corrents d'aire i fer espais tancats.[28]
Campanar
Situat en el suroest del claustre, va ser iniciada la seua construcció en el XIV pel mestre d'obres de la catedral Guillem Solivella i terminada en el sigle següent. Té planta octogonal en dos cossos de diàmetro diferent, un de dotze metros i un atre de nou, el primer format per quatre plantes en finestrals formats per columnes i tracerías calades i el segon cos en galeries. L'última planta està coronada en pináculos i arbotantes gòtics i gàrgolas, esta última part del campanar va estar realisada pel mestre Carlí a principis d'el XV. Posseïx una escala de caragol en 238 escalons per a aplegar al punt més alt de la torre de 60 metros.
Existix documentació de que durant l'ocupació militar d'el XVIII per les tropes de Felipe V, el cabildo va comprar el campanar per 3000 monedes d'or per a poder utilisar les campanes com a avís dels servicis religiosos. Actualment, cada dia es pot escoltar la campana anomenada Mónica que anuncia els quartos i la seua germana major Silvestra anuncia les hores. Les dos campanes pertanyen a l'estil gòtic, foses en el XV.[29]
En l'any 1942 es va realisar una restauració, baix el proyecte de Cèsar Martinell i Brunet.[30]
Vore també
Referències
- ↑ Barral i Alter, Xavier, Catedrals de Catalunya, 1994 Edicions 62, p. 17 ISBN 84-297-3823-1
- ↑ Ramos,M. Lluïsa, Bisbat de Lleida, 2005, Barcelona. Geoestel ISBN 84-96295-16-8.
- ↑ Volum 4 Art de Catalunya, Arquitectura religiosa antiga i migeval. 1999, Ed. L’isard, p. p. 232-233. ISBN 84-89931-13-5.
- ↑ Espanyol F.,La Catedral de Lleida: arquitectura i escultura trecentista, al Congrés de la Seu Vella de Lleida. Actes. La Paeria. Lleida. 1991, pp. 181-213.
- ↑ Carlos Hernández de Miguel. «Camp de concentració de Lleida».
- ↑ Exposició "L'esplendor retrobat".
- ↑ Barral i Altet,Xavier, Arquitectura Religiosa antiga i migeval, Barcelona, Edicions L'isard, ISBN 84-89931-13-5 (en català)
- ↑ Barral i Altet, Xavier, Els Catedrals de Catalunya, 1994, Barcelona, Edicions 62, p. p.93/100 ISBN 84-297-3823-1
- ↑ de Lleida.
- ↑ Volum 6,Art de Catalunya:Escultura antiga i migeval, pp.176-178
- ↑ Espanyol,Francesca, Bartomeu de Robió i el ressó de la plàstica toscana, L'art gòtic a Catalunya. 2007, Fundació Enciclopèdia Catalana. ISBN 978-84-412-0892-6
- ↑ Barral i Altet,Xavier, La Seu Vella de Lleida i la Nova Catedral, 1994, Barcelona, Edicions 62, p.98, ISBN 84-297-3823-1
- ↑ Tom 10, La Gran Enciclopèdia en català, 2004, Edicions 62, ISBN 84-297-5438-5
- ↑ «Biografia del bisbe Guillem de Moncada.». Archivat des d'el original, el 29 d'agost de 2008. Consultat el 26 de març de 2008.
- ↑ Macià i Gou, Monserrat, La Seu Vella de Lleida, 2007, Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Tarragó Plevan,J., Materials per a la restauració de la Sèu Antiga,"Ilerda", núm. XXIV, Lleida. 1960.
- ↑ Macià i Gou, Monserrat, Fragment de figures, Seu Vella. L'Esplendor retrobada, Catàleg de l'exposició, Generalitat de Catalunya, Fundació la Caixa, Lleida, pàg.399.
- ↑ Arquitectura religiosa antiga i migeval, Edicions L'isard, (volum 4) p.191, ISBN 84-89931-13-5.
- ↑ Nota de prensa de la restauració de la capella de la Epifanía.
- ↑ No obstant, existix controvèrsia sobre el parador dels restants mortals de la reina Leonor de Castella, puix en el monasteri de les Folgues de Burgos i en l'iglésia de La nostra Senyora del Manzano de Castrojeriz existixen sengles sepulcros en els que se supon que yacer els restants de la reina, que va ser assessinada en el municipi burgalés de Castrojeriz en 1359 per orde del seu nebot, Pedro I el Cruel.
- ↑ Els despulles reals d'Alfons el Benigne, Elionor i l'infant Ferran retornen a la Seu Vella de Lleida: dia de la Seu Vella 1986, commemoració del 650 aniversari de la mort d'Alfons el Benigne, Lleida, Publicacions dels Amics de la Seu Vella de Lleida, 1989.
- ↑ Tom 18, La Gran Enciclopèdia en català, 2004, Edicions 62, ISBN 84-297-5446-6
- ↑ Porta Casanellas, Jaume, Descobrir Lleida, 2005 March Editor, ISBN 84-95608-91-8
- ↑ Barral Altet, Xavier, Els Catedrals de Catalunya, 1994, Barcelona, Edicions 62 ISBN 84-297-3823-1 p. 118.
- ↑ Volum 6, Catalunya poble a poble,2005, Barcelona, Edicions 62,p.136. ISBN 84-297-5794-5
- ↑ D'entre els dèsset finestrals podem mencionar el "de les palmeres" en clara influència mudéjar, i el central de l'ala de ponent, situat just darrere de la Porta dels Apòstols, en una complexa decoració flamígera que emmarca una Estrela de David i una Crucifixió. Arquitectura de la catedral.
- ↑ Preu i salaris a la Lleida dels sigles XIV i XV segons els llibres d’obra de la Seu. Tesí Doctoral de M. Caterina Argilés i Aluja. ISBN 84-89727-64-3. Servici de Publicacions, Universitat de Lleida.
- ↑ Fotografia de l'any 1912, dels arcs del claustre tapiados.
- ↑ Álvaro Muñoz, Mari Carmen i Llop i Bayo, Francesc (2004) Inventari de les campanes de les catedrals d'Espanya
- ↑ Restauració del campanar de la Seu Vella de Lleida ( 1940).
Bibliografia
- Argilés i Aluja, M. Caterina Preus i salaris a la Lleida dels sigles XIV i XV segons els llibres d'obra de la seu, tesi doctoral de la Universitat de Lleida, 1992. ISBN 84-89727-64-3
- Este artícul conté una traducció derivada de «Seo Vieja (Lérida)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.