Felipe V d'Espanya
Felipe V d'Espanya, cridat «el Animoso» (Versalles, 19 de decembre de 1683-Madrit, 9 de juliol de 1746), va ser rei d'Espanya des de el 16 de novembre de 1700 fins a la seua mort en 1746, en una interrupció des del 16 de giner fins a el 5 de setembre de 1724 deguda a l'abdicació en favor del seu fill Luis I, que va fallir a primerenca edat el 31 de agost de 1724.
Com bisnieto de Felipe IV, va anar el successor de l'últim monarca de la Casa d'Àustria, el seu tio-yayo Carlos II, per lo que es va convertir en el primer rei de la casa de Borbón en Espanya. El seu regnat de 45 anys i 3 dies (partit, com ya s'ha senyalat, en dos periodos separats) és el més prolongat en l'història de la monarquia espanyola.
Regnat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Regnat de Felipe V.
Ascens al tro i arribada a Espanya
[editar | editar còdic]Felipe de Borbón, duc d'Anjou, va nàixer en Versalles com a segon dels fills de Luis, Gran Delfí de França i de María Ana de Baviera. Per tant, era net del rei francés Luis XIV i María Teresa d'Àustria, naixcuda infanta d'Espanya, i bisnieto de Felipe IV d'Espanya, de la Casa d'Àustria.
Orfe de mare als sèt anys, la seua infància va estar marcada per l'influència de la marquesa de Maintenon, coneguda popularment com la esposa secreta de Luis XIV, qui eixercirà en part eixe paper de mare del futur Felipe V; la seua tia yaya, la duquesa d'Orleans, que va posar el seu esforç en ajudar al jove príncip a superar la seua timidea, i François Fenelón, teòlec i més alvance bisbe, que li va inculcar una religiositat fervent.[1]
Al no tractar-se del primogènit, les seues possibilitats d'heretar el tro de França semblaven escasses, de la mateixa manera que les possibilitats d'heretar el d'Espanya per la seua ascendència espanyola. La seua yaya paterna María Teresa (filla de Felipe IV —del seu primer matrimoni, en Isabel de Borbón— i per tant mig germana del rei Carlos II d'Espanya —naixcut del segon matrimoni d'aquell en Mariana d'Àustria—) havia renunciat als seus drets al tro espanyol per a poder casar-se en el rei de França (que per un atre costat era també primer germà seu, tant per part de pare com de mare). De fet, Luis XIV i els demés reis europeus ya havien pactat que l'hereu del tro d'Espanya seria José Fernando de Baviera, davant la previsible mort sense hereus de Carlos II. Este Primer Tractat de Partició d'Espanya, firmat en L'Haya en 1698, adjudicava a José Fernando tots els regnes peninsulars —llevat Guipúscoa—, aixina com Cerdenya, els Països Baixos Espanyols i tots els territoris americans. Per la seua banda França es quedaria en Guipúscoa, Nàpols i Sicília, mentres que Àustria es quedaria en el Milanesado.
La mort de José Fernando de Baviera en 1699 va frustrar dita partició, en la qual cosa es va negociar un nou Tractat de Partició —a esquenes d'Espanya— i de qui deuria ser el seu rei, en lo que es va firmar el Segon Tractat de Partició en 1700. Este tractat reconeixia com a hereu al archiduc Carlos, bisnieto a la seua volta de Felipe III d'Espanya, i li assignava tots els regnes peninsulars, els Països Baixos espanyols i les Índies; en canvi Nàpols, Sicília i Toscana serien per al delfí de França, mentres que l'emperador Leopoldo, duc de Lorena, rebria el Milanesado a canvi de cedir Lorena i Bar al Delfí de França. Pero si tant França com Holanda i Anglaterra estaven satisfetes en l'acort, l'emperador no ho estava i reclamava la totalitat de l'herència espanyola, ya que pensava que el propi Carlos II nomenaria hereu universal a l'archiduc. No obstant, Carlos II va nomenar hereu al seu nebot-net Felipe, en l'esperança de que Luis XIV evitara la divisió del seu imperi, en ser el seu propi net el rei d'Espanya. Poc despuix, l'1 de novembre de 1700, moria Carlos II i Felipe de Borbón, duc d'Anjou, acceptava la Corona el 16 de novembre.
La notícia de la mort de Carlos II l'1 de novembre en Madrit[2][3] va aplegar a Versalles el 6 de novembre. El 16 de novembre de 1700, Luis XIV va anunciar en el tribunal espanyol que acceptava la voluntat del seu cosí, germà i nebot. A continuació presenta al seu net, de dèsset anys, a la Cort en estes paraules: «Senyors, he ací el rei d'Espanya». Llavors li va dir al seu net: «Porta't be en Espanya, que és el teu primer deure ara, pero recorda que vares nàixer en França, per a mantindre l'unió entre les nostres dos nacions, és esta la manera de fer-los felices i preservar la pau d'Europa».
Despuix d'açò, l'Imperi espanyol i totes les monarquies europees —a excepció de la Casa d'Àustria— varen reconéixer al nou rei. Felipe V va deixar Versalles el 4 de decembre i va entrar en Espanya per Irún el 22 de giner de 1701, i va realisar la seua entrada triumfal en Madrit el 18 de febrer. Pero despuix d'uns mesos de regnat, els errors polítics es varen acumular:
- L'1 de febrer de 1701, el Parlament de París va conservar les cartes de drets de Felipe V, preservant el seu dret al tro de França.
- En febrer de 1701, Luis XIV, a petició del Consell de Regència espanyol, va enviar tropes franceses junt a les guarnicions espanyoles dels Països Baixos Espanyols, en la frontera en les Províncies Unides, instalades d'acort a un tractat bilateral firmat en Espanya en 1698.
- Despuix del decés en l'exili de Jacobo II d'Anglaterra, en setembre de 1701, Luis XIV va reconéixer com a rei d'Anglaterra i Escòcia al seu fill Jacobo Estuardo, el vell pretenent, en gran indignació del rei Guillermo III d'Anglaterra.
- Els francesos es varen establir en els alts càrrecs en Madrit i varen decidir la nova forma d'orientar la política espanyola.
Encara que la majoria dels països varen acceptar al nou rei, l'emperador Leopoldo es va negar a fer-ho en considerar que l'archiduc Carlos d'Àustria, el seu segon fill, tenia més drets al tro. Poc despuix Luis XIV va reconéixer que els drets successoris a la Corona de França del seu net segundogénito, el nou rei d'Espanya, permaneixien intactes. A pesar de que la possibilitat de que Felipe heretara el tro francés era remota, ya que el fill de Luis XIV, el Gran Delfí, gojava d'una excelent salut, i el fill d'est i germà major de Felipe, estava també en edat de regnar i casat, la perspectiva d'una unió de les Corones d'Espanya i França baix la casa de Borbón, pilotada des de la cort de Versalles, era temuda pel restant de les potències. Davant esta situació, Anglaterra-Escòcia, les Províncies Unides (abdós països baix l'autoritat de Guillermo III d'Anglaterra, rei d'Anglaterra i Escòcia i estatúder de les Províncies Unides), junt en els Habsburgo austríacs, varen firmar en setembre de 1701 el Tractat de L'Haya. Prèviament, el rei francés havia establit una aliança formal en l'elector de Baviera en el tractat de Versalles de març de 1701,[4] i en setembre de 1701 Luis XIV va conseguir que Felipe V es casara en María Luisa Gabriela de Saboya, que es convertiria en el seu major respal en els difícils moments que pronte tindrien lloc; ya el seu germà, el duc de Borgoña s'havia casat en la germana de María Luisa, María Adelaida de Saboya, en lo que el matrimoni de les dos germanes en dos germans anava dirigit a conseguir una aliança en Saboya i a facilitar l'entrada francesa en Itàlia.
En maig de 1701, els eixèrcits austríacs varen penetrar en Itàlia sense prèvia declaració de guerra en l'intenció d'ocupar les possessions espanyoles. En setembre, l'emperador, Anglaterra i els Països Baixos varen firmar el Tractat de L'Haya, i s'establix una Aliança en la que opondre's a França i Espanya. Finalment, en maig de 1702, esta «Gran Aliança» va declarar la guerra a França i Espanya, en la que comença formalment la Guerra de successió espanyola.
Guerra de successió espanyola (1701-1714)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra de successió espanyola.
La guerra de Successió era un conflicte internacional, pero també un conflicte civil, puix mentres la Corona de Castella i el Regne de Navarra es mantenien fidels al candidat borbònic, la major part de la Corona d'Aragó, especialment pel temor de la burguesia i la noblea espanyoles a perdre els seus enormes privilegis econòmics, adquirits durant el regnat dels Habsburgo, varen prestar el seu total respal al candidat austríac l'Archiduc Carlos de Habsburgo.
El conflicte entre els partidaris de Felipe de Borbón Duc d'Anjou i l'Archiduc Carlos de Habsburgo va dur a que es presentaren varis combats armats, els que varen ser favorables a les tropes felipistas, que despuix de la victòria d'Almansa (1707) varen obtindre el control sobre Aragó i Valéncia.
Dins d'este context es té que en 1711 archiduc Carlos va ser elegit com a Emperador del Sacre Imperi.
Davant este succés, els reis i noblea europeus, temerosos de que la Casa d'Habsburgo adquirira un poder excessiu, varen retirar les seues tropes i varen firmar eixe mateix any el Tractat de Utrecht, per mig del qual es deuria posar fi al problema de successió a la Corona Espanyola. Aixina l'11 d'abril de 1713, es firmaria en Utrecht, Països Baixos, el primer tractat entre el Regne de França, el Regne de Gran Bretanya, el Regne de Prusia, el Regne de Portugal, el Ducado de Saboya i les Províncies Unides.
En este Tractat els representants de Luis XIV, a canvi del reconeiximent de Felipe V com a rei d'Espanya, varen tindre que cedir a Gran Bretanya extensos territoris en la futura Canadà (Saint Kitts, Nova Escòcia, Terranova i territoris de la Baïa de Hudson), ademés de reconéixer la successió protestant en el Regne Unit —comprometent-se a deixar de recolzar als jacobites— i prometre el desmantellament de la fortalea de Dunkerque. En compensació, França incorporava la vall de Barcelonette en l'Alta Provença, cedit pel duc de Saboya, i el Principat d'Orange, cedit per Prusia.
No obstant i posteriorment a la seua firma del Tractat, varen continuar les hostilitats en el territori espanyol fins a juliol de 1715, quan es va firmar un segon tractat per mig del qual Espanya perdia les seues possessions en Europa, a canvi de conservar el control dels territoris metropolitans (a excepció Gibraltar i Menorca, que varen passar a mans de la Gran Bretanya) i els seus territoris en Amèrica i Àsia. Aixina en este últim acort, Felipe va ser reconegut com a llegítim rei d'Espanya per tots els països, encara que l'archiduc Carlos, sent ya Emperador no ho va acceptar, per lo que seguiria reclamant per a ell el tro espanyol.
Política interior
[editar | editar còdic]A pesar de les condicions personals i de la seua malaltia, que ho sumia en intermitents i llargues #demència, va saber elegir als seus ministres: des dels primers governs francesos, seguits pel de Juliol Alberoni i, despuix de l'aventura del baró de Ripperdá, pels ministres espanyols, entre els que va destacar, pel seu programa de govern interior i per la seua acció diplomàtica, José Patiño Rosers. Actuaven des de les secretaries d'Estat i de Despaig, l'equivalent més propenc als ministeris posteriors, que varen suplantar als consells del règim polisinodial dels Austrias, reservats per a honors i consideracions pero buidats de poder, a excepció del Consell de Castella, creixent en les seues atribucions. Per això, l'oposició als governs de Felipe V va provindre sempre dels nobles relegats.
Durant el seu llarc regnat va conseguir certa reconstrucció interior pel que fa a la Facenda, a l'Eixèrcit i a l'Armada, pràcticament recreada per exigències de l'explotació racional de les Índies, i com a mig inevitable per a afrontar les rivalitats marítimes i colonials d'Anglaterra. El seu guany fonamental, no obstant, va anar el de la centralisació i unificació administrativa i la creació d'un Estat modern, sense les dificultats que supongueren abans els regnes històrics de la Corona d'Aragó, incorporats al sistema fiscal i en els seus furs i dret públic (no aixina el privat) abolits en l'aplicació dels Decrets de Nova Planta.
En l'actualitat, els historiadors criden l'atenció sobre els motius pels que Felipe V seguix sent un monarca denostat a pesar de que durant el seu regnat "va impulsar la racionalisació de l'administració para d'esta forma promoure el desenroll econòmic en un regne sumit en una forta crisis econòmica. Felipe V també va posar en marcha un procés de reforma agrària per a superar l'ancestral retart del camp. No menys important va ser el seu interés per fomentar el comerç, la producció industrial i les vies de comunicació i aixina possibilitar la formació d'un mercat nacional.[5]
Els Decrets de Nova Planta (Decret de 1707 para Aragó i Valéncia, de 1715 para Mallorca i de 1716 para Catalunya) varen impondre el model jurídic, polític i administratiu castellà en els territoris de la Corona d'Aragó, que havien tendit, especialment en Catalunya, a recolzar les pretensions del candidat austríac. Solament les Províncies Vascongadas i Navarra, aixina com el Valle de Arán, varen conservar els seus furs i institucions forals tradicionals per la seua demostrada fidelitat al nou rei durant la Guerra de successió espanyola.
Aixina, l'Estat es va organisar en províncies governades per un Capità General i una audiència, que es varen encarregar de l'administració en total llealtat al govern de Madrit. Ademés, per a l'administració econòmica i financera es varen establir les Intendencias provincials, seguint el model francés, lo que va comportar l'aparició de la figura dels intendents.
Per al govern central es varen crear les secretaries d'Estat, antecessores dels actuals ministeris, els càrrecs dels quals eren ocupats per funcionaris nomenats pel rei. Es varen abolir els Consells dels territoris desapareguts jurídica o físicament de la Monarquia Catòlica (Consells d'Aragó, Itàlia i Flandes). Varen quedar, puix, el de Navarra, el d'Índies, el de l'Inquisició, el d'Órdens (l'únic que ha pervixcut fins als nostres dies), etc. De fet, tot es va concentrar en el Consell de Castella. Aixina mateix es varen organisar les Corts de Castella, en les que es varen integrar progressivament representants dels antics estats aragonesos. No obstant, el decliu de les Corts Castellanes va continuar com en els sigles precedents, en un paper merament protocolari (com jures dels Príncips d'Astúries).
Felipe V es va enfrontar a la ruïnosa situació econòmica i financera de l'Estat, lluitant contra la corrupció i establint nous imposts per a fer més equitativa la càrrega fiscal. Va fomentar l'intervenció de l'Estat en l'economia, favorint l'agricultura i creant les cridades #manufactura reals. Al final del seu regnat els ingressos de la Facenda s'havien multiplicat i l'economia havia millorat substancialment.
Seguint l'eixemple del seu yayo Luis XIV, qui considerava la cultura i l'art com un mig per a demostrar la grandea real, Felipe V va fomentar el desenroll artístic i cultural. Va ordenar la construcció del Palau Real de la Granja de Sant Ildefons, inspirat en l'estil francés el model paradigmàtic del qual era Versalles, al com es retirava per a caçar i recuperar-se del seu depressió. En tot, l'influència italiana en l'art cortesano del regnat és notòria, deguda principalment a la forta personalitat de la reina Isabel Farnesio. Felipe V i la seua esposa varen adquirir per a decorar la Granja importants escultures romanes de Cristina de Suècia, i va anar també notable la compra de pintures, com les que havien pertanygut a Carlo Maratta. El seu un atre gran proyecte artístic va ser el Palau Real de Madrit, que va ordenar construir despuix del incendi de l'Alcasser de Madrit, que sempre li havia disgustat. Durant el seu regnat es va ampliar i va reformar notablement el palau d'Aranjuez. El seu regnat va coincidir en l'introducció en Espanya de l'estil rococó. Felipe V va ser també el fundador d'organismes culturals tan prestigiosos com la Real Acadèmia Espanyola i la Real Acadèmia de l'Història, seguint el model francés.
Igualment en el terreny del dret dinàstic Felipe V va instaurar en Espanya els usos francesos. Aixina, despuix d'un intent d'introduir la llei Sálica frustrat per l'oposició de les Corts, el 10 de maig de 1713 va promulgar un nou reglament de successió, que va constituir la Llei de Successió Fonamental, en el que les dònes solament podrien heretar el tro si no hi haguera hereus varons en la llínea principal (fills) o lateral (germans i nebots), en lo que es pretenia bloquejar l'accés de dinasties estrangeres al tro espanyol.
Com a conseqüència de les necessitats de la guerra i seguint el model francés, Felipe V va realisar una profunda remodelació de l'eixèrcit, substituint els antics terçs per un nou model militar basat en brigades, regiments, batallons, companyies i esquadrons. Es varen introduir novetats com els uniformes, els fusils i la bayoneta, i es va perfeccionar l'artilleria. Durant el regnat de Felipe V s'inicia la reconstrucció de l'armada espanyola: es construïxen bucs més moderns i noves drassanes i s'organisen les distintes flotetes i #armada en l'Armada Espanyola (1717). Esta política seria proseguida pels seus fills, i fins a finalisar el sigle el poder naval espanyol va seguir sent un dels més importants del món.
cal destacar que, si ben Felipe V tenia un poder absolut, mai va governar com a tal. La malaltia que patia des de l'adolescència i que provocava en el rei ataques transitoris de depressió (Isabel Farnesio va pretendre curar la melancolia del rei en la vora del castrato Farinelli) va impedir que Felipe V poguera complir regularment en les seues tasques de govern. Per això, el verdader poder ho varen eixercir els seus primers ministres, alguns cortesanos com la princesa dels Ursinos, i posteriorment la seua segona dòna, Isabel Farnesio, en la que s'havia casat en 1714.
Reformes polítiques i administratives
[editar | editar còdic]Felipe V faria que l'administració pública correguera directament per conte de l'Estat i es varen establir les intendencias. L'administració seria eixercida en avant per la Corona i per funcionaris públics especialment nomenats per a tals fins. Totes les funcions de l'administració pública devien caure en mans de professionals. El nomenament dels funcionaris tindria en conte únicament la seua preparació i competència. Solament ascendirien pels seus mèrits i devien percebre un bon salari per a evitar la corrupció.
Felipe V va realisar una completa modernisació de les tècniques administratives. Açò seria possible gràcies a la professionalitat dels funcionaris públics i a l'elaboració de lleis i indicacions clares. La rendició de contes a les autoritats seria regular i periòdica, i la fiscalisació es realisaria permanentment, podent substituir al funcionari que no complira les seues funcions.
Es va constituir l'obligatòria i immediata observança de la llei. Durant els sigles XVI i XVII moltes ordenances enviades des de la metròpoli varen ser «acatades, mes no complides» per les autoritats colonials. Segons l'historiador Herbes del Castell, la meta reformadora va consistir en substituir eixa fòrmula per una atra com esta: «Obedixc, complixc i informe d'haver-ho fet en rapidea i exactitut». Per últim es varen llimitar el poder del arzobispado i les funcions dels bisbes, reduint aixina el poder de l'iglésia.
Reformes econòmiques
[editar | editar còdic]Es varen enfortir i varen regular les activitats econòmiques. Espanya devia recuperar el comerç en les seues possessions d'ultramar, arrebatant-li-ho als francesos i anglesos, i combatre el contrabando. Es va millorar el sistema fiscal. També es varen aumentar els imposts i es varen crear #aduana, encarregades de recaptar els imposts del comerç interior i exterior.
Felipe V va ratificar les mides mercantilistas, com la prohibició d'importar #manufactura textils o la d'exportar gra; i es va intentar reanimar el comerç colonial per mig de la creació de companyies privilegiades de comerç (a l'estil dels Països Baixos o el Regne de Gran Bretanya) encara que no varen tindre massa èxit. Les clàusules del tractat de Utrecht, que donaven a Anglaterra el dret a un navío de permís i l'assent de negres, feyen que fora més senzill per als comerciants anglesos que per als espanyols (subjectes a les reglamentacions monopolísticas de la flota de Càdis i la Casa de Contractació).
Durant este comerç atlàntic varen sorgir importants figures de l'història naval d'Espanya, entre els que destaca el corsario tinerfeny Amaro Pargo. Felipe V va beneficiar freqüentment a dit corsario en les seues incursions comercials i corsarias: li va otorgar una Real orde donada en el Palau del Pardo de Madrit en setembre de 1714 en el que ho nomena capità d'un navío comercial en destí a Caracas.[6] El propi monarca va intercedir també en la lliberació de Amaro durant la seua detenció per la Casa de Contractació de Càdis[7][8] i ho va autorisar per a construir un navío en destí a Campeche, el qual estava armat en cors.[8]
Reformes educatives
[editar | editar còdic]El control de l'educació passa a mans de l'Estat.[9] L'instrucció també va ser objecte de reforma; l'ensenyança primària va seguir en mans de les órdens religioses davant la falta de professorat competent. No obstant, l'educació universitària va ser reformada a fondo. Es varen crear noves institucions d'educació superior cridades «coleges majors», que eren administrats per l'Estat, com el Colege de Mineria; en ells es va implantar el sistema de recapte de beques. Les acadèmies científiques varen completar les reformes en este camp.
Política exterior (1715-1724)
[editar | editar còdic]Els protagonistes d'este periodo varen ser Isabel Farnesio i el primer ministre Giulio Alberoni, agent de la cort de Parma que havia negociat el seu enllaç matrimonial i que va actuar com l'home fort en la Cort. La mort del seu yayo Luis XIV de França va produir l'ascens com regente de França del duc d'Orleans, enemic personal de Felipe V, lo que va frustrar tota possible aspiració a intervindre d'algun modo en Versalles. Açò va provocar un gir en la política exterior, que es va sumar al produït en l'interior.
cal destacar d'esta fase la política exterior, que va partir del rebuig dels tractats de Utrecht i Rastatt i va tindre com a objectiu la recuperació dels territoris italians per a situar en ells als fills d'Isabel Farnesio i crear regnes satèlits d'Espanya.
En 1717 les tropes espanyoles varen conquistar Cerdenya i varen invadir Sicília a l'any següent. Per això, Gran Bretanya, França, Holanda i Àustria varen firmar la Cuádruple Aliança contra Espanya. Una esquadra anglesa va destruir l'armada espanyola en Veta Pesaro i els aliats varen solicitar la dimissió de Giulio Alberoni, promotor d'esta política, com a condició per a la pau.
Conflicte en la Santa Sèu (1717 i 1737)
[editar | editar còdic]El primer conflicte en la Santa Sèu del regnat de Felipe V es va produir en plena guerra de successió espanyola quan el papa Clemente XI el 15 de giner de 1709 va reconéixer com a rei a l'un atre pretenent a la Corona l'Archiduc Carlos, pressionat per l'eixèrcit imperial que havia sitiat Roma despuix de derrotar a l'eixèrcit borbònic francés en el nort d'Itàlia.[10] La resposta de Felipe V va ser expulsar de la cort de Madrit al nuncio papal Antonio Félix Zondadari el 10 de març. Poc despuix, el 22 d'abril de 1709, Felipe V promulgava un decret pel que es reconeixia l'independència de fet dels bisbes espanyols respecte a Roma en establir que, en el procediment de les causes eclesiàstiques, es tornara a l'us «que tenia abans que hi haguera en estos regnes nuncio permanent». Aixina, els bisbes tindrien que eixercitar el seu jurisdicció sobre «lo que cap en la seua potestat», tant en matèria de dispenses com de justícia, dels que abans de la ruptura s'ocupava la cúria romana.[11]
La ruptura en el papa i el decret posterior varen provocar les protestes de la jerarquia catòlica espanyola més antirregalista. El moradura Portocarrero, Alonso de Monroy, arquebisbe de Santiago, i el moradura Belluga, bisbe de Múrcia, varen enviar sengles escrits al rei, l'últim d'ells en forma d'un contundent Memorial Antirregalista, que no voria la llum pública en Roma fins a la década de 1740. En tots ells apareixen les idees pròpies de la corrent antirregalista: "un antiepiscopalismo radical, puix, al seu juí, les reivindicacions episcopals constituïxen un perill per a l'Iglésia; predomini del centralisme romà i exaltació del poder pontifici; temor al regalisme que consideren un perill de cisma; immunitat dels privilegis eclesiàstics, recolzats per Roma, i que consideren bàsics per a la conservació del catolicisme en Espanya i rebuig de qualsevol aguaitó de secularisació que poguera expressar l'autonomia del poder polític".[12]
Pero la ruptura també va movilisar als regalistas, escomençant pel bisbe Francisco Solís que va escriure un Dictamen que d'Orde del Rei va donar el Illmo. Sr. D. Francisco Solís, Bisbe de Còrdova i Virrey d'Aragó en l'any 1709 sobre els Abusos de la Cort Romana per lo tocante a les Regalías de S.M. i Jurisdicció que residix en els Bisbes, en el que va defendre l'independència dels bisbes respecte de Roma, en ser consagrats iure diví, lo que els permetia convocar concilies —seguint, puix, els principis del episcopalismo i del conciliarismo—, i senyalant ademés al centralisme romà com la principal causa de la decadència de l'Iglésia. Aixina propon, seguint l'eixemple dels Concilios de Toledo de l'época visigoda, que el rei convoque un concilie de tots els bisbes espanyols que aprove les mides necessàries per a portar a terme la reforma eclesiàstica.[13] En esta última proposta, Solís defén seguir l'eixemple del galicanismo i en el seu escrit alaba la Pragmàtica Sanció de Bourges:[14]
El rei francés Luis XIV va mediar en el conflicte i va conseguir reunir en París a un representant del papa i a un representant del seu net Felipe, Rodrigo de Villalpando, futur marqués de la Composta, qui va rebre unes instruccions estrictes redactades pel recent nomenat fiscal del Consell de Castella Melchor de Macanaz, un declarat regalista. El document va rebre el nom de Pedimento i constituïx un dels documents capitals del regalisme hispà. En ell Macanaz defén que en el camp de la «fe i de la religió es deu cegament seguir la doctrina de l'Iglésia» pero que en els aspectes temporals el poder civil té plena autonomia —una proposta molt propenca al model de l'Iglésia galicana—. No obstant, el Pedimento, entre atres raons, li acabaria costant el desterro a Macanaz puix va ser denunciat davant l'Inquisició i va perdre la protecció del rei en caure el seu principal valedora en la cort la princesa dels Ursinos a causa de l'arribada de la nova reina Isabel Farnesio. Com han senyalat Antonio Mestre i Pablo Pérez García, en el desterro de Macanaz "la corrent regalista sofria un terrible colp, pero també desapareixia un proyecte reformiste de llarc alcanç. Perque Macanaz pretenia una reforma de l'ensenyança universitària molt renovadora i ambiciosa... i el control del tribunal del Sant Ofici de l'Inquisició per part del govern civil".[15]
El nou equip de govern propiciat per la reina Isabel de Farnesio i encapçalat per Juliol Alberoni va propiciar l'acostament a Roma i aixina es va aplegar a un acort provisional conegut com el "concordato de 1717". En el mateix el papat recuperava la seua situació jurídica anterior a 1709 a canvi del pagament de 150 000 ducados anuals procedents de les rendes eclesiàstiques per a la lluita contra el turc —i Alberoni va ser nomenat moradura—. No obstant, "els grans problemes plantejats per Solís o Macanaz varen quedar marginats".[16]
Quan en virtut del Tractat de Sevilla de 1729, l'infant don Carlos, varó primogènit del segon matrimoni de Felipe V en Isabel de Farnesio, va rebre el regne de Nàpols, va tornar a produir-se la ruptura en la Santa Sèu, perque esta va posar en qüestió la validea del Tractat de Sevilla alegant que Nàpols era un feu del papa. El conflicte de fondo, no obstant, residia en la reivindicació del Patronat Universal —és dir, estendre a tots els dominis de la Monarquia de Felipe V el patronat regio que ya detentaba sobre Granada, Canàries i Les Índies—, proposta impulsada pel nou equip regalista encapçalat pel recent nomenat Governador del Consell de Castella, el bisbe de Màlaga Gaspar de Molina i Oviedo, i pel nou embaixador en Roma, el moradura Acquaviva, i que contaven en el respal de José Patiño el principal ministre del rei. Quan la Cúria romana va rebujar la creació en agost de 1735 de la Junta de Real Patronat, la finalitat del qual era impulsar l'incorporació a la Corona d'iglésies i patronats, els breus papals varen ser "seqüestrats" per orde del bisbe Molina que va impondre aixina el exequatur —que cap orde papal tenia validea en els dominis de la Monarquia d'Espanya sense el refrende del seu sobirà—. La solució final al conflicte va ser la firma del nou "concordato de 1737", en el que es varen produir alvanços en la llínea del regalisme —i el bisbe Molina, com Alberoni, va ser nomenat moradura—: "quedava regulat el dret d'asil eclesiàstic; l'Iglésia controlaria el número de clercs i es propondria la reforma del clero per mig dels bisbes... i Roma va cedir en un nou gravamen sobre els bens eclesiàstics". No obstant, la qüestió fonamental del Patronat Regio i del control dels beneficis eclesiàstics va ser pospost per a ser discutit més alvance, encara que el bisbe-moradura Molina ho va considerar un èxit puix quedava la «porta oberta» per a que la Junta de Real Patronat continuara actuant sobre la qüestió del control dels beneficis eclesiàstics.[17] En 1737 en una investigació realisada pel abad de Vivanco este va trobar 30 000 beneficis eclesiàstics que escapen al patronat real en benefici del papa.
Abdicació, regnat de Luis I i recuperació del tro (1724)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Luis I d'Espanya.
El 10 de giner de 1724, el rei Felipe V va firmar un decret pel que abdicava en el seu fill Luis, de dèsset anys, casat en Luisa Isabel d'Orleans, dos anys menor que est. El príncip va rebre els documents el 15, i es publicava la disposició al sendemà. Els motius d'esta abdicació són objecte de discussió. Durant l'época es va dir que el monarca esperava accedir al tro de França davant una possible mort prematura de Luis XV que li convertiria en el seu successor, sempre i quan no ocupara el tro espanyol (posat que el Tractat de Utrecht prohibia que Espanya i França estigueren regits per una mateixa persona). O també és possible que l'abdicació de Felipe V anara l'acció d'un home malalt mental que és conscient de que no està en condicions de governar i elegix apartar-se de les responsabilitats de Govern.[18] Este últim punt de vista és el que va defendre l'historiador Pedro Voltes: Felipe V va abdicar a causa de la forta depressió que sofria en aquells anys.[19]
Els reis pares Felipe i Isabel es varen retirar al Palau Real de la Granja de Sant Ildefons, pero la reina va estar sempre perfectament informada de lo que succeïa en la cort de Madrit.[20]
Luis I va regnar només durant huit mesos. A mitan d'agost va emmalaltir de pigota i va morir el 31 d'eixe més. En haver abdicat Felipe V, el seu successor tindria que haver segut l'atre fill varó Fernando, de dèu anys d'edat, pero la ràpida actuació de la reina Isabel Farnesio ho va impedir. Va tindre que enfrontar-se a certs sectors de la noblea castellana que recolzaven l'opció de Fernando argumentant que no cabia la marcha arrere en l'abdicació d'un rei. «El mateix confesor del rei, pare Bermúdez, entenia que era pecat mortal reasumir una corona a la qual havia renunciat en totes les #solemnitat. El confesor va reunir després, a petició del monarca, una junta de teòlecs en el convent de jesuïtes, la qual va ser contrària a que Felipe V tornara al tro i només estava disposta a aprovar que eixercira el poder com regente del seu fill i hereu, Fernando. Ni com regente ni com a rei ni com res, va contestar Felipe V colérico, desijós de rumiar en pau la seua depressió». Per a contrarrestar l'opinió dels teòlecs, la reina va pressionar al Consell de Castella per a que demanara a Felipe V que recobrara el tro. El 6 de setembre de 1724, una semana despuix de la mort del seu fill Luis, Felipe V tornava a ostentar la Corona de la Monarquia d'Espanya, i el seu fill Fernando era proclamat com el nou príncip d'Astúries i jurat poc despuix per les Corts de Castella, convocades en tal fi.[21]
Política exterior (1725-1746)
[editar | editar còdic]En 1725 es varen firmar tractats de pau i aliança en Carlos VI d'Àustria, i a l'any següent va començar la guerra hispà-britànica. Esta rivalitat, originada de les ventages que havia obtingut Anglaterra en el Tractat de Utrecht, va marcar el restant del regnat en incessants incidents marítims (des de 1739 la coneguda en el nom de guerra de l'Assent). L'organisació de la Lliga d'Hannover entre les potències europees recelosas del tractat hispà-austríac va obligar a denunciar-ho i a firmar el Conveni del Pardo (1728) que va reconéixer definitivament la vigència del Tractat de Utrecht. Baixe la direcció de Patiño es reorientó la política exterior, buscant l'aliança en França per mig del Primer Pacte de Família (1733), en el context de la guerra de Successió polaca.
L'ambivalent posició front al tractat de Utrecht i la política europea de França també varen tindre com a objectiu la recuperació dels territoris italians per a situar en ells als fills d'Isabel Farnesio i crear regnes satèlits d'Espanya. La tasca va ser encomanada a Carlos, el futur Carlos III d'Espanya, que va escomençar per Plasencia, Parma i Toscana (1732) para després ocupar el tro de Nàpols en 1734 (els tres ducados varen haver de ser tornats a Àustria, per a ser més tart recuperats, menys Toscana, per l'infant Felipe). Espanya va tornar a ser una potència naval, dominant l'Atlàntic, i a tindre en conte en el Mediterràneu Occidental (encara que Anglaterra va seguir controlant Gibraltar i Menorca). El nou ministre José del Campillo i Cossío, en el context de la guerra de Successió austríaca va dur al Segon Pacte de Família (1743).
Sacre Imperi Romà Germànic
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tractat de Viena (1725).
El tractat de Viena de 1725 va ser firmat per Carlos VI del Sacre Imperi Romà Germànic i Felipe V d'Espanya. Segons els térmens de l'acort, Carlos VI renunciava a les seues aspiracions al tro espanyol mantingudes durant la guerra de successió espanyola, mentres Felipe V renunciava als territoris de l'Imperi en Itàlia i els Països Baixos.
En la firma del tractat varen comparéixer Eugenio de Saboya, Felipe Ludovico i Gundavaro Thomas en nom de Carlos VI i Juan Guillermo Ripperdá en representació de Felipe V.
Dinamarca
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tractat de Sant Ildefons (1742).
El tractat de Sant Ildefons de 1742, firmat entre Felipe V (Espanya) i Cristián VI (Dinamarca), fon un tractat d'amistat, navegació i comerç pel que s'establien les condicions per les que es regirien les relacions comercials entre abdós països.
En la firma del tractat varen comparéixer José del Campillo i Cossío en nom de Felipe V i Federico Luis, baró de Dehn, per part de Cristián VI, els qui varen ajustar l'acort en el Palau Real de la Granja de Sant Ildefons el 18 de juliol de 1742. L'acort quedaria anulat en 1753.
França, Nàpols i la República de Gènova
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tractat d'Aranjuez (1745).
El tractat d'Aranjuez de 1745 va ser una aliança militar pactada entre els regnes d'Espanya, França i Nàpols en la República de Gènova, per a recolzar a esta última front als atacs de Cerdenya i Àustria, en el marc de la guerra de Successió austríaca.
A la redacció i firma del tractat, conclós en Aranjuez l'1 de maig de 1745, varen assistir Sebastián de la Quadra, en nom de Felipe V d'Espanya, Luis Guido Guerapin Baureal, en representació del rei Luis XV de França, Esteban Reggio i Gravina, enviat de Carlos VII de Nàpols, i Jerónimo Grimaldi en nom de la república de Gènova.
Pactes de Família
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Pactes de Família.
Els Pactes de Família varen ser tres aliances acordades en distintes dates de el XVIII entre les monarquies d'Espanya i França. Deuen el seu nom a la relació de parentesc existent entre els reis firmants dels pactes, tots ells pertanyents a la casa de Borbón. Espanya es va donar conte de que li convenia una política d'amistat en França, per lo que es va firmar un acort pel que es lligaven militarment. Dos d'ells es varen firmar en l'época de Felipe V, i els pactes varen dur a Espanya a una série de guerres europees de l'época:
- Primer pacte: firmat en 1734, fa que Espanya intervinga en la guerra de successió de Polònia, que acaba en el tractat de Viena en 1738. En este tractat, l'infant Carlos (futur Carlos III d'Espanya) obté les corones de Nàpols i Sicília.
- Segon pacte: Espanya entra en la guerra de successió d'Àustria en 1743, i quan acaba esta guerra en 1748, Felipe V havia mort, i pel tractat de Aguisgrán, el príncip Felipe obté els ducados de Parma, Plasencia i Guastalla.
Decés
[editar | editar còdic]Durant els últims anys del seu regnat, la malaltia mental i la deterioració física de Felipe V es varen ser accentuant, es pot apreciar al rei en obres célebres dels pintors francesos, com Jean Ranc i Van Lloe, s'observa el cansanci que presenta, producte de problemes alimenticis i mals sicològics,[22][23] fins que en la nit del 9 de juliol de 1746 va morir d'un atac cerebrovascular.
A penes transcorreguda una semana de la mort del seu pare, el nou rei Fernando VI —l'únic fill varó del seu primer matrimoni que ho havia sobrevixcut— va ordenar a la seua madrastra, la reina viuda Isabel Farnesio —qui havia somés als príncips d'Astúries a una espècie de «arrest domiciliari» durant casi quinze anys—, que abandonara el palau real del Bon Retir i es marchara a viure a una casa de la duquesa d'Osuna, acompanyada dels seus fills, els infants Luis i María Victoria. A l'any següent, va ser desterrada de Madrit i la seua residència va quedar fixada en el palau de La Granja de Sant Ildefons.
Quan la reina viuda va protestar per mig d'una carta en la que li dia al rei que «desijaria saber si he faltat en alguna cosa per a esmenar-ho», Fernando VI li va respondre en una atra missiva en la que dia: «Lo que yo determine en els meus regnes no admet consulta de ningú abans de ser eixecutat i obedit».[24]
Per expresse desig de Felipe V, el seu cos no va ser enterrat en la cripta real del Monasteri de l'Escorial, com lo havien segut els reis de la casa d'Àustria i també ho serien els seus successors Borbón (llevat, aixina mateix, Fernando VI), sino en el Palau Real de la Granja de Sant Ildefons ubicat en la localitat de La Granja de Sant Ildefons (província de Segòvia), que havia segut preferit per ell en vida, com un caprig arquitectònic molt més del seu agrade i que li recordava a l'enyorada cort francesa. Els restants del monarca reposen junt en els de la seua segona esposa, Isabel Farnesio, en un mausoleu emplaçat en la Real Colegiata de la Santíssima Trinitat, en la cridada Sala de les Relíquies, dins del citat Palau Real.
Personalitat de Felipe V
[editar | editar còdic]El noble francés Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon va fer una chicoteta descripció generalisada del primer rei d'Espanya[25] de la casa de Borbón quan era embaixador de França en Madrit:
No obstant, l'historiadora francesa Janine Fayard afirma:[26]
En la mateixa llínea que l'historiadora francesa, l'historiador Pedro Voltes va destacar la deterioració mental de Felipe V durant la seua vida. Aixina relata una de les múltiples crisis que va patir:[27]
Una valoració pareguda és la que realisa el també historiador Ricardo García Presó:[28]
El rei patia una severa depressió i trastorn bipolar, en síntomes psicóticos com a alucinacions i deliri. Tenia crisis en estat descuidat, en mala higiene personal, en algun moment es va creure una granota i croaba i botava pel Palau de la Granja, o creïa que li falten les extremitats o estava mort. Va pensar que volien enverinar-ho i no es canviava de roba durant dies. Per eixe motiu era reclós en les seues habitacions, en chequeo permanent i guàrdies per a impedir-li escapar. Després es recuperava fins a la pròxima crisis. La reina va estar al tant de la seua salut.
Títuls i tractaments
[editar | editar còdic]
- 1. Al mateix temps en els seus corresponents territoris (tots en el tractament de alteza): comte de Hainaut (fins a 1714), duc de Brabante (fins a 1706), duc de Luxemburc (fins a 1712), duc de Milà (fins a 1706)
- 2. Durant el regnat del seu fill
Condecoracions
[editar | editar còdic]Condecoracions espanyoles
[editar | editar còdic]- Gran maestre de l'Orde del Toisón d'Or
- Gran maestre de l'Orde de Montesa
- Gran maestre de l'Orde d'Alcántara
- Gran maestre de l'Orde de Calatrava
- Gran maestre de l'Orde de Santiago
Condecoracions estrangeres
[editar | editar còdic]- Cavaller de l'Orde de l'Esperit Sant (Regne de França)
- Cavaller de l'Orde de Sant Miguel (Regne de França)
Matrimonis i fills
[editar | editar còdic]Primer matrimoni
[editar | editar còdic]Felipe V d'Espanya va contraure matrimoni en la seua prima, María Luisa Gabriela de Saboya (17 de setembre de 1688-14 de febrer de 1714), el 2 de novembre de 1701 i varen tindre quatre fills, dels quals 2 varen aplegar a la vida adulta:
| Descendència de Felipe V i María Luisa Gabriela de Saboya | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Segon matrimoni[editar | editar còdic]Va contraure segones nupcias en Isabel Farnesio (25 d'octubre de 1692-11 de juliol de 1766) el 24 de decembre de 1714; varen tindre sèt fills, dels quals 6 varen aplegar a la vida adulta:
|
