Cisma

Un cisma (de el llatí schisma, i este del grec σχισμα, schisma, que significa ‘divisió’ o ‘separació’) és una ‘divisió o separació en el sí d'una Iglésia o religió, o en un grup o comunitat’. Per antonomàsia, es parla del Gran Cisma d'Occident referint-se a la ruptura de l'any 1054 i a la del periodo comprés entre 1378 i 1417, dates en que va haver una ruptura de les Iglésies oriental i occidental, respectivament.

Entre els principals cismes es pot destacar:

• El cisma en l'Iglésia copta i les atres Iglésies ortodoxes orientals, acusades de ser monofisitas. Conseqüència del desacort en el Concilie de Calcedonia (V).
• El cisma d'Orient (XI).
• El cisma d'Occident o cisma de Aviñón (XIV).
• El cisma en l'Iglésia ortodoxa russa, o dels Vells creents (XVII).

Entre els catòlics, es distinguix a algú que s'ha separat, un cismático, d'un hereje, que és qui persistix en l'error en matèria de fe; aixina, un cismático trenca l'unitat de l'Iglésia en la seua organisació, pero no en l'unitat de la fe.

Un cismático és una persona que crea o inicia un cisma en una organisació o és un membre d'una organisació cismática.

Cismático, com un adjectiu, es referix a tendències, idees, polítiques, etc. que duen cap a o promouen el cisma, o descriu una comunitat cristiana que s'ha alluntat de la Comunió de l'Iglésia.

Cristianisme

Les paraules cisma i cismático han trobat el seu major us en la història del cristianisme, per a denotar divisions dins d'una iglésia, denominació o cos religiós. En este context, "cismático", com a substantiu, denota una persona que crea o incita el cisma en una iglésia o una persona que és membre d'una Iglésia escindida; com a adjectiu, "cismático" es referix a les idees i activitats que es creu que conduïxen o constituïxen el cisma, i en última instància a l'eixida de lo que l'usuari de la paraula considera que és la verdadera Iglésia cristiana. Estes paraules s'han utilisat per a denotar tant el fenomen de l'escissió de grups cristians en general, com certes escissions històriques significatives en particular.

Es pot fer una distinció entre herejía i cisma. La herejía és el rebuig d'una doctrina que una Iglésia considerava essencial. El cisma és un rebuig a la comunió en les autoritats d'una Iglésia, i no tota ruptura de la comunió té que vore necessàriament en la doctrina, com es desprén d'eixemples com el Cisma d'Occident i la ruptura de la comunió que existia entre el patriarca Bartolomé I de Constantinopla i l'arquebisbe Christodoulos d'Atenes en 2004. No obstant, quan per alguna raó les persones es retiren de la comunió, poden resultar dos entitats eclesiàstiques distintes, cada una de les quals, o a lo manco alguns dels seus membres, poden acusar a l'atra(s) de herejía.

En el dret canònic de l'Iglésia catòlica, un acte de cisma, de la mateixa manera que un acte d'apostasía o d'herejía, comporta automàticament la pena d'excomunió sobre l'individu que ho comet. Tal i com s'arreplega en cànon 1312 §1 1° del Còdic de Dret Canònic de 1983, esta pena pretén ser medicinal, de manera que conduïxca a la restauració de l'unitat. La teologia catòlica considera que els cismáticos formals estan fòra de l'Iglésia, entenent per "cismáticos formals" a "les persones que, coneixent la verdadera naturalea de l'Iglésia, han comés personal i deliberadament el pecat de cisma". Distinta és la situació, per eixemple, d'els qui han segut educats des de l'infància en el sí d'un grup que no està en plena comunió en la Roma, pero que tenen una fe ortodoxa: a estos se'ls considera relacionats de forma imperfecta, encara que no plena, en l'Iglésia. Este punt de vista matisat s'aplica especialment a les Iglésies del cristianisme oriental, més particularment encara a l'Iglésia ortodoxa. Si ben no posseïxen la "plena comunió" (communio in sacris) en l'Iglésia catòlica, li les considera molt més vinculades a ella que les comunitats eclesiales protestants, que tenen creències teològiques marcadament diferents i rebugen el concepte de successió apostólica (en l'excepció dels anglicans, que, no obstant, són considerats per l'Iglésia catòlica com a carents d'un sacerdoci vàlit).

El Primer Concilie de Nicea (325 d.C.) va distinguir entre cisma i herejía. Va declarar heréticas les ensenyances arrianas i no trinitarias i va excloure als seus seguidors de l'Iglésia. També va abordar el cisma entre el Pedro d'Aleixandria i Melecio de Licópolis, considerant el seu disputa com una qüestió de disciplina, no de fe.

Les divisions que varen aplegar a un punt crític en els Concilios d'Efeso (431 d.C.) i Calcedonia (451 d.C.) varen ser considerats com a assunts de herejía, no només de cisma. Aixina, l'Iglésia ortodoxa i l'ortodòxia oriental es consideren mútuament heréticas, no ortodoxes, pel rebuig de la Confessió de Calcedonia sobre les dos #naturalea (humana i divina) de Crist per part de les Iglésies ortodoxes orientals i la seua acceptació per part de l'Iglésia ortodoxa. No obstant, este punt de vista ha segut qüestionat en la recent discussió ecuménica entre estos dos grups, classificant l'assunt de Calcedonia com una qüestió de cisma, no de herejía.

En la seua forma ampliada i definitiva (possiblement derivada del Primer Concilie de Constantinopla en l'any 381 encara que només es coneix per les Actes del Concilie de Calcedonia setanta anys despuix), lo que comunament es diu el Credo de Nicea declara la creència en l'Iglésia Santa, Catòlica i Apostólica. Alguns que accepten este credo creuen que deuen estar units en una sola Iglésia o grup d'Iglésies en comunió entre sí. Uns atres que accepten este credo creuen que no parla d'una organisació visible, sino de tots els batejats que mantenen la fe cristiana, als que es denomina "Cristiandad". Algunes iglésies es consideren a sí mateixes com l'Única Santa Iglésia Catòlica i Apostólica. Per eixemple, l'Iglésia catòlica reclama eixe títul i considera que l'Iglésia ortodoxa està en cisma, mentres que l'Iglésia ortodoxa també reclama eixe títul i sosté l'opinió de que l'Iglésia catòlica és cismática. Algunes protestants creuen que també representen a l'Única Santa Iglésia Catòlica i Apostólica i consideren que l'Iglésia catòlica i ortodoxa estan en l'error, mentres que unes atres no esperen una unió de totes les iglésies de la terra. Vegen-se també Iglésia verdadera única i Gran Apostasía.

Els grups protestants, que carixen de les estructures d'autoritat tradicionals més sòlides de (per eixemple) el catolicisme o l'ortodòxia, i que a sovint es veuen esgarrats per les divisions polític-nacionals (a voltes resultants de cuius regio, eius religio), mostren un alt grau de fisibilidad, que els esforços ecuménicos només poden intensificar.

Els cismes s'han produït en especial freqüència entre els anabaptistas, fins al punt de que les divisions, inclús sobre detalls minúsculs de la doctrina i la teologia, són comunes i els estudiosos han batejat el fenomen com Täuferkrankheit o "La malaltia anabaptista". Emfatisant la membresía totalment voluntària en l'iglésia, i sense una autoritat establida d'estructura jeràrquica, els anabaptistas, especialment els menonitas han experimentat dotzenes de cismes, resultant en l'establiment de dotzenes de vàries iglésies menonitas no afiliades.

Una disputa actual en un reconegut risc de cisma per a la Comunió anglicana involucra la respostes a l'homosexualitat.

En 2018 l'ortodòxia oriental va sofrir un cisma, l'el cisma Moscou-Constantinopla 2018 entre la sèu primada de l'Ortodòxia Oriental, el Patriarcat Ecuménico de Constantinopla i l'Iglésia Ortodoxa Russa per la qüestió de que Constantinopla concedixca l'autocefalia a l'Iglésia ortodoxa d'Ucrània.

Islam

Despuix de la mort del profeta islàmic Mahoma, han sorgit moltes sectes musulmanes per mig d'escoles de pensament, tradicions i credos afins. Segons un informe d'hadith (recopilació de relats de la vida i ensenyances de Mahoma), es diu que Mahoma va fer la següent profecia: "El meu Ummah (Comunitat o Nació) es fragmentarà en setenta y tres sectes, i totes elles estaran en el fòc del Infern llevat una". Els Sahaba (els seus companyers) li varen preguntar qué grup seria eixe, a lo que va respondre: "És aquell al que yo i els meus companyers pertanyem" (reportat en Sunan al-Tirmidhi Hadiz n.º 171).

Els musulmans suní, a sovint denominats Ahl as-Sunnah wa'l-Jamā'h o Ahl as-Sunnah, són les majors escoles i branques islàmiques de l'Islam. La paraula sunní prové de la paraula Sunnah, que significa les ensenyances i accions o eixemples dels profeta islàmic, Mahoma; per lo tant, el terme suní es referix a aquells que seguixen o mantenen la Sunnah de Mahoma. Els suní creuen que Mahoma va morir sense nomenar a un successor per a dirigir l'Ummah (comunitat musulmana). Despuix d'un periodo inicial de confusió, un grup dels seus companyers més destacats es va reunir i va elegir a Abu Bakr, amic íntim i sogre de Mahoma, com a primer Califa. Els suní consideren que els quatre primers califes - Abu Bakr, Umar ('Umar ibn al-Jattāb), Uthman Ibn Affan, i Ali (Ali ibn Abu Talib) - com els al-Khulafā'ur-Rāshidūn o "Rashidun" (Els califes rectamente guiats). Els suní creuen que el càrrec de califa pot ser elegit democràticament, pero despuix dels quatre primers califes rectamente guiats el càrrec es va convertir en un govern hereditari dinàstic. No hi ha hagut un atre califa àmpliament reconegut des de la caiguda del Imperi Otomà en 1923.

l'Islam chií és la segona escola i branca islàmica més important del Islam. Els musulmans chiís creuen que, de la mateixa manera que el nomenament dels profetes, els imans despuix de Mahoma també són elegits per Deu. Segons els chiïtes, Alí va ser elegit per Alá i, per tant, designat per Mahoma per a ser el successor directe i el líder de la comunitat musulmana. Ho consideren el primer Iman chií, que va continuar com a posició hereditària a través de Fátima i els descendents de Alí.

El sufisme és una forma d'islamisme mística-ascética que practiquen tant els musulmans chiïtes com els suní. Alguns seguidors sufíes es consideren a sí mateixos suní o chiïtes, mentres que uns atres es consideren només sufíes o en influència sufí. El sufisme sol considerar-se complementari a l'islam ortodox, encara que a sovint ha segut acusat pels salafi de ser una injustificada Bid'ah o innovació religiosa. En centrar-se en els aspectes més espirituals de la religió, els sufíes s'esforcen per obtindre una experiència directa de Deu fent us de "facultats intuïtives i emocionals" que cal entrenar per a utilisar. Es partix de la sharia (llei islàmica), l'exotérica o pràctica mundana de l'Islam, i després s'inicia en el camí místic (esotèric) d'una Tariqah (Orde sufí). (Orde sufí).

Jariyitas (lit. "els que es varen separar") és un terme general que comprén una varietat de sectes islàmiques que, encara que originalment recolzaven el califato d'Alí, finalment varen rebujar la seua llegitimitat en acabant de que este negociara en Mu'awiya durant la guerra civil islàmica de el VII (Primera Fitna). La seua queixa era que el Imam devia ser espiritualmente pur, mentres que el compromís de Alí en Mu'awiya comprometia la seua purea espiritual i, per tant, la seua llegitimitat com imam o califa. Encara que queden pocs grups jarijitas o afins, el terme s'utilisa a voltes per a designar als musulmans que es neguen a transigir en aquells en els que no estan d'acort.

Hinduismo

El Sringeri Matha, també cridada Tunga Sringeri Math es va separar despuix d'un cisma en el Koodli Sringeri Matha durant el XVI, despuix del com el Tunga Math va guanyar prominència.[2]

El Kanchi Math va ser establit originalment com el Kumbakonam Mutt en 1821 pel rei Maratha de Thanjavur, Serfoji II Bhonsle, com una branca del Sringeri Mutt, un dels quatre Shankaracharya Maths cardinals de la corrent principal de la denominació Smarta. Es va convertir en una institució cismática quan Tanjore i la Wodeyars de Mysore varen entrar en guerra entre sí. Es té constància de que en 1839 el Kumbakonam Mutt va solicitar permís al recaptador anglés de Arcot per a realisar el «kumbhabhishekham» del temple Kamakshi de Kanchipuram.

En 1842, la Companyia Britànica de les Índies Orientals en sèu en Fort William (Calcuta) va nomenar al cap del mutt administrador únic del temple Kamakshi. Les protestes dels sacerdots tradicionals del temple Kamakshi estan ben documentades i conservades. Per cert, Fort William és també la primera logia Freemason de l'Índia. Des de llavors, el Math ha mantingut relacions cordials en el Raj britànic encara que el principal math de Sringeri es enemistó en la potència colonial

Aixina que, el Kanchi Mutt pot afirmar, en el millor dels casos, que el seu orige es remonta a 1842.

Vore també

• Argument de les revelacions inconsistentes
• Facundo de Ermiane

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cisma.

Cisma en el Viccionari.