Profecia

Plantilla:Wikipedia gravada Una profecia (del llatí prophetīa, i este del grec προφητεία, o potser del grec φαινος, aparició) és, en la primera accepció del Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola, un «dò sobrenatural que consistix en conéixer per inspiració divina les coses distants o futures».

Podria considerar-se l'existència de diferències entre els térmens profecia i predicció. El Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola no marca llímits tan precisos en el sentit de la paraula predicció, en senyalar que predir significa «anunciar per revelació, ciència o conjectura alguna cosa que ha de succeir». Per lo tant, la predicció pot involucrar un dò sobrenatural, un procés llògic-racional, o un juí més o menys subjectiu basat en indicis o observacions. Pel contrari, la majoria de les accepcions del citat diccionari referides a la paraula profecia senyalen que es tractaria d'un «dò sobrenatural», és dir, que seria «inspirada per Deu». Aixina, se situa a les profecies majorment en l'àmbit de la fe, sense lligar-les necessàriament a un raonament en la previsió del resultat predit.

En graus diversos i formes variables, les religions de l'antiguetat varen fer referència a hòmens «inspirats» que afirmaven parlar en nom del seu deu.

En les grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam), les manifestacions extraordinàries mai constituïxen lo essencial en els profetes, que es distinguixen per tindre simplement caràcter de mensagers. Les profecies eren, puix, considerades simples indicadors del designi diví. Fins a la data, més allà de les evidències científiques que puguen o no resultar suficients per a uns o uns atres, molts seguidors d'estes grans religions afirmen que, en bona mida, les profecies dels seus llibres sagrats s'han complit.

Etimologia

El sustantiu anglés "prophecy", en el sentit de "funció d'un profeta" va aparéixer al voltant de 1225, del francés antic profecie (XII), i de prophetia, grec propheteia "dò d'interpretar la voluntat de Deu", del grec prophetes (vore profeta). El significat relacionat, cosa parlada o escrita per un profeta, data de c. 1300, mentres que el verp "profetizar" es registra cap a 1377.

Definicions

• Maimónides va sugerir que "la profecia és, en veritat i en realitat, una emanació enviada per Ser diví a través del mig del Intelecte actiu, en primera instància a la faculteu racional de l'home, i després al seu faculteu imaginativa".
• Els punts de vista de Maimónides es relacionen estretament en la definició d'Al-Fârâbî, que va desenrollar la teoria de la profecia en l'Islam.
• Gran part de l'activitat dels profetes del Antic Testament implicava advertències condicionals en lloc de futurs immutables. Un resum d'una fòrmula profètica estàndar de l'Antic Testament podria ser Arrepenedix-te del pecat X i torna't a la justícia, de lo contrari es produirà la conseqüència I.
• Sant Pablo destaca l'edificació, la exhortación i el consol en una definició de la profecia.

• La Enciclopèdia Catòlica definix una concepció cristiana de la profecia com "entesa en el seu sentit estricte, significa la previsió d'acontenyiments futurs, encara que a voltes pot aplicar-se a acontenyiments passats dels que no hi ha memòria, i a coses presents amagades que no poden ser conegudes per la llum natural de la raó".
• Segons la esoterista occidental Rosemary Guiley, la clarividencia s'ha utilisat com a complement de la "adivinación, la profecia i la màgia".

Des d'un punt de vista escèptic, existix una màxima llatina: "profecia escrita despuix del fet" (vaticinium ex eventu). La Torá judeua ya tracta el tema del fals profeta (Deuteronomio 13:2-6, 18:20-22).

En Israel

En la terra d'Israel, els profetes es diferenciaven per tindre les següents traces:

1) Eren considerats com a hòmens cridats per Deu, i varis d'ells varen narrar en claritat la seua vocació, i inclusivament la seua reticència inicial a seguir el cridat. Per lo tant, li'ls estimava com a hòmens que tenien una «experiència de Deu»: parlaven a partir de lo que varen viure ells.

2) Eren hòmens de paraula. No es dedicaven a «endevinar». Interpretaven l'història «des de la perspectiva de Deu», i aixina senyalaven les exigències de Deu, tant al poble com als governants i sacerdots, per a dur-los per la senda de l'arrepenediment i de l'amor.

3) Eren profundament religiosos: les seues paraules eren en tot coherents en les seues obres.

4) Eren intercesores pel poble davant de Deu. Per això, una de les tres parts del Tanaj és cridada «Nevi'im» (profetes).

Sent estos el caràcter i la funció dels profetes, no és d'estranyar que la Bíblia pose a Moisés al cap del linaje dels profetes, puix va conéixer al Senyor Deu «cara a cara» (Deuteronomio 34:10). Són eixemples de profetismo els profetes Elías i Eliseo, i els profetes «canònics» Isaías, Jeremías, Ezequiel, Amós, Oseas, Miqueas, Sofonías, Nahúm, Habacuc, Ageo, Zacarías, Malaquías, Abdías, Joel, etc.

En el cristianisme primitiu

Jesús de Nazaret

Els evangelios, en particular el Evangeli de Lucas, presenten entorn a Jesús de Nazaret una «ret de profetismo», personificada per Zacarías (Lucas 1:67), el vell Simeón (Lucas 2:25-35), la profetisa Ana (Lucas 2:36-38), i per damunt de tot Juan el Batiste.

Juan el Batiste és una figura de reconeguda historicidad, ya que apareix en Antiguetats judeues (llibre XVIII, capítul 5, 2) de Flavio Josefo: allí se senyala que era un «home bo» que predicava a la gent i la batejava, que la gent «sentia un plaure exultante en escoltar les seues paraules», i que va ser arrestat, enviat a presó i eixecutat per Herodes Antipas. Per una atra part, és mostrat pels evangelios com un profeta que anunciava la inminencia de l'ira i de la salvació (Mateo 3:2-8). Jesús de Nazaret apareix remarcant la naturalea de Juan el Batiste com a profeta, i que sobre ell varen parlar «tots els profetes, aixina com la Llei, fins a Juan (el Batiste)» (Mateo 11:7-13; Lucas 16:16).

Encara que el comportament de Jesús de Nazaret és presentat pels evangelios com clarament distint del de Juan el Batiste (Mateo 9:14), se senyalen en Jesús molts traces profètiques. Els evangelios ho mostren anunciant la destrucció del temple de Jerusalem (Mateo 24:1-2; Marcos 13:1-2; Lucas 21:5-6) i el «fi dels temps» (Mateo 24:3-14; Marcos 13:3-23; Lucas 21:7-24). La seua actitut front als valors rebuts reasume la crítica dels profetes, entre ells, l'ira contra l'hipocresia religiosa (Mateo 15:7-9). Ell mateixa apareix rebujat en la seua persona: «tenen tapats els oïts i han tancat els seus ulls, per a no vore ni sentir, per a no entendre» (Mateo 13:13-20); i qui ho rebuja és la mateixa Jerusalem que va matar als profetes anteriors a ell (Mateo 23:37-40).

La comunitat cristiana primitiva va reconéixer que en ella es manifestava novament l'inspiració profètica, com senyala explícitament Pablo de Tarso: «El que profetiza parla als hòmens per a edificar-los, exhortar-los i reconfortarlos(...) El que profetiza edifica a la comunitat» (1Corintios 14:3-4).

La profecia de María

El Nou Testament inclou una perícopa en la que Jesús de Nazaret senyalava que el Temple de Jerusalem seria destruït (Mateo 24, 1-2) lo que, efectivament, va succeir en l'any 70 d. C. a mans de les legions romanes comandadas per Tito.

Un eixemple que els cristians consideren extraordinari és l'anomenada «profecia de María», mare de Jesús. Ain-Karim, una chicoteta ciutat situada sèt quilómetros a l'oest de Jerusalem, en la montanya de Judea, va ser escenari d'este vaticini en les albors mateixes de l'era cristiana. Allí vivia Isabel en el seu espós Zacarías, quan María va ser a visitar-la. Després de la salutació inicial, María realisa un càntic de alabanza a Deu, el Magnificat. En el moment culminant del Magnificat, María profetiza:

«Totes les generacions em cridaran bienaventurada».

Lucas 1,48

Diu l'escritor Giuseppe Ricciotti: «¿caldria imaginar profecia més inverosímil que esta?... Una chicona de quinze anys escassos, desprovista de bens de fortuna i de tota posició social, desconeguda als seus compatriotes i habitant d'un llogaret no menys desconeguda, proclamava confiadamente que la cridarien bienaventurada totes les generacions. ¡Fàcil semblava agarrar la paraula a aquella chicona profetisant en la certea absoluta de vore-la desmentir abans de la primera generació! Hui han passat vint sigles i pot fer-se el cotege entre la predicció i la realitat. Ara pot vore l'història sense treball si María va prevore en justeza i si la humanitat hui l'exalta més que a Herodes el Gran, llavors àrbit de Palestina, i que a Cayo Juliol César Octaviano Augusto, llavors àrbit del món.» Potser seria encara més precís, donades les diferències socials existents entre varons i dònes en el I, comparar l'exaltació de María en la de la dòna més poderosa de la seua época, provablement Livia Drusila (57 a. C. — 29 d. C.), tercera esposa d'Augusto i emperatriu romana, deificada per Claudio, i preguntar quí de les dos ha segut més coneguda i reverenciada a través dels temps.

A lo llarc de l'història, els hòmens han mencionat i comentat numeroses profecies, moltes d'elles obscures i difícils de desentranyar. Segons Reginald Garrigou-Lagrange, el compliment de la profecia de María, mare de Jesús, resulta evident i constant per als cristians despuix de tants sigles, com també clara i concreta la seua formulació.

Arts adivinatorias i llegendes urbanes

El terme profeta s'aplica stricto sensu en l'àmbit de la fe i es referix, com es va senyalar anteriorment, al que transmet la paraula de Deu. En un sentit més laxo, es pot considerar una profecia a un «juí o conjectura que es forma d'alguna cosa per les senyals que s'observen en això» (quinta accepció del Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola). Es tractaria d'una afirmació clarividente sobre el futur, en general; a voltes considerades com un viage no físic a través del temps. Este atre tipo de cridades profecies poden tindre com a marc la parasicología o les arts adivinatorias, com és el cas de les Centurias de Nostradamus. Es tracta de supostes indicacions de fets futurs que segons els escèptics estan escrites en un llenguage ambivalent i, per tant, podrien referir-se a casi qualsevol event que es puga fer coincidir en el fet profetizado. Potser per l'obscuritat de les seues cuartetas profètiques, estes han perdurat per sigles i han segut a sovint interpretades de forma distinta per diferents estudiosos a lo llarc dels anys. Molts llibres han segut escrits basant-se en estes vàries interpretacions, a pesar de que les diverses «llectures» del seu material han variat d'una publicació a una atra.

Eixemples d'això són algunes presuntes referències a Napoleón Bonaparte: «Un emperador naixerà prop d'Itàlia/ que a l'Imperi serà venut ben car/ diran en quines gents s'unix/ serà considerat menys príncip que carnicero». En una atra, pot llegir-se: «De simple soldat aplegarà a imperi/ de la roba curta aplegarà a la llarga/ valenta en armes, lo pijor en l'Iglésia/ vexarà als sacerdots com l'aigua empapa l'esponja». També les presuntes referències a Adolf Hitler: «De lo més profunt de l'Occident d'Europa/ de gents pobres un chiquet naixerà/ en la seua llengua seduirà a la flota/ la seua fama creixerà més en el regne d'Orient». És la suposta profecia que vaticina el seu naiximent. Durant la Segona Guerra Mundial va alcançar difusió la teoria de que la paraula «Hister» mencionada en una atra cuarteta –II, 24– siga una aproximació fonètica al nom del dictador, a pesar de que també es tracte del nom latinizado del riu Danubio.

En tots els casos, existirien diferències en el nivell de claritat i precisió respecte d'una profecia bíblica en el sentit estricte de la paraula, com va ser la de María.

Lo mateixa succeïx en certes profecies tradicionals en les grans religions monoteistes, quan són interpretades fòra de context, com la «profecia dels papes» de sant Malaquías, o les profecies apocalípticas, que tenen com a tema principal el fi del món o Armagedón.

Algunes supostes profecies són considerades per alguns grups sol com llegendes urbanes, com per eixemple la llegenda corresponent als events del 11 de setembre de 2001 que es va fer popular i va circular massivament en l'Internet després de produït l'atac a les Torres Bessones; mentres uns atres no estan d'acort, i consideren que existirien antecedents, tals com una cuarteta de les profecies de Nostradamus.

Cristianisme contemporàneu

El cristianisme en els nostres dies ha reivindicat la profecia, en denominacions com l'Iglésia Adventista del Sèptim Dia en el seu profeta Ellen G. White, en les iglésies pentecostales en la profecia des del púlpit, i l'Iglésia de Deu Ministerial de Jesucristo Internacional en la profecia individual.

Vore també

• Llibres profètics
• Llegir la fortuna
• Profeta
• Oràcul
• Oràcul de Delfos
• Pitonisa
• Sibila
• Presagie
• Videncia
• Acció pastoral catòlica ("funció profètica")

Bibliografia

• Alcalay, Reuben. 1996. The Complete Hebrew – English dictionary, Hemed Books, New York. ISBN 978-965-448-179-3
• Ashe, Geoffrey. 2001. Encyclopedia of Prophecy, Santa Barbara, ABC-Clio.

• Aüne, David I. (1983). «Ancient Israelite Prophecy and Prophecy in Early Judaism», Prophecy in Early Christianity and the Ancient Mediterranean World, Grand Rapids, Michigan: Wm. B. Eerdmans, pp. 81–147. OCLC 9555379. ISBN 978-0-8028-0635-2.
• Jürgen Beyer. 2002. 'Prophezeiungen', Enzyklopädie dones Märchens: Handwörterbuch zur historischen und vergleichenden Erzählforschung [N.B.: In English renders as "Encyclopedia of the fairy tale: Handy dictionary for historical and comparative tale research"]. Berlin & New York: Walter de Gruyter. In vol. 10, on col. 1419–1432.
• Stacey Campbell. 2008. Ecstatic Prophecy. Grand Rapids, Mich.: Chosen Books/Baker Publishing Group. ISBN 978-0-8007-9449-1.
• Marcus Tullius Cicero. 1997. De divinatione. Trans. Arthur Stanley Pease. Darmstadt: Wissenschaflliche Buchgesellschaft.
• Dawson, Lorne L.. “When Prophecy Fails and Faith Persists: A Theoretical Overview”. Nova Religio: The Journal of Alternative and Emergent Religions 3 (1): 60–82. Berkeley: University of Califòrnia Press. doi:10.1525/nr.1999.3.1.60. ISSN 1092-6690.
• Leon Festinger, Henry W. Riecken, Stanley Schachter. (1956). When Prophecy Fails: A Social and Psychological Study of a Modern Group that Predicted the Destruction of the World. University of Minnesota Press. ISBN 1-59147-727-1
• Christopher Forbes. 1997. Prophecy and Inspired Speech: in Early Christianity and Its Hellenistic Environment. Peabody, Mass.: Hendrickson. ISBN 1-56563-269-9.
• June Helm. (1994). Prophecy and Power among the Dogrib Indians [1] archivat en Wayback Machine.. University of Nebraska Press.
• Clifford S. Hill. 1991. Prophecy, Past and Present: an Exploration of the Prophetic Ministry in the Bible and the Church today. Ann Arbor, Mich.: Vaig vindre. ISBN 0-8028-0635-X.
• Martti Nissinen. La profecia en l'Antiguetat. Perspectives pròxim-orientals, bíbliques i gregues, Editorial Trotta, 2026. ISBN 978-84-1364-336-6
• Clifford A. Pickover. (2001). Dreaming the Future: The Fantastic Story of Prediction. Prometheus Books. ISBN 1-57392-895-X
• James Randi. (1993). The Mask of Nostradamus: Prophecies of the World's Famous Seer. Prometheus Books. ISBN 0-87975-830-9
• H. H. Rowley. 1956. Prophecy and Religion in Ancient China and Israel. New York: Harper & Brothers. vaig vore, 154 p.

Thomas George Tucker. 1985. Etymological Dictionary of Latin. Llaures Publishers. ISBN 978-0-89005-172-6

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Profecia en el Viccionari.