Oràcul

Oràcul

Archiu:Themis Aigeus Antikensammlung Berlin F2538.jpg

Egeo, mític rei d'Atenes, consultant a la Pitia, l'Oràcul délfico, que està assentada en un trípode. L'inscripció en la copa identifica a a el Pitia en la deesa Temis. Tondo de kílix àtic de figures roges, del Pintor Codros, c. 440-430 a. C., conservada en el Museu de Berlín (Berlin Mus. 2538). Esta és l'única image contemporànea de la Pitia.

Un '___protected_title_0___' (del llatí ___protected_title_1___) és la resposta que dona una deidad a una pregunta personal a través de tècniques adivinatorias mediades per sacerdots, sibilas o pitonisas. Per extensió, es diu '___protected_title_2___' també a la persona que dona la resposta i al propi lloc en que es fa la consulta i es rep la resposta (l'oràcul). Existixen varis d'estos llocs, que varen ser molt importants en l'Antiguetat, tots ells pertanyents al món grec, i segons Heródoto, adoptat a la seua volta dels egipcíacs. Els romans varen assimilar i varen heretar els oràculs grecs, creant ademés els seus propis com el de la Sibila de Cumas.

Abans de qualsevol gran event, reis i líders consultaven les previsions dels oràculs. En l'antiga cultura grega, estos eren elements fonamentals i un dels més famosos estava ubicat en la ciutat de Delfos. Els sacerdots i sacerdot responien les preguntes en el temple de forma enigmàtica i repleta de simbolisme.

De fet, els oràculs estan vinculats en el Món Antic a la colonisació, sobretot en els fenicios i els grecs. Els que més destaquen són l'oràcul de Ba´al i el de Delfos, respectivament. Devem tindre en conte que els oràculs són una part important de les religions de l'antiguetat i en les colonisació, l'economia i el comerç es posen baix la protecció de la divinitat.

Funcionament

Cada oràcul tenia les seues formes i maneres especials per a significar la voluntat dels deus. El de Júpiter Amón donava les seues respostes senzilles, sense ambages ni rodeos. Es donaven casi sempre en versos escrits en una tablita, pràctica que es va seguir també en Delfos; pero com no varen faltar persones que criticaven lo pèssim dels versos que se suponien proferits pel deu de la poesia, els sacerdots varen terminar per no donar les respostes en vers.

Va ser costum entendre per resposta de l'oràcul la primera paraula que se sentia en eixir del temple a no ser que s'advertira un menut sacudimiento en l'estàtua del deu o es prestara atenció reparant el moviment i el gir que donaven els peixos que hi havia en un estany junt al temple.

Archiu:Antro della Sibilla 4.jpg

Cova de la Sibila de Cumas

Els romans mai varen tindre oràculs célebres en Itàlia: els autors parlen únicament de la Sibila de Cumas, famosa per la colecció de prediccions que va presentar a Tarquinio Prisco; pero despuix de l'aparició de la Sibila, no es varen vore més oràculs en Itàlia. Els romans en circumstàncies extraordinàries enviaven els seus emissaris a Grècia per a consultar el de Delfos; pero com podien obtindre diàriament respostes de les seues augurés i arúspices, estos substituïen als oràculs.

Les respostes dels oràculs per lo comú, eren equívoques, és dir, que envolien un doble sentit: tal va ser la que va donar la Pitia a Creso. Si el rei de Lidia passa el Halys, destruirà un poderós imperi. Creso, puix, en passar el Halys podia destruir el de Ciro o el seu propi imperi.

Del mateix estil va ser la que va donar a Pirro. Credo et, Æacida Romans vincere posse: i efectivament era equívoca, perque Pirro podia véncer als romans aixina com estos véncer á Pirro. L'equívoc de la Pitia contestant a Nerón, t'aguarden setenta y tres anys li va persuadir de que els deus li havien otorgat una llarga vida, mes no va anar aixina: era una alusió a Galva, de setenta y tres anys, que al front d'una rebelió ho va destronar.

En les respostes dels oràculs hi havia algunes prou singulars. Creso desijant sorprendre a l'oràcul de Delfos, va manar preguntar a la Pythia en que s'ocupava ell en l'instant mateix en que el seu enviat la dirigia la paraula: va contestar la sacerdot en manar, que condimenten un corder en una tortuga. La qual cosa era veritat, diu Heródoto. A voltes responia l'oràcul simples bufonada com la que va dir a un home que li va preguntar de quina manera podria aplegar a ser ric: li va contestar, Posseint, tot lo que existix entre els pobles de Sicion i Corinto.

Els oràculs no varen estar lliures de la corrupció i del soborn, especialment per part dels reis, que sempre conten en mijos per a satisfer les seues ambicions. Els alcmeónidas, descendents de Néstor, i Cleómenes I rei d'Esparta (Olimpiada LXI-532 anys a. C.), varen comprar en diners les respostes de la Pitia. Filipo i Alejandro Magne varen fer lo propi, conseguint respostes favorables per als seus designis, motiu pel qual Demóstenes dia en sentit irònic que la Pitia "filipisaba".

Oràculs en Egipte

L'oràcul egipcíac més célebre va ser el de Júpiter Amón en la Líbia exterior, a nou jornades de distància a l'oest d'Aleixandria: es va erigir en el temple, segons antiquíssima tradició, uns 1840 anys a. C. en motiu de haver volat des de Tebas d'Egipte dos colomes, una en direcció a Líbia i l'atra a Dodona. Este oràcul, el de major crèdit en l'antiguetat, va meréixer que fora consultat per Hércules, Perseo i per atres hòmens célebres. L'época de la seua decadència va començar quan, per lisonjear l'orgull d'Alejandro Magne li va proclamar fill de Júpiter Amón, puix va començar a perdre la seua reputació, de modo que en temps de Plutarco ya no li quedava cap.

El temple ademés d'ocupar una situació privilegiada, estava servit per més de cent sacerdots, d'entre els quals els més vells gojaven el dret exclusiu de transmetre els oràculs del deu: no llunt del temple corria una font en aigua de temperatura variada: calent de matí i vesprada i freda a migdia i de nit.

Vore també

• Adivinación
• [[Adivinación en l'Antiga Grècia]]
• Oràcul grec
• Profeta
• Llegir la fortuna

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeródoto2025">Heródoto (2025). Els nou llibres de l'història, Editors mexicans units. ISBN 9786071443861.
• Plantilla:Versalitas (1985). Delfos, monuments arqueològics i història, Atenes: Guies arqueològiques de Grècia. pp. 10 i 11.
• Plantilla:Versalitas (1986). Diccionari de mitologia grega i romana, Buenos Aires: Paidós Ibèrica, S.A.. ISBN 84-7509-166-0.
• Plantilla:Versalitas (sense data). Grècia. Breçol d'Occident, Barcelona: Círcul de Llectors. ISBN 84-226-2616-0.