Oràcul grec

Els oràculs grecs constituïxen un aspecte fonamental de la religió i de la cultura grega. l'oràcul és la resposta donada per un deu a una pregunta personal, concernent generalment al futur, com a método de adivinaació. Els oràculs no poden ser pronunciats més que per alguns deus, en els llocs precisos, sobre objectes determinats i en respecte a uns ritos determinats rigorosament: l'oràcul es relaciona en un cult. Ademés, interpretar les respostes d'un deu, que s'expressa de diverses formes, requerix a voltes un aprenentage. L'oràcul necessita a sovint una interpretació.

Per extensió, el terme oràcul designa també al deu consultat, a l'intermediari humà que transmet la resposta o inclús al lloc sagrat o a la resposta donada. El grec distinguix estos diferents sentits: per mig de numerosos térmens, la resposta divina pot ser designada per χρησμός / khrêsmós, pròpiament «el fet d'informar». Es pot també dir φάτις / phátis, «el fet de parlar». L'intérpret de la resposta divina és a sovint designat per προφήτης / prophêtês, «el que parla en lloc de deu», o encara μάντις / mántis. El lloc de l'oràcul és el χρηστήριον / khrêstếrion.

La mántica, és dir, el domini de l'adivinaació en el món grec antic, no està constituïda més que per ciències oraculares. Els adivinos, com Tiresias, són considerats personages mitològics: l'adivinaació, en Grècia, no és un assunt de mortals inspirats sino de persones respectuoses d'uns ritos determinats, que la tradició havia pogut donar l'apariència d'una inspiració, o, en sentit propi, ἐνθουσιασμός / enthousiasmós, «entusiasme», és dir, «el fet de tindre el deu en sí».

Els deus adivinos

Els intents d'adivinaació, o μαντεία / manteía, és una capacitat purament divina. Per a comprendre la mántica grega, cal saber que el destí, personificado per les tres Moiras (Μοῖραι / mõirai, pròpiament «les que donen el destí en repartiment»), és una força independent dels deus, que estan somesos a ell i no ho poden doblegar. Com a màxim poden retardarlo i, sobretot, entrevore-ho i fer part, de manera velada, als mortals. En els primers temps de la mántica, este poder de adivinaació sembla estar lligat fortament en la terra i les forces ctónicas, d'ahí els oràculs pronunciats per incubació, és dir, transmesos als mortals pels somis, despuix d'una nit passada contra el sol.

Zeus

El primer deu endevine és Zeus, els oràculs del qual eren pronunciats en numerosos santuaris, sent el més antic el de Dodona, en Epiro. El santuari oracular de Dodona, per cert citat per Homero, va conéixer un decliu en el IV. Els oràculs de Zeus eren transmesos, entre uns atres, per incubació dels sacerdots Sagelles que, per a permanéixer en contacte en els deus baix un aspecte ctónico (lo que mostra la seua antiguetat), devien dormir en el sol, anar en els peus descalzos i sense llavar-se. Més vesprada, és pel soroll del vent en els fulls dels roures de Dodona com s'expressa el deu. L'interpretació podia també ser efectuada per dos sacerdot anomenades les Colomes (que practicaven potser també la pren d'auspicis, o l'interpretació del vol de les aus). Algunes preguntes plantejades al deu s'han trobat gràcies a làmines de bronze sobre les quals, més tardíament, s'han escrit.

Zeus-endevine era també consultat en Olimpia i es dirigia als sacerdots Yámidas via les flames del sacrifici. Lo que ensenyaven també els arúspices, llegint la resposta en les entranyes extretes de la víctima (cabres). En época clàssica Zeus oracular està sobretot present en Egipte, identificat en Amón.

Atres deus

Afrodita era consultada en Pafos, ciutat de l'illa de Chipre, i s'expressava en les entranyes i el fege de les víctimes sacrificiales; com Zeus en Olimpia, este método oracular s'assembla a la haruspicina.

Atenea dirigia les seues respostes a través d'un joc de cudols i huesecillos.

Asclepios i Poseidón, s'apareixien en somis per incubació, donaven consells terapèutics als consultantes, que devien passar a lo manco una nit en el seu santuari, principalment en Epidauro i Atenes para Asclepios, i en Oropos (al nort d'Atenes) i Tebas per a Poseidón. La reposta venia en forma de somi a interpretar per un mateixa.

Trofonio posseïa igualment un oràcul en Lebadea, Beòcia, evocat en Els núvols d'Aristófanes, en les obres de Plutarco Sobre la desaparició dels oràculs i El Daimon de Sócrates (Obres morals o de costums o Moralia: V, 29; VII, 46), aixina com en un episodi de la Vida de Apolonio de Tiana. Pero sobretot és per Pausanias per qui coneixem el rito del descens en l'antre subterràneu d'este héroe, arquitecte mític, en el seu germà Agamedes, del llindar del temple pitio de Delfos, segons el Himne homérico a Apolo.

Apolo Pitio

Apolo es va tornar l'arquetip del deu-endevine i l'oràcul d'Estat, al que se li consultava com a oràcul sobretot en Delfos (pero també en Delos, Patara i Clars). Els oràculs que es pronunciaven són encara célebres i l'importància del santuari oracular nos ha permés seguir la seua evolució, aixina com conéixer alguns detalls importants per a comprendre la mántica grega.

Vitalitat de l'oràcul de Delfos

l'oràcul de Delfos ha permaneixcut molt viu fins al periodo cristià. Els cristians, no obstant, lo caricaturizaron, donant de la Pitia —l'intérpret oracular d'Apolo— una image falsa, la d'una dòna histérica i drogada, i transmetent-ho en texts erròneus, que han participat molt en el seu abandó. Entre els testimonis més segurs tenim els de Plutarco (c.46-c.120), el qual va assumir durant 30 anys el càrrec de sacerdot del temple d'Apolo, encarregat del santuari oracular. Sabem gràcies a excavacions realisades en Delfos que el santuari era un dels més freqüentats i dels més rics. Per a més detalls sobre el santuari mateix consultar el temple d'Apolo i l'oràcul de Delfos.

Organisació religiosa

La profetisa, en sentit grec: la que parla en lloc de deu, és cridada la Pitia (Πυθία ἱέρεια / puthía hiéreia, «sacerdot pitia»), triada entre les dònes de la regió. El seu nom (en orige un adjectiu, pero utilisat a sovint Πυθία puthía solament) ve d'un epítet unit al nom d'un deu, en este cas el d'Apolo. Es va nomenar pitia en Delfos perque Apolo havia derribat allí a la serp Pitón; Delfos, per cert, és a sovint cridat Πυθώ Puthố (vore l'artícul Apolo para més detalls). La Pitia era a sovint major, i Plutarco nos informa que ella podia tindre una cinquantena d'anys, lo que, per a l'época, era una edat alvançada. S'expressava en vers (a lo manco es va expressar aixina durant llarc temps); Plutarco, no obstant, recalca que en la seua época ya no ho feya, sense poder explicar per qué), i les seues paraules confuses devien ser interpretades per un colege de dos sacerdots, assistits per cinc ministres del cult. Cosa excepcional, estos càrrecs eren atribuïts vitaliciament.

El procés a seguir per a consultar al deu era el següent:

el consultante (que no podia ser una dòna) pagava una taxa establida per una confederació de ciutats gregues; les consultes podien ser fetes individual o colectivament, per a una ciutat, per eixemple. El pagament d'una sobretasa o servicis proporcionats a la ciutat de Delfos permetien adquirir el dret de promancia, és dir, el de consultar abans que els demés i aixina fer cas omís a la llista d'espera que podia ser molt llarga, ya que no es podia consultar a la Pitia més que una volta al més;
es conduïa al consultante al ádyton del temple d'Apolo;
allí es trobava en la Pitia, que s'havia purificat en beure aigua de la font Castalia de Delfos i mastegat fulls de llorer; esta es trobava instalada sobre un trípode.
el consultante oferia un sacrifici cruent al deu, el qual era conduït pels dos sacerdots i els seus assistents; anticipadament, la víctima era rosada en aigua freda i, si no tremolava, la consulta a l'oràcul era anulada (en el risc, si no, de matar a la Pitia: ella no podia contradir este signe diví que donava o no el seu acort);
el consultante feya la seua pregunta a la Pitia, qüestió que els sacerdots entregaven a sovint en forma (a fin de que ella adoptara la forma d'una alternativa);
la Pitia, finalment, tornava l'oràcul del deu que parlava a través d'ella; esta resposta devia ser pronunciada de modo clar per abdós sacerdots d'Apolo. Segons els testimonis, com els de Plutarco, la Pitia no era visible, i no se sentia més que la seua veu.

Per lo vist, la Pitia estava en un estat de entusiasme, és dir, d'inspiració divina; la llegenda contava que els efluvios màgics sorgien en el temple, i que eren els responsables de l'estat de la Pitia. Segons els historiadors grecs, que no varen fer més que repetir les llegendes, estos efluvios haurien inclús espentat al suïcidi als pastors i als simples mortals que ho hagueren respirat per encert. Convenia puix que ella, per a rebre l'inspiració divina, fòra pura, verge, i duguera una vida sana. El seu esperit devia estar disponible, calme i seré, a fin de que la possessió pel deu no fora rebujada, en el risc de dur-la a la mort.

Despuix de l'Antiguetat, moltes hipòtesis han intentat explicar els pretesos trances de la sacerdot, pero les proves concretes o textuals sempre han faltat. S'ha dit de la Pitia que estava en el ádyton del temple. Ara be, si les excavacions actuals en Delfos no permeten reconstruir en precisió lo que era este ádyton (va ser arrasat per diferents invasores i pels cristians), les teories més comunes admeten que es tractava d'una part més baixa i no d'una sala secreta situada baix del temple, encara menys d'un precipici. Cap clavill és tampoc visible.

Una atra teoria reconstituye el ádyton no com una sala, pero sí com un clot obert. Si el ádyton era una cripta, com és el cas del temple de Zeus, els registres procedents de les excavacions haurien revelat rastres ínfims, mentres que en este cas no és aixina. Els arqueòlecs es varen desanimar davant esta absència total d'elements. Pero si no es troba ni es recobra res és que possiblement no ho va haver. El ádyton va ser consagrat a un lloc, després es va construir el temple entorn, pero varen deure deixar el clot en estat brut, sense sostre. La Pitia podia percebre la porta del temple des de lo alt del seu trípode, un temple de 63 metros de llongitut... No obstant, els autors antics parlen de «baixada» en el ádyton, d'una «obertura», d'un «orifici». El ádyton provablement era una cavitat simple, en un clot en mig i el trípode dalt. El temps taponó el clot i es va omplir de herbes. El ádyton era prou ample com per a contindre el trípode, el ónfalos, un pla de llorers, la tomba de Dioniso, una estàtua d'Apolo i un lloc a on el consultor s'assentava. Plutarco, Estrabón, Platón, Pausanias, Diodoro Sículo i molts atres testics varen deixar la seua visió d'este lloc.

S'ha dit que els cristians es burlaven d'esta sacerdot i del cult, descrivint a la Pitia com una loca rabiosa, babeante, embriagada de vapors de sofre, posseïda psíquicament pel Maligne que s'introduïa en ella per la seua vagina. Tals injúries es troben, per eixemple, en Orígens o en Juan Crisóstomo. Esta visió no coincidix en absolut en la que els grecs nos han transmés de la sacerdot. No s'ha trobat en Delfos cap fissura baixe el temple d'Apolo, ni cap atra exhalació natural. Encara que incoherent en els fets històrics, esta image de la Pitia es va impondre a l'imaginari colectiu. De fet, no és rar trobar tal alusió a la Pitia en els treballs d'investigació més sérios o be alguna alusió a emanació gaseoses, no existint prova alguna efectiva.

Paper polític de l'oràcul de Delfos

Ademés d'un paper religiós principal en el món antic — l'oràcul d'Apolo no era consultat exclusivament pels grecs — els oràculs de la Pitia han tingut un lloc important en l'organisació política grega. Tres fets curiosos són notables concernents a l'opinió que el deu se supon tenia del poder grec. L'oràcul no era sempre sostingut per les accions del seu poble.

Durant les guerres mèdiques, Atenes va consultar a l'oràcul en 490 a. C., per a preguntar si era bo que Esparta li ajudara. L'oràcul va pronunciar una resposta negativa, ya que l'intervenció del espartiata Leónidas I en les Termópilas en 480 permetria als atenienses guanyar temps per a conseguir la victòria en Salamina (victòria que es va deure a un oràcul de la Pitia, que havia aconsellat construir un mur de fusta, lo que simbòlicament, representava a la flota ateniense concentrada en la bocana del port de Salamina). S'acusa a la Pitia de medizar (μηδίζειν / mêdízdein), de «parlar en favor dels medos».

El segon oràcul destacable va tindre lloc durant les guerres del Peloponeso, que varen enfrontar a Atenes i Esparta; est donava clarament la raó als espartanos. S'acusa esta volta a la Pitia de laconizar (λακωνίζειν / lakônízdein), de «parlar en favor de Lacedemonia», l'atre nom de Esparta.

Durant les conquistes de Filipo, l'oràcul, del costat del «bàrbar», és acusat de filipizar (φιλιππίζειν / philippízdein).

L'oràcul es mostra sobretot receloso del vis a vis dels atenienses. En efecte, se sofria segur les influències del poble de Delfos, pro aristócrata i prou conservador. Açò explica sense dubte per qué la Pitia és a sovint mostrada desfavorable a Atenes: la democràcia no era una olor de santitat en esta regió del món grec.

Paper espiritual i intelectual de l'oràcul de Delfos

Si ben a sovint desfavorable a Atenes, l'oràcul havia recolzat la seua acció colonizadora. És aixina que la llegenda informa de que la colónia de Cirene, en Líbia, va ser fundada gràcies a un oràcul: un cert Batos estava afligit per un tartamudeo. L'oràcul li havia aconsellat per a la seua curació fundar una ciutat en Cirene; en fer-ho va vore un lleó. La por causada per esta trobada fortuïta li va curar definitivament d'este afligiment. Existixen numerosos eixemples d'este tipo.

La ciutat de Delfos, per una atra part, va eixercitar en l'Antiguetat un paper econòmic important: ciutat molt freqüentada, els diners circulava allí (el de les taxes per consulta, numerosos tesors oferits per les ciutats que l'oràcul havia «favorit», ofrenes, les compres de víctimes sacrificiales que solament els venedors de la ciutat podien vendre, etc.). Varen aparéixer, per a administrar este fluix monetari creat per les consultes oraculares, cambistas i prestamistes. És ademés en Delfos, en el VI, a on els primers bancs fan la seua aparició.

Apolo no era, per una atra part, l'únic deu resident en Delfos: Dioniso es dia que passava allí el hivern i Atenea era també adorada; la coexistència d'estos cults feya dir als antics que la presència de l'oràcul era una garantia de respecte mutu.

La ciutat de Delfos estava banyada en un clima de pietat i d'efervescència intelectual. Allí es despullava de les seues caraces socials, en l'image d'Apolo que, en fundar la ciutat, va deure purificar-se de la mort de Pitó. La filosofia era practicada i fomentada, i és un oràcul de Delfos el que hauria espentat a Sócrates a ensenyar, en acabant de que un dels seus discípuls hauria informat que el seu mestre era el més sapient dels hòmens. Varis lemes filosòfics adornaven la ciutat: «res en excés» (μηδὲν ἄγαν / mêdén ágan), inculcant la mesura i el rebuig dels excessos, «coneix-te a tu mateixa» (γνῶθι σεαυτόν / gnỗthi seautón), en el frontón del temple d'Apolo, màxima que ensenyava l'importància de l'autonomia en la busca de la veritat (fòrmula que Sócrates repetirà pel seu conte en el Cármides) i la de l'introspecció, aixina com una estranya «Ε», també sobre el frontón del temple i sobre que el seu significat els grecs es varen interrogar durant llarc temps, i que podria ser una manera d'anotar la paraula εἶ iĩ, «tu eres», sobreentendida com «tu també tens una part divina». Siga lo que siga, la presència de l'oràcul ha fet de Delfos un lloc per excelència de revelació d'un mateixa.

Vore també

Bibliografia

Fonts primàries

Sobre l'oràcul grec

Bibliografia en anglés

Bibliografia en francés

Este artícul conté una traducció derivada de «Oráculo griego» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.