Ceràmica ática
La ceràmica ática designa la producció de ceràmica en la regió de Ática, en centre en l'antiga Atenes. En prop de 20 000 peces de figures negres i roges, constituïx la colecció ceràmica més gran de l'antiga Grècia.[1] Els alfareros àtics es varen beneficiar de l'excelent argila del Ática per a produir peces de gran calitat. Les figures negres tenen un recobriment negre, uniforme i lluent com l'alquitrà, mentres que les roges tenen un intens color de terracota, obtingut gràcies al contingut de ferro de l'argila, meticulosament suavisada. La pell de les dònes sempre es pintava en color blanc opac, el qual va ser usat freqüentment per a detalls individuals en representacions de cavalls, vestits i ornaments. La ceràmica en les antigues civilisacions tenia un valor capital en ser un element imprescindible per a diferents negocis. Els tallers àtics de ceràmica eren indústries que generaven riquea i prosperitat. A pesar del caràcter industrial de les diferents tipologies ceràmiques, el recobriment pictòric podia ser de caràcter exclusiu. És per això que en la via Sagrada d'Atenes que conduïa a l'Acrópolis, a on s'enaltia els millors pintors i escultors, també es va colocar un acroterio d'Eufronio junt a una estàtua de Miró. La diversitat de pintures en la ceràmica ha servit als historiadors per a establir els processos parals que els artistes fan en la pintura i en l'escultura, branques de l'art en que han sobrevixcut menys obres.[2] En este sentit, cal recordar que va ser la pintura de l'art més prestigiado en la Grècia clàssica, pero l'art del que menys vestigis queden. És per això que la ceràmica sol mostrar en cert retart les innovacions o alvanços de la pintura. Els més destacats artistes àtics varen elevar la pintura de gots a la categoria d'art gràfica, pero un gran número eren de calitat mija i produïts per al mercat de consum massiu. L'extraordinària significancia de la ceràmica ática es deu al seu repertori casi interminable d'escenes que cobrixen una àmplia gama de temes. Estes proporcionen rics testimonis sobretot pel que fa a la mitologia, pero també referent a la vida quotidiana. Per una part, pràcticament no hi ha imàgens que es referixen als acontenyiments contemporàneus. Tals referències són evidents solament ocasionalment en forma d'anotacions, per eixemple quan les inscripcions kalos s'incloïen en un got. Les peces varen ser produïdes per al mercat intern, per una part, i eren importants per a les celebracions o per als actes rituals. Per un atre costat, també varen ser un important producte d'exportació venut en tota l'àrea mediterrànea. Per esta raó la major part dels gots provenen de les necròpolis etrusques.[3] La ceràmica ática va tindre molt bo acolliment en Itàlia, es considera que el sur peninsular va rebre una immigració d'alfareros atenienses en la segona mitat d'el V Esta influència queda palesa en poblacions com Lucania, Apulia i l'estil cridat ceràmica campana.[4] Aixina va escomençar el fort descendimiento de l'economia ateniense, ya no exportava ceràmica, orfebreria o inclús material de construcció com a rajoles i teixixques en antigues regions tributàries. La producció local satisfea les pròpies necessitats i aumentava l'independència respecte a Atenes.[5]
Una indústria tan important dispon de jaciments destacables. En el cas d'Atenes destaquen el Ceràmic i el Dípilon, dos necròpolis propenques. El Ceràmic se situa en el barri dels alfareros en el noreste de la Acrópolis d'Atenes, i el Dípilon és un cementeri fòra de la muralla de la ciutat.[6]
Tècnica
Quan s'havia donat forma a l'argila es deixava secar el got fins que no estiguera molt blana per a que no es desmontara i tampoc tan dura que no permetera treballar-la. A partir d'eixe moment es prodcedía a la decoració.[7]
La tècnica de les figures negres consistia en pintar siluetes sobre el fondo de l'argila. A través d'incisions es realisaven els detalls. Als gots de major calitat solia afegir-se'ls els colors negre i blanc.[8]
La tècnica de les figures roges invertia el procés: les figures es deixaven sense pintar fins que en el fondo s'havia aplicat el color negre. Les composicions en esta tècnica eren una miqueta més difícils, ya que calia saber clara i prèviament cóm devia ser el producte final abans d'escomençar en la decoració. S'utilisaven molt els dissenys preliminars en els gots; ademés es va introduir per a ajudar en les composicions, l'anomenada “llínea de contorn”, que s'utilisava per a delimitar el contorn exterior de les figures reservades en roig. Servia d'ajuda als pintors per a tindre una idea de l'aspecte contra el fondo negre barnizado. En realitat no s'aplicava un barniz, sino que per mig d'un procés extra de levigado es purificava l'argila per a la fabricació dels gots.[8]
Cocció
El procés de cocció, era únic i estava dividit en tres fases:
- Oxidació: calfament del forn fins a uns 750 graus centígrats, lo que propiciava l'entrada d'aire en la cambra. El barniz negre i l'argila reservada absorbien l'oxigen i es tornaven rojos.[8]
- Cocció reductora o reducció: Aument de la temperatura del forn fins a prop de 900 graus, lo que produïa fum en la cambra del forn i impedia l'entrada d'oxigen. Fase crítica de la cocció, puix feta correctament sofria el engobe alteracions químiques passant per un procés cridat sinterisació, és dir, es vitrificaba perdent la porosidad. La superfície de la peça ceràmica es tornava grisa/negra durant el procés reductor.[9]
- Oxidació: La temperatura es baixava a nivells inicials i entrava de nou oxigen en la cambra del forn. Si la reducció s'havia fet correctament, les zones reservades i les de barniz negre reaccionaven de forma diferent davant l'entrada d'oxigen; les zones reservades ho absorbien i es tornaven roges, i les zones de barniz negre, que havien perdut la porosidad i per lo tant la capacitat d'absorbir oxigen, permaneixien negres.[10]
Este procés de cocció en tres fases era fart complicat, perque era difícil alcançar —i mantindre— temperatures molt altes en els forns de l'época. En conseqüència, els errors de cocció eren abundants, i les evidències arqueològiques proporcionen eixemples de ceràmiques mal cuites per un problema en la fase reductora.[10]
Ceràmica ática de figures negres
Primer periodo (633-570 a. C.)
En la década del 630 a. C. varen aparéixer els primers pintors àtics que varen utilisar les figures negres per al conjunt dels gots ceràmics. Época de la que ya es coneixen els noms dels artistes més destacats, com Nicóstenes o Exequias, abdós grans virtuosos del traç. La temàtica està dominada per la mitologia èpica, pero aumenta la representació d'atletes, convits, escenes galants, bodes, enterrament i escenes de la vida quotidiana.[11]
Atenes va importar de Corinto la tècnica de la figures negres i els frisos d'animals, dominants en aquella polis. També d'influència corintia varen ser les noves formes dels gots (copa, crátera) i els frisos narratius. A finals d'este periodo (635-570 a. C.), la representació del friso d'animals va tocar al seu fi.
Pintor de Neso
- Artícul principal → Pintor de Neso.
Este pintor rep el seu nom d'una de les seues obres, la que representa a les Gorgonas en mig d'un combat entre Heracles i Neso.[12] Va ilustrar prou ben el passage mitològic en la tècnica de figures negres (com el seu predecessor el Pintor de Berlín). A partir de descobriments fets en Atenes i en Egina, es va creure poder identificar-ho en un artiste més antic d'estil animalístico, que va ser cridat Pintor de la quimera, pel tema que va pintar un parell de voltes.[12] Atres excavacions realisades en el Ática, concretament en Vari, han evidenciat que no es tracta del mateix artiste, l'importància del qual pot actualment ser apreciada en el seu just valor.[12] John Beazley ho va cridar Pintor de la quimera i de Nets, forma ática del nom Neso, al que John Boardman li va assignar el nom de Pintor de Neso.[12]
Els seus primers gots recorden al Pintor de Berlín A 34, en una ornamentació «protocorintia».[12]
Va utilisar un disseny per al dibuix dels contorns (rostre de dònes, dents de lleó, etc.) i també va desenrollar les llínees incisas (dobles o triples). Va amprar poc el color blanc, a voltes per a la pell dels personages, en canvi va usar molt el roig per a les superfícies amples. Sabia cóm casar les millors característiques de la tradició ateniense en noves tècniques i temes pictòrics de Corinto. el ánfora de coll, Ánfora de Neso (c. 600 a. C.), got epónimo, sobre la seua esquena s'aprecia un nou tractament en el contorn de figures negres de la cadena floral que els artistes protocorintios dibuixaven normalment en el contorn.[12] El seu got epónimo no és el millor eixemple de la seua producció. Dita ánfora s'expon en el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.[10]
En les seues obres més tardanes, les rosetes incisas en el més pur estil de la ceràmica corintia de figures negres apareixen, convertint-se en la regla, lo que pot fer pensar que el seu periodo d'activitat es va estendre en l'últim quarto d'el VII, lo que testimonia la transción entre l'estil protocorintio i l'estil corintio en la seua madurea.[12]
Pintor de la Gorgona
- Artícul principal → Pintor de la Gorgona.
Els primers anys d'el VI varen supondre una revolució per al barri d'alfareros d'Atenes, que va conéixer una gran difusió de les seues ceràmiques. El Pintor de la Gorgona (600- circa 580 a. C.) va ser el successor més prolífic del Pintor de Neso. Va pintar poc sobre temes mitològics i humans, preferia els animals. Les seues eixecucions gogen d'un estil minuciós (són característics els lleons: hocico quadrat, mechones rayados, etc.). Les figures humanes que va pintar eren prou rígides; és per això que un dels seus gots, l'epónimo, és en el que es pot apreciar la primera escena completament figurativa: es tracta d'un combat de les Gorgonas perseguint a Perseo. El pintor de la Gorgona estava encara somés a l'influència de les traces pictòriques de Corinto.
Sófilos
Sófilos va ser l'últim d'esta generació i també el primer en firmar les seues obres (tres gots pintats, un com alfarero). Es va interessar més per les escenes mitològiques que les seues precedesores, no obstant els seus gots s'assemblen als del Pintor de la Gorgona. El seu estil ambiciós és tot menys precís.
-
La seua firma.
De 575 a 550 a. C.
Durant este periodo la representació d'escenes mitològiques i humanes devé la preocupació dels millors pintors (els frisos d'animals varen ser relegats a un segon pla). Els pintors de copes que reemplaçaven les figures d'animals per figures antropomórficas varen marcar l'etapa entre el Pintor de la Gorgona i Sófilos, i l'obra capital d'este periodo és el Got François (575-550 a. C.)
Copes de Siana
- Artícul principal → Copa de Siana.
Es varen beneficiar d'una gran difusió en el món panhelénico. Els principals pintors varen ser: el Pintor C (pel seu marcat accent corintio) i el Pintor d'Heidelberg, el grau del qual de mestrage era superior al del Pintor C.
-
Copa en torres de Siana.
Clitias
Es pot trobar alguna semblança entre l'obra de Clitias i la de les millors peces del Pintor C, pero el seu estil és prou més minuciós. Posseïa una gran domini dels colors i dels detalls. Els efectes, en conjunt, estaven molt ben eixecutats i transmetien emocions. L'utilisació del color blanc i del dibuix del contorn li convertia en l'hereu del Pintor de la Gorgona i de Sófilos. Va treballar principalment en el alfarero Ergótimos. És també en ell en qui compartix firma en el Got François, en una forma ceràmica nova: la crátera en volutes. Esta peça és l'obra capital d'esta época; els frisos animalísticos havien pràcticament desaparegut i varen ser reemplaçats per escenes mitològiques d'una gran varietat.
Ánforas tirrenas (565-550 a. C.)
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
De mediats a finals d'el VI
Tres artistes, la carrera dels quals es va estendre de 565 a 525 a. C., fins als inicis de les figures roges, representen l'apogeu de les figures negres atenienses, a nivell tècnic i estètic. Estos ceramógrafos varen ser Lido, Amasis i Exequias.
Lido
Subsistixen dos gots firmats ho Lydos («el bregue»), que a pese als seus orígens és altament provable que Lido naixquera en Atenes. La seua obra forma part d'un vast grup de gots, homogéneu a nivell estilístic, del que és difícil extraure la seua obra personal; se supon que estos gots varen ser la producció d'un taller les convencions estilístiques del qual varen ser definides pel bregue. La producció del seu estil és molt desigual, pero la seua duració va ser prou llarga.
-
Got de Lido.
Pintor d'Amasis
- Artícul principal → Pintor d'Amasis.
El pintor d'Amasis va ser delicat tant en el traç com en l'esperit, lo que contrasta en Lido («l'obrer»), i també en la dignitat d'Exequias. El seu estil va ser en part el de les figures negres áticas, encara que es poden apreciar afinitats en les pintures de les copes de Siana. Segons Hiedelberg, sobretot. Va realisar ceràmiques com alfarero i va firmar huit gots. Com a pintor de figures negres Amasis va ser original tant en les seues obres d'alfarería com en la seua paleta de colors; tal volta pels seus orígens orientals: Amasis és un nom egipcíac.
Exequias
- Artícul principal → Exequias (pintor).
Grup I
Els pintors del Grup I seguidors d'Exequias més que de Lidos o del pintor d'Amasis, en la segona mitat d'el VI, varen marcar una ruptura en la tradició dels anys 550 a. C., en les formes amprades, (domini del ánfora de panza, sorgiment del tipo A i el desinterés pels chicotets formats). També es varen caracterisar pel seu estil, encara que no tinguera la monumentalitat del d'Exequias. L'importància d'Exequias en l'història de la ceràmica grega es va deure al seu talent com a pintor i ceramista.
Pot presumir-se que constituïx l'auge del ánfora de tipo A. Va ser també provablement l'inventor de la crátera de càliç; la primera de la que es té constància és obra seua.
La seua activitat com a pintor va ser llimitada, i correspon al tercer quarto d'el VI No va fer cap concessió al naiximent de les figures roges, pero els primers pintors d'esta tècnica es varen basar en el seu treball.
- Exequias va aportar molt al esmero de l'eixecució de les seues figures roges, que proven la seua gran habilitat. Pero el caràcter reseñable de la seua obra és la majestuosidad cuasi-monumental que va saber donar a les figures, per l'eloqüència i l'originalitat de les seues composicions.
Per eixemple, va anar el primer en representar a Dioniso ocupant tot l'espai del tondo d'un kílix. Els seus héroes i els seus cavalls tenen una innegable dignitat. Va ser, en fi, el primer en introduir la presència divina en tots els dominis del pensament i de l'activitat humana en l'art ceràmic.
Els chicotets mestres
- Artícul principal → chicotets mestres (pintors de gots).
Els pintors de Siana estaven en el cim del seu art, quan les seues figures cobrien el major espai possible, al contrari que els seus successors. Varen donar prova d'esperit minimaliste: les seues decoració se situen en estrets frisos sobre gots de noves formes molt elegants.
Periodo de cohabitació en les figures roges
- Artícul principal → Pintor d'Andócides.
En 530 a. C. va ser inventada la tècnica de figures roges, segurament pel Pintor d'Andócides, qui pintava figures roges i en ocasions feya cohabitar abdós tècniques en el mateix got, com atres pintors «bilingües» d'este periodo (530-490 a. C.), en influències de diferents tècniques. No obstant, a pesar de l'invenció de les figures roges, estos pintors varen pintar les seues ceràmiques en figures negres.
Gots bilingües
- Artícul principal → Ceràmica bilingüe.
Ceràmica ática de figures roges
- Artícul principal → Ceràmica de figures roges.
És una tècnica de producció de gots ceràmics utilisada en la ceràmica grega, etrusca i en la romana dels primers sigles de la República. Esta nova tècnica va sorgir en Atenes en els anys 530 a. C. i va reemplaçar gradualment a la tècnica de la ceràmica ática de figures negres. Des de Grècia, es va propagar a la Magna Grècia, el precursor de la qual va ser el cridat Pintor de Pisticci. La seua difusió a lo largo y ancho d'el Mediterràneu, es va deure al bo acolliment que, estes peces d'excelent acabament i calitat, varen tindre entre les cultures de la perifèria mediterrànea, des dels escitas de les costes del mar Negra, fins a la península ibèrica, passant per l'important mercat etrusc. No solament varen servir com a objectes de prestigi a les distintes èlits de les aristocràcias indígenas, sino que des de finals d'el V, pero sobretot durant els primers 50 o 60 anys d'el IV, estes ceràmiques varen ser accessibles a una part considerable de les poblacions iberas urbanes del Alce, surest i alta Andalusia.[13]
Principi de la tècnica
Les imàgens de les escenes eren representades en color roig sobre fondo negre. Els detalls dels contorns de les imàgens o de part d'estes eren evidenciades per llíneas negres, lo que permetia als pintors desenrollar els detalls de la perspectiva i de l'anatomia humana. A fi d'obtindre este resultat, el got era recobert de barniz d'argila depurada en el que es pintaven els motius decoratius. Despuix de la cocció el resultat era un got de figures roges sobre fondo negre. Una atra manera de procedir era per mig de l'aplicació de barniz roig despuix de la cocció del got sobre el qual s'aplicaria la pintura negra.
Vore també
- Ceràmica protoática
- Ceràmica grega
- Grup pioner
- Ceràmica de fondo roig coral
- Tipologia de gots grecs
- la ceràmica etrusca del periodo helenístico que és importada i modificada, copia les ceràmiques áticas per al seu propi us i exportació.
Referències
- ↑ John Boardman: Schwarzfigurige Vasen aus Athen, von Zabern, Mainz 1979, S. 7.
- ↑ Bianchi Bandinelli y Paribeni, 1998, pp. 35-36.
- ↑ (1996–2003).Der Neue Pauly (DNP).Metzler.Stuttgart:12
- 274–281.
- ↑ Barral, 1988, p. 181.
- ↑ Bianchi Bandinelli y Paribeni, 1998, pp. 81-382.
- ↑ Storch de Gràcia, 1999, p. 118.
- ↑ Rodríguez y Mannack, 2019, p. 21.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Rodríguez y Mannack, 2019, p. 22.
- ↑ Rodríguez y Mannack, 2019, pp. 22-23.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Rodríguez y Mannack, 2019, p. 23.
- ↑ Jòdar, 1996, p. 21.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 Boardman, 1996, p. 15.
- ↑ García Cano, José Miguel i Gil González, Francisco (2009). La ceràmica ática de figures roges: tallers i comerç (sigle IV a. C.), pp. 140.
Bibliografia
- John Boardman (trad. Anne Duprat), Els Vases athéniens à figures noires (Athenian Black Figure Vases), Thames & Hudson, coll. «L'Univers de l'art», París, 1996 (primera edició en 1974, revisat en 1991). ISBN 978-2-87811-103-6
- Els vases athéniens à figures noires (en francés). ISBN 978-2-87811-103-3.
- John D. Beazley, The Development of attic Black Figure (1951)-Attic black figure Vase Painters (1956)
- G. M. A. Richter, Archaic Greek Art (1949)
- (2019) La ceràmica ática i la seua historiografia, Coimbra: Universidade de Coimbra. ISBN 978-989-26-1533-2.
- (1996) Història de la pintura i de l'escultura, Barcelona: Edicions Altaya. ISBN 84-487-0229-8.
- (1998) L'art de l'antiguetat clàssica, Grècia, Madrit: Edicions Akal. ISBN 84-460-0618-9.
- (1999) «L'art grec (I)», Història de l'Art. ISBN 84-7679-403-7.
- (1988) Història universal de l'art, L'antiguitat clàssica (en català), Editorial Planeta. ISBN 84-320-6702-4.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre la ceràmica ática.- Este artícul conté una traducció derivada de «Céramique attique à figures noires» de Wikipedia en francés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Céramique attique à figures rouges» de Wikipedia en francés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Black-figure pottery#Attica» de Wikipedia en inglés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- L. D. Caskey i John D. Beazley: Attic Vase Paintings in the Museum of Fine Arts, Boston (Pintures en vasijas áticas del Museu de Belles arts de Boston).
- Text anglés en el Proyecte Perseus.
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre ceràmica grega antiga en el Museu de Belles arts de Boston.
- BUITRON-OLIVER, Diana: Attic Vase Painting in New England Collections (Pintures en vasijas áticas de les coleccions de Nova Anglaterra).
- Text anglés en el Proyecte Perseus.