Gorgona

Gorgona

Gorgona corrent; ánfora, Munich, Staatliche Antikensammlungen 2312 (c. 490 a. C.)

En la mitologia grega, una gorgona —o gorgonas en plural— (en grec antic γοργώ, gorgō o γοργών, gorgōn, açò és «terrible» o «horrendo») era un desapiadat mònstruo femení al mateix temps que una deidad protectora procedent dels conceptes religiosos més antics. El seu poder era tan gran que qualsevol que intentara mirar-la quedava petrificado, per lo que la seua image s'ubicava en tot tipo de llocs, des de temples a cráteras de vi, per a propiciar la seua protecció. La gorgona duya un cinturó de serps, entrellaçades com una hebilla i confrontades entre sí. La gorgona ocupava elloc principal del frontón del Temple d'Artemisa en Corfú. Es tracta d'una de les més antigues expressions d'escultura en un frontón de Grècia, estant datat c. 600 a. C. A sovint s'utilisa el terme en singular, la Gorgona, per a referir-se solament a Medusa. Higino és l'únic autor que es referix en masculí al Gorgon o Gorgón, com un patronímico per a referir-se a les gorgonas. Els mits sobre catasterismes nos parlen de la ‘gorgona’ Aix, que mescla elements de la gorgona i la égida.

Característiques i variants

Homero nos parla d'una sola gorgona pero Hesíodo ya parla de tres: Medusa (Μέδουσα), Esteno (Σθεννώ) i Euríale (Εὐρυάλη). Medusa, única mortal d'elles, tenia serps venenoses en lloc de cabells com a castic per part de la deesa Atenea. Esta image es va fer particularment famosa gràcies a Les metamorfosis d'Ovidio, si be la gorgona apareix en els registres escrits més antics de les creències religioses de la antiga Grècia, com en les obres homéricas. Ademés en la Odissea es vincula a la gorgona en el inframón.

Sobre l'ascendència de les gorgonas es diu que estes eren filla de Forcis i Ceto. Higino primer diu que de Gorgon i Ceto varen nàixer Esteno, Euríale i Medusa; que del jaganta Tifó i Equidna varen nàixer, entre uns atres, la gorgona; i també que Medusa és filla de Gorgon. Eurípides alega que la gorgona és filla de Gea, sense especificar el consorte. Una versió tardana nos diu que les tres gorgonas eren filles de Forcis i la nimfa Cretis o Crétide.

Sobre elloc a on moraven les gorgonas, tampoc hi ha una tradició establida. Hesíodo diu que viuen a l'atre costat de l'ilustre Oceà, en el confín del món cap a la nit, a on es troben les Hespérides. La Cipria supostament diu que viuen a l'atre costat de l'Oceà, en una illa rocosa cridada Sarpedón. Esquilo diu que vivien en les planures gorgóneas de Cístene i també en ellac Tritonis, al nort d'Àfrica. Finalment Píndaro diu que moraven en les terres dels Hiperbóreos.

Sobre la seua capacitat de petrificar i les serps per cabellam ya les fonts arcaiques discrepaven. Alguns diuen que solament Medusa tenia eixa capacitat i uns atres que les tres gorgonas podien petrificar. Encara que sempre s'associa a Medusa en el cabellam de serps en atres fonts es diu que totes les gorgonas eren alades i posseïen serps per cabells.

Erro al crear miniatura:

La gorgona, flanquejada per lleonas i mostrant el seu cinturó de serps, tal com apareix en el frontón del temple del VII a. C. expost en el Museu Arqueològic de Corfú.

Texts clàssics

Representació d'una gorgona en el seu fill, Pegàs, del sigle VII a. C. Museu arqueològic regional Paolo Orsi, Siracusa.

Gorgona en el torra espiral de la crátera de Vix, c. 500 a. C., un artícul comercial o de regal excavat de la tomba d'una dòna en França en 1953 per Pierre Jouffroi.

Representació de les gorgonas en un ánfora del VII a. C. exposta en el Museu Arqueològic d'Eleusis.

Les gorgonas són a voltes representades en ales d'or, garres de bronze i claus de javalí, pero els seus atributs més comuns són les dents i la pell de serps. Es dia que els oràculs més antics eren protegits per les serps i les imàgens de gorgonas s'associaven a sovint en estos temples. Les lleonas i les esfinges també s'associaven freqüentment a les gorgonas. La seua poderosa image va ser adoptada per les imàgens i mits clàssics de Zeus i Atenea, potser com a continuació d'una iconografia més antiga.

En els texts homéricos

Homero, autor de les fonts més antigues, parla solament d'una gorgona, el cap de la qual està representada en la Ilíada com a subjecta a la égida de Zeus:

Va suspendre dels seus muscles l'espantosa égida floqueada que el terror corona: ... allí el cap de la Medusa, mònstruo cruel i horripilante, portento de Zeus que du la égida.

El seu equivalent en la terra és un artilugio de l'escut d'Agamenón:

El broquel estava coronat per la Gorgona, de salvage aspecte i fera mirada, a la que rodejaven Deimos («el Terror») i Fobos («la Fugida»).

Encara que la datació dels poemes homéricos sempre ha segut controvertida, s'accepta que «la Ilíada i la Odissea daten de finals del sigle IX o principis del VIII a. C., sent la primera anterior a la segona, potser per vàries décades.» Es presumix que varen existir com una tradició oral que va terminar sent arreplegada en registres històrics. Inclús en eixa época tan primerenca la gorgona apareix com un vestigi dels poders antics que varen precedir a la transició històrica a les creències dels grecs clàssics, mostrada en el cofre d'Atenea i Zeus. En la Odissea, la gorgona és un mònstruo del inframón:

... el pàlit terror es va apoderar de mi, tement que l'ilustre Perséfone no m'enviara del Hades el cap de Gorgona, horrendo mònstruo.

En els texts hesiódicos

Sobre el 700 a. C., Hesíodo ya incrementa el número de gorgonas a tres en el seu Teogonía:

«A la seua volta Ceto va tindre en Forcis a [...] les gorgonas que viuen a l'atre costat de l'ilustre Oceà, en el confín del món cap a la nit, a on les Hespérides d'aguda veu: Esteno, Euríale i la Medusa desventurada; esta era mortal i les atres immortals i exentes de vellea les dos. En ella sola es va gitar el d'Azulada cabellam (Poseidón) en un suau prat, entre primaverals flors. I quan Perseo li cercenó el cap, de dins va brotar l'enorme Crisaor i el cavall Pegàs».

I també les cita en L'escut d'Heracles:

«Aquell, el Danaida Perseo, estava en tensió com qui corre i és assut de la por. Darrere d'ell, les gorgonas horrendas i indecibles es precipitaven ansioses d'agarrar-li. A la seua marcha sobre el pàlit acer, resonava l'escut en gran tamborinada, aguda i sonoramente. En la seua cintura, dos serps suraven incurvando els seus caps cap a davant; corno darts llançaven la seua llengua les dos i donaven furioses dentellades en les dents, mirant de forma salvage. Sobre els horribles caps de les gorgonas s'agitava un terrible pànic».

En la tragèdia

Dins de la tragèdia ática també se nos parla de les gorgonas. Eurípides considerava que «la Terra va parir a gorgona, terrible mònstruo», que ajudara als jagantes en la seua lluita contra els deus olímpics. Esquilo, (c. 525–456 a. C.) per la seua banda, advertix a Perseo i li encomana que: «travessa la tamborinada de la mar fins que hages aplegat a la planura de les gorgonas, en Cístene, a on habiten les Fórcides [Grayas], tres velles donzelles en figura de cisne que tenen un ull i una dent per a les tres. Ni el sol en els seus rajos les mira jamai, ni de nit la lluna. Prop d'elles hi ha tres germanes alades, en cabellam de serps. Són les gorgonas, odiades pels mortals, puix no hi ha mortal que, si les mira, conserve l'alé. Tal és l'advertència que et faig».

En Diodoro Sículo, Ovidio i Pausanias

Segons el poeta romà Ovidio (Les metamorfosis), solament Medusa tenia serps en el pèl, per la maldicció d'Atenea. Excitat pel color dorat dels cabells de Medusa, Poseidón la va violar en el temple de la deesa, qui enfurida per la profanació va transformar el seu cabellam en serps. Pausanias, el geógrafo del II, dona els detalls d'on i cóm estaven representades les gorgonas en l'arquitectura i l'art grecs.

Sembla que Diodoro considera les amazones, les gorgonas i els atlantes com a subjectes històrics en oposició als personages de la mitologia atlante. Diu que varen existir, puix, en Líbia, més races de dònes belicosas i admirades grandemente per la seua valentia: el poble de les gorgonas, contra el qual es diu que va marchar Perseo, se nos ha transmés com a extraordinari en vigor; l'haver portat a terme el fill de Zeus, el millor dels grecs de la seua época, l'expedició contra elles com la seua més gran ardit, qualsevol ho prendria com a prova de la superioritat i de la força de les dònes abans citades; també la valentia d'estes de les que es va a parlar ara en la nostra història té una superioritat sorprenent comparada a la naturalea de les nostres dònes.

En texts tardans

Tzetzes també les assimila en uns atres démones ctònics:

«Diuen que hi havia una volta tres gorgonas. Les tres tenien un sol ull que els permetia vore. Les tres tenien ales i làmines peludes com de dragó. I la ferocitat de la seua mirada convertia en pedra a tot el que les mirava. També les criden mormolicias, com Aristófanes diu en alguna part. «valent com una Mormo». Pero Tzetzes creu que mormólice significa «nit»» i Mormo significa «obscuritat».

Una versió tardana nos diu que les tres filles de Forcis veen en un sol ull, i els que les miraven es convertien en pedra. Per esta raó varen ser cridades gorgonas, perque la ‘por’ és cridada ‘gorgona’. De fet, les tres germanes eren de singular bellea (unius pulchritudinis); per això es diu que veen en un sol ull. Ademés, eren molt riques en terres. Per això li les cridava gorgonas, de ge oreges, és dir, ''cultivadores de la terra'', puix ge en grec significa ‘terra’ i en llatí orgia significa ‘cultiu’. Quan el seu pare va morir, Medusa, la filla filla major, va rebre el seu regne per successió. Perseo, el rei d'Àsia, la va matar i va prendre el seu regne. Esteno significa ‘debilitat’; Euríale significa ‘gran profunditat’ i Medusa ‘locada’ o ‘oblit’. Perseo és considerat una forma de virtut; va matar a la gorgona en l'ajuda de Minerva perque la virtut supera totes les pors en l'ajuda del saber.

Perseo i Medusa

Artícul principal → Medusa (mitologia).

Estàtua d'una gorgona (Museu Arqueològic de Parikia, Desocupacions).

En la Biblioteca mitològica d'Apolodoro es proporciona un bon resum del mit de les gorgonas. Ajudat per Hermes i Atenea, Perseo va marchar a la trobada de les gorgonas. En una hoz d'acer rebuda d'Hermes va aplegar volant a l'Oceà i va sorprendre dormides. Medusa era l'única mortal, per això Perseo va ser enviat a buscar el seu cap. Les gorgonas tenien caps rodejats d'escates de dragó, grans claus com de javalí, mans broncíneas i ales dorades en les que volaven; petrificaban a qui les mirava. Perseo es va detindre junt a elles encara dormides i, guiada la seua mà per Atenea, tornant la mirada cap a l'escut de bronze en el que es reflectia l'image de la gorgona, la va decapitar. Perseo va guardar el cap de Medusa en el talego i va mamprendre la tornada. Les atres gorgonas varen despertar del seu somi i ho varen perseguir, pero no podien vore-ho puix anava cobert en el yelmo. Alguns diuen que Medusa va ser decapitada a causa d'Atenea, puix esta gorgona havia volgut rivalizar en bellea en ella. Quan Polidectes va vore que Perseo era tan valent, va començar a témer-li i va intentar matar-ho per mig d'un engany, pero Perseo va descobrir les seues intencions i li va mostrar el cap de la gorgona, i aixina el seu cos va quedar convertit en pedra.

Es diu que de la sanc que manava del coll de Medusa en el desert esguitat va donar vida entre les arenes en la forma de serps planes de moltes classes, i aixina eixa terra encara pula en serps mortals fins al dia d'hui. Es diu que la égida era la pell de la gorgona Medusa, a la que Atenea desolló en acabant de que Perseo li decapitara. Segons una atra versió Perseo va enterrar a Medusa en el mercat d'Argos. Quan Perseo va retornar a Grècia en el cap de la gorgona, les gotes de sanc que varen caure a la mar es varen convertir a l'instant en el coral conegut com “gorgonia” mentres que les que varen caure en el desert es varen transformar en serps. Segons una tradició, Perseo o Atena varen usar el cap de Medusa per a petrificar a Atles, transformant-li en els montes Atles, que subjectaven el cel i la terra.

Poders protectors i curatius

En l'Antiga Grècia s'usava en freqüència un Gorgoneion (cap de pedra, gravat o dibuix d'un rostre de gorgona, a sovint en serps descollant salvajemente i en la llengua fòra dels seus claus) com símbol apotropaico que s'ubicava en portes, murs, sols, monedes, escuts, corazas i làpidas en l'esperança d'alluntar el mal. A este respecte les Gorgoneia són semblades a les a voltes grotesques cares dels escuts de soldats chinencs, usats també en general com a amulet o protecció contra el mal d'ull. En algunes de les representacions més toscas, la sanc corrent baix el cap pot considerar-se per error com una barba. Encara que les gorgonas puguen transformar a tot lo que les miren directe als ulls en pedra. No significa que no existixquen excepcions, puix els que solien ser immune a la seua maldicció, eren els manats per Hades a que vigilen a els qui furten les seues ànimes atrapant-les en pedra. Estos vigilants són els conegut dimonis o ànimes en cos.

Asclepio va aplegar a ser molt hàbil en l'ocupació de medicaments. No només curava als malts, sino que ademés Atenea li va donar dos redomas en sanc de la gorgona Medusa; en l'extreta de les venes del seu costat esquerre podia resucitar als morts, en l'extreta del seu costat dret podia matar instantàneament. Uns atres diuen que Atenea i Asclepio es varen repartir la sanc entre abdós: ell'utilisava per a salvar la vida, i ella per a destruir la vida i instigar guerres. Atenea havia donat anteriorment dos gotes d'eixa mateixa sanc a Erictonio, una per a matar i l'atra per a curar, i va nugar les redomas al seu cos de serp en cintes dorades. Es dia que Heracles havia obtingut un mechón del cabell de Medusa, que posseïa els mateixos poders que el cap d'Atenea i li l'havia donat a Estérope, la filla de Cefeo, com a protecció per a la ciutat de Tegea contra els atacs. D'acort en l'idea posterior de Medusa com una bella donzella, els cabells de la qual havien segut transformats en serps per Atenea, el cap es representava en les obres d'art en un rostre maravellosament bell, envolt en el tranquil repòs de la mort.

Orígens

Gorgona protectora en l'escut d'Aquiles en el seu enterrament per Tetis. Hidria corintia de figures negres, 560–550 a. C., Museu delouvre.

El concepte de la gorgona és com a mínim tan antic en la mitologia com Perseo i Zeus, si ben alguns investigadors creuen que la deesa té orígens primitius en l'antiga religió grega. L'arqueòloga Marija Gimbutas va creure vore el prototip del Gorgoneion en els motius artículs neolítics, especialment en les vasijas antropomórficas i caraces de terracota en incrustaciones d'or. Els ulls grans i centelleantes són un símbol denominat «ulls divins» per Gimbutas, que apareixen també en la lechuza d'Atenea. Poden ser representats per espirals, rodes, círculs concèntrics, esvásticas, etcétera. Els claus de les gorgonas són com els de les serps i provablement procedixquen dels guardians estretament relacionats en els conceptes religiosos grecs primitius en els centres oraculares.

Usos de la paraula

En paleontologia destaca l'us de la paraula "górgona" per a la descripció de la família de reptils mamiferoides coneguda com "gorgonópsidos".

Vore també

• Gorgoneion
• Medusa

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre les gorgonas.

• BULFINCH, Thomas: Mitologia de Bulfinch (Bulfinch's Mythology).
  • I: L'era de la faula o Històries de deus i héroes (The Age of Fable o Stories of Gods and Heros, 1855).
    • I, 15: Les Grayas i les Gorgonas; Perseo i Medusa; Atles; Andrómeda (The Grææ and Gorgons - Perseus and Medusa - Atles - Andromeda): sacred-texts. com/cla/bulf/bulf14. htm text, en anglés, en el sacred-texts. com lloc de l'Internet Sacred Text Archive.
    • wikisource. org/wiki/The_Age_of_Fable/Chapter_XV El mateix text en Wikisource.
      • wikisource. org/wiki/Hist%C3%B3ria_da_Mitologia/XV#As_Greias_e_as_G%C3%B3rgonas Traducció portuguesa en Wikisource.

• PALÉFATO: Sobre fenomens increibles (Περὶ ἀπίστων); XXXI: Sobre les filles de Forcis (Περὶ τῶν Φόρκυνος θυγατέρων).
  • wikisource. org/wiki/Histoires_incroyables_(Palephate)/32 Traducció de 1838, al francés, de Félix Van Hulst, de la Universitat de Lieja; en Wikisource.
    • wikisource. org/wiki/%CE%A0%CE%B5%CF%81%CE%AF_%CE%B1%CF%80%CE%AF%CF%83%CF%84%CF%89%CE%BD_(%CE%A0%CE%B1%CE%BB%CE%B1%CE%B9%CF%86%CE%AC%CF%84%CE%BF%CF%85)#p31 Text grec en Wikisource.

• ELWORTHY, Frederick Thomas.
  • A Solution of the Gorgon Myth, en Folk-Lore, vol. 14, 1903, pp. 212 – 242.
    • Text anglés en Wikisource.
  • A Solution of the Gorgon Myth, (Correspondence), en Folk-Lore, vol. 16, 1905, pp. 350 – 352.
    • Text anglés en Wikisource.