Anar al contingut

Heracles

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Heracles (desambiguació).
Per a les llegendes romanes d'Heracles vore Hércules.
Heracles (Museu del Vaticà).
Heracles, Deyanira i el Centauro Neso. Fresca antiga de Pompeya.

Heracles o Héracles[1] (en grec antic: Ἡρακλῆς),[2] cridat Hércules pels romans, és l'héroe[3] més célebre de la mitologia grega.[4] És especialment conegut per la seua força sobrehumana,[5] el seu caràcter heròic i civilizador, i pels seus extraordinaris ardits —en especial els dotze treballs.[6] L'iconografia ho representa com un adult robust i musculoso, armat en una clava d'acebuche[7] i coberta el seu cap en una pell de lleó.[8][9]

Considerat un semidiós pel seu orige,[10] va ser finalment divinizado despuix de la seua mort.[11] En l'antiga religió grega Heracles rebia dos tipos de cult: com a héroe i com a deu; el primer es practicava en libaciones i el diví, en temples i en sacrificis en el seu honor.[12] Per este motiu el poeta Píndaro ho va denominar: ἥρως θεός (hérōs theós), açò és, héroe-deu (‘héroe diví’).[13] Heródoto, per la seua banda, ho va incloure entre els deus olímpics.[14] És per això que ya en les fonts arcaiques s'usa una paradoxa ontològica: l'ombra (εἴδωλον) d'Heracles residix en l'inframón com a héroe mentres que la seua part divina conviu en l'Olimp.[15]

La tradició més comuna diu que Heracles és fill de Zeus i la mortal Alcmena, aixina com fill adoptiu d'Amfitrió i bisnieto de Perseo.[16] En nàixer va ser cridat Alceo (Ἀλκαῖος) o Alcides (Ἀλκείδης), en honor al seu yayo Alceo;[17] nom que evoca l'idea de «força» (en grec: ἀλκή).[18] En la seua edat adulta va rebre el nom en que li'l coneix, a través de la Pitia, per a indicar la seua condició de servidor de la deesa Hera, puix Heracles significa: «glòria d'Hera» (Ἥρα i κλέος).[19][20][21]

Heracles en la mitologia grega

Hércules i l'Hidra, per Antonio Pollaiuolo.

Héroe dorio

Heracles es tracta de l'héroe per antonomàsia celebrat en totes les regions d'influència grega, el paradigma de la virilitat i el adalid de l'orde olímpic contra els mònstruos ctònics. La seua extraordinària força és el principal dels seus atributs, pero també ho són el corage, l'orgull, cert candor i un formidable vigor sexual.[22]

Se li considera el ancestro dels reis d'Esparta (d'esta manera estos caudillos dorios es llegitimaven com aqueos)[23] i l'influència d'esta polis en la Grècia arcaica i clàssica va ser una de les raons de la difusió de la seua llegenda i el seu cult,[24] fent d'Heracles l'héroe dorio per excelència.[25]

El cicle heracleo

Abunden els relats mitològics sobre ell, i els més famosos són els dotze treballs. Les històries de les quals és protagonista formen un cicle —el cicle heracleo— que es va desenrollar constantment durant tota l'Antiguetat, motiu pel qual és difícil fer una exposició cronològica o siquiera coherent d'elles. Açò ho diferencia d'atres cicles mítics (com el tebano o el troyano).[26]

L'historiador francés Pierre Grimal, en el seu Diccionari de mitologia grega i romana, propon classificar-les en tres categories, a saber: 1) El cicle dels dotze treballs; 2) Els ardits independents dels mateixos; i 3) Les aventures secundàries ocorregudes durant la realisació dels treballs. Com a marc dels tres cicles apareixen els relats del seu naiximent i de la seua mort i apoteosis, relativament invariables en les diverses fonts.[26]

Sobre el Heracles ‘que aüixa els mals’,[27] era considerat un héroe benefactor del poble, es desplaçava d'un lloc a un atre erradicant el mal, eliminant bésties, tirans i lladres, aixina com les dificultats dels camins, i qualsevol atra desgràcia de la vida.[28] Se li crida «Ceramunte» (Κεραμύντης, Κεραμύντιος) puix és un guardià contra els mals;[29] i també «Palemón» perque va lluitar en Zeus.[30]

Fonts lliteràries i iconográficas

Les mencions més antigues d'Heracles apareixen en les obres d'Homero[31] i Hesíodo,[32] pero relats més o menys complets de les seues aventures són les obres de Psino de Lindo (natural de Rodas, i, per lo demés, desconegut),[33]

Pisandro de Cámiros (un atre poeta rodio, fl. ca. 640 a. C.)[34][35] i Paniasis d'Halicarnaso (V a. C.), autor d'una obra titulada Heraclea.[36] Totes estes obres, en excepció d'unes poques cites fragmentarias, s'han perdut. Els poetes posteriors, els seus comentaristes i, per últim, els mitógrafos de l'época helenística són, en l'actualitat, les úniques fonts escrites supervivents que relaten els ardits d'Heracles. El principal mitógrafo d'Heracles és Apolodoro, que la seua Biblioteca mitològica oferix el compendio més complet i sistemàtic del cicle heracleo;[37] Diodoro Sículo proporciona el relat més extens i elaborat,[38] mentres que Pausanias conserva numeroses tradicions locals i cultuals.[39]

Un auxiliar important per a l'estudi de les mateixes és l'iconografia, molt abundant, que arreplega els principals episodis de les llegendes. Iconografia que es prolonga des de l'época arcaica fins a la moderna. Com a mostra basta senyalar el friso del temple d'Apolo en Delfos[40] i la colecció del Museu del Prat.[41]

El filòsof cristià Clemente d'Aleixandria, qui ho considerava un home divinizado, cita la descripció del filòsof Jerónimo: chicotet de cos, fort i en els cabells erizados i també la de Dicearco qui ho descriu rígit com un leño, de llarcs cabells castanys, llaugerament canosos i en nas aguileña; afig que va viure cincuenta y dos anys i va terminar la seua vida rebent els honors funeraris en la pira del mont Eta.[42]

Cronologia mítica

La cronologia d'Heracles reflectix la tendència de les tradicions antigues a situar figures heròiques en un passat mític i dilatat. Esta disparitat temporal es deu a que els mits combinen fets llegendaris, genealogia heròiques i distints sistemes calendáricos, adaptant-se a contexts culturals variats i a la necessitat de vincular a l'héroe en events històrics i personages posteriors. Heracles és situat en la mitologia grega en una época anterior a la guerra de Troya, encara que la cronologia exacta varia segons les fonts. Segons Tzetzes, Orfeo i Heracles varen ser contemporàneus, vivint aproximadament cent anys abans del conflicte troyano.[43] Diodoro Sículo matisa que Heracles pertanyia a la generació immediatament anterior als troyanos, és dir, uns trenta anys abans del 1184 a. C., data tradicionalment associada a l'inici de la guerra de Troya.[44] Per un atre costat, Heródoto informa que, per als egipcíacs, Heracles era considerat un deu antic, i segons els seus registres haurien transcorregut dèsset mil anys fins al regnat d'Amasis.[45]

En el orfisme

En la tradició órfica Heracles és un agent còsmic i místic. Estos texts desenrollen una teogonía en la que els deus i héroes funcionen com a símbols de principis universals, i el mit té una dimensió filosòfica i teúrgica. Segons la teogonía atribuïda a Helánico —segons fragments recopilats per autors posteriors com Damascio i Proclo: de Hydros (‘les aigües primordials’) va nàixer un dragó triple, el cap central del qual és la del deu, mentres que les atres dos són bou i lleó. Este ser també rep el nom de Crono o Temps, simbolisant el devindre etern, i a la seua volta és cridat Heracles. Despuix Heracles-Crono apareix com incubador del ou còsmic, un símbol típic de l'orfisme que representa l'orige de totes les coses.[46]

Referències

  1. ↑ Els especialistes usen abdós grafies:
    • El terme com Heracles
    • Carlos García Gual (2003). Diccionari de mits, Espanya: Sigle XXI d'Espanya Editors, p. 172. ISBN 9788432311277.
    • William Smith (2009). Heracles, Gregory Zorzos, pp. 5-150. ISBN 9781448674237.
    • El terme com Héracles
    • Rodríguez Adrados, Francisco (2010). [1], 4.ª edició, Madrit: CSIC, pp. 13-16, 46, 54-55. ISBN 9788498767773.
    • Seneca (2001). [2] Tragèdies, Volum 1], Mèxic: UNAM, pp. XCIII, CVII, XCVII, CII.... ISBN 9789683663832.
  2. ↑ En grec antic: Ἡρακλῆς, Hēraklḗs; en grec modern: Ηρακλής, Iraklís; Albaiges, José María: Diccionari de noms de persones, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1993; «Behind the Name», artícul en anglés.
  3. ↑ En Homero (Ilíada V, 392–404.), Heracles és cridat explícitament ἥρως (héroe), model del mortal excepcional que sofrix i combat.
  4. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 8, 1: «Referent als mits d'Heracles, per l'importància de les empreses que va portar a terme, es reconeix de manera unànim que supera a tots els héroes dels que es té memòria des del principi dels temps».
  5. ↑ Especialment en l'èpica, a Heracles se li sol referir direcamente com “la força d'Heracles” (Ἡρακλεία ἰσχύς), encarnant la potència física i el valor heròic.
  6. ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Heracles»
  7. ↑ En grec antic es diu ῥάβδος (rhábdos) o més específicament ξύλον ῥάβδον (xýlon rhábdon) per a “clava”, “garrot” o “mall”. En contexts heracleos s'usa també ὁμόκλωνος ξύλον (“mall gran”), pero lo habitual és simplement ῥάβδος. Per a “acebuche” com a fusta de clava, es podria dir ῥάβδος ἐλαίας, “clava de fusta d'olivera”.
  8. ↑ En grec δέρμα λέοντος (dérma léontos), lliteralment “pell de lleó”. A voltes en lliteratura poètica s'usa λέοντος δέρμα / λέοντος πέρμα per a referir-se al mant o pell de lleó.
  9. ↑ Tzetzes: Quilíades, § 8.461 (ET2.203): «Inclús du posada la pell de lleó i empunya la maza, ya que estos eren els atributs d'Heracles».
  10. ↑ “Semidiós” (ἡμίθεος, hemítheos) és un terme tardà, una categoria llatina i moderna, no grega. Aixina ho cita Diodoro Sículo (Biblioteca històrica, IV, 38, 4). Autors grecs i llatins ho descriuen com a fill de Zeus (Júpiter) i d'una dòna mortal (Alcmena), lo que dona lloc a la caracterisació moderna de semidiós (ἡμίθεος / semideus). Cf. Apolodoro, Biblioteca II, 4, 8; cf. Ovidio, Les metamorfosis IX, 134–272 (semideus).
  11. ↑ Despuix de la seua mort i apoteosis, Heracles és declarat θεὸς ἀθάνατος (deu immortal) i admés en l'Olimp. Hesíodo, Teogonía 950–955.
  12. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 10, 1: «Feyen sacrificis a Heracles com a un héroe, pero no va voler Festo fer cap rito d'este tipo, sino oferir-li sacrificis com a un deu; i ara encara els sicionios maten un corder i, cremant les seues cuixes en l'altar, mengen una part com si fòra d'una víctima consagrada».
  13. ↑ Píndaro, Nemeas III,22
  14. ↑ Heródoto: Històries II 43, 1
  15. ↑ Homero: Odissea XI, 602–604
  16. ↑ Ha de saber-se que ya des de la poesia èpica a Heracles se li considera descendent de les dos famílies més importants de les genealogia heròiques: els Perseidas (‘fills de Perseo’) i els Pelópidas (‘fills de Pélope’). En efecte, Alcmena, la mare d'Heracles, era filla d'Electrión (un Perseida) i Lisídice (una Pelópide). Aixina en el Catàlec de dònes (en papir d'Oxirrinco 2502).
  17. ↑ Amfitrió era el pare putatiu d'Heracles. No obstant, com a funció dramàtica, a Heracles també li'l descriu com a fill d'Amfitrió (Heracles d'Eurípides, vv. 13-14: «Amfitrió, pare d'Heracles i fill d'Alceo»). Esta funció emfatisa la condició humana de l'héroe, les seues obligacions familiars i la seua criança en Tebas.
  18. ↑ Píndaro (Olímpiques , XII, 53) ampra Alcides com a epítet poètic per a Heracles, especialment en contexts d'ardits i victòries, com en les competències atlètiques.
  19. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 10, 1. «Els argivos, en enterar-se de lo succeït, encara que abans es dia Alceo, li varen donar el nom d'Heracles, perque gràcies a Hera havia obtingut la glòria (κλέος). Als atres chiquets, puix, els pares els imponen un nom, pero a este soli va donar nom el valor».
  20. ↑ Grimal, Pierre: Diccionari de mitologia grega i romana (pág. 239). Barcelona:Paidós, 1981. s. v. «Heracles»; I, Nomene orígens i infància.
  21. ↑ En la Biblioteca mitològica (II 4, 12): «Purificat per Tespio, Heracles va marchar a Delfos i va preguntar al deu on deuria viure. La Pitia llavors ho va cridar per primera volta Heracles, puix abans era conegut per Alcides, i li va dir que habitara en Tirinto servint a Euristeo dotze anys».
  22. ↑ Com es desprén dels relats mítics a on estes característiques apareixen resaltades. El corage és manifestat en numeroses empreses, pero en especial durant el seu descens al Hades, l'orgull apareix en l'episodi de la pren de Troya, quan Telamón resulta el primer en creuar la brecha en la muralla i solament se salva de les celosies de l'héroe en pretendre erigir un altar en el seu honor cf. Apolodoro (Biblioteca II, 12, 4). La simplicitat de l'héroe, una burla al caràcter dels espartanos, apareix manifesta en les seues relacions en Euristeo i també en la seua glotonería. Sobre la virilitat d'Heracles basta recordar l'episodi de les filles del rei Tespio (i els seus numerosos amants d'abdós sexes). V. Roman, Luke i Monica: Encyclopedia of greek and roman mythology (pp. 208 i ss). Nova York: Facts on File, 2010. També, Valverde Sánchez, Mariano: Koinòs lógos: homenage al professor José García López, volum 2, pp. 657 i ss.
  23. ↑ Hidalgo de la Vega, María José; Sayas Abengochea, Juan José; Roldán Hervás, José Manuel: Història de la Grècia antiga (pág. 88). Salamanca (Espanya): Universitat de Salamanca, 1998.
  24. ↑ Greus, Robert: Els mits grecs (I. 95. «El naiximent de Teseo», nota 2) i Els mits grecs II. 135. «L'assessinat d'Ífito», nota 2).
  25. ↑ Grimal, Pierre: op. cit., s. v. «Teseo» (pág. 505).
  26. ↑ 26,0 26,1 Grimal, Pierre: ibid.
  27. ↑ Com epíclesis apotropaicas de l'héroe, destaca especialment Ἡρακλῆς Ἀλεξίκακος (Alexíkakos, “el que rebuja els mals”), molt atestada en les fonts lliteràries i epigràfiques.
  28. ↑ Tzetzes: Quilíades § 7.114 (ET2.111)
  29. ↑ Tzetzes: Sobre Licofrón, § 663. Ceramunte o Ceramintes és un epítet cultual (epíclesis) d'Heracles que ho presenta com apotropaico, és dir, ahuyentador de mals, calamitats o influències nocives. El valor semàntic del nom es vincula a la raïl κεραμ- / κεραυν-, associada al colp, la violència repentina o inclús al raig, lo que encaixa be en Heracles com a força que irromp i expulsa el mal.
  30. ↑ Tzetzes: Sobre Licofrón, § 663. El nom Palemón, Παλαίμων, deriva de πάλη (“lluita”, “combat cos a cos”) i significa alguna cosa com a «lluitador» o «el que combat». Heracles és el “lluitador per excelència”. Pel seu domini de la πάλη, Heracles encarna l'ideal del combatent cos a cos. Provablement Tzetzes s'estiga referint a la lluita de Zeus i Heracles durant la Gigantomaquia.
  31. ↑ Homero, Ilíada II, 653 i passim. Odissea XI, 601.
  32. ↑ Hesíodo: Teogonía II. 507-543 i, en especial, l'obra anomenada L'escut d'Heracles, si ben actualment ya no es considera obra d'este poeta.
  33. ↑ Mencionat per Clemente d'Aleixandria en Stromata, llibre 6, capítul 2.
  34. ↑ Vore els fragments en KINKEL, G.: Epicorum graecorum fragmenta (1878).
  35. ↑ «Peisander», artícul (en anglés) sobre Kinkel en Smith, W. (ed.): Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Londres: J. Walton, 1849.
  36. ↑ Este Painiasis era considerat com un poeta a penes inferior a Homero, en qui cap grec podia ser comparat (Quintiliano, Inst. ora. X. I. 54), primer, o tal volta tio, de l'historiador Heródoto i qui en 14 llibres va narrar, en forma èpica, les aventures d'Heracles. Poden llegir-se els fragments supervivents Epic.poet. fragmenta, edició en grec, 1877.
  37. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica II 4, 8 - II 7, 8. Apolodoro és, en diferència, l'autor que més mits d'Heracles arreplega de forma contínua, ordenada i explícita. El seu objectiu no és lliterari ni filosòfic, sino compilar tradicions. Per a la mitografía moderna, Apolodoro és la columna vertebral del mit heracleo.
  38. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 8, 1 - 39, 4. Diodoro oferix el relat més llarc i elaborat d'Heracles en prosa contínua encara que omet alguns episodis.
  39. ↑ La Descripció de Grècia de Pausanias és una font essencial per a l'estudi d'Heracles, no per una narració contínua de la seua vida, sino per la conservació de tradicions locals, cults i variants mítiques (per eixemple, II 10, 1; V 14, 6; o IX 11, 2–3), aixina com pel seu testimoni del cult d'Heracles com a deu en diverses regions de Grècia.
  40. ↑ Friso del temple d'Apolo en Delfos.
  41. ↑ Colecció en el Museu del Prat.
  42. ↑ Clemente d'Aleixandria: Protréptico II 30, 6-7
  43. ↑ Tzetzes: Quilíades, XII 179-88
  44. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica I 24, 2
  45. ↑ Heródoto: Històries II 43, 4
  46. ↑ Damascio: De princ. 123 bis.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Heracles&oldid=1502941»