Anar al contingut

Clemente d'Aleixandria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Clemente d'Aleixandria
Per a atres usos d'este terme vore Sant Clemente.


Tito Flavio Clemente, també conegut com Clemente d'Aleixandria o Clemente Alejandrino (), va anar un teòlec i filòsof cristià que va ensenyar en la Escola catequística d'Aleixandria. Va ser el primer membre de l'Iglésia d'Aleixandria en rebre notorietat, ademés de ser un dels més destacats mestres de dita ciutat. Va nàixer a mitan del II i s'estima que va morir entre els anys 215 i 216. Entre els seus alumnes es trobaven Orígens i Alejandro de Jerusalem. Un convers al cristianisme, Clemente era un home cult i familiarizado en la filosofia i la lliteratura gregues clàssiques. Com demostren les seues tres obres principals, Clemente va estar influït per la filosofia helenística en major mida que qualsevol un atre pensador cristià de la seua época, i en particular, per Platón i els estoicos.[1] Les seues obres secretes, que només sobreviuen en fragments, sugerixen que també estava familiarizado en el esoterisme judeu precristiano i el gnosticisme. En una de les seues obres sosté que la filosofia grega va tindre el seu orige entre no grecs, afirmant que tant Platón com Pitágoras varen rebre ensenyances d'erudits egipcíacs.[2]

Clemente és considerat generalment un Pare de l'Iglésia. És venerat com a sant en el cristianisme copto, el catolicisme oriental, el cristianisme etíope i el anglicanisme. Va ser venerat en el catolicisme fins a 1586, quan el seu nom va ser retirat del Martirologio romà pel papa Sixto V per consell de César Baronio. La Iglésia ortodoxa va deixar de venerar oficialment a Clemente d'Aleixandria en el X. No obstant, se li seguix cridant «Sant Clemente d'Aleixandria» tant per autors ortodoxos[3] com a catòlics.[4]


Vida

Clemente no va nàixer en Egipte com molts han cregut, sino en Atenes segons narra l'historiador Epifanio Escolàstic (historiador del VI) cap a l'any 150. Tal informació sembla reforçada en constatar que Clemente contava en una habilitat alvançada per a escriure en grec clàssic. Segons els historiadors, els pares de Clemente d'Aleixandria eren pagans adinerats, de classe social alta. Clemente va rebre una bona educació com es nota pel fet de que a sovint fa referència a poetes i filòsofs grecs en les seues obres. Va viajar per Grècia, Itàlia, Palestina i finalment Egipte, en busca de mestres cristians. Al final va aplegar a Aleixandria, la «ciutat símbol» d'eixe creuament de diferents cultures que es dona en l'helenisme.[5]

Clemente va ser alumne de Panteno —en qui reconeixeria haver trobat el millor dels seus mestres—, administrador de la escola catequística d'Aleixandria. Quan Panteno va morir, Clemente va ser el seu successor i per lo tant va prendre les regnes de dita escola. Un dels estudiants més famosos al com va educar Clemente va ser Orígens. Numeroses fonts atesten que va ser ordenat presbítero. Durant la persecució de Septimio Sever, en 202-203, Clemente va abandonar Aleixandria i va tindre que buscar refugi en Cesarea junt al bisbe Alejandro, qui era bisbe de Flaviada en Capadocia (Alejandro es convertiria despuix en el bisbe de Jerusalem). Clemente va morir poc abans del 215 (va viure en Capadocia eixos últims anys). L'àmplia cultura pagana de Clemente no va ser borrada per la seua trobada en el cristianisme. Els filòsofs gentils, Platón en especial, es trobaven segons ell en el camí recte per a trobar a Deu; encara que la plenitut del coneiximent i per tant de la salvació l'ha dut el Logos, Jesucristo, que crida a tots per a que li seguixquen. Est és el tema del primer dels seus escrits, el Protréptico o «exhortación», una invitació a la conversió. Als que es decidixen a seguir a Crist, Clemente dedica la segona de les seues obres, el Pedagogo, «el preceptor». Tracta de l'obra educadora i de situacions de la vida ordinària en Aleixandria. Esta mateixa idea apareixerà en el seu tractat Quis dives salvetur, «Quí és el ric que se salvarà», una homilia que comenta l'escena evangèlica del jove ric. Va escriure també uns Stromata, o «tapissos», a on va tractant temes variats en els que Clemente vol crear inquietuts religioses en el gentil.


Obra

Erro al crear miniatura:
Opera omnia, 1715

Estes són les obres més importants que nos queden d'ell: el «Protréptico», el «Pedagogo», i els «Stromata». Si be sembla que no era l'intenció originària de l'autor, estos escrits constituïxen una autèntica trilogia, destinada a acompanyar eficaçment la maduració espiritual del cristià; dites obres es conecten entre sí baix un mateix propòsit i estil:

  1. Protrepticus (o "Exhortación als grecs").[6]
  2. Paedagogus (o "Mestre").
  3. Stromata (o "Miscelànees"). No és una composició sistemàtica; aborda diferents temes, frut directe de l'ensenyança habitual de Clemente.[7]

El teòlec Overbeck va declarar que la trilogia va ser un dels proyectes lliteraris més significatius dins de l'història de l'Iglésia ya que en dites obres Clemente va presentar el cristianisme als fidels per mig de la forma tradicional de la lliteratura secular.


Protrepticus

Artícul principal → Protréptico (obra de Clemente d'Aleixandria).

El Protréptico, com diu la paraula mateixa, és una «exhortación» dirigida a qui comença i busca el camí de la fe, sent esta una de les formes lliteràries usades en major freqüència pels filòsofs grecs, des de l'época de Sócrates i Aristóteles, per a invitar i exhortar a la gent a adoptar la seua forma de vida, a on elógos protréptico és el camí a la felicitat i com el coneiximent del fi de la vida humana, necessari per a adquirir el verdader be.[8] És més, el «Protréptico» coincidix en una Persona: el Fill de Deu, Jesucristo, que es convertix en «exhortador» dels hòmens per a que mamprenguen en decisió el camí cap a la Veritat. En el Protrepticus, Clemente invita allector a no escoltar les llegendes mítiques dels deus, sino la "nova cançó" del Logos, el principi de l'existència i el creador del món. Clemente denuncia lo que ell considera el sinsentido de les idolatrías i els misteris pagans, les pràctiques pederastes dels grecs i els horrors del sacrifici que practicaven els pagans i afirma que els filòsofs i poetes grecs solament varen fer suposicions sobre la veritat, pero que els profetes en canvi varen establir el camí directe a la salvació. Clemente va escriure que elogos diví s'ha presentat per a despertar a tot lo bo que existix en l'ànima humana i que a través d'este despertar els humans poden alcançar l'immortalitat.

Paedagogus

Havent establit esta introducció, la trilogia continua en el Paedagogus, obra en la qual es detalla el desenroll de l'ètica cristiana. En els escrits de Clemente es pot notar l'influència del filòsof estoico Musonio Rufo qui va ser mestre d'Epicteto. A diferència de la filosofia estoica, Clemente fa saber que el verdader instructor és elogos. El mateix Jesucristo es convertix despuix en «Pedagogo», és dir, en «educador» d'aquells que, en virtut del Batisme, s'han convertit en fills de Deu. El primer llibre tracta en les bases religioses de la moralitat cristiana mentres que el segon i el tercer intenten establir un debat sobre la conducta individual. De la mateixa manera que Epicteto, Clemente va narrar que la verdadera virtut es presenta en un modo de vida natural, simple i moderat.

Stromata

Artícul principal → Stromata.

El mateix Jesucristo, per últim, és també «didascalo», és dir, «mestre», que propon les ensenyances més profundes. Estes s'arrepleguen en esta tercera obra de Clemente, els Stromata, paraula grega que significa: «tapisseries». Es tracta d'una composició que no és sistemàtica, sino que afronta diferents arguments, frut directe de l'ensenyança habitual de Clemente. En este tercer llibre, els Stromata, Clemente d'Aleixandria detalla cóm perfeccionar el modo de vida cristià a través d'una iniciació cap al coneiximent. El primer llibre està destinat a aquelles persones que no són cristianes, el segon a aquelles recentment iniciades a dita religió i el tercer es va escriure en el propòsit d'informar a aquells creents que dugueren més temps dins de l'Iglésia. La trilogia intenta contestar totes les interrogants que puguen tindre les persones educades mentres que al mateix temps conduïx als estudiants a un camí més profunt de la fe cristiana. Ellibre es va titular Stromata, que es traduïx "miscelànees", per la diversitat de temes que va tractar de cobrir. Clemente va escriure més d'un llibre relacionat en Stromata encara que no es varen relacionar en els anteriors, per lo que no varen formar part d'una mateixa série.

Hypotyphoses

Clemente també va escriure una obra titulada Hypotyphoses, llibre que va anar un comentari breu sobre certs passages de la Bíblia encara que este llibre no es va aplegar a conservar completament. Actualment solament es poden llegir els fragments preservats per Ecumenio.

Quis dives salvetur

Ademés de la trilogia, l'únic llibre de Clemente que es va conservar en la seua totalitat va ser el que es va titular ¿Quí és l'home ric que se salvarà? (Quis dives salvetur). Dit llibre pren com a base Marcos 10:17-31, el qual diu que posseir riquees no és cap pecat, pero el mal us d'elles sí serà condenat. El motiu pel que ho va escriure era que alguns jóvens bienestantes d'Aleixandria que tenien un comportament immoral, es justificaven en el sofisma de que Crist ya els havia condenat (predestinado a l'infern) pel fet mateix de ser rics i per tant no tenien res més que fer. L'argument és una història sobre un cap de lladres que torna a l'Iglésia, i sant Juan Apòstoli acull novament. La riquea en sí no és mala, ho és una actitut egoista frut de deixar-se posseir per la riquea.[9]


Fragments

Existixen fragments de més obres de Clemente:

  1. Extractes de Teódoto: refutació de texts de l'escola gnóstica de Valentí. En ella parla de redenció, de Jesús "Salvador", i de la naturalea de Deu i els hòmens.
  2. Éclogas profètiques, recopilació de lo que cridaríem "amics de Deu": intermediaris entre Deu i els hòmens. Resol qüestions que els heréticos han discutit, discernint la veritat al pas de les seues paraules: sobre la Creació, Batisme, temps escatològics...
  3. Fragments de Hypotyposeis, que eren huit llibres i els coneixem per Eusebio, Casiodoro ho cita com "Adumbrationes" de l'Escritura comentada. Esta obra va ser calificada per Focio com blasfema.
  4. Atres fragments Sobre el dejuni, Sobre la maledicencia.
  5. Exhortación a la paciència (o Als recent batejats).[10]
  6. Cànon eclesiàstic (o Contra els judaizantes). Ademés, Anastasio Sinaíta cita Sobre la Providència, d'atribució dubtosa. Tenia atres proyectes per a escriure Sobre la castitat, Sobre l'ànima, Sobre la profecia, Sobre la resurrecció, etc.[11] Pero de tot això destaquem un escrit sobre el Pésaj i sobre un ensaig destinat a contradir a Melitón de Sardes pel seu desig de celebrar la Pasqua basant-se en el calendari judeu. La majoria d'escrits de Clemente solament es coneixen pel seu títul ya que ni fragments es varen poder preservar.

Edicions

Les obres de Clemente d'Aleixandria varen ser editades en primer lloc per P. Victorius (Florencia, 1550). L'edició més completa és la de J. Potter. Clementis Alexandrini opera quae extant omnia (Oxford, 1715; Venècia, 1757), reproduïda per Migne en el seu Patrologia Graeca VIII, IX. L'edició de G. Dindort (Oxford, 1869) va ser autorisada per experts solvents. La d'O. Stahlin va aparéixer en el Griechisehen christlichen Schriftsteller de Berlín, etc. Fins a 1908 s'havien publicat dos volums de Protrepticus i el Paedagogus (Leipzig, 1905), i Stromata (Bks. I -VI, ibid., 1906). El prefacio del primer volum (pp. 1-83) conté el millor reconte dels manuscrits i edicions de Clemente. Entre les edicions separades de les seues obres les següents són les més notables: Hort i Major, Miscellanies, Bk. VII, en una traducció anglesa (London, 1902); Zahn, "Adumbrationes" en Forschungen zur Geschichte dones Neutestamentlichen Kanons, III, i "Supplementum Clementinum" (Erlangen, 1884); Köster, Quis dives salvetur? (Freiburg, 1893). Esta última obra va ser també editada per P. M. Barnard en Cambridge Texts and Studies de W. Wilson (1897), i traduïda per ell en Early Church Classics per a la Society for Promoting Christian Knowledge o Societat per a la Promoció del Coneiximent Cristià (SPCK), London, 1901. Una traducció anglesa completa de tots els escrits de Clemente pot consultar-se en la Davant-Nicene Christian Library (New York).[12]

Vore també

Referències

  1. ↑ Outler, Albert C.(1940-07).«The "Platonism" of Clement of Alexandria».The Journal of Religion.20(3): 217–240.ISSN 0022-4189.doi:10.1086/482574.Consultat el 2024-01-24.(en en)
  2. ↑ Press, Gerald A. (1982). The development of the idea of history in antiquity, McGill-Queen's Univ. Pr. ISBN 978-0-7735-1002-9. Consultat el 2024-01-24.
  3. ↑ Ware, The Orthodox Church, 340; De Young, The Religion of the Apostles, 44; Spark, The Orthodox Study Bible, 1800.
  4. ↑ Akin, The Fathers Know Best, 45, 52, 61, 73, 93, 141, 224, 354.
  5. ↑ «Clemente d'Aleixandria». Consultat el 18 de març de 2013.
  6. ↑ Exhortación als grecs.
  7. ↑ «Benedicto XVI. Audiència general». Consultat el 18 de març de 2013.
  8. ↑ Jaeger, Werner (1961). Cristianisme primitiu i Paideia grega, 11 edició, F. C. I., p. 83.
  9. ↑ Text grec en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
  10. ↑ Text grec en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
  11. ↑ «Obres Perdudes». Consultat el 18 de març de 2013.
  12. ↑ «Clemente d'Aleixandria». Consultat el 18 de març de 2013.

Bibliografia

Bibliografia analítica

Enllaços externs

Commons

  • Pseudo-Clemente: Reconeiximents, obra ellibre de la qual X tracta de mitologia grega.
    • Text anglés, en índex electrònic.
      • X, 16 - 41: visió cristiana dels conceptes pagans; text en el lloc Theoi de la traducció anglesa de 1867, obra de Thomas Smith.
  • Pseudo-Clemente: Homilies.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Clemente_d%27Aleixandria&oldid=1636052»