Anar al contingut

Antiga Aleixandria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Aleixandria (normalment Aleksandria; , en latín: Alexandria (ad Aegyptum), en egipcíac antic: Rꜥ-qdyt,[1] ) va ser una ciutat antiga del Antic Egipte. Estava situada en la costa mediterrànea, en el costat occidental del delta del Nilo.[2][3] La ciutat s'ha desenrollat fins a convertir-se en l'actual ciutat d'Aleixandria i estava situada en el seu emplaçament.[4][5][6]

Aleixandria va ser fundada en l'any 331 a. C. per Alejandro Magne, que li va donar el seu nom.[7] Va ser una de les numeroses ciutats Alejandrías que va fundar, pero es va convertir en la més important i ilustre d'elles, i molt provablement va anar també la ciutat des de la que va planejar governar el seu vast imperi. La ciutat va servir més tarde com a capital de la dinastia ptolemaica que va governar Egipte, aixina com del Imperi romà. Aleixandria va ser en el seu dia el major port i una de les ciutats comercials més importants de tot la mar Mediterrànea i el centre cultural més important de tot el periodo helenístic. La ciutat es va fer especialment famosa per la Biblioteca d'Aleixandria i el Far, una de les Sèt maravelles del món antic.[2][8][9] La ciutat va ser conquistada pels àraps en 642.[10]

Geografia

Aleixandria estava situada en l'extrem noroest del delta del Nilo, en el costat oest de l'estuari més occidental (el Canopo) del Nilo. Estava construïda en un estret istme entre la costa septentrional d'Egipte, la costa mediterrànea i el llac Mariout. Este llac estava sempre ple d'aigua en estiu, quan el Nilo es desbordava.[7][8]

Aleixandria i la delta del Nilo en l'antiguetat.

Estava situada en la confluència de tres masses d'aigua: el Mediterràneu al nort de la ciutat, el Nilo a l'est, que era la columna vertebral de tot el tràfic egipcíac, i el llac Mareotis, que s'estenia al sur i suroest de la ciutat. Tots ells varen eixercitar un paper important en el història i l'economia d'Aleixandria, ya que casi tots els viages i el transport de mercaderies a la ciutat es realisaven per aigua. El transport al restant d'Egipte es realisava per mig de Mareotis i el Nilo, i al restant del món per mar.[11] Per la seua ubicació, la ciutat estava destinada a servir d'enllaç entre Egipte i Grècia.[12]

En la mar, front a la ciutat i el seu port comercial, es trobava l'illa de Far, coneguda pel Far. El far podia vore's des de llunt i ajudava els marins a navegar en seguritat fins al port. Esta ajuda era necessària perque l'estuari que rodejava la ciutat era molt baix i no hi havia punts de referència per a la navegació. Ademés, front a Aleixandria hi havia secs que feyen perillosa l'aproximació a la ciutat, sobretot de nit.[8]

Entre l'illa de Far i terra ferma es va crear una àmplia zona que va poder convertir-se en port.[11] L'illa estava unida a la ciutat per un Heptastadio (ἑπταστάδιoς), una llengua de sèt estadis (aproximadament 1,5 km) de llongitut, com el seu nom indica. En els seus costats oriental i occidental es va formar una baïa portuària. El costat oriental del port estava vorejat per un costat per la veta Loquias (actual Silsilas). El port estava dividit en dos parts, conegudes com el Gran Port i el Chicotet Port. La part palacial del Port Chicotet era el port real. En el centre del Port Chicotet es trobava l'illa d'Antírrodos.[7][13]

Recreació del Far.


El port situat a l'oest del Heptastadio era conegut com el port Eunostos (‘bona tornada a casa’). La part del port situada just al peu del Heptastadio es coneixia com el port de Quibotos. Prop d'ell s'originava el canal que rodejava el llac Mareotis i que desembocava en el Nilo.[7] A lo llarc del Nilo, es podia aplegar a la ciutat cap al sur per la major part d'Egipte, una distància d'uns 1100 km, sense obstàculs particulars. Abans d'Aleixandria, els principals ports d'Egipte eren una série de ciutats situades al final dels distints braços de l'estuari o llaugerament cap a l'interior a lo llarc dels estuaris. No obstant, el problema era que el Nilo canviava en freqüència el seu curs i transportava grans cantitats de terra, lo que provocava el encenagamiento progressiu dels ports. Aleixandria tenia la ventaja d'estar una miqueta més alluntada dels estuaris, per lo que no es produïa el encenagamiento. No obstant, la ciutat estava conectada al Nilo a través del canal abans mencionat.[11][12]

Barris

La ciutat estava dividida en tres barris: d'oest a est, Racotis, el barri egipcíac, Bruqueion, el barri grec, i el barri judeu. Esta divisió tripartita/tripartida corresponia a la divisió de la població original de la ciutat en tres tribus (

  1. REDIRECT Plantilla:Polytonic).[3][14] Els romans varen afegir un quart núcleu despuix del 31 a. C., pero era principalment militar (guarnició) i administratiu, i operava sobretot en Briqueion.[3]
Les ruïnes d'Aleixandria en el jaciment arqueològic de Kom el-Dikka (Kom El Deka).

Racotis' (

  1. REDIRECT Plantilla:Polytonic; llatí Rhacotis), un barri egipcíac, estava situat en la part oriental de la ciutat. Comprenia la ciutat egipcíaca original de Racotis. La població protoegipcia del barri no tenia ciutadania alejandrina com a tal, sino un estatus inferior al dels grecs.[3][15]

Bruqueion (

  1. REDIRECT Plantilla:Polytonic) o Piruqueion (
  2. REDIRECT Plantilla:Polytonic) (llatí Brucheium/Pyrucheium),[16] és dir, el barri grec o real de la ciutat llimitava al nort en el Gran Port, a l'oest en el de Racotis i a l'est en el barri judeu. Era el barri dels grecs, els ciutadans d'Aleixandria pròpiament dita, i comprenia els principals edificis públics de la ciutat.[3]

El barri judeu (llatí: Regio Judaeorum) comprenia la part noreste de la ciutat, llimitada per la mar al nort, la muralla a l'est i Bruqueion a l'oest. L'estatus dels habitants judeus d'esta part de la ciutat variava, sent a voltes casi igual al dels grecs i a voltes pijor. El districte tenia les seues pròpies muralles i portes, a sovint necessàries per a la seua pròpia seguritat.[3]

Ademés, existia una divisió en cinc barris, que rebien el nom de les cinc primeres lletres del alfabet grec. Alfa, era el barri real pròpiament dit, que contenia el palau real. Beta, era el districte de la noblea grega. Alfa i beta juntes corresponen a Briqueion. Gamma, era el districte del restant de la població grega. Delta, era el districte de la població estrangera, com a judeus, siris i perses, i correspon al barri judeu del Triàngul. Epsilon era la part egipcíaca de la ciutat, o Racotis.[17]

Història

El història de l'antiga Aleixandria pot dividir-se en tres periodos: l'helenístic o ptolemaico, el romà , l'Antiguetat tardana i bizantino.[3][10]

Primers assentaments en la zona

A l'est d'Aleixandria en l'antiguetat (a on ara es troba la baïa d'Abu Qir) hi havia marismas i vàries illes. Ya en el VII, existien les importants ciutats portuàries de Canopo i Heracleion. Esta última va ser redescubierta recentment baix les aigües. Part de Canopo encara es troba en la vora sobre l'aigua, i ha segut estudiada pels arqueòlecs durant més temps. També estava la ciutat de Menouthis. El delta del Nilo havia segut durant molt temps políticament important com a punt d'entrada per a qualsevol que desijara comerciar en Egipte.[18]

Periodo helenístic

Fundació de la ciutat

Aleixandria va ser fundada per Alejandro Magne en el seu honor poc despuix de la seua conquista d'Egipte en l'any 332 a. C. Plutarco conta que Alejandro estava decidit a fundar allí una ciutat grega gran i populosa que duguera el seu nom.[19] Segons fonts antigues, ell mateixa va elegir l'emplaçament de la ciutat i va aprovar el seu traçat en giner o abril de l'any 331 a. C. A sovint es pensa que la ciutat es va fundar en l'emplaçament de l'anterior ciutat egipcíaca de Racotis (egipcíac: Ra-kote). Una atra possibilitat és que els egipcíacs cridaren aixina a tota Aleixandria des de la seua fundació, ya que el nom pot traduir-se com a “zona de construcció.” El nom va seguir utilisant-se per a referir-se a la part egipcíaca de la ciutat.[7]

Alejandro Magne funda Aleixandria. Pintura de Plagut Costanzi, 1736-1737.

Existixen moltes històries sobre els orígens de la ciutat, moltes de les quals varen ser qüestionades en l'antiguetat. Per eixemple, es diu que Alejandro va tindre un somi en el que el propi Homero li aconsellava situar la ciutat prop de l'illa de Far.[19] De fet, Homero és el primer en mencionar el lloc en el seu Aleksandria.[20][21] Alejandro va considerar que el lloc era especialment adequat per a això i va dir que Homero era també un excelent arquitecte.[19][22]

Segons una atra història, en dibuixar el pla de la ciutat en el sol, el dibuixant es va quedar sense tiza, per lo que es va utilisar farina d'ordi. Quan el pla va estar terminat, un gran número de pardals de diversos tipos varen volar des de la mar i es varen menjar tot l'ordi del sol. Alejandro va pensar que era un mal presagie, pero els intérprets varen dir que era una bona senyal: la nova ciutat seria rica i alimentaria a gents de totes les nacionalitats.[19]

El propi Alejandro va permanéixer allí solament uns mesos, fins que es va dirigir primer al Oràcul de Amón i despuix va continuar la seua campanya cap a l'est. Va nomenar a Cleómenes de Náucratis vicegovernador d'Egipte i cap de les obres. La planificació urbanística d'Aleixandria va córrer a càrrec de Dinócrates. La ciutat va tardar varis anys en construir-se segons lo previst, i no es va terminar fins al regnat del successor d'Alejandro, el rei Ptolomeo I. Va ser un dels generals d'Alejandro i es va convertir en governant d'Egipte despuix de la mort d'Alejandro en el 323 a. C.[7][8][9]

Periodo helenístic antic

Plantilla:Ferixc


Ptolomeo va convertir Egipte en un regne helenístic independent i Aleixandria en la seua capital en lloc del seu antic centre, Menfis. L'administració va ser transferida de Menfis a Aleixandria en algun moment entre 320-311 a. C. Per lo tant, és provable que la ciutat estiguera pràcticament terminada en eixe moment.[7] Ptolomeo va seqüestrar el cos d'Alejandro i va construir una tomba d'Alejandro Magne en Aleixandria, que pretenia elevar l'estatus de la ciutat i del seu imperi en una situació en la que els successors d'Alejandro, els Diádocos, lluitaven entre sí per la successió al poder.[8][9]

Els reis que varen succeir a Ptolomeo varen prendre el mateix nom. El primer en succeir-li va ser Ptolomeo II. Aleixandria va florir baix estos dos primers Ptolomeos i es va convertir en una important ciutat comercial i en el major port del Mediterràneu, a través del com s'enviaven al món tant productes egipcíacs com a mercaderies dutes en caravanes i barcos des de tota Àfrica, Aràbia i Índia. En Egipte, la nova ciutat va substituir a ports anteriors de la delta del Nilo, com Canopo i Náucratis. A lo llarc del Mediterràneu, va ascendir en importància fins a ocupar el lloc de Tir en acabant de que Alejandro destruïra la ciutat. Gràcies a la prosperitat, Aleixandria es va construir a gran escala.[8][9]

Tetradracma de Ptolomeo I falcat en Aleixandria, c. 323-310 a. C.

Aleixandria també va sorgir com a centre d'aprenentage i cultura, suplantant a Atenes durant tot el periodo helenístic. El Museion i el seu Biblioteca, que pot ser que s'establiren ya en l'época de Ptolomeo I [9] o com molt vesprada durant Ptolomeo II,[7] quan a lo manco va alcançar el seu major apogeu. Els Ptolomeos varen atraure a la ciutat a erudits de diversos camps. Entre ells, el primer bibliotecari de la Biblioteca, el filòlec Zenódoto de Éfeso, el poeta Filetas i el filòsof Estratón de Lámpsaco.[7] Entre els científics naturalistes actius en la ciutat es trobaven Euclides, Eratóstenes, Arquímedes i Herón.[9] L'Aleixandria de Ptolomeo II va ser també breçol d'una important escola de crítica lliterària, aixina com de varis escritors com Calímaco, Teócrito, i Apolonio de Rodas, que va ser bibliotecari despuix de Zenódoto. Entre els ardits lliteraris de l'época destaca la producció de l'edició grega de la Septuaginta o Antic Testament.[9] Es va terminar en el 132 a. C.

Ptolomeo II dirigint-se als erudits judeus que varen elaborar la Septuaginta, la versió grega de l'Antic Testament. Pintura de Jean Baptiste de Champaigne, 1672.

Baix Ptolomeo III, la ciutat va perdre part del seu caràcter grec. Ptolomeo IV va vore el decliu de la ciutat, ya que ell era de naturalea despótica. Açò va continuar baix els governants posteriors, en la dispersió de l'eixèrcit, la decadència del comerç i l'agricultura, i el decliu del Museu de la ciutat. Els seus numerosos erudits varen continuar treballant, pero l'esperit creatiu sembla haver desaparegut.[3]

Periodo helenístic posterior

L'ascens de Cartago va afectar poc a la posició d'Aleixandria, ya que hi havia pocs conflictes d'interessos entre abdós ciutats.[9] No obstant, a finals de l'any 200 a. C., ya semblava que Egipte tindria que acabar baix el domini del Imperi seléucida o del romà. Les guerres de Roma en Cartago, Macedònia i Síria varen retardar principalment el final del regnat de Ptolomeo. El poder romà en Egipte va aumentar a partir de 204 a. C., quan els guardians del recent naixcut Ptolomeo V ho varen posar baix protecció romana com a únic mig de sobreviure als complots macedonios i siris per a desmembrar Egipte. Marque Emilio Lépido va ser nomenat tutor de Ptolomeo.[3][23]

Les relacions entre Roma i Aleixandria varen seguir sent bones inclús més vesprada. En 163 a. C., els romans varen resoldre una disputa successòria entre Ptolomeo Filometor i Ptolomeo Evergetes. Al primer se li va adjudicar Aleixandria i al segon Cirene. En el 145 a. C. Escipión l'Africà va ser comissionat per a calmar de nou els disturbis causats per les disputes successòries de Ptolomeo.[3][24]

Ptolomeo Apión va llegar en el 97 a. C. Cirenaica a Roma.[3][25] Lo mateix va fer Ptolomeo XI, que va llegar Aleixandria i tot el seu regne a Roma. No obstant, açò no va entrar en vigor immediatament, ya que Roma es trobava llavors immersa en una guerra civil. A partir del 48 a. C., Aleixandria va acabar sent el teatre d'operacions de la segona guerra civil de la República romana. La seua història va seguir la de Pompeyo, Aulo Gabinio, Juliol César, Casio i Marco Antonio fins que Augusto va prendre la ciutat en el 31 a. C.[3]

Augusto i Cleopatra VII. Louis Gauffier, 1787.

Tot va escomençar quan Pompeyo va fugir a Aleixandria despuix de perdre la Batalla de Farsalia contra César en el 48 a. C (tercera guerra civil de la República romana). Va ser assessinat per Ptolomeo XIII. César va aplegar a la ciutat i es va enfurir per això, o a lo manco va fingir estar-ho. Es va apoderar del palau real i va cridar a l'exiliada Cleopatra VII, provocant una guerra civil en la que gran part de la ciutat va ser incendiada, inclosa, segons algunes fonts, la Biblioteca d'Aleixandria, o a lo manco partix d'ella.[9] La guerra és el tema de l'obra d'Aulo Hircio, De bell Alexandrino (Sobre la guerra d'Aleixandria).

Marco Antonio es va traslladar a Aleixandria despuix de l'assessinat de César i va mantindre una coneguda romançada en Cleopatra. Aleixandria va servir llavors com a centre dels seus plans i campanyes fins que Augusto va derrotar a la flota de Marco Antonio i Cleopatra en la Batalla de Accio en el 31 a. C. El regnat dels Ptolomeos va aplegar al seu fi a l'any següent, quan abdós es varen suïcidar. Augusto va convertir Aleixandria i tot Egipte en part de Roma.[9]

La prosperitat d'Aleixandria en el I, queda demostrada, entre atres coses, pel fet de que en l'any 63 a. C., 6250 talents ingressaven en la seua tesoreria únicament en forma de drets portuaris.[3][26]

Época romana

Época romana inicial

El geógrafo Estrabón va visitar Aleixandria al començ de l'época romana, en l'any 25 a. C., i la descriu àmpliament en la seua obra Geografia. En llatí, la ciutat es denominava Alexandria ad Aegyptum, Aleixandria prop d'Egipte. Açò es deu a que era una zona administrativament separada del restant d'Egipte, ya que seguia governada com una polis grega, o ciutat-Estat. No obstant, la ciutat era també la capital de la província romana d'Egipte.[7]

Mosaics de l'anomenada Vila dels Pardals del jaciment arqueològic de Kom el-Dikka.

L'época romana no va supondre grans canvis en la vida de la ciutat. La majoria de les voltes es va governar en indulgència, ya que per als emperadors romans tenia sentit mantindre bones relacions en una ciutat que governava Egipte, que s'havia convertit en el principal graner de Roma. No obstant, Augusto va expressar el seu descontent pel fet de que els alejandrinos hagueren recolzat a Antonio construint una nova ciutat Nicópolis a l'est de la ciutat, destinada a substituir a Aleixandria. També va privar als alejandrinos de l'únic vestigi de ciutat-Estat independent que quedava en la ciutat, el seu propi consell.[3]

No obstant, Aleixandria, com el restant d'Egipte, va prosperar enormement durant el periodo romà i sembla que es va beneficiar en gran mida de la substitució dels Ptolomeos per emperadors. Durant el periodo romà, el comerç de la ciutat, que havia decaigut baix els últims Ptolomeos, va alcançar el major apogeu de la seua història. L'eixèrcit va deixar de ser una banda de mercenaris propensos a l'anarquia per a sometre's a l'estricta disciplina de Roma; es varen respectar en general els privilegis i costums tradicionals de cada sector de la població i es va desenrollar l'agricultura en la delta del Nilo per a garantisar l'exportació de gra a Itàlia.[3]

L'única part de la ciutat a on eren més freqüents els conflictes en el règim era la judeua. Les disputes eren d'orige religiós, per eixemple per les exigències del cult imperial o per la burla dels grecs a les cerimònies judeues. Les disputes a sovint desembocaven en massacres i a voltes inclús en l'incendi d'un districte sancer.[3] La ciutat va ser escenari de molts disturbis relacionats, entre uns atres en els anys 38 i 55 d. C.[27] Els judeus de la ciutat es varen alçar en una gran rebelió, la primera guerra judeo-romana cap a l'any 66 d. C.[28][29][30][31]

L'emperador Claudio la va favorir i, entre atres coses, va afegir una nova ala al Museion.[3] Vespasiano va mantindre Aleixandria com a base durant alguns mesos durant la guerra civil que va seguir a la seua ascensió.[3][32]Baix Domiciano, les forces militars varen cometre anarquia en la ciutat.[3][33] Trajano, per la seua banda, va organisar l'abastiment de gra en Aleixandria durant una época d'escassea.[3][34]

Hemidracma falcat per Aleixandria baix Adriano en l'any 134/135 d. C. Ilustrat en un bust d'Antínoo i el text #REDIRECT Plantilla:Polytonic (Antinoū hērōvos) i Antínoo a cavall, representat com Hermes.

Aleixandria va sofrir la devastación de la guerra de Kitos baix Trajano en 115-117 d. C., quan els judeus es varen rebelar de nou. La ciutat va ser restaurada per l'emperador Adriano.[9][10] Ell mateixa va visitar el lloc en l'any 122 d. C.[3] [35]


El primer canvi important en l'estatus de la ciutat es va produir baix l'emperador Septimio Sever en 196. Els grecs ya no eren vists com una amenaça, per lo que va restaurar la ciutat en el seu propi consell i govern local. També va construir un temple dedicat a Rea i unes termes públiques, les Thermae Septimianae.[3]

Época romana posterior

Aleixandria va sofrir més per una sola visita de l'emperador Caracalla que per qualsevol atra intervenció de governants anterior. Els alejandrinos s'havien burlat de l'emperador per intentar ser el nou Aquiles i Alejandro del seu temps. Havia sentit rumors i burles en este sentit durant la seua estància en Itàlia i no els havia oblidat mentres recorria Egipte. Encara que va ser rebut en Aleixandria en un sacrifici hecatombe en 211, va prendre represàlies matant a un gran número de jóvens.[3][36] Caracalla també va expressar el seu descontent en els grecs admetent als racotis, o egipcíacs natius, en el Senat romà,[3][37] prenent baix la seua protecció el temple de Isis en Roma, afegint una nova guarnició en Aleixandria per a alimentar als grecs i reduint les diversions i les racions de gra.[3]

Aleixandria falcada en dracma, 222-235 d.C. L'ilustració mostra el cap de l'emperador Alejandro Sever en el text #REDIRECT Plantilla:Polytonic i un bust d'Asclepio.

Durant el regnat de l'emperador Galieno en 253, Aleixandria es va vore assolada per una plaga. El prefecto Musio Emiliano, en el respal dels seus soldats, va desafiar a Galieno per a usurpar la ciutat en 261 o 262.[3][38] El barri de Bruqueion d'Aleixandria va ser reconstruït casi per complet baix Galieno cap a 260-268.[3]

Al voltant de l'any 270, en el marc de la crisis del sigle III, Aleixandria, com tot Egipte, va formar part durant un temps del Imperi de Palmira.[3][39] Aureliano pacificó la ciutat en 272, lo que va supondre la destrucció de part d'ella i l'expulsió de part de la població.[10] Durant huit mesos en 297, Diocleciano va sitiar Aleixandria, que s'havia aliat en el usurpador Aquileo, i finalment la va reprendre. No obstant, despuix de la seua victòria, va tractar a la ciutat en indulgència.[3][10] En 365, la ciutat va sofrir importants danys en el terremot de Creta seguit d'un tsunami.[10]

A finals de l'época romana, la ciutat es va convertir en escenari de lluites religioses cada volta més intenses. El rabinisme judeu i la filosofia grega havien aplanat el camí al cristianisme, i tal volta les característiques de la nova fe atragueren especialment als egipcíacs. Aixina, es va convertir en un dels núcleus del cristianisme primitiu. La ciutat contava en una gran població cristiana quan va escomençar la persecució generalisada dels cristians baix Diocleciano, i va ser martirisada per molts. La ciutat ya era un bisbat en aquella época, i el seu bisbe Pedro (Petros) i els presbíteros Fausto, Va donar i Amoni varen ser de les primeres víctimes de les persecucions.[3]

De l'época bizantina a l'àrap

Sant Marcos aplega a Aleixandria. Mosaic del XIII.


En acabant de que el cristianisme es convertira en la religió estatal de la ciutat, varen continuar les disputes entre cristians ortodoxos i heréticos, sobretot entre el cristianisme d'Atanasio i l'arrianisme. En ocasions, les disputes varen aplegar a ser sanguinoses.[3] Al triumfo del cristianisme li va seguir també una intensificació de les disputes entre cristians i judeus, per un costat, i cristians i els últims gentils, per un atre. En 391, Teófilo, Patriarca d'Aleixandria va ordenar que tots els temples pagans de la ciutat anaren destruïts o convertits en iglésies. En eixa época es va destruir, entre uns atres, el Serapeum.[3][10] Les disputes també varen desembocar en més violència, com l'assessinat de la famosa filòsofa neoplatónica Hipatia en 415, que a sovint s'ha considerat un símbol de la pèrdua de l'esperit helenístic de la ciutat i va marcar el fi de la ciutat com a centre d'aprenentage.[9][40] Al mateix temps, la disputa va provocar la decadència i el decliu de la ciutat en atres aspectes. Els àraps revolucionaris varen completar la destrucció.[3]

En la divisió de l'Imperi romà, Aleixandria, com el restant d'Egipte, va passar a formar part de Roma oriental, l'Imperi bizantí. En 535, Aleixandria va sofrir un atre terremot. En 619 la ciutat va ser conquistada pels sasánidas (guerres romà-sasánidas) i en 642 pel califato ortodox.[10] En aquella época, algunes parts de la ciutat es descrivien com encara en bon estat: el Far i el Heptastadio seguien intactes, i el Cesáreo i el barri de Racotis, entre uns atres, seguien allí. No obstant, el hipòdrom de la Porta de Canopo ya estava en ruïnes, i el Museu dels Ptolomeos havia segut substituït per un nou. El barri grec també estava casi desert, de la mateixa manera que el judeu, a on vivien pocs judeus, que havien comprat al Patriarca d'Aleixandria el dret a observar la llei judeua. Aixina que, la ciutat s'havia reduït llavors a un barri casi purament egipcíac. Molts temples i atres edificis importants s'havien convertit en iglésies dedicades a diversos sants.[3]

A pesar d'això, Amr ibn al-As, que havia conquistat Aleixandria, va informar poéticament al califa Umar de que la ciutat contava en 4000 palaus, 4000 banys públics, 400 teatres, 40 000 judeus que pagaven imposts i 12 000 mercaders que venien herbes.[3][41]

Ruïnes d'Aleixandria en Kom el-Dikka.

Aleixandria, despuix de la conquista àrap, era molt més chicoteta que la ciutat antiga i solament comprenia una part del seu territori, ya que la ciutat va decaure considerablement.[3][42] A este decliu va contribuir també el canvi en les rutes comercials marítimes de l'Índia, en acabant de que els portuguesos descobriren una ruta al voltant de la Cap de Bona Esperança en 1497. En el seu moment més menut, Aleixandria es va reduir a una ciutat d'uns 6000 habitants.[3] Durant el govern otomà, la ciutat es va centrar en l'emplaçament de l'antic Heptastadio a mida que l'istme s'eixamplava, és dir, llunt de l'emplaçament de la ciutat antiga, en el resultat de que les ruïnes de la ciutat encara eren visibles en gran mida a principis del XIX, abans del desenroll i creiximent de la ciutat actual.[42] l'Aleixandria moderna torna a ser una de les ciutats més importants d'Egipte i la segona en població.

Estudis arqueològics i excavacions

S'han portat a terme relativament poques excavacions arqueològiques en la zona de la ciutat, i no és possible realisar-les a gran escala, ya que la ciutat actual es troba sobre restants antics. En la pràctica, els únics restants significatius de l'antiguetat varen ser la cridada Columna de Pompeyo fins a 1960, quan es va excavar el jaciment de Kom el-Dikka (Kom El Deka).[2][42] Els estudis dels anys 90 i principis dels 2000 i els métodos moderns han proporcionat una millor image de la ciutat en el seu conjunt a lo llarc del temps.[10][12] Arqueòlecs francesos han estudiat la baïa del port en métodos d'arqueologia subaquàtica, sobretot entre 1994 i 1998. Açò ha permés descobrir, entre uns atres, els restants del Far i dels palaus ptolemaicos. En la zona urbana, les excavacions s'han realisat en la seua major part com a excavacions de rescat en relació en obres de construcció.[12][43]

Notes

Referències

  1. ↑ «Rꜥ-qd.yt» (en en). Ancient Egyptian Dictionary. Consultat el 2025-02-18.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 (1976).The Princeton Encyclopedia of Classical Sites.Princeton University Press.Consultat el 2025-02-18.
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 3,26 3,27 3,28 3,29 3,30 3,31 3,32 3,33 3,34 3,35 3,36 (1854).Dictionary of Greek and Roman Geography.Little, Brown and Company.Consultat el 20245-02-18.
  4. ↑ «Alexandria» (en en). Pleiades. Consultat el 2025-02-18.
  5. ↑ «Alexandria» (en en). Trismegistos. Consultat el 2025-02-18.
  6. ↑ «Alexandria (Egypt) 1184 Eskendereyyah - Αλεξάνδρια» (en en). ToposText. Consultat el 2025-02-18.
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 Salmenkivi, 2019, pp. 66–70.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Αρχαιογνωσία και Αρχαιογλωσσία στη Μέση Εκπαίδευση. Η Αρχαία Ελληνική Τέχνη και η Ακτινοβολία της.Consultat el 2025-02-18.
  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 «Alexandria, Egypt».Consultat el 2025-02-18.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 10,8 «Historical Topography of Ancient Alexandria» (en en). Études et Travaux. Archivat des d'el original, el 2020-07-17. Consultat el 2025-02-18.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 «The Siga, the River and the Lake: All the Waterways Lead to Alexandria» (en en). Alexandria University. Archivat des d'el original, el 2021-03-22. Consultat el 2025-02-19.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 «Raising Alexandria» (en en). Smithsonian Magazine. Consultat el 2025-02-19.
  13. ↑ «Reconstruction of the palace area in Alexandria» (en en). Acadèmia.edu. Consultat el 2025-02-19.
  14. ↑ Polibio, Històries 34.14.
  15. ↑ Plinio el Jove, Cartes 10.5.22-23; Flavio Josefo, Contra Apión 2.6.
  16. ↑ Claude Saumaise: Ad Spartian. Adriano 100.20.
  17. ↑ Savvopoulos, 2013, p. 67.
  18. ↑ Christine Favard-Meeks & Dimitri Meeks, "The heir of the Delta"; in Jacob & de Polignac (1992/2000); pp. 20–29. (anglés)
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Plutarco, Vides paralelesː Alejandro 26.3-10.
  20. ↑ Homero, Historias 4.354-358.
  21. ↑ (1989) The Seven Wonders of the Ancient World (en en), Psychology Press, p. 138. ISBN 9780415050364.
  22. ↑ [enllaç trencat]
  23. ↑ Marco Juniano Justino: Epítome de les Històries Filípiques de Pompeyo Trogo XLIV 30.2.
  24. ↑ Marco Juniano Justino, XLIV 38.8; Cicerón, Academica 4.2; Sobre els deures (De officiis) 3.2; Aulo Gelio Nits áticas (Noctes Atticae) 18.9.
  25. ↑ Tito Livio, Ab urbs condita 70.
  26. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica 17.52.
  27. ↑ Gabba, 1999, p. 140.
  28. ↑ Flavio Josefo La guerra dels judeus, II, 289–292.
  29. ↑ Rogers, 2022, pp. 1, 127.
  30. ↑ Freyne, 2002, pp. 47–48.
  31. ↑ Smallwood, 1976, p. 288.
  32. ↑ Tácito, Històries 3.48, 4.82.
  33. ↑ Juvenal, Sàtira 16.
  34. ↑ Plinio el Jove, Panegíric de l'emperador Trajano 31.23.
  35. ↑ Elio Espartiano, Història Augusta, Adriano 100.12.
  36. ↑ Herodiano, Història de l'Imperi romà despuix de Marco Aurelio 4.9; Dion Casio: Història romana 77.22; Elio Espartiano, Història Augusta, Caracalla 6.
  37. ↑ Dion Casio, Història romana 51.17; Elio Espartiano, Història Augusta, Caracalla 9.
  38. ↑ Trebellius Pollio: Història Augusta Tyranni Triginta 22, Galieno 4.
  39. ↑ Flavio Vopisco, Història Augusta, Aureliano 32.
  40. ↑ Savvopoulos, 2013, p. 94.
  41. ↑ Eutiquio d'Aleixandria, Anals A.D. 640.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 McKenzie, 2007, p. 8.
  43. ↑ «The Alexandria Underwater Museum Project» (en en). Underwater Cultural Heritage. UNESCO. Archivat des d'el original, el 2013-05-01. Consultat el 2025-01-20.

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Antiga_Aleixandria&oldid=1589694»