Anar al contingut

Plinio el Jove

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Cayo Plinio Cecilio Segon (en llatí Gaius Plinius Caecilius Secundus; Com, Itàlia, 61-Bitinia, c. 112), conegut com Plinio el Jove, va anar un advocat, escritor i científic de l'antiga Roma.

Biografia

Era nebot i fill adoptiu per testament de Plinio el Vell, considerat com el millor naturaliste de l'antiguetat. Sent chiquet, Plinio va perdre als seus pares, quedant baix la tutela de l'influent general i consular Lucio Verginio Rufo. Posteriorment va ser adoptat pel seu tio Plinio el Vell, qui ho va manar a estudiar a Roma, en professors com Quintiliano i Nicetes Sacerdos. Va començar la carrera de lleis a l'edat de 19 anys, creixent la seua reputació en este camp molt ràpidament. Plinio, sent un home honest i moderat, va ser ascendint pel cursus honorum, el conjunt ordenat de càrrecs administratius civils i militars del Imperi romà. Dita carrera, entre atres fonts, es coneix per una inscripció honoraria conservada en la ciutat de Milà, encara que procedent de la seua Com a natal, datada entre 111 i 114, el desenroll de la qual és el següent:[1]

Va ser flamen Divi Augusti, sacerdot del cult a l'Emperador, en 81, després decemvir stlitibus iudicandis o juge sobre casos de ciutadania romana dins del vigintivirato, tribuno militar en la Legio III Gallica en Síria, a on va conéixer als filòsofs Artemidoro i Eufrates, sevir equitum Romanorum, cap d'una de les antigues divisions dels cavallers romans en 84 i quaestor imperatoris entre 89 i 90. Va ser nomenat tribuno de la plebe en 91, pretor en 93, prefecto de les finances de l'eixèrcit i després del temple de Saturn, i cònsul suffectus en 100. Va entrar en el colege d'augurs per elecció, va ser supervisor del riu Tíber i finalment governador de la província Bitinia, a on se supon que va morir, provablement en l'any 112.[2] Es pot dir que la seua carrera és un resum de tots els càrrecs públics més importants en Roma, i en efecte, Plinio va contribuir a l'organisació de l'Imperi en molts dels seus camps. De les seues numeroses cartes, les Epistulae, es deduïx el seu caràcter moderat. En una d'elles es va dirigir a l'emperador Trajano i li va explicar el procediment que seguia per a encarregar-se de les persones a els qui s'acusava de professar el cristianisme... un procediment que l'emperador va aprovar. Als que negaven que anaren cristians se'ls posava en llibertat quan, com va dir Plinio, «havien repetit l'invocació que yo havia fet als deus, oferit incens i vi a la teua image [la de Trajano] [...] i, ademés, maldit a Crist». S'eixecutava als que resultaven ser cristians. Tractava al cristianisme com una superstició incómoda i se sorprenia del gran número de denúncies anònimes que es rebien en este camp. Trajano li va respondre recolzant la seua actitut, pero ordenant-li que no donara curs a les denúncies anònimes.

  • Plinio es va casar en tres ocasions, pero no va tindre cap fill. Solament de la seua tercera dòna, Calpurnia, neta de Lucio Calpurnio Fabato,[3] parla en certa emoció en les seues cartes. Era prou ric i posseïa algunes viles en Itàlia, i aixina les dos que va tindre en la seua ciutat natal, Com, les va cridar Tragèdia i Comèdia.

Obra

Respecte a la seua faceta d'escritor, que va escomençar als 14 anys en una tragèdia en grec, Plinio va destacar en poesia, pero la major part dels seus escrits s'han perdut, a pesar del conte que tenia per ells. Era també conegut pels seus dots d'orador, considerant-se seguidor de Cicerón, pero la seua prosa era menys directa i grandilocuente que la d'este últim. Va participar en molts juïns, pero l'únic discurs que es conserva d'ell és el seu Panegyricus Traiani, descripció aduladora i emfàtica de la figura de Trajano, encara que seguix sent un instrument valiós per a estudiar les polítiques d'este emperador en camps com a imposts, justícia, disciplina castrense i comerç. Plinio ho definia com un tractat sobre el governant perfecte.

Cartes

Inscripció honoraria en el cursus honorum de Plinio el Jove procedent de la Basílica de sant Ambrosio en Milà.

Les seues cartes són un testimoni únic de l'administració ordinària d'el I. El seu estil és molt diferent dels usats en els panegírics, afirmant alguns crítics que Plinio és l'inventor d'un nou gènero lliterari: la carta escrita per a ser publicada. En les seues primeres cartes de joventut descriu l'erupció del mont Vesubio i la mort del seu tio i mentor, Plinio el Vell, a causa de dita erupció en l'any 79. En el seu honor este tipo d'erupció es coneixen com plinianas. Estes cartes estaven dirigides al seu amic Tácito, que va ser un dels grans historiadors romans, per a donar-li una visió propenca i certera de la mort del seu tio. Atres cartes famoses varen ser les dirigides a Septicio Clar, que són pràcticament poemes, les que es referixen a l'erupció del Vesubio i les referents a les viles i a la mort de Marcial.

Carta sobre l'erupció del Vesubio

En una carta dirigida a Cornelio Tácito descriu l'erupció del Vesubio i l'acció i mort del seu tio (Epistulae 6, 16):

El 24 d'agost, al voltant de l'una de la vesprada, la meua mare li va cridar l'atenció a Plinio el Vell sobre un núvol que tenia un tamany i una forma molt inusuals. Acabava de prendre el sol i, despuix d'haver-se banyat en aigua freda i haver pres un menjar llauger, s'havia retirat al seu estudi a llegir. Davant la notícia, es va alçar immediatament i va eixir fòra; al vore el núvol, es va dirigir un montícul des d'a on podria tindre una millor visió d'este fenomen tan poc comú. Un núvol, procedent de quina montanya no estava clar des d'aqueloc (encara que després es va dir que venia del mont Vesubio), estava ascendint; del seu aspecte no puc donar-te una descripció més exacta que s'assemblava a un pi, puix s'anava acurtant en l'altura en la forma d'un tronc molt alt, estenent-se al seu través en la copa a modo de branques; estaria ocasionada, m'imagine, be per alguna corrent repentina de vent que l'impulsava cap a dalt pero la força del qual decreixquera en l'altura, o be perque el propi núvol es pressionava a sí mateixa pel seu propi pes, expandint-la del modo que t'he descrit dalt. Semblava ora clara i lluenta, ora obscura i motejada, segons estiguera més o menys impregnada de terra i cendra. Este fenomen li va semblar extraordinari a un home de l'educació i cultura del meu tio, per lo que va decidir acostar-se més per a poder examinar-ho millor.
Plinio el Jove, Sext llibre de correspondència, carta 16, dirigida a Tácito

Carta sobre els cristians

Esta carta va ser escrita des de Bitinia entre els anys 112 i 113, per a l'emperador Trajano. En ella, descriu la plaga en la que pensava que s'havien convertit els cristians, aixina com la forta arraïlada que tenien en la seua creència. Ademés, Plinio demana consell a Trajano sobre cóm tractar-els.

Vore també

Referències

  1. ↑ CIL V 5262 = AE 1947, 65 = AE 1963, 190 = AE 1966, 127 = AE 1983, 444 = AE 1984, 436 = AE 1999, 747 = AE 2001, 1085 = AE 2010, 57 Com (Itàlia)
  2. ↑ Birley, 2003, p. 94.
  3. ↑ Donne, 1867, p. 130.

Bibliografia

  • Plinio el Jove (2005). Cartes, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2791-2.
Sobre Plinio el Jove
  • Birley, Anthony R. (2003). Adriano, Barcelona: Península. ISBN 84-8307-592-X.
  • Donne, William Bodham (1867). William Smith (ed.). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (en anglés).
  • Stadler, Thiago David. O Império Romà em cartes: glórias romanes em paper i tinta (Plínio, o Jovem i Trajano 98/113. d. C). Curitiba: Juruá Editora, 2013.

Enllaços externs

Plinio el Jove en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Plinio_el_Jove&oldid=1319718»