Trajano

Trajano

Marco Ulpio Trajano (Itálica, 18 de setembre de 53-Selinunte, c. 11 d'agost de 117) va ser emperador romà des de l'any 98 fins a la seua mort en 117. Sent natural de la Bètica (actual Andalusia, Espanya), va anar el segon emperador romà naixcut en una província (Claudio va ser el primer). Va ser el segon de la tradicionalment cridada dinastia Antonina o, segons recent proposta, dinastia Ulpio-Aelia. Trajano és recordat com un exitós soldat-emperador que va presidir la major expansió militar de l'història romana fins al moment de la seua mort, aixina com per la seua activitat filantrópica. Naixcut segons alguns autors en la ciutat d'Itálica (un municipium de la Hispania Baetica), la gens de Trajano seria d'orige itálico i, possiblement, també turdetano. Trajano va passar a ser un prominent militar ya durant el regnat de l'emperador Domiciano, servint com legatus legionis en l'Hispania Tarraconensis. En l'any 89 va recolzar a Domiciano contra un tumult en el Rin conduïda per Lucio Antonio Saturnino. En setembre de l'any 96, Domiciano va ser assessinat en una conspiració, sent succeït per Nerva, un senador vell i sense fills que va resultar ser impopular en l'eixèrcit. Despuix d'un breu i tumultuoso any en el poder, que va culminar en un tumult de membres de la Guàrdia Pretoriana, Nerva es va vore obligat a adoptar a Trajano com el seu hereu i successor.

Com a administrador civil, Trajano és conegut sobretot pel seu ampli programa de construcció d'edificis públics que varen reformar la ciutat de Roma i va deixar numerosos monuments perdurables, com el fòrum de Trajano, el mercat de Trajano i la Columna de Trajano. No obstant, va ser com a comandant militar per lo que va celebrar els seus majors triumfos. En 101 va llançar una expedició punitiva contra el regne de Dacia governat pel rei Decébalo, derrotant a l'eixèrcit dacio prop de Tapae en 102 i conquistant finalment tota la regió en 106. Uns anys despuix, va ser més a l'est i es anexionó el regne nabateo, establint la província d'Aràbia Pétrea. Després d'un periodo de relativa pau, va llançar la seua campanya final en 113 contra Partia. Va aplegar fins a la ciutat de Susa (actual Iran) en 116, conseguint en això la major expansió del Imperi romà. Durant esta campanya, Trajano va emmaltir i va fallir mentres tornava a Roma. Va ser deificado pel Senat i les seues cendres es varen enterrar en una cambra al peu de la Columna trajana. Li va succeir el seu nebot segon i pupil Adriano.

En el moment de la seua mort, la seua onomàstica completa era Imperator Caesar Divi Nervae filius Nerva Traianus Optimus Augustus Germanicus Dacicus Parthicus. Despuix del seu apoteosis oficial se li va cridar Divus Traianus, a voltes afegint-se-li algun dels demés cognomina, especialment Augustus i Parthicus.

Família i orígens

Estàtua de Trajano divinizado, emplaçada en elloc arqueològic d'Itálica. És una rèplica d'un original trobat en les excavacions de la ciutat i exposta en el Museu Arqueològic de Sevilla.

Existixen dos tesis sobre l'orige de l'emperador Trajano. Segons la primera, va nàixer en la ciutat d'Itálica (Santiponce), adscrita a la província Bètica, el 18 de setembre de l'any 53. Alguns autors, seguint a Dion Casio, han argumentat o considerat l'any 56 com el del seu naiximent.

La segona tesis situa el seu naiximent en la mateixa data prop de Pedraza (Segòvia), adscrita a la província Cartaginense. Una dòna, Aureliana, hauria fundat l'hereteu d'Orejana (a la que hauria donat nom), i varis autors de distintes époques han identificat a esta com la mare de l'emperador. No obstant, segons José María Martín Taula, «que esta anara la mare de Trajano, hui per hui, entra dins del món de la fantasia».

Va ser membre de la gens Ulpia d'Itálica, la pàtria de la seua família, encara que hi ha discrepàncies entre els especialistes respecte a la procedència del clan. Per a alguns, seguint una opinió d'antiga data, els seus antepassats s'haurien assentat a finals del sigle III en la localitat. Varen ser veterans itálicos oriunts de Tuder, en la regió d'Umbría (Itàlia), que es varen establir en la província d'Hispania Ulterior despuix de la segona guerra púnica. Front a esta opinió, atres estudiosos advoquen per un orige autòcton, sent Trajano un hispanus, un descendent d'una de les famílies que, en virtut de la seua riquea o linaje, varen anar tempranamente romanisades i es varen assentar en les colónies i municipis romans de la península ibèrica. Segons Aurelio Víctor, abans de ser adoptat el yayo de Trajano per un Ulpio, el fundador delinaje hauria segut un Va dur o Traius, un popular cognomen hispànic, apuntant a la possibilitat d'un ibero que hi haguera romanizado el seu nom.

El seu pare era Marque Ulpio Trajano, senador partidari de la dinastia imperial dels Flavios, l'exponent del qual Vespasiano havia concedit a Hispania el seu famós edicte de latinidad. La seua germana, aixina mateix, era Ulpia Marcianana. Respecte a la seua mare, hi ha diferents opinions. Tradicionalment li l'ha cridat Marcia i emparentat en els Marcios Bareas, aduint la nomenclatura de la seua filla, Marcianana, i de certes figlinae en possessió de la família imperial relacionades en els Marcios. Una atra proposta indica que era una Ulpia i que el pare de l'emperador va ingressar en la gens de la seua esposa per adopció, potser testamentaria. S'assenta esta proposta en les pròpies fonts clàssiques, en concret en el Epitome de Caesaribus. Per últim, una tercera proposta simplement es llimita a certificar que la mare de Trajano és encara una Ignota.

Trajano va estar casat en Pompeya Plotina, qui és considerada oriunda de Nemausus  o de la pròpia Itálica, sent que en este últim cas també li la té per una possible prima de l'emperador.

Primers anys

Com el seu pare, Trajano era fidel a la casa dels Flavios. Home jove i treballador, va ascendir per mèrits en l'escala del eixèrcit romà, servint en algunes de les parts més polèmiques de la frontera imperial, des de la seua nativa Hispania fins a Síria, el Danubio i Germania. En 76-77, el pare de Trajano va ser governador de Síria (Legatus pro praetore Syriae). Allí, en 24 anys, Trajano va tindre el mando d'una legió. Va seguir les diverses etapes del cursus honorum senatorial ordinari; va ser cuestor, pretor i llegat. Açò li va donar la possibilitat d'adquirir cert coneiximent sobre les fronteres i la vida del soldat, primer, i dels oficials, despuix. Va destacar com molts uns atres hispans en l'eixèrcit romà en temps de Domiciano. Va ser tribuno militar (tribunus legionis) en Síria i llegat de la legio VII Gemina en Hispania, en que els seus efectius va esclafar en èxit en la Germania Inferior el tumult d'Antonio Saturnino en 89. Més tart va ser cònsul en l'any 91, junt en Manio Acilio Glabrión. Entorn a eixe any, va dur en si a Apolodoro de Damasc a Roma.

En l'any 96 es va convertir en governador de la Germania Inferior, prestant servici en la frontera germana, una de les més problemàtiques de l'imperi, a lo llarc del riu Rin. Va residir en Magúncia i Colónia (Alemània). Va prendre part en les guerres de l'emperador Domiciano contra els pobles germans, i era conegut com un dels millors comandants de l'imperi quan, en l'any 96, va ser assessinat Domiciano.

Ascens al tro

El 18 de setembre, Nerva va succeir a Domiciano. Era un senador vell i sense descendència que resultava molt impopular en l'eixèrcit i necessitava fer alguna cosa per a obtindre el seu respal. Despuix d'un breu i tumultuoso any en el poder, un tumult de membres de la Guàrdia Pretoriana va obligar a Nerva a adoptar al molt popular Trajano, llavors governador de la Germania Superior, com a hereu i successor, en la primavera o l'estiu de 97, preferint-ho a Marco Cornelio Nigrino Curiacio Matern. L'emperador li va fer participar en el seu govern. El seu ràpit ascens es va deure a diversos motius: Nerva estava en dificultats per un tumult dels pretorians, i el vell grup de senadors, no compromesos en els últims temps de Domiciano, va poder haver considerat oportú l'ascens d'un bon general, de noblea recent, pero sòlida, popular, i davant tot al front de les legions més propenques a Itàlia. Ademés, és possible que atres membres d'èlits ibèriques, Lucio Licinio Sura sobretot, després elegit per Trajano com a successor seu en la Germania Superior, haguera tingut un pes en l'ascens. Segons la Història Augusta, va anar el futur emperador Adriano qui va dur a Trajano la notícia de la seua adopció. Nerva va morir inesperadament el 28 de giner del 98, i el seu molt respectat fill adoptiu, Trajano, li va succeir sense incidents. Trajano es va mantindre prop de les fronteres del Rin i del Danubio. En el govern terrorífic de Domiciano encara recent, va ser rebut en els braços oberts pel Senat. Com a conseqüència, el governador de Syria Marco Cornelio Nigrino Curiacio Matern, barallat per Nerva com a possible successor i en una prestigiosa carrera militar baix Domiciano, va ser evaluat com a potencial rival de Trajano i va ser fulminantemente cessat i substituït provisionalment per Aulo Larcio Prisco, llegat de la Legio IV Scythica, qui va ocupar interinamente el càrrec de governador com a pro legatus consularis sense tindre siquiera ranc pretori, fins a l'arribada de Javoleno Prisco en 99.

Emperador

Trajano es trobava en Colónia quan el seu nebot segon Adriano, futur emperador i llavors tribuno, li comunica el decés de Nerva. Es va convertir en emperador el 28 de giner del 98, a l'edat de 45 anys. El ser el primer emperador no itálico demostrava que la península itálica estava perdent el seu paper central en la política romana. Una volta nomenat emperador, no va marchar ràpidament a la capital, sino que es va llimitar a substituir alguns hòmens infels, a castigar als pretorians involucrats en el tumult contra el seu predecessor, reduint a la mitat el tradicional donatiu per a celebrar l'ascens al tro. Una de les seues primeres actuacions va ser millorar la ret de carreteres entre Mogontiacum (Magúncia) i Augusta Vindelicorum (Augsburc). Ademés va iniciar la construcció d'un llimes per a assegurar els Campos Decumanos (Agri decumates), terres germanes en el costat dret del Rin, que havien segut guanyades per a l'imperi baix Domiciano. Quan va estar satisfet en la seguritat del territori entre el Rin i el Danubio, va marchar a Roma, a on va fer la seua entrada triumfal dos anys despuix de ser nomenat emperador, despuix d'haver assegurat la frontera renana.

Relació en el Senat

Sesterci falcat pel Senat Romà, a Trajano, el Optimus Princeps, el millor dels príncips.

El nou Emperador romà va ser acollit pel poble de Roma en gran entusiasme, que va justificar governant ben i sense el derramamiento de sanc que havia marcat el regnat de Domiciano. Va lliberar a moltes persones que havien segut encarcerades injustament per Domiciano i va tornar bona part de la propietat privada que Domiciano havia confiscat; un procés començat per Nerva abans de la seua mort. La seua popularitat va ser tal que en el temps el Senat Romà li va conferir a Trajano el títul honorífic de optimus, açò és, «Òptim». Durant la cerimònia en el Senat, en motiu del seu ascens al tro imperial, el senador Plinio li va dedicar un famós i interminable Panegíric (Panegyricus Traiani) en el que demanava que es concedira al Senat una major implicació en la conducció dels assunts de l'administració pública de l'Estat; Trajano va observar aquella regla i va cridar a molts dels «pares conscriptos» (senadors) a governar les províncies romanes. Va conservar un control molt fort, ocupant-se escrupulosament dels assunts de les diverses províncies i arrogándose, per eixemple, els permissos per a la construcció d'edificis públics. Açò li va permetre desemmaixquerar i castigar a molts senadors reus del delicte de malversació, que havien aprofitat la política indulgent del precedent emperador, Nerva. Trajano es va valdre d'un orgue judicial creat per ell per a investigar estos delictes, el Consilium Principis, del com varen formar partix els millors juristes de l'época. Varen ser numerosos els investigats per casos de mal govern de les províncies, si ben el mateix Senat va dictar generalment sentències favorables. Des d'abans de ser emperador, estava casat en Pompeya Plotina, encara que no varen tindre fills. Dión Casio sugerix que Trajano bevia molt i que tenia certa debilitat pels chicons. «Sé, per supost, que es dedicava als chics i al vi, pero si ell va cometre o va soportar algun acte abjecte o infame com a resultat d'açò, hauria incorregut en censura; en canvi, va beure tot el vi que va voler, pero permaneixia sobri, i en relació en els chics no va ferir a ningú». Esta sensibilitat va influir en el seu govern a lo manco en una ocasió, lo que li va dur a favorir al rei d'Edesa per l'aprecie que tenia al seu bell fill: «En esta ocasió, no obstant, Abgaro, induït en part per la persuasió del seu fill Arbandes, que era bell i en plena i orgullosa joventut i per lo tant gojant del favor de Trajano, i en part per por de la presència d'este últim, ho va trobar en el camí, es va excusar en ell i va obtindre el perdó, puix tenia un poderós intercesor en el chic».

Per un atre costat, va ser un dels emperadors més sérios i correctes, característiques que varen fer d'ell el millor dels príncips que sabia gestionar be els assunts públics. El poder no lo corrompió, ni va usar jamai el seu títul i el seu poder per a eludir la llei, reconeixent sempre la primacia d'esta última inclús sobre el seu càrrec. Va eliminar de l'etiqueta tots els rituals duts d'Orient, com l'abraç dels peus o el besamanos. Va saber fer-se voler per tots, especialment les dos classes més importants: el Senat i l'eixèrcit. Era un conservador, convençut de que el progrés derivaria més d'una ordenada administració que d'imponents reformes.

Les guerres contra els dacios

Artícul principal → Guerres dacias.

Columna de Trajano.

Per a l'Història, Trajano destaca sobretot com a comandant militar, particularment per les seues conquistes en Oriente Pròxim, pero inicialment per les dos guerres contra Dacia, en lo que hui és Romania —la seua conquista (101-102), després la seua reconquista demorada del regne fronteriç transdanubiano de Dacia—, una regió que havia pertorbat el pensament romà des de feya més d'una década en la desfavorable (i, per a alguns, vergonyosa) pau negociada pels servidors de Domiciano. Durant el regnat de Trajano, un dels més importants èxits romans va ser la victòria sobre els dacios. La primera confrontació important entre els romans i els dacios va ocórrer en l'any 87 i va ser iniciada per Domiciano. El prefecto pretoriano Cornelio Fusco va creuar el Danubio en cinc o sis legions per un pont de barques i va alvançar cap a Banato (en Romania). Varen ser sorpresos per un atac dacio en Tapae (prop del poble de Bucova, en Romania). La Legió V Alauda va ser esclafada i Cornelio Fusco va ser sacrificat. El general victoriós es dia en un principi Diurpaneo (vejau Manea, p. 109), pero despuix d'esta victòria va ser cridat Decébalo (el valent). L'emperador Domiciano havia fet campanya contra Dacia des de 86 fins a 87, sense assegurar-se un resultat decisiu, i Decébalo havia desobedit descaradament els térmens de la pau (89) que havia pactat al final d'esta campanya.

En esta ofensiva per a ampliar territoris, Trajano acabava en una política seguida des dels temps d'Augusto de mantindre l'imperi dins de certs llímits i fer simples guerres defensives. L'única excepció havia segut la conquista de Britania en temps de Claudio. Cap a març de 101, Trajano va iniciar la seua primera guerra contra els dacios liderats per Decébalo. Per a això, Trajano va passar a la vora septentrional del Danubio per un pont de pedra que havia construït, va creuar les Portes de Ferro i es va dirigir cap a la capital, Sarmizegetusa. Va atacar el regne de Dacia en quatre legions, Va derrotar a l'eixèrcit dacio prop d'un port cridat Tapae, en la cridada Segona batalla de Tapae. Les tropes de Trajano, no obstant, varen quedar danyades en la trobada, i va desistir de qualsevol atra campanya durant el restant de l'any, per a curar als ferits, rebre reforços i reagrupar-se.

Durant l'hivern posterior, el rei Decébalo va llançar un contraatac creuant el Danubio més llunt corrent avall, pero va ser rebujat. L'eixèrcit de Trajano es va adinsar més en territori dacio i va forçar al rei Decébalo a sometre's l'any següent, en acabant de que Trajano acampara a pocs quilómetros de la capital, Sarmizegetusa Regio. En tornar a Roma, va obtindre el títul de «Dácico» (Dacicus) i es va commemorar el triumfo, celebrat en el Tropaeum Traiani. No obstant, Decébalo, al que havien deixat que li les arreglara solament, en 105 va mamprendre una invasió contra territori romà intentant alçar a algunes de les tribus del nort del riu contra Roma. Trajano es va posar de nou en marcha, partint d'Ancona i aplegant a les riberes del Danubio. Les fonts parlen de 13 legions traslladades per a sometre definitivament aquella terra rica en or i aquell poble, que durant el regnat de Domiciano havia passat Mesia a ferro i fòc. Va crear dos noves legions, la Legio II Traiana fortis i la Legio XXX Ulpia Victrix. Va fer construir, en el disseny d'Apolodoro de Damasc, el seu massiç pont sobre el Danubio, empresa molt semblada per una atra part a la de César en Ariovisto.

Mapa de les províncies romanes de Mesia i Dacia.

Va conquistar Dacia completament en 106, a pesar de la força i la vehemència dels dacios, guerrers que si no caïen en la batalla, se suïcidaven pel seu deu Zalmoxis. L'alvanç de l'eixèrcit de Roma fins a la capital Sarmizegetusa Regio no va tindre obstàculs gràcies a la seua superioritat numèrica, a la llogística i a les tàctiques ya consolidades per sigles de guerres i seges. La comprovada formació en tortuga, per eixemple, va anar el centre de les tàctiques de sege en Dacia. En ocasió d'estes batalles, Trajano va introduir ademés una nova arma, el carrobalista, el verdader antepassat del canó de campanya, un mig que reunia la movilitat necessària en batalla en una gran potència i que va contribuir a la victòria romana. Els romans varen prendre la capital dacia, Sarmizegetusa, i la varen destruir. Decébalo es va suïcidar, i el seu cap tallat va ser exhibida en Roma en els escalons que duyen al Capitolio. Va fundar una nova ciutat, «Colónia Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa», en un lloc distint a la de la prèvia capital dacia, encara que duya el mateix nom, Sarmizegetusa. Va colonisar Dacia en romans i la anexionó a l'imperi com una nova província. Les campanyes dacias de Trajano varen beneficiar les finances de l'imperi a través de l'adquisició de les mines d'or de Dacia. Ademés, va descobrir el tesor amagat de Decébalo, que ascendia a 165 tonelladas d'or i el doble d'argent. Estes guerres es commemoren en la columna de Trajano, que es va alçar conjuntament en el Fòrum (Fòrum de Trajano), a on va ser colocada per a celebrar la gran victòria.

Expansió en l'est

Aproximadament al mateix temps va morir Rabbel II Sóter, un dels reis clients de Roma. Este acontenyiment va poder haver impulsat l'anexió del regne nabateo, encara que la manera i les raons formals de l'anexió són insegures. Certes evidències epigràfiques sugerixen una operació militar, en forces de Síria i Egipte. Lo que resulta clar, no obstant, és que per a l'any 107 es acuartelaron legions romanes en la regió que rodeja Petra i Bostra, com es mostra en un papir trobat en Egipte. Este regne dels nabateos es va convertir en província romana en el nom d'Aràbia Pétrea, que comprén el sur de l'actual Jordània i el noroest d'Aràbia Saudita. En l'anexió del regne nabateo es va assegurar la continuïtat territorial entre Egipte i les províncies asiàtiques. Tot el Mediterràneu quedava des de llavors en mans dels romans, els quals ho varen considerar «un llac privat», conferint-li el títul de Mare nostrum. Judea i l'Aràbia Nabatea serien dos excelents plataformes de partida per a les futures campanyes orientals de Trajano.

Periodo de pau

Els sèt anys següents, Trajano va governar com un emperador civil, pero en el mateix èxit que abans. Va ser en esta época quan va mantindre correspondència en Plinio el Jove sobre el tema de cóm manejar als cristians del Ponto, dient-li a Plinio que els deixara en pau a menos que practicaren obertament la seua religió. Va construir varis edificis nous, monuments i carreteres en Itàlia i la seua Hispania natal. El seu magnífic complex en Roma es va alçar per a commemorar les seues victòries en Dacia, i en gran mida es varen finançar en el botí d'eixa campanya; estava format per un fòrum, la Columna Trajana i el mercat de Trajano que encara es conserven en la Roma actual. També va ser un prolífic constructor d'arcs triumfals, molts dels quals es conserven, i reconstructor de carreteres, com la via Trajana i la via Trajana Nova. En 107, despuix de tornar d'Orient, va celebrar un triumfo en Roma per les seues victòries en Dacia i Aràbia. Un acte destacat de Trajano va ser celebrar uns jocs de gladiadors de tres mesos en el gran Coliseu de Roma, encara que la data exacta es desconeix. Combinant carreres de carros, lluita en animals i lluites de gladiadores, es va dir que este espectàcul sanguinós havia deixat onze mil morts, en la seua majoria esclaus i criminals, per no mencionar als mils de bésties feroces mortes junt en ells. Va atraure a un total de cinc millons d'espectadors durant els jocs. Un atre acte important va ser la creació formal dels alimenta, un programa de benestar que ajudava a chiquets òrfens i pobres per tot l'imperi romà. Proporcionava fondos generals, aixina com menjar i educació subvencionada. El programa es va vore recolzat inicialment pels fondos de la guerra dacia i més vesprada per una combinació d'imposts estatals i filantropia. Aixina favoria al temps el desenroll de la natalitat, que havia caigut fins a índexs alarmants, de manera que es corria el perill de que hi haguera escassea de soldats. Sobre l'arc de Benevent està representada la distribució de víveres entre la població i sobretot als chiquets pobres en base en la Institutio Alimentària. En relleus conservats en el Fòrum Romà es fa referència igualment a l'institució dels Alimenta Italiae en favor dels pueri et puellae alimenticis.

Moderna estàtua de l'emperador Trajano, realisada en bronze, que es troba en Ancona.

En això es posa en evidència que Trajano no solament va concentrar les seues energies i les de l'imperi en campanyes militars i la construcció d'edificis públics. Va ser aixina mateix un cauteloso estadiste i filántropo, interessat per les condicions dels seus ciutadans i, per tant, atent a les reformes socials i polítiques. En matèria judicial va disminuir la duració dels processos, va prohibir les acusacions anònimes, aixina com les condenes en falta de proves sòlides o en presència de qualsevol dubte. En matèria econòmica i social va trobar la forma d'organisar la burocràcia i va promulgar lleis a favor de la chicoteta propietat llauradora, la base de la qual estava amenaçada en estendre's el latifundi. Trajano va favorir el repoblament de llauradors lliures en la península, invertint capitals i proporcionant als colon els mijos per a sustentar-se i treball en els camps; a canvi, els colon invertien una part de les collites com a pagament del deute. Este sistema, conegut com colonato, va necessitar el control estatal per a poder funcionar. Per un costat, calia impedir que els recaptadors d'imposts depredaran als colon o que els latifundistes exigiren més de lo degut reduint a la misèria i la semiesclavitud als llauradors; per un atre, necessitava defendre als colon dels bandits i els invasores que hagueren pogut devastar les terres, obligant-els a l'abandó del camp i a marchar a la ciutat deixant les terres sense cultivar. Per a evitar el decliu de l'agricultura itálica, va impondre als senadors que invertiren en Itàlia a lo manco la tercera part de les seues capitals. Va posar llímits a l'emigració de la península, intentant incentivar la presència de la classe social empresarial i la mà d'obra en una Itàlia que estava perdent la seua centralidad i que estava a punt d'encaminar-se a una fase de decadència. Trajano va fer cremar els registres dels imposts retardats per a aliviar la pressió fiscal sobre les províncies, acte que es troba representat en els cridats Plutei de Trajano de la Cúria Julia. Va abolir algunes taxació que carregaven tant sobre els ciutadans provincials com sobre els itálicos; va poder crear aixina un tipo de caixa d'aforros popular que concedia préstams als chicotets llauradors i empresaris romans que es varen beneficiar aixina d'àmplies concessions, i es varen favorir les primeres cooperatives i associacions professionals.

En els beneficis i les rendes de les reformes mampreses, Trajano va edificar coleges i orfenats per als fills illegítims i els òrfens dels seus soldats, garantisant-els un subsidi mensual i una instrucció adequada. En fer açò, l'emperador va garantisar als emperadors següents una classe social dirigent hàbil i capaç. Els problemes econòmics se solucionaven en el camp de batalla, que tenia la doble finalitat d'establir la pau en les fronteres i trobar l'or i l'argent necessaris per a les construccions, les reformes i per a caramullar el dèficit econòmic dels emperadors precedents. El seu successor, Adriano, es va trobar que li tocava en sòrt un imperi econòmicament actiu. Les seues prolongades estàncies en la guerra exterior no varen impedir, puix, a Trajano portar a terme una intensa política interior, motiu d'encesos elogis en l'historiografia romana, portaveu de l'opinió del Senat, una antiga institució que reunia en el seu sen a l'aristocràcia i enyorava el poder del que havia gojat en el règim republicà anterior a l'instauració del Principat per Augusto. L'ascens al poder de Trajano va supondre per al Senat la recuperació de la llibertat perduda, «un temps nou», diu Plinio. En la colaboració del Senat, a on va instaurar el vot secret, Trajano va traçar un pla de regeneració moral i política que va tindre conseqüències en l'administració, la justícia i l'economia.

Les guerres contra els parts

Artícul principal → Campanya partixca de Trajano.

L'Imperi romà en la seua màxima expansió (117, al final del regnat de Trajano).

En el 113, Trajano va començar una campanya contra els parts, provocada per la decisió del rei partixc Osroes de colocar a un rei títaro inacceptable en el tro d'Armènia, un regne sobre el qual havien compartit hegemonia els dos grans imperis des dels temps de Nerón, uns cinquanta anys abans. Provablement, l'idea de l'emperador naixia també del seu desig de portar a terme les campanyes que tenia ideades Juliol César, el seu autor favorit, abans de morir: al nort del Danubio i contra els parts.

La primera fase va ser un complet èxit. Els parts varen ser derrotats i Armènia, Asiria i Mesopotamia varen ser integrades en l'imperi. Va començar per Armènia, deponent en l'any 114 al seu rei partixc, Partamasiris, i convertint a Armènia en província romana. Després va marchar cap al sur, entrant en la pròpia Partia, prenent les ciutats de Babilonia, Seleucia i finalment la capital Ctesifonte en l'any 116. Va seguir cap al sur, fins a alcançar el golf Pèrsic, llamentant ser massa vell per a seguir els passos d'Alejandro Magne i alcançar la pròpia i distant Índia. Va ser el punt oriental més lluntà al que va aplegar l'Imperi romà. No solament va quedar ocupada tota Mesopotamia, sino que la vanguarda de l'eixèrcit romà, dirigida per Lusio Quet, va aguaitar a les primeres cadenes montanyoses de Pèrsia. En les noves províncies de Mesopotamia i Asiria, l'imperi va alcançar la seua màxima extensió, fixant la seua frontera oriental en el riu Tigris i no, com fins a llavors, en l'Éufrates.

Bust de Trajano, Gliptoteca de Munich.

Més allà d'estos llímits no va poder proseguir, davant tot, per problemes llogístics. La vastedad dels territoris ocupats i la presència de focs de resistència i la tàctica de la guerrilla en arqueros a cavall, usada pels parts, posaven en perilla conquista. En 116, Trajano, conscient de les dificultats, va decidir adoptar les armes de la política, va depondre al rei partixc Osroes I i va posar el seu propi gobernant títaro, Partamaspates en el tro. Per un atre costat, la seua salut va començar a fallar-li. La ciutat fortalea d'Hatra, en el Tigris en la seua part posterior, seguia resistint contra els repetits assalts romans. Va estar personalment present en el sege i és possible que sofrira un colp de calor en eixes elevades temperatures. Poc despuix, els judeus de l'interior de l'Imperi romà es varen alçar en rebelió una volta més, com va fer el poble de Mesopotamia. Els judeus es varen rebelar per tot Oriente Pròxim: Egipte, Chipre, Cirenaica, Judea i Mesopotamia des de l'any 115, en plena campanya contra els parts. L'emperador es va vore obligat a retirar el seu eixèrcit per a esclafar els tumults. Ho va considerar simplement com un contratemps passager, pero estava destinat a no tornar mai a manar a un eixèrcit en el camp de batalla, entregant els seus eixèrcits orientals allegat d'alt ranc i governador de Judea, Lusio Quet, qui es va fer càrrec junt en Quint Marcio Turbón. Les conquistes de Trajano varen fer créixer l'imperi de 5 millons de km² a més de 6 millons. Més tart en 116, Trajano va caure malt i va mamprendre el viage de regrés cap a Itàlia. La seua salut va declinar en la primavera i l'estiu de 117, i per a quan va aplegar a Selinunte de Cilicia, que més alvance es va cridar Trajanópolis en el seu honor, va morir sobtadament d'edema a inicis d'agost. Les cendres de Trajano es varen colocar baix de la Columna de Trajano, el monument que commemorava el seu èxit, derogant l'antiga llei que impedia les sepultures en l'interior del perímetro ciutadà. L'urna es va perdre durant les invasions bàrbares i va desaparéixer el seu rastre, sent presumiblement fosa. Adriano, en convertir-se en emperador, va tornar Mesopotamia a l'Imperi partixc com a part d'un tractat de pau en l'any 125, pero es va conservar el restant de territoris conquistats per Trajano.

El pont d'Alcántara, àmpliament considerat com una obra mestra de l'ingenieria romana, va ser erigit durant el regnat de Trajano.

Arc de Trajano en Benevent, detall: Receptio in fidem vaig donar principi barbari.

Successió

Just abans de morir, Trajano va adoptar a Adriano (Publius Aelius Hadrianus) com a successor. Era fill d'un cosí de Trajano i estava casat en una neboda neta de l'emperador. Havia lluitat, ademés, en les guerres dacias, a on va tindre una participació destacada. Els historiadors romans varen arreplegar el rumor de que va ser la seua dòna, Pompeya Plotina, la que va fingir tal adopció, amagant un esclau baix els llançols de l'emperador mort, qui va murmurar l'adopció com a presunta última voluntat del moribunt. No obstant, sembla que ya havia donat mostres de la seua preferència per Adriano com a successor en anys anteriors, des de l'any 100 o entorn a l'any 106, puix encara que les seues relacions havien sofrit altibaixos, en realitat Adriano era l'únic familiar varó directe de Trajano i, per tant, l'únic hereu possible per a la continuació d'una verdadera dinastia.

Construccions

Trajano va ser un bon mecenes, especialment en el camp arquitectònic, tant en Itàlia com en les províncies, i molts dels seus edificis varen ser obra del talentós arquitecte Apolodoro de Damasc. Va realisar construccions necessàries per a facilitar la romanización i millorar les condicions de vida dels ciutadans. Aixina, va reforçar la ret viària, restaurant les principals calçades que s'expandien des de l'Urbs, unint-la en el restant de l'imperi. Ademés, va alçar edificacions que varen contribuir a perpetuar la seua memòria a l'hora que buscaven el embellecimiento de la Urbs i un aument en les possibilitats de diversió dels romans, com teatres o circs. Entre les construccions que va realisar es conten el celebérrimo port de Trajano hexagonal en la zona de Fiumicino, i els restants de la qual encara són hui en dia imponents. Este nou port en Ostia unia Roma en les regions occidentals de l'imperi. L'obra va estar entre les més importants per a la ciutat, que va obviar aixina els seus problemes d'aprovisionament fora del ya existent «port de Claudio». Va ampliar el port d'Ancona en la construcció d'un embarcadero per a facilitar la navegació cap a Orient, embarcadero que va ser adornat per mig d'un arc; va procurar un nou trayecte de la via Apia cap al port de Brindisi, que partia d'un atre arc edificat en Benevent. També va intervindre en les Estanys Pontinas.

Arc de Trajano en Ancona.

El fòrum de Trajano en el cor de Roma.

En la ciutat de Roma va renovar el centre de la ciutat en la construcció d'un immens fòrum i del edifici de rajola contigu a ell, destinats a l'administració pública, per a la realisació de la qual va fer nivellar grans zones de les ales dels tossals circumdants (Quirinal i Campidoglio). L'extraordinari complex del fòrum Trajano resolia els problemes de congestió de la zona central de la ciutat antiga entorn a la via Sacra. les dimensions extraordinàries de l'obra, també supervisada per Apolodoro, eren tals que sobrepassaven en grandea la de tots els atres fòrums junts. Ademés de la pública basílica Ulpia, la plaça, la columnata, les oficines, les biblioteques i el temple del diví Trajano, va erigir en el seu fòrum la Columna de Trajano com a celebració de les seues conquistes militars en la campanya de Dacia, encara hui un dels símbols de l'eternitat de Roma. Té prop de 30 metros d'alt i 4 d'ample, i en el seu orige estava coloreada; en l'interior dispon d'una escala de caragol que du al cim. En l'exterior es desenrolla una espiral sobre la columna, en un mosaic de 200 metros de llarc que alberga més de 2000 figures esculpidas en bajorrelieve. La columna estava coronada per una estàtua de l'emperador, que va ser substituïda en l'any 1588 per una de Sant Pedro, i en la base es va colocar l'urna funerària d'or que contenia les cendres del difunt emperador que va rebre aixina l'honor excepcional de ser sepultat dins del pomerium, açò és, els murs de la ciutat. L'urna d'or va ser agarrada pels visigodos en el saqueig de Roma (410) i es va perdre el seu rastre. A Trajano es deu la construcció d'un atre aqüeducte que aumentava encara més els recursos hídrics de Roma, que estaven ya assegurats en abundància pels aqüeductes construïts en anterioritat i sobretot pel cridat Anio Novus construït baix l'emperador Claudio. Les llabors es varen iniciar en l'any 109, arreplegant l'estructura, aigua que sorgia en els monts Sabatinos, prop dellac de Bracciano (lacus Sabatinus). La llongitut total era d'uns 57 quilómetros i duya diàriament prop de 2848 quinarie, açò és, una miqueta més de 118 000 m³. Aplegava a la ciutat despuix d'un recorregut en gran part subterràneu a lo llarc de les vies Clodia i Triumfal i després els seus arcs a lo llarc de la via Aurelia. Aplegava a Roma sobre el tossal del Janículo, per la ribera dreta del riu Tíber. L'extensió de la ret hídrica va ser incentivada no solament en Roma, sino també en Dalmacia, en la seua nativa Hispania i en Orient, açò és, en els climes àrits que precisaven un major aprovisionament d'aigua. En Roma, Trajano va fer que s'ampliaren els canals subterràneus i els desaiguadors de la Cloaca Màxima per a que corregueren en més eficiència les aigües de pluja i les que acabaven descarregant en el Tíber. També es varen reforçar les vores del riu per a evitar desbordament que afectaren a la ciutat. Per a l'oci i el plaure de la plebe va fer que s'eixecutaren alguns treballs que varen donar a Roma l'aspecte que a grans traces tenen tots en l'imaginari comú de la ciutat. Va manar reconstruir i ampliar definitivament el Circ Màxim, del com els tres primers anells en la base de l'estructura varen ser erigits en calcestruzzo i revestits de mattoni i marbres; solament l'anell superior va permanéixer en fusta. L'estructura es va fer aixina segura i contra incendis, i va favorir la construcció de tallers i negocis als seus costats. Sobre el tossal Oppio va fer que s'erigiren unes grandioses termes sobre els restants de la Domus Aurea de Nerón; s'accedia per un gran propileu que duya directament a la natatio, la piscina a cel obert. En la vora dreta del Tíber, a on s'alça l'actual Castell de Sant'Angelo, va construir un àrea per a les naumaquias, açò és, reproduccions de batalles navals. Els esforços edificatorios de l'emperador no es varen concentrar solament en la capital, sino en tot l'imperi. En Egipte va unir el Nilo en la mar Roja per mig d'un gran canal (el riu Trajano). Va fundar moltes colónies per tots els costats de l'imperi. En Dacia, despuix d'haver-la somés, va favorir la colonisació i fundació de noves colónies que romanizaron ràpidament la província. La Colónia Ulpia Traiana va sorgir sobre les cendres de la bàrbara Sarmizegetusa Regio. Va construir ponts, entre els que destaquen el que va tendir sobre el Danubio, el més llarc (1135 m), prop de Drobeta. Servia a una doble finalitat: per un costat, garantisava una via d'abastiment a les legions i, per un atre, impressionava i desanimava als enemics per ser una demostració de superioritat tecnològica, llogística i militar. També va alçar varis en Hispania, entre els que destaca el pont prop d'Alcántara sobre el riu Tajo; uns atres serien el pont romà de Salamanca i, possiblement, els ponts d'Alconétar i del Bibey. En 2009 es va descobrir un monument de l'emperador en la província de Caraş-Severin (Romania).

Llegat

Monument a l'emperador Trajano en la ciutat de Buenos Aires, Argentina. cal destacar que és l'únic monument a un emperador romà en aquella metròpolis.

Estàtua de Trajano en el Palau Real de Madrit.

A diferència d'atres governants apreciats a lo llarc de l'història, la reputació de Trajano ha perdurat sense decadència durant casi dos mil anys, fins a l'actualitat. Trajano va ser recordat pels seus contemporàneus com un dels més grans emperadors, equiparable solament a Augusto. Va rebre el títul de Optimus Princeps (el millor dels príncips) per part del Senat, tant per les seues conquistes, com per les seues construccions a lo llarc de tot l'imperi i el bon tracte que va tindre en els senadors. En els sigles posteriors, tant en l'Imperi romà com durant bona part del Bizantino, cada volta que un emperador ascendia al tro, el Senat sempre expressava el següent desig: Felicior Augusto, melior Traiano. És dir, «que siga més afortunat que Augusto i millor que Trajano», perque abdós príncips simbolisaven els cims de l'etapa imperial. La cristianización de Roma va donar com resultat un embellecimiento encara major de la seua llegenda: es dia en l'época medieval que el papa Gregorio I, a través de la intercesión divina, va resucitar a Trajano d'entre els morts i ho va batejar en la fe cristiana, pero santa Matilde d'Hackeborn, en la seua: Llibre de la Gràcia Especial, 5.ª part, Cap. XVI: «De les ànimes de Salomón, Sansón, Orígens i Trajano» anota:

«A pregàries d'un religiós pregunta al Senyor on estan les ànimes de Sansón, Salomón, Orígens i Trajano; i el Senyor li contesta: «Vullc que permaneixquen amagades als hòmens les disposicions de la meua pietat per a l'ànima de Salomón, a fin de que eviten en més cuidat els pecats carnals. I és, aixina mateix, voluntat meua no siguen conegudes les decisions de la meua Pietat per a en l'ànima de Sansón a fin de que tremolen els mortals asseciar els seus instints de venjança en els seus enemics; i també vullc s'ignore lo que ha fet la meua voluntat en l'ànima d'Orígens per a que ningú s'atrevixca a entonar-se fiat de la seua ciència (); i igualment vaig decidir no sàpia l'home el fallo de la meua llarguea en l'ànima de Trajano, per a exaltació de la Fe Catòlica, ya que eixe emperador, encara que dotat de totes les virtuts naturals, va carir no obstant de la Fe cristiana i del batisme.»

En el manuscrit de sant Gal (Sankt Gallen), es troba apuntat —encara que en el marge— lo que seguix: «Vullc que estiga amagat lo dispost per la meua bondat per a en Aristóteles no siga que el filòsof faça recalcament en la sola naturalea, menyspreant lo sobrenatural i les coses celestials» (edició del monasteri de sant Benito, Buenos Aires, 1942, págs. 342-343). Un relat d'este fet de Gregorio I apareix en la Llegenda áurea. Entre els teòlecs cristians medievals, com Tomás d'Aquino, va ser considerat com a eixemple de pagà virtuós. En la Divina Comèdia, Dante, seguint esta llegenda, veu l'esperit de Trajano en el Cel de Júpiter en atres persones històriques i mitològiques destacades per la seua justícia, entre els sis esperits justs que formen l'ull de l'àguila mística. També apareix en Piers Plowman. Vàries obres d'art reflectixen l'episodi conegut com la justícia de Trajano. L'anècdota es referix a una viuda que ho va parar mentres es dirigia a la campanya de Dacia. Esta ho va detindre en el seu plany, suplicant-li que li concedira justícia trobant i castigant justament al culpable de la mort del fill. Trajano li va assegurar que s'ocuparia del cas al seu regrés. La viuda llavors li va recordar que podria no tornar, per lo que Trajano li va garantisar que en tal cas actuaria el seu hereu en el seu lloc. Llavors la viuda li va senyalar que en eixe cas no hauria mantingut la seua promesa, perque llavors el cas no ho haguera resolt ell i, encara que obtenia justícia, no seria per mèrit seu. Llavors Trajano va baixar del cavall, va buscar i va castigar al culpable, va concedir justícia a la viuda i va marchar a la guerra.

El Fòrum de Trajano i la Columna de Trajano en un gravat de cap a 1891.

Per a estar més propenc al poble romà, Trajano va fer que sobre la porta de la seua residència s'escriguera: Palazzo Pubblico, per a que tot lo món poguera entrar en eliurement. Solia rebre, personalment i sense cita prèvia, a qui volguera conseguir d'ell justícia. De lo que deriva una atra anècdota célebre: davant les protestes del seu secretari, que es queixava de que el seu senyor confiara incautamente en tot lo món, Trajano li va contestar: «Tracte a tots com volguera que l'Emperador em tractara a mi, si fora un ciutadà particular». L'historiador del sigle XVIII Edward Gibbon va incloure a Trajano entre els cinc emperadors que varen governar el gran territori de l'Imperi romà «per un poder absolut, guiat per la virtut i el saber», considerant que

Si es demanara a qualsevol que determinara el periodo de l'història del món en que la condició humana va ser més pròspera i feliç, mencionaria sense dubtar la que s'estén entre la mort de Domiciano fins a l'ascens de Cómodo.

«Traian» s'usa com un nom de pila en la Romania actual. Entre uns atres, ho tenen el president Traian Băsescu. En l'himne nacional de Romania, Deşteaptă-et, române!, s'evoca a Trajano en l'estrofa segona:

Şi că-n a noastre piepturi păstrăm cu fală-un nume

Triumfător în lupte, un nume de Traian! La traducció del rumà al castellà diu:

¡I que en els nostres cors guardem en orgull un nom

Triunfante en les batalles, el nom de Trajano!

Titulatura imperial

Bust de Trajano, marc en dos rubíés de finals del sigle XVII.

Va obtindre en el curs dels anys els següents honors i càrrecs:

• el títul de Pater Patriae en 98 i de Optimus princeps en 114;
• els títuls victoriosos de Germanicus en octubre de 97, Dacicus en 102 i Parthicus en 116;
• l'aclamació com Imperator 13 voltes: I (?), II 101, III i IV 102, V i VI 106, VII i VIII 114, IX, X i XI 115, XIII 116;
• el consulat sis voltes en els anys 91, 98, 100, 101, 103 i 112;
• la Tribunicia Potestas, la primera (I) el 27 d'octubre de 97, la segona (II) el 28 de giner de 98, la tercera (III) el 10 de decembre de 98, després renovada anualment cada 10 de decembre fins a la vigèsim primera (XXI) en l'any 116.

Vore també

• Emperadors antoninos
• Dinastia Ulpio-Aelia

Bibliografia

Fonts clàssiques

• uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Cassius_Dio/68*. html Cassius Va donar, Roman History Book 68, traducció anglesa de la Història Romana de Dión Casio, Llibre 68
• roman-emperors. org/epitome. htm Aurelius Victor (attrib.), Epitome de Caesaribus Capítul 13, traducció anglesa del Epítome de Caesaribus atribuït a Aurelio Víctor, Capítul 13
• archive. org/web/20071029190241/http://www. princeton. edu/~champlin/cla219/219pliny. htm Pliny the Younger, Letters, Book 10, traducció anglesa de les Cartes de Plinio el Jove, Llibre 10. En espanyol Epistolario (llibres I-X); Panegíric de l'emperador Trajano, Edicions Càtedra, S. A., 2007

Fonts modernes

En espanyol

• Blázquez, J. M., Trajano, Editorial Ariel, S. A., 2003
• Cavalls Rufino (2014). Trajan und seine Städte : Colloquium Cluj-Napoca, 29. September-2. Oktober 2013, Cluj-Napoca : Mega Verlag, 2014, pp. 7-19. ISBN 9786065435605.
• Cante, A. M. (2003). , RD Editors. ISBN 84-95724-17-0.
• Vora, A. M., "Els Traii bètics: novetats sobre la família i els orígens de Trajano", en Trajano, edd. J. Alvar i J. Mª Blázquez, edit. Actes, Madrit, 2003, 33-73
• González Fernández, J.,
  • Marque Ulpio Trajano, emperador de Roma: documents i fonts per a l'estudi del seu regnat, Universitat de Sevilla. Secretariat de Publicacions; Andalusia. Conselleria de Cultura, 2005
  • Trajano, òptim príncip, Fundació Cajasol, 2005
• González-Comte Pont, M. P., La guerra i la pau baix Trajano i Adriano, Fundació Pastor d'Estudis Clàssics, 1991
• Llac Marín, J. I., Trajano: les campanyes d'un emperador hispà, Almena Edicions, 2008
• Morals Pol, L. de, Epítome dels fets, dits de l'Emperador Trajano, Universitat de Valéncia. Servici de Publicacions = Universitat de Valéncia. Servei de Publicacions, 2000
• VV. AA., Trajano, ed. J. Alvar i J. Mª Blázquez, edit. Actes, Madrit, 2003 (udc. es/dspace/bitstream/2183/2348/1/AD-9-51.pdf recensió en Athenaeum, 2006, 671-678)

En anglés

• «roman-emperors. org/trajan. htm Trajan (A. D. 98-117)». d'Imperatoribus Romanis. Consultat el 24 de setembre de 2007.
• Ancell, R. Manning. "Soldiers." Military Heritage, decembre de 2001, vol. 3, n.º 3: 12, 14, 16, 20 (Trajan, Emperor of Rome).
• Bennett (2001). Trajan: Optimus Princeps (en anglés), Routledge.
• Bowersock, G. W. Roman Aràbia, Harvard University Press, 1983
• «Figlinae Marcianae».Athenaeum.(61)

pp. 257-264.

• Fuller, J. F. C. A Military History of the Western World, tres vol., Dona Cape Press, Inc., Nova York, 1987 i 1988.
  • v. 1. From the earliest claves to the Battle of Lepanto; ISBN 0-306-80304-6: 255, 266, 269, 270, 273 (Trajan, Roman Emperor).
• Griffin (2000). «Nerva to Trajan», The High Empire, AD 70-192 (en anglés), Cambridge Univeristy Press. ISBN 978-0-521-26335-1.
• Isaac, B. The Limits of Empire, The Roman Army in the East, edició revisada, Oxford University Press, 1990
• Kennedy, D. The Roman Army in Jordan, edició revisada, Council for British Research in the Levant, 2004
• Lepper, F. A. Trajan's Parthian War, Oxford University Press, Londres, 1948.
• Henderso, Bernard W. Five Roman Emperord: Vespasian, Titus, Domitian, Nerva, Trajan a. D. 69-117, Roma, 1968
• Scarre, C., Chronicle of the Roman Emperors, Londres, 1999. ISBN 0-500-05077-5
• Syme (1958). org/details/tacitus0002unse Tacitus (en anglés), Clarendon Press.
• «Donatus and the Like».Història: Zeitschrift für Alte Geschichte.26

pp. 588-603.

En italià

• Grant, M., Gli imperatori romani, Roma, 1984. ISBN 88-8289-400-2
• Mazzarino, S., L'impere romà, vol. 1, Roma-Bari, 1976. ISBN 88-420-2401-5
• Migliorati, G., Cassio Dione i l'impere romà dona Nerva ad Antonino Pio, Milà 2003.
• Nardoni, D., La colonna Ulpia Traiana, Roma 1986.
• VV. AA., Gli imperatori romani, Torí, 1994. ISBN 88-7819-224-4
• CAH, L'impere romà dona Augusto agli Antonini, Milà, 1975.

En francés

• Chausson (2007). «Cohésion, collusions, collisions: unix autre dynastie antonine», Historiae Augustae Colloquium Bambergense (en francés), Edipuglia.
• Cizek, Eugen., L'époque de Trajan: circonstances politiques et problèmes idéologiques, París, 1983.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Trajano.

• org/ocre/results? q=authority_facet%3A%22Trajano%22 Emissions imperials de Trajano en la base de senyes Online Coins of the Roman Empire (OCRE).
• ashmus. ox. ac. uk/search/browse? volume_id=&number=&city_id=&region_id=&province_id=&subprovince_id=&issue_id=&reign_id=51&obverse_inscription_simplified=&reverse_inscription_simplified=&obverse_design=&reverse_design=&metal_id=&weight_min=&weight_max=&diameter_min=&diameter_max=&format= Emissions provincials de Trajano en la base de senyes Roman Provincial Coinage Online (RPC).

• rtve. es/alacarta/videos/trajano-emperador-de-roma/trajano-emperador-de-roma-de-la-betica-a-la-corte-de-els-cesares/857316/ Trajano, emperador de Roma - De Bètica a la cort dels césares (documental de RTVE).
• rtve. es/alacarta/videos/trajano-emperador-de-roma/trajano-emperador-de-roma-una-nueva-provincia-un-nuevo-imperio/862599/ Trajano, emperador de Roma - Nova província, nou imperi (documental de RTVE).
• rtve. es/alacarta/videos/trajano-emperador-de-roma/trajano-emperador-de-roma-del-campo-de-batalla-al-olimpo-de-els-dioses/868502/ Trajano, emperador de Roma - De la batalla a l'Olimp de deus (documental de RTVE).