Janículo

Janículo (en italià Gianicolo [ʤa'ni:kolo]) és el nom d'un tossal de la ciutat de Roma, tal tossal té 82 m s. n. m. i no és una de les sèt tossals tradicionals de la Roma romana. Es troba en el famós barri del Trastévere. Els edificis del Janículo varen ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1990, en el número d'identificació 91-011.

Història

Antiguetat

El nom d'este tossal sembla derivar del deu bifronte llatí cridat Jano; la llegenda diu que tal deidad havia fundat allí una població anomenada Ianiculum, encara que solament es coneix que existia un altar dedicat a un, també mític, fill de Jano: Fons o Fontus.

Sí existia un chicotet caseriu situat als peus orientals del tossal anomenat el Pagus Ianiculensis, en la zona de l'actual Trastévere corresponent a la plaça Mastai.

Situada sobre la ribera dreta del Tíber en territori originalment etrusc, el tossal hauria segut anexada a Roma pel rei Anco Marcio, qui l'hi hauria fortificado i conectat en la ciutat per mig del Pont Sublicio sobre el qual passava l'antiga ruta a Etruria, ruta que va passar a ser la Via Aurelia. El Janículo, empero, va quedar a extramuros de les antigues Muralles Servianas i només va anar parcialment inclós dins del recint de les Muralles Aurelianas.

Un àrea del Janículo estava coberta de boscs sagrats. Tal sector boscós i sacre era cridat Lucus Furrinae, ya que estava dedicat a l'arcaica deidad llatina cridada Furrina, lloc que hui correspon al parc de Vila Sciarra.

Una atra àrea cultural, més tardana, és el santuari d'Isis o Santuari Isiaco en la pendent oriental, actualment sobre la via Dandolo. El lloc és pintoresc, pero està poc conte i freqüentment tancat. Els restants descoberts d'este santuari es troben en la colecció egipcíaca del Palazzo Altemps.

Medievo

Poques senyes es tenen de la zona del Janículo durant el medievo. Despuix de la caiguda del Imperi romà, l'àrea, com a gran part de Roma, va quedar en ruïnes i en gran mida baldía. Només des del Quattrocento, açò és, en ple apogeu del Renaixença i ya finalisada l'Edat Mija, varen començar a construir-se algunes importants cases de famílies acomodades, com les que dissenyara l'arquitecte Giulio Romà.

Risorgimento

A inicis del Risorgimento, que conclouria en l'Unificació italiana, el Janículo va ser teatre d'un dels moments més épicos de tal periodo de l'Itàlia moderna. En 1849, es va declarar la República Romana un dels líders de la qual va ser Giuseppe Garibaldi. La mencionada república va tindre breu duració ya que va ser esclafada per les tropes franceses, sent precisament el Janículo l'últim baluart dels resistents italians i també entre els republicans es trobava defenent la posició la célebre esposa de Garibaldi: Ana Maria de Jesus Ribeiro.

Per este motiu en l'actualitat el Janículo es troba adornat en una miríade de busts que recorden a importants personages italians del Risorgimento i dos estàtues eqüestres dedicades a Anita i Giuseppe Garibaldi.

Atres característiques

Pese a no ser contada entre els sèt tossals tradicionals de Roma, el Janículo ocupa un lloc important en les llegendes i història romanes; per eixemple és citat per Virgilio en el llibre VIII (vers 473) de la Eneida, a on el rei Evandro mostra a Eneas les ruïnes de Saturnia i el Ianiculum propenques a la ciutat denominada en el llibre Pallanteum (el lloc del qual és presentat com l'assent de Roma). Virgilio utilisa la presència d'eixes ruïnes com a recurs lliterari per a resaltar la significació de la tossal Capitolina com a centre religiós de Roma.

En l'actualitat el Janículo presenta una de les més atractives vistes de Roma, no solament per les seues escultures sino per la presència d'iglésies que es destaquen en les seues cúpulas i campaniles, entre estes la més important és l'iglésia de Sant Pietro in Montorio la qual està edificada en el lloc en el qual segons la tradició va ser crucificat sant Pedro, tal iglésia posseïx un tempietto, un chicotet relicario realisat per Bramante. Posseïx aixina mateix el Janículo edificis barrocs i una fontana (la cridada Acqua Paula) manada construir pel papa Paulo V a fins de el XVII, aixina com varis edificis que alberguen institucions culturals (per eixemple l'Acadèmia d'Espanya).

Diàriament, al migdia, des del Janículo es dispara un canó en fogueo en direcció al Tíber per a donar la senyal de l'hora exacta. Tal tradició de la cannonata es remonta a decembre de 1847 quan el papa Pío IX va establir que el canó del Castell de Sant'Angelo realisara una salva per a estandardisar l'horari de toc de campana en totes les iglésies de Roma. En 1903 esta espècie de ritual va ser traslladat al Mont Mario per uns mesos i en 1904 va passar al Janículo i allí va continuar fins a 1939, any en el que la Segona Guerra Mundial s'iniciava i es va suspendre l'us de l'antic canó per a evitar confusions, tal canó es troba casi al peu de l'estàtua de G. Garibaldi. El 21 d'abril de 1959, en ocasió del 2712º aniversari de la fundació de Roma, una petició popular va convéncer a l'ajuntament de Roma per a que es reprenguera la tradició. La salva s'escolta actualment en els rars dies en els que la ciutat és menys rumorosa (especialment els dumenges, i els dies del ferragosto) fins al tossal del Esquilino.

Convé mencionar que les arboledas del Janículo estan representades musicalment en el célebre poema simfònic Pini vaig donar Roma (Pins de Roma) d'Ottorino Respighi.

Bibliografia

Masi, Stéfano: Art i Història: Roma i el Vaticà, pg.146. Bonechi, Florencia, 2000 ISBN 978-88-476-0175-8

Enllaços externs

Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Janículo.
Pujada al tossal de Gianicolo o Janículo

Este artícul conté una traducció derivada de «Janículo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.