Fundació de Roma
La fundació de Roma apareix referida en vàries llegendes, que varen ser unificades principalment per la Eneida de Virgilio, reunint en una història coherent distintes versions d'alguns ritos d'iniciació d'aquell lloc.
Lacio i Itàlia central
[editar | editar còdic]
Se supon, en certa provabilitat, que entre els sigles X i VIII, Itàlia central estava poblada pels dos grups principals en que es dividien els itálicos: els osco-umbros i els llatins. Latium Vetus (l'antic territori del Lacio) estava poblat per etruscs, volscos, sabinos, ecuos, rútulos i ausonios. Varen vindre de diferents àrees d'Itàlia central, incloent Toscana, Marques i Ligúria.
Entre ells, els llatins varen desenrollar una societat organisada que va ser la principal font de la població romana. Els llatins originalment es varen quedar en els Colli Albani (els monts Albanos, en la moderna Castelli), a uns 30 o 80 km al surest del mont Capitolino. Després varen baixar cap a les valls, els quals oferien millors terres per a l'agricultura i la ganaderia.
Les zones immediates al riu eren molt favorables i ademés oferien recursos estratègics notables: el riu formava una frontera natural per un costat, mentres els monts donaven una ampara defensiva de l'atre. Esta posició també donava als llatins control sobre el riu, i el seu possible tràfic comercial i militar, des del natural punt d'observació en l'illa Tiberina, l'illa situada front a l'actual Trastevere. Aixina mateix es podia controlar el tràfic terrestre, ya que Roma es trobava en l'intersecció dels principals camins a la mar des de Sabinia, al surest, i Etruria, al noroest.
Se supon que el desenroll de l'assentament va començar en diferents poblacions separades (borgate), situades en els monts, les quals es varen unir per a formar Roma. Estudis recents sugerixen que el mont Quirinal va ser molt important en els temps antics. No obstant, el primer mont en ser habitat sembla haver segut el Palatino (lo que confirmaria la llegenda), que està en el centre de la Roma antiga. Les seues tres crestes (els monts menors Cermalo o Germalo, Palatium i Velia) es varen unir en els tres cims del Esquilino (Cispio, Fagutal i Opi), i després els pobles sobre el mont Celio i la Subura, entre els monts de Rione Moderna, Monti i Opi. Posteriorment, la ciutat va créixer fins a comprendre també els monts Aventino, Capitolino, Quirinal i Viminal.
Estos montes tenien noms expressius: el mont Celio també era cridat Querquetulanus, pels roures (quercus), mentres que el Fagutal (Fagutalis) estava poblat per boscs d'hages (fagus) i el Viminal (Viminalis) pel vímen (vimen) dels sauces. Descobriments recents revelen que el Germalus, sobre la partix nort del Palatium, era el lloc d'una població de el IX en vivendes circulares o elíptiques. Estava protegida per una prop de tapial (potser reforçada en fusta), i és provable que este lloc fora a on verdaderament es va fundar Roma.
El territori d'esta federació anomenada pomerium tancava a la cridada Roma Quadrata (quadrada). Esta seria estesa en l'inclusió del mont Capitolino i l'illa Tiberina ya quan Roma es convertia en un oppidum, un poble fortificado. El Esquilino encara era una població satèlit. Est seria inclós en les expansions servias.
Les celebracions del septimontium ("dels sèt monts"), l'11 de decembre, en aquell llavors eren considerades en relació a la fundació de la ciutat. No obstant, com el 21 d'abril és l'única data en les que totes les llegendes es posen d'acort, recentment s'ha argumentat que provablement el septimontium celebrava més be les primeres federacions entre els poblats dels monts romans; de fet, una federació similar era celebrada pels llatins en Cave, un pueblito al surest romà, o en el Mont Cave en Castelli.
Fundació segons la llegenda
[editar | editar còdic]Eneas, Ascanio i Alba Longa
[editar | editar còdic]
La llegenda sobre la fundació romana tendix a relacionar al naixent poble en les entitats més eminents de la seua época, per a poder "demostrar" que el seu gran èxit depén també del seu orige especial, o per a completar la seua reputació en referències de primera classe. No obstant, esta història és una història completa, i la tradició romana sancera està basada en ella. Hi ha vàries versions d'esta llegenda; la següent es considera comunament com la principal:
En el héroe semidiós Eneas al mando, els derrotats troyanos sobreviviente varen creuar la mar Mediterràneu per a alcançar les costes del Lacio. Varen aplegar a una àrea provablement entre el modern Anzio i Fiumicino, al suroest de Roma. Més comunament se supon que varen arribar a Laurentum (o Laurento); atres versions diuen que varen arribar a Lavinium, un lloc nomenat per Lavinia, la filla del rei Llatí.
Llatí, sapient rei dels llatins, els va hostajar, deixant que reorganisaren la seua vida en el Lacio. La seua filla Lavinia havia segut promesa a Tanda, el rei dels Rutuli, pero Llatí va preferir oferir-la a Eneas; Tanda conseqüentment li va declarar la guerra. El resultat va ser la mort de Tanda i la captura de la seua gent. Ascanio, també conegut com Iulos, fill de Eneas, va fundar Alba Longa i va anar el primer en una llarga série de reis, entre els qui els millor coneguts són Procas i els seus fills Numitor i Amulio. Segons Dionisio de Halicarnaso, els reis d'Alba Longa varen ser el nexe directe que unia a Ascanio i Rómulo, el fundador de Roma.
El deu Mart anava passejant per la vora d'un riu de la ciutat Alba Longa, allí va vore una dòna dormida en la vora i va quedar enamorat en l'instant. Varen tindre dos fills cridats Rómulo i Rem. Una volta naixcuts els fills de Rea Silvia (última descendent directa d'Eneas), els pares dels bessons els varen ficar en una canastra i varen ser transportats pel riu i varen aplegar a les vores d'un lloc. Allí varen ser salvats per una lloba anomenada Luperca que els va alletar. Prop vivia un pastor cridat Fáustulo i la seua esposa Aca Larentia. El pastor va trobar als bebés, els va dur a la seua casa i els va adoptar. Quan es varen fer adults, els germans varen ser informats de la seua història, i el pastor els va dir que no els havien tingut, aixina que varen retornar a Alba Longa, varen matar a Amulio i varen lliberar al seu yayo Numitor, tornant-ho al tro.
Rómulo i Rem es varen propondre edificar una nova ciutat en el mateix lloc en el que varen ser trobats per la lloba. Varen decidir que un construiria el poble mentres que l'atre ajudaria. Aixina que varen escomençar a preguntar als deus per a informar-se de quí aniria a dirigir-la. Rómulo va ser al cim del mont Palatino i va tirar el seu llança en el mont per a trobar el lloc. La llança es va convertir en el Corniolus, l'arbre sagrat de Roma.
.jpg){kind=link}
Rómulo es va anar al cim del mont Palatino; Rem al cim del Aventino. Rómulo es va convéncer de que ell havia segut seleccionat pels deus, ya que va rebre l'auguri que volava sobre ell varen ser un círcul d'aus, aixina que va tirar la seua llança en el mont per a trobar el lloc; quan estava en la terra, la llança (la qual era de fusta) immediatament es va convertir en el Corniolus, l'arbre sagrat de Roma.
Per a la fundació varen seguir els ritos tradicionals de la seua época per a fundar ciutats. En l'ajuda d'una vaca i un bou blanc, va usar un llaurat per a traçar la prop de la ciutat. Rem va botar sobre la regata, violant la muralla, la qual cosa era una espècie de sacrilegi, que va ser la primera pena capital del homo sacer (que era el castic per passar), puix la muralla es traçava des del primer moment per a ser inviolable. I d'acort en la tradició, Rómulo ho va matar a espasa, per a que els deus no permeteren que en el futur la muralla anara violada de nou.
Rómulo va ser el primer rei romà, i va regnar fins que va desaparéixer durant una tormenta, dut pel seu pare Mart.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- La fundació de Roma, Titus Livius, Flammarion (23 d'abril de 1999), ISBN 978-2-08-072093-1
- Els Antiquités romaines, Dionisio de Halicarnàs, 1990 als edicions Els Belles lettres
- La civilisation romaine, Pierre Grimal, 1960, edicions Arthaud, 1981, éditions Flammarion
- Els Villes romaines, Pierre Grimal, 1990, Que sais-je? ISBN 978-2-13-052453-3
- La fondation de Rome, Alexandre Grandazzi, 1991, Els Belles Lettres (réédition 1997, Pluriel) ISBN 978-2-01-278820-6
- Contes et Légendes de la naissance de Rome de Laura Orvieto, Poket Junior ISBN 978-2-266-08631-8
- Rome, Grandeur et Déclin de la République, de Marcel li Glay, 1990, Ed Perrin, Prenga 1, ISBN 978-2-262-01897-9
- Bernabé Palleres (1979). Fragments d'èpica grega arcaica, Gredos. ISBN 84-249-3524-1.
- Virgilio (2006). La llegenda de Eneas, Aliança Editorial. ISBN 978-84-206-6042-4.
- Plutarco (1985). Vides paraleles, Volum I: Teseo i Rómulo; Licurgo i Numa, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-0985-7.
- Forsythe, Gary. A critical history of early Rome : from prehistory to the first Punic War. Berkeley: University of Califòrnia Press, 2005 (hardcover, ISBN 0-520-22651-8); 2006 (paperback, ISBN 0-520-24991-7).
- Heurgon, Jacques, Rome et la Méditerranée occidentale jusqu´aux guerres puniques, Presses Universitaires de France, Paris, 1971, Pág. 284
- Raaflaub, Kurt A. Social Struggles in Archaic Rome: New Perspectives on the Conflict of the Orders. Malden, MA: Blackwell Publishing, 2005 (hardcover, ISBN 1-4051-0060-5; paperback, ISBN 1-4051-0061-3).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fundación de Roma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.