Oppidum
Un oppidum (plural en llatí: oppida) és un terme genèric en llatí que designa un lloc elevat, un tossal o replanell, les defenses naturals del qual s'han vist reforçades per l'intervenció del ser humà. Els oppida s'establien, generalment, per al domini de terres aptes per al cultiu o com a refugi fortificado que podia tindre parts habitables.
Els romans cridaven aixina als assentaments, generalment fortificados, dels pobles que anaven conquistant. Estos assentaments, en orige en l'Edat del Ferro, en molts casos varen ser transformats per l'influència de la romanización. En la península ibèrica, els oppida tenen unes característiques diferents als de l'Europa central. Mentres que allí els murs que rodejaven el núcleu eren de terra, pedres i fusta, unida en barres de ferro, en Iberia s'utilisaven mampuestos i sellars poc esquadrats tant per a murs de la muralla defensiva com per al perímetro habitacional. S'han denominat també castros per als realisats pels celtas, ilturs o iltirs pels íberos i brigas pels celtiberos.[1]
Els oppida són coneguts gràcies a les descripcions fetes per Juliol César en De Bell Gallico. Els seus murs són de terra i pedra, reforçats en uns travessers de fusta unides perpendicularment per unes llargues clavilles de ferro (20 a 30 cm). Este tipo de mur característic dels oppida gals es denomina murus gallicus.
El nom de oppidum s'utilisa, genèricament, per a designar llocs de diferent amplitut, que poden anar des d'1 o 2 fins a vàries centenes de hectàrees: el recint del oppidum de Manching, propenc a Ingolstadt en Baviera (Alemània) comprén fins a 350 hectàrees. Els llocs coneguts en este nom varen poder ser utilisats des de principis de la primera Edat de Ferro fins a el I.
Funció dels oppida
[editar | editar còdic]En el continent i, particularment, en Galia, alguns oppida poden ser considerats com les primeres formes de "llogarets" o com a centres "protourbanos" de l'Europa bàrbara, donant lloc a la denominació de civilisació dels oppida, per a designar la realitat socioeconòmica que predominava abans de la guerra de les Galias. Les dificultats per a conéixer la seua funció són vàries: en primer lloc no es coneixen les infraestructures de tots els oppida existents, només la d'aquells que l'arqueologia nos permet entrevore. Per una atra part, l'opinió dels arqueòlecs també és divergent sobre l'importància exacta que eixos llocs varen poder tindre durant la civilisació cèltica i, particularment, en la civilisació gala que va precedir a la conquista romana.
Com ho demostren els documents sobre els llocs de Manching sobre els oppida que es troben sobre un mont de Luxemburc (Tielberg), o en Bibracte (en el mont Beuvray de França) se sap que els oppida més importants, repartits regularment i en gran número, varen ser construïts, lo més vesprada, a partir de el II abans de l'era cristiana.
L'organisació d'alguns oppida durant el periodo final de La Tène va poder aproximar-se, en certa mida, al model de les ciutats arcaiques del món clàssic. Sembla que, en el seu orige, el desenroll particular d'algun d'estos llocs va poder estar lligat a l'existència d'un lloc de cult important (Entremont, en el nort d'Aix-en-Provence) o l'Alesia dels mandubios.
Segons Stéphane Fichtl (Els peuples gaulois, París, 2004) el terme de civitas utilisat per Juliol César en els seus Commentarios, va poder correspondre, en determinats casos, a una realitat política en el centre de la qual el oppidum, verdadera capital, va poder concentrar el poder polític d'un poble o d'una federació de pobles sobre els seus clients i dins d'un territori delimitat: la millor ilustració d'esta hipòtesis és l'eixemple dels eduos la magistratura suprema dels quals, els vergobretos, s'eixercia en l'interior d'este territori.
Les concentracions d'importacions mediterrànees descobertes en molts oppida han revelat l'importància que algunes d'estes places fortes varen tindre en les rets comercials que unien el món bàrbar en el món mediterràneu, molt abans del periodo lateniano.
Alguns d'estos oppida varen poder jugar, efectivament, un major paper polític en l'época dels principats celtes del principi de l'Edat de Ferro, permetent a una aristocràcia local el control de les fronteres i eixercir el seu poder sobre un territori que podia comprendre fins a 80 km de diàmetro (com en el cas d'Hohenasperg, en Alemània, cf. Patrice Brun, Princes et princesses de la Celtique, París, 2000).
El oppidum de Mont Lassois, en Côte-d'Or i que va ser descobert al mateix temps que es va descobrir la principesca Tomba de Vix, és un eixemple d'estes fortalees construïdes a finals del periodo d'Hallstatt.
Tipologia
[editar | editar còdic]Existixen moltes formes de muralles oppida, pero predominen dos grans categories: els “espolones tancats” i les muralles o recints tancats.
Els espolones tancats poden ser de diferents tipos:
- els meandres barrados (ex. Besançon), o el meandre d'una costa, d'un riu… tancats per un assut. Durant La Tène Final, un embassament es construïa al voltant del oppidum (açò revela una utilitat purament simbòlica, la separació poble/camp, en cap cas militar).
- les confluències tancades, en les que el poble se situa entre les dos corrents d'aigua que s'unixen; l'embassament protegix l'obertura del oppidum.
- les vores d'un penya-segat, l'embassament protegix, de la mateixa manera que en les anteriors, l'obertura del poble. No obstant, sempre durant la Tena Final, s'observa, aixina mateix, un fos que rodeja este tipo de muralles. Estes tenen, encara, una funció simbòlica.
Els fossos (ejem. Mont Beuvray, o Bibracte, del temps de Juliol César), no tenen formes diferents. Una muralla rodeja el llogaret, situada sobre un mont o un tossal, la construcció de la mateixa no té en conte la topografia del terreny (ejem. Donneberg).
Es pot deduir, per tant, que els oppida tenen dos grans tipos de muralles. Lo que distinguix els oppida de la Tène Final d'aquells atres que daten d'un o dos sigles anteriors és que les muralles són perpendiculars a les curves del terreny i que apareixen els fossos. L'objectiu no és crear un espai militar, sino un espai urbà.
Eixemples
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Mortimer Wheeler, Hill Forts of Northern France, Londres, 1957 (anglés).
- Patrice Brun, Princes et princesses de la Celtique. Li premier âge du fer en Europe 850-450 av. J.-C., Edicions Errance, París, 1987.
- Stephan Fichtl, Els peuples gaulois. III-I sigles av. J.-C., Edicions Errance, París, 2000.
- Stephan Fichtl, La ville celtique. Els Oppida de 150 av. J.-C. à 15 ap. J.-C., Edicions Errance, Paris, 2000.
- Dominique Garcia, La Celtique méditerranéenne. Habitats et sociétés en Llenguadoc et en Provence du VIII a II siècle avant J-C, Edicions Errance, París, 2000.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Oppidum» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.