Cultura de la Tène

La cultura de la Tène és una cultura pertanyent a l'Edat del Ferro, també coneguda com a Edat del Ferro II.

Cultura de la Tène

És una cultura majoritàriament celta, el núcleu de la qual està en els Alps, encara que en el seu apogeu terminarà per estendre's pel centre d'Europa, França, oest de la península ibèrica, illes britàniques i part de l'est d'Europa.

Esta civilisació posseïx dos tipos d'assentaments:

• Fortificados, en un baluart de pedres, rodejats per un fos. En el seu interior hi ha cases de fusta, de planta rectangular.
• Hàbitat rural: són chicotetes aglomeracions de vivendes de fusta, tant de planta rectangular com a quadrangular. Són comuns els assentaments en valls.

En el periodo final d'esta cultura, el hàbitat característic serà el oppidum, que són autèntiques fortalees, segons Juliol César. Estos oppida se situaven prop de jaciments de matèries primeres o en vies comercials, i eren un autèntic centre econòmic.

Sobre les necròpolis, són prou comunes els enterrament en carros de dos rodes, i també els gots ceràmics de procedències grega i etrusca. En els aixovar masculins predominen les armes, mentres que en aixovar femenins lo normal són adorns i aderezos per al vestit. El rito funerari durant els sigles IV i III és de inhumaació sense túmulo majoritàriament, mentres que en el II aumenta el rito d'incineració.

Periodisació de la Tène

En 1885, l'alemà Otto Tischler (1843-1891) ―sobre la base de l'evolució d'espases, punyals i fíbules― dividix el periodo d'Hallstatt en 2, i el de La Téne en 3.

En 1902, Paul Reinecke (1872-1958) porta a terme una periodizaació, hui considerada clàssica: situa als grups transicionales (grups humans que introduïxen la cremació) en l'Edat del Bronze, establint 4 periodos del Hallstatt (A, B, C, D). Els dos primers corresponen al Bronze Final i el restant a la I Edat del Ferro. S'aprecia eixa continuïtat en el desenroll de Hallstatt en esta nova periodizaació.

El següent pas seria La Tène, en el suec Hans Hildebrand (1842-1913) com a protagoniste, qui dividix La Tène en 3 periodos (hui en dia es dividixen en 4).

L'utilisació del jaciment epónimo (La Téne) per a extrapolarlo a tota una cultura ocasiona dificultats. D'estes 4 fases, en La Téne (el jaciment epónimo) no existix la fase A, sino en uns atres.

Finalment nos trobem en el nortamericà Peter S. Wells (1948-), que dividix La Tène en 4 periodos:

• La Tène A: 475-400 a. C.
• La Tène B: 400-275 a. C.
• La Tène C: 275-130 a. C.
• La Tène D: 130-18 a. C.

Història

La Tène A. 475-400 a. C.

Els principats hallstatticos declinen, desapareixen els grans assentaments i van apareixent cada volta menys túmulos principescos. Tornen els llogarets tradicionals. Estos individus mamprenedors es dediquen ara al pillage i a la colonisació. Al sur de França i en la zona entre el Rin i el Mosela es vorà sorgir un nou protagonisme. Aumenta la demografia en el V Sorgixen extenses necròpolis, freqüents elements d'estatus, en especial els vists en periodos anteriors: carros, jocs de beguda i armes.

Importància entesa des de distintes visions. Primer es va pensar en el concepte de principats que s'estenen a les zones més occidentals, evolucionant pel contacte. Per un atre costat es pensa en l'àrea de la Tène i el contacte mediterràneu, Itàlia i Grècia. Els productes aplegarien en retart, estan més al nort, i per això evolucionen més vesprada. No obstant, sembla que les causes han de buscar-se en circumstàncies internes. En esta zona es veu una concentració en àrees riques en ferro. Este nou metal s'aplica a la producció agrícola, aumentant la productivitat. La major complexitat social duria a una concentració de poder.

Lo que més varia en este moment són les tipologies, no tant els objectes. Apareix un model d'armes singular, l'espasa de la Tène. Espasa de 70 cm de full, pròpia de combats aïllats, ineficaços en la formació tancada. També es veuen punyals de empuñadura antropoide, en tombes més riques.

L'época de les invasions. La Tène B (400-275 a. C.) i La Tène C (275-130 a. C.)

En el 400, apareixen les invasions cèltiques, la traça més definitorio d'este periodo. Són expedicions d'indoeuropeus que es dirigixen des del nort cap al mar Mediterràneu. Són mencionats per escritors clàssics. Apleguen a saquejar Roma (en la península itálica) i el santuari de Delfos (en Grècia), assentant-se alguns en el Regne gálata (en la costa de la mar Negre, en l'actual Turquia). No cal pensar sempre en un caràcter militar.

En l'actualitat es coneix els noms dels invasores pels texts. També se sap el seu orige per la seua cultura material. Procedien de l'est de França i el sur d'Alemània.

No hi ha unanimitat sobre dates.

El historiador romà Tito Livio (59 a. C. - 17 d. C.) els ubica en el VI.

L'escritor i militar romà Plinio el Vell (23-79), en el seu Història natural, els ubica entre el V i el IV.

No obstant, ni la llingüística ni l'arqueologia corroboren estes dates, sino que indiquen que eren més recents.

Pompeyo Trogo parla d'una disensió interna causant d'esta migració, calculant en 300 000 els desplaçats.

En la primera expedició, en l'any 390 a. C., saquegen Roma. Despuix es retiren a Panonia (al sur del riu Danubio).

Existixen proves arqueològiques de la seua presència en les necròpolis de l'Etruria padana (en el nort de la península italiana) i dels monts Apenins. La regió de Celsina (en l'actual Bulgària) passa a cridar-se Bononia. Més a l'est estan Hongria i Yugoslàvia del 400 a. C., sobretot entre el 300-200 a. C. En el sigle següent apleguen a Bulgària i d'ahí passen a Grècia i saquegen la ciutat de Delfos. Un any despuix s'instalen en Àsia Menor (en l'actual Turquia), convertint-se en els cridats gálatas.

La disensió, segons Pompeyo Trogo es deuria a la pressió demogràfica i l'intent de solucionar-la a curt determini. No s'intensifica la producció sino que s'exporta un excedent de població.

El nortamericà Peter Wells (1948-) ―fixant-se en la procedència dels invasores, en major influència grega en el VI-V― considera que les incursions s'expliquen per l'interrupció de les relacions comercials. A principis del V el comerç cessa. La causa va deure ser, segons est, l'establiment en el 520 d'Adria i Spina. Es funden per a obrir les terres dels Alps. El vall del Po estava més propenc que la colónia de Massalia (actual Marsella). El trasllat era més barat i ràpit. Ademés són époques de rivalitats entre etruscs, cartagineses i grecs. Esta interrupció de relacions va deure ser catastròfica per a aquells mamprenedors. Perden el seu prestigi i poder al no controlar ya el comerç de lux. Alguns individus varen pensar en organisar bandes de guerrers para, de nou, conseguir eixos productes mediterràneus.

Les incursions semblen ser dutes per hordes guerreres. Les ciutats en la península italiana estan prosperant i representen un botí desijable. És difícil distinguir per l'arqueologia si varen ser hòmens armats o grups immigrants. Podrien ser incursions de guerrers com a significat de migració tribal. S'enriquien i tornaven o s'assentaven en les noves terres. Alguns al nort d'Itàlia. Les fortunes es feyen per mig d'incursions, no comerciant. En la zona d'Hongria no pot parlar-se de grans fortunes. Les incursions en Grècia no deixen moltes chafades tampoc. No obstant s'establirien en Panonia (Hongria), Britania (Anglaterra) i Anatolia (Turquia) lo que demostra que havien alcançat un excedent poblacional important per a espentar a varis pobles o nutrits segments d'estos a buscar nous territoris més fèrtils, o menys disputats, com ho farien casi mil anys despuix els germans i eslaus en el cridat periodo de les grans migracions.

Cultura material

Hi ha certa uniformitat en cultura material en el continent. Enterrament i objectes enterrats. Palés en les armes de tombes masculines. El ferro és més comú. El 75 % de les tombes inclouen llargues espases i puntes de ferro de llances. També restants d'escuts i, inclús, caixcos. El ferro anava desplaçant al bronze, pero seguix amprant-se, sobretot, per a objectes de lux (fíbules i braçalets). Poc se sap de ceràmiques perque la majoria d'elements són metàlics. Sí es coneix que escomença a generalisar-se en Europa central el torne de alfarero. Per açò, la calitat de productes, menys els de ferro, declina. Ademés no existixen centres productors o comercials.

Poblats

Són comunitats autosuficients a un nivell local. S'aprecien canvis en els models de habitació. En el III és en llocs oberts. Radovesice és el possible model en la regió de Bohèmia. De dos a quatre llogarets en una població d'entre 30 i 80 persones. Paisage marcat per la proliferació d'assentaments rurals. Classificació de Waldhausen que distinguix granges agrícolo-pastoriles i llogarets en activitats artesanals i de transformació d'aliments. En la zona nort s'ha vist que el artesanado local és prou freqüent i difícil trobar els seus productes fora de l'àrea local.

Dürrnberg és un atre possible model de comunitat de l'época en zona austríaca, prou peculiar per ser el continuador de l'hàbitat per part de les gents del poblat d'Hallstatt.

Enterrament

La distribució de les tombes és semblada a la de les de fase inicial del ferro. Casi totes contenen pocs objectes. Les tombes més riques només tenien unes dotzenes d'objectes, pobre en comparació de les del Hallstatt D, i en pocs objectes exclusius. Les poques excepcions són de principis de la II Edat del Ferro. L'única tomba rica és una en la que trobem un collar d'or, parella de braçalets, una sítula de bronze d'Itàlia i alguns elements decoratius de bronze d'un carro de dos rodes. Un atre lloc nos mostra una tomba excepcional, la 44/2. Només té dos braçalets d'or, atres adorns d'or, una espasa de ferro, dos puntes de llança de ferro, una sítula, un caixco de bronze, una kilix de ceràmica ática i elements de ferro d'un carro.

L'increment d'armes pot representar l'importància de la guerra en la societat. Pero no cal oblidar la possibilitat de significats problemàtics. Hi ha una tendència a l'homogeneïtat en la distribució de les tombes, coincidint en un nou ritual funerari, les inhumacions. Estos túmulos són diferents en tamany i profunditat. No es genera la mateixa riquea i d'ahí que no es troben tants metals preciosos. S'han trobat pocs depòsits metàlics. El més important és el de Duchou, en un caldero de bronze junt a 200 objectes també de bronze, de finals del IV. Es pot definir esta societat com a guerrera. Els lliures conseguixen bens de les razzias i hi ha una jerarquia basada en jefatures locals.

Els cementeris han aportat molta informació sobre la societat. De el III al IV en el nort de Bohèmia es calculen uns 30 000 hòmens. Al cap hòmens en aixovar guerrers. Societat per tant en aristocràcia guerrera sobre una àmplia base de civils.

La Tène D. (130-18 a. C.)

Es produïxen uns acontenyiments que preludian la seua entrada en l'Imperi romà. La més característica són les primeres ciutats de l'Europa Templada o poblats protourbanos (oppida). Per tota l'Europa cridada cèltica i no solament es desenrollen activitats productives sino també la manufactura i el artesanado. Es desenrollen àmplies activitats comercials, apareixen elements característics d'un món més civilisat: escritura i moneda entre uns atres. A finals del II es produïxen canvis significatius. Del poblament dispers de caràcter rural es passa a núcleus fortificados en disseny urbà. Són coneguts com oppida per Juliol César en el seu guerra de les Galias. Oppidum és senyalat com eixos núcleus coneguts en les Galias entre el 58-50 a. C. Ara s'aplica a tots ells en general en les centurias immediatament posteriors al canvi d'era. Va del centre de França a Hongria.

Dels Hill Forts als oppida

En alguns casos s'ha insistit que no existix hiat entre els Hill Forts i oppida. Seria llavors un procés continu. Wells justifica la seua aparició en el artesanado i el mercat. Seria un procés sense fissures en l'etapa anterior. Estes comunitats es formen per la mateixa raó que les ciutats comercials antigues, per a aumentar la seua producció i poder importar. Les seues traces comunes fan pensar que varen rebre el mateix estímul i varen tindre les mateixes necessitats. Els oppida varen créixer i la riquea va atraure més gent encara, a canvi de produir molts objectes per al comerç, les gents rebrien part de les importacions (com són les joyes de bronze o braçalets de ferro). Quanta més gent aplegava per a desenrollar activitats productives es necessitava gent que si es dedicara a la producció alimentícia. Les innovacions tècniques faciliten les llabors, com són la millor de molienda de blat per un nou molí. Tot això permet que més gent s'alimentara encara en menys productors d'aliments. Wells termina en un atre factor, creiximent de comerç d'esclaus en romans. Impulsaria razzias que donarien inseguritat en els territoris, per això la gent s'agregaria als oppida, abandonant llogarets.

Centralisació o urbanisació del camp

Uns atres pensen en un món no tan llineal. En grans àrees el naiximent dels oppida és una novetat. No tots pensen lo mateix: uns pensen en un procés de centralisació d'àrees rurals densament poblades en les que es fusionen els núcleus i els que consideren que són noves fundacions, resultat d'una acció conscient que vol urbanisar el camp. Entre els que pensen en la centralisació estan Collis i Champion. Collis, encara valorant el sinecisme, considera bàsics els motius de defensa que justifiquen la seua construcció per l'inestabilitat social. En alguns grups l'aparició dels oppida és tardana i per això seria efecte d'una debilitat social i econòmica. Cahmpion pensa que 3 fets ho forcen, pressió demogràfica, complexitat econòmica i competència agressiva.

Uns atres pensaven que la seua necessitat és per una idea conscient. Per a ells és el naiximent de les ciutats de Centroeuropa, urbanisació del camp. A esta idea oppida=ciutat es neguen molts al no tractar-se de ciutats de model mediterràneu.

Una Europa rural

Front als oppida majors esta Europa no era urbana sino preeminentement rural. Els oppida eren excepcionals. Només uns pocs viuen en ells; els majors, com Manching o Bibracte, tenen uns 2000 o 3000 habitants. La majoria viuen en granges i pobles de menys de 100 persones. Alguns eren simples granges familiars i atres llogarets chicotets d'unes 20 persones. Generalment carix de defenses i es dedicaven a produir el sustente quotidià. La majoria produïxen la seua pròpia cultura material, sense dependre dels oppida. Són materials semblats als dels grans poblats. També falquen monedes. Posseïxen unes vivendes rectangulars de 150 m² en poste central vertical.

Innovacions

Es produïxen innovacions tècniques: introducció de la reixa de ferro en el llaurat, pala de ferro i la dalla. Contem en el testimoni de Posidonio sobre els aliments, parla de la riquea agrícola i de molta productivitat. Segons Estrabón, destaquen les piaras de porcs i el ganado. Produïxen molta llet, carn i formage. Ateneu indica que impressiona la cantitat de menjar que consumixen, senyalant el peix i el vinagre entre atres productes. També junt a Diodoro Sículo nos conten l'afició per la cervesa i l'hidromiel. Els clàssics nos relaten l'importància del comerç del vi, beguda que ya va ser important, la preferida per l'èlit. A la seua volta, remarquen la forma incivilizada de beure va vindre perque ho bevien en abundància i sense mesclar en aigua, puix podia conduir a la locada. Són restants d'un etnocentrisme grec.

Un gran canvi va ser l'incorporació de la reixa de ferro que permetia profundisar més i llaurar més terra. La dalla es fa comuna, fent més fàcil recolectar cereals. Gran paper el que juga el forraje de les bésties. L'estabulació de les grans raberes pot estar relacionada en açò.

Ferro i ceràmica

Els materials que més informació donen són el ferro i la ceràmica. En el 200 a. C. hi ha una gran cantitat de ferro per tota Europa. Escomença a usar-se per a ferramentes i instruments especialisats. S'utilisa per a les més diverses activitats productives. En este moment hi ha diversificació i especialisació de l'artesanado. Instruments de ferrers, carpinteros, treball textil, ceràmica, agricultura, netea, cuina, arneses, taches (per al murus gallicum)… El ferro es treballa i fon en comunitats grans i menudes. El forn més usual és el redó, en forma de clot excavat en fumeral de ceràmica. Pot ser que alguns metalúrgics s'especialisaran en diversos objectes per les grans diferències entre els elaborats. No obstant, no es confirma, no hi ha unanimitat i l'arqueologia no ho respala. El comerç del ferro se solia fer en lingots de doble punta. Se sospita que pogueren ser unitats de valor. La distribució no reflectix la del ferro, potser un almagasenament per a més tarde estar disponibles.

La ceràmica és un atre element significatiu. Veem una uniformitat de tipologies en els 4 grups trobats en Manching. Està feta per especialistes per a tota la comunitat.

Economia monetària incipient

S'introduïx una economia monetària per una possible major interacció en Roma i la complexitat de l'economia local. No hi ha fonts escrites del començ de les relacions en Roma. L'arqueologia mostra que és en el II a. C. en el domini romà del nort italià. Testimoni d'això són: primeres ánforas viniarias de mitan del II. Abundant és en França, evidenciant la facilitat del transport fluvial pel Ródano. Encara que hi ha menys a l'Est, no vol dir que aplegue menor va vindre itálico sino que este camí requerix recipients més llaugers, mencionats per Estrabón com les pelleranques.

Hi ha moltes vasijas de bronze a principis del I Distribució més o menys uniforme. En terres altes de Centroeuropa, el sur de la planura europea, entre el Sena interior i els Alps. Ceràmiques campanienses del II. Les principals importacions serien materials peridors. Un eixemple el vi. És difícil de rastrejar pero més encara lo exportat a Itàlia. Hi ha chafades indirectes com en el 120 a. C. en Magdalensberg, que establix un pacte comercial en Roma. Nos trobem en centenars d'inscripcions en algeps en les parets dels cellers utilisats pels mercaders. Es lligen les mercaderies ((ferramentes i vasijas de metal), ciutats (Apuleya, Roma i Bolonya), les cantitats i les dates de transaccions. Són dates distintes a l'any, lo que nos dona una visió d'un comerç a lo llarc de l'any.

Lo més requerit pels romans és el ferro. Tenen un eixèrcit que necessita este material per als pertrechos militars. Atres elements per a la construcció en els campaments castrenses. Importància de la pell en la confecció d'uniformes, tendes, sandalias, correges… Estrabón també nos conta de l'importància de l'esclavisme romà i la seua compra. S'utilisaran vies fluvials en barcaces a través del Ródano. Sobre els Alps, Estrabón dels mateixos transports i de carros. Diodoro Sículo senyala els carros i en llocs impracticables devem imaginar l'us de bésties de càrrega.

La moneda es falcarà de forma regular del II al I Els centreeuropeus la coneixen en treballar com a mercenaris. Es donen conte de les seues ventages i l'acaben adoptant. Com a model es pren el estatero macedonio. Quan més circula és del 120 fins a la conquista romana. A diferència dels acunyament celtíberas no du una llegenda en el nom de la ceca per lo que s'identifica per l'iconografia. Cal tindre en conte també la seua zona de dispersió, en especial en les de menor valor puix les de major valor poden utilisar-se per a grans transaccions. Els patrons monetales són al sur el rhode i al nort la dracma. Una atra moneda d'argent també servirà, el denadiodenario. La moneda és poca i circula poc. No és una economia monetària en sí, la moneda és una forma d'acumular riquea. Es troben molts depòsits monetales per esta época, plantejant-nos problemes. Hi ha diverses interpretacions, pot ser pres com a objecte votivo o com un enterrament per a guardar-ho en époques de perill. Hi ha diferències en els del bronze final puix hi ha ferramentes de metals preciosos i monedes. D'ací procedixen la majoria de monedes d'esta zona. La moneda substituirà la funció del lingot.

Societat

Les necròpolis, els texts i els assentaments nos donen una idea de l'organisació social. Nos acosta a grups ètnics definits. En el II les riquees materials es troben en tombes de formes més o menys iguals. Poques són molt riques. A partir del II hi ha canvis en el ritual, l'inhumaació és substituïda per la cremació. Està feta en clot practicat en el sol. Pocs objectes són trobats en les tombes per això. En l'I les inhumacions cada volta són més escasses. La majoria d'Europa central no aporta necròpolis sino grups aïllats de tombes. No hi ha necròpolis associades a jaciments. Ademés estes tombes de cremació són difícils de detectar. Alguns dels grans túmulos d'Hallstatt A varen ser descoberts recentment. És possible que no es troben per la difícil tasca que significa. En Renania i rodalies s'aprecien necròpolis chicotetes en escasses diferències de riquea.

Els texts clàssics parlen dels diferents grups ètnics que tenen una jerarquisació explícita. Alguns grups són depenents d'uns atres per mig de tributs o compromisos polítics o militars. En cada grup hi ha una jerarquia interna. Era fàcil conseguir riquea. Alguns pobles presenten reis i uns atres una assamblea de vells en un individu que eixercix l'autoritat de forma anual. El component aristocràtic dels dirigents és molt marcat. A esta èlit pertanyen els druidas. L'aristocràcia té un caràcter guerrer, posseïx terres i ganado i llauradors que tributen. Els guerrers eren lliures junt als artesans. Despuix hi hauria un grup esclau o depenent.

Rowlands propon que l'organisació en classes es desenrollaria en la manipulació de relacions de parentesc resultant mecanismes de diferenciació d'estatus com a clientela al marge de les relacions parentals. Es produïxen diferències entre classes i es distancien les èlits en el poble. Els pobres eren clients cada volta més depenents de l'èlit, que té terres, riquea, aliances dinàstiques, orde genealògic i coneiximent ritual. Kristiansen ho va denominar societats estratificadas, en una forta diferenciació econòmica i social en émfasis en el control de la terra. Noves relacions de poder. Es consolida el pagament de tributs, es formalisa l'explotació econòmica i en un poder militar que els recolza. Societat que Rowlands ya flama estatals encara que els falta el desenroll ple d'una burocràcia.

Vore també

• Jaciment de la Tène
• Manching
• Celtes
• Escut de Wandsworth

Bibliografia

• WELLS, P.S., Granges, llogarets i ciutats. Comerç i orígens de l'urbanisme en la Protohistòria europea, Ed. Llabor, Barcelona, 1988.
• COLLIS, J., L'Edat del Ferro en Europa, Ed. Llabor, Barcelona, 1989.
• CHAMPION, T. et alii, Prehistòria d'Europa, Ed. Crítica, Barcelona, 1988.
• KRISTIANSEN, K., Europa abans de l'Història. Els fonaments prehistòrics de l'Europa de l'Edat del Bronze i la Primera Edat del Ferro, Ed. Península, Barcelona, 2001.