Història natural (obra de Plinio)

Història natural ^{[lower-alpha 1]} és una enciclopèdia escrita en llatí pel procurador imperial romà Plinio el Vell, obra que pretenia comprendre tot el coneiximent que en eixe moment es tenia. És una de les majors obres individuals que sobreviuen del Imperi romà en els nostres dies. És l'única obra de Plinio que sobreviu i l'última que va publicar. Va publicar els primers dèu llibres en l'any 77 d. C., pero no havia completat la revisió final dels restants al moment de la seua mort en 79 d. C., durant l'erupció del Vesubio, per lo que el restant de l'obra va ser publicada de manera pòstuma pel seu nebot Plinio el Jove. Esta obra està dividida en trentasset llibres, organisats en dèu volums i la seua temàtica no es llimita a lo que hui coneixem com història natural; com ho indica el mateix escritor, pretén comprendre “el món natural, o la vida”. Comprén temes que inclouen astronomia, matemàtiques, geografia, etnografia, antropologia, fisiologia humana, zoologia, botànica, agricultura, horticultura, farmacologia, mineria, mineralogia, escultura, pintura i pedres precioses. La Història natural va aplegar a ser el model de posteriors enciclopèdies i treballs escolars, com les Etimologies d'Isidoro de Sevilla, pel seu índex, la cantitat de camps que comprén i les referències que realisa dels autors originals. L'obra va ser dedicada a l'emperador Tito.

Estructura de l'obra

En la seua forma actual, la Història natural consta de 37 llibres. El primer inclou un prefacio descriptiu i taules dels continguts, aixina com una llista de les seues fonts, que originalment precedia a cada u dels llibres editats per separat. La distribució de l'obra és la següent:

Llibre	Contingut
I	Prefacio, taula de continguts, i bibliografia
II	Astronomia i meteorologia
III	Geografia del Mediterràneu occidental
IV	Geografia del Mediterràneu oriental
V	Geografia d'Àfrica, Orient Mig i Turquia
VI	Geografia d'Àsia
VII	Antropologia i Psicologia humana
VIII	Zoologia dels animals terrestres
IX	Zoologia dels animals marins
X	Zoologia, Ornitologia o animals aéreus, reproducció animal i els cinc sentits
XI	Zoologia, insectes, Zoologia comparada i intent de taxonomia
XII	Botànica, plantas exòtiques, perfums, espècias d'Índia, Egipte, Mesopotamia, etc.
XIII	Botànica, incloent les plantes aquàtiques
XIV	Botànica, la vinya i el vi
XV	Botànica, l'olivera, l'oli i els seus usos, fruta i nogals
XVI	Botànica, incloent més arbres i herbas
XVII	Arboricultura, frutaels i sucs
XVIII	Cóm dur una granja
XIX	Jardineria i plantes ornamentals, més vegetals, herbes i arbustos

Llibre	Contingut
XX	Herboristería, més plantes i arbustos de jardí
XXI	Flors i floricultura
XXII	Botànica, plantes miscelànees
XXIII	Botànica, plantes medicinaels i propietats o virtuts de diverses plantes, vins, vinagres i fruts
XXIV	Medicina, propietats medicinals d'arbres i herbes
XXV	Medicina, propietats medicinals d'herbes, farmacologia
XXVI	Medicina, arbustos medicinals
XXVII	Medicina, herbes medicinals en orde alfabètic
XXVIII	Medicina, usos mèdics de productes animals
XXIX	Medicina, usos medicinals de productes animals (continuació)
XXX	Preàmbul sobre màgia; més usos medicinals de productes animals
XXXI	Medicina, usos medicinals de productes de la mar: sals, plantes, esponges etc.
XXXII	Medicina, usos medicinals d'animals marins
XXXIII	Mineralogia i metalúrgia del or, argent i mercuri
XXXIV	Mineralogia i metalúrgia del bronze; estàtuaria
XXXV	Mineralogia, usos de la terra, pigments, discussió sobre l'art de la pintura i l'us del sulfur
XXXVI	Mineralogia, lapidario; escultura, arquitectura, obeliscs, piràmides, llaberints cretenses, argila, arena, pedra, vidre, us del fòc;
XXXVII	Mineralogia, cristal de roca, àmbar, gemas, diamants, pedres semipreciosas, etc.

Publicació

Portada d'una edició de 1669 de l'obra *Naturalis història*.

Plinio aparentment va publicar els primers dèu llibres pel seu propi conte en l'any 77, i es va ocupar de revisar i ampliar el restant durant els dos anys restants de la seua vida. El seu treball va ser provablement publicat en escassa o cap revisió pel seu nebot, Plinio el Jove, qui trenta anys despuix, en l'història d'un delfí domèstic i en la descripció de les illes flotants del llac de Vadimonio (VIII 20, IX 33), sembla oblidar que abdós es troben en l'obra del seu tio (II 209, IX 26). El Jove descriu la Naturalis història com una Naturae història, i la caracterisa com un «treball erudit i ple de matèria, i tan variat com la naturalea mateixa». La falta d'una revisió final pot explicar parcialment les moltes repeticions, i algunes contradiccions, errors en els passages presos dels autors grecs, i l'inserció d'adició marginals en llocs incorrectes en el text.

Fonts

En el prefacio, l'autor afirma haver arreplegat 20 000 fets recolectats d'uns 2000 llibres i de 100 autors selectes. Les llistes que encara existixen de les seues fonts ascendixen a molt més de 400, incloent 146 romans i 327 grecs, aixina com atres fonts d'informació. Les llistes, com a regla general, seguixen l'orde del tema de cada llibre. Açò va ser clarament demostrat en la Disputatio d'Heinrich Brunn (Bonn, 1856). Una font principal de Plinio és Marco Terencio Varrón. En els llibres geogràfics, Varrón es complementa en els comentaris topogràfics d'Agripa que varen ser completats per l'emperador César Augusto, encara que oferix senyes posteriors que indiquen que va aprofitar la seua rodalia a l'administració imperial per a actualisar-els, a lo manco en el cas d'Hispania.^[1] Per al seu zoologia confia en gran part en Aristóteles i en Juba de Mauritània, l'erudit rei de Mauritània, studiorum claritate memorabilior quam regno (v. 16). Juba és ademés el seu principal guia en botànica, i Teofrasto apareix també nomenat en els índexs. En l'història de l'art les fonts gregues originals en les que es va recolzar varen ser Duris de Samos, Jenócrates de Sición i Antígono de Caristo. La tradició atribuïx a Duris les anècdotes (XXXIV 61, Lysippum Sicyonium Duris begat nullius fuisse discipulum etc); la notícia dels successius desenrolls de l'art, i la llista de treballadors en bronze i pintors, a Jenócrates, i una llarga llista de senyes diverses a Antígono. Les últimes dos fonts es mencionen en relació en Parrasio (XXXV. 68, hanc ei gloriam concessere Antigonus et Xenocrates, qui de pictura scripsere), mentres que Antígono és nomenat en els índexs de XXXIII-XXXIV com a escritor en l'art toreutic. Els epigramas grecs contribuïxen la seua part en les descripcions de quadros i estàtues de Plinio. Una de les fonts de menor importància per als llibres XXXIV-XXXV és Heliodoro, l'autor d'un treball sobre els monuments d'Atenes. En els índexs a XXXIII-XXXVI ocupa un important lloc Pasiteles de Nàpols, l'autor d'un treball en cinc volums sobre famoses obres d'art (XXXVI. 40), que provablement incorpora la substància dels tractats grecs més primerencs; no obstant, Kalkmann nega que Plinio estiguera en deute en Pasíteles al respecte i sosté que Plinio va utilisar el treball cronològic d'Apolodoro, aixina com un catàlec contemporàneu d'artistes. El coneiximent de Plinio de les fonts gregues va ser provablement degut principalment a Varrón, a qui cita a sovint (i. g. XXXIV. 56, XXXV. 173, 156, XXXVI. 17, 39, 41). Varrón provablement es va ocupar de l'història de l'art en conexió en l'arquitectura, que estava inclosa en les seues Disciplinae. Per a varis artículs sobre obres d'art de la costa d'Àsia Menor i les illes adjacents, Plinio deu molt al general, home d'estat, orator i historiador Cayo Licinio Muciano, qui va morir abans del 77. Plinio menciona les obres d'art coleccionades per Vespasiano en el Temple de la Pau i en les seues atres galeries (XXXIV. 84), pero molta de la seua informació sobre l'ubicació de tals treballs en Roma es deu a les seues llectures i no a observació personal. El principal mèrit de la seua recopilació sobre l'art antic, l'únic treball clàssic d'eixe tipo que conservem, és que es basa en els texts, hui perduts, de Jenócrates, i en les biografies de Duris i d'Antígono. Plinio no mostra una especial aptitut per a la crítica d'art. En varis passages, no obstant, dona proves d'observació independent (XXXIV. 38, 46, 63, XXXV. 17, 20, 116 seq.). Afirma que preferix el Laocoonte en marbre del palau de Tito a tots els quadros i bronzes en el món (XXXVI. 37). En el temple prop del Circ flaminio, Plinio admira el Llaures i l'Afrodita de Scopas, «que bastarien per a donar renom a qualsevol atre lloc». «En Roma (agrega) les obres d'art són moltíssimes, ademés, una eclipsa l'atra en la memòria, i no obstant lo belles que poden ser, estem distrets per les marejants demandes que nostres obligacions i deures nos imponen. Per a admirar l'art necessitem temps lliure i profunda tranquilitat» (ibid. 26-72).

Vore també

Notes

↑ Vora, Alicia M. «greendata. es//exlibris/dtl/d3_1/apache_media/21319.pdf Oppida stipendiaria: els municipis flavios en la descripció d'Hispania de Plinio», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de l'Universitat Autònoma de Madrit (CuPAUAM) 23, 1996, pp. 212-243, especialment pp. 213-219 per a la data i fiabilitat de les senyes plinianos sobre Hispania.