Perfum

Perfum

El perfum (provinent del llatí per, 'per' i fumara, 'a través del fum') feya referència, en temps molt antics, a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ser cremada. Els romans no varen utilisar la paraula perfum i segons demostra el filòlec Joan Corominas, esta apareix per primera volta en llengua catalana en l'obra El Terç del Crestià (1388) de Francesc Eiximenis. També atres obres com Lo Somni (1399) de Bernat Metge i Spill (1456) de Jaume Roig mencionen la costum de perfumarse en l'alta societat catalana. No serà fins a 1528 que la paraula perfum apareixerà en la lliteratura francesa. En l'actualitat, la paraula perfum es referix al líquit aromàtic que usa una persona, per a desprendre una olor agradable.

Els àraps varen introduir en la península ibèrica una cultura de l'higiene més sofisticada i les fragàncies d'orige oriental. En Europa la Iglésia catòlica condenava l'us personal de fragàncies i solament usava incens en els edificis religiosos per a dissimular la mala olor dels fidels. La noblea catalana, en canvi, adquiriria l'hàbit d'usar essències aromàtiques i els mercaders catalans llevarian estes substàncies a ports de tot el Mediterràneu europeu. Com no hi havia una paraula per a nomenar estes fragàncies, els catalans varen inventar la paraula perfum, que cap a referència a 'fumigar en fums i #baf d'herbes aromàtiques'. Quan venien estos productes en Europa, ho feyen en eixe nom, i aixina perfum seria adaptat a atres idiomes, en especial durant el XVI.

El terme perfumeria té quatre accepcions, podent referir-se a un establiment comercial a on venen perfums, a l'art de fabricar perfums, al conjunt de productes i matèries de la indústria del perfum, o al lloc a on es preparen els perfums o es perfuman robes o pells.

Història del perfum

Artícul principal → Història del perfum.

L'art de l'elaboració de perfums

L'història conta que Alejandro Magne era molt aficionat a utilisar perfums, capaç de perfumar qualsevol habitació en solament l'aroma del seu cos. En la Edat Mija es varen fabricar ungüents en substàncies aromàtiques, verdet inclós i despuix d'un periodo d'utilisar animals. En els sigles XVIII i XIX es va tornar al aigua de flors. El perfum està tan present en la història humana com qualsevol héroe o llegenda.

La ruta del perfum

Els aromes de la naturalea han acompanyat en ser humà sempre: les flors, la mar, els arbres... Ramón Planes i Buera del Museu del Perfum de Barcelona sosté que tot va començar en la prehistòria, el dia que el home primitiu va encendre una foguera per a calfar-se o per a alluntar les feres que pogueren aguaitar-li i, per pura casualitat, va encendre algunes branques o resines d'un arbre i estes varen començar a desprendre una olor agradable, una olor inèdita que mai abans havia sentit ningú. “Potser el fet de trobar-la tan agradable i de que el fum s'elevara directament cap al cel, els va fer pensar en utilisar-ho com a ofrena a les divinitats o a les forces sobrenaturals que ho habitaven i que des d'allà dalt regien els seus fràgils destins en la Terra”. Els perfums s'han utilisat i s'utilisen en rituals religiosos en diverses époques i cultures.

Perfums divins

Any 3500 a. C. En Sumerio, que era la civilisació més alvançada i complexa del món en eixa época; ells varen ser els que varen crear el primer sistema d'escritura del món, els primers en usar instruments de bronze, els primers en fabricar rodes i contràriament a lo que molts suponen, varen ser ells i no els egipcíacs els que varen desenrollar per primera volta ungüents i perfums. Quan els arqueòlecs varen trobar el sepulcro de la reina Schubab d'Sumerio, es varen sorprendre prou en trobar junt al cos una cucharita i un menut flasco treballat en filigrana d'or: la reina havia guardat allí la seua pintura de llavis. En la Epopeya de Gilgamesh (un poema assiri de l'any 2300 a. C. que va deure copiar-se de texts acadios molt més antics, a jujar per l'aparició d'alguns dels seus personages en tablillas cuneïformes de la mitologia sumerio, d'a on varen deure ser extrets i adaptats pels acadios) es troben moltes cites que fan referència a la perfumeria i a la cosmètica.

Egipte no va tardar en prendre dels sumerio l'idea de l'escritura i, cóm no, tot lo referent a la cosmètica.

Els sacerdots lliteralment fumigaban les seues oracions en perfums –que ells mateixos elaboraven-, amprant olors fortísimos que favorien l'elevació de l'esperit: mirra, resina de terebinto, gálbano, olíbano, ládano... Els olis perfumados, els ungüents i les pintures també formaven part del rito: molt primerenc de matí, cada sacerdot procedia a la netea de les estàtues divines untant-les en ungüents i maquillando els seus rostres i els de les estàtues. Aixina creïen obtindre la protecció dels deus i s'asseguraven el pas al més allà. Justament esta creència és la que explica la pràctica del embalsamamiento: conservar intacte el cos en substàncies imputrescibles i perfumadas per a entrar aixina al cel dels egipcíacs. A mitan de el 400 a. C., Heródoto va escriure sobre este tema: "S'escomença llevant el cervell pels orificis del nas en un gancho de ferro injectant en ells drogues dissolvents. A continuació, es realisa una incisió en els costats en una pedra d'Etiopia tallant i es retira els intestins que es netegen en vi de palma i es purifiquen en aromes mòlts. S'ompli l'abdomen de mirra, de canella i d'atres aromes i es torna a coser. Despuix se sumergix el cadàver en natrón a on es deixa durant setanta dies... Després, es llava el cos i s'envol en fines bandes de lli recobertes per una espècie de goma..." Servix per a reflectir l'importància del perfum com a sinònim de purea i exaltació divina (quan es va obrir la tomba del faraó Tutankamon es varen trobar més de tres mil potes en fragàncies que encara conservaven la seua olor a pesar d'haver permaneixcut enterrades per més de 30 sigles). Les dònes de l'alta societat acostumaven a posar-se baix de les peluques que habitualment duyen, uns cons fabricats en greix de bou impregnada de diversos perfums. Este pegote s'anava fonent en la calor corporal i de l'ambient al mateix temps que perfumaba el cos de qui ho portava. Cap civilisació posterior va fer us d'ell. Els chinencs varen contribuir en gran part del desenroll i mercadeo.

Naix una forma d'art

Per als grecs, tot lo bell, armonioso, proporcionat i estètic era bo i per això d'orige diví, aixina que a ningú pot estranyar-li que atribuïren als seus Deus el regal dels perfums i els ungüents. La rosa, abans blanca i sense olor, va adquirir el seu color roig el dia que Venus es va clavar una espina i va derramar la seua sanc sobre ella. I es va tornar fragant en rebre un bes de Cupido. En una atra ocasió en la que Venus fugia d'uns malvats sàtirs, es va amagar darrere d'unes mates de mirto i en agraïment per no haver segut vista, li va donar als mirtos la seua fragància tan característica. Els Deus varen castigar a Esmirna pel seu terrible pecat convertint-la en un arbre comú i corrent, pero al vore-la plorar es varen commoure i la mutaron en arbre de mirra que plora resines aromàtiques. Els venedors de perfums grecs els anunciaven com fabricats en essències provinents directament de l'Olimp.

Pero l'aporte més important que els grecs varen fer a la perfumeria va ser l'aplicar el seu art als flascos de ceràmica utilisats per a guardar els perfums, peces d'art que encara hui són difícils d'igualar en bellea. Varen dissenyar sèt formes per a almagasenar perfums i els varen decorar en animals mitològics, figures geomètriques i escenes commemoratives. El més conegut va ser el lekythos, un flasco molt elegant i esvelt que va aplegar a ser tan popular que per a referir-se a algú poc solemne, es dia que “no tenia ni un lekythos”. Pero no tots els grecs amaven el perfum, Sócrates els detestava, afirmant que cap home devia perfumarse, ya que una volta perfumados olorava igual un home lliure que un esclau.

El boom de la cosmètica

A través del Mediterràneu, els grecs varen exportar les seues costums des del Propenc Orient fins a Espanya, i açò va incloure el seu amor pels perfums. Aixina, els primers perfumistas i barbers varen eixir d'una colónia grega al sur d'Itàlia i es varen instalar en Roma en els temps de la República. Encara que en els seus inicis Roma era un poble pobre i auster que es dedicava principalment a cuidar els seus horts i raberes i secundariamente a defendre's dels seus veïns, les successives victòries militars i una constant expansió unida al carpiment del poder etrusc, la varen convertir en una ciutat lluenta i pròspera, que va passar de la frugalidad a la opulencia.

La cosmètica va florir en Roma com mai abans havia ocorregut en cap lloc i aixina com ara els productes de bellea pretenen vindre de París, era molt “de nivell” dir que les fragàncies aplegaven des de Grècia (aun cuando no ho anaren… com ara). Les dames romanes tenien una forma prou particular de perfumarse: feyen omplir la boca de les seues esclaves en perfums per a després ser espurreadas en rostre i cos. Una espècie de vaporizador humà.

Pero en Roma no solament les persones es perfumaban. Abans de la batalla o en les tornades victorioses, s'humien els estandarts de les legions en fortes fragàncies i també era comuna perfumar salons, vestits, teatres, armes i fins als animals, sense mencionar qualsevol cerimònia religiosa, casament o sepeli. Es conta que l'emperador Nerón durant els seus convits més selectes, feya caure des del sostre mils de pétals de les més variades i exòtiques flors al mateix temps que soltava pardals en les seues ales embebidas en perfums, per a que la fragància s'escampara durant el vol (recordem que la seua dòna, Popea, amava banyar-se en llet de ruca, obligant a traslladar durant els seus viages a casi trescents d'estos animals per a ser ordeñar cada matí).

El cristianisme du en si una regressió en l'utilisació dels perfums i els cosmètics i la condena a les «artimañas del diable" utilisades per les dònes per a seduir als hòmens. Clemente d'Aleixandria autorisava els banys, pero condenava els establiments que de dia i de nit s'ocupaven de masajear, untar i depilar. Sant Jerónimo, Sant Cipriano i Tertuliano varen avorrir l'us d'ungüents i perfums, pero no va tardar en posar-se de moda mossegar delicadamente una ramita de mirto en la finalitat de mostrar aixina una bella dentadura. De qualsevol manera, és la Bíblia qui torna a mostrar-nos l'us estés de la perfumeria: en el Nou Testament veem l'image de la germana de Lázaro ungiendo els peus de Jesús en perfum o els tres Reis Macs deixant incens i mirra en el pesebre (és alguna cosa singular que tant el naiximent de Jesús com la seua mort estiguen lligats en els perfums: “…també va vindre Nicodemo, el que havia anat de nit a vore Jesús. Va dur com cent lliures de Mirra perfumada i áloe. Varen envoldre el cos de Jesús en llenços perfumados en esta mescla d'aromes, segons la costum d'enterrar als judeus”. Sant Joan 19 39-40).

La renaixença d'orient

Els bizantinos són els qui arrepleguen l'antorcha deixada pels romans pel que fa als imperis; en l'art de la perfumeria no seria arriscat dir que varen superar a la pròpia Roma (tal volta pel simple fet de tindre mà d'obra en tradició perfumista o per contar en les matèries primeres més prop). Encara que si de potències parlem, devem donar-los tot el crèdit als àraps: ells varen saber assimilar i perfeccionar millor que ningú els coneiximents de les cultures que els varen precedir. Utilisant alambiques per a destilar alcohol com a soport de les essències, varen elaborar refinats perfums com el almesc, la algalia i el Aigua de Roses, per nomenar els més amats i requerits en tota l'Edat Mija.

Els intercanvis entre Orient i Occident es varen vore favorits per les Creuadas (1096-1291) i els mercaders varen començar a inundar el món conegut en noves fragàncies i espècies, ademés de posar una atra volta de moda la bona costum d'acompanyar la netea en aplicacions perfumadas. Pero pronte vorem que les velles manyes són difícils de deixar un costat.

Durant el Renaixença es va produir un redescubrimiento de la cultura greco-romana i, en l'invenció de l'imprenta, numerosos tractats antics de perfumeria varen ser traduïts i publicats en francés i italià, fent aplegar a la població mil i un maneres d'usar perfums. En este periodo, no obstant, es deixa de costat a l'higiene i es recorre als perfums per a “no olorar com a moltons”. És tan comú entre les dames no banyar-se com posar-se en les aixelles i entre les cuixes esponges perfumadas. Com a resulta evident, la sarna estava a l'orde del dia tant per a la plebe com entre els rics i famosos (un dels assistents de Juana I de Castella i Aragó, també coneguda com la Loca, va escriure en una de les seues cartes: «les filles de la reina milloren poc a poco de la seua sarna»). Pero el lloc d'honor entre els mugrientos ho té Enrique IV de França: no solament no es llavava mai sino que ademés ni tan sols tenia per costum perfumarse. En la seua nit de bodes, la seua esposa va estar a punt de desmayar-se i cartes dels seus amants varen deixar testimonis de les nàusees i vahídos que varen sofrir en compartir el seu llit. Pero sembla que per lo manco es va banyar una volta. Va ser en el Sena, a on abans de fer-ho, i a la vista de tots, va orinar abundantment. I veent que el seu fill, el futur Luis XIII, dubtava en ficar-se l'aigua, li va dir una célebre i paternal màxima que faria palidecer al mateix sant Martín: «En confiança, banya't i no tingues por que més dalt del riu atres hauran pixat abans que yo».

Florencia i Venècia varen ser les capitals del perfum. En morir la alquímia darrere del naiximent de la química, l'art de la perfumeria va evolucionar notablement en millorar la destilació i la calitat de les essències. Amprant tècniques orientals, Venècia varen produir els primers flascos de vidre bufat, pero molts vidrieros italians varen emigrar a Alemània i Bohemio, trobant ahí un cuarzo prou dur que els va permetre tallar, gravar, polir i decorar els seus envasos. Varen deixar a un costat el bufat i varen desenrollar per a l'envasat noves tècniques.

Una curiositat: la moda imponia l'us de guants i estos indefectiblemente devien estar perfumados. Grasse, un menut poble al sur de França, els fabricava en grans cantitats i les seues guanteros varen decidir llavors perfumarlos ya en la fàbrica. Per a això varen començar en el cultiu de lavanda, jazmín, mimosa, tarongers, roses… En l'actualitat, Grasse conta en més de dos mil cinccents tècnics dedicats exclusivament a l'indústria del perfum. La perfumeria moderna, naixcuda a finals de el XIX en els primers usos de productes de #síntesis, desenrolla en el XX. Houbigant i Guerlain són els primers que utilisen els productes de #síntesis. Òbrin la via a les grans creacions de el XX. François Coty, pare de la perfumeria moderna, utilisa corrientemente els "Absoluts" naturals, que conjuga en nous productes de #síntesis.

Ingredients de perfumeria

El perfum és una mescla que conté substàncies aromàtiques, podent ser estes olis essencials naturals o essències sintètiques; un dissolvent que pot ser sòlit o líquit (alcohol en la majoria dels casos) i un fijador, utilisat per a proporcionar un agradable i durador aroma a diferents objectes pero, principalment al cos humà.

Els olis essencials són substàncies orgàniques, líquides encara que algunes voltes sòlides, d'olor i sabor acres, irritantes i inclús càustiques. Poden destilar-se sense descomposició, no són miscibles en l'aigua pero són solubles en alcohol i éter. No tenen el tacte gras i untuoso dels olis fixos i no donen sabó. Dissolen els cossos grassos, la cera i les resinas.

La seua composició química és variadísima; a sovint tanquen hidrocarburs de fòrmula C₁₀H₁₆ o un múltiple o submúltiplo i un compost oxigenado o alcamfor. Alguns contenen #éster, alcohols, #fenol; uns atres, contenen sofre. Existixen en tots els òrguens de les plantes pero especialment en els fulls i en les flors.

La major part de les essències ya existixen completament formades en la planta o vegetal; no obstant, unes atres no preexistixen sino que es formen per l'acció de l'aigua sobre determinades parts del vegetal per l'acció del qual es combinen certs elements que es troben en les cèlules i determinen la formació de l'essència.

Els fijadores que aglutinen les diverses fragàncies inclouen bàlsems, àmbar gris i secrecions glandulares de ginetas i cérvols almizcleros (estes secrecions sense diluir tenen una desagradable olor, pero en solució alcohòlica actuen com a conservants). En l'actualitat, estos animals estan protegits en molts països, per #lo que els fabricants de perfums utilisen almesc sintètic.

La cantitat d'alcohol depén del tipo de preparació al que vaja dirigit. Normalment, la mescla es deixa envellir un any.

Extracció de fragàncies

Els olis esenciales (fragàncies) s'extrauen dels vegetals que els contenen formats o que contenen els elements per a la seua formació. Existixen distints procediments:

• Maceración. Quan es procedix per maceración és necessari colocar les flors en unes grans calderes mantenint-les sumergides a fin de que solten la seua aroma floral.
• Expressió. Un atre procediment extractivo és la expressió; molt convenient en la cidra, la taronja i la bergamota. Quan el frut és abundant, s'esprem per a arreplegar l'oli i el seu aroma frutal.
• Destilació. Este método és el més amprat especialment para florés, plantas i herbes, tals com la lavanda, rosas, espígol, tomello, sàndal, mimosa, etc. Per a això, s'ampra un alambique de cavitat prou gran. La part del vegetal que conté l'essència (raïl, fulls, flors, corfa d'arbre, etc.) es martafalla i s'introduïx en el alambique. És convenient no posar la matèria en contacte directe en la caldera; per este motiu es coloca en sacs o en un got en forma de garbell que es dispon en el centre de la cucúrbita. S'afig l'aigua suficient per a que la matèria estiga completament banyada i a la veta d'algunes hores de maceración es procedix a la destilació. L'oli essencial és arrastrat pel vapor d'aigua, encara que el seu punt d'ebullició en general és molt superior a 100 °C. Els productes de la destilació són arreplegats en un got en el que se separen fàcilment l'aigua i l'essència. Per a les essències més llaugeres es dispon del cridat recipient florentino. L'essència va a la part superior i s'acumula en el recipient mentres que l'aigua s'escapa per un tubo encorvado que naix de la base del recipient. Per a les essències més pesades s'usa un atre tipo de probeta en la que es deposita el líquit en la base i l'aigua escapa en altura. En tots els casos, l'aigua que ix arrastra una miqueta d'essència en dissolució o en suspensió. Esta aigua retorna al alambique per a aprofitar-la en operacions successives, de manera que l'aigua a pesar de ser de rebuig serà aromàtica.

• Enfleurage. El procediment extractivo de dissolució servix per a certes flors delicades; utilisant para açò certes substàncies grasses que tenen la propietat d'absorbir els perfums per contacte. Si es procedix a la temperatura ordinària, l'operació es diu enfleurage com ocorre en la vara de Jesé i el jazmín. Consistix en impregnar les substàncies aromàtiques en greix i despuix extraure l'oli oloroso en alcohol. També s'utilisen composts químics aromàtics.

Orgue de perfum

L'orgue de perfum és un moble especialisat, dissenyat en forma de semicírcul, que almagasena les matèries primeres utilisades pels perfumistas. El seu disseny facilita la creació de composicions olfatives en organisar els flascos d'essències segons categories o famílies olfatives. Este nom i disseny s'inspiren en el vocabulari musical: els perfumistas treballen en “notes” olfatives que combinen per a crear “concordes”, evocant la composició de melodies musicals. Cada flasco actua com una tecla d'este instrument simbòlic, permetent crear fragàncies úniques.

Originalment, el concepte de l'orgue va ser popularisat per l'escritor Joris-Karl Huysmans en 1884, en la seua novela À rebours. Des de llavors, este moble ha segut un element emblemàtic en la perfumeria tradicional, encara que en l'actualitat molts laboratoris ho han substituït per software especialisat per a manejar fòrmules en precisió.

Un perfumista pot treballar en centenars o inclús mils d'ingredients diferents. Els més usats es disponen en l'orgue per a facilitar la creativitat i accessibilitat durant el procés de disseny.

Estructura dels perfums

Hi ha dos tipos d'estructures per a la creació de perfums. Per fases -notes d'eixida, miges i base- o monolítiques -l'aroma es manté sense variacions mentres perdura-; este últim tipo s'escomencen a crear a partir de 1980. Les fragàncies monolítiques es caracterisen per estar creades en pocs components al contrari de les d'estructura per fases que són composicions en les que fàcilment s'alcança a utilisar un centenar d'elements.

Tipos de perfums

Per concentració

Existixen diferents tipos de perfums, segons la seua intensitat aromàtica:

• Perfum: la forma més concentrada, entre el 15-45 % d'essència aromàtica.
• Eau de Perfum (EdP): concentració del 15 %.
• Eau de toilette (EdT): concentració del 7-15 % (10 %).
• Aigua de colónia, Eau de Cologne (EdC): la mateixa concentració que l'anterior pero en aromes cítrics predominantment: només un 3-6 % (5 %) de concentrats. Original Eau de Cologne és una denominació registrada com la marca de perfum.
• Splash perfums (EdS): 1 % de concentrats. EdS és una denominació registrada com la marca de perfum.

En aplicar-se el perfum sobre la pell, la calor del cos evapora el dissolvent, permaneixent les substàncies aromàtiques, que es dissipen gradualment durant vàries hores.

Per tipo de fragància

El diagrama actual (des de 2010), es basa en estudis recents sobre la percepció del olfat. Les agrupacions són aproximades i se superponen segons diferents fonts. Es proporcionen eixemples per a cada subfamília respecte a qué s'assembla cada aroma.

Versió de 2010 de la roda de fragàncies

Famílies	Subfamílies	Eixemples
Floral	Floral	Flores recent tallades
	Floral suau	Aldehits; notes polvorientas
	Floral àmbar	Flor de taronja; espècies dolces
Àmbar (anteriorment oriental)	Àmbar suau	Incens; àmbar
	Àmbar	Oriental; resines
	Àmbar amaderado	Sàndal; pachulí
Amaderado	Amaderado	Fustes aromàtiques; vetiver
	Amaderado musgoso	Verdet de roure; àmbar
	Amaderado sec	Fustes seques; cuiro
Fresca	Aromàtica	Lavanda; herbes aromàtiques
	Cítrics	Bergamota; olis cítrics
	Aquàtics	Marina; notes aquàtiques
	Verda	Gálbano; notes verdes
	Frutal	Bayas; frutes

Interaccions en la salut i el mig ambient

Determinats composts utilisats en la fabricació de perfums i aigües de colónia podrien tindre efectes com disruptores endocrinos i els seus consegüents efectes adversos sobre la salut.

Atres substàncies presents en la composició dels perfums podrien causar problemes en individus asmáticos, o alèrgics a algun dels seus composts.

Immunològics, asma i alèrgia

L'evidència en revistes científiques revisades per parells mostra que algunes fragàncies poden causar reaccions asmáticas en certes persones, especialment aquelles en asma greu o atópica. Molts ingredients de fragàncies també poden causar maldecaps, reaccions alèrgiques en la pell o nàusea.

En alguns casos, l'us excessiu de perfums pot causar reaccions alèrgiques en la pell. Per eixemple, el acetofenona, el acetat d'etil^{cita requerida}, i la acetona, que estan presents en molts perfums, també són coneguts o potencials alérgenos respiratoris. No obstant, açò pot ser enganyós, ya que el dany causat per moltes d'estes substàncies químiques (ya siguen naturals o sintètiques) depén de les condicions ambientals i les seues concentracions en el perfum. Per eixemple, el linalol, que s'enumera com irritante, causa irritament en la pell quan es descompon en #peròxit; no obstant, l'us d'antioxidants en perfums o la reducció de les concentracions pot previndre açò. Ademés, la furanocumarina present en extractes naturals de naronja o api pot causar reaccions alèrgiques greus i aumentar la sensibilitat a la radiació ultravioleta.

Algunes investigacions sobre aromàtics naturals han demostrat que molts contenen composts que causen irritament en la pell. No obstant, alguns estudis, com l'investigació de IFRA, afirmen que el opopánax és massa perillós per a ser utilisat en perfumeria, pero encara carixen d'un consens científic. També és cert que a voltes l'inhalació sola pot causar irritament en la pell.^{cita requerida}

Varis estudis nacionals i internacionals han identificat el bàlsem del Perú, que a sovint s'utilisa en perfums, com un dels "cinc principals" alérgenos que més comunament causen reaccions en proves de pegat en persones que acodixen a clíniques de dermatologia. Un estudi en 2001 va trobar que el 3.8 % de la població general somesa a proves de pegat era alèrgica a ell. Molts perfums contenen components idèntics al bàlsem del Perú.

El bàlsem del Perú s'utilisa com a marcador per a la alèrgia al perfum. La seua presència en un cosmètic s'indica per mig del terme INCI Myroxylon pereirae. El bàlsem del Perú ha segut prohibit per la Associació Internacional de Fragàncies des de 1982 per al seu us com a compost fragant, pero pot estar present com a extracte o destilat en atres productes, a on no és obligatori l'etiquetage per a l'us de 0,4 % o menys.

Vore també

• Perfumista
• Aromaterapia
• Llista d'olis essencials

Bibliografia

• Introducció a la cultura japonesa, Hisayasu Nakagawa. Ed. Melusina
• Süskind, Patrick, El Perfum. Història d'un assessí, Editorial Seix Barral: Barcelona, 1985/2006. ISBN 84-322-2803-6
• Diccionari d'Ingredients Cosmètics, F. Carrasco (4.ª ed, 2009). ISBN 978-84-613-4979-1

Enllaços externs

Perfum en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Perfum.

Perfum en el Viccionari.