Hispania

Hispania

Image satelital de la península ibèrica.

El topònim llatí Hispania era el nom que els romans donaven a la península ibèrica i territoris associats.

Etimologia

L'etimologia del terme Hispania és discutida, en vàries hipòtesis alternatives sobre la seua procedència. En general, les fonts senyalen que existia en anterioritat als romans, puix el terme Hispania no presenta una raïl llatina. Tampoc sembla tindre orige grec, lo que ha dut a la formulació de distintes teories sobre el seu orige, sent algunes controvertides.

Hipòtesis fenicia

Castell de Sancti Petri (Sant Fernando, Càdis). En este lloc es trobava el Temple de Hércules Melkart.

Les etimologias més acceptades en l'actualitat preferixen supondre un orige fenicio de la paraula.^{cita requerida} En 1674, el francés Samuel Bochart, basant-se en un text de Gayo Valerio Catulo a on flama a Espanya cuniculosa ('conejera'), va propondre que ahí podria estar l'orige de la paraula Espanya. D'eixa forma, va deduir que en hebreu (llengua semítica, emparentada en el fenicio) la paraula spʰ(a) n (שָׁפָן) podria significar 'conill', ya que el terme fenicio *i-špʰanim lliteralment significaria: 'de damanes' (špʰanim és la forma plural de šapʰán, 'damán', Hyrax syriacus, uns mamífers similars al conill estesos per Àfrica i el Creixent Fèrtil), que va ser com els fenicios varen decidir, a falta d'un vocablo millor, denominar al conill Oryctolagus cuniculus, animal poc conegut per ells i que abundava en extrem en la península. Una atra versió d'esta mateixa etimologia seria *ʾi-špʰanim 'Illa de conills' (o, de nou lliteralment, damanes). Esta segona explicació es fa necessària perque en llatí clàssic la H es pronunciava aspirada, fent impossible derivar-la de la S sorda inicial (lleis de Grimm i Verner).

Una atra possibilitat respecte de la raïl fenicia span és el seu significat de 'amagat', que indicaria que prenien a Hispania com un país amagat i remot.

Per una atra part, el conill no era l'únic animal que cridava l'atenció per la seua abundància. Els grecs varen cridar a la península Ophioússa, que significa 'terra de serps', que després varen canviar per Iberia, puix iber era una paraula que sentien constantment entre els habitants de la península. És un terme geogràfic, encara que no se li pot assignar en concret al ric Ebre, ya que se sentia de la mateixa manera per tota l'Andalusia actual.^{cita requerida} Alguns llingüistes ^{cita requerida}pensen que significava simplement 'riu', pero encara no s'ha alcançat un acort sobre la paraula.

Una atra possibilitat, proposta pel sevillà Trigueros ^{cita requerida}en 1767, la derivaria del fenicio *sp(a)n (nort), com era la península ibèrica sobre el nort d'Àfrica, des d'a on fenicios i cartagineses aplegaven a ella, de manera que *I-Span-ya seria lilla del Nort'.

Sobre la citada hipòtesis de que Hispania provindria del fenicio *´i-spn-i´ (pro. I-span-ia), que significaria «illa dels conills», és important senyalar que si ben el terme spn («conill») està documentat des del segon mileni abans de Crist en certs texts ugaríticos, no pot dir-se lo mateix del nom d'Espanya o Ispania en tal forma, «I-spn-ya», que de moment –qualsevol que siga el seu significat etimològic– és solament una suposició, puix^{cita requerida}

Els fenicios varen constituir la primera civilisació no ibèrica que va aplegar a la península per a expandir el seu comerç i que va fundar, entre unes atres, Màlaga (Malaka) o Càdis (Gádir). Els romans varen prendre la denominació dels vençuts cartagineses, la principal capital dels quals estava situada en Qart Hadasht (actual Cartagena), interpretant l'inici ^ʔi- com a 'costa, illa; o terra', en -ya en el significat de 'regió'. Els romans li haurien donat a Hispania el significat de 'terra abundant en conills', un us arreplegat per Cicerón, César, Plinio el Vell, Catón, Tito Livio i, en particular, Catulo, que es referix a Hispania com a península cuniculosa (en algunes monedes falcades en l'época d'Adriano figuraven personificacions de Hispania com una dama assentada i en un conill als seus peus). Abundant en l'orige fenicio del terme, Isidoro de Sevilla, en els seus Etimologies, postula que té el seu orige en Ispani, el topònim fenicio-púnico de Sevilla, ciutat a la que els romans varen denominar Hispalis.

Sobre l'orige fenicio del terme, el historiador i hebraísta Cándido María Trigueros va propondre en la Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona en 1767 una teoria diferent, basada en el fet de que l'alfabet fenicio (de la mateixa manera que el hebreu) caria de vocals. Aixina spn (sphan en hebreu i arameo) significaria en fenicio 'el Nort', una denominació que haurien pres els fenicios en aplegar a la península ibèrica vorejant la costa africana, veent-l'el nort de la seua ruta, per lo que i-spn-ya seria lterra del Nort'.

La teoria més recent prové de Jesús Luis Cunchillos i José Ángel Zamora, experts en filologia semita del CSIC, els qui despuix d'analisar totes les hipòtesis i realisar un estudi filològic comparatiu entre vàries llengües semitas, han aplegat a la conclusió de que el hipòtesis més provable seria I-span-ya, 'illa/costa dels forjadores o forges (de metals)', o siga, 'illa/costa a on es baten o forgen metals', fet que ademés estaria justificat per l'intensa activitat minera i metalúrgica que existia en les costes d'Andalusia, o regne de Tartessos, en els temps de l'arribada dels fenicios, els qui entre atres raons varen establir les seues colónies en estes terres precisament atrets per la seua gran riquea minera, célebre en tota l'antiguetat.

Hipòtesis autòctones

Aparte de la teoria d'orige fenicio, la més acceptada (si ben el significat precís del terme seguix sent objecte de discussions), a lo llarc de l'història varen propondre diverses hipòtesis, basades en similituts aparents i significats més o menys entrellaçades. A principis de l'Edat Moderna, Antonio de Nebrija, en la llínea d'Isidoro de Sevilla, va propondre el seu orige autòcton com a deformació de la paraula ibèrica Hispalis que significaria la ciutat d'occident i que, en ser Hispalis la ciutat principal de la península, els fenicios i posteriorment els romans varen donar el seu nom a tot el seu territori. Posteriorment, Juan Antonio Moguel va propondre en el XIX que el terme Hispania podria provindre de la paraula eúscara Izpania que vindria a significar que partix la mar en estar composta per les veus iz i pania o bania que significa 'dividir' o 'partir'. A este respecto, Miguel de Unamuno va declarar en 1902: «L'única dificultat que trobe [...] és que, segons alguns paisans meus, el nom Espanya deriva del vascuence ___protected_title_11___, llavi, aludint a la posició que té la nostra península en Europa».

Hipòtesis vascuence

Durant els sigles XVIII i XIX, estudiosos com el pare Larramendi o el pare Illa varen aventurar un orige autòcton de la paraula: uns ho suponen relacionat en el vocablo vasc ezpaina ‘llavi’, pero que podria també interpretar-se com a ‘vora, confín’. Juan Antonio Moguel defenia que la paraula «Espanya» procedix de la corrupció del vocablo Izpania, el qual, a la llum del vasc té dos etimologies. La veu iz pot significar ‘mar’ o ‘paraula’ o ‘llenguage’.

• Atenent al significat de «llenguage» de iz, es pot interpretar que izpania està composta dels térmens simples iz, pat o bat i enia que vindrien a significar ‘un llenguage és el meu’.

• Atenent al significat de ‘mar’, la paraula izpania estaria composta per les veus iz i pania o bania que significa ‘dividir’, lo que nos indica que vindria a significar ‘que dividix la mar’, és dir, la terra o el país que dividix el mar.

Hipòtesis íbera

A lo manco des de principis de l'Edat Moderna fins a 1927 es va defendre la teoria de que Hispania és una deformació d'Hispalis, paraula d'orige íbero que significaria 'la ciutat d'Occident', i que, en ser Hispalis la ciutat principal de la península, els fenicios i, posteriorment, els romans varen donar el seu nom a tot el seu territori.

«Moltes escritures de gran substància —diu Florián de Ocampo— només per trobar la seua fundació tan atrassera, certifiquen molt de propòsit ser esta la primera població de tota ella (Espanya), i encara diuen que per la seua causa la terra i comarca d'aquells derredores es va dir Hispalia primerament i que despuix aquell nom es va ser derramant i afegint per les atres províncies, fins que totes elles, en lloc de cridar-se Hispalia, corrompieron el vocablo i es varen nomenar Hispania». La mateixa opinió sosté en no refutadas raons Antonio de Nebrija i el text de Justino que resa: «___protected_title_10___», confirma que el nom del riu Hispal va passar a la ciutat (Hispalis) i d'esta a la nació (Hispania).

El hipòtesis llegendària

Atres hipòtesis suponien que tant Hispalis com Hispania eren derivació dels noms de dos reis llegendaris de la península ibèrica, Hispalo i el seu fill Hispà o Hispan, fill i net, respectivament, d'Hércules.

Els escritors antics optaven per un orige grec de la paraula: esperos era el nom de la primera estrela que s'observava despuix del crepúscul en l'occident, el Lucero (matutino o vespertí, segons les époques de l'any, per lo que s'utilisa també el plural) en llatí «Lucífero», en grec «Fòsfors», és dir, dador o portador de llum, iluminador. El Jardí de les Hespérides, que se sol situar en Càdis, és a on Heracles/Hércules (derivat del marí fenicio Melkart, tal volta a partir d'una denominació intermija de Merakles, «miraculós» o «maravellós» potser en Creta) va realisar el seu «treball» (penositat, esforç, prova) de furtar les pomes d'or que allí creixien. Els grecs varen cridar (H)Esperia a Itàlia i a Espanya, ya que es trobaven al seu occident; per una mutació de fonema és possible que Hesperia passara a ser Hispania. Uns atres creïen que la paraula procedia d'alguna manera del deu Pa.

Teoria integradora del hipòtesis fenicia i la llegendària

En sentit estricte, no es pot diferenciar de manera tallant entre hipòtesis fenicia i hipòtesis llegendària. Roberto Matesanz Gascón ha formulat una teoria que explicaria la presència en fonts llatines i gregues, aixina com en les obres històriques medievals, d'un héroe epónimo denominat Hispan, Espan, Hispà o Hispalo. Este historiador integra el hipòtesis fenicia i la llegendària. Hispà o Espan seria la forma latinizada d'una divinitat semita importada pels fenicios a les seues colónies occidentals: Baal Sapanu (B'l Spn), el nom de la qual significa 'Senyor del Sapanu'. El Sapanu és un mont mític radicat en un nort ubic, en el qual, segons la mitologia dels semitas occidentals, es desenrollen diversos episodis divins. Espan o Hispà era el senyor o deu d'esta montanya. I en Gades, la principal fundació fenicia en Hispania, a on diverses fonts ubiquen les aventures de Hispà, existia un lloc que era denominat aixina. Matesanz Gascón conclou que en orige el terme Hispania era aplicat a eixe hinterland gadità, i en el transcurs del temps, segons va ser estenent-se el coneiximent del territori, també es va ser estenent l'àmbit d'aplicació del terme fins a comprendre a tota la península.

Hispania i els seus habitants

Bust de Trajano, emperador romà d'orige hispà.

Les més importants vies de comunicació romanes en Hispania cap al 125 d. C.

El terme Hispania és llatí, el terme Iberia és exclusivament grec. Dir espanyol per iber o per hispanus és cometre una falta de pertinença, puix du en si diferències d'época i d'ambient. En els texts que es conserven dels romans estos ampren sempre el nom de Hispania (citada per primera volta cap al 200 a. C. pel poeta Quint Ennio), mentres que en els texts conservats dels grecs estos usen sempre el nom d'Iberia.

Gran part del conflicte entre cartagineses (fenicios) i romans va tindre com a escenari les terres d'Iberia, la península. El conflicte es va manifestar en lo que es varen cridar Guerres púnicas i que varen terminar en el triumfo de Roma. Llavors els romans varen prendre contacte en Iberia, pero per a denominar-la varen elegir el nom que ells sentien als cartagineses, Ispania, al com més vesprada varen afegir una H, com també varen afegir una H a Hiberia. Ademés de la h varen utilisar el plural, Hispanias, com varen utilisar el plural en les Galias. Va ser la primera província a on els romans varen entrar i l'última acabada de dominar per Augusto.

Els romans varen dividir al principi les Hispanias en dos províncies (197 a. C.), regides per dos pretores, la Citerior i la Ulterior. Les llargues guerres de conquista varen durar dos sigles; és lo que es coneix com a romanización. En la conquista es va tallar el curs de la civilisació indígena que va ser substituïda per el helé-llatina. A través d'estos dos sigles va haver molts conflictes:

• guerres d'independència en que els íberos i atres pobles (primers pobladors de la península) varen ser poc a poc vençuts i dominats a pesar de les grans gestes protagonisades per la ciutat de Numància o pel caudillo Viriato i uns atres;
• guerra dirigida per Sertorio, pretor de l'Hispania Citerior, des d'a on va desafiar en èxit el poder de Roma;
• guerra civil entre César i Pompeyo, que es va portar a terme en gran part en territori de Hispania;
• campanyes de César i d'Augusto per a sometre als galaicos, asturés i càntabres;
• finalment aplega la pax augusta. Hispania és dividida en tres províncies a finals de el I En este moment apareixen dos escritors l'obra dels quals han tingut molt en conte els historiadors de tots els sigles: el geógrafo Estrabón i el historiador universal Pompeyo Trogo. Abdós dediquen en les seues obres sengles capítuls a les Hispanias.

Estrabón parla d'Iberia en el seu llibre III de Geografia, i comenta:

Alguns diuen que les designació d'Iberia i Hispania són sinònimes, que els romans han designat a la regió sancera (la península) indiferentement en els noms d'Iberia i Hispania, i a les seues parts les han cridat ulterior i citerior.

Trogo construïx tota una image sobre els seus habitants:

Els hispans (de Hispania) tenen preparat el cos per a l'abstinència i la fatiga, i l'ànim per a la mort: dura i austera sobrietat en tot (dura omnibus et adstricta parsimònia). [……] En tants sigles de guerres en Roma no han tingut cap capità sino Viriato, home de tal virtut i continència que, despuix de véncer els eixèrcits consulars durant 10 anys, mai va voler en el seu gènero de vida distinguir-se de qualsevol soldat ras.

Un atre historiador romà cridat Tito Livio (59 a. C. a 17 d. C.) escriu també sobre el caràcter del home hispà, tal i com ell ho vea:Plantilla:Cita necessària

Àgil, belicoso, inquiet. Hispania és distinta de Itálica, més disposta per a la guerra a causa de lo asprós del terreny i del geni dels hòmensPlantilla:Cita necessària.

Lucio Anneo Floro (entre els sigles I i II), historiador amic de l'emperador Adriano, també fa les seues observacions:Plantilla:Cita necessària

La nació hispana o l'Hispania Universa no va saber unir-se contra Roma. Defesa pels Pirineus i la mar hauria segut inaccessible. El seu poble va ser sempre valiós pero mal jerarquizadoPlantilla:Cita necessària.

Valerio Màxim la va cridar fides celtiberica. Segons esta fides, el íbero consagrava l'ànima a la seua caudillo i no creïa lícit sobreviure-li en la batalla. És la coneguda devotio o dedicació íbera dels començos de l'imperi romà. (En l'Edat Mija varen tindre molt en conte esta fidelitat dels celtíberos a la que varen cridar per a sí llealtat espanyola).

Més vesprada, en el IV, sorgix un atre escritor, un retòric gal cridat PacatoPlantilla:Cita necessària que dedica part de la seua obra a descriure esta península, Hispania, la seua geografia, clima, habitants, soldats, etc., i tot això en grans alabanzas i admiració. Pacato escriu:Plantilla:Cita necessària

Esta Hispania produïx els duríssims soldats, esta els expertísimos capitans, esta els fecundísimos oradors, esta els claríssims vates, esta és mare de juges i príncips, esta va donar per a l'Imperi a Trajano, a Adriano, a TeodosioPlantilla:Cita necessària.

En la seua época ix a la llum una obra que es diu Expositio totius mundi en que es descriu a Hispania com Spania, terra llanda et màxima, et dives viris doctis (Spania, terra ampla i vasta, i en abundants hòmens sapients). En estos moments és quan el nom de Hispania alterna ya en Spania.

Pablo Orosio (390-418), historiador, discípul de Sant Agustín i autor de Historiae adversus paganus, la primera història universal cristiana, comenta en referir-se a l'acció reprobable d'un pretor:

Universae Hispaniae propter Romanorum perditiam causa maximi tumultus fuit.

Per a Orosio, Hispania és una terra en una vida colectiva en valors propis.

Hispania posromana

En els últims anys de l'imperi romà, varen supondre el seu desgaje en estats romans enfrontats entre sí constantment. En Hispania, Maximus es va proclamar emperador de Hispania, independisant-la de Rávena; en la seua mort l'imperi hispà no va desaparéixer, va passar a mans del rei de Tolosa Eurico. I en el temps, es va començar a utilisar una forma secundària de Hispania: Spania i d'ahí es derivaria el nom que coneixem hui com Espanya. Segons conte Sant Isidoro, en la dominació dels visigodos s'escomença a acariciar l'idea de l'unitat peninsular i es parla per primera volta de la «mare Espanya». Fins a la data s'havien servit del nom Hispania per a designar tots els territoris de la península. En la seua obra Història Gothorum, Suintila apareix com el primer rei de totius Spaniae. Esta Història dels godos, vàndals i suevos inclou una preciosa alabanza d'Espanya Laus Spaniae i en ella tracta a Espanya com a nació goda.

En la guerra civil del Regne Visigodo i la colaboració dels witizanos en l'islam, per a derrotar en la batalla de Guadalete a l'eixèrcit de Rodrigo, i la posterior invasió de la península ibèrica, el nom de Spania o Espanya es va transformar en اسبانيا, Isbāniyā. Aixina, Alfonso I el Batallador (1104-1134) diu en els seus documents que «ell regna en Pamplona, Aragó, Sobrarbe i Ribagorza», i quan en 1126 fa una expedició fins a Màlaga nos diu que «va ser a les terres d'Espanya». No obstant, tampoc va faltar l'identificació primerenca de Espanya en el herència prèvia a la guerra civil, com ocorre per eixemple en la planyença per la pèrdua d'Espanya que es pot trobar en la Crònica mozárabe o Crònica de 754 (en llatí, Continuatio Hispanica), que mostra la continuïtat de l'idea d'Espanya anterior al 711.

Pero ya a partir dels últims anys de el XII es designa a tota la península, siga de musulmans o de cristians, en el nom d'Espanya. Aixina es parla dels «cinc regnes d'Espanya»: León, Castella, Navarra, Portugal i Aragó (cristians), en el territori baix domini musulmà com a territori d'Espanya; Alfonso VI, en ser rei de musulmans i cristians, es va proclamar emperador d'Espanya.

Pronunciació

Archiu:Hispania.ok.ogg El topònim llatí Hispania no es pronunciava com es llig, al contrari de lo que diuen els antics manuals, sino [ɪspaɲa]^{cita requerida}, açò és, pràcticament igual a l'actual pronunciació d'Espanya, i aixina va ser en el llatí tardà de tots els llocs de l'Imperi Romà en a on este idioma va quallar, açò és, ya en el sò ñ [ɲ] i en la vocal inicial [ɪ], la qual és un sò intermig entre els sons «i» i «i». Per este motiu dits sons seguixen donant-se en tots els idiomes que suponen una continuació del llatí tardà. D'esta forma Hispania va acabar transcrita Espania i finalment Espanya en espanyol; Spagna en italià, Espanha en portugués, Espanya en català o Espagne en francés, sempre en un sò inicial «i» (aparte en Italià), o molt anàlec, i sempre en el sò «ñ» [ɲ].

No obstant, [ɪspaɲa] escrita Hispania és el terme que en época romana nomenava al conjunt de la península ibèrica i les illes Balears, pràcticament alternativa a la Iberia grega referida només a la península, mentres que [espaɲa] escrita Espania, Espanna i finalment Espanya nomena al principal país resultant de l'unió de tots els regnes, territoris i pobles de dita península, llevat el portugués; excepció que va impedir per un temps la renaixença del terme Hispania / Espanya, puix els Reis Catòlics varen rebujar utilisar-ho despuix de la re-unió dels seus regnes precisament per faltar Portugal. Morts els Reis Catòlics, Portugal es va unir al restant en lo que certs historiadors criden modernament Unió Ibèrica, terme artificial per a lo que ya sí podia reclamar-se Hispania / Espanya a tots els efectes. No obstant, Portugal va tornar a separar-se, empero el terme Espanya va deixar d'esperar a una atra futurible reunió en l'absent i va acabar nomenant al país que representava l'unió de tots eixos regnes i pobles de la península i Balears, repetim, llevat Portugal; esta volta no obstant el terme va aparéixer escrit o transcrito segons les grafies dels idiomes romançades naixcudes, les ortografia de les quals ya estaven més o menys consolidades: «Espanya» finalment en el cas de la llengua castellana (posteriorment també cridada espanyol), i diem finalment, puix la RAE es va demorar en acceptar la lletra «ñ» fins a 1803 i aixina va deixar d'insistir que els hispanohablante escrigueren el sò «ñ» [ɲ] per mig de les grafies «ni».

De modo que Hispania [ɪspaɲa] i Espanya són una sola paraula en la boca de la gent a lo llarc de l'història^{cita requerida}, si be en una escritura i un significat que sí han variat en el pas dels sigles. En atres paraules, el terme Espanya no deriva de Hispania [ɪspaɲa], sino que és la seua continuació.

Vore també

• Iberia
• Conquista de Hispania
• Romanización de Hispania
• Organisació política de Hispania
• Economia en l'Hispania Romana
• Art romà en Hispania
• Formació territorial d'Espanya
• Alegoria de Hispania
• Hispania romana
• Calçada romana

Bibliografia

• Espanya i els espanyols fa dos mil anys (segons la Geografia de Estrabón), d'Antonio G.ª i Bellido (arqueòlec i catedràtic de l'Universitat de Madrit). Colecció Austral d'Espasa Calpe S.A., Madrit, 1945 (primera edició: 8-XI-1945).
• Itineraria hispana. Fonts antigues per a l'estudi de les vies romanes en la Península Ibèrica, de José María Roldán Hervás. Anex de Hispania Antiqua, Universitat de Valladolit, Universitat de Granada, Madrit. 1975.
• Les arts i els pobles de l'Espanya primitiva, de José Camón Aznar (catedràtic de l'Universitat de Madrit. Editorial Espasa Calpe, S.A. Madrit, 1954
• Diccionari Espasa: Íberos, de José R. Pellón. Espasa Calpe S.A., Madrit, 2001
• Diccionari dels pobles de Hispania. Julián Rubén Jiménez. Verbum. Madrit, 2020.
• Geografia històrica espanyola, d'Amant Meló, de la Real Societat Geogràfica de Madrit i catedràtic de Geografia de l'Universitat de Valladolit i de Madrit. Editorial Voluntat, S.A., Tom primer, Vol. I-Série E. Madrit, 1928
• Història d'Espanya i de la civilisació espanyola, de Rafael Altamira i Crevea, catedràtic de l'Universitat d'Oviedo, de la R.A. de l'Història, de la Societat Geogràfica de Lisboa i de l'Institut de Coímbra. Tom I. Barcelona, 1900
• Història ilustrada d'Espanya, d'Antonio Urbieto Arteta. Volum II. Editorial Debat, Madrit, 1994
• Història d'Espanya. Espanya romana, I, de Bosch Gimpera, Aguado Bleye, José Ferrandis. Obra dirigida per Ramón Menéndez Pidal. Editorial Espasa-Calp S.A., Madrit, 1935.