Batalla de Guadalete

La batalla de Guadalete (en àrap clàssic: معركة وادي لكة) és el nom en el que es coneix una batalla que, segons la historiografia tradicionalment admesa —fundada en cròniques àraps dels sigles X i XI—, va tindre lloc en la península ibèrica entre el 19 i el 26 de juliol de 711 (encara que algunes fonts senyalen 712) prop del riu Guadalete (Bètica) i les conseqüències de la qual varen ser decisives per al futur de la Península. En ella el rei visigodo Rodrigo va ser derrotat i provablement va perdre la vida a mans de les forces del Califato Omeya comandades per Táriq ibn Ziyad. La derrota va ser el començ de la ràpida caiguda de l'Estat visigodo, que el seu poder militar i estabilitat es trobaven mermats donades les lluites internes per la successió al tro.

Des del XIX molts historiadors han posat en dubte l'ubicació tradicional de la batalla i l'han ubicat entre Medina Sidonia i l'estany de La Janda, per lo que també li la denomina batalla de la estany de la Janda o del riu Barbate. El medievalista Sánchez Albornoz va recolzar la tesis tradicional que identificava el Wadi Lakka en el riu Guadalete al seu pas prop de la despoblada ciutat hispanorromana de Lacca (acàs el Castrum Caesaris Salutariensis), junt a la font termal del Mas de Casablanca, a 7 km al sur d'Arcs de la Frontera, en la Junta dels Rius Guadalete i Majaceite.

No obstant, recents estudis, recolzats en elements més allà dels etimològics, com la forma de combatre dels eixèrcits enfrontats, el número d'efectius, la llogística, la estratègia i el desenroll de la batalla, tot confrontat en la font més contemporànea al succés, com la Crònica mossàrap de 754, a on es narra el lloc com:

Nos poden dur a pensar que la lluita va tindre lloc en eixos llocs, en la zona del riu Almodóvar, entre la Estany de la Janda i el cerro de Torrejosa, des d'a on es dominen tots els camins. D'esta manera, en puridad, deuria cridar-se Batalla dels monts Transductinos.

Antecedents

Segons les fonts, el caudillo Táriq estava baix les órdens de Musa ibn Nusair, governador omeya del nort d'Àfrica. Segons la tradició cristiana posterior, el comte de Ceuta don Julián, governador i vassall de don Rodrigo pero en llaços de fidelitat en l'anterior rei Witiza (que havia lluitat i perdut la guerra de successió contra Rodrigo), hauria planejat l'invasió de península ibèrica, facilitant-li a Táriq el creuament del estret de Gibraltar en la nit del 27 al 28 d'abril de 711. Açò no obstant pugues no ser més que una adaptació a la realitat d'un poema medieval posterior que esgrimia la violació de Florinda la Cava, la filla de Don Julián, per part de Rodrigo, com a motiu de la seua traïció.

En la matinada del 28 d'abril de 711, el general omeya Táriq va desembarcar en Tarifa soldats de peu berebers, potser uns 7000 encara que les cròniques antigues aumenten el número d'efectius d'abdós bandos fins a 100 000 soldats en el costat visigodo. Les tropes de Táriq varen prendre Carteia i posteriorment Algecires, a on varen rebujar l'atac de tropes provincials visigodas al mando de Bancho o Sancho, nebot de Rodrigo, que havia eixit a la seua trobada. Poc despuix Táriq va rebre 5000 reforços enviats pel califato. Sumaven 10 000 bereberes, 2000 àraps.

Mentres tot açò ocorria, el rei visigodo es trobava combatent en el nort de la península ibèrica contra els vascs. La notícia li tarda en aplegar dos o tres semanes. La crisis que patia el regne visigodo en aquells moments, en contínues confabulaciones i guerres fratricidas entre la noblea per a fer-se en el tro, varen llimitar considerablement el marge de maniobra de Rodrigo a l'hora de reclutar un eixèrcit en el que fer front a l'invasió, veent-se obligat a acceptar l'interessada ajuda dels seus anteriors rivals els witizanos. Tal com anara, va poder organisar precipitadamente en Còrdova un eixèrcit i partir a la trobada de Táriq. Les estimacions del tamany de l'eixèrcit visigodo van des dels 2500 fins als 40 000 hòmens.

La batalla

La batalla de Guadalete, de Salvador Martínez Cubells. (Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, Madrit).

D'acort en les cròniques, el choc va tindre lloc en Wadi Lakka, lloc que segons alguns historiadors podria situar-se en Barbate o en la pròpia Medina Sidonia o, segons uns atres, que coincidixen en l'historiografia clàssica, en el riu Guadalete. Durant dos dies abdós bandos es tantegen en sanguinoses escaramuzas.

Una volta escomençada la batalla, els fills de Witiza, que comandaban els flancs, es varen separar de l'eixèrcit visigodo, lo que va deixar a Rodrigo en inferioritat numèrica i tècnica contra els musulmans. Els bereberes diezmaron a les rodejades forces lleals al monarca godo en un dur combat. El cavall de Rodrigo va ser trobat asaetado a la vora del riu, pero el cadàver del rei no va ser trobat mai.

La força visigoda va ser destruïda per l'engany dels witizianos, al desconeiximent del modo de combatre bereber i a la provable mort de Rodrigo. Táriq va procedir a prendre Medina Sidonia i a continuació va marchar cap a Còrdova, entaulant-se una atra dura batalla prop d'Écija que també va guanyar. Despuix d'estes victòries, ans que terminara l'any Táriq va poder apoderar-se incruentamente de Toledo, que havia quedat desprotegida en haver-se dut en si Rodrigo la seua comitatus i als spatarios del seu guàrdia real.

Javier Iglésia Aparicio cita en un artícul que el benedictino del XVII Gregorio d'Argaiz, explicava que els refugiats godos del duc Pedro es replegarien a Tetelia, (Castell de Tedeja, junt a l'actual Trespaderne), despuix de la caiguda d'Amaya front als àraps. Tancant el coll de la Foradada que salvaguardava la vall de Tobalina i la costa, alguna cosa aixina com “l'últim bastió” front al invasor. En la fugida des de Toledo, els espataris supervivents de la batalla de Guadalete, traslladarien el panteón real dels reis godos fins a la propenca i desapareguda ermita de Santa María dels Reis Godos.

Conseqüències

La batalla de Guadalete es va convertir en l'inici de la conquista musulmana de la península ibèrica.

El fulminant alvanç de l'eixèrcit musulmà vi motivat pel posterior desconcert en les files godas despuix de l'aplastant derrota de l'eixèrcit real i la mort del monarca, aumentat per la ràpida caiguda de la capital, lo que va evitar l'elecció d'un nou rei i l'establiment d'una llínea de resistència. Llunt podien supondre els conjurats que la seua petició d'ajuda per a recuperar el tro a canvi de tributs els anava a costar tan car i quins eren les verdaderes intencions de conquista dels àraps.

En el devindre que varen prendre els fets, va haver factors importants que ho varen propiciar, com els numerosos descontents que es varen unir a les forces invasoras. Aixina, estes varen contar en la colaboració de la població hispanorromana, que no tenia dret a participar en el govern (llevat en el de l'Iglésia) i que vea en el nou invasor un possible aliat contra els germans. També es parla de l'ajuda de la població judeua, la qual era perseguida per la monarquia catòlica visigoda, i de que gran part del restant de la població no va opondre resistència, exasperada per les contínues hambruna i epidèmies i desijosa d'una estabilitat política.

Portada de La crònica del rei Rodrigo, que arreplega les tradicions sobre l'últim rei visigodo i la pèrdua cristiana de la península ibèrica.

Musa, receloso dels èxits de Tariq, va decidir intervindre personalment en el 712 al mando d'un eixèrcit de 18000 hòmens, en la seua majoria àraps. El seu objectiu era restablir l'autoritat llegítima, que solament li competia a ell en la seua calitat de governador d'Ifriquiya-Magreb. L'expedició, que tenia com a meta Toledo, va arrancar en Algecires i va continuar per Carmona, Sevilla i Mèrida fins que, en la comarca toledana, Tariq i Musa varen unir les seues forces i varen continuar l'ocupació del vall de l'Ebre, Astúries i Galícia sense trobar a penes resistència.

El fill de Musa, Abd al-Aziz, entretant ocupava el quadrant surest, Màlaga, Granada i Múrcia, a on va firmar el 5 d'abril de 713 un pacte en el godo Teodomiro, que es va sometre a canvi de total autonomia i de que se li respectaren als seus súbdits llibertats, possessions i religió. En menys de tres anys des de Guadalete, casi la totalitat de la Península va quedar en poder del califato Omeya, que va passar a continuació a hostigar al regne franc merovingio.

Musa i Tariq varen ser cridats per a rendir contes a Damasc pel califa, i Musa, sense tindre facultat per a això, va nomenar al seu fill governador (walí) del-Ándalus, el govern del qual va estar orientat al afiançament del domini musulmà. Alguns historiadors han posat en dubte tant la veracitat com la transcendència d'esta batalla. La majoria, no obstant, la considera la batalla més decisiva de la conquista musulmana de la península ibèrica, que va supondre la desaparició del regne visigodo peninsular.

Vore també

• Al-Ándalus
• Califato Omeya
• Comte don Julián
• conquista musulmana de la península ibèrica
• Història del-Ándalus

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Batalla de Guadalete.
• L'invasió àrap d'Espanya
• La batalla del Guadalete
• Guadalete, la pèrdua d'Espanya
• El còdex amagat. Còdex sobre la batalla en la Biblioteca de Jerez de la Frontera
• Lacca en la web del Patrimoni Immoble d'Andalusia
• Una passejada pels paisages de la Lacca romana
• 13 Sigles de la Batalla de Guadalete
• Podcast En busca de Guadalete en HistoCast, del 14 d'abril de 2023.