Bètica

La Bètica (en llatí, Bætica) va ser una província romana creada en 27 a. C. en Hispania, que va subsistir com a entitat administrativa fins a l'invasió islàmica del VIII. Va prendre el seu nom del riu Betis (en llatí Bætis), cridat en l'actualitat Guadalquivir. En época romana, la seua capital va ser la Colónia Patricia Corduba (actual Còrdova). En el V, en la caiguda de l'imperi i la creació del Regne Visigodo, la capitalitat es va traslladar a Híspalis (actual Sevilla). El seu territori correspon aproximadament al de l'actual Andalusia. La Bètica va ser una de les províncies més importants del món romà, tant política com a cultural i econòmicament. En el I sent encara partix de la Hispania Ulterior, va ser un dels principals teatres d'operacions de la guerra civil entre Juliol César i Pompeyo Magne. En l'instauració de l'imperi a partir d'Augusto, per la seua intensa romanisació i prosperitat econòmica, va ser elevada a la categoria de província senatorial, governada per un procònsul nomenat directament pel Senat, en el que no era necessària la presència de legió alguna. Va donar també a Roma dos dels seus emperadors més lluents, Trajano i Adriano, i en ella tenia les seues raïls familiars un tercer, Marco Aurelio. En lo cultural, va vore nàixer figures de primer orde de la civilisació romana com el filòsof estoico Séneca, el poeta Lucano, el geógrafo Pomponio Mela o l'agrònom Columela. En la cristianisació de l'imperi, el bisbe Osio va assentar les bases del dogma catòlic. I en época visigoda, va destacar per sobre tots les demés Sant Isidoro de Sevilla, custodie de la civilisació hispanorromana. En el terreny econòmic va ser molt significativa l'extracció de minerals (or, argent, coure i plom) i l'agricultura, en la producció i exportació sobretot de cereals, oli i vi, estos dos últims especialment famosos en tot l'imperi junt en el garum.

Bètica

Temple de cult imperial de Còrdova (I).

Publio Elio Adriano (117-138)

Marco Aurelio Antonino (161-180)

Territori

Vore també: Anex:Poblacions romanes de la Bètica

Màxima expansió de l'Imperi romà.

Primera divisió romana d'Hispania, a on pot vore's la Hispania Ulterior.

Hispania segons la divisió provincial romana del 27 a. C., a on poden apreciar-se els llímits de la Bètica.

Hispania en época de Diocleciano.

La Bètica comprenia més del 75% del territori de l'actual Andalusia i una part d'Extremadura: la major part de les províncies completes de Càdis, Còrdova, Huelva, Màlaga i Sevilla, la mitat occidental de les de Granada i Jaén, una quinta part de la d'Almeria i part del sur de Badajoz. Va ser dividida en quatre conventus iuridici:

• Conventus Cordubensis, en capital en Córduba que ademés era la capital de tota la província Bètica.
• Conventus Astigitanus, en capital en Astigi.
• Conventus Gaditanus, en capital en Gades.
• Conventus Hispalensis en capital en Hispalis.

Amfiteatre d'Itálica, construït en temps d'Adriano (117-138).

Estes divisions territorials eren partits judicials, en els que els principals de la comunitat es reunien anualment baix la direcció d'un legatus iuridicus del procònsul per a supervisar l'administració de justícia. Cap als anys 13-7 a. C. es varen modificar els llímits orientals de la Bètica. Els districtes de Cástulo, Acci i el territori a l'est i nort de l'actual província d'Almeria, que varen pertànyer originalment a la província Bètica, varen ser segregats per Augusto i incorporats a la província Tarraconense. Com la Bètica era una província senatorial, este fet s'interpreta com un acte de l'emperador darrere de controlar directament les mines d'eixa zona, ya que la Tarraconense era una província que depenia directament del poder imperial, no del Senat. El territori s'articulava a través d'una ret de calçades dispostes en base en tres grans eixos de pas naturals: La depressió Bètica, el regata Intrabético i la costa. Entorn a estos eixos es disponien importants núcleus de població com Córduba, Gades, Hispalis, Iliberris, Malaca i Ostippo, entre uns atres, que monopolisaven la recaptació d'imposts, el comerç i l'explotació del ager, ademés de ser grans focs de penetració de la cultura romana i de la seua distribució per les seues àrees d'influència rural. El caràcter divisori de grans rius com el Guadiana i el Guadalquivir, l'importància dels grans districtes miners com Almadén, la frontera natural que supon Serra Morena, l'importància de grans núcleus poblacionals i la facilitat de comunicació per mar, són elements que feyen de frontera i que al mateix temps configuraven un espai territorial en distintes realitats pero en certa cohesió.

Fòrum de Carteia (Càdis)

Marco Ulpio Trajano (98-117)

A finals del turbulento III, quan l'imperi va estar a punt de derrocar-se, la Bètica va mantindre la seua unitat administrativa en la divisió provincial decretada per Diocleciano (298), que incloïa la creació d'una Diocesis Hispaniarum.

Bètica romana

Revers d'as de bronze emés baix Augusto per la Colónia Iulia Traducta, ya que numeroses comunitats de la Bètica varen gojar del privilegi d'emissió de moneda fiduciaria des de finals de la república fins a Calígula.

Bètica romana de l'any 27 a. C. al 411.

Despuix de la derrota de Cartago en la segona guerra púnica, els cartagineses varen abandonar Hispania i la seua presència va ser substituïda per la dels romans, els qui varen tindre que fer front a alguns focs de resistència, com la sublevació dels turdetanos en el 197 a. C. Com a conseqüència de la victòria romana, es varen crear les províncies d'Hispania Ulterior i Hispania Citerior. En paral a la conquista militar es va escomençar a colonisar el territori. El primer assentament permanent va ser la colónia d'Itálica, creada per Escipión l'Africà en 206 a. C. per a assentar als legionaris veterans de la guerra contra els cartagineses. De Roma varen aplegar famílies i veterans, que es varen ser mesclant en la població local, creant una societat mestiza i profundament romanizada. En 171 a. C., una delegació de 4000 fills de legionari romà i mare hispana va viajar fins a Roma per a exigir al Senat una clarificació de la seua situació. La resposta va ser concedir-els la ciutadania llatina (antesala de la romana) i fundar per a ells Carteia, la primera colónia de dret llatí creada per Roma fòra d'Itàlia. Com a part del mateix ímpetu colonizador, Claudio Marcelo va crear la Colónia Patricia Corduba en 169 a. C. en famílies patricias arribades de Roma i membres de l'aristocràcia íbera local. Durant les guerres de conquista que Roma va lliurar contra lusitanos i celtíberos, a pesar d'algunes incursions encapçalades per Viritato, el sur de la Hispania Ulterior es va mantindre com el principal baluart romà en la zona, convertint-se en un centre llogístic de primer orde que permetia el desembarc de tropes, la continuació del comerç i l'abastiment dels seus legionaris. Durant la guerra de Sertorio (82-72 a. C.), una derivada de la guerra civil entre el optimate Sila i el popular Mario, mils de partidaris dels populars es varen refugiar en Hispania fugint de la dictadura de Sila. Sertorio va contar en molts respals en la regió, gràcies al bon tracte donat als seus aliats hispans, a diferència del despotisme mostrat per molts enviats de Roma. Abdós faccions es varen disputar la Bètica, fins que el procònsul Quint Cecilio Metelo la va dominar per als optimates des del seu quarter general instalat en Còrdova. Un dels seus generals més destacats va ser Pompeyo Magne, qui es va guanyar la simpatia de molts hispans en negar-se a perseguir de manera especialment dura als molts partidaris que tenia Sertorio en la regió. En aquell context va aparéixer també en el sur d'Hispania Juliol César, llavors un relativament jove aristócrata romà que va desenrollar varis càrrecs governamentals en l'Ulterior. Com a anècdota, es conta que, com a símbol de la dominació romana, va plantar un famós platanero en Còrdova, en casa d'un amic. A mitan del I en un context de profunda crisis republicana, durant la nova guerra civil lliurada entre optimates i populars encapçalats respectivament per Pompeyo Magne i Juliol César, el sur de la Hispania Ulterior es va convertir en un dels principals teatres d'operacions. Despuix de ser derrotats en la batalla de Farsalia (48 a. C.), part de l'eixèrcit pompeyano va abandonar Grècia, refugiant-se en Egipte, a on Pompeyo va ser assessinat a finals del 47 a. C. El seu fill, Cneo Pompeyo el Jove, va arreplegar els restants de l'eixèrcit derrotat dirigint-se a Hispania, a on li quedaven numerosos partidaris gràcies al recort deixat pel seu pare trenta anys arrere, durant la guerra sertoriana. Juliol César, que contava també en importants respals en la zona, va perseguir a les tropes enemigues, a les que va derrotar contundentemente en la batalla de Munda (45 a. C.), prop de Còrdova, donant per conclosa la guerra. Despuix de l'assessinat de Juliol César en els idus de març de 44 a. C., es va instaurar el Segon Triumvirat (43-33) entre Marco Antonio (lloctinent de César), Octavio (el seu hereu) i Lépido, que es varen repartir el govern de la República romana per zones d'influència. Hispania va correspondre a Octavio, que a partir del 29 a. C. va mamprendre la conquista definitiva del rebanc cantàbric. En l'any 27 a. C., en Octavio recent nomenat Augusto pel Senat, es va portar a terme una reforma per la que Hispania va quedar dividida en tres províncies imperials: la Bètica, la Tarraconense i la Lusitania. La Bètica va ser des de llavors una província senatorial governada per un procònsul en capital en Corduba, no sent necessària la presència de cap legió per la seua completa pacificació. Les atres dos varen ser designades províncies imperials, en presència militar, i autoritats nomenades directament per l'emperador, instalades en Tarraco i Augusta Emerita. En el pas de república a imperi, va escomençar per a la Bètica una prolongada etapa de gran prosperitat en tots els àmbits. L'activitat minera -que depenia de la mà d'obra esclava- omplia les arques de l'Estat, mentres que l'exportació d'aciete d'oliva -el més apreciat del món romà- va enriquir a numeroses famílies, resultant en un gran desenroll econòmic. Les ciutats varen ser embellides en teatres, amfiteatres i circs, temples i viles urbanes, mentres les viles rústiques varen proliferar a lo largo y ancho del territori bètic, al que va escomençar a aplegar una gran cantitat d'esclaus, destinats tant als treballs miners i agrícoles com al conte domèstic de les famílies més pudientes. En Corduba, la capital, es varen ampliar els temples i els fòrums municipal i provincial, i es va contar en un programa de monumentalisació que va incloure la construcció de circ, amfiteatre i teatre sol superats en tamany i aforament pels de la mima Roma. Gades va contar també en un gran teatre, i en Itálica es va alçar un amfiteatre en capacitat per a 25000 espectadors. El sorgiment d'una poderosa elite local va tindre el seu reflex també en l'àmbit de la cultura en un context profundament romanizado. Encara que varen desenrollar la seua carrera en Roma, la família Annea de Corduba va produir figures tan rellevants com el retor Marco Anneo Séneca, el seu fill Séneca, famós filòsof estoico, i Lucano, autor del poema épico Farsalia. En Gades va nàixer l'agrònom Columela, i en la veïna Tingentera el geógrafo Pomponio Mela. Despuix de casi tres sigles de presència de Roma, la Bètica s'havia incorporat plenament a la civilisació romana, de la mateixa manera que el restant d'Hispania, encara que en major intensitat. L'emperador Vespasiano va reconéixer este fet en el Edicte de Latinidad (73), que concedia la ciutadania llatina (Ius Latii minor) a tots els habitants lliures d'Hispania.

Lucio Anneo Séneca

Va ser tal'importància de la Bètica que va donar a Roma dos emperadors, naixcuts en famílies relacionades en el comerç d'oli assentades des de feya sigles en Itálica. L'emperador Trajano (98-117) es va embarcar en una série de conquistes que varen dur a l'imperi a la major extensió territorial de la seua història, en l'incorporació de Dacia, Mesopotamia, Asiria i Nabatea. El seu successor, Adriano (117-138), en canvi, va destacar per tractar de consolidar unes fronteres més defendibles (retirant-se de les recents conquistes) i promoure les arts i la cultura. L'emperador Marco Aurelio (161-180), encara que naixcut en Roma, tenia també les seues raïls familiars en la província, concretament en Ucubi (actual Espill), no llunt de Corduba. A pesar de que la Bètica va gojar de la Pax Romana, no va estar exenta del perill que suponien les repetides incursions dels mauri en el nort d'Àfrica. En 171 varen creuar l'Estret de Gibraltar, dedicant-se al saqueig de numeroses poblacions bètiques durant mesos, obligant a Roma a enviar tropes. Ademés, pel gran respal que va trobar en la Bètica Clodio Albino, rival de Septimio Sever (193-211) pel principat, este últim va confiscar els bens de numerosos partidaris d'aquell, condenant ademés a mort a varis mils de bètics, incloent dònes. El turbulento III, que a punt va estar de vore derrocar-se l'imperi, va dur novament complicacions per a la Bètica procedents d'Àfrica, a les que s'afegia una pirateria molt activa en la zona de l'estret. Açò va obligar a l'emperador Maximiano a desplaçar-se a Corduba cap al 296-297, a on va manar construir un palau imperial de proporcions colossals des del que dirigir la campanya militar contra pirates i mauri, en la Mauritània Tingitana.

Teatre romà de Màlaga (I)

Erro al crear miniatura:

Venus d'Itálica (s. II d. C.)

Els intensos vínculs en el restant del món romà va fer de la Bètica un dels punts d'entrada en Hispania d'una religió procedent de la part oriental de l'imperi: el cristianisme. Açò va propiciar una primerenca cristianisació, que va arraïlar fortament en les zones costeres i que va ser marcant un nou desenroll cultural en tota la península ibèrica. En el IV, a partir del regnat de Constantino el Gran (306-337), el cristianisme va passar a ser tolerat en l'Imperi. Un bisbe cordovés, Osio, va jugar un paper fonamental en establir la doctrina de la Iglésia catòlica en el Concilie de Nicea (325), celebrat en la província asiàtica de Bitinia. Per eixes dates, es va celebrar en terres bètiques el Concilie d'Elvira, fita fonamental en la història del cristianisme en Espanya, al que varen assistir onze bisbes de la Bètica d'un total de dèneu assistents.

En 380, l'emperador Teodosio, naixcut en Hispania, va decretar per mig de l'Edicte de Tesalónica que la religió oficial de l'imperi passava a ser el cristianisme, lo que va desnugar una forta persecució contra les minories que s'aferraven a la religió tradicional romana, semblada en intensitat a la sofrida pels cristians en temps de Diocleciano. La Bètica va ser romana fins que en el 411, despuix d'invadir l'Imperi occidental, els suevos, vàndals i alanos es varen establir en la península ibèrica. Els vàndals silingos (dirigits per Fridibaldo), més poderosos que els seus germans asdingos, varen rebre la fèrtil província de la Bètica, a on varen permanéixer fins que varen ser expulsats pels visigodos i els supervivents es varen unir als asdingos en els que varen invadir la diòcesis d'Àfrica. No és possible especificar en quines zones d'Andalusia es varen assentar, per la seua curta permanència i a la falta de troballes arqueològiques.

Bètica visigoda

Vore també: Ducado de la Bètica

La Hispania visigoda cap a l'any 700.

Erro al crear miniatura:

Plaça del Fòrum de Baelo Claudia.

Mausoleu romà de Còrdova (I)

En l'irrupció dels visigodos en l'escenari polític de la península ibèrica el 418, els vàndals varen ser expulsats. La forta romanisació i la fortalea d'una oligarquia territorial de la província, capaç de tindre autèntics eixèrcits propis, va fer de la Bètica un territori difícil de conquistar. Va ser l'últim territori controlat de facto pels visigodos, i el que major inestabilitat política presentava. Mostra d'això és que en l'any 521 el pontífex va nomenar vicari de la Lusitania i la Bètica al bisbe metropolità de Sevilla (Salustio), donant a entendre que la jurisdicció eclesiàstica de Tarragona no controlava els territoris del sur peninsular.

Erro al crear miniatura:

Maquetar del Palau de Maximiano Hercúleo, Còrdova (finals del III)

A partir de l'any 531 el rei visigodo Teudis va portar a terme una ràpida expansió cap al sur, aplegant a instalar la seua cort en Sevilla, per a tindre un millor control de les seues operacions en el sur peninsular. Inclús va aplegar a dirigir una ofensiva, fracassada, contra el poder bizantí establit en Settem (Ceuta). Finalment la Bètica va quedar definitivament integrada en el Regne visigodo de Toledo, si ben quan els interessos de l'oligarquia terratinent hispanorromana perillaven, es produïen rebelions, com les d'Atanagildo i Hermenegildo.

Presència bizantina en la península ibèrica.

La rebelió d'Atanagildo, en respal de l'oligarquia de la Bètica, va supondre l'entrada en acció del poder bizantí, en expansió baix Justiniano I. baix l'impuls d'este monaraca, una part de la Bètica, junt en ellitoral de la província Cartaginense, varen ser conquistades i reincorporades al domini directe de l'Imperi baix el nom de Província de Spania, la capital de la qual va ser Carthago Spartaria (Cartagena). Per a això, Justiniano va deure contar en el respal fonamental de la població i èlit vernàcula, fortament romanizada, que estava en contra dels visigodos i desijava el regrés a l'orde romà i catòlic. No obstant, la presència bizantina en la Bètica va ser fugaç, ya que el Regne visigodo de Toledo sempre va voler recuperar ellitoral perdut. Les campanyes, primer de Leovigildo i després de Suintila, varen fer que es creara un poder unificat en la península ibèrica. Els bisbes catòlics de la Bètica, sólidamente recolzats per la població local, varen conseguir convertir al rei visigodo arriano Recaredo i els seus nobles. Durant el periodo visigodo, en lo religiós i cultural Sant Leandro i Sant Isidoro varen ser personalitats fonamentals, que varen eixercitar la seua llabor principalment en Sevilla.

Erro al crear miniatura:

Mosaic de la vila romana del Salar (Granada), sigles I-V.

La batalla del Guadalete, lliurada el 711 en terres bètiques per Rodrigo, rei visigodo que abans havia segut duc de la Bètica, va ser la lluita definitiva en la pèrdua d'Hispania per part del poder godo. Els musulmans bereberes del nort d'Àfrica junt a èlits àraps varen conquistar la Bètica i la major part del restant d'Hispania, establint primer el Emirat i posteriorment el Califato de Còrdova, la capital del qual es va establir en Còrdova, la mateixa ciutat que ho era de la Bètica, província que a partir de llavors va deixar d'existir com a tal, encara que va seguir sent el centre neuràlgic d'al-Ándalus.

Economia

Erro al crear miniatura:

Factoria de salazones. Museu Anticuarium Sevilla.

La agricultura del sur de la península ibèrica era especialment rica, exportant vis, oli d'oliva i també una salsa de peix fermentada cridada garum, molt apreciada en la dieta romana. Les vastes plantacions d'oliveres de la Bètica proporcionaven oli d'oliva que era transportat per mar i suministrat, entre uns atres, a les legions romanes en Germania. Les ánforas de la Bètica han segut trobades a lo largo y ancho de l'Imperi romà d'Occident. Per a conservar el control d'estes rutes marítimes l'Imperi necessitava controlar les distants costes de Lusitania i la costa del Atlàntic al nort d'Hispania. Columela, qui va escriure vint volums que tracten tots els aspectes de l'agricultura romana i la viticultura, procedia de la Bètica.

Bibliografia

• Hel Ouriachen, El Housin, 2009, La ciutat bètica durant l'Antiguetat Tardana. Tesis doctoral, Universitat de Granada, Granada.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bètica.
• «doc.pdf La romanisació en l'actual Andalusia».