Anar al contingut

Maximiano

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Maximiano
Per a atres usos d'este terme vore Maximiano (desambiguación).

Artícul bo

Marco Aurelio Valerio Maximiano (en llatí: Marcus Aurelius Valerius Maximianus), malnomenat Hercúleo, va ser césar —des de 285—[1][2][3] i august —des de l'1 d'abril de 286—[4][5][6] del Imperi romà fins a l'1 de maig de 305.[2] Va compartir el càrrec d'august en Diocleciano, coemperador i emperador senior, polític creador de la tetrarquia.

  • Maximiano va establir la seua residència en Tréveris, pero va passar gran part del seu temps en campanya. Notable comandant, va estar present en les més importants campanyes de l'época; en l'estiu de 285 va acabar en els rebels de la Galia coneguts com bagaudas,[7] i en 285-288 va combatre a les tribus germanes que habitaven a la vora del Rin, amprant tàctiques de terra cremada en el territori dels alamanes per a evitar una possible invasió a les províncies centreeuropees. l'alçament de Carausio, responsable del control del canal de la Mancha que havia segut nomenat per Maximiano, va causar la rebelió de Britania i el noroest de la Galia. Al principi Maximiano no va poder lluitar contra el insurrecto, ya que el seu armada va resultar sériament danyada per les tormentes en 289 o 290, per lo que sobre Constancio va recaure la responsabilitat de derrotar al successor de Carausio, Alecto, mentres el césar es trobava en Germania. Despuix de l'expulsió delíder rebel (296) Maximiano es va traslladar al sur per a combatre als pirates moros de la península ibèrica i detindre les incursions bereberes en Mauritània. Conclosa la campanya (298) va retornar a Itàlia, a on va viure tranquilament fins a 305. Per orde de Diocleciano va abdicar l'1 de maig de 305, passant el títul de august a Constancio i retirant-se al sur d'Itàlia. A finals de 306 va prendre de nou el títul de august i va recolzar la rebelió del seu fill Majencio en Itàlia; no obstant, en abril de 307 va intentar depondre al seu fill i la tensió existent entre abdós va fer que Maximiano fugira a la cort del seu gendre[8] i successor de Constancio, Constantino, localisada en Tréveris. En la conferència de Carnunto —celebrada en novembre de 308— Diocleciano i Galerio varen obligar a Maximiano a renunciar a les seues pretensions imperials; no obstant, dos anys despuix intentaria fer-se de nou en el poder mentres Constantino es trobava de campanya en el Rin. L'alçament no va tindre èxit a causa de l'absència de respals i Maximiano seria capturat en Marsella, i condenat a mort per Constantino. Maximiano va ser obligat a suïcidar-se en l'estiu de 310 i, durant la seua guerra contra Constantino, la seua image va ser eliminada de tots els llocs públics. No obstant, en acabant de que Constantino derrotara i matara a Majencio, l'image de Maximiano va ser rehabilitada i es va ordenar la seua deificació.

Joventut

  • Maximiano va nàixer en Sirmio (Sremska Mitrovica, Sèrbia), una ciutat ubicada en la província de Panonia, c. 250 en el sí d'una estirp de comerciants.[9][10][11] Per un atre costat, certs autors clàssics realisen dèbils alusions a una hipotètica ascendència iliria,[12] a les seues «virtuts com panonio,[13] i a una severa educació rebuda en el devastat territori del Danubio.[14] Maximiano es va allistar com a soldat en Diocleciano, eixercitant-se durant els regnats d'Aureliano (270-275) i Probo (276-282). Provablement va participar en la campanya mesopotámica de Car (283) i va assistir a la proclamació imperial de Diocleciano el 20 de novembre de 284 en Nicomedia.[15][10] L'escritor Stephen Williams i l'historiador Timothy Barnes consideren que el nomenament de Maximiano com césar per part de Diocleciano respon a una aliança prèvia entre estos dos hòmens, que s'evidencia en la provable participació de Maximiano en la campanya de Diocleciano contra Carino (283-285), encara que no existixen proves concloents.[1][11]

Aurelio Víctor ho descriu com «un amic digne de confiança, encara que un tant maleducado, i un competent militar».[16] Era un home incult, molt més inclinat a l'acció que al pensament; de fet el panegirista de 289, despuix d'haver comparat els seus ardits a la victòria d'Escipión l'Africà sobre Aníbal, va donar a entendre que el comandant mai havia sentit parlar d'ella.[17] Les seues aspiracions eren merament militars, mentres que la responsabilitat política recaïa exclusivament en Diocleciano.[18] Lactancio va escriure que l'actitut de Maximiano era molt manco moderada que la del seu companyer i va denunciar que es va aprofitar de la seua posició per a complir els seus desijos més abjectes:[19] ho va acusar de pervertir a les hereues dels senadors i anar acompanyat de chicones vérgens que complaïen la seua inmoderada lascivia; no obstant, la credibilitat de Lactancio és llimitada a causa de l'hostilitat que mostrava en els líders no cristians.[20]

Del matrimoni entre Maximiano i la seua esposa Eutropia varen nàixer Majencio i Fausta. No existixen proves concloents que determinen l'any dels naiximent; els autors contemporàneus daten la del major entre 277 i 287, mentres que la de Fausta estaria c. 298.[21] Certs escritors clàssics establixen que Teodora, esposa de Constancio I, era la alnada (fillastra) de Maximiano, lo que du a Otto Seeck i a Ernest Stein a dir que va nàixer d'un matrimoni anterior entre Eutropia i Aniabaliano.[22] Barnes mostra el seu desacort en esta teoria en dir que la noció que la sustenta part de l'hipotètic Kaisergeschichte, mentres que molts atres autors parlen d'una descendència natural.[23] Barnes conclou que Teodora no va nàixer més vesprada de 275, d'un matrimoni anterior de Maximiano en una desconeguda, provablement en una de les descendents d'Aniabaliano.[24]

Nomenament com césar

En l'estiu de 285[25][1] Diocleciano va nomenar a Maximiano com coemperador o césar en la ciutat de Mediolanum (Milà, Itàlia).[1][2][26][27][3] Les causes de dita decisió no estan del tot clares, encara que resulta evident que en els combats i insurrecció de la major part de les províncies imperials —Galia, Síria, Egipte i el Danubio entre atres— Diocleciano necessitava un militar competent que liderara les tropes romanes.[1][10][28] Stephen Williams creu que el nomenament era conseqüència de la mediocritat de Diocleciano com a comandant, que va considerar obvi que un militar com Maximiano li resultaria enormement útil.[29]

Bust de Diocleciano.

cal destacar ademés que Diocleciano no tenia descendents varons, lo que va dur al dálmata a nomenar un césar que no pertanyguera a la seua estirp en qui poguera confiar.[30][28][31] L'historiador William Seston escriu que Diocleciano, com a molts atres emperadors abans que ell, va adoptar a Maximiano com el seu filius augusti despuix del seu nomenament; no obstant, el també historiador Frank Kolb rebuja esta teoria en considerar-la basada en una interpretació errònea de les evidències papirològiques.[26][32][33][29] Per un atre costat, el plantejament de Kolb es veu sériament qüestionat pel fet de que Maximiano prenguera el nomen de l'estirp de Diocleciano, Valerio (Valerius).[26]

  • Diocleciano era conscient de que el nomenament dotava al Imperi d'una major estabilitat, puix existien precedents de regnat compartit que invitaven a l'optimisme. Aureliano i Probo —que havien regnat en solitari— havien segut eliminats en sorprenent rapidea pese als seus èxits militars[30] mentres que uns pocs anys arrere l'emperador Car i els seus hereus havien regnat units, i inclús Octavio va compartir responsabilitats, essencialment militars, i existien molts més casos des del regnat de Marco Aurelio (161-180).[27]

La relació política entre Diocleciano i Maximiano seria investida de connotacions religioses quan, c. 287, Diocleciano va assumir el títul de Iovius i Maximiano el de Herculius.[34][27][35][36][37] Abdós títuls eren plenament simbòlics: Diocleciano va assumir el paper dominant, el rol de Júpiter, responsabilisant-se dels aspectes relatius a l'ordenació i el mando; Maximiano era Hércules, el subordinat de la màxima divinitat.[38][27][39][40][41][37] En independència de dit simbolisme els emperadors romans no eren deus del cult imperial, sino instruments que estos mateixos ampraven per a fer la seua voluntat en la terra.[42] Celebrats els rituals, Maximiano va assumir el control de les províncies occidentals i es va traslladar a la Galia per a combatre als bagaudas mentres el seu companyer retornava a l'est.[1][43]

Campanyes en Galia i Germania

Els bagaudas de Galia eren fins a llavors relativament desconeguts, sent la rebelió de 285 el seu primer fet rellevant.[44] Eutropio els descriu com un poble ruraliderat per Amant i Eliano, mentres que Aurelio Víctor els tacha de simples bandits.[45] L'historiador David S. Potter creu que eren més que llauradors, puix entre les seues demandes estava l'autonomia política del territori i la restitució del recentment depost Car —natural de la Galia Narbonense; en eixe cas l'Imperi estaria combatent contra tropes deslleals i no contra bandits.[46] Encara que els insurrectos estaven maliderats, equipats i entrenats —a causa de lo que eren un senzill rival per a les tropes romanes— Diocleciano va considerar la sedició lo prou important com per a requerir la presència d'un emperador en el camp de batalla.[1][47][10][48][43]

  • Maximiano es va traslladar a la Galia en l'estiu de 285 i va iniciar ràpidament la campanya.[49][34] Desconeixem els aspectes tècnics de la mateixa, ya que els autors clàssics es llimiten a enaltir les victòries del césar. El panegyrici de 289 parla d'una contundent victòria imperial i alaba la clemència del comandant en els derrotats rebels.[48] Com els adversaris de la lluita eren ciutadans romans Maximiano no va adquirir un nou cognomen[n. 1] ni va celebrar un triumfo. El propi panegirista de Maximiano escriu: «pas ràpidament per este episodi, puix veig en el teu magnaminidad el desig d'oblidar esta victòria més que de celebrar-la».[50][48] Abans de la conclusió de l'any quedava molt poc de la rebelió inicial, a causa de lo que Maximiano va decidir traslladar les seues tropes al Rin i estabilisar la zona.[51][52]

En autumne de 285 dos huestes de tropes germanes —una d'elles composta per burgundios i alamanes, l'atra per chaibones i hérulos— vadearon el Rin i varen entrar en la Galia.[1][49][53][54] La primera d'elles va caure sense lluitar, diezmada per les epidèmies i la fam, mentres que el césar va interceptar i va derrotar a l'atra.[1] Despuix de la victòria, Maximiano va establir numerosos campaments —entre els que destaquen els que va construir en Mogontiacum (Magúncia, Alemània), Augusta Treverorum (Tréveris, Alemània) i Colónia Agrippina (Colónia, Alemània)— a la vora del riu des dels que proyectava iniciar una nova campanya.[55][56][57]

Carausio

Encara que la major part de la Galia estava pacificada, els territoris que llimitaven en el Canal de la Mancha continuaven sent atacats pels pirates francs i sajones. Probo i Carino havien començat la fortificació del litus Saxonicum, pero encara quedava molt per fer.[58][52] Prova d'això és l'absència d'evidències arqueològiques que demostren l'existència de bases navals en Dover i Boulogne en 270–285.[59] Maximiano va nomenar a Carausio —un menapio de Germania Inferior— com a responsable de preservar el Canal de possibles atacs.[1][49] Carausio va complir molt ben la seua deure[53][58][60] i en 285 va capturar numeroses embarcacions pirates.[58][60]

Un antefix romà en l'estandart de la Legio XX Valeria Victrix, una de les legions que es va unir a l'alçament de Carausio.

Quan varen advertir a Maximiano que Carausio havia esperat a que els pirates terminaren el saqueig per a atacar-els i furtar-els el botí, el qual, en lloc de ser tornat a la població o destinat al tesor imperial, havia anat a parar a les bojaques del menapio,[4][53][61][62][63] el césar va ordenar immediatament el seu arrest i ho va condenar a mort. Carausio va creuar el Canal i va fugir ràpidament a Britania, a on va trobar numerosos respals, ya que la Legio II Augusta i la Legio XX Valeria Victrix es varen unir a ell, aixina com una de les legions estacionades prop de Bolougne —provablement la Legio XXX Ulpia Victrix—.[59][64][63][n. 2] Una volta en l'illa va eliminar ràpidament els pocs elements lealistas existents entre les seues tropes i es autoproclamó august.[63]

Quan va esclatar el tumult, Maximiano poc podia fer contra els insurrectos: caria d'embarcacions —havia cedit totes a Carausio— i es trobava en plena campanya contra els hérulos i els francs. Carausio va consolidar la seua posició construint més naus, reclutant mercenaris i aumentant el salari de les seues tropes.[63] En autumne de 286 Britania, el noroest de la Galia i el Canal estaven totalment controlats pels rebels.[65][53][66] Carausio va declarar l'independència de Britania —constituint el cridat Imperium Britanniarum— del que es va nomenar líder, i, per a atraure's el respal dels comerciants de Britania i Galia, va falcar una moneda més pura que la de Maximiano i Diocleciano[67] lo que també va causar numeroses desercions entre les tropes imperials.[59][68]

Nomenament com a august

Espolejat per la crisis carausiana, l'1 d'abril de 286[4][5][6] Maximiano va prendre el títul de august.[65][27][5][6][69] Açò li concedia el mateix estatus que Carausio —el combat era ara entre dos augusts en lloc d'entre un august i un césar— i la propaganda imperial va proclamar que Maximiano era el germà de Diocleciano, el seu parell en reputació i autoritat.[69] És possible que Diocleciano no estiguera present en el nomenament de Maximiano,[70][n. 3] lo que du a Seeck a pensar que Maximiano va usurpar el títul i Diocleciano ho va reconéixer despuix en l'esperança d'evitar una lluita civil. Esta teoria no ha tingut molt respal en els círculs acadèmics i recentment l'historiador William Leadbetter l'ha rebatut.[70] En independència de la distància entre abdós emperadors Diocleciano confiava lo prou en Maximiano com per a investir-ho en este títul, i Maximiano respectava lo prou a Diocleciano com per a acatar les seues órdens.[5][71]

El nomenament de Maximiano va tindre conseqüències. La propaganda imperial de 287 va reiterar l'existència d'una única i indivisible Roma, un patrimonium indivisum.[72][73][74] El mateix panegyrici de 289 insistix en la qüestió: «de modo que este gran imperi és una possessió comunal d'abdós, en el que no hi ha discòrdia, en el que no deuria existir cap disputa entre els dos, vosatres sosteniu l'Estat com els dos heráclidas, els reis d'Esparta».[75] Les resolucions processals i les celebracions imperials eren portades a terme en nom d'abdós emperadors, i s'usava la mateixa moneda en tot l'Imperi.[73][74] En certes ocasions Diocleciano va emetre órdens a la província d'Àfrica, controlada per Maximiano, per lo que és presumible que Maximiano podia haver fet lo propi en els territoris de Diocleciano.[73]

Campanyes contra les tribus del Rin

Primeres campanyes (286-287)

  • Maximiano era conscient de que no podia esclafar immediatament l'insurrecció de Carausio, per lo que es va centrar en combatre a les tribus renanas.[65][53][27] Estes tribus contaven en molts més soldats que els rebels i incloïa numerosos partidaris de Carausio.[76][77] Encara que Maximiano tenia numerosos adversaris entre elles, la majoria eren més inclinades a combatre entre sí que a lluitar contra l'Imperi.[77]

L'1 de giner de 287 —quan estava rebent les fasces consulars— va tindre notícies d'una incursió bàrbara en territori romà. Immediatament, l'emperador es va posar una armadura i va marchar contra ells, dispersant-els casi totalment i celebrant una victòria en la Galia al final d'eixe mateix any.[65][78]

Flavio Constancio, prefecto del pretori de Maximiano i marit de la seua filla Teodora.

L'emperador considerava que les tribus burgundias i alamanas localisades en el territori de Mosela-Vosges eren la major amenaça, per lo que va decidir atacar-les primer. Va amprar tàctiques de terra cremada; va arrasar els seus territoris i diezmó a la població per la fam i les epidèmies. Despuix de derrotar a estes tribus li va tocar la tanda a hérulos i chaibones, als que va acorralar i va derrotar en un sol combat en el que va lluitar en persona, anant a cavall a través de la llínea de batalla fins que les tropes germanes es desbandaron i els soldats romans varen iniciar la seua persecució. En els seus enemics debilitats per la fam[77] Maximiano va aprofitar per a llançar una invasió a través del Rin.[49][77] Les tropes romanes es varen internar considerablement en Germania, devastant el territori al seu pas,[77] i demostrant la superioritat de la màquina militar romana.[65] En l'hivern de 287 encara contava en l'iniciativa i havia expulsat totalment dels territoris renanos a les tribus germanes.[77] El panegirista de Maximiano va escriure: «tot lo que veig més allà del Rin és romà».[79]

Campanya contra els alamanes

En la primavera de 288 Maximiano va començar els preparatius per a lluitar contra Carausio i Diocleciano va retornar de l'Est.[65][80][77] Abdós emperadors varen tindre una reunió —de la que desconeixem quàn i on es va celebrar—[49][54] en la que provablement varen acordar iniciar una campanya contra els alamanes i enviar una expedició naval contra Carausio.[54][80][77][81]

Eixe mateix any Maximiano va invadir per sorpresa els Campos Decumanos mentres Diocleciano penetrava en Germania a través de Recia. Varen cremar les collites i suministraments de menjar al seu pas, destruint els mijos de subsistència germans.[80][77] Esta campanya va supondre la conquista de considerable territori, lo que va permetre a Maximiano ordenar la construcció de numerosos edificis militars sobre la marcha.[65][27][82][77] A raïl de l'invasió es va portar a terme la reconstrucció de numeroses ciutats renanas i la construcció de varis caps de pont en la vora oriental del Rin, en Magúncia i Colónia; aixina mateix, Maximiano va establir una frontera militar en la que va erigir campaments, carreteres i ciutats-fortalea. Una carretera militar a través de Tornacum (Tournai, Bèlgica), Bavacum (Bavay, França), Atuatuca Tungrorum (Tongeren, Bèlgica), Mosae Trajectum (Maastricht, Holanda) i Colónia conectava els punts més importants de la frontera.[83]

Constancio, Gennobaudes i reasentamiento

En 288 Maximiano va ordenar al seu praefectus praetorio i gendre, Flavio Constancio, liderar una campanya contra els aliats francs de Carausio, que controlaven els estuaris renanos i feyen impossible un atac per mar contra Carausio. Constancio va marchar immediatament al nort, combatent fins a alcançar la mar del Nort i causant la capitulació dels seus adversaris. En el tractat de pau es va estipular la restauració del desposseït rei Gennobaudes,[65][78] a causa de lo que este va passar a ser vassall de Maximiano, i, en companyia d'atres líders menors, va jurar llealtat a l'Imperi, que va consolidar el seu domini sobre el territori.[65][78][84]

  • Maximiano va permetre que frisios, salios, chamavos i atres tribus s'instalaren en territori romà, inclús entre el Rin i el Waal des de Noviomagus (Nimega) fins a Traiectum (Utrecht)[83] o prop de Tréveris.[65] Este permís duya implícit un reconeiximent del domini romà per part d'estes tribus. La seua presència suponia l'arribada de numerosa mà d'obra i impedia l'assentament de noves tribus en el territori, ya que constituïen una espècie d'Estat tapó que reduïa la cantitat de tropes necessàries en la zona.[83]

Últimes campanyes en Britania i Galia

Expedició contra Carausio

En 289 Maximiano estava preparat per a invadir Britania i res semblava prevore el desenllaç de la campanya. Eixe mateix any el panegyrici es mostrava molt optimiste, pero dos anys més vesprada ni tan sols menciona la lluita.[82] El panegirista de Constancio dona a entendre que l'armada es va perdre en una tormenta,[85][86][87][88][82][89] encara que és possible que lo únic que intentara era ocultar una derrota.[82][89] Advertit del revés del seu companyer, Diocleciano va acurtar la visita a les províncies orientals,[90][91] i va retornar ràpidament, alcançant Emesa el 10 de maig de 290,[92][93][94] i Sirmio l'1 de juliol d'eixe mateix any.[95][96][94]

Carausio, emperador rebel de Britania.
  • Diocleciano i Maximiano varen celebrar una nova reunió en decembre de 290 o en giner de 291.[97][90] Segons pareix dita reunió va estar rodejada d'enorme ostentació per a acontentar a les multituts que desijaven vore els emperadors.[98] Historiadors com Potter creuen que tota esta pompa servia per a evidenciar que Diocleciano continuava recolzant a Maximiano. Abdós líders varen parlar en secret sobre assunts bèlics i polítics,[97][99][100] i és possible que consideraren l'idea d'expandir els nomenaments imperials per a incloure quatre emperadors —la coneguda com tetrarquia—.[90][100] Una representació del Senat va aprofitar l'ocasió per a reunir-se en els emperadors, ya que el contacte entre abdós cossos era inusual en eixa época.[101][102][94] Els emperadors no tornarien a reunir-se fins a 303.[90]

La derrota de Maximiano va obrir una incómoda treua en Carausio. L'emperador va tolerar la seua presència en Britania i en els territoris continentals, pero va rebujar reconéixer la llegitimitat de l'Estat secessioniste. Carausio per la seua banda estava content en la situació.[103] No obstant, Diocleciano no va poder resistir este insult a la seua honra. El tumult del menapio i atres lluites en Egipte, Síria i el Danubio li varen fer donar-se conte de que dos emperadors no eren prou per a administrar l'Imperi.[104] L'1 de març de 293 Maximiano va nomenar a Constancio césar en Milà.[105][106][107][108][109] Eixe mateix dia Diocleciano concedia idèntic títul a Galerio, en lo que s'establia la tetrarquia, el «govern de quatre».[105][110][107][108][109] Despuix de la cerimònia Constancio va declarar que alcançaria la victòria allí a on no l'havia obtingut Maximiano.[111][112]

Campanya contra Alecto

Alecto, successor de Carausio.
  • Constancio va respondre ràpidament a les expectatives i en 293 va expulsar a les tropes carausianas del nort de França. Eixe mateix any Carausio era assessinat i reemplaçat pel seu tesorer, Alecto.[113][107][114][115][116] Immediatament despuix el césar va marchar a través de la costa sobre els estuaris del Rin i del Escalda i va derrotar als aliats continentals dels sediciosos, prenent en commemoració el títul de Germànic Màxim.[117][118] La derrota de les tropes carausianas en el contintente va possibilitar que centrara la seua atenció en Britania i iniciara la construcció d'una esquadra d'invasió.[117][119]
  • Maximiano, que es trobava encara en Itàlia despuix del nomenament de Constancio va tindre notícies dels plans d'invasió i en estiu de 296 va retornar a la Galia.[120] Una volta allí es va ocupar de la protecció del territori renano mentres Constancio iniciava la reconquista de Britania.[121][119][122] Alecto va morir en North Downs lluitant contra el praefectus praetorio de Constancio —Asclepiodoto— mentres el propi césar desembarcava en els voltants de Dubris (Dover) i marchava ràpidament sobre Londinium (Londres), els ciutadans dels quals li varen saludar com un libertador.[123][119][124]

Campanyes en el nort d'Àfrica

La victòria de Constancio va fer que Maximiano poguera ocupar-se dels assunts en Mauritània.[123][119][125] El carpiment de l'autoritat romana en esta zona durant el III va impulsar a les tribus bereberes a atacar els assentaments romans, comprometent considerablement la seua posició en el territori. En 289 l'administrador de Mauritània Cesariense va tindre un respir despuix de combatre a les tribus de la zona, pero pronte varen tornar les incursions. En 296 Maximiano va allistar tropes entre les cohortes pretorianas, els soldats d'Aquileya, Egipte i el Danubio, els auxiliars de Galia i Germania, i els reclutes de Tracia. Finalisat el reclutament, els hòmens de l'emperador varen travessar Espanya durant l'autumne.[121][125] És possible que preservara el territori davant les incursions mores[123] abans de creuar l'Estret de Gibraltar cap a Mauritània Tingitana i defendre la zona dels pirates francs.[125]

En març de 297 Maximiano va iniciar una sanguinosa ofensiva contra els bereberes. La campanya es va allargar considerablement i l'emperador va passar els hiverns de 297 i 298 descansant en Cartago abans de continuar la lluita.[123][121] No content en fer-els retrocedir fins als Montes Atles, des dels que podien continuar combatent, Maximiano va penetrar en territori berebere. El terreny era molt advers i els bereberes eren experts en la guerra de guerrilles, pero l'emperador va continuar alvançant per a causar el màxim dany possible a les tribus bereberes, per lo que va arrasar els seus territoris, va matar a tants com va poder i els va fer retrocedir fins al Sahara.[126][125] La campanya va concloure en la primavera de 298, i Maximiano va realisar la seua entrada triumfal en Cartago el 10 de març.[121][126][125] Numeroses inscripcions posen de manifest l'agraïment del poble a l'emperador; com Constancio a la seua entrada en Londres, Maximiano va ser aclamat per la multitut com redditor lucis aeternae («restaurador de la llum eterna»).[126][125] En 299 va retornar a Roma, a on va celebrar un nou triumfo en primavera.[123][121][126]

Abdicació

Bust en bronze de Maximiano en la seua vellea (Viminacium).

Despuix d'esta última campanya Maximiano va retornar al nort d'Itàlia —a on es va embarcar en una vida de plaure i ostentació en els palaus de Milà i Aquileya— i va encomanar la direcció bèlica a Constancio.[123][56] Les seues relacions en el Senat es varen tornar molt més tenses; de fet, Lactancio ho acusa d'atemorisar als senadors i inclús —encara que esta asseveració és absolutament errònea, causada per l'hostilitat de l'autor— d'assessinar a varis, entre ells al prefecto de Roma (301/2).[127][123] En canvi Constancio va mantindre les seues bones relacions en l'aristocràcia senatorial i va estar combatent activament per l'Imperi. Va derrotar novament als francs en 300/1 i en 302 —mentres Maximiano estava descansant en Itàlia— va continuar la campanya contra les tribus germanes del marge superior del Rin.[123]

La celebració vicennalia de Diocleciano en 303 —la commemoració dels vint anys del seu regnat— va causar una interrupció en el semiretiro de Maximiano. És possible que en eixe moment Diocleciano fera prometre a Maximiano que es retirarien al mateix temps, cedint els seus títuls com a augusts als actuals césares: Constancio i Galerio.[128][129][130] calia esperar que Majencio i Constantino, hereus de Maximiano i Constancio respectivament, es convertiren en els nous césares. Encara que segons pareix Maximiano no desijava retirar-se completament, Diocleciano tenia encara el control i va alcançar el seu propòsit en poca resistència. Abans d'alcançar l'ocàs de la seua carrera Maximiano va tindre un últim moment de glòria en oficiar els Jocs Seculars de 304.[129]

L'1 de maig de 305, Maximiano i Diocleciano varen abdicar simultàneament en cerimònies separades que es varen celebrar en Milà i Nicomedia, respectivament. La successió va contrariar a Maximiano, puix els nous césares serien Sever i Maximino, en lo que el seu hereu es quedava sense res. Sever i Maximino eren competents i militars i abdós estaven estretament relacionats en Galerio: Sever era el seu nebot i Maximino un excompañero d'armes.[131][132] Les relacions de Maximiano en el nou orde no serien bones des del principi, máxime quan va observar cóm Galerio va assumir la posició principal que hi havia detentado Diocleciano. Encara que va presidir la cerimònia de la proclamació de Sever com césar, en dos anys es rebelaria contra els nous tetrarcas.[131][133] Diocleciano es va retirar al palau que havia construït en la seua terra natal i Maximiano va fer lo propi en les seues viles de Campània i Lucania, a on va continuar en la seua opulenta vida.[134][135]

Encara que distants dels centres polítics de l'Imperi, els exemperadores es varen mantindre lo prou prop com per a continuar en contacte.[135]

Insurrecció de Majencio

En l'estiu de 306 mor Constancio i Constantino decidix assumir el títul de august. Este fet va molestar a Galerio, que va acordar en Constantino la seua renúncia a canvi del títul de césar, mentres Sever passava a ser august.[136][137][138][139] El 28 d'octubre de 306 Majencio, celós del poder de Constantino, va convéncer a una cohorte pretoriana per a que li proclamara emperador. Conscient de la debilitat de la seua posició, va enviar representants a Maximiano en órdens de que ho saludaren com a august i li propongueren una nova diarquía.[140]

  • Galerio va decidir no reconéixer a Majencio i va ordenar a Sever marchar sobre la capital. Molts dels soldats de Sever havien servit en Maximiano i, ademés, havien acceptat soborns del seu hereu, per lo que l'expedició va terminar en mig de numeroses desercions. Derrotat, Sever va fugir a Rávena i Majencio va posar lloc a la ciutat. Conscient de les complicacions que entranyava la pren d'una ciutat tan fortificada com Rávena, Maximiano va propondre un tractat de pau que Sever va acceptar. Despuix de la capitulació, Maximiano va decidir conduir a Sever a una vila pública ubicada al sur de Roma com a rehé. En autumne de 307 Galerio en persona va llançar un atre atac sobre la capital, pero una nova derrota ho va dur a retirar-se al nort en la major part de les seues tropes.[141][142][143][144][145]
Bust de Majencio.

Despuix d'esta victòria Maximiano es va traslladar a la Galia per a negociar en Constantino. Varen alcançar un pacte pel que est contrauria matrimoni en Fausta —passant a ser el gendre de Maximiano— i obtindria l'estatus de august en el nou Estat. Constantino a canvi revalidaria la passada aliança entre Maximiano i Constancio, i recolzaria la causa de Majencio en Itàlia, encara que permaneixeria neutral en la lluita en Galerio. L'acort seria corroborat en una doble cerimònia celebrada en Tréveris l'estiu de 307 en la que Constantino es va casar en Fausta i va obtindre el reconeiximent com a august per part de Maximiano.[146][147][148][149]

  • Maximiano va retornar a la capital en l'hivern de 307/308, pero pronte la relació en el seu hereu es va tornar molt tensa. En la primavera de 308 va qüestionar el seu dret a regnar davant una assamblea de soldats romans. Va parlar d'una administració decadent, i ho va acusar de debilitar a l'Imperi, inclús ho va agarrar pels muscles esgarrant les seues vestidures. Maximiano esperava que els soldats ho recolzaren, pero es varen posar del costat de Majencio i va tindre que abandonar precipitadamente Itàlia.[150][147][151]

L'11 de novembre de 308 Galerio va decidir reunir-se en Diocleciano i Maximiano en la ciutat militar de Carnunto per a abordar l'inestabilitat política existent. En el concilie es varen prendre dos importants decisions: Maximiano devia renunciar al seu títul de august i Constantino devia tornar a ser césar. Licinio —un militar lleal a Galerio— va ser nomenat august en l'Oest.[152][153][154][155][156]. En 309 Maximiano va tornar a la cort de Constantino en la Galia, l'única de l'Imperi en la que encara era acceptat.[150][157]

Rebelió contra Constantino i suïcidi

En 310 Maximiano es va rebelar contra Constantino, mentres este es trobava de campanya contra els francs. En Arlés —ciutat a la que havia segut enviat per a evitar que Majencio poguera realisar incursions en el sur de la Galia— va anunciar que Constantino estava mort i va prendre la púrpura imperial, pero, a pesar de prometre soborns a qualsevol que ho recolzara com a emperador, la major part dels soldats es varen mantindre lleals a Constantino i Maximiano va tindre que fugir. Despuix de ser advertit de l'insurrecció, el césar va abandonar la campanya i es va traslladar immediatament a Massilia (Marsella), a on Maximiano i els seus hòmens s'havien refugiat. Encara que la ciutat estava en condicions per a resistir un sege, els ciutadans varen decidir obrir les portes atrasseres a les tropes de Constantino, que varen capturar a Maximiano. El otrora august va tindre que renunciar als seus títuls i eixe mateix estiu es va aforcar, puix el césar li havia condenat a mort.[158][159][160][161][156][162]

Pese a la ruptura de les seues relacions, mort Maximiano, Majencio es va presentar com un fill devot del seu pare.[159][163][164] Va ordenar falcar monedes en l'image deificada de Maximiano i va anunciar el desig de venjar la seua mort.[165][166][163]

En un primer moment, Constantino va mostrar el suïcidi com un llamentable drama domèstic. No obstant, en l'any 311 va presentar una nova versió en virtut de la qual, en acabant de que el césar perdonara a Maximiano, est hauria planejat assessinar-li mentres dormia. Fausta es va enterar del complot i va avisar a Constantino, que va posar a un eunuc en el seu llit i va atrapar a Maximiano quan este lo va matar. Despuix de l'incident Maximiano va acceptar suïcidar-se.[167][168] Constantino instituiria ademés un damnatio memoriae sobre Maximiano pel que va ordenar la destrucció de qualsevol element públic que li fera alusió.[169][163]

La victòria de Constantino en la batalla del pont Milvio —ocorreguda el 28 d'octubre de 312— va comportar el domini de tota Itàlia i la mort de l'únic hereu varó de Maximiano.[170] Despuix del combat, Eutropia va declarar que Majencio no era fill de Maximiano i Constantino va decidir rehabilitar la seua memòria; va invalidar el seu apoteosis i ho va tornar a divinizar, provablement en 317. En 318 Maximiano va començar a aparéixer com divus en les monedes de Constantino en els ya divinizados Constancio i Claudio el Gòtic.[171][172] Els tres serien aclamats com a antepassats de Constantino i considerats com «els tres millors emperadors».[171] A través de Fausta i Flavia, Maximiano seria yayo o besyayo de cada emperador reinante en el periodo comprés entre 337 i 363.[173]

Vore també

Notes

  1. ↑ Estos eren relativament usuals. Hòmens com Germànic o Metelo Baleárico adquirien títuls que enaltien les seues conquistes.
  2. ↑ La major part de l'informació sobre les legions de Carausio procedix de l'estudi numismàtic de les monedes que va falcar elíder rebel. És curiós que la Legio VAIG VORE Victrix d'Eboracum (York, Regne Unit) l'ubicació de la quala coloca dins de l'àrea d'influència de l'insurrecto no haja segut inclosa tradicionalment entre les tropes rebels. El Panegyrici Latini 8(4)12.1 admet que una de les legions continentals es varen unir a l'alçament, provablement la XXX Ulpia Victrix (Potter, 2005, p. 650).
  3. ↑ Diocleciano podria haver estat entre Bizancio (Estambul, Turquia), a on existixen proves de que va estar el 22 de març i Tiberíades, o des del 31 de maig fins al 31 d'agost (Barnes, 1982, pp. 50-51).

Referències

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Barnes, 1981, p. 6.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Barnes, 1982, p. 4.
  3. ↑ 3,0 3,1 Potter, 2005, pp. 280-281.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Barnes, 1981, pp. 6-7.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Potter, 2005, p. 282.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Southern, 2001, pp. 141-142.
  7. ↑ [1] | Les Bagaudas. Introducció. Francisco Javier Sanz Huesma, 2006.
  8. ↑ Puix Constantino havia contret matrimoni en Fausta.
  9. ↑ Epitome de Caesaribus 40.10, citat per Barnes, 1982, p. 32.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Rees, 2002, p. 30.
  11. ↑ 11,0 11,1 Williams, 1997, pp. 43-44.
  12. ↑ Víctor, Liber de Caesaribus 39.26, citat per Barnes, 1982, p. 32.
  13. ↑ Panegrici Latini 10(2).2.2ff, citat per Barnes, 1982, p. 32.
  14. ↑ Panegrici Latini 10(2).2.4, citat per Rees, 2002, pp. 44-45.
  15. ↑ Barnes, 1982, pp. 32-33.
  16. ↑ Víctor, Liber de Caesaribus 39, citat per Williams, 1997, p. 44.
  17. ↑ Panegyrici Latini 10(2), citat per Williams, 1997, p. 44.
  18. ↑ Williams, 1997, p. 44.
  19. ↑ Barnes, 1981, p. 13.
  20. ↑ Lactancio, De mortibus persecutorum 8, citat per Williams, 1997, p. 44.
  21. ↑ Barnes, 1982, p. 34. Barnes establix que Majencio va nàixer c. 283, mentres Maximiano estava en Síria, mentres que Fausta naixeria entre 289 i 290.
  22. ↑ Víctor, de Caesaribus 39.25; Eutropio, Breviaria 9.22; Jerónimo d'Estridón, Cròniques 225g; Epitome de Caesaribus 39.2, 40.12, citat per Barnes, 1982, p. 33.
  23. ↑ Origo Constantini 2; Filostorgio, Història Ecclesiastica 2.16a, citat per Barnes, 1982, p. 33. Vore també Panegyrici Latini 10(2)11.4.
  24. ↑ Barnes, 1982, pp. 33-34.
  25. ↑ No existix una datació concloent encara que les hipòtesis més respalades són el 21 de juliol (Barnes, 1982, p. 4. Plantilla:Cita harvard) i el 25 d'eixe mateix més (Potter, 2005, pp. 280-281).
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Bowman, Cameron y Garnsey, 2005, p. 69.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 27,5 27,6 Corcoran, 2006, p. 40.
  28. ↑ 28,0 28,1 Southern, 2001, p. 136.
  29. ↑ 29,0 29,1 Williams, 1997, p. 45.
  30. ↑ 30,0 30,1 Potter, 2005, p. 280.
  31. ↑ Williams, 1997, p. 43.
  32. ↑ Odahl, 2004, pp. 42-43.
  33. ↑ Southern, 2001, pp. 136, 331.
  34. ↑ 34,0 34,1 Bowman, Cameron y Garnsey, 2005, pp. 70-71.
  35. ↑ Liebeschuetz, 1979, pp. 235-252.
  36. ↑ Odahl, 2004, pp. 43-44.
  37. ↑ 37,0 37,1 Williams, 1997, pp. 58-59.
  38. ↑ Barnes, 1981, pp. 11-12.
  39. ↑ Odahl, 2004, p. 43.
  40. ↑ Rees, 2002, pp. 32-33, 39, 42-52.
  41. ↑ Southern, 2001, pp. 136-137.
  42. ↑ Barnes, 1981, p. 11.
  43. ↑ 43,0 43,1 Williams, 1997, pp. 45-46.
  44. ↑ Rees, 2002, p. 29.
  45. ↑ Eutropio, Brev. 9.20; Aurelio Víctor, de Caesaribus, 39.17, citat per Rees, 2002, pp. 29-30.
  46. ↑ Potter, 2005, pp. 281-282.
  47. ↑ Barnes, 1982, p. 10.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 Southern, 2001, p. 137.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 Barnes, 1982, p. 57.
  50. ↑ Panegyrici Latini 10(2), citat per Williams1997,, p. 45.
  51. ↑ Southern, 2001, pp. 138-139.
  52. ↑ 52,0 52,1 Williams, 1997, p. 46.
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 53,3 53,4 Bowman, Cameron y Garnsey, 2005, p. 71.
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 Rees, 2002, p. 31.
  55. ↑ Potter, 2005, pp. 282-283.
  56. ↑ 56,0 56,1 Barnes, 1982, p. 56.
  57. ↑ Williams (Diocletian, 46) el de Mainz.
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 Southern, 2001, p. 138.
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 Potter, 2005, p. 284.
  60. ↑ 60,0 60,1 Williams, 1997, pp. 46-47.
  61. ↑ Potter, 2005, pp. 283-284.
  62. ↑ Southern, 2001, pp. 137-141.
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 63,3 Williams, 1997, p. 47.
  64. ↑ Southern, 2001, pp. 139-140.
  65. ↑ 65,00 65,01 65,02 65,03 65,04 65,05 65,06 65,07 65,08 65,09 Barnes, 1981, p. 7.
  66. ↑ Southern, 2001, p. 140.
  67. ↑ Williams, 1997, pp. 47-48.
  68. ↑ Williams, 1997, pp. 61-62.
  69. ↑ 69,0 69,1 Williams, 1997, p. 48.
  70. ↑ 70,0 70,1 Potter, 2005, pp. 282, 649.
  71. ↑ Williams, 1997, p. 49.
  72. ↑ Bowman, Cameron y Garnsey, 2005, p. 70.
  73. ↑ 73,0 73,1 73,2 Potter, 2005, p. 283.
  74. ↑ 74,0 74,1 Williams, 1997, pp. 49, 65.
  75. ↑ Panegyrici Latini 10(2)9.4, citat per Potter, 2005, p. 283.
  76. ↑ Southern, 2001, p. 141.
  77. ↑ 77,00 77,01 77,02 77,03 77,04 77,05 77,06 77,07 77,08 77,09 Williams, 1997, p. 50.
  78. ↑ 78,0 78,1 78,2 Bowman, Cameron y Garnsey, 2005, p. 72.
  79. ↑ Panegyrici Latini 10(2).7.7, traduït a l'anglés per Nixon en Nixon and Rodgers, citat per et al., 2005, p. 72.
  80. ↑ 80,0 80,1 80,2 Southern, 2001, pp. 142-143.
  81. ↑ Barnes, 1981, p. 7 creu que la trobada entre abdós no se celebraria fins despuix de la campanya.
  82. ↑ 82,0 82,1 82,2 82,3 Southern, 2001, p. 143.
  83. ↑ 83,0 83,1 83,2 Williams, 1997, pp. 50-51.
  84. ↑ Williams, 1997, p. 51.
  85. ↑ Panegyrici Latini 8(5)12.2.
  86. ↑ Barnes, 1981, pp. 7, 288.
  87. ↑ Bowman, Cameron y Garnsey, 2005, pp. 72-73.
  88. ↑ Potter, 2005, pp. 284-285, 650.
  89. ↑ 89,0 89,1 Williams, 1997, p. 55.
  90. ↑ 90,0 90,1 90,2 90,3 Potter, 2005, p. 285.
  91. ↑ Southern, 2001, p. 144.
  92. ↑ Codex Justinianus 9.41.9.
  93. ↑ Barnes, 1982, p. 51.
  94. ↑ 94,0 94,1 94,2 Potter, 2005, pp. 285, 650.
  95. ↑ Codex Justinianus 6.30.6.
  96. ↑ Barnes, 1982, p. 52.
  97. ↑ 97,0 97,1 Barnes, 1981, p. 8.
  98. ↑ Panegyrici Latini 11(3)10, citat per Williams, 1997, p. 57.
  99. ↑ Potter, 2005, pp. 285, 288.
  100. ↑ 100,0 100,1 Rees, 2002, p. 69.
  101. ↑ Panegyrici Latini 11(3)2.4, 8.1, 11.3–4, 12.2.
  102. ↑ Barnes, 1981, pp. 8, 288.
  103. ↑ Williams, 1997, pp. 55-56, 62.
  104. ↑ Williams, 1997, pp. 62-64.
  105. ↑ 105,0 105,1 Barnes, 1981, pp. 8-9.
  106. ↑ Barnes, 1982, pp. 4, 36-37.
  107. ↑ 107,0 107,1 107,2 Potter, 2005, p. 288.
  108. ↑ 108,0 108,1 Southern, 2001, p. 146.
  109. ↑ 109,0 109,1 Williams, 1997, pp. 64-65.
  110. ↑ Barnes, 1982, pp. 4, 38.
  111. ↑ Barnes, 1981, pp. 8, 15.
  112. ↑ Williams, 1997, p. 71.
  113. ↑ Barnes, 1981, p. 15.
  114. ↑ Rees, 2002, p. 99.
  115. ↑ Southern, 2001, pp. 149-150.
  116. ↑ Williams, 1997, pp. 71-72.
  117. ↑ 117,0 117,1 Barnes, 1981, pp. 15-16.
  118. ↑ Barnes, 1982, p. 255.
  119. ↑ 119,0 119,1 119,2 119,3 Southern, 2001, p. 150.
  120. ↑ Barnes, 1982, pp. 58-59.
  121. ↑ 121,0 121,1 121,2 121,3 121,4 Barnes, 1982, p. 59.
  122. ↑ Williams, 1997, p. 73.
  123. ↑ 123,0 123,1 123,2 123,3 123,4 123,5 123,6 123,7 Barnes, 1981, p. 16.
  124. ↑ Williams, 1997, pp. 73-74.
  125. ↑ 125,0 125,1 125,2 125,3 125,4 125,5 Williams, 1997, p. 75.
  126. ↑ 126,0 126,1 126,2 126,3 Odahl, 2004, p. 58.
  127. ↑ Lactancio, DMP 8.4.
  128. ↑ Panegyrici Latini 7(6)15.16; Lactancio DMP 20.4.
  129. ↑ 129,0 129,1 Potter, 2005, p. 340.
  130. ↑ Southern, 2001, pp. 152, 336.
  131. ↑ 131,0 131,1 Barnes, 1981, pp. 25-27.
  132. ↑ Williams, 1997, p. 191.
  133. ↑ Potter, 2005, pp. 341-342.
  134. ↑ Barnes, 1981, p. 27.
  135. ↑ 135,0 135,1 Southern, 2001, p. 152.
  136. ↑ Barnes, 1981, pp. 27-28.
  137. ↑ Barnes, 1982, p. 5.
  138. ↑ Lenski, 2006, pp. 61-62.
  139. ↑ Odahl, 2004, pp. 78-79.
  140. ↑ Barnes, 1981, pp. 30-32.
  141. ↑ Barnes, 1981, pp. 30-31.
  142. ↑ Elliott, 1996, pp. 41-42.
  143. ↑ Lenski, 2006, pp. 62-63.
  144. ↑ Odahl, 2004, pp. 86-87.
  145. ↑ Potter, 2005, pp. 348-349.
  146. ↑ Barnes, 1981, p. 31.
  147. ↑ 147,0 147,1 Lenski, 2006, p. 64.
  148. ↑ Odahl, 2004, pp. 87-88.
  149. ↑ Pohlsander, 2004a, pp. 15-16.
  150. ↑ 150,0 150,1 Barnes, 1981, p. 32.
  151. ↑ Odahl, 2004, pp. 89, 93.
  152. ↑ Barnes, 1981, pp. 32-34.
  153. ↑ Elliott, 1996, pp. 42-43.
  154. ↑ Lenski, 2006, p. 65.
  155. ↑ Odahl, 2004, pp. 90-91.
  156. ↑ 156,0 156,1 Pohlsander, 2004a, p. 17.
  157. ↑ Potter, 2005, pp. 349-350.
  158. ↑ Barnes, 1981, pp. 34-35.
  159. ↑ 159,0 159,1 Elliott, 1996, p. 43.
  160. ↑ Lenski, 2006, pp. 65-66.
  161. ↑ Odahl, 2004, p. 93.
  162. ↑ Potter, 2005, p. 352.
  163. ↑ 163,0 163,1 163,2 Lenski, 2006, p. 68.
  164. ↑ Pohlsander, 2004a, p. 20.
  165. ↑ Barnes, 1982, p. 34.
  166. ↑ Elliott, 1996, p. 45.
  167. ↑ Lactancio, DMP 30.1.
  168. ↑ Barnes, 1981, pp. 40-41, 305.
  169. ↑ Barnes, 1981, p. 41.
  170. ↑ Barnes, 1981, pp. 42-44.
  171. ↑ 171,0 171,1 Barnes, 1981, p. 47.
  172. ↑ Barnes, 1982, p. 35.
  173. ↑ Barnes, 1982, pp. 265-266.

Bibliografia

198-209.doi:10.1086/449431.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Maximiano&oldid=1500116»