Basilicata
Basilicata, històricament coneguda com Lucania (este últim terme va ser la denominació oficial des de l'any 1932 fins a 1947),[1] és una de les vint regions que conformen la República Italiana. La seua capital i ciutat més poblada és Potenza. Està ubicada en Itàlia meridional, llimitant al nort i est en Apulia, al surest en el golf de Tarento (mar Jónico), al sur en Calàbria, al suroest en el mar Tirreno i a l'oest en Campània. En 530.544 habitants en 2024[2] és la tercera regió menys poblada del país —per davant de Molise i Valle de Aosta— i en 57 hab/km², la segona menys densament poblada, per davant d'Valle de Aosta.[3]
Es dividix entre les províncies de Potenza i Matera. A banda de la capital, atres ciutats principals són; Matera, Melfi, Pisticci, Policoro i Tricarico.
Etimologia
[editar | editar còdic]Basilicata
[editar | editar còdic]El topònim Basilicata apareix per volta primera entorn a el X. La proveniencia de tal nom s'associa a sovint en el terme grec Basilikos, nom en el que es dia als governants bizantino de la regió. Basilikos en grec vol dir "funcionari del rei" i deriva d'una atra paraula grega: Basileus (Rei).
Una tesis molt acreditada, fa derivar el nom de la Basílica d'Acerenza, el bisbe de la qual tenia jurisdicció sobretot el territori. Tal nom apareix per volta primera en el Catàlec dei baroni normanni ("Catàlec dels barons normandos") de l'any 1154.[4] Una atra hipòtesis, menys acreditada, diu que l'orige del nom es troba en l'emperador bizantí Basilio II.
Lucania
[editar | editar còdic]L'atre nom de la regió, Lucania, tampoc té un orige clar. Podria vindre dels lucanos, població osco-sabélica provinent de l'Itàlia central, que llavors hauria pres el nom de l'héroe epónimo Lucus. Per a alguns estudiosos provindria del llatí lucus ("bosc sagrat") ya que en époques remotes la regió era coberta de frondosos boscs. Una atra visió històrica sosté que el nom prové de grec lykos ("llops") per les manades de llops que poblaven el territori. Una atra hipòtesis sobre l'orige del topònim Lucania és que ve del terme grec Leukos ("blancor"), afí al llatí Lux ("Llum"). O també dels Lyki, població provinent d'Anatolia que s'hauria establit en la vall del riu Basento.
Una sugerent llegenda vol que el nom provinguera d'un poble dirigit al Sur, una volta unit en una terra des de la qual es vea sorgir el Sol, i que el nom de Lucania indicara llavors la "Terra de llum". Esta llegenda confirmaria un ligamen llingüístic entre el topònim Lucania i la raïl protoindoeuropea Leuk que ha originat la paraula llatina Lux ("llum") i la grega leukos ("relluent, blanc").
Durant el periodo fasciste el territori regional va prendre de nou el nom de Lucania, pero en el naiximent de la República va tornar a cridar-se Basilicata.[5]
Geografia física
[editar | editar còdic]
El 47 % dels seus 9992 km² està cobert per montanyes, lo que fa de Basilicata la regió més montanyosa del sur d'Itàlia. Comprenent una àmplia part dels Apenins meridionals, entre Ofanto en el nort i el massiç del mont Pollino (2267 m s. n. m.) en el sur. Es troba vorejat per l'est per una gran part de la depressió del riu Bradano que està travessat per numeroses corrents i declius fins a les planures costeres del mar Jónico. La regió té un llitoral curt en el costat tirreno de la península. Les majors altures dels Apenins lucanos es troben en els massiços del Pollino (Serra Dolcedorme - 2267 m) i del Sirino (Monte Papa - 2004 m), el Mont Alpi (1900 m), el Mont Raparo (1764 m) i el complex montanyós de la Maddalena (Mont Volturino - 1836 m). Igualment existix un volcà cridat Spento just al nort de la regió.
Entre les traces geològiques de la regió es troben el volcànic mont Vulture i les falles sísmiques de la zona de Melfi i Potenza en el nort i al voltant del mont Pollino en el sur. Gran part de la regió va quedar devastada en un terremot de 1857. També hi ha un problema en els corriment de terra, que són causats no solament per l'estructura litològica del substrat i la seua caòtica deformació tectónica, sino també per la falta de terra en bosc.
El 45 % està dominat per tossals que són de tipo arcilloso, subjectes a fenomens d'erosió que donen lloc a esmonyides de terra. El restant del territori, un 8 % són planuras. Solament té una gran planura: la Piana vaig donar Metaponto, que ocupa la part meridional de la regió, en la costa jónica, açò és, en el golf de Tarento.
Els rius lucanos són de caràcter torrencial i els més importants són el Bradano, el Basento, l'Agri, el Sinni i el Cavone. Entre els llac, els de el Monticchio tenen orige volcànic, mentres que els de Pietra del Pertusillo, de Sant Giuliano i del Mont Cotugno són construïts artificialment per a usos potables i de irrigación. Artificial és també en llac Camastra les aigües del qual han segut potabilizadas. Les costes del llitoral jònic són baixes i arenenques mentres que les del llitoral tirreno són altes i rocoses.
La variabilitat del clima es veu influït per tres costes (Adriática, jónica i tirrena) i la complexitat de les traces físiques de la regió. El clima és de tipo mediterràneu en la costa. No obstant, en el montanyós interior és de tipo continental, en canvis de temperatura bruscs i inclús nevades en hivern; de fet si s'adinsa ya només un quilómetro a l'interior, sobretot en hivern, la suavitat es veu substituïda de sobte per un clima sever i humit. La part oriental de la regió (sense la protecció dels Apenins) rep l'influix del Adriático, al que es dirigix l'orografia del territori i l'altitut irregular de les montanyes.
Poden diferenciar-se vàries zones o comarques, en les seues pròpies característiques climàtiques, de flora i fauna:
- planura jónica del Metapontino, al sursureste, a on els hiverns són suaus i plujosos i els estius càlits i secs, pero prou ventilats. Es tracta d'una vasta planura aluvial a on es practica l'agricultura intensiva de tipo industrial i una tipologia de costa de tipo baixa i arenenca.
- costa tirrénica. Ací es reproduïxen les mateixes afinitats en el clima de l'àrea jónica, en la sola diferència de que en hivern la temperatura és llaugerament més elevada i en l'estiu llaugerament més fresca i la humitat està molt accentuada.
- Tossals de Matera, en el centre-este de la regió, a on les característiques climàtiques mediterrànees s'atenuen notablement anant cap a l'interior: ya a partir dels 300-400 m els hiverns són frets i nuvolats, i la neu pot fer la seua aparició en diverses ocasions a l'any des de novembre fins a març. També ací els estius són càlits i secs, en excursions tèrmiques diàries prou elevades. Es tracta d'una série de tossals en gran presència de argila i barrancas;
- Montanya apenínica, que es correspon a 7/10 del territori regional. Ací els hiverns resulten molt frets, sobretot a més de 1000 m de cota, a on la neu en el sol apareix fins a la mitat de la primavera, pero pot permanéixer fins a finals de maig sobre els relleus majors. Els estius són moderadament càlits, inclús si les temperatures nocturnes poden ser molt fresques. Poden diferenciar-se dos zones montanyoses:
- Lagonegrese, Pollino i Valle del Agri al suroest que representa la verdadera montanya lucana en altures inclús superiors als 2000 m i abundància de boscs;
- Potentino/Dolomitas lucanos al noroest a on predomina una altitut mija de 1200-1500 m. Ací es troba Potenza, la capital regional, a 819 m sobre el nivell de la mar, a on l'hivern pot nevar i les temperatures descendixen prou graus baix zero (el récort de la ciutat està en -15 °C), en lo que resulta ser una de les ciutats més fredes d'Itàlia.
- Vulture-Melfese al noreste en característiques de replanell per lo demés sembrats de gra, mentres en la zona del Vulture alternen els boscs i les vinyes.
Història
[editar | editar còdic]Prehistòria i Edat Antiga
[editar | editar còdic]Basilicata va estar habitada des de l'época prehistòrica. Els primers assentaments humans es remonten al Paleolític inferior (Homo Erectus) i té refugis del Mesolítico. Des del V mileni a. C. es varen difondre els assentaments en viles fortificadas i en l'Edat del Ferro existix una cultura indígena local. La regió va ser originàriament coneguda com Lucania, i els seus primers habitants coneguts varen ser els lucanos. Estrabón (Geografia VI, I, 1) va escriure que abans de l'arribada dels colon grecs en el VII i VIII, no existia el poble lucano en l'àrea del golf de Tarento i que solament habitaven estos territoris poblacions enotrias. Varen ser les poblacions samnitas provinents de regions com la Campània que en enfortir-se varen expulsar a les poblacions establides en anterioritat i d'esta manera i com a resultat d'un llarc procés es forma el poble lucano. En el VIII es va fundar la colónia grega de Siris (per colon procedents d'Àsia Menor) i al voltant de l'any 630 a. C. la de Metaponto, per colonizadores aqueos, completant l'ocupació de la costa jónica, mentres en l'interior continuen florint les comunitats indígenes (en particular en la zona de Melfi).
Els primers contactes dels romans en els lucanos es varen deure a aliança temporal que varen concertar abdós contra els samnitas entorn a l'any 330 a. C.. Despuix de la conquista de Tarento, en l'any 272 a. C., el domini romà es va estendre a tota la regió. En el II, els lucanos es varen aliar en Pirro i en Aníbal durant la segona guerra púnica per a lliberar-se del predomini romà. Finalment la regió va quedar definitivament com partix integrant de l'Itàlia romana i, tant la Lucania com el Brucio, varen formar la Regio III Lucania et Bruttii de l'emperador Augusto. Els romans varen ser els primers que varen explotar els densos boscs de la regió, un procés que va continuar a lo llarc dels sigles i que pràcticament ha agotat este recurs natural. Varen prolongar la via Apia fins a Brindisi i varen fundar numeroses colónies, com Potentia (Potenza) i Grumentum, entre unes atres. En Venosa va nàixer el poeta llatí Horacio.[6]
Edat Mija
[editar | editar còdic]A finals de el V Lucania estava ya àmpliament cristianizada i despuix de la caiguda del Imperi romà d'Occident, va sofrir diverses invasions. Els bizantino varen ocupar les faixes costeres i els ostrogodos que es varen establir a l'interior del territori. En 568 els longobardos varen ocupar Lucania, i va passar a formar part del Ducado de Benevent. Les incursions sarracenas varen fer que la població abandonara la planura i les proximitats de la costa, i s'assentaren en els centres protegits sobre les altures. Tricarico i Tursi coneixen una dominació àrap de més llarga duració.[7]
En el 847, la Basilicata va entrar a formar part del principat autònom de Salerno, naixcut de la divisió del ducado longobardo de Benevent. En 968, despuix de la conquista bizantina, es va constituir el thema de Lucania, en capital en Tursikon (actual Tursi).[8] En 1059 en la conquista normanda, el thema va desaparéixer i Melfi es va convertir en una de les sèus del poder real. Venosa, Genzano vaig donar Lucania, Forenza o Montepeloso formaven també partix de l'Apulia ocupada pels normandos. Des de la conquista normanda va pertànyer al Regne de Nàpols.
A mitan de el XI la regió sofrix un procés de fraccionament continu. Va passar a formar part del Sacre Imperi Romà Germànic, en Federico II. En Melfi va dictar les Constitutiones regni Siciliae ("Constitucions de Melfi", 1231), i en aquells anys es va construir el castell de Lagopesole. L'ocupació del Regne de Nàpols pels angevinos va dur a l'establiment d'un sistema feudal que va acabar en qualsevol esperança de recuperació econòmica per a la regió.
En el XIV Lucania va travessar una profunda crisis demogràfica, atribuible provablement a la "cacciata dei Saraceni" ordenada per Carlos d'Anjou. La família Caracciolo va obtindre la senyoria de Melfi i atres feus. En la segona mitat de el XV es va produir una recuperació econòmica i demogràfica general, inclosa l'arribada de pròfucs de les regions del Imperi bizantí despuix de la caiguda de Constantinopla.
Edat Moderna
[editar | editar còdic]La Basilicata va ser teatre de la famosa Conjura dels barons ordenada en el 1485 pel príncip de Salerno Antonello II dei Sanseverino aconsellat per Antonello Petrucci i Francesco Coppola, contra el rei de Nàpols Fernando I que va implicar a moltes famílies feudatarias de senyors i barons del regne de la facció güelfa favorable als angevinos. La conjura va ser narrada per l'historiador Camillo Porzio en la seua obra La congiura dei Baroni del regno vaig donar Napoli contra il re Ferdinando I.
Carlos V va agarrar els seus dominis als feudatarios precedents. Basilicata va ser en gran part posada baix la jurisdicció de Salerno, mentres Matera i la Murgia varen formar part de la Terra d'Otranto. En l'arribada de la nova classe dirigent, estranya al territori de la possessió del qual gojava, i en el desplaçament del tràfic comercial del Mediterràneu al Atlàntic, els feus lucanos varen ser considerats pura font de rendes i els nous barons varen prestar escasísimo interés per millorar les condicions econòmiques i socials de les pròpies possessions. En la segona mitat de el XVI la Basilicata coneix un periodo de relativa tranquilitat i en esta época es va desenrollar una notable activitat artística, lligada als encàrrecs de les grans famílies baronales i religioses. Va emergir una nova classe intermija, que ajudava a la classe dirigent a administrar els feus. Al mateix temps, les comunitats locals varen formar les primeres "Universitats". En l'any 1663 va ser creada una nova província per a la Basilicata, per a assegurar un major control, en capital en Matera.
Época borbònica
[editar | editar còdic]
En Carlos III d'Espanya també la Basilicata va entrar a formar part en l'any 1735 del Regne de Nàpols. En 1799, Avigliano va ser la primera ciutat (abans inclús de Nàpols) que va plantar l'arbre de la llibertat i va proclamar la República Napolitana, que va tindre entre els seus autors als lucanos Mario Pagà i Michele Granata. La rebelió es va estendre per tota la regió, animada per la "Organizzazione democratica" guiada pels aviglianeses Michelangelo i Girolamo Vaccaro, pero l'insurrecció va ser reprimida. El 7 d'agost de 1806 la ciutat de Lauria, que llavors contava en més de 7000 habitants, va ser arrasada, incendiada i saquejada per les tropes del general francés Massena. En els mesos de decembre es va consumar el sege de Maratea, concloent-se en un acort entre el coronel Mandarini i el general francés Lamarque. Es va abandonar el proyecte de reartir les terres demaniales en lots.
Posteriorment, en la tornada dels Borbones, la regió va participar poc en les gresques de l'any 1848. El desig de canvi i d'innovació va fer adherir la part latifundista de la societat lucana als fets que varen dur a l'unificació nacional en l'any 1860. Basilicata va declarar autónomamente la seua anexió al Regne d'Itàlia el 18 d'agost de 1860 en l'insurrecció de Potenza. Va ser durant este periodo quan l'estat va confiscar i va vendre vastes zones del territori de Basilicata que abans era propietat de l'iglésia. Com els propietaris eren un grapat de famílies aristocràtiques riques, el ciutadà mig no va vore cap millora immediata de caràcter social o econòmica despuix de l'unificació i la pobrea va continuar dominant en la regió. Açò va donar lloc al fenomen de bandidaje mentres l'Iglésia animava al poble local a alçar-se contra la noblea i el nou Estat Italià. Este fort moviment d'oposició va continuar durant molts anys.
Va ser Montemurro el primer municipi que va proclamar el seu adheriment a l'unificació, el 14 d'agost de 1860; a açò va seguir la proclamació popular de Potenza, cridada en lo sucesivo 18 d'agost. La falta de reformes promeses i la creació de vasts latifundis varen favorir el naiximent de moltes insurrecció, i la difusió del fenomen del cridat bandidaje (brigantaggio), autèntica guerra civil que va implicar a tota la regió durant al voltant de sèt anys i va causar mils de morts, deportats i dispersos entre els llauradors lucanos. El tumult contra els Saboya es va vore animada en particular en les zones del Vulture-Melfese pel notable bandoler Carmine "Donatelli" Crocco, de Rionero in Vulture, que va aplegar a formar un eixèrcit de més de dos mil hòmens i que es va guanyar el sobrenom de "General dels Bandits".[9]
Història contemporànea
[editar | editar còdic]Les dures condicions econòmiques i ambientals, en la presència de zones de malaria, i la falta d'infraestructura, de treball i d'ajudes estatals, com el restant del mezzogiorno, varen dur a un vast fenomen d'emigració. Solament en els anys 1930 varen escomençar algunes obres de millora, com l'aqüeducte i vies de comunicació.
El 21 de setembre de 1943, Matera va ser la primera ciutat italiana en insurgencia contra els alemans ocupants. Despuix de la Segona Guerra Mundial, en l'establiment de la República Italiana, varen començar a millorar les condicions, poc a poc, gràcies a la reforma agrària. En 1952, els habitants dels Sassi vaig donar Matera varen ser realojar per l'Estat.
El 23 de novembre de 1980 Basilicata va patir un greu terremot que va colpejar bona part del territori regional. En 1993 es va inaugurar en Sant Nicola, fracció de Melfi, la fàbrica SATA, a on residix un dels més importants establiments FIAT d'Europa i atres empreses relacionades en Tower Automotive i Magneti Marelli, lo que va dur a la creació de treball i a una millora de les condicions econòmiques. A principis de 1994, UNESCO va declarar als Sassi vaig donar Matera com un lloc Patrimoni de la Humanitat. En el mateix any es va establir el Parc nacional Pollino.
Geografia humana
[editar | editar còdic]Demografia
[editar | editar còdic]Encara que Basilicata mai ha tingut una gran població, hi ha hagut no obstant marcades fluctuacions en la pauta demogràfica de la regió. En 1881, hi havia 539 258 habitants pero en l'any 1911 la població havia baixat un 11 % fins als 485 911 habitants, principalment com a resultat de l'emigració a ultramar, alguna cosa que és tradicional en esta regió. Va haver un llent increment en la població fins a la Segona Guerra Mundial, despuix de la qual va tornar a produir-se l'emigració a atres països d'Europa, fenomen que va continuar fins a l'any 1971 i el començ d'un atre periodo de continuat increment fins a l'any 1993 (611 000 habitants). En els anys més recents, no obstant, s'ha baixat del llistó simbòlic dels 600 000 habitants, com a resultat de la migració i d'una reducció en la taxa bruta de natalitat.[10] Per a abril de 2011, la població era de 586 913 habitants, coneguts com lucanos, en una densitat de 58,91 hab./km² Esta densitat és molt baixa comparada en la d'Itàlia en el seu conjunt. No hi ha gran diferència entre les densitat de població de les províncies de Matera i Potenza.[10]
La seua capital és Potenza en 68 542 habitants en abril de 2010. La segona ciutat en importància és Matera (60 644 hab. en abril de 2010).
Divisions administratives
[editar | editar còdic]La regió es dividix en dos províncies: Potenza i Matera. Formen part del seu territori un total de 131 municipis.
| Província | Superfície (km²) | Habitants | Densitat (hab./km²) |
|---|---|---|---|
| Província de Matera | 3447 | 203 837 | 59,1 |
| Província de Potenza | 6545 | 387 107 | 59,1 |
Economia
[editar | editar còdic]
L'economia es va basar tradicionalment en l'agricultura, cultivant-se principalment cereals (en particular, blat), lo que representa el 46 % de la terra total. Les creïllas i el dacsa es produïxen en les zones de montanya. l'olivera i la vinya també es troben en freqüència. Hi ha un vi de calitat cridat Aglianico del Vulture, que es produïx en les afores de Rionero. Segons l'últim centre d'agricultura, hi ha grans raberes de ganado (77 711 caps en 2000).[11]
Entre les activitats industrials, el sector de la manufactura contribuïx al PIB afegitó del sector secundari en un 64 % del total, mentres que el sector de la construcció contribuïx en un 24 %. Dins del sector servicis, les principals activitats en térmens de PIB són els negocis, el comerç de distribució, l'educació i l'administració pública. En els últims anys, s'han desenrollats nous sectors productius: manufactura, automòvil i especialment l'extracció de cru. En 2009 Eni amprava a 230 persones en esta àrea, de les quals el 50 % eren de Basilicata i al voltant de 1800 estaven amprades en activitats directament generades per les activitats de Eni, distribuïdes en 80 companyies de les que el 50 % són de Basilicata;[12] la regió va produir al voltant de 100 000 barrils de cru, en lo que responia a l'11 % de la demanda de cru interna d'Itàlia.[13]
En la regió de Basilicata es troba la planta de Fiat Melfi, i de la pasta Barilla.
Turísticamente poc coneguda, en els últims anys la Basilicata s'està convertint en un destí popular, sobretot en la ciutat de Matera, patrimoni de la humanitat i capital europea de la cultura 2019.
Gastronomia
[editar | editar còdic]
Una especialitat característica de la regió són els peperoni cruschi, pimentons rojos desecados que són escaldados en oli d'oliva, a sovint acompanyat per abadejo o utilisats com a condiment de la pasta. Particularment destacats són els pimentons de Senise, coneguts en el dialecte local com els "Zafaran", que han obtingut la marca IGP.
L'element base dels productes elaborats en Basilicata és la carn de porc. En ella s'elaboren embotits: prosciutti, salsicce, capicolli i pancetta. Pero també s'aprecia la carn de corder i d'ovella. Entre els formages obtinguts a través de la transformació de la llet local segons tècniques tradicionals, destaquen el pecorino de Filiano i de Moliterno, el caciocavallo Podolico és una notable i variada producció quesera.
Entre els vis el més famós i apreciat és el Aglianico del Vulture, producte en denominació d'orige present en Basilicata fins a el VIII i considerat un dels millors vino tinto d'Itàlia.[14] En la zona del vall del Agri està present una segona producció vinícola en denominació d'orige, Terre dell'Alta Val d'Agri. Una atra zona de producció vinícola es troba en el Materano que ha obtingut el reconeiximent de la DOC en la denominació Matera DOC.
La pasta més usada és la de sémola de gra dur. Entre els primers plats cal mencionar pasta en i peperoni cruschi, plat en pimentons crujientes, molla de pa i formage rallado; lagane i ceci, pasta en cigrons, all (o porro) i llorer;[15] tumacë em tulë, plat d'orige Arbëreshë en tomata, anchoves, molla de pa i anous picades;[16] lagana chiapputa, pasta en vi cuit, anous, armeles, piñones i panses.[17]
Atres plats típics són grattonato, elaborat en despojos d'ovella, ous, formage pecorino i pimentó crusco en pols;[18] Frascatula, polenta de dacsa en creïlles i sagí de porc preparada en salsa de carn o va vindre cuit;[19] rafanata, tortilla al forn aromatizada en rave picante, ademés de creïlles i pecorino;[20] i el pastizz, calzone farcidura de porc, ou i formage rallado.[21]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Dizionario d'ortografia i vaig donar pronunzia» (en italià). Archivat des d'el original, el 17 de decembre de 2011. Consultat el 26 de juny de 2009.
- ↑ «Població en decembre de 2024. Institut Nacional d'Estadística (ISTAT)». demo.istat.it. Consultat el 2026-02-18.
- ↑ «Bilancio demografico 2011, dati ISTAT» (en italià). Archivat des d'el original, el 8 de decembre de 2012. Consultat el 8 de setembre de 2011.
- ↑ Touring Club italià, Basilicata-Calàbria, Touring Editorie, 1980, pag. 11.
- ↑ «Artícul 131 de la Constitució italiana de 1947» (en italià). Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2009. Consultat el 3 de març de 2009.
- ↑ «Enciclopèdia Treccani: L'Itàlia romana delle Regions. Regio III Lucania et Bruttii».
- ↑ Società napoletana vaig donar storia pàtria, Archivio storico per li province napoletane, 1876
- ↑ Bisanzio in Sicília i nel sud dell'Itàlia, pag. 65
- ↑ «Recensió del documental "Carmine Crocco, dei briganti il Generale", en www.colombre.it» (en italià). Archivat des d'el original, el 11 de giner de 2010. Consultat el 16 de juliol de 2009.
- ↑ 10,0 10,1 «Eurostat». Archivat des d'el original, el 3 de març de 2012. Consultat el 22 de decembre de 2016.
- ↑ «Eurostat». Archivat des d'el original, el 19 de febrer de 2012. Consultat el 22 de decembre de 2016.
- ↑ Eni: sostenibilitat, Basilicata
- ↑ Fossilfreeeib.com
- ↑ AA. VV. (2004). Il llibre del vi. Manuale teorico & pratico (en it), G.R.H. S.p.A., p. 167. ISBN 88-87180-79-2.
- ↑ «Ricette dell'antica Lucania» (en italià). regione.basilicata.it. Archivat des d'el original, el 16 d'octubre de 2022. Consultat el 6 de setembre.
- ↑ «Tumact em tulez. Ricetta» (en italià). inthefoodforlove.it. Consultat el 6 de setembre de 2020.
- ↑ «vindre-cotto/ Il cibosofo i il va vindre cotto». angeloma.it. Consultat el 9 de setembre de 2020.
- ↑ «La trippa risottata, dai matrimoni dei contadini alla cucina vaig donar MasterChef» (en italià). saporilucani.com. Consultat el 6 de setembre de 2020.
- ↑ «Gastronomia i ricette» (en italià). comune.moliterno.pz.it. Archivat des d'el original, el 1 d'octubre de 2020. Consultat el 6 de setembre de 2020.
- ↑ «Ricette lucane» (en italià). novasiri.it. Consultat el 6 de setembre de 2020.
- ↑ «O' Pastizz 'Rtunnar». fondazioneslowfood.com. Consultat el 6 de setembre de 2020.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Basilicata.- Pàgina oficial de la regió [1] archivat en Wayback Machine.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Basilicata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.