Metaponto

Metaponto

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>

Localisació de Metaponto.

Metaponto és una fracció del municipi italiano de Bernalda en la província de Matera. Té prop de 1000 habitants, que s'incrementen durant l'estació estiuenca. S'alça en la planura a la que la mateixa ciutat dona el nom, el metapontino, entre els rius Bradano i Basento. Fins a 1930, any en que va ser unida a Bernalda, Metaponto i el territori que ho rodejava varen pertànyer al territori municipal de Pisticci.

Història

Ciutats de la Magna Grècia, en l'ubicació de Metaponto, que pertanyien a la zona de dialecte aqueo (gris obscur).

Metaponto (en grec antic, Μεταπόντιον, Metapontion) va pertànyer a la Magna Grècia en el golf de Tarento, a 25,9 km d'Heraclea de Lucania i a 40 km de Tarento.

Va ser una ciutat grega fundada per una colónia d'aqueos. Estrabón diu que va ser fundada per colon de Pilos que navegaven de tornada de la guerra de Troya junt a Néstor, i Marco Juniano Justino assigna la seua fundació a Epeo, el llegendari constructor del cavall de Troya. Els metapontios mostraven en un temple d'Atenea els instruments que Epeo havia utilisat per a construir el cavall. El fundador va ser, en opinió d'Éforo, Daulio, tirà de Crisa (prop de Delfos). Antíoco de Siracusa diu que el seu nom original va ser Metabo, d'un héroe epònim. Afirma també que despuix de ser abandonada, va ser colonisada per alguns aqueos manats pels aqueos de Síbaris per l'aversió cap als tarentinos dels aqueos, que havien segut expulsats de Laconia, en l'intenció d'impedir que els seus veïns de Tarento s'apoderaren del territori. Podent elegir entre Metaponto, més prop de Tarento, i per la ciutat de Siris, els nouvinguts, persuadits pels sibaritas, es varen decidir per Metaponto. Ocupant este lloc tindrien també a mà Siris, mentes que si s'hagueren inclinat per establir-se en esta ciutat, Tarento ocuparia Metaponto.

Segons l'idea més general la ciutat va ser fundada per a evitar la seua colonisació per Tarento per un grup de colon aqueos encapçalats per Leucipo que va obtindre el territori per mig d'un tractat fraudulent. La data de la colonisació no està establida, pero va deure ser entre el 700 a. C. i el 690 a. C.: la versió majoritàriament acceptada situa la seua fundació, junt a la de Crotona i Caulonia, entorn a l'any 720 a. C.

La colónia va prosperar ràpidament en estreta aliança en Crotona i Síbaris, també colónies aqueas; apareix en l'història en una lliga en estes ciutats contra Siris, colónia jónica, guerra que aparentment va acabar en la destrucció de Siris.

Les doctrines de Pitágoras varen tindre en Metaponto gran acceptació, i quan el filòsof va ser expulsat de Crotona, es va anar a viure a Metaponto, a on va permanéixer fins a la seua mort. La seua casa i la seua tomba varen ser llocs de cult (es varen construir allí un temple i un museu).

Durant l'expedició ateniense a Sicília en el 415 a. C. la ciutat volia permanéixer neutral, pero en el 414 a. C. va ser forçada a una aliança en Atenes i va proveir a la flota ateniense en alguns barcos auxiliars.

El nom és mencionat una atra volta en el 345 a. C. quan va desembarcar allí Timoleón en la seua expedició a Sicília, pero no va prendre partit al seu favor.

En el 332 a. C. es va aliar en Alejandro I de Epiro en la lluita contra els lucanos. Despuix de la derrota de Pandosia cap al 330 a. C. els restants del rei varen ser duts a Metaponto.
Quan Cleónimo d'Esparta va ser invitat a dirigir la lluita en el 303 a. C., es varen opondre a la presència del espartano per raons desconegudes, i este finalment va amprar al eixèrcit per a atacar a la ciutat aliada en els lucanos. Finalment va haver de ser admés en la ciutat com a aliat, va cobrar una forta contribució i va acometre atres exacció. En esta época la riquea havia tornat dèbils als seus habitants i el seu afeminamiento s'havia convertit en proverbial.

Quan va aplegar Pirro de Epiro la ciutat li va ajudar. Despuix d'això les notícies desapareixen, pero no va deure tardar en caure a mans dels romans despuix de la retirada de Pirro.

En la segona guerra púnica es va declarar partidària d'Aníbal just despuix de la batalla de Cannas en el 216 a. C., pero a la veta de poc temps apareix en una guarnició romana i no va ser fins al 212 a. C., que va abraçar una atra volta el partit cartaginés. Aníbal va establir allí una guarnició i la va convertir en una de les seues principals bases, pero despuix de la batalla del Metauro la va tindre que evacuar (207 a. C.), duent-se a tots els habitants per a salvar-los de la venjança romana.

Va ser ocupada pels romans i va continuar existint com una chicoteta vila sent mencionada pels autors clàssics com una chicoteta ciutat, ciutat en decadència o en ruïnes.

La ciutat antiga

La ciutat antiga s'alçava entre dos rius: el Basento, que segurament casi tocava el seu costat meridional, i el Bradano. Estos dos rius s'han anat desviant, a causa dels seus continus canvis de curs, cada volta més cap al sur, ocasionant en això importants modificacions en tot l'ambient circumdant.

Ademés, la mar s'ha alluntat de la ciutat casi 1000 m, ya que sembla segur que en l'antiguetat hi havia un canal que comunicava Metaponto en una zona d'estanys situats en la localitat de Santa Pelagina, que feya les voltes de port.

Les constants avingudes dels rius han recobert la ciutat antiga en un gros depòsit aluvial, que en especial en el costat septentrional del santuari d'Apolo, alcança actualment casi un metro de gruixa.

L'única excepció és la zona ocupada pel castrum situada alguna cosa més dalt. També ha causat notables variacions ambientals un mant d'aigua que, en els seus canvis de nivell ya en el transcurs de el IV, va deure provocar l'afonament dels temples arcaics.

Restants arqueològics

A finals de el XIX, Micele Lacava va demostrar gran interés per Metaponto. Pertanyia a una família de terratinents locals que durant 15 anys varen excavar en l'àrea del temple d'Apolo, sobre la base d'un passage d'Heródoto (4, 15), en els barris de la ciutat, en els carrers i les fortificacions. Lacava va ser el primer en descriure el traçat de la muralla; va traçar ademés el seu planta. En temps més recents s'han pogut obtindre senyes molt útils gràcies a l'estudi de fotografies aérees, que han permés recuperar indicis perduts a causa dels treballs efectuats en ocasió de la reforma agrària.

Época de la fundació de la ciutat

Algunes fonts antigues situen la primera fundació en el periodo immediatament posterior a la destrucció de Troya. Estrabón (4, 15) sosté que els pilios, companyers de Néstor, haurien fundat una primera Metaponto a la tornada de la guerra de Troya. Una prova d'això seria el cult tributat molts sigles despuix als descendents de Néstor.

Esta primera Metaponto, gràcies a la fertilitat de les seues terres, hauria alcançat gran prosperitat, fins al punt de que els seus habitants haurien consagrat en Delfos una mies d'or. Este primer assentament hauria segut destruït pels samnitas.

Sobre l'orige i significat del nom de Metaponto, està la llegenda del comentariste de Dionisio el Periegeta, qui diu que Arne, filla del vell Eolo, va ser desterrada pel seu pare a Itàlia, perque havia quedat encinta abans de la boda.

En Itàlia, Metaponto, rei del territori, es va casar en Arne, i va enviar a la seua primera dòna de nom Siris, a establir-se en la ciutat del mateix nom no llunt d'allí. Arne va tindre dos fills: Eolo i el jove Beoto, els qui seguint el seu consell varen assessinar a Siris. Per temor a la còlera de Metaponto, el primer va fugir en la mare a Beòcia, i el segon es va refugiar junt a Liparo, rei de les illes Lípari.

Alguns filòlecs fan derivar la paraula Metaponto de Métabos que seria el nom indígena del centre pregriego.

El territori en que es va fundar la ciutat grega va estar ocupat durant tota l'Edat del Ferro per poblats situats en les primeres elevació junt a la costa.

En ells és habitual l'us dels metals, sobretot en forma d'armes i fíbulas, aixina com l'us de ceràmica pintada, molt semblant a l'utilisada per les gents de la veïna Yapigia, un dels majors centres de la qual de producció era la regió de Matera.

Assentament de la Incoronata

Dels establiments que daten dels sigles XI a VIII i que estan situats en els primers terrats de cara a la mar, el de la Incoronata és sense dubte el que millor es coneix.

Es troba a la dreta del Basento, casi uns 7 km a l'oest de Metaponto, en la part alta d'un tossal defés naturalment per parets escarpadas, i en la part superior en forma de replanell, en un manantial d'aigua.

En un dels extrems del tossal s'han trobat fondos de cabanya, en numeroses escombreras, plenes de cendres, ossos d'animals i ceràmica pintada. Pero junt a la ceràmica indígena s'han trobat fragments d'un kotyle grec, fabricat possiblement en Corinto i datable en la primera mitat de el VIII Este kotyle és una prova de la presència en la costa jónica i en l'àrea que despuix ocuparà Metaponto, de gents procedents de Grècia prou decenis abans de la fundació de la colónia.

Cabanyes paregudes a les de Incoronata han segut excavades en la pròpia Metaponto i han proporcionat el mateix material de tipo indígena.

El poblat de la Incoronata va sofrir una transformació radical entre finals de el VIII i principis de el VII, quan en lloc de les cabanyes primitives, es varen alçar chicotetes cases de planta rectangular en zócalos de pedra seca i part superior d'atobó.

A esta fase de vida de l'assentament va lligada una gran cantitat de ceràmica i manufactura d'orige grec-oriental.

El poblat de la Incoronata va deixar d'existir poc despuix de mitan de el VII, a conseqüència d'una violenta destrucció que se situa cronològicament en el mateix periodo en que es fixa la fundació històrica de Metaponto i, per tant, l'ocupació estable del territori circumdant per part dels grecs.

La muralla

Els estudis realisats sobre la base de les fotografies aérees i les excavacions han permés descobrir una bona part del traçat de la muralla. Té forma de quadrilàter, i en el costat occidental descriu una gran falca. La muralla estava construïda en un zócalo de blocs de pedra, d'una gruixa de 2,50 m, sobre el qual descansava una part superior d'atobós.

Els sondejos estratigráficos han permés datar alguns trams de la muralla en el VI, cronologia confirmada ademés per les marques de cantero en forma de lletres en alfabet grec arcaic inscrites en els blocs. El costat nort sembla, en canvi, obra de el V, en remodelacions posteriors dels sigles IV i III a. C.

A escassa distància de la muralla, i a lo llarc de tot el seu perímetro, discorre un fos en el que un canal transportava l'aigua dels manantialés de les afores, mentres que un atre canal, que unia la ciutat al port, la feya fluir cap a l'mar.

L'espai urbà

L'espai urbà està format per una estructura regular creada cap a mediats de el VI, encara que la planta hui visible data dels sigles IV i III a. C., és dir, de la fase final de la vida de Metaponto, que en modo algun va modificar l'estructura primitiva.
Esta està organisada en grans carrers orientats en sentit este-oest, tallades perpendicularment per atres orientades en sentit nort-sur, algunes de 12 m d'ample i unes atres de 5 m.
Estos carrers creen illes de cases de 35 m d'esgambi per casi 190 m de llongitut, perpendicular a la costa i, per tant, en el costat curt que dona a les grans artèries.

Els carrers principals estan dotades de grans cloaques que arrepleguen les aigües procedents dels canals més menuts dels carrers menors.

En les afores del sector septentrional de la ciutat es troben el santuari i l'àgora, adjacents i ubicats sense solució de continuïtat. L'element que els unix a la ciutat és el mur (períbolo) que rodejava la zona sagrada i que té la mateixa orientació que els carrers.

El temple C

En l'interior del santuari, l'edifici més antic és el cridat C, que en la seua primera fase, data de cap a l'any 580 a. C., estava format per una modesta habitació rectangular (oikos), de 6,40 m d'esgambi. En ella s'han trobat solament alguns restants dels fonaments, res de la part superior, pero sí fragments de les plaques de revestiment de terracota que segurament decoraven l'extrem del sostre de fusta, aixina com una acrotera que representa una esfinge. Les plaques de revestiment de terracota, de finíssima calitat, estan decorades en una escena que representa un matrimoni sagrat en mig de divinitats assentades en un carro tirat per muls.

Un sigle més vesprada, entre el 480 i el 470 a. C., l'edifici va ser rodejat d'una plataforma de blocs de pedra molt units entre sí i en part reutilisats, que constituïxen els fonaments de la nova distribució; esta nova disposició va respectar, no obstant, l'orientació primitiva, molt distinta a la de la ret viària.

Els fragments d'un sostre de marbre grec de les illes en gàrgoles en forma de prótomos de lleó, aixina com els fragments també de marbre, de riques acroteras en caulículos i palmetas de l'estil sever, demostren que la nova construcció va deure ser molt important i d'alt nivell.

El temple A o d'Apolo

Al nort del chicotet temple C s'han posat al descobert els restants del zócalo d'un gran temple, el denominat temple A, que va tindre igualment dos fases constructives.
A la primera fase correspon la trinchera de fundació d'un temple períptero de 23,30 per 46,40 m. Estes dimensions resulten prou monumentals per al periodo en que es data, açò és, el primer quarto de el VI
Este temple, que sembla que mai es va terminar, és més o menys contemporàneu del chicotet temple C, respecte del com posseïx una orientació similar i distinta de la dels carrers i illes de cases.

Tots els blocs d'esta primera construcció varen ser desmontats i reutilisats en la següent, que es data cap al 530 a. C.

El nou edifici s'alça en el mateix lloc que l'anterior, si be l'antiga trinchera de fundació es va reblir en terra i enrunes i es va donar al nou temple una orientació distinta, alineant-ho en el veí i contemporàneu temple B, en correspondència en l'orientació de l'estructura urbana que data de mitan de el IV

En la seua segona fase, el temple períptero posseïx una planta molt allargada, en doble columnata a l'est i una cella llarga i estreta, prou semblada a la dels temples contemporàneus de Sicília, en particular la del temple C de Selinunte.

El temple A de Metaponto tenia provablement 8 columnes en la frontera i 17 en els costats llarcs. El pronao caria de columnes, mentres que les parets de la cella, presentaven semicolumnas incorporades al mur corregut.

Es creu que el temple A estava dedicat a Apolo Lykaios. Açò es basa en una inscripció trobada en el XIX i conservada en el museu de Potenza en la dedicatòria a esta divinitat per part d'un tal Teágenes.
L'inscripció que es data a finals de l'época arcaica, demostra que ya en el VI, els metapontinos veneraven a Apolo Lykaios, una divinitat doria, pero d'orige peloponesio, atestada en els territoris d'a on procedirien alguns dels colonizadores de Metaponto.

Per ara, no s'ha trobat cap restant del llaura en una estàtua d'Apolo que, a jujar per lo que conta Heródoto (IV, 13-15), va ser erigida en l'àgora de Metaponto despuix de l'arribada de Aristeas a esta ciutat.
Aristeas de Proconeso va ser un personage que alguns tendixen a relacionar en Pitágoras. Segons pareix el temple d'Apolo estava rodejat per un bosc de llorers, i en el relat de Teopompo es menciona també un llorer de bronze que provablement formava part de la mateixa estàtua del deu.

La dedicatòria a Apolo Lykaios està escrita sobre una pedra més be informe, semblada a les demés que han segut trobades en l'espai comprés entre els temples A i B. Estes pedres informes (argói líthoi) eren colocades en cipos i chicotetes pilastras de calcàrea, i inclús ancoras de pedra, totes elles donacions votivas, si be a major profunditat.

Estos objectes votivos han segut interpretats com ofrenes votivas sobre la base d'un passage de Pausanias (VII, 22, 4), que en descriure el santuari d'Hermes en Faras, diu que, antigament, en lloc d'estàtues es colocaven argói líthoi i despuix tetrágonoi líthoi, és dir, pedres quadrades.
És molt interessant que el santuari descrit per Pausanias es trobe en eixa regió grega, Acaya, situada al nort del Peloponeso, d'a on procedien els colon de Metaponto.

El temple B

Archiu:Metapontum 2013. caps block 39

Temple de Hera de Metaponto.

Al nort del temple d'Apolo es troba un atre gran temple, el B, que va tindre com l'anterior dos fases constructives: la primera cap al 570 a. C., contemporànea o posterior per molt poc a la primera estructura del temple A, i la segona cap al 530 a. C.

Tampoc el temple B es va terminar en la seua primera fase. Els fonaments varen ser incorporats en la construcció posterior, que va mantindre el mateix emplaçament i la mateixa orientació, encara que prolongant en 2,50 m la frontera.

En llínees generals, la planta d'este temple era molt semblada a la de l'anomenada basílica de Posidonia i es pot supondre que tenia 9 columnes en els costats curts i 17 en els llarcs.

La cella estava dividida per una columnata central, en columnes monolítiques que posteriorment varen ser reutilisades en la construcció més recent.

Són molt escassos els restants que puguen permetre reconstruir l'alçat del temple, si be sembla prou segur que este temple tindria en l'exterior, en lloc d'una columnata completa, un mur corregut en semicolumnas: es tracta del temple grec més antic en miges columnes conegut fins a hui.

Gràcies a una série d'inscripcions pintades en la cara posterior de la decoració de terracotas arquitectòniques, de les que s'han conservat numerosos fragments, no hi ha dubte de que este temple era un Hereo (temple dedicat a Hera.

El temple D

El santuari urbà de Metaponto parce que s'estenia de sur a nort. El més recent de tots els temples localisats és el D, que es data cap al 470 a. C.
Pese a que tan solament s'ha conservat la trinchera de fundació, gràcies a l'elevat número de fragments recuperats pertanyents a la part superior s'ha pogut reconstruir la totalitat de l'alçat d'este temple jònic, un dels pocs eixemples atestats en l'Itàlia meridional, junt en els de Velia, Vibo Valentia, Locri i Siracusa.

El temple de les Taules Palatinas

En el 530 a. C. es data el monument més destacat del santuari més important de Metaponto: el cridat temple de les Taules Palatinas, que en realitat estava dedicat a Hera.

Est és l'únic monument de Metaponto que ha quedat parcialment en peu. Tenia 6 columnes en els costats curts i 12 en els llarcs. Queden 5 del costat sur i 10 del costat nort.

El temple períptero de proporcions prou curtes, en un estilóbato de 16,06 per 33,30 m posseïa una cella precedida de pronaos i dividida en naos i ádyton.

Les terracotas arquitectòniques d'este monument són molt semblades a les de la basílica de Posidonia.

El temple de les Taules Palatinas s'alça en el primer tossal en el llímit de la planura costera, en l'interior d'un santuari, els llímits del qual no són ben coneguts, ni en sentit espacial ni temporal.

S'han descobert els restants d'un altar situat a 26 m de la frontera del temple i molt més antic que el temple. El santuari posseïa varis edificis més antics que el temple.

El santuari de Sant Biagio alla Venella

Un atre important lloc de cult suburbà és el de Sant Biagio alla Venella, localitat situada en la vora esquerra del Basento i distant 16 km de la ciutat.

Este santuari es caracterisa per un edifici de planta rectangular allargada, que cal interpretar provablement com una gran font monumental construïda en les rodalies de la font sagrada.

El monument presenta una primera fase constructiva que data de finals de el VII, és dir, del moment de la fundació de Metaponto.

Al mateix periodo pertanyen numerosos exvotos de terracota trobats en un depòsit votivo. Representen una divinitat femenina dotada de numerosos atributs; ales, cervatillos, chiquets, armes, granades en el tocat, tots ells elements que permeten relacionar-la en la naturalea i la fertilitat.
No obstant, l'única inscripció trobada està dedicada a Zeus Aglaios (resplandeciente). Possiblement de finals de el VI, l'inscripció està esculpida sobre un bloc de calcàrea. Provablement es tracta d'un cipo de delimitació de l'espai sagrat pertanyent al santuari.

L'àgora

Una atra important àrea explorada és la que ocupa l'àgora que pot ubicar-se en la zona a l'est del santuari, del que està separada per un pòrtic de pilastres.

Encara no es coneixen be els llímits de la plaça, que se supon devia estendre's inclús 250 m més i que, cap a la mar, estava delimitada per un pòrtic monumental, a lo manco al principi de el III, quan la semblar es va reconstruir este pòrtic.
Actualment, el pòrtic ha segut excavat en una llongitut de 60 m. Medix 15 m d'esgambi i presenta, en el costat que dona a l'àgora, una columnata dòrica, mentres que el costat este està ocupat per una série d'estàncies.

La prova més antiga de l'existència de l'àgora en la zona que despuix va ocupar el teatre proporciona la troballa d'un altar d'Época Arcaica en un cipo que du l'inscripció Diòs agorá, lo que significa que l'àgora estava baix la tutela de Zeus.

El Ecclesiasterion

Les excavacions estratigráficas han tret a la llum una estructura de fusta, sobre la qual, es va construir i mediats de el VII un edifici constituït per un mur circular que sostenia un simple terraplé. Ha segut identificat en el Ecclesiasterion, és dir, el recint per a les Assamblees dels ciutadans.

Cap a l'any 470 a. C. es varen crear en el terraplé dos cáveas semicirculares, una front a l'atra, separades per dos entrades situades en l'extrem del eix major.

Les cáveas s'estenien en una circumferència de casi 62 m, en correspondència en la del mur de la fase més antiga. Posteriorment, es varen construir en el terraplé una série d'assents de pedra, i en el centre es va reservar un espai rectangular, segurament per als oradors.

El teatre

Archiu:Metapontum theater AvL. caps block 49

Antic teatre de Metaponto.

Archiu:Metopontum-rekonstr-theater-fassade.jpg

Reconstrucció de la frontera del teatre.

L'àrea més coneguda i més important de l'àgora és l'ocupada pel teatre. Es tenen notícies d'ell, ans que les excavacions ho posaren al descobert, a través de Pausanias. El geógrafo grec en descriure els tesors d'Olimpia, entre ells el dedicat pels metapontinos, afig: «en el meu temps llevat un teatre i una part del recint de la muralla no quedava res de Metaponto» (II).

El teatre es va alçar en la segona mitat de el VI en l'emplaçament del Ecclesiasterion. A falta d'una pendent natural es va construir sobre un terraplé de terra i arena. La cávea, d'un diàmetro màxim de 77,40 m, és semicircular i està orientada al sur. S'han conservat sèt rencs d'assents. La primera era de pedra i estava reservada als personages ilustres. Darrere d'ella hi ha hiladas de blocs, en els que provablement es fixaven els assents de fusta. La orchesta, de 17,40 m de diàmetro, es troba a un nivell llaugerament més alt, posseïx tres escalons i és de forma circular, a la seua entorn corre el canal que permetia l'eixida de les aigües. De l'escena (skené) queden pocs restants.

Gràcies a la troballa dels blocs caiguts, pertanyents a la part superior, s'ha pogut reconstruir la frontera externa del teatre, que estava lujosamente decorada en semicolumnas dòriques que sostenien un entablamento en friso de triglifos i metopas.

S'ha calculat que esta estructura teatral podia albergar casi 4000 espectadors.

Vore també

• Hipaso de Metaponto

Enllaços externs

• FFIL.uam.és/Hellas/Arcaismo/Arqui_ar/Domestic/4d.html (planimetria de Metaponto).