Jonia
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
Jonia (en grec antic Ἰωνία o Ἰωνίη [Iōnía o Iōníē]; Ιωνία en grec modern) és el nom en el que es coneixia en temps de l'Antiga Grècia a la costa centre-occidental d'Anatolia, cridada actualment Grècia asiàtica, i que incloïa ademés les illes adjacents. Es tracta d'una regió històrica. En l'actualitat, la part continental pertany a Turquia (prop la ciutat d'Esmirna), mentres la part insular (Samos, Quíos, etc.) pertany a Grècia. El nom de Jonia va ser també usat per Grècia entre 1914 i 1922 per a designar els territoris majoritàriament poblats per grecs en Anatolia en capital en Esmirna.
Encara que les ciutats jonias varen aplegar a formar una aliança coneguda com la Lliga Jónica, mai varen formar un Estat unificat. El seu epónimo prové de les tribus jonias que entorn a l'any 1000 a. C. varen emigrar, segons la tradició, des del Ática i es varen establir en les costes i illes del mar Egeo. Els grecs de les polis jonias parlaven el dialecte grec cridat jónico, no circumscrit únicament a esta regió.
En estes terres varen florir moltes de les colónies gregues, peces transcendentals de la civilisació helènica, ya que varen contribuir a la propagació del seu comerç i dels seus arts.
En época mítica, el terme va comprendre aixina mateix la península del Ática, en a on més alvance es fundaria la ciutat d'Atenes.
Geografia
[editar | editar còdic]
En sentit estricte, Jonia era la zona costera de Brega i Caria (Àsia Menor) entre el riu Hermo, al nort, i el promontori Posidio (al sur).[1]
En este territori es trobaven les polis (ciutats estat) que formaven la Lliga Jónica. En un principi varen ser 12 (d'ahí el nom de dodecápolis jonia) i de nort a sur s'ubicaven: Focea, Clazómenas, Eritras, Teos, Lebedos, Colofó, Éfeso, Priene, Miunte i Mileto a les que s'agregaven les illes de Quíos i de Samos.[2][3] Posteriorment la Lliga Jónica va incorporar la polis de Esmirna.[4][5]
Història
[editar | editar còdic]Orígens
[editar | editar còdic]Segons la tradició, els jonios varen prendre el seu nom d'Ion, fill d'Helén, i procedien d'Egíalo, en la partix nort del Peloponeso, a on eren cridats «pelasgos egialeos». Posteriorment, durant una guerra entre Eleusis i Atenes, els atenienses varen convertir a Ion en el seu cap. Els descendents de Ion varen continuar governant als jonios. No obstant, els aqueos, que havien segut expulsats de Lacedemonia i Argos pels dorios, varen aplegar al territori dels jonios i varen demanar ser admesos pacíficament entre els seus territoris, pero els jonios varen supondre que Tisámeno, el caudillo dels aqueos que era fill d'Orestes, acabaria governant-los, per lo que varen entaular una guerra en la que varen véncer els aqueos i varen expulsar als jonios.[6][7] Estos es varen dirigir al Ática, a on varen ser ben acollits pels atenienses per la bona relació que havien mantingut els seus antepassats en Ion, o potser perque els atenienses varen tindre por a ser expulsats pels jonios o perque varen creure que aixina ampliarien el seu poder.[8] Quan els fills del rei d'Atenes Codro es varen disputar el poder, l'oràcul de Delfos va enviar als fills de Codro (llevat Medón, que va quedar regnant en Atenes) a emigrar a Àsia Menor. En esta expedició de colonisació, la majoria dels que acompanyaven als fills de Codro eren jonios.[9][2][10]
Cronològicament, l'emigració dels jonios a Àsia Menor es va produir en algun moment despuix del fi del periodo micénico i abans de l'época arcaica grega, provablement entorn a l'any 1000 a. C.[11]
Abans de l'arribada dels jonios a Àsia Menor, el sur del territori de Mileto, Miunte, la regió del mont Mícala i Éfeso estaven poblats pels carios, mentres que el restant fins a Focea, junt en les illes de Quíos i Samos estava governat per Anceo i l'ocupaven els léleges. Els jonios varen expulsar tant als carios com als léleges, els quals varen deure refugiar-se en la partix restant de Caria.[2]
Androclo, fill llegítim de Codro, rei mític d'Atenes, va dirigir la colonisació dels jonios que va ser posterior a l'eolia i va anar el fundador de Éfeso, a on va establir la residència real dels jonios. En el temps, els seus descendents varen perdre el poder, pero en Éfeso varen conservar certs privilegis: el títul de reis, mant púrpura indicatiu de la seua ascendència real, el dret a portar un ceptre, assents de primera fila en els espectàculs (proedría) i el sacerdoci de Deméter Eleusina.[2]
Una festa comuna que celebraven tots els jonios eren les apaturias, encara que en un moment donat varen ser exclosos d'ella els efesios i els colofonios, per l'imputació d'un assessinat.[12] Per una atra part, els jonios tenien un santuari comú anomenat el Panjonio, dedicat a Poseidón, que es trobava en el promontori de Mícala. Allí tenia la seua sèu la Lliga Jónica i es prenien decisions polítiques.[13][14]
Periodo arcaic
[editar | editar còdic]En el VII varen deure soportar les incursions dels cimerios i posteriorment els atacs de Brega,[15] la qual va sometre a lo llarc dels sigles VII i VI una despuix d'una atra totes les ciutats exceptuant Mileto (que va resistir onze anys de guerra) i les illes de Quíos i Samos (Lidia caria de sura).[16] Les ciutats someses varen ser desprovistas de les seues muralles i en alguns casos traslladades de zones fàcilment defendibles a les planures.
L'ascens de Pèrsia en temps de Ciro II (a mitan de el VI) va canviar la situació política: els enviats perses varen sondejar als jonios, els quals (llevat Mileto) varen rebujar les seues propostes i varen permanéixer lleals a Lidia.[17]
La conquista de Lidia per Pèrsia va significar un enduriment de les condicions dels jonios, llevat para Mileto, que va pactar prèviament en els perses.[18] Alguns es varen sometre, uns atres varen resistir i varen ser somesos per la força. Molts jonios varen emigrar al Mediterràneu occidental, especialment els focenses que ho varen fer en massa,[19] si ben alguns varen retornar poc despuix. Els jonios devien pagar un tribut[20] i aportar naus per a la flota. A pesar de tot es va mantindre certa autonomia interna, encara que els perses varen impondre tirans al front de les distintes ciutats.
Ya des del periodo arcaic, Jonia es va desenrollar ràpidament, tant en l'aspecte comercial com en l'intelectual. Algunes circumstàncies que varen favorir este desenroll varen ser la seua proximitat a les rutes comercials d'Orient, l'us de mà d'obra de població indígena de l'interior i la fertilitat de les valls dels rius Meandre i Hermo. En Jonia varen sorgir els primers filòsofs i molt provablement també els poemes homéricos. Algunes ciutats com Mileto varen mamprendre expedicions de colonisació a les costes de la mar Negra. De Jonia procedien també navegants que varen realisar travessies a llocs lluntans com Escilax de Carianda o Coleo de Samos. Sobre les manifestacions artístiques, varen edificar temples jagantescs com el Hereo de Samos o el temple de Artemisa de Éfeso.[21] El primer testimoni conegut en Grècia de l'existència d'un centre escolar per a chiquets també es referix a Jonia, en este cas a Quíos.[22]
Periodo clàssic
[editar | editar còdic]
En el 499 a. C. es va produir la Tumult jónica, l'instigador del qual, segons Heródoto, va anar el tirà de Mileto, Aristágoras, per temor a ser castigat pels perses despuix de fracassar en l'intent de pren de Naxos, que s'havia rebelat en el 502 a. C. contra els seus governants perses. Va haver diversos factors que varen favorir la rebelió jonia: el descontent per les condicions tributàries impostes pels perses, el fracàs de l'expedició contra els escitas per a sometre les zones del mar Negra i el rebuig als tirans imposts pels perses.
El tumult va ser una guerra en gran escala, en la qual als jonios es varen unir els eolios, dorios, carios, helespontios, casi tots els chipranes i peonios (formalment somesos a Pèrsia) ademés de rebre respal d'atenienses i eretrios d'Eubea. Despuix de varis anys de combats i la decisiva derrota naval en Lade, la rebelió va ser definitivament sofocada en el 493 a. C. Mileto va ser parcialment arrasada i els jonios varen ser novament somesos als perses i obligats a pagar tribut encara que estos varen acceptar governs democràtics en algunes ciutats.[23]
El respal donat als jonios per Atenes i Eretria va ser la causa aduïda pels perses per a iniciar les guerres mèdiques.[23] En les guerres mèdiques Jonia va tindre que enviar 100 trirremes en la flota persa.[24] Despuix de la derrota persa, les ciutats de Jonia varen passar a dependre d'Atenes, formant part de la Lliga de Delos i varen contribuir en moltes naus en la guerra del Peloponeso. En la part final d'esta guerra, no obstant, moltes ciutats d'Àsia Menor i entre elles les ciutats jonias, en excepció de Samos, es varen rebelar contra Atenes i varen passar a recolzar a Esparta. Despuix del fi de la guerra varen ser novament someses a Pèrsia.
Despuix de la mort del príncip aqueménida Ciro el Jove, els perses varen lliberar als jonios, pero la seua llibertat va durar poc temps. La Pau del rei (Pau de Antálcidas) va posar als jonios una atra volta en mans de Pèrsia, en excepció de les illes de Quíos i Samos.[25] El domini persa es va mantindre fins a l'arribada dels macedonios d'Alejandro Magne.
Periodo helenístico
[editar | editar còdic]A la mort d'Alejandro Magne, Jonia va pertànyer als territoris d'Antígono I Monóftalmos para després passar a principis de el III a domini de Lisímaco de Tracia.[26] i, a la mort d'est, al Imperi Seléucida. Va passar al domini dels romans en 197 a. C.[27] Estos, pocs anys despuix, en la pau de Apamea, varen concedir la llibertat i les possessions que ambicionaban a les ciutats que havien permaneixcut lleals en la guerra romà-síria, entre les que es trobaven la majoria de les ciutats jonias, encara que Éfeso va passar a poder d'Eumenes II de Pérgamo (188 a. C.)[28] En 133 a. C., Atalo III va morir i va deixar els seus dominis a Roma, per lo que Jonia va passar a formar part de la província romana d'Àsia.[29]
Va ser ocupada per Mitrídates VI del Regne del Ponto per un breu periodo, pero despuix de les guerres mitridáticas, Jonia va passar definitivament, en l'any 64 a. C. a poder de Roma per obra de Pompeyo.[30]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Estrabón, Geografia XIV,1,2
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Estrabón XIV,1,3.
- ↑ Heródoto I,142.
- ↑ Estrabón XIV,1,4.
- ↑ Heródoto I,150.
- ↑ Pausanias VII,1,1-8.
- ↑ Heródoto I,145; VII,94.
- ↑ Pausanias I,7,9.
- ↑ Pausanias VII,2,1.
- ↑ Tucídides I,2.
- ↑ Gonzalo Bravo, Història del món antic, pp.175-176.
- ↑ Heródoto I,147.
- ↑ Heródoto I,148; VI,7.
- ↑ Estrabón XIV,1,20.
- ↑ Heródoto I,6,3.
- ↑ Heródoto I,16-2; I,26-27.
- ↑ Heródoto I,141.
- ↑ Heródoto I,143.
- ↑ Heródoto I, 163-169.
- ↑ Heródoto III,90.
- ↑ Francisco Javier Gómez Espelosín, Història de Grècia antiga, pp.109-112, Madrit: Akal (2001), ISBN 84-460-1428-9.
- ↑ Heródoto VI,27, encara que la notícia es referix a la catàstrofe que va tindre lloc en l'escola, a on va caure el sostre i dels 120 alumnes solament un va sobreviure.
- ↑ 23,0 23,1 Gonzalo Bravo, Història del món antic, p.244, Madrit: Aliança (2008), ISBN 978-84-206-8272-6.
- ↑ Heródoto VII,94.
- ↑ Jenofonte, Helèniques V,1,31.
- ↑ Francisco Javier Gómez Espelosín, Història de Grècia antiga, pp.291-292.
- ↑ Tito Livio XXXVII, 45.
- ↑ Polibio XXI,46,1-10.
- ↑ Apiano, Guerres mitridáticas 62.
- ↑ Apiano, Guerres mitridáticas 118.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Jan Paul Crielaard, "The Ionians in the Archaic period: Shifting identities in a changing world," en Ton Derks, Nico Roymans (ed.), Ethnic Constructs in Antiquity: The Role of Power and Tradition (Ámsterdam, Amsterdam University Press, 2009) (Amsterdam Archaeological Studies, 13), 37-84.
- Alan M. Greaves, The Land of Ionia: Society and Economy in the Archaic Period (Chichester/Malden, MA, Wiley-Blackwell, 2010).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Jonia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.