Regne del Ponto

   

El regne del Ponto (Plantilla:Lang-grc, Basileía toû Póntou, en latín: Regnum Pontii) va ser un Estat helenístico de l'Antiguetat fundat en l'any 281 a. C. despuix de les guerres dels Diádocos per Mitrídates I, procedent d'una dinastia d'orige persa la qual podria provindre de Darío I i la dinastia aqueménida. Estava localisat al noreste de la península d'Anatolia en la pròpia costa del mar Negra, entre els rius Fasis i Halis, lloc que es coneix com la regió del Ponto. Com a Estat helenístico, el regne posseïa principalment una cultura grega i l'idioma oficial de facto era el grec, remontant-se la presència grega en el Ponto fins a el VIII. Als grecs d'esta zona se'ls coneix actualment com grecs pónticos.

El seu nom deriva de Ponto Euxino, nom que varen donar els grecs jonios a la mar Negra. Gradualment, el territori es va identificar en eixe nom i en algun moment de el III es va reduir a Ponto, que significa simplement mar. Lo més provable és que el nom de Ponto no fora originalment el nom propi del regne: va aplegar a ser-ho només durant el regnat de l'últim rei (Mitrídates VI), coincidint en el seu cénit i major expansió; lo que va provocar una série de guerres en la República romana conegudes com guerres mitridáticas. Despuix de la mort de Mitrídates VI, el regne va ser desmantellat per Roma en l'any 63 a. C.

Història

En el seu orige va ser una satrapía del Imperi aqueménida, consolidada per el sátrapa Ariobarzanes II de Cíos en l'any 363 a. C., que va conseguir sometre a les tribus de l'interior i estabilisar la satrapía. El pervindre de la regió va ser alterat radicalment quan en l'any 334 a. C. Alejandro Magne va iniciar les seues campanyes en Anatolia. Despuix de les batalles del Gránico i d'Issos el poder de Pèrsia en Àsia Menor es va derrocar. La satrapía del Ponto no va anar inicialment ocupada pels eixèrcits grecs, generant-se un buit de poder que va consolidar a Mitrídates II de Cíos com a governador.

Naiximent

Mapa dels territoris dels Diádocos.

Despuix de la mort d'Alejandro, Àsia Menor va ser assignada a Antígono I Monóftalmos pel tractat de Triparadiso de 321 a. C., quedant la regió del Ponto en algun moment desconegut com a tributària de Antígono I Monóftalmos. Un dels assistents de Antígono era Mitrídates, el fill de l'antic sátrapa governador de Cíos, qui era amic personal del fill de Antígono, Demetrio. Antígono va assessinar al pare de Mitrídates en la seua ciutat, Cíos, en l'any 302 a. C., possiblement per a evitar la seua unió a la lliga de Casandro i les seues confederados. La seua intenció era també assessinar a Mitrídates en la finalitat d'evitar possibles venjances, pero ans que Antígono portara a terme els seus plans Mitrídates va rebre l'advertència del seu amic Demetrio, el fill de Antígono, avisant-li del perill que corria. El jove Mitrídates va fugir eixa nit de Capadocia junt en sis ginets i es va refugiar en la fortalea de Cimiata, en Paflagonia. Despuix de la derrota de les forces de Antígono i Demetrio en la batalla de Ipsos, el poder macedonio en la regió es va desvanir i molts es varen unir a Mitrídates per vore en ell al llegítim governant de la regió per ser membre de la desapareguda casa real persa. En els anys següents, Mitrídates I va expandir el seu domini pel Ponto i va lliurar continus combats contra els seléucidas. Durant este temps va crear les bases per al naiximent d'un nou regne. Finalment va assumir en l'any 281 a. C. el títul de rei (Βασιλεύς, basileus). Durant el seu regnat, Mitrídates I va firmar una aliança en la ciutat bitinia d'Heraclea Póntica per a concedir-li protecció contra Seleuco I Nicátor. Va ser succeït pel seu fill Ariobarzanes i enterrat en un mausoleu real ubicat junt a Amasya, la capital inicial del regne. Tots els reis del Ponto tindrien sepultura junt a ell fins a la conquista i conversió de Sinope en capital en l'any 183 a. C. Apiano afirma en la seua obra que Mitrídates era descendent en octava generació del primer sátrapa del Ponto baix Darío el Gran i antecessor en sexta de Mitrídates VI. En canvi, els llibres de Plutarco afirmen que les generacions entre Mitrídates I i VI del Ponto varen ser huit. Poc més se sap del seu regnat, que va concloure despuix de 36 anys.

Consolidació

Mapa del món helenístico ca. 200 a. C.

 República Romana

 Cartago

 Regne de Epiro

 Regne de Macedònia

 Egipte lágida

 Regne del Ponto

 Imperi seléucida

 Regne de Pérgamo

 Regne de Bitinia

 Parts

 Regne Grecobactriano

Despuix de la caiguda de l'imperi de Antígono, Ptolomeo, el governador d'Egipte, es va fer en moltes de les seues possessions en Anatolia. Ptolomeo va aprofitar els problemes interns dels seléucidas per a iniciar la Primera Guerra Síria en l'any 274 a. C. contra els seléucidas, en la pretensió de seguir estenent els seus dominis en Síria i Àsia Menor, lo que li va dur a enfrontar-se a varis estats, entre ells el Ponto. Ariobarzanes va derrotar a les forces enviades en contra seua per Ptolomeo I d'Egipte en l'ajuda de tropes gales, recentment instalades en Àsia. En estos enfrontaments, Egipte no va conseguir controlar Àsia Menor, pero va aumentar els seus territoris controlant el sur de Síria i Fenicia. Ademés va consolidar la seua posició com a primera potència naval del Mediterràneu oriental. Despuix de terminar la guerra en l'any 271 a. C., Egipte controlava numerosos enclavaments que s'estenien des de les Cícladas a Samotracia, i els ports i ciutats costeres de Cilicia, Traquea, Panfilia, Licia i Caria. Despuix de la mort de Ariobarzanes, el seu fill va tindre que fer front a una invasió pels gálatas, que varen ser expulsats en èxit.

Anys despuix, en l'any 260 a. C., va començar la Segona Guerra Síria en la que Antígono Gónatas i Antíoco II Theos, successor de Antíoco I Sóter, es varen aliar i varen atacar a Ptolomeo II, qui per la seua banda va intentar atraure al seu bando a Eumenes I de Pérgamo. La guerra va concloure en l'any 253 a. C. en la derrota de la flota egipcíaca en Cos, en la que el faraó va perdre el predomini naval en el Egeo. Açò va motivar la pèrdua del control de molts territoris per part d'Egipte en Àsia Menor i que el Regne del Ponto entrara dins de l'esfera d'influència seléucida. Egipte va continuar controlant algunes ciutats del sur de Anatolia, sense seguir influint decisivament en la regió.

Escut en el nom de Farnaces.

Mitrídates II va consumar la política d'acostament en els seléucidas casant-se en Laódice, germana de Seleuco II Calinico, rebent la província de Frigia com a dot. En l'any 222 a. C. va entregar en matrimoni a la seua filla, la princesa póntica Laódice, a Antíoco III. En 220 a. C. va iniciar una guerra contra la rica ciutat grega de Sínope, que va contar en ajuda enemiga enviada des de Rodas. L'aventura militar va terminar en fracàs, i per esta época Capadocia es va independisar del Ponto baix el seu rei Ariarates IV. No va haver successos notables fins a l'arribada al tro de Farnaces I del Ponto, quint rei del Ponto, qui entre els anys 184 a. C. i 170 a. C. despuix de la Guerra Romà-Síria va involucrar al Ponto en un conflicte en varis dels seus veïns, entre ells el Regne de Pérgamo governat per Eumenes II, qui havia estés àmpliament el regne cap a l'est a costa dels seléucidas, lo que va dur a alguns enfrontaments i a repetides embaixades d'abdós a Roma. Durant el transcurs de la guerra, els pónticos varen conquistar en l'any 183 a. C. la ciutat lliure de Sinope, convertint-l'en la capital del regne. Els rodios, protectors d'esta, varen enviar una embaixada a Roma protestant per l'agressió, pero no varen obtindre resultat. En el 181 a. C., sense esperar el regrés del seu embaixador, Farnaces va manar a Leocrito junt en dèu mil hòmens a saquejar la terra dels Galatas. En primavera, va reunir les seues tropes novament en la pretensió d'invadir Capadocia, governada per Ariarates IV. Eumenes, al vore violats els tractats, també es va posar al front del seu eixèrcit, pero les hostilitats es varen suspendre pronte, en l'arribada dels enviats del senat romà, disposts a investigar les causes de la disputa. Es varen acordar negociacions en Pérgamo, pero no varen obtindre resultat i les demandes de Farnaces varen ser rebujades. La guerra va continuar fins a l'any 179 a. C., quan Farnaces va ser incapaç de fer front a les forces combinades dels seus enemics i va solicitar un acort de pau, veent-se obligat a cedir les seues conquistes en Paflagonia i Capadocia excepció de Sínope. El regne és heretat pel seu germà Mitrídates IV Filopator, que va iniciar una política amistosa del Ponto en Roma i els seus aliats, en haver enviat una força en auxili de Nuga-ho II de Pérgamo contra Prusias II de Bitinia. El seu successor va ser el seu nebot Farnaces I del Ponto, qui va continuar la política d'aliança en Roma, colaborant en barcos i una chicoteta força auxiliar en la tercera guerra púnica (150 a. C.-146 a. C.), posteriorment va prestar plena assistència en la guerra contra Aristónico (131 a. C.-130 a. C.). Pels seus servicis a Roma va ser recompensat pel cònsul Manio Aquilio en la província de Frigia. El Senat va rescindir les actuacions del cònsul acusat de soborn, pero Mitrídates va mantindre la possessió de Frigia fins a la seua mort. També va intentar estendre la seua influència en la regió en el matrimoni de la seua filla Laódice en Ariarates VI de

Capadocia. El seu regnat va terminar de forma tràgica, sent assessinat en Sínope en una conspiració del seu entorn immediat, que possiblement incloïa a membres de la seua família. En l'aspecte cultural, el seu regnat es va caracterisar per fortes tendències helenizantes, sent recordat per les seues generoses donacions a Atenes i Delos i la seua gran veneració a Apolo.

Regnat de Mitrídates VI

Orient Pròxim entorn al 100 a. C.

En l'any 120 a. C., despuix de varis anys de regència de la seua mare, va aplegar al tro Mitrídates VI. Despuix d'assessinar a la seua mare i al seu germà, va continuar en la política expansionista del seu pare, intentant unificar totes les terres a la vora de la Mar Negra: Bitinia, Táurica i Capadocia. En els recursos necessaris i un eixèrcit capaç, va iniciar un programa d'expansió principalment en la direcció oposta als dominis romans. Ràpidament es va apoderar de la Cólquide, la llegendària terra a la que varen aplegar Jasón i els argonautas per a obtindre el vellocino d'or. Va estendre el seu poder per les costes septentrionals de la mar Negra a on, sis sigles abans, s'havien establit ciutats gregues en lo que és ara la Península de Crimea, formant el Regne del Bósforo, al que va prendre com a protectorat en l'any 115 a. C. per la seua incapacitat de defendre's davant les incursions escitas. Va afirmar la dominació del Ponto sobre Galacia i Capadocia i va formar una estreta aliança en el Regne d'Armènia. En l'any 91 a. C. va expulsar del seu tro al rei Nicomedes IV de Bitinia. Roma, recelosa dels plans de Mitrídates, va restaurar en el 90 a. C. a Nicomedes III en el seu tro. Al no estar preparat llavors per a una guerra contra Roma, Mitrídates es va sometre i va prometre tropes auxiliars per a la guerra Social en Itàlia.

Primera guerra mitridática

Artícul principal → Primera guerra mitridática.

El governador romà d'Àsia Manio Aquilio va exigir una indemnisació per al rei Nicomedes, a la que Mitrídates va contestar que ell mateixa era acreedor de Roma, puix havia sobornat a numerosos senadors i no pensava pagar-la. És llavors quan Roma va incitar a Nicomedes, rei de Bitinia, a invadir el Ponto. Mitrídates per la seua banda va instalar al seu fill com a rei de Capadocia en 89 a. C. Estos fets varen motivar l'inici de les hostilitats en Roma. Manio Aquilio es va posar al front del eixèrcit romà d'Àsia i de Cilicia i de la flota romana que es trobava en Bizancio. Mitrídates va formar un eixèrcit de 300.000 hòmens, 130 carros de guerra, 300 navío, hoplitas grecs, escitas i ginets armenis. Va dividir l'eixèrcit en dos cossos: el primer enviat al noroest contra Aquilio i els bitinios; el segon contra la província romana d'Àsia i Cilicia. En 88 a. C., Mitrídates va respondre a l'atac de Nicomedes en un potent contraatac. El seu comandant, Arquelao, va derrotar a l'eixèrcit bitinio en la Batalla del riu Amnias i a l'eixèrcit romà al mando de Aquilio en la Batalla del Mont Scorobas. El general romà Aquilio va ser entregat per la ciutat de Mitilene i ajusticiado, mentres la flota romana de la Mar Negra simplement es va rendir. El Ponto va passar a controlar Capadocia, Bitinia i la província romana d'Àsia. La majoria de les ciutats gregues d'Àsia Menor, pertanyents a l'antic Regne de Pérgamo, com la pròpia Pérgamo, Éfeso i Mileto, varen rebre a Mitrídates com un libertador de l'explotació romana.

Archiu:Mithridates VI Louvre.jpg

Bust de Mitrídates VI com Heracles. La seua invasió de la província romana d'Àsia en el 89 a. C. i, sobretot, la seua massacre d'empresaris itálicos a l'any següent, li varen convertir en l'enemic públic número un de la República.

De totes les regions i aliats grecs, solament els rodios varen mantindre la seua fidelitat a Roma, lo que va provocar que els pónticos mamprengueren la guerra contra ells, tant per mar com per terra, pero sense conseguir doblegar ni trencar la voluntat de Rodas. En una de les batalles navals contra els rodios, Mitrídates va estar prop de ser capturat. Despuix de fracassar en els seus plans d'invadir Rodas, va escriure a totes les ciutats gregues d'Àsia instruint-les per a que assessinaren a qualsevol ciutadà romà que hi haguera en Àsia. Segons les fonts històriques, al voltant de 80.000 persones varen ser eixecutades en unes jornades conegudes com les «Vespres asiàtiques».

En l'any 88 a. C., despuix de la ràpida i exitosa expansió del Ponto, gran part de la Grècia continental que estava igualment explotada per Roma va recolzar a Mitrídates VI. Roma contraatacó enviant a Lucio Cornelio Sila que va conseguir recuperar Beòcia, cercar El Pireo i Atenes. Mentrestant els alts costs de la guerra, que varen ser soportats per les ciutats gregues d'Àsia, varen motivar tumults contra el poder póntico en ciutats costeres com Colofó, Esmirna i Éfeso (87 a. C.). Paralelament, en la ciutat de Roma, el partit popular es va apropiar del Senat, despuix de la tornada de Cayo Mario des d'Àfrica propiciat per Lucio Cornelio Cinna. Lo que va deixar a Sila en una situació precària en ser est un conservador contrari als populars. Els populars varen iniciar la persecució i assessinat sistemàtic dels seguidors de Sila, ensañándose en els seus familiars directes, els seus amics i les seues propietats. Mentres, en Grècia, Sila va prendre Atenes en el 86 a. C., es va enfrontar a les forces pónticas en Queronea i Orcómeno, derrotant-les abdós voltes. Eixe mateix any Roma, governada dictatorialment per Cinna, va enviar un eixèrcit a Grècia contra el Ponto i contra Sila. L'eixèrcit enviat pel senat estava al mando del cònsul Lucio Valerio Flac i del llegat Cayo Flavio Fimbria. Valerio va anar posteriorment assessinat per dos dels seus hòmens, per lo que tot el mando va recaure en Fimbria. Fimbria va creuar a Bitinia en l'ajuda de la ciutat de Bizancio i va conquistar algunes ciutats per acort i va capturar a atres per la força. Els pónticos es varen enfrontar a l'eixèrcit Romà de Fimbria liderats pel príncip Mitrídates, fill de Mitrídates VI, acompanyat pels generals Taxiles, Diofanto i Menandro. Es varen enfrontar a Fimbria en una gran força, pero varen sofrir una derrota aplastant a causa d'un atac nocturn pels romans, conseguint escapar junt en la cavalleria a Pérgamo. Despuix d'esta derrota gran part de les ciutats gregues varen tornar a alinear-se en el bando romà.

Les derrotes pónticas i els canvis polítics habidos en Roma varen propiciar una situació desfavorable tant per a Sila com para Mitrídates. Esta coincidència va motivar que els dos hòmens s'entrevistaren per a firmar el tractat de pau de Dárdanos en el 85 a. C., pel qual el Ponto va entregar a Sila 70 navío, 2000 talents i va renunciar a les seues possessions sobre Capadocia i Bitinia.

Segona guerra mitridática

Artícul principal → Segona guerra mitridática.

En finalisar la primera guerra mitridática, Sila va deixar a Mitrídates el control del seu regnat pese a haver segut derrotat. Murena es va quedar en Àsia al mando de dos legions que durant la guerra havien format part del contingent dirigit per Cayo Flavio Fimbria. Murena va acusar a Mitrídates d'estar rearmant els seus eixèrcits i va invadir el Ponto. Quan va ser derrotat per Mitrídates, Murena va decidir que lo més sapient era obedir les órdens de Sila i deixar al rei i el seu regne en pau.

Tercera guerra mitridática

Artícul principal → Tercera guerra mitridática.

Mitrídates es va recuperar de la guerra recolzant-se en el seu gendre, el rei d'Armènia. En l'any 75 a. C. va morir el rei de Bitinia, Nicomedes, i Roma va buscar anexionarse el territori, declarant bastardo al seu hereu. Mitrídates va respondre recolzant el seu dret al tro i va invadir Bitinia i Capadocia. Es va aliar en Sertorio, que lluitava en Hispania. Inicialment, en l'any 74 a. C., l'eixèrcit póntico va véncer als romans invadint casi tota la província d'Àsia, pero posteriorment, despuix del final de les guerres civils, el Senat Romà va tornar a dirigir la seua atenció cap al Regne del Ponto, en l'intenció de venjar les jornades de les Vespres asiàtiques. Va entregar el mando de la campanya a Pompeyo qui, partint de Cilicia, es va dirigir a través de Capadocia cap a l'Alt Éufrates. Pompeyo va obtindre una gran victòria entre l'Éufrates i Nicópolis. Mitrídates va fugir al Regne del Bósforo a on va reorganisar el seu eixèrcit i va planejar, de la mateixa manera que Aníbal, lluitar contra Roma en Itàlia. En 63 a. C. el seu fill Farnaces es va sublevar en Panticapea i Mitrídates va ser forçat a suïcidar-se.

Final del regne

Artícul principal → Segona guerra civil de la República romanaGuerra contra Farnaces.

La mitat occidental va ser anexionada primer a la província de Bitinia, formant la doble província de Ponto i Bitinia. La mitat oriental va ser entregada al gálata Dejotaros. En l'any 47 a. C. Farnaces II, rei del Bósforo i fill de Mitrídates VI, va aprofitar la guerra civil romana per a expandir els seus dominis, va invadir Cólquida i part del regne de Galacia. El rei gálata Dejotaros, que era vassall de Roma, va demanar ajuda al lloctinent cesariano de la província d'Àsia, Domicio Calvino. Farnaces es va enfrontar ràpidament en les forces romanes provincials, obtenint la victòria. Confiat per la seua victòria, va invadir el restant de territoris de l'antic regne del seu pare, el Ponto i part de Capadocia.

César va tindre notícies dels fets en Egipte i va iniciar la marcha cap al Ponto per a enfrontar-se a Farnaces. La batalla entre les tropes cesarianas i les de Farnaces va tindre lloc en el nort de Capadocia, prop de la ciutat de Zela. L'enfrontament va derivar en celeritat en una victòria romana, aniquilant completament les forces enemigues. Farnaces va fugir cap al Bósforo en una chicoteta secció de les seues tropes de cavalleria. Sense poder algun, va ser assessinat per un antic rival al tro del Bósforo. Despuix de la campanya, Juliol César va pronunciar les seues famoses paraules en el Senat: veni, vidi, vici, en alusió a la rapidea i totalitat de la seua victòria.

El territori oriental del Ponto va ser entregat novament al rei Dejoratos de Galacia. Despuix de la seua mort en 41 a. C., Galacia va seguir controlant la mitat oriental del Ponto durant alguns anys, en reis títaros imposts per Roma fins a la seua anexió definitiva en l'any 63 i la seua unió a la província de Galacia-Capadocia. En l'any 62, Nerón va dividir el país en tres províncies: Ponto Galático, a l'oest; Ponto Polemaniaco, en el centre; i Ponto Capadocio, a l'est. Ya en l'any 295, Diocleciano va establir quatre províncies: Paflagonia, Diospontus, Ponto Polemaniaco, i Armènia Menor. Sever Alejandro ho va unir a Galacia en una sola província, des de 248 fins a 279. Al començament de el IV, es va tornar al sistema de dos províncies: Diospontus i Ponto Polemaniaco, permaneixent aixina fins al Imperi bizantí.

Societat

Artícul principal → Periodo helenístico.

Archiu:Persépolis. Lion & taureau2.jpg

Restants de Persépolis, un eixemple d'art iranio.

L'informació disponible, salve per als últims reis pónticos, és molt escassa i fragmentaria. Existixen importants epígrafs i la coincidència de que l'antic historiador Estrabón fora natural d'Amasia, l'antiga capital del Ponto.

Les conquistes d'Alejandro varen possibilitar que tot Oriente anara influenciat per la cultura i les relacions comercials gregues, si be les costes d'Anatolia duyen sigles rebent l'influència grega a través de les numeroses colónies que allí es varen establir. Són destacables les dos ciutats que varen ser capitals del Regne del Ponto: Amasia i Sinope. En l'àmbit militar, també es va estendre l'influència grega, introduint-se l'utilisació de les falanges per tot Orient, en combinació en les velles costums iranias com montar a cavall i l'arc, arts que devien dominar els reis del Ponto.

El Regne del Ponto es va caracterisar per una marcada distinció entre la classe rural i l'urbana. La distància social entre les classes altes i les baixes va ser accentuada per les diferències culturals prevalentes entre elles. Les ciutats costeres estaven plenament helenizadas; en canvi, només es pot especular que en algunes zones rurals va penetrar la civilisació grega. Els territoris montanyosos lluntans a la costa varen seguir aferrant-se tenazment als seus antics llenguages, costums i formes de vida. Sense lloc a dubtes, el Ponto és un eixemple més de la propagació de la cultura helènica despuix de les conquistes d'Alejandro en atres regions bàrbares. Açò també va afectar a la concepció i idea de la realea, que es va vore envolta en círculs grecs cada volta més influents i poderosos, terminant per adoptar les pautes d'educació i els criteris successoris que predominaven en les grans dinasties macedonias. Sense obviar la permanència de certes traces ancestrals, que varen permanéixer possiblement en vistes a llegitimar a el hereu respecte a la noblea irania i al conjunt de població indígena, en particular la rural, a la que agradava vore en el rei l'encarnació tradicional de la sobirania, al marge d'uns canvis que afectaven davant tot a algunes èlits de la societat póntica.

Archiu:Dionysos Horai Louvre MR720.jpg

Relleu grec, un eixemple d'art helenístico. La majoria dels artistes del Ponto varen ser grecs de les colónies d'Àsia Menor.

La cultura del Regne del Ponto va ser una síntesis entre la civilisació irania i el helènica, conservant elements de l'época persa i introduint atres nous procedents del helenisme. Va haver una evolució gradual cap a este últim. S'especula en que, al no tindre una llengua pròpia, es parlava una àmplia varietat de llengües procedents d'algunes regions de Anatolia, armeni, cario, frigio, grec, gálata, bregue, licio, pisidio, sidético o tracio. No obstant, a partir de el III la regió es considera molt helenizada, per lo que és provable que el grec anara llavors l'idioma predominant. És possible que els descendents de l'aristocràcia persa utilisaren el persa antic, un dialecte iranio de la branca suroccidental, emparentada en el medo, pertanyent a la nort-occidental.

Archiu:Mithridates VI of Pontus.jpg

Mitrídates VI. Tetradracma d'argent de l'any 75 a. C. Una mostra clara de l'helenizaació del Ponto, una imitació dels retrats d'Alejandro Magne. (Museu Britànic, Londres)

Artícul principal → Mitraísmo.

A lo llarc del Ponto, es practicaven distintes religions corresponents a les tradicions dels pobles iranios i els nous ritos introduïts durant l'helenizaació. Els deus més venerats varen ser Zeus, Afrodita i Heracles. Entre els atres deus indoiranios reverenciados en el Ponto s'inclou Mitra, deidad solar associada a la noblea i els guerrers. El Ponto, junt en Partia, va ser un dels refugis principals del mazdeísmo, la vella religió persa. El propi nom Mitrídates, nom de la majoria dels reis del Ponto significa dò de Mitra.

Segons alguns indicis, en el Ponto el dret de successió recaïa en el varó primogènit triat pel sobirà, sent en ocasions el seu propi germà. El criteri sembla basar-se únicament en l'opinió real, sense tindre en conte a la noblea ni a l'eixèrcit. Existix constància de que la cort póntica en sèu en Sínope es trobava organisada segons el model helenístico, en una série de dignatarios (phíloi), que formen part del consell real (synédrion). L'admiració dels reis per la continuació de les costums orientals que establien certa providència divina, junt en la costum grega de rendir cult als héroes, va donar la base i la forma externa al cult de la dinastia real. És destacable l'image mítica de l'infància de Mitrídates VI, ompli de tòpics comuns als reis fundadors de grans imperis, devent superar numeroses proves, passar un periodo d'ascesis, demostrar la seua capacitat i el seu control sobre els elements naturals, combatre en feres, tot això en la finalitat de crear una image de ser diví elegit i predestinado a la glòria.

Vore també

• Mitrídates VI
• Història de la República Romana tardana
• Guerres mitridáticas
• Regne de Pérgamo
• Galacia
• Imperi seléucida
• Regne del Bósforo
• Egipte helenístico
• Regne de Capadocia
• Reis del Ponto

Bibliografia

• Polibio de Megalópolis, Història Universal Baixe la República Romana
• Cicerón, D'imperi Pompei;
• Plutarco, Lúculo, 5-17, 21-35, Pompeyo 20, 29-39, 45, Sila, 6, 11-26.
• Estudis: T. REINACH, Mithridate Eupator, París 1890;
• M. ROSTOVZEFF, Història social i econòmica del món helenístico, Madrit 1967, 1054-1173.
• Apiano, The foreign wars, Horace White (translator), New York, (1899)
• Hazel, John; Who's Who in the Greek World, «Mithridates I» (1999)
• Memnón de Heraclea, History of Heracleia, Andrew Smith (translator), (2004)
• Plutarco, Vides Paraleles, «Demetrius», John & William Langhorne (translator), (1770)
• Smith, William (ed.); Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, «Mithridates III», Boston, (1867)
• Estrabón, Geography, H. C. Hamilton & W. Falconer (translators), London, (1903)