Seleuco I Nicátor

Per a atres usos d'este terme vore Seleuco.

Seleuco I, cridat Nicátor (el 'vencedor') (c. 358-281 a. C.) va ser l'últim dels cridats diádocos i un comandant grec en l'eixèrcit d'Alejandro Magne. Va regnar en Babilonia i Síria des del 305 a. C. al 281 a. C. Va ser el fundador de la dinastia seléucida i del Imperi seléucida. Inicialment un actor secundari en les lluites de poder despuix de la mort d'Alejandro, Seleuco va ascendir fins a convertir-se en el governant total d'Àsia Menor, Síria, Mesopotamia i la replanell iraní, assumint el títul de basileus (rei). L'Imperi Seléucida va ser una de les principals potències del món helenístico, fins que va ser superat per la República romana i el Imperi partixc a finals de el II i principis de el I.

Vida de Seleuco I Nicátor

Joventut

Seleuco va nàixer en c. 358 a. C. en la ciutat macedonia d'Europo. El seu pare Antíoco havia segut general del rei Filipo II, i la seua mare Laódice pertanyia a la noblea macedonia. En la seua joventut va servir, com atres membres de l'aristocràcia local, com paje del Rei Filipo II. Quan Alejandro Magne va ascendir al poder en Macedònia, Seleuco ho va seguir com a oficial del seu eixèrcit.

Comandància dels Hipaspistas i dels Companyers; primera guerra dels Diádocos

Acompanyant a Alejandro Magne, va ser nomenat cap dels hipaspistas en una data propenca al 330 a. C., i va tindre una actuació destacada en les campanyes en la Índia. En el 324 a. C., en les Bodes de Susa, a on Alejandro va forçar als seus generals a contraure matrimoni en dònes de la noblea nativa, Seleuco desposó a Apama, filla del caudillo guerrer Espitamenes de Sogdiana.

En morir Alejandro, els generals macedonios varen celebrar una reunió per a decidir el futur de l'imperi i repartir-se el poder en lo que es va conéixer com els Pactes de Babilonia; en virtut d'estos, Seleuco va ser nomenat Comandant dels Companyers.

Dos anys més vesprada, quan el regente Pérdicas va tractar de contraure matrimoni en la germana del difunt Alejandro, Cleopatra, varis sátrapa de l'imperi es varen alçar en armes contra ell, en lo que va començar la primera guerra dels Diádocos. Pérdicas va marchar llavors cap a Egipte a guerrear contra Ptolomeo; li acompanyava Seleuco com a cap de la cavalleria de companyers. Despuix dels problemes llogístics que varen carrejar la campanya i davant el descontent del seu eixèrcit, el mateix Seleuco va conduir als soldats amotinats davant la tenda de Pérdicas, que va anar immediatament assessinat en el 321 a. C.

Sátrapa de Babilonia

Despuix d'estos successos, els generals macedonios varen acordar un nou repartimiento, en lo que es varen conéixer com els Pactes de Triparadiso, en el mateix 321 a. C. Esta volta Seleuco va obtindre una satrapía, la de Babilonia, com a pagament pel seu servici en l'assessinat de Pérdicas.

Entre el 321 a. C. i el 316 a. C., Seleuco va colaborar des de Babilonia en Antígono Monóftalmos, sátrapa de Frigia qui dominava de fet casi tota Àsia fins a l'Índia. Este es trobava perseguint a Eumenes de Cardia, sátrapa de Capadocia el qual s'havia mantingut fidel a Pérdicas; este conflicte s'emmarca en la segona guerra dels Diádocos.

Monarques macedonios	Partidaris de la monarquia unitària	Sátrapa rebels
Alejandro IV (323-309 a. C.) Filipo III (323-317 a. C.)	Pérdicas (regente, m. 321 a. C.) Antípatro (regente, m. 319 a. C.) Poliperconte (regente, m. 317 a. C.); Eumenes (general)	Antípatro (Grècia, despuix regente) Crátero (general) Casandro (Macedònia) Lisímaco (Tracia) Ptolomeo (Egipte) Antígono (Frigia) Seleuco (Babilonia)

Quan Eumenes va ser finalment capturat i eixecutat despuix de la batalla de Gabiana en el 316 a. C.., Antígono va retornar a Babilonia i va exigir a Seleuco que li rendira contes posat que Seleuco havia ordenat una eixecució sense el permís de Antígono: Antígono es considerava a sí mateixa superior als atres sátrapa, encara que oficialment ostentaven el mateix ranc. Tement ser assessinat, Seleuco va fugir a Egipte, a on va obtindre refugi en la cort de l'sátrapa Ptolomeo.

Des de la cort egipcíaca, va instigar a Ptolomeo contra Antígono, advertint-li de les seues intenció de reunificar l'imperi baix el seu mando. Finalment, Ptolomeo es va aliar en Lisímaco (sátrapa de Tracia) i Casandro (governador de Macedònia) per a fer-li la guerra a Antígono. Despuix d'anys de lluita infructuosa en el Alce mediterràneu, Antígono va centrar els seus objectius en Grècia i es va desplaçar fins a Àsia Menor, deixant en el Llevant al seu fill, Demetrio Poliorcetes. En este moment, instigat per Seleuco que actuava com el seu oficial de flota, Ptolomeo es va decidir a atacar a Demetrio. En la batalla de Gaza del 312 a. C., Demetrio va ser derrotat. Seleuco va aprofitar la situació i prenent cinquanta ginets de l'eixèrcit ptolomeo, va partir cap a Babilonia per a reprendre el seu satrapía.

Tornada a Babilonia i la guerra de Babilonia (311 a. C.-309 a. C.)

En el 311 a. C. Seleuco va entrar en Babilonia i va ser rebut per la població nativa com un libertador. Enguany serà establit posteriorment com a data fundacional del regne Seléucida. Eixe mateix any Ptolomeo, Lisímaco i Casandro varen acordar la pau en Antígono i Demetrio. No obstant, eixos acorts no es varen fer extensibles a Seleuco, per #lo que va esclatar la guerra coneguda com a Guerra Babilònica. Seleuco llavors va partir immediatament de Babilonia i va derrotar a Nicanor, sátrapa de Mija i aliat de Antígono, i es anexionó Mija, Elam i Pérside. En la primavera del 310 a. C., Demetrio va invadir Babilonia, va capturar una de les seues fortalees i es va marchar deixant un eixèrcit al mando d'Arquelao. Davant esta situació, Seleuco va retornar a Babilonia i va respondre en una guerra de guerrilles. En agost del mateix any, va aplegar a la ciutat Antígono; hi havia lluites en els carrers i els partidaris de Seleuco controlaven els edificis claus en la ciutat. En març del 309 a. C. Antígono es va vore forçat a abandonar la ciutat, encara que els enfrontaments es varen prolongar en les afores. En abril del 309 a. C. pot ser que tinguera lloc la Batalla de Babilonia (escassament documentada), que va acabar en victòria de Seleuco i la retirada de Antígono. Este es va dedicar llavors a realisar vàries campanyes punitivas per les regions circumdants, pero Seleuco va respondre, de nou, en guerra de guerrilles. En agost del 309 a. C. va haver un nou enfrontament (de nou, escassament documentat) que va acabar en victòria de Seleuco. Antígono es va vore obligat a firmar la pau i es va retirar a Síria.

Conquista de les satrapías orientals (308 a. C.-303 a. C.) i quarta guerra dels Diádocos (308 a. C.-301 a. C.)

Entre el 308 a. C. i el 303 a. C. Seleuco es va dedicar a sometre a les satrapías orientals, tals com Partia, Carmania, Bactriana, Sogdiana, Ària, Drangiana, Gedrosia, Aracosia, Hindú Kush, Taxila i Índica. Entretant, en occident esclata la quarta guerra dels Diádocos, puix la fràgil pau firmada entre Ptolomeo, Casandro i Lisímaco en Antígono es quebra. No obstant, per les seues campanyes en orient, no pot participar en el conflicte.

Mentrestant, en el 305 a. C., la ciutat de Rodas va ser somesa a un sege naval per part de Demetrio. Lisímaco, Casandro, Ptolomeo i inclús Seleuco (encara que no estava present en occident) varen recolzar a la ciutat en suministraments de menjar i mercenaris. La derrota final de Demetrio i de la flota antigónida va elevar la moral del restant dels diádocos. Lisímaco, Casandro, Ptolomeo i Seleuco varen prendre la corona i es varen proclamar reis; inclús Antígono, a pesar de la derrota pero en un intent de no quedar-se arrere respecte als demés, va prendre el títul real. Certament, Filipo III Arrideo havia segut assessinat per Olimpia, mare d'Alejandro, en el 317 a. C. en el marc de la segona guerra dels Diádocos. Alejandro IV havia segut eixecutat en el 309 a. C. per Casandro. Aixina, la corona es trobava vacant i hi havia via lliure per als diádocos.

Regnat (305 a. C.-281 a. C.)

Continuació de la Conquista de les Satrapías Orientals (308 a. C.-303 a. C.) i quarta guerra dels Diádocos (308 a. C.-301 a. C.)

En el 305 a. C., Seleuco invadix l'Índia, que es trobava baix el domini del Imperi Maurya, un regne unificat pel rei Chandragupta Maurya. No obstant, a diferència de l'Índia que va trobar Alejandro —fragmentada i debilitada—, Seleuco es va trobar en un imperi poderós, per #lo que va eixir derrotat. En el 303 a. C., Seleuco i Chandragupta varen firmar la pau i varen establir els Acorts del Indo (Kosmin, 2014). Seleuco va acordar cedir Ària, Aracosia, Gedrosia i Paropamísade (en resum, els territoris limítrofs a l'Índia) i a canvi va rebre uns 500 elefants. Este acort es va sagellar en un matrimoni, segurament el d'una filla de Seleuco en Chandragupta.

Sobre els acorts, és pertinent destacar dos qüestions. En primer lloc, s'ha posat en dubte la sifra de 500 elefants, per considerara excessiva, encara que està atestada per Plutarco (Alex. 62.4.), Estrabón (15.2.9.) i Diodoro de Sicília (20.113.5.). En segon lloc, este tractat va definir de forma clara la frontera oriental seléucida, que mai va ser disputada i solament va desaparéixer a través de les conquistes partixques. Aixina que, en este moment Seleuco havia colocat les bases del seu futur imperi. Dominava un extens territori que aplegava fins a l'actual Pakistan, Iran, les montanyes de la Índia i els deserts del mar de Aral. De tots els diádocos que es varen repartir l'imperi d'Alejandro, Seleuco va ser qui es va dur la més extensa part que comprenia vint pobles de distintes #ètnia, llengües i religió, i que sumava més de 30 millons d'habitants.

Llavors, Seleuco va posar rumbo a occident, aplegant en el 301 a. C.. a Ipsos, just ans que començara una batalla entre Lisímaco i Casandro contra Antígono i Demetrio. Seleuco va aplegar en el moment just i va prendre partit pels seus anteriors aliats; va participar junt en els 500 elefants de Chandragupta i també va lluitar el seu fill Antíoco I Sóter. Es va lliurar la Batalla de Ipsos que va acabar en victòria de Seleuco, Lisímaco i Casandro, la mort de Antígono i la fugida de Demetrio. Llavors, Seleuco va ocupar Síria.

Últims anys (301 a. C.-281 a. C.)

Ya en temps de pau, Seleuco es va casar en el 299 a. C. en Estratonice I, filla de Demetrio Poliorcetes i Fila I (filla d'Antípatro). Es desconeix si Apama I seguia en vida. Juan Malalas afirma que l'anterior reina ya havia mort. No obstant, una estàtua datada en 299 a. C. honrava a Apama I en Mileto. Potser es practicara la poligàmia real. Per un atre costat, en algun moment desconegut del seu matrimoni en Apama I li naixeria un atre fill ademés de Antíoco, Aqueo. En c. 295 a. C. va nàixer Fila II, filla de Seleuco I i Estratónice I. En el 294/293 a. C., Seleuco va renunciar a Estratónice I i es va divorciar d'ella, puix el seu fill Antíoco s'havia enamorat d'ella. En el mateix any, Antíoco i Estratónice es varen casar.

En el 292 a. C., Seleuco va nomenar al seu fill Antíoco com el seu successor i li fa sátrapa de Bactria. Potser pensava en la figura persa del Mathišta, títul del successor al tro persa que acostumava a eixercir com a sátrapa de Bactria abans d'accedir al tro.

En el 282 a. C. Seleuco, instigat pels exiliats egipcíacs Ptolomeo Cerauno i la seua germana Lisandra, escomença a reunir un eixèrcit per a marchar contra Lisímaco. En el 281 a. C. va succeir la Batalla de Corupedio, en la qual Seleuco va derrotar a Lisímaco. Llavors va conquistar Àsia Menor, Tracia i Macedònia. En setembre del 281 a. C. Seleuco va creuar a Europa, pero va morir assessinat per Ptolomeo Cerauno. Va ser enterrat llavors en Seleucia del Tigris. Li va succeir el seu fill Antíoco I Sóter.

Govern de Seleuco

Seleuco va saber mantindre, despuix d'una curta guerra i els subsegüents acorts de pau, unes bones relacions polítiques i comercials en l'Índia. Va enviar a este país al seu secretari Megástenes, a la cort del rei indi cridat Chandragupta (en grec Sandrácoto), fundador de la gran dinastia Maurya. Els acorts es varen consolidar pel matrimoni entre el rei indi i una filla de Seleuco, cridada Berenice. Al regrés del seu viage, Megástenes va escriure un gran relat, del que solament han quedat breus extractes,^[1] i esta va ser la primera volta que els grecs varen tindre una narració sobre qüestions relacionades en este país.

A lo llarc del seu regnat, Seleuco va fundar vàries ciutats importants. En la vora occidental del riu Tigris (que naix en l'actual Turquia i desemboca en el golf Pèrsic), al noroest de Babilonia, va construir Seleucia del Tigris, que va anar ademés la capital. Seleucia va ser el centre del comerç. Aixina mateix, va fundar Seleucia Pieria, Seleucia Traquea i Antioquía (en l'actual Turquia).

Seleuco va seguir un sistema de govern molt semblat al dels anteriors reis de Pèrsia (Iran). Cada província estava regida per un sátrapa. Pero en ser un regne tan gran i tan estés i en #ètnia i gents tan diferents, els problemes varen escomençar a aplegar, sobretot en la zona que estava formada per pobles perses, medos i bactrianos que havien conservat la seua antiga religió i la seua llengua. Aixina és que quan els sátrapa varen tindre coneiximent del començ de la decadència de la dinastia seléucida, varen aprofitar per a fer-se independents. L'sátrapa o governador grec de la Bactriana va prendre el títul de rei en el 255 a. C. i aixina va començar el regne de Bactriana (hui país de Balj, en lo que actualment és part d'Afganistan, Uzbekistan i Tadjikistan), que va durar fins a l'any 126 a. C. El seu idioma va ser sempre el grec.

Vejau també

Referències

↑ John Keay (2001). Índia: A History. Grove Press. pp. 85–86. ISBN 978-0-8021-3797-5

Bibliografia

Bevan, I.R. (1902). The House of Seleucus. Índia Office
Grècia breçol d'Occident de Peter Levi. Edicions Foli S.A. ISBN 84-226-2616-0
Història Universal Oriente i Grècia de Ch. Seignobos. Editorial Daniel Jorro, Madrit 1930
Kosmin, P. (2014). The Land of the Elephant Kings: Space, Territory and Ideology in the Seleucid Empire, Harvard University Press
L'Història i els seus protagonistes. Edicions Dolmen, 2000

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Seleuco I Nicátor.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Seleuco I Nicátor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] John Keay (2001). Índia: A History. Grove Press. pp. 85–86. ISBN 978-0-8021-3797-5

[1]