Cultura de Grècia
La cultura grega ha evolucionat durant tota la seua història, en els seus inicis en les civilisacions minoica i micénica continuant en la notable Grècia clàssica, el sorgir de l'época helenística i per mig de l'influència del Imperi romà i el seu successor, l'Imperi bizantí, en la Grècia oriental. l'Imperi otomà també va tindre una influència considerable en la cultura grega, pero és la guerra d'independència grega la que revitalisa Grècia i propicia el naiximent d'una identitat individual dins de la seua polifacètica cultura a lo llarc de la seua història.[1] S'organisava polític-socialment en ciutats-estat, cridades polis, les principals de les quals varen ser Atenes, Esparta, Corinto i Tebas.[2]
A diferència d'atres sistemes esclavistes, els esclaus no eren tractats de manera infrahumana, sino que formaven un estament inferior en la societat grega. Estaven al servici dels seus amos pero obtenien un pagament pel seu treball (dádivas) i podent formar una família en relativa llibertat.
Els aportes de la Antiga Grècia no són res desdeñables, i comprenen un enorme conjunt d'àrees:
- L'invenció de la democràcia directa, específicament en Atenes, si ben era una democràcia per a varons atenienses majors d'edat (excloent dònes, esclaus i metecos).
- Creació de les Olimpíadas (i celebració contínua durant sigles) les festivitats deportives en honor als deus de l'Olimp que carrejaven una “pau olímpica” entre totes les ciutats gregues.
- L'invenció formal de la filosofia, vocable falcat per Pitágoras en el VI, i la seua pràctica per part de pensadors fonamentals per a Occident com Sócrates, Platón, Aristóteles o Demócrito. Molts d'ells incursionaron en lo que hui en dia cridem ciències o matemàtiques, llegant també importants conceptes com la Teoria atòmica (Demócrito), diverses teoremes matemàtiques (Tals de Mileto, Pitágoras, etc.), medicina (Hipócrates), la teoria dels quatre humor (Empédocles), i un enorme etcétera.
- Variades i valioses tradicions artístiques, de les quals destaca sobretot la lliteratura, carregada del contingut mitològic que la seua religió i que varen cultivar en vers, ocupant un lloc destacat Homero (cultor de l'èpica: la Ilíada i la Odissea), Esopo (autor de numeroses faules), Aristófanes (autor de comèdies) o els grans dramaturcs grecs: Sófocles, Esquilo i Eurípides. També destaquen Heródoto (geógrafo i historiador) i Hesíodo (poeta i filòsof).
- La vasta i important mitologia grega, en a on es reunixen els relats fundacionals del món i dels deus (cosmogonia i teogonía), els mits sobre l'ascens dels Olímpics en poder derrotant als seus predecessors titànics, els mits heròics i un enorme conjunt de símbols, relats i personages.
Art
L'art i l'arquitectura de l'antiga Grècia varen tindre una gran influència en l'art occidental fins a l'actualitat, ya que és part del seu llegat cultural. l'art bizantí i l'arquitectura bizantina varen jugar un important paper en els inicis del cristianisme, i queda una influència en les nacions. Fins ara, pels estralls de l'història, solament una chicoteta varietat de l'art grec antic ha sobrevixcut; l'escultura, arquitectura i arts menors, incloent el disseny de monedes, ceràmica i el gravat de pedres precioses.
Arquitectura de l'Antiga Grècia
- Artícul principal → Arquitectura grega clàssica.
Els restants de l'arquitectura, encara perviuen o estan ben documentats actualment.
Els antics grecs varen desenrollar quatre estils primaris o "órdens clàssics": el sobri , sòlit dòric i el refinat i decoratiu jònic. Cal senyalar que l'estil jònic va evolucionar dins de l'estil corintio.
La forma rectangular dels antics temples grecs, rodejats de columnates soportades per un pedimento triangular, construït de pedra calcàrea o marbre, seguix sent un estil popular fins a la data. Encara que l'arc era familiar als troyanos, no estava àmpliament estés el seu us, en contrast en les posteriors edificacions romanes. Les obres representatives que perviuen de l'arquitectura grega són el Partenón i l'Erecteón d'Atenes, i les estructures romanes basades en el model grec, en el Panteó de Roma, el qual és atribuït a l'arquitecte grec Apolodoro de Damasc.
l'arquitectura bizantina va ser un modo de construcció comuna des de l'ascens del cristianisme baix Constantino fins a la caiguda del Bizancio en 1453 a mans dels turcs otomans. Són característics la creu grega, el capitel d'estil bizantí capitol (una mescla de jònic i capitells corintios) i una cúpula central rodejada per vàries chicotetes cúpules. Grècia va experimentar també el resorgiment neobizantino despuix de la revolució grega i prou insospechadament, també l'auge de l'arquitectura neoclàssica en els anys següents a la Revolució; açò va vindre a posar-la en contacte i interacció en la tradicional vila bizantina per a produir una forma específica en la Grècia contemporànea.
Com atres capitals contemporànees, Atenes té part en l'arquitectura moderna i postmodernista, més concretament les últimes construccions de Santiago Calatrava per a les Olimpíadas d'Atenes de 2004.
Pintura i escultura
- Artícul principal → Art grec.
- Artícul principal → Escultura grega.
- Artícul principal → Pintura grega.
En contrast en atres formes ilustrades, les pintures conservades de l'antiga Grècia són molt escasses. Els pintors grecs treballaven principalment en panels de fusta, i les obres finals varen ser admirades durant centenars d'anys despuix de la seua creació. No obstant, estes pintures varen desaparéixer despuix del IV quan no varen anar suficientment protegides. Per añadidura, les inferiors còpies romanes, per eixemple les de Pompeya, les escasses mostres conservades trobades en les tombes dels reis de Macedònia en Vergina, en Leúcade també en l'antiga Macedònia, com les de Kazanlak en l'antiga Tracia.
Les obres conservades de l'antiga escultura grega són més comunes, en particular les dels mestres escultors, com Fidias i Praxíteles. Estos artistes i els seus seguidors varen ser freqüentment emulats pels romans. No obstant, els cristians del IV i V varen vore la destrucció dels ídols pagans com un acte de pietat. Moltes de les escultures antigues de marbre varen ser cremades en calç en l'Edat Mija, i varen ser foses estàtues de bronze per a obtindre el metal. Les estàtues de marbre que varen escapar a la destrucció varen ser oblidades, o en el cas dels bronzes, perduts en el mar.
En el periodo bizantí, l'art religiós era el tema dominant, en mosaics i icons que adornaven els edificis religiosos. L'artiste renaixentista, el Greco (Domenikos Theotocopoulos), respongau to bizantino i en el XVI l'art manierista, produint escultura i pintures de forma lliure, llum i color que inspiraria a artistes del XX com Pablo Picasso i Jackson Pollock.
Ademés, un important i a sovint pioner paper, va ser jugat per artistes de les illes Jónicas en el XVIII i al començament del XIX, els qui varen explotar les conquistes del Renaixença italiana i dels tallers barrocs. En persistents esforços cap a noves direccions i objectius, els artistes grecs varen aflorar al món durant les primeres décades del XIX conectant l'art grec en la seua antiga tradició, aixina com la busca de tallers europeus, sobretot els de la Munich School, en eixemples definitorios de l'art contemporàneu grec del periodo que inclou l'obra de Theodoros Vryzakis i Nikiphoros Lytras. Al començament del XX, Demetrios Galanis, contemporàneu i amic de Picasso, va conseguir un ampli reconeiximent en França i va ser membre vitalici de l'Acadèmia Francesa, despuix de la alabanza del crític André Malreaux com un artiste capaç «de provocar fortes emocions com Giotto». Ya en ple XX Nikos Engonopoulos va conseguir reconeiximent internacional en les seues concepcions surrealistes en pintura i poesia, mentres que a finals de la década de 1960, Dimitris Mytaras i Yiannis Psychopedis es varen associar en el realisme crític europeu.
Grècia ha continuat l'antiga tradició escultòrica en les époques modernista i posmodernista, en colaboradors com el filòsof Costes Axelos i el afamado Constantine Andreou, receptor de la Legió d'Honor de França.
Ceràmica i monedes
- Artícul principal → Ceràmica grega.
- Artícul principal → Monedes de Grècia.
L'antiga Grècia va ser també reconeguda per la seua ceràmica, que incloïa tant formes de gots per a begudes com urnes. La ceràmica de figures negres, en les decoració de les quals apareixen siluetes negres sobre fondo roig, són molt representatives de la primerenca artesania grega. Posteriorment les formes inclouen a la ceràmica de figures roges i la ceràmica de fondo blanc.
Els grecs no consideraven el maltracte de moneda com una forma principal d'art pròpiament dita. No obstant, la durabilitat i l'abundància de monedes que varen dissenyar és una de les més importants fonts de coneiximent sobre l'estètica grega. Les monedes varen ser inventades en Brega durant el VII, pero varen anar els grecs els primers que les varen usar àmpliament, i els qui varen establir un cànon del disseny monetari que ha segut seguit des de llavors.
Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.
Cine
- Artícul principal → Cine grec.
La primera sala de cine va aparéixer per primera volta en Grècia en 1897, i el primer teatre va ser construït en 1907. La primera producció és de 1914 quan la companyia Asty Film va ser fundada i va escomençar a produir llarcmetrages. Golf (Γκόλφω), una conocidísima i tradicional història d'amor, va anar el primer llarcmetrage, encara que va haver abans vàries produccions menors com els noticiaris.[3]
El cine grec ha tingut una història agitada, des de moments de relatiu estancament fins a molt memorables produccions, com Έρως και κύματα (dirigida en 1928 per D. Gaziadis), i Aplaudiment (Χειροκροτήματα) (dirigida en 1944 per G. Tzavelas), i la més important és de 1944 en la que la gran tràgica Katina Paxinou va ser premiada en l'Óscar a la millor actriu de repartiment per Per quí doblen les campanes.
L'edat d'or del cine grec va ser la década dels anys 50, en que es varen produir fins a 60 películes a l'any, entre elles Estela, dirigida per Michael Cacoyannis, un dels més famosos directors. Notables actors i directors d'este periodo varen ser Alekos Sakelarios, Nikos Tsiforos, Ellie Lambeti, Digues-nos Iliopoulos i Irene Papes. Cacoyannis, en particular, que va dirigir en els 60 Alexis Zorbas, aplegant a guanyar tres premis Óscar.
Des d'esta época el cine grec ha estat relativament parat, sense contar en películes com Loafing and Camoflage (Λούφα και Παραλλαγή), l'èxit popular de les quals va traure del punt mort al sector usant-la com a comèdia egea. Atres temes polítics han segut tocats en la película que inclou l'immigració d'Albània, per eixemple Μετέωρο βήμα του πελαργού, Το (1991) (en anglés: The Suspendre Step of the Stork) dirigida per Theo Angelopoulos.
Més recentment películes com Politiki kouzina (Un toc de canella) i la comèdia sexual tabú Safe Sex mostren la tendència a l'alça de la calitat del cine grec.[3] La falta d'inclusió de la cultura grega en representacions cinematogràfiques d'Hollywood de famosos grecs, com per eixemple Cleopatra, ha segut tema de crítica acadèmica.[4]
Idioma Grec
- Artícul principal → Idioma grec.
l'idioma grec és el traga de la república helènica i té un total de 20 millons de parlants a nivell mundial. És un idioma indoeuropeu. És de destacar l'intensitat de la seua continuïtat des dels inicis de la prehistòria en l'escritura Llineal A vinculada a la civilisació minoica, en la més reconeixible escritura Llineal B, i en els dialectes de la Grècia antiga, dels quals l'àtic és el més semblat al grec modern.
El grec ha tingut un enorme impacte en atres idiomes. Directament en les llengües romançades i indirectament per mig de l'emergent llatí durant els orígens de Roma. Signes de la seua influència, i dels seus molts desenrolls, poden vore's per mig de la família dels idiomes de l'occident europeu.
Greeklish
Més recentment, per l'auge de les comunicacions basades en Internet i en la telefonia mòvil, ha sorgit una forma distinta d'expressió escrita, en part escrita en grec, i en una atra, totalment en caràcters llatins. Eixa expressió escrita és coneguda com greeklish, una forma que es va estendre per mig de la diàspora grega i de les dos nacions gregues i Chipre . Com a senya anecdòtica, correspon senyalar que existixen inclús publicacions en greeklish.
Lliteratura
- Artícul principal → Lliteratura grega.
Grècia té una destacable, rica i forta tradició lliterària que comprén uns 2800 anys i per mig de vàries époques. L'época clàssica és la que més comunament es relaciona en la lliteratura grega, que comença en el 800 a. C. i manté la seua influència durant el periodo bizantí, no obstant l'influència del Cristianisme va escomençar a engendrar un nou desenroll de la paraula escrita. Molts elements de l'antiga tradició milenària estan reflectits en la moderna lliteratura grega, incloent a les obres dels laureados en el Nobel, Odysseas Elytis i George Seferis.
La Grècia clàssica
Les primeres obres de la tradició lliterària occidental són els poemes épicos d'Homero i Hesíodo. La primera poesia lírica, la representada per poetes com Safo i Píndaro, va ser la responsable de la definició del gènero líric com és entesa en l'actualitat en la lliteratura occidental. Esopo va escriure els seus Faules en el VI Estes innovacions varen tindre una profunda influència no solament en els poetes romans, com Virgilio en el seu poema épico de la fundació de Roma, l'Eneida, sino que es va estendre per mig de tota Europa.
En la Grècia clàssica s'establix el naiximent del teatre tal i com ho entenem. Esquilo va introduir les idees de diàlec i dramatisant les relacions dels personages i en fer-ho, va inventar el "drama": el seu Orestíada trilogia d'obres és considerada el cim de la seua carrera. Atres grans dramaturcs varen ser Sófocles i Eurípides. Aristófanes, un escritor de comèdies, va definir i va desenrollar el concepte de comèdia com a forma teatral.
Heródoto i Tucídides són considerats els pioners del modern estudi de l'història en el camp de la busca filosòfica, lliterària, i científica. Polibio va ser el primer en introduir en el seu estudi el concepte de militar.
La filosofia va introduir lliteratura en els diàlecs de Platón, mentres que el seu discípul Aristóteles, en la seua obra Poètica, va formular el primer criteri del criticisme lliterari. Abdós figures lliteràries, en el context de les contribucions de la filosofia grega en les époques clàssica i helenística, varen donar naiximent al concepte de ciència política, l'estudi de l'evolució política i la crítica dels sistemes de govern.
Periodo helenístic
- Artícul principal → Lliteratura helenística.
Despuix de les conquistes d'Alejandro Magne, els extensos territoris somesos a Macedònia varen adoptar l'herència de la cultura helènica de la Grècia clàssica. Despuix de la mort d'Alejandro, els seus successors, els diádocos (διάδοχοι), varen fundar les grans dinasties que varen dominar el Mediterràneu oriental, com la Ptolemaica en Egipte, la Seléucida, en centre en Síria, i la Antigónida. Estos sobirans i les seues corts varen saber conservar i encorajar l'esperit grec, tant en les arts com en les ciències. Ciutats com Aleixandria i Antioquía es varen convertir en grans centres polítics i culturals. La cultura de llengua grega era la predominant entre la gent educada i de l'aristocràcia i era la que es transmetia per mig de l'ensenyança. La cultura helenística de llengua grega es va mantindre en el Mediterràneu oriental inclús quan els regnes helenístics varen ser derribats per Roma i es varen integrar en l'Imperi romà.
En la poesia descollen el poeta bucólico Teócrito, el epigramista alejandrino Calímaco i un cultivador de la epopeya com Apolonio de Rodas. En el teatre, es produïx la creació de la Comèdia nova, representada per Menandro. En prosa destaca el gran escritor satíric Luciano de Samosata.
Sobre els historiadors, es troben en una primera etapa els que varen narrar l'història de Macedònia i del periodo de consolidació de les conquistes d'Alejandro Magne, com Jerónimo de Cardia i Duris de Samos. Posteriorment, despuix de la conquista de Grècia per Roma, apareix la figura de Polibio; i ya en la Roma imperial descolla una gran figura de l'historiografia en llengua grega, com és Plutarco, i atres historiadors com Flavio Josefo.
El cristianisme es va expandir en la seua primera época en terres a on el grec predominava com a llengua de cultura; com a conseqüència d'això, el Nou Testament es coneix en la versió en la llengua grega de la koiné; i en especial els evangelistes Sant Lucas i Sant Joan poden considerar-se com a bons cultivadores de la prosa grega. Notables escritors cristians es varen servir també de la llengua grega, com Orígens i Juan Crisóstomo, seguits per molts atres.
Quan es va produir la divisió de Roma en Imperi d'Occident i Imperi d'Orient, este últim va conservar la cultura de raïl grega, donant naiximent a la civilisació bizantina.
Grècia bizantina
- Artícul principal → Lliteratura bizantina.
L'expansió del cristianisme per tot el món grecorromano en els sigles IV, V i VI, junt a l'helenisació del Imperi bizantí que es va produir en el periodo, duria a la formació d'una forma lliterària única, que combinava influències cristianes, gregues, romanes i orientals (com les del Imperi persa). A la seua volta, açò va permetre que es desenrollara la poesia cretense, la sàtira poètica en l'Orient grec, i el gènero històric, en varis prominents historiadors com Procopio de Cesarea.
Grècia moderna
La lliteratura grega va nàixer a partir de la revolució grega de 1821 i la subsegüent independència de Grècia en 1831, i com a tal, la lliteratura grega del periodo està fortament influïda per temes revolucionaris, encara que l'impacte de la lliteratura grega de l'ilustració també podia ser destacada, ademés de l'influència de les cançons i novela acríticas de l'imperi bizantí.
En el XX, la tradició lliterària grega moderna comprén l'obra de Konstantinos Kavafis, considerat una figura clau de la poesia del XX, commovedor Giorgos Seferis (les obres del qual i poemes varen aspirar a unir la lliteratura de la Grècia antiga i moderna ) i Odysseas Elytis, els qui varen guanyar el Premie Nobel de Lliteratura. Nikos Kazantzakis és també una gran figura, en obres com L'última tentació de Crist i Crist recrucificat rebent reconeiximent internacional. Vassilis Vassilikos és extensament traduït.
Religió
- Artícul principal → Religió de l'Antiga Grècia.
- Artícul principal → Iglésia Ortodoxa.
- Artícul principal → Mitologia grega.
La religió de l'Antiga Grècia comprén la colecció de les creències i rituals practicats en Grècia Antiga en la forma de pràctiques culturals, homòlogues de la mitologia grega. En el món grec, la pràctica religiosa variava lo suficient com per a poder parlar de religions gregues. Les pràctiques culturals dels helens s'estenien més allà de la Grècia continental, a les illes i les costes de Jonia (en Àsia Menor), a la Magna Grècia (Sicília i Itàlia del sur), i a les colónies gregues disperses pel Mediterràneu occidental, com Massilia. Eixemples grecs moderats són el cult i les creències etrusques i la religió romana.
Hi ha una creència entre els erudits de que la primera religió grega va provindre o va estar molt influenciada pel chamanisme de les estepas d'Àsia Central fins a la colónia grega de Olbia (en Escitia), en la vora nort de la Mar Negra, i d'allí a Grècia.
Grècia clàssica
El partenón de la Grècia clàssica, en els seus orígens en la Grècia micénica, manté la seua fascinació en la moderna Grècia, no solament com una conseqüència de lo que són, per als habitants, els ineludible restants físics dels temples que esguitaven el paisage i varen definir l'arquitectura occidental fins a principis del XX, sino perque permaneixen, segons les sifres del ministeri de l'interior grec, al voltant de 30 000 partidaris de la religió antiga vivint en la Grècia actual. El llegat de la mitologia grega continua eixercint una profunda influència no solament sobre la moderna imaginació popular occidental moderna més àmplia sino també sobre lliteratura grega moderna.
Grècia moderna
L'Iglésia Ortodoxa grega, degut principalment a l'importància de Bizancio en l'història grega, ademés del seu paper en la revolució, és una institució molt popular en la moderna Grècia. El seu rol en la societat i el seu rol per a en la cultura grega són molt importants; molts grecs acodixen a l'iglésia a lo manco una volta al més i el dia de Pasqua dels Ortodoxos de l'Est (parcialment diferent a la Pasqua Protestant i Catòlica), guarda especial significancia. Mentres que els líders de l'Iglésia no tenen l'influència ni la popularitat de, per eixemple, els Imam en els països islàmics, encara manegen una relativa cantitat de poder, a través del populisme (més notablement en certs membres del clero que s'oponen a l'ascens turc) i el fet de que la constitució no fa una separació explícita d'Iglésia i Estat; un debat a principis del 2000 sobre els documents d'identitat i si l'Iglésia devia ser llistada en estos, remarca la fricció entre estat i iglésia en varis assunts.
Les Iglésies Ortodoxes gregues esguiten els pobles i ciutats de Grècia i vénen en una varietat de formes arquitectòniques, des de les antigues capelles bizantines, passant per modernes iglésies blanques de rajola, fins a noves estructures de tipo catedral en evidents chafades de l'influència bizantina. Grècia (tant com Chipre), es declara, aparentment, com un dels països més religiosos d'Europa, segons l'Eurostat; no obstant, mentres l'iglésia és l'institució moral i cultural per excelència, existix un contrast en els religiosos protestants que és més obvi que en atres països de l'Europa Mediterrànea Catòlica.
Grècia té també una minoria significativa de musulmans en Tracia occidental(encara que no este definit) (al voltant de 100 000), hi ha hagut vàries i recents controvèrsia sobre els seus drets humans, particularment a nivell europeu, no obstant, les autoritats gregues mantenen el seu tractament de minoria religiosa en la ya mencionada regió, encara que no perfecte, és certament millor que el tractament turc als cristians des del XX fins a hui. A pesar d'açò, l'assunt dels musulmans en Tracia seguix sent controvertit.
Filosofia
- Artícul principal → Història de la Filosofia.
La filosofia és una investigació i reflexió sobre els grans problemes que apassionen la vida dels sers humans: l'orige de l'home i dels cosmos, l'orige del coneiximent, el sentit de la vida, la moral, la llibertat, lo sagrat, etc. Els grecs varen ser els precursors de l'investigació científica, varen utilisar la raó, l'observació i l'experimentació per a buscar explicacions als interrogants que li les plantejaven. Primer es va desenrollar la filosofia. Els filòsofs grecs varen tractar de determinar de que estaven fetes les coses. En els sigles V i VI a. C, en Sócrates, Platón i Aristóteles, la filosofia es va fer antropocéntrica, és dir, va posar a l'home en el centre de les seues busques. Heródoto es va interessar per rastrejar en el passat les causes dels acontenyiments del seu temps. Li'l considera el pare de l'història pel seu método d'investigació.
Grècia clàssica, helenística i bizantina
La tradició de la filosofia en Grècia antiga va acompanyar al seu desenroll lliterari. Els coneiximents grecs han tingut una profunda influència en Occident i en la civilisació d'Orient Mig. Les obres de Sócrates, Platón, Aristóteles, i atres filòsofs grecs varen influenciar profundament en el pensament de la clàssica, l'Islam clàssic i el Renaixença.
En els meges encara es remeten al jurament hipocrático, instituït per Hipócrates, que és considerat el fundador de la medicina com a ciència. Galeno va construir la teoria hipocrática dels quatre humor, i les seues obres varen fundar la medicina en Europa i l'Orient Mig durant sigles. Els meges Herófilo i Pablo de Egina varen ser pioners en l'estudi d'anatomia, mentres que Dioscórides va escriure un extens tractat sobre la pràctica de la farmacologia.
El periodo de Grècia clàssica (des del 800 a. C. fins a l'ascens de Macedònia), és el que més a sovint s'associa en els alvanços grecs en la ciència. Tals de Mileto és considerat per molts com el pare de la ciència; va ser el primer dels antics filòsofs que va intentar explicar el món físic en térmens naturals més que en causes sobrenaturals. Pitágoras va ser un matemàtic a sovint descrit com el "pare dels números"; es va creure que va ser el pioner de la percepció de les proporcions numèriques que determinen l'escala musical, i el teorema de Pitágoras és comunament atribuït a ell. Diofanto d'Aleixandria, en contrapartida, va anar el "pare del àlgebra". Molta de la geometria moderna està basada en l'obra d'Euclides, mentres que Eratóstenes va ser el primer geógrafo científic, que va calcular la circumferència de la Terra i va concebre els primers mapes basats en principis científics
El periodo helenístic, següent a les conquistes d'Alejandro, va continuar i va desenrollar este coneiximent. Hiparco de Nicea és considerat un preeminent observador astronòmic de l'antiguetat, i va anar provablement el primer en desenrollar un método exacte de predicció del eclipse solar, mentres que Aristarco de Samos va ser el primer astrònom conegut en propondre un model heliocéntrico del sistema solar, encara que el model geocéntrico de Claudio Ptolomeo va ser comunament acceptat fins al XVII. Ptolomeo també va contribuir substancialment a la cartografia i a la ciència de l'òptica. Per la seua banda Arquímedes va ser el primer en calcular el valor de π i d'una progressió geomètrica, i també va ser el primer físic conegut, en descobrir la llei del principi de Arquímedes i concebre l'irrigació per mig del dispositiu conegut com tornell de Arquímedes.
El periodo bizantí va quedar principalment com un periodo de preservació dels térmens dels texts clàssics grecorromanos; va haver, no obstant, significatius alvanços fets en els camps de la medicina i l'erudición històrica. La filosofia teològica també va permanéixer com un àrea d'estudi, personificada per la fundació de l'Universitat de Constantinopla.
Isidoro de Mileto i Antemio de Tralles, els arquitectes de la famosa iglésia de Santa Sofia de Constantinopla, també varen contribuir a les teories matemàtiques concernents a la forma arquitectònica, i l'harmonia matemàtica percebuda necessitava crear una estructura multicupular. Estes idees eren la prova de la gran influència de l'arquitecte otomà Sinan en la seua creació de la Mesquita Blava, també en Constantinopla. Tralles, en particular, va produir varis tractats de ciències naturals, ademés d'atres incursions seues en les matemàtiques, com la secció cònica.
La gradual migració dels grecs de Bizancio a les repúbliques italianes següent a la caiguda del Imperi bizantí, i els texts que varen dur en ells, combinats en les posicions acadèmiques que varen sostindre, va anar un factor important en els primers aguaitons del Renaixença italiana.
Grècia moderna
Els grecs continuen contribuint a la ciència en el món modern. John Argyrigis, era un matemàtic i ingenier grec, és responsable de l'invenció del anàlisis d'elements finitos i del método directe de la rigidea, relatiu a la física. El matemàtic Constantin Carathéodory va treballar en el camp del anàlisis real, el càlcul de variacions, i la teoria de la mida a principis del XX, i va anar a ajudar a Albert Einstein en la part matemàtica de la seua teoria de la relativitat. El biòlec Fotis Kafatos pioner en el camp de la clonació molecular i genètica; Dimitris Nanopoulos és un destacat teòric físic, que ha fet significatives contribucions en el camp de la Física de partícules i la Cosmologia. En medicina, Georgios Papanicolaou va contribuir enormement al desenroll del diagnòstic del càncer en el seu Prova de Papanicolaou. El dissenyador de coches grec Alec Issigonis va crear l'icon Mini, mentres que el científic computacional Michael Dertouzos va estar entre els pioners d'Internet.
Dansa
Grècia té una història de danses natives que alcança fins a l'ocupació otomana. Va escomençar en el periodo minoico.
Grècia clàssica
Els antics grecs creïen que la dansa va ser inventada pels Deus i per tant associada en les cerimònies religioses. Creïen que els deus varen oferir este regal sol a uns mortals elegits, els qui varen ensenyar a ballar al restant
Hi ha evidències en els texts antics que indiquen que la dansa va ser tinguda en gran consideració, en particular per les seues qualitats educacionals. El ball, junt en l'escritura, la música i els eixercicis físics, era fonamental per al sistema educatiu i molts autors clàssics enaltixen les seues virtuts com a mig de cultivar el cos i l'ànima.
Grècia bizantina
Encara que tenim solament unes poques descripcions precises de balls bizantino, se sap que a sovint va haver "entrecreuats". El líder del ball es dia koryphaios o chorolektes mantingut. Efstathios de Salónica menciona un ball que començava en un círcul i terminava en els ballarins fent un atre. Quan no estaven ballant en un círcul, els ballarins mantenien en alt les seues mans o saludaven en la mà esquerra i dreta. Els platillo sostingut (com les zilia de hui) o un kerchief en les seues mans, i els seus moviments eren emfatisats per llargues mànegues. Quan ballaven, cantaven un atre repertori de cançons o les improvisaven, a voltes al unísono, a voltes el estribillo, repetint el vers cantat pel ballarí cap. Els espectadors participaven, aplaudint el ritme o cantant. Cantants professionals, a sovint músics, componien lletres adequades a l'ocasió.
Els instruments bizantins inclouen la guitarra, la flauta senzilla, doble o múltiple, sistro, tímpans (percussió), psalterio, siringa, lira, platillo, keras i kanonaki.
Balls populars d'este periodo són el Syrtos, Géranos, Mantilia, Saximos, Pyrichios, i Kordakas. Alguns d'estos balls té els seus orígens en l'antiguetat i encara són representats.
Grècia moderna
Grècia és un dels pocs llocs d'Europa a on el paper quotidià del ball popular és mantingut. Més que el seu funcionament com una peça de museu conservada solament per actuacions i events especials, és una vívida expressió de la vida quotidiana. Les ocasions per al ball són normalment les bodes, les celebracions familiars, i les paneyeria (nom del dia dels 'Sants Patrons'). El ball té el seu lloc en les costums ceremoniales que encara es conserven en els pobles grecs, com el ball de la nóvia durant una boda i el ball de l'aixovar de la nóvia durant els preparatius de la boda. Els carnestoltesos i Pasqua oferixen més oportunitats per a reunions familiars i balls. Les tavernes gregues proporcionen entreteniments en directe que a sovint inclouen balls populars en el seu programa.
Les característiques regionals s'han desenrollat en el pas dels anys a causa de les variacions de les condiciones climàtiques, de la morfologia de la terra, i les vides socials de les persones. En els últims anys, les guerres, els pactes internacionals i els conseqüents moviments de població, entremesclen les tradicions. La gent ha deprés nous balls, adaptats al seu entorn, i inclosos en les seues festes.
El Kalamatianos i el Tsamikos, considerats balls panhelénicos, són ballats per tot lo món en les comunitats en la diàspora. Uns atres també han travessat les fronteres i són coneguts més allà d'a on es varen originar; açò inclou al Karagouna de Tesalia, el Pentozalis de Creta, el Zonaradikos de Tracia, el Tik de Pontos, i el Balos de les illes egeas.
El vanguardiste coreógraf, director i ballarí Dimitris Papaioannou va ser responsable de la sumament exitosa cerimònia d'obertura dels Jocs olímpics de 2004, en una concepció que reflectia les influències clàssiques sobre les formes modernes i experimentals del ball grec.
Música
- Artícul principal → Música de Grècia.
Grècia té una tradició musical diversa i molt influent, en la música antiga influint en l'Imperi Romà, i els vores llitúrgiques bizantino i la música secular varen influir en el Renaixença. La música grega moderna combina estos elements, tant com les influències del orient mig, per a crear la pròpia interpretació grega d'una àmplia gama de formes musicals.
Grècia clàssica
- Artícul principal → Música de l'Antiga Grècia.
L'història de la música en Grècia comença una atra volta, en la que es va generar en el seu periodo antic, en gran part estructurada sobre la lira i uns atres instruments de corda secundaris de l'época. Més allà dels llegats estructurals de l'escala pitagórico, i dels desenrolls matemàtics relacionats servix per a definir la música clàssica occidental, relativament poc compresa sobre el precís caràcter de la música durant este periodo; se sap, no obstant, que va deixar una forta chafada en la cultura de Roma. Lo que ha segut deduït sobre el paper social i el caràcter de la música grega antiga ve en gran part de la alfarería i atres formes d'art grec. La música l'utilisaven en funerals, bodes, naiximent i festivals religiosos.
Grècia bizantina
La música de Bizancio grega és també de gran importància en l'història i el desenroll de la música europea, com els vores llitúrgiques que va ser la fundació i l'escaló per a la música de la Renaixença (vore: Música renaixentista). És també cert que la música bizantina incloïa una extensa tradició de música cortesana instrumental i dansa;
Grècia moderna
Famosos músics grecs són, la figura central del modernisme europeu del XX Iannis Xenakis, compositor, arquitecte i teòric. Maria Calles, Mans Hadjidakis, Mikis Theodorakis, i Vangelis també en contribucions en el XX, junt a Nikos Skalkottas, Demis Roussos, Nana Mouskouri, Rotting Christ, Helena Paparizou i Anna Vissi.
Deports
La cultura grega ha segut i és més que pur us cerebral. Els jocs Panhelénicos i especialment els Jocs Olímpics originats en Grècia en l'antiguetat, centrats al voltant de deports individuals com la carrera, boxeig, lluita, carrera de carros, bot de llongitut, llançament de javalina, i llançament de disc.
Els primers jocs olímpics moderns varen tindre lloc en Atenes en 1896, i les Olimpíadas varen tornar a Atenes com els Jocs Olímpics d'Atenes 2004, fent d'Atenes la quarta ciutat despuix de París, Londres i Los Àngeles en organisar els moderns Jocs Olímpics d'Estiu dos voltes. Grècia ha estat representada en cada Olimpiada, junt en quatre països, Austràlia, França, Gran Bretanya, i Suïssa.
En anys recents, el fútbol ha estat entre els deports més populars en Grècia. La selecció de fútbol de Grècia inesperadament va guanyar l'Eurocopa de fútbol 2004, vencent als locals, la selecció de fútbol de Portugal, en la final. Equips domèstics del fútbol inclouen AEK Atenes FC, Olympiacos FC, Panathinaikos FC i PAOK Salónica FC.
El bàsquet també goja de considerable popularitat en Grècia. La selecció de bàsquet de Grècia, dirigit pel volgut Nikos Galis, va guanyar l'Eurobasket de 1987 en Atenes, contra l'Unió Soviètica. L'equip també va guanyar l'Eurobasket de 2005 en Belgrat contra Alemània. Equips domèstics de bàsquet han segut importants en l'Eurolliga: Panathinaikos BC ha guanyat el campeonat europeu tres voltes, en (1996, 2000, 2002) i la copa intercontinental en 1996 i l'Olympiacos BC va guanyar el campeonat europeu en 1997. També el PAOK Salónica BC va guanyar la Recopa d'Europa de Bàsquet en 1991 i la Copa Korac en 1994. Més recentment, la selecció de bàsquet de Grècia va quedar segona en el campeonat mundial de bàsquet de 2006.
Hi ha algunes generalisacions que poden ser fetes sobre els trages grecs i els seus components. Els trages del continent i els de les illes són diferents, a pesar de que mantenen la Foustanella com un component bàsic. Ademés, els trages de cada àrea tendixen a tindre alguns elements en comú. Aixina com passa en la música i atres tradicions folklòriques, encara que hi haja elements d'esta part de la cultura grega que siguen similars, cada chicoteta regió manté alguns elements individuals.
Tots els trages grecs compartixen materials, costures, parts i dissenys similars, pero les regions locals tenen característiques individuals que apleguen a ser molt diferents de les vestidures en atres regions. Per eixemple, podem identificar trages típics d'exclusivament Epiro, o Mesogeia, o Macedònia, o trobar trages en pobles que es diferencien en coses simples com la forma d'una part del vestit, o els colors, o els dissenys en el brodat.
Educació
- Artícul principal → Educació en Grècia.
l'educació en Grècia és obligatòria per a tots els chiquets entre 6-15 anys; és dir, inclou Primària (Dimotiko) i l'Ensenyança Secundària Inferior (Gymnasio). La vida dels estudiants en l'escola, no obstant, pot escomençar des de l'edat de dos anys i mig (preescolar) en institucions (privades i públiques) cridades "Vrefonipiakoi Paidikoi Stathmi" (creches). En alguns Vrefonipiakoi Stathmoi hi ha també Nipiaka Tmimata (guarderies) que funcionen com la Nipiagogeia (jardí d'infància).
Polítiques
- Artícul principal → Política de Grècia.
Grècia és una República Parlamentària en un president assumint un rol a voltes més ceremonial que en atres repúbliques, i en un primer ministre elegit pel líder de l'aliança majoritària del parlament. Té una constitució codificada i una Carta dels Drets en ella.
La política de la tercera República Helènica ha estat dominada pels dos principals partits polítics, el socialiste PASOK i el conservador Nova Democràcia. Fins fa poc, el PASOK havia dominat l'escena política, presidint sobre les taxes de creiximent oportunes econòmicament pero no repartint a on la desocupació i els assunts estructurals com la lliberalisació del mercat estaven interessats.
L'elecció al govern de Nova Democràcia en 2004 ha conduït a vàries iniciatives per a modernisar el camp, tant el pla d'educació universitària anterior com la lliberalisació del mercat de treball. Políticament l'oposició ha segut enorme per a alguns d'estos moviments pel moviment dels treballadors de Grècia - el qual molesta a l'ala dreta de l'administració i a les idees neolliberals. La població en general sembla que està llunt d'acceptar moltes de les iniciatives, que està reflectit en el respal governamental.
Existixen atres partits polítics més menuts. Inclouen el tercer partit més gran ("El Partit Comuniste"), que encara dispon d'un gran respal de moltes zones rurals tant com de la població immigrant de Grècia, com la ultradechista "recuperació ortodoxa popular", en l'últim encara que encara no disponen de cap escan en el Parlament, tractant de capitalisar l'oposició en alguns barris sobre l'accés de Turquia a la UE i qualsevol tensió en el Egeo. També hi ha un menut, pero relativament ben organisat moviment anarquiste, encara que el seu estatus en Grècia ha segut exagerat pels mijos de comunicació estrangers.
Referències
- ↑ «Cultura de Grècia» (en és-es). Guia Blog Grècia. Consultat el 2021-08-17.
- ↑ «Cultura Grega - Informació, història, aportes i característiques» (en és). Concepte. Consultat el 2022-04-01.
- ↑ 3,0 3,1 «Cine en Grècia - Embaixada de Grècia». www.embajadadegrecia.org. Consultat el 2021-08-17.
- ↑ Oxford Scholarship Online, 2014.
Bibliografia
Enllaços externs
- Sketch of the History of Greek Literature from the Earliest Claves to the Reign of Alexander the Great by William Smith
- Modern Greek Science and Technology
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura de Grecia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.