Poètica

Pot definir-se com la ciència nomotética l'objecte de la qual d'estudi són les arts i la lliteratura. Pot acceptar-se el seu orige en l'obra homònima d'Aristóteles.

En un sentit més concret, s'entén com a poètica el «art de compondre versos i obres en vers», aixina com l'estudi que fa un autor sobre la seua pròpia obra.

Poètiques històriques

Poètica d'Aristóteles

Artícul principal → Poètica (Aristóteles).

La Poètica d'Aristóteles va ser escrita en el IV, entre la fundació de la seua escola en Atenes, en el 335 a. C., i la seua partida definitiva de la ciutat, en el 323 a. C. un any abans de la seua mort. El seu tema principal és la reflexió estètica a través de la caracterisació i descripció de la tragèdia. Originalment l'obra estava composta de dos parts: un primer llibre sobre la tragèdia i la epopeya i un segon sobre la comèdia i la poesia yámbica que es va perdre, aparentment durant la Edat Mija, i del que res es coneix. Bàsicament, l'obra consta d'un treball de definició i caracterisació de la tragèdia i atres arts imitativas. Junt a estes consideracions apareixen unes atres, menys desenrollades, sobre la Història i la seua comparació en la poesia (les arts en general), consideracions llingüísticas i unes atres sobre la mímesis.

Art Poètica d'Horacio

Artícul principal → Epístola als Pisones.

La Epístola als Pisones del poeta Horacio, més coneguda com Ars poetica, ha vingut a ser un dels sostenes del classicisme en la lliteratura. Enaltix els models grecs com a mestres i proporciona consells tècnics als poetes novells. Front a Aristóteles, Horacio adopta un atre to, ya que, a diferència del filòsof, ell mateixa és un artiste de la paraula i pot aportar la seua pròpia experiència com a creador. El text conta en trenta apartats delimitats pels #vocatiu utilisats per a cridar l'atenció dels seus destinataris, els Pisones. Valent-se del símil o comparació ("Aixina com els arbres muden el full en morir l'any...aixina també perixen en el temps les paraules antigues..." VII), de la anècdota ("Un estatuario de prop del Circ d'Emilio..." IV), de la metàfora ("L'atleta que anhela aplegar primer a la meta... molt temps es va eixercitar de chiquet..."XXIX), i del argument d'autoritat ("Homero nos va ensenyar..." VIII) concreta la seua intenció didàctica.

L'Art Poètica de Boileau

Boileau va continuar la tradició establida per Horacio, expressant que

Per la seua pròpia naturalea, la poesia és, en efecte, #lo que millor respon a l'idea de lo bell en l'art i a l'idea de l'obra artística, puix l'imaginació poètica, al contrari que en les arts del dibuix i en la música, no queda llimitada de vàries maneres en les seues creacions pel caràcter específic dels materials de la representació (...) L'objecte verdader de la poesia és l'imperi infinit de l'esperit.

Primer curs de Poètica de Paul Valéry

Artícul principal → Poètica de Valéry.

En l'any de 1937 en la «Lliçó inaugural del curs de Poètica en el College de France», Paul Valéry va plantejar la poètica com a objecte d'estudi en la creació.

...el fer, el «poiein» del que em vullc ocupar, és aquell que s'acaba en alguna obra i que aplegaré pronte a llimitar a eixe gènero d'obres que s'ha donat en cridar obres de l'esperit.

En semiòtica, música i filosofia

En el camp de la música, Ígor Stravinski, vea la poètica com a estudi i ordenació de l'obra que va a realisar-se. Para Algirdas Julius Greimas, en l'estudi de la poesia la poètica funciona com a teoria general de les obres lliteràries.

La tesis de Todorov

Tzvetan Todorov veu la poètica com funda del discurs lliterari que apunta a una reflexió científica sobre la lliteratura, no des del conjunt de fets empírics que determinen les obres lliteràries, sino en el discurs lliterari mateix. Aumentant lo críptico de la seua definició estructuralista, afig que l'obra lliterària és una estructura abstracta possible, en la qual existixen constants discursivas que poden ser estudiades per un estudi científic.

Com a disciplina pròpia del discurs lliterari, la poètica té un objecte propi, la lliteratura, en la qual es diferenciarà formalment en un atre tipo de discursos, com la llingüística, la sociologia, l'estètica. Açò es deu a que el llenguage de la lliteratura es diferencia dels atres llenguages perque està constituït per un còdic poètic. No obstant es pot recolzar en les atres ciències en la mida que el llenguage forme part de l'objecte. Tals com les disciplines que tracten del discurs.^{cita requerida}

La poètica, segons Todorov, es definirà necessàriament en dos extrems, des de lo molt particular, i lo massa general. Açò implica que una generalisació per mig del discurs, no deu ser inflexible, sino que deu atindre's a la descripció de lo específic i de lo singular, és dir que es deu teorizar més que recórrer a una metodologia estricta.^{cita requerida}

En la Renaixença i Sigle d'Or espanyol

Les poètiques espanyoles més antigues que es coneixen daten d'época dels trobadorés i es llimiten més be a ser tractats de mètrica que estudis d'Estètica.^{cita requerida} Es conserva un Art de trovar d'Enrique de Villena i també la Gaya de Segòvia o Silva copiosíssima d'consonante per a consol de trobadors. Més importància té la Carta proemi al Condestable don Pedro de Portugal de dò Íñigo López de Mendoza, marqués de Santillana, que antecedia al seu Cançoner, a on es torna al concepte de mímesis o imitació aristotèlic, transmés per Horacio com ut pictura poesis (com la pintura és la poesia), definint-la aixina: "¿Quina cosa és poesia (que en la nostra vulgar 'gaya sçiençia' cridem) sinon un fingimiento de coses útils, cobertes o velades en molt fermosa cobertura, compostes, distinguides i scandidas per cert conte, pes i mida?", discussió esta que serà enriquida en ple XX per un gran número d'acadèmics i artistes baste recordar la frase de Paul Claudel "l'ull escolta". En el Art de Trovar de Juan del Carrasca s'escomença també a advertir l'influix italià i alguna reminiscència clàssica, si ben encara perduren restants de teories provençals.

En el Renaixença Garcilaso de la Vega afirma que l'expressió ha de ser transparent i selecta: "Més a les voltes són millor sentits / el pur ingeni i llengua casi muda / testics nets d'ànim inocent / que la curiositat de l'eloqüent". Preceptistas aristotèlics espanyols varen ser Alonso López i González de Sales. L'humaniste valencià Juan Luis Vives va escriure una Retòrica que inclou un tractat de poètica, a on afirma que l'art deu ser pintura de la veritat, i no admet que el tema de les composicions poètiques atente contra la moral. Fonamentalment són tractats de versificación les poètiques compostes per Miguel Sánchez de Lima, Juan Díaz Rengifo, Jerónimo Mondragón i Luis Alfonso de Carvallo, si ben este últim defenia el nou concepte teatral de Lope de Vega. Molt influents en Espanya varen ser els tratadistas aristotèlics italians del Renaixença, Ludovico Castelvetro i Francesco Robortello, aparte de Minturno i Escalígero. Un lloc aparte ho ocupa, esta volta com preceptistas, Félix Lope de Vega Carpio en el seu Art nou de fer comèdies en este temps (1609), que oferia una fòrmula dramàtica nova i barroca oposta a l'aristotèlica. I ya fora del sigle d'or, també caldria citar La Poètica o regles de la poesia en general i de les seues principals espècies d'Ignacio de Luzán.^{cita requerida}

Poètica en països de parla alemana

La poètica italiana i francesa del Renaixença, junt en la poètica holandesa mediadora de Daniel Heinsius De tragoediae constitutione i Gerhard Johannes Vossius De Artis Poeticae Natura, Ac Constitutione Liber, Poeticarum Institutionum Libri Tres i De Imitatione cum Oratòria, tum praecipue Poetica varen formar el punt de partida de la poètica alemana, que va permanéixer clasicista fins a la Ilustració en Johann Christoph Gottsched com a últim poeta normatiu de regles.

La base de la poètica barroca alemana és l'obra de 1624 de Opitz Buch von der Deutschen Poeterey, que, contràriament a la seua importància repetidament subrallada, en realitat és només una traducció extractada del llibre de text llatí de Julius Caesar Scaliger Poetices libri septem. Entre atres dotzenes de poètics, només destaquen uns pocs:

• Sigmund von Birken Art alemà de la retòrica, la encuadernación i la poesia.
• August Buchner Guia per a la poesia alemana.
• Georg Philipp Harsdörffer Embut poètic.
• Johann Klaj Elogi de la poesia alemana.
• Daniel Georg Morhof Lliçons sobre la llengua i poesia alemanes.
• Magnus Daniel Omeis Guia exhaustiva per a l'art alemà precís de la rima i la poesia.
• Martin Opitz Llibre de la poesia alemana
• Johann Ludwig Prasch Extensa mostra de l'excelència i millora de la poesia alemana
• Albrecht Christian Rotth Poesia alemana completa
• Gottfried Wilhelm Sacer Memòries útils sobre la poesia alemana
• Johann Peter Titz Dos llibres sobre l'art de crear versos i cançons en alt alemà.
• Andreas Tscherning Preocupació imprevista per una série d'abusos en l'escritura i l'idioma alemans
• Christian Weise Pensaments curiosos de versos alemans.
• Philipp von Zesen Helicón de l'alt alemà

Poètica en italià

L'estudi intensiu de la poesia i la retòrica antigues du al redescubrimiento de la poètica d'Aristóteles i Horacio; seguixen numeroses traduccions de les seues obres:

• Juliol César Scaliger: Poetices libri septem
• Antonio Sebastiano Minturno: De poeta, L'art poetica

Reinterpretación de la poètica aristotèlica i horaciana en favor del sistema normatiu de regles retòriques: el poeta és vist com un poeta doctus o poeta eruditus, que com a poeta cult i educat dispon de les regles de la poètica i la retòrica, és dir, no crea ni per inspiració divina (poeta vates) ni per la força de la seua pròpia subjetividad (geni original), per a un públic cult. La mimesis aristotèlica s'entén com imitatio (imitació), en la que la teoria aristotèlica de la provabilitat (la poesia és ficció basada en les lleis de la provabilitat i la possibilitat - ¡no basada en la realitat! ) és fonamentalment malinterpretada; en el curs d'esta mala interpretació, té lloc una remugada d'imitacions d'autors clàssics eixemplars (Virgilio per a la èpica, Séneca per al drama) (imitatio veterum). La finalitat de la poesia és la trinitat de docere et provara (instruir i argumentar per mig del stilus humilis), delectare (entretindre per mig del stilus mediocris) i flectere et movere (commoure i emocionar per mig del stilus gravis/sublim). El concepte de catharsis es reinterpreta en térmens d'un programa d'educació moral: la tragèdia pretén presentar vicis que generen por i pietat (originalment en Aristóteles éleos i phóbos, misèria i estremecimiento) en el públic, #lo que a la seua volta deuria conduir a la purificació moral. La doctrina dels tres gèneros dicendi es solidifica en la clàusula d'estatura i es vincula a la llei d'altura de la caiguda (quant més alt és el ranc social de l'héroe tràgic, pijor i més profunda és la seua caiguda percebuda pel públic) en la doctrina de les tres unitats derivada del dogma de la provabilitat en la teoria de la tragèdia eiségesis d'Aristóteles.

• Giambattista Marí
• Emanuele Tesauro Il cannocchiale Aristotelico

La poètica del Manierisme lliterari es considera a sí mateixa com un moviment contrari al Classicisme [Renaixença]] poètic. Advocava per una lliberació de les regles clasicistas i del dogma de la provabilitat en favor de l'imaginació poètica. L'us abundant de tropos, metàforas i concetti (girs sotils) en la finalitat de realçar, distorsionar i, en última instància, dissoldre la realitat en lo estrany, lo grotesc, lo fantàstic i lo oníric en una forma de parlar inauténtica pero imaginativa i intelectual.

La controvèrsia entre poètiques clasicistas i manieristas va dividir la poesia i la teoria poètica italianes en un classicisme tradicional (atticista) i un tipo progressiste i experimental (asianista); la mateixa controvèrsia pot trobar-se també en la cridada Querelle dones Anciens et dones Modernes en França.

Poètiques

A voltes de forma expressa i més a sovint com a conjunt de reflexions que esguiten un o vàries obres lliteràries d'un autor concret, poden mencionar-se com a eixemples d'eixos models contenidors de poètiques:

• Sobre lo sublim de Longino (I)
• ‘’Tractats de crítica lliterària’’ Dionisio de Halicarnaso (I)
• Poetices lliure septem de Juliol César Escalígero (1561)
• Art Poèticade Minturno (1563)
• Discurs de l'Art de Tasso (1587)
• Art nou de fer comèdies de Lope de Vega (1609)
• Ensaig d'un art poètica crítica de J. C. Gottsched (1730)
• Laokoon, de Gotthold Ephraim Lessing (1776)
• Lliçons sobre l'estètica d'Hegel (ca. 1810);
• Gustavo Adolfo Bécquer en els seus Cartes lliteràries a una dòna (1861);
• Arthur Rimbaud: Carta al vident i Alquímia del verp
• Charles Baudelaire: Bendició
• Jorge Luis Borges: Ars poètica;
• José Lezama Lima: Introducció a la EsferaImagen
• Octavio Pau: L'arc i la lira

Bibliografia

• Beda Allemann (Hrsg.): Ars Poetica. Texte von Dichtern dones 20. Jahrhunderts zur Poetik. Darmstadt 1966.

• Irene Behrens: Die Lehre von der Einteilung der Dichtkunst, vornehmlich vom 16. bis 19. Jahrhundert. Studien zur Geschichte der poetischen Gattungen. Trobe a.d.S. 1940 (= Zeitschrift für romanische Philologie, Beihefte, 92).
• Ivo Braak: Poetik in Stichworten. Literaturwissenschaftliche Grundbegriffe. Eine Einführung. 7., überarbeitete und erweiterte Auflage von Martin Neubauer. Unterägeri 1990 (=Hirts Stichwortbücher).
• Dieter Burdorf: Poetik der Form. Eine Begriffs- und Problemgeschichte. Stuttgart 2004. Metzler Verlag ISBN 3-476-90095-9
• Manfred Fuhrmann: Die Dichtungstheorie der Antike. Aristoteles – Horaz – ‚Longin‘. Eine Einführung. 2. Auflage. Darmstadt 1992.
• Werner Jung: Kleine Geschichte der Poetik. Hamburg 1997.
• Bruno Markwardt: Poetik. In: Reallexikon der deutschen Literaturgeschichte, begr. von Paul Merker und Wolfgang Stammler, hrsg. von Klaus Kanzog und Achim Masser. Band III: P-Sk, hrsg. von Werner Kohlschmidt und Wolfgang Mohr, neu bearb. und unter redaktioneller Mitarbeit von Klaus Kanzog. 2. Auflage. Unveränderte Neuausgabe. Berlin New York 2001.
• Jürgen H. Petersen: Mimesis – Imitatio – Nachahmung. Eine Geschichte der europäischen Poetik. München 2000 (= Uni-Taschenbücher, 8191).
• H.G. Rötzer (Hrsg.): Texte zur Geschichte der Poetik in Deutschland. Darmstadt 1980.
• Klaus R. Scherpe: Gattungspoetik im 18. Jahrhundert. Historische Entwicklung von Gottsched bis Herder. Stuttgart 1968 (= Studien zur allgemeinen und vergleichenden Literaturwissenschaft, 2).
• Günther und Irmgard Schweikle (Hrsg.): Metzler Literatur Lexikon. Begriffe und Definitionen. 2., überarbeitete Auflage. Stuttgart 1990.
• Stefanie Stockhorst: Reformpoetik. Kodifizierte Genustheorie dones Barock und alternative Normenbildung in poetologischen Paratexten. Tübingen 2008 (Frühe Neuzeit Bd. 128).
• Stefan Trappen: Gattungspoetik. Studien zur Poetik dones 16. bis 19. Jahrhunderts und zur Geschichte der triadischen Gattungslehre. Heidelberg 2001 (= Beihefte zoom Euphorion, 40).
• Silvio Vietta (Hrsg.): Texte zur Poetik. Eine kommentierte Anthologie. Wissenschaftliche Buchgesellschaft. Darmstadt 2012.
• Hermann Wiegmann: Geschichte der Poetik, ein Abriss. Metzler, Stuttgart 1977, ISBN 3-476-10160-6.
• Gero von Wilpert: Sachwörterbuch der Literatur (= Kröners Taschenausgabe. Band 231). 8., verbesserte und erweiterte Auflage. Kröner, Stuttgart 2001, ISBN 3-520-23108-5.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Poètica.
• Compilació d'Arts poètiques en castellà
• Antologia de poètiques en vers, de distintes lliteratures
• Poètiques en l'Antologia de la poesia universal
• Retòrica i Poètica en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.