Jorge Luis Borges
| Jorge Francisco Isidoro Luis Borges | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Argentina | ||
| Ocupació: | Escritor. | ||
| Naiximent: | 24 d'agost de 1899 | ||
| Lloc de naiximent: | Buenos Aires, Argentina | ||
| Defunció: | 14 de juny de 1986 | ||
| Lloc de defunció: | Ginebra, Suïssa | ||
Jorge Francisco Isidoro Luis Borges, conegut per Jorge Luis Borges (Buenos Aires, Argentina, 24 d'agost de 1899 - † Ginebra, Suïssa, 14 de juny de 1986) fon un escritor argentí i un dels més destacats escritors llatinoamericans de la seua generacio, i de la lliteratura en espanyol en general. Publicà ensajos breus, contes i poemes, seent la seua obra, fonamental en la lliteratura i en el pensament humà.
Biografia[editar | editar còdic]
Son pare, Jorge Guillermo Borges, fon advocat i professor de sicologia, pero també tenia aspiracions lliteraries, que concretà en una novela, "El caudillo", i alguns poemes. Sa mare, Leonor Acevedo Suárez, era uruguaya. Deprengué anglés del seu marit i va traduir vàries obres d'eixa llengua al castellà. En sa casa es parlava en castellà i anglés.
La relació de Borges en la lliteratura començà des de molt chicotet, sent que als quatre anys ya sabia llegir i escriure.
Estudià primer en Argentina i, durant la seua joventut, en Suïssa. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial en l'any 1914 la família es va instalar en Ginebra, on el jove Borges estudià francés i cursà la segona ensenyança en el Liceu Jean Clavin. En l'ajuda d'un diccionari deprengué per si mateix l'alemà i escrigué els seus primers versos en francés.
Despuix de la Primera Guerra Mundial la familia Borges va passar tres anys en Lugano, Barcelona, Mallorca, Sevilla i Madrit. En esta época va conéixer al seu futur cunyat, Guillermo de Torre, i alguns dels principals escritors espanyols de l'época, como Rafael Cansinos-Assens (a qui freqüentava en el famos Café Colonial i a qui sempre considerà el seu mestre), Ramón Gómez de la Serna, Valle Inclán i Gerardo Diego.
Inicis de la seua carrera lliterària[editar | editar còdic]
El 24 de giner de 1921 va apareixer el primer numero de la revista lliterària Ultra, que -com el seu propi nom deixa entrevore- era l'orgue difusor del moviment ultraiste. Entre els colaboradors més notables estaven el mateix Borges, Rafael Cansinos-Assens, Ramón Gómez de la Serna i Guillermo de Torre, qui més tart es casaria en Norah Borges.
El 4 de març de 1921, els Borges embarcaren en el port de Barcelona en la nau "Reina Victòria Eugènia" que els tornaria a Buenos Aires.
El contacte en Buenos Aires dugué al poeta a una relació exaltada de "descobriment" en la seua ciutat natal, aixina començà a donar forma a la mitificació dels barris suburbans.
Va publicar artículs en la revista Cosmópolis (espanyola), funda la revista mural Prisma (de la que nomes es publiquen dos números), i també publica en "Nosotros", dirigida per Alfredo Bianchi. En l'any 1922 visita a Leopoldo Lugones junt a Eduardo González Lanuza; per a entregar-li el segon (i últim) numero de Prisma. En agost de 1924 funda "Proa" junt a Ricardo Güiraldes, autor de Don Segundo Sombra; Alfredo Branden Caraffa i Pablo Rojas Paz. En l'any 1931 es publica el primer numero de Sur, dirigida per Victoria Ocampo; en este primer numero Borges colabora en un articul dedicat al coronel Ascasubi.
En l'any 1923, en vespres d'un segon viage a Europa, Borges publicà el seu primer llibre de poesia, Fervor de Buenos Aires, en el que es prefigura, segons paraules del propi Borges, tota la seua obra posterior. Fon una edició preparada afanyadament, en la que es posaren algunes errates i que, ademés, no tenia prolec. Per a la tapa sa germana Norah realisà un gravat. S'editaren uns trescents eixemplars; els pocs que es conserven són considerats tesors pels bibliofils i en alguns s'aprecien correccions manuscrites realisades pel mateix Borges. Despuix d'un any en Espanya i instalat definitivament en la seua ciutat natal a partir de 1924, Borges colaborà en algunes revistes lliteraries i en dos llibres adicionals, Luna de enfrente e Inquisiciones. En els trenta anys següents, Borges es transformaria en u dels més brillants i més polemic escritor d'Amèrica.
Més tart colaborà, entre unes atres publicacions, en Martín Fierro, una de les revistes clau de l'història de la lliteratura argentina de la primera mitat del sigle XX. No obstant la seua formació europeista, reivindicà tematicament les seues raïls argentines.
En l'any 1930 Borges publicà l'ensaig Evaristo Carriego i fiu el prolec d'una exposicio del pintor uruguayà Pedro Figari. Ademés, va conéixer a un jove escritor de nomes 17 anys, que despuix seria el seu amic i en el que publicaria numerosos texts: Adolfo Bioy Casares.
En l'any 1935 edità Historia universal de la infamia, una série de relats breus, entre ells, "Hombre de la esquina rosada". Al any següent es publicaren els ensajos d'Historia de la eternidad, a on —entre uns atres temes— Borges indaga sobre la metafora.
En la ajuda del poeta Francisco Luis Bernárdez, va conseguir en 1938 treballar en la biblioteca municipal Miguel Cané del barri porteny d'Almagro. Alli, en els seus moments lliures, es dedica a llegir i ad escriure els seus primers contes.
En l'any 1941 publicà Antología Poética Argentina i edità el volumen de narracions El jardín de senderos que es bifurquen, obra en la que es fiu acreedor al Premi Nacional de Lliteratura d'Argentina. Al any següent aparegué Seis problemas para don Isidro Parodi, llibre de narracions que escrigué en colaboracio en Bioy Casares.
Madurea[editar | editar còdic]
Els inicis de la década de 1950 marcaren l'inici del reconeiximent de Borges dins i fora d'Argentina. La SADE li nomenà president en 1950, carrec al que va dimitir tres anys més tart. Dictà conferencies en l'Universitat de la Republica, on va apareixer el seu ensaig "Aspectos de la lliteratura gauchesca".
En Mèxic va editar Antiguas lliteraturas germánicas, escrit en colaboracio en Delia Ingenieros. També en eixe mateix any es publicà en Paris la primera traduccio francesa de la seua narrativa (Fictions, traduït per P. Verdevoye) i en Buenos Aires la série de contes La muerte y la brújula. En 1952 aparegueren els ensajos de Otras inquisiciones i es reedità un ensaig sobre llingüistica nomenat El idioma de los argentinos.
Darrer un colp militar que derrocà al govern peronista (nomenat Revolución Libertadora), Borges fon designat en 1955 director de la Biblioteca Nacional, carrec que ocuparia per espai de 18 anys i renunciaria a causa de la tornada al poder del mateix Juan Domingo Perón. En decembre de eixe mateix any fon designat membre de l'Academia Argentina de Lletres.
En l'any 1956 fon professor de lliteratura anglesa en l'Universitat de Buenos Aires i president de la Asociación de Escritores Argentinos.
Alguns dels més importants premis que Borges va rebre foren el Nacional de Literatura, en l'any 1957; l'Internacional d'Editors, en 1961; el Formentor, compartit en l'absurdiste Samuel Beckett, en 1969; el Premi Cervantes, màxim guardó lliterari en llengua castellana, compartit en Gerardo Diego, en 1979; i el Premi Balzán, en 1980. Tres anys més tart, el govern espanyol li va concedir la Gran Creu de l'Orde d'Alfons X el Sabi. Degut al seu enorme prestigi intelectual i el reconeiximent universal que va mereixer la seua obra, no va ser distinguit en el Premi Nobel de Lliteratura. Es considera que va ser exclos de la possibilitat d'obtindre-lo per haver acceptat un premi otorgat per la presidencia d'Augusto Pinochet.
Els últims anys[editar | editar còdic]
En l'any 1971 Borges publicà en Buenos Aires el conte llarc titulat El congreso. En l'any següent va viajar als Estats Units, on va rebre numeroses distincions i pronuncià conferencies en diverses universitats. A la seua tornada a Buenos Aires publicà el llibre de poemes El oro de los tigres i el 24 d'agost, dia del seu natalici, va rebre un homenage singular: la publicacio en forma privada del seu conte "El otro". En 1973 fon declarat Ciudadano Ilustre de la Ciudad de Buenos Aires i, paralelament, solicità el seu retir com director de la biblioteca nacional. En 1973 va reunir per primera vegada en un volum les seues Obras Completas, editades per Emecé.
En 1980 firmà una Solicitut pels desapareguts en el diari Clarín. Borges diu al respecte: "una vesprada vingueren a casa les Yayes i Mares de "Plaza de Mayo" a contar-me lo que passava. Algunes serien histrioniques, pero yo sentí que moltes ploraven sincerament perque u sent la veracitat. Pobres dones, tan desolades. Açò no vol dir que els seus fills foren invariablement inocents pero no importa. Tot acusat te dret, almenys, a un fiscal per no parlar d'un advocat defensor. Tot acusat te dret a ser jujat. Quan em vaig enterar de tot est assunt dels desapareguts em sentí terriblement mal. Em van dir que un general havia comentat que si entre cent persones seqüestrades, cinc eren culpables, estava justificada la matança de les noranta-cinc restants. Hauria hagut d'oferir-se ell per a ser seqüestrat, torturat i mort per a provar esta teoria, per a donar validea al seu argument!"
En l'any 1982 va condenar l'invasio argentina de les Illes Malvines, i valorà positivament les conseqüencies de la derrota: "...si s'hagueren reconquistat les Malvines, possiblement els militars s'hagueren perpetuat en el poder i tindríem un regim d'aniversaris, d'estatues eqüestres, de falta de llibertat total. Ademés, yo crec que la guerra es fiu per ad això, no?".
En 1986 començà la seua residencia en Ginebra, ciutat a la que li va unir un profunt amor i a la qual Borges havia designat "una de mis patrias", a on va morir el 14 de juny de 1986 victima d'un cancer hepatic. Obedint la seua darrera voluntat, les seus restes estan en el cementeri de Plainpalais (en la part sur de dita ciutat). La llàpida, realisada per l'escultor argenti Eduardo Longato, es d'una pedra blanca i aspra. En l'alt de la seua cara anterior es pot llegir "Jorge Luis Borges" i, devall, "And ne forhtedon na", junt a un gravat circular en set guerrers, una chicoteta Creu de Gales i els anys "1899/1986".
Premis, distincions i homenages[editar | editar còdic]
Va rebre importants premis i distincions de diverses universitats i governs de diversos països. El 1961 va compartir en Samuel Beckett el Premi Formentor otorgat pel Congrés Internacional d'Editors, i que fon l'inici de la seua reputació en tot el món occidental. Va rebre despuix el titul de Commendatore pel govern italià, el de Comandant de l'Orde de les Lletres i Arts pel govern francés, l'Insignia de Cavaller de l'Orde de l'Imperi Britanic i el Premi Cervantes, entre d'atres guardons i títuls. La seua obra fon traduïda a més de vinticinc idiomes i portada en el cine i la televisió.
El 1999 el govern argentí va emetre una série de monedes commemoratives pel centenari del naiximent de Borges. El govern de la Ciutat de Buenos Aires organisa visites guiades gratuïtes sobre punts de la ciutat que tingueren que vore en Borges i un tram del carrer de Serrano, del barri de Palermo, va ser renomenat com Jorge Luis Borges en honor a l'escritor. De la mateixa manera, un banc del jardi zoologic de Buenos Aires nos recorda a l'escritor en un panel, que indica que des d'aquell banc Borges mirava als tigres, pels quals sentia fascinació.
Cites[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- Borges, Jorge Luis. Otras inquisiciones, Emecé, Buenos Aires, 1986, p. 247
- Ferriera, Eliane Fernanda C. (1996). «"O (In) visível imaginado em Borges"». En Pedro Pires Bessa, ed. Riqueza Cultural Ibero-Americana. Campus de Divinópolis-UEMG. p. 313–14
- Vlady Kociancich. 2001. Jorge Luis Borges. Publicado en Antroposmoderno el 2001-10-23.
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Borges, J.L. 1930. Evaristo Carriego. En Obras Completas, vol. I (1923-1949), Barcelona, Emecé
- Coetzee, J.M. "Borges’ Dark Mirror", New York Review of Books, Volume 45
- Dapía, Silvia G., Die rezeption der Sprachkritik Fritz Mauthner im Werk von Jorge Luis Borges, Böhlau, 1993
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jorge Luis Borges.