Retòrica

Archiu:Cicero Denounces Catiline in the Roman Senate by Cesare Maccari.png

Retòrica

La retòrica és, des de la seua fundació disciplinar aristotèlica, la «ciència del discurs», otorgant a est una finalitat persuasiva i tenint com a objecte els assunts generals. La retòrica es va convertir de colp i repent, conforme la seua pròpia matriu, en teoria lliterària i, per tant, en una disciplina de lo que modernamente es denomina ciència de la lliteratura. En un sentit recent i molt general, és disciplina relativa distints camps de coneiximent (ciència de la lliteratura, ciència política, publicitat, periodisme, ciències de l'educació, ciències socials, dret, estudis bíblics, música, etc.), que s'ocupa d'estudiar i de sistematisar procediments i tècniques d'utilisació del llenguage, llocs al servici d'una finalitat persuasiva o estètica, afegida a la seua finalitat comunicativa. La retòrica té el seu orige en la Grècia clàssica, a on s'entenia, com se sugerix en la veu llatina ars bene dicendi, com la tècnica d'expressar-se de manera adequada per a conseguir la persuasió del destinatari. Etimológicamente, retòrica és un helenisme que prové del grec ρητορική [τέχνη], «rhetorikè (téchne)».

La retòrica es configura com un sistema de processos i recursos que actuen en distints nivells en la construcció d'un discurs. Tals elements estan estretament relacionats entre sí i tots ells repercutixen en els distints àmbits discursivos.

Definició

En principi, la retòrica es va ocupar de la llengua parlada, pero la seua saber va transcendir al discurs escrit i va influir poderosament en la lliteratura quan la paraula escrita va guanyar prestigi en el règim imperial en Roma, si ben el discurs escrit sol considerar-se com una transcripció llimitada o imitació estreta del discurs oral, en l'actualitat, la retòrica ha vixcut un gran resorgiment i les seues ensenyances s'utilisen en publicitat, l'acadèmia, la política, aixina com en la defensa de punts de vista durant els juïns civils. Per un atre costat, gràcies a les noves tecnologies audiovisuals podem parlar d'una retòrica de l'image, ya que per mig d'una image o vídeo podem parlar sobre alguna cosa utilisant figures retòriques (metàfora, metonímia, prosopopeya, personificació, etc.).

La retòrica va ocupar un lloc important en el sistema educatiu antic i medieval, i fins a en el romanticisme la seua significació va ser crucial dins de les disciplines humanístiques.

Són tres processos complementaris els que conformaven l'aprenentage de la retòrica: el estudi dels preceptes, la imitació de models i la pràctica personal.

La composició del discurs

L'elaboració del discurs verbal i la seua exposició davant un auditori són aspectes que exigixen l'atenció a cinc dimensions que es complementen. El discurs està conformat per la inventio, la dispositio i la elocutio;

• Sobre activitat oral, el discurs està configurat per la memòria i la actio.

Inventio (o invenio)

La finalitat d'esta fase és establir els continguts del discurs. El terme inventio procedix del llatí invenire que a la seua volta procedix del grec εὒρεσις que significa «troballa», puix de lo que es tracta és que l'orador seleccione, trobe, en un repertori prefixat de temes aquells que són els més adequats a la seua exposició. Es tracta, mentalment parlant, de invenire («trobar») en la memòria, ompli de topoi o loci («tòpics» o «llocs» comuns) les idees pròpies o heretades de la societat en general, susceptibles de ser utilisades en el discurs.

La tipologia del tòpic retòric inclou els següents elements: persona, cosa, lloc, instrument, causa, modo, temps, comparació i argumentació, als que caldrà afegir-se el tòpic lliterari, en el cas d'obres lliteràries.

Dispositio

Este terme llatí és una traducció del concepte de la retòrica grega conegut com τἀξις que vol dir «disposició». La finalitat d'esta part de la preparació discursiva és la organisació dels elements de la inventio en un tot estructurat. Són rellevants a este respecto el número de parts del discurs i la seua orde d'aparició.

• Sobre les parts, els discursos poden presentar una estructura bipartita (en la que les dos parts mantenen una tensió recíproca dins del conjunt) o tripartita/tripartida (en la que se supon un desenroll llineal en principi, mig i fi).

L'estructuració tripartita/tripartida, la més freqüent, consta d'un exordium o part inicial que té per objecte captar l'atenció (l'interés o favor) de l'escoltant (captatio benevolentiae) i indicar a est l'estructuració del discurs; una part mija en narratio (exposició de l'assunt i tesis de l'orador al respecte) i argumentatio (en les raons que sustenten dita tesis); i, finalment, una peroratio o recapitulació de lo dit en apelacions a l'auditori.

L'estructura del discurs

El exordio busca fer a l'auditori benévolo, atent i dòcil. La seua funció és senyalisar que el discurs comença, atraure l'atenció del receptor, dissipar #animositat, granjear simpaties, fixar l'interés del receptor i establir el tema, tesis o objectiu.

La proposició és una enunciació breu i clara del tema que es va a tractar.

La divisió és l'enumeració de les parts de que va a tractar el discurs.

La narració és el desenroll o exposició, és la part més extensa del discurs i conta els fets necessaris per a demostrar la conclusió que es perseguix. Si el tema presenta subdivisions, cal adoptar un orde convenient (partitio o divisio). En la partitio tenim que despullar a l'assunt dels elements que no convé mencionar i desenrollar i amplificar aquells que sí convé.

La argumentació és la part a on s'aduïxen les proves que confirmen la pròpia posició revelada en la tesis de l'exposició (confirmatio o probatio) i es refutan les de la tesis que sosté la part contrària (refutatio o reprehensio), dos parts que Quintiliano considera independents, de manera que para ell el discurs forense tindria cinc. La confirmació de l'ocupació d'arguments llògics i de les figures estilístiques del émfasis. També és un lloc apropiat per al postulat o enunciat sense prova, sempre que no debilite la nostra credibilitat, per ad açò cal recórrer al postulat no veraç pero plausible (hipòtesis), a fi de debilitar a l'adversari desorientant la seua credibilitat; lo millor en eixe cas és sugerir-ho i no dir-ho. Es recorre a una «llògica retòrica» o dialèctica que no té que vore en la llògica científica, puix el seu comés no és trobar la veritat sino convéncer. Es funda més en lo verosímil que en lo verdader, d'ahí la seua vinculació en la demagògia. Per als discursos monogràfics enfocats a la persuasió, convenen les estructures gradativas ascendents. En el cas del discurs periodístic, la tendència del llector a abandonar al principi recomana l'us de l'estructura oposta: colocar lo més important al principi. La retòrica clàssica recomana per als discursos argumentativos monogràfics l'orde nestoriano, el 2,1,3: açò és, en primer lloc els arguments mijanament forts, en segon lloc els més flacs i dèbils i en últim lloc els més forts.

La peroración és la part destinada a inclinar la voluntat de l'oyent suscitant els seus afectes, recorrent a mòvils ètics o pragmàtics i provocant la seua compassió (conquestio o conmiseratio) i la seua indignació (indignatio) per a atraure la pietat del públic i conseguir la seua participació emotiva, per mig de recursos estilístics patètics; inclou llocs de casos de fortuna: malaltia, mala sort, desgràcies, etc. Resumix i sintetisa lo que va ser desenrollat per a facilitar el recort dels punts forts i llançar l'apelació als afectes; és un bon lloc per a llançar un element nou, inesperat i interessant, l'argument-puñetazo que reforce tots els demés creant en el que escolta una impressió final positiva i favorable.

Els arguments

Existixen tres tipos d'arguments que poden ser amprats en un discurs: els relatius al ethos, al pathos i al logos.

• Arguments lligats al ethos: són d'orde afectiu i moral i atañer a l'emissor del discurs; són, en suma, les actituts que deu prendre l'orador per a inspirar confiança al seu auditori. Aixina, deu mostrar-se:
  • Sensat i fiable: açò és, capaç de donar consells raonables i pertinents.
  • Sincer: no deu dissimular lo que pensa o lo que sap.
  • Simpàtic: deu mostrar que està preparat a ajudar al seu auditori.
• Arguments lligats al pathos: d'orde purament afectiu i lligats fonamentalment al receptor del discurs. Segons Aristóteles, estos arguments es basen en suscitar ira (ὀργή), calma (πραότης), odi (μίσος), amistat (φιλία), por (φόβος), confiança (θάρσος), vergonya (αἰσχύνη), indignació (τὸ νεμεσάν), agraïment (χάρις), compassió (ἐλείνος) i enveja (φθόνος) per les virtuts d'un atre (ζήλος).
• Arguments lligats al logos: arguments cenyits al tema i mensage mateix del discurs; s'entra ací en el domini pròpiament de la dialèctica i s'utilisen sobretot els deductivos i els analògics.

L'orde de les parts pot ser naturalis o artificialis. El ordo naturalis és el que respecta la pròpia naturalea del discurs sense alteracions intencionades o el que seguix la tradició; el ordo artificialis, pel contrari, altera l'orde habitual de les parts (per eixemple, escomençar una història no pel principi sino en un moment ya alvançat de la mateixa, açò és, in miges res).

Elocutio

La elocutio afecta al modo d'expressar verbalment de manera adequada els materials de la inventio ordenats per la dispositio. En l'actualitat, la elocutio és lo que es denomina estil.

La elocutio es manifesta a través de dos aspectes: les qualitats i els registres.

• Les qualitats elocutivas són tres: puritas, perspicuitas i ornatus.

La puritas és la correcció gramatical en l'expressió llingüística, que busca, sobretot, evitar el barbarisme o paraula incorrecta i el solecismo o construcció sintàctica errònea.

La perspicuitas és el grau de comprensibilidad del discurs, que s'opon a la obscuritas.

El ornatus té per objecte embellir el discurs en l'us de les distintes figures lliteràries. Es tracta del principal constituent del elocutio puix entorn a ell giren tots els elements de la configuració estilística. Consta de dos formantes bàsics: la elecció de paraules (vejau: tropos i figures) i la seua combinació (compositio).

• Els registres de la elocución (genera elocutionis) són modalitats estilístiques que depenen de la combinació de les qualitats elocutivas. Es poden identificar varis pero tradicionalment es parla de tres models bàsics:

El genus humile o estil pla té per objecte l'ensenyança; es caracterisa per la puritas i la perspicuitas, i un ornatus poc desenrollat.

El genus medium o estil mig pretén delectar; es caracterisa per una major presència del ornatus que en l'anterior.

El genus sublim o estil elevat busca commoure i les qualitats elocutivas estan presents en grau màxim.

La compositio

La compositio analisa l'estructura sintàctica i fònica dels enunciats, açò és, els seus constituents i les seues distintes possibilitats de distribució en el discurs. Aixina, es distinguixen la compositio sintàctica (centrada en l'oració i les seues parts) i la compositio fonètica (centrada en la combinació de paraules en l'oració per raons fonètiques).

• La compositio sintàctica: es distinguixen dos tipos d'estil: el estil solt o seguit i el estil periòdic o periodo.

La primera diferència entre abdós és de tipo estructural i llògic-semàntica: en el periodo existix una estructura periòdica que presenta vàries parts en autonomia argumentativa per a cada una d'elles; en canvi, en el estil solt no existix eixa estructuració, de manera que les idees se succeïxen fins a aplegar a la conclusió.

La segona diferència és d'orde rítmic: en el periodo cal tindre en conte el numerus (el correlato en llatí del metro en poesia, que es basava en les cantitats vocàliques), mentres que en el estil solt açò és irrellevant.

Memòria

La memorisació del discurs elaborat depén de dos tipos de memòria segons els tratadistas clàssics: la memòria naturalis (l'innata) i la memòria artificiosa, que implica una série de procediments mnemotècnics per a facilitar el recort.

Actio

També cridada pronuntiatio, s'ocupa de la declamació del discurs, prestant atenció a la modulació de la veu i dels gests, que deu estar en consonancia con el contingut d'aquell.

Els gèneros oratorios

Existixen tres gèneros de discursos d'oratòria: el genus iudiciale (gènero judicial o forense), el genus deliberativum (gènero delliberatiu o polític) i el genus demonstrativum (gènero demostrativo o epidíctico).

• El genus iudiciale és el que correspon a les exposicions realisades davant un juge en l'objectiu d'acusar o defendre, respecte d'un assunt del passat, una causa plantejada en terme de justícia front a injustícia. Els seus pols són acusació i defensa
• El genus deliberativum és el que correspon als discursos pronunciats davant una assamblea; l'orador pretén aconsellar o dissuadir en térmens d'utilitat. Front al gènero judicial, que se centra en acontenyiments passats, el tema dels discursos delliberatius és cóm afrontar en el futur un determinat assunt.
• El genus demonstrativum se centra en individus particulars als que es tracta d'alabar o denostar davant un públic; s'ocupa de fets passats i es dirigix a un públic que no té capacitat per a influir sobre els fets, sino tan sol d'asentir o disentir sobre la manera de presentar-los que té l'orador, alabant-los o vituperándolos. Està centrat en lo bell i en el seu contrari, lo lleig. Els seus pols són, puix, la alabanza o encomio i el denuesto o vituperio.

	Auditori	Temps dominant	Acte	Valores	Tipo d'Argument
El judicial	Juges	Pretérito perfecte simple	Acusar - defendre	Just - injust	Entimema (o deductivo)
El delliberatiu	Assamblea	Futur imperfecte	Aconsellar - desaconsellar	Útil - inútil	Eixemple (o inductivo)
El epidíctico	Espectador	Presente	Alabar - denostar	Noble - vil	Amplificament

Ademés d'estos tres gèneros, existixen sèt espècies (εἲδη): la suasoria (προτρεπτικόν), dissuasòria (ἀποτρεπτικόν), laudatoria (ἐγκωμιαστικόν), vituperadora (ψητικόν), acusatoria (κατηγορικόν), exculpatoria (ἀπολιγικόν) i la indagatoria (ἐξεταστικόν). Estes espècies estan presents en els tres gèneros. En el delliberatiu, ya que es busca convéncer al auditoriο d'una determinada tesis, les més freqüents són la suasoria i la dissuasòria. En el judicial, en el que cal defendre's d'acusacions o realisar-les, predominen les espècies acusatoria i exculpatoria i en el epidíctico, que servix per a reforçar els valors d'una comunitat, la laudatoria i la vituperadora. Encara que predοminen més en determinats discursos, les sèt espècies estan en els tres gèneros. En un discurs delliberatiu es pot utilisar l'espècie acusatoria i la vituperadora, per eixemple, el polític que propon una llei pot acusar al seu rival d'alguna cosa o fer-li un vituperio en la finalitat de desacreditar-ho. De la mateixa manera, en el discurs judicial són freqüents les espècies vituperadora i laudatoria. Un cas molt conegut és el discurs de Cicerón Pro Archia Poeta en el que hi ha un extens elogi de la poesia.

En la Edat Mija es varen afegir als anteriors les anomenades arts: ars praedicandi (sobre la tècnica d'elaborar sermones), ars dictandi (o ars dictaminis, sobre l'art d'escriure cartes) i les ars poetriae (preceptes gramaticals, mètrics i retòrics per a escriure poesia).

Història de la retòrica

L'Atenes clàssica

Fonts per a l'estudi

Podem conéixer la retòrica ateniense a través dels discursos que varen deixar grans oradors com Demóstenes, Lisias o Isócrates. Heródoto i Tucídides en les seues obres sobre història, ademés de successos, també varen escriure discursos pronunciats per personages històrics com Alcibíades, Jerjes o Pericles.

Des del punt de vista teòric les fonts més importants són la Retòrica a Alejandro escrita per Anaxímenes de Lámpsaco i la Retòrica d'Aristóteles. La primera obra consistix en una série de preceptes sobre cóm parlar elocuentemente. La segona obra té un plantejament més filosòfic. Front a la Retòrica a Alejandro, que és de caràcter pràctic, la Retòrica d'Aristóteles és de caràcter teòric.

En la Atenes Clàssica no existix una distinció clara entre la retòrica i la filosofia. Per este motiu, cal tindre molt en conte esta última disciplina. La tragèdia i la comèdia, molt lligades a lo polític, són també importants per a conéixer la retòrica en l'Atenes Clàssica.

Orígens

La retòrica va nàixer en l'antiga Grècia al voltant de l'any 485 a. C. en la ciutat siciliana de Siracusa, quan Gelón i el seu successor Hierón I, varen expropiar les terres als seus ciutadans per a adjudicar-li-les a membres del seu eixèrcit personal. Més vesprada, en l'arribada de la democràcia i el derrocament dels tirans, els perjudicats varen pretendre recuperar les seues propietats, i esta situació va provocar una série de pleits en els que es va manifestar l'importància de l'eloqüència o art de parlar be i persuasivament per a conseguir les recuperacions preteses. Aixina que, el seu orige no està vinculat a lo lliterari sino a lo judicial, i estretament relacionat en lo polític: la paraula pública i lliure es relaciona en la retòrica.

Davant l'eficàcia de l'argumentació oral adequada, Córax de Siracusa, en el V (cap a l'any 450) va elaborar un sistema de comunicació per a parlar davant l'assamblea política o davant els tribunals en fins clarament persuasivos, que es pot considerar el primer tractat de retòrica. Un discípul seu, Tisias, ho va divulgar per Grècia. Aixina varen nàixer dos dels tres gèneros clàssics de la retòrica ya en la seua génesis: el judicial i el delliberatiu. I pronte es va unir un tipo de discurs d'elogi funerari en el que es tractava d'alabar les virtuts del difunt, #lo que es pot considerar l'inici del tercer gènero retòric, el demostrativo o epidíctico que, més alvance, es referiria a qualsevol persona no necessàriament fallida, o a diferents aspectes de la vida o de la societat, des d'un punt de vista positiu o negatiu.

Les figures d'estos dos primers mestres de retòrica són prou obscures. Cap escrit d'ells ha aplegat fins als nostres dies, i es coneix la seua existència per mencions de rétores posteriors. Hi ha una teoria que defén que Tisias i Córax eren una sola persona i no dos. Segons esta teoria, el primer rétor de l'antiguetat es cridaria Tisias, el Corax o dit d'una atra forma, Tisias el cuervo (κόραξ,κόρακος significava en grec antic cuervo). Eixa eloqüència va vindre a transformar-se ràpidament en objecte d'ensenyança, i es va transmetre al Ática per comerciants que comunicaven Siracusa i Atenes.

Fonaments filosòfics

La retòrica va demostrar pronte la seua utilitat com a instrument polític en el règim democràtic, V, divulgada per professors coneguts com sofistas, entre els quals els més coneguts varen ser Protágoras de Abdera i Gorgias. Per a estos mestres de retòrica que varen anar també filòsofs, no existix una única veritat i en el llenguage solament es poden expressar coses verosímils (τὸ εἰκός). Valoraven molt el poder que tenia la paraula (λὀγος) que segons Gorgias és un gran sobirà que en un cos molt menut i imperceptible realisa obres de naturalea divina.

Esta filosofia va ser molt criticada per Platón. Tant para Platón com para el seu mestre Sócrates, l'essència de la filosofia reposava en la dialèctica: la raó i la discussió conduïxen poc a poc al descobriment d'importants veritats. Platón pensava que els sofistas no s'interessaven per la veritat, sino solament per la manera de convéncer, aixina que va rebujar la paraula escrita i va buscar l'interlocució personal, i el método fonamental del discurs pedagògic que va adoptar va ser el del diàlec entre mestre i alumne. Pero el gran mestre de la retòrica grega va ser Isócrates. Pensava que la retòrica era un pla de formació integral de la persona que servia per a crear ciutadans modèlics; en el seu sistema d'ensenyança, precursor del humanisme, pretenia la regeneració ètica i política de la societat ateniense.

Aristóteles, per una atra part, va sistematisar la major part d'estos coneiximents sobre l'art de parlar i argumentar en una obra que va consagrar a l'efecte, la seua Retòrica. La gran aportació de la Retòrica d'Aristóteles és el seu enfocament filosòfic. Els manuals anteriors, dels quals l'únic eixemplar que es conserva és la Retòrica a Alejandro, consistien en consells pràctics sobre cóm persuadir. La Retòrica d'Aristóteles en canvi, realisa reflexions teòriques sobre el llenguage persuasivo.

Els gèneros retòrics

Com Solón va establir que cada cual devia defendre's en persona davant un tribunal, varen aplegar a crear-se els cridats logógrafos, que es dedicaven a confeccionar discursos per a els qui no sabien fer-los a canvi de estipendio: autors com Antifonte, Lisias, que va destacar per la seua naturalitat i aticismo, Iseo, famós per la seua habilitat en l'argumentació, i el més famós de tots ells, Isócrates, varen ser logógrafos. Estos posseïen també una preocupació estilística i procuraven que l'estil del discurs s'ajustara a la personalitat i condició social de qui devia memorisar-ho i pronunciar-ho. També existia la figura del sunégoros (συνήγορος) la funció del qual era similar a la d'un advocat. Demóstenes va actuar com συνήγορος quan va pronunciar el seu famós discurs Sobre la Corona.

En els sigles V i IV, el sistema polític ateniense era la democràcia radical que consistia que tot ciutadà ateniense major d'edat i varó podia expondre en l'Assamblea (ἐκλεσία) els seus punts de vista sobre els assunts de la polis. Per a poder parlar en l'Assamblea era necessari ser un orador excelent. Per este motiu es va desenrollar en Atenes la retòrica delliberativa.

El tercer gènero retòric que es va desenrollar en Atenes va ser el epidíctico que comprén els discursos que tenen lloc en ocasions especials, per eixemple, en un funeral i el principal objectiu del qual és reforçar els valors d'una comunitat. El discurs Epidíctico més important de l'Atenes Clàssica és el Discurs Fúnebre de Pericles.

Roma

Ya en Roma la retòrica es va perfeccionar sumament per mig de les investigacions i esforços d'hòmens de lletres com Cicerón, qui va dedicar al tema una part substancial de la seua obra i va fer de la retòrica l'eix de les seues preocupacions. D'este autor són fonamentals els texts De Oratore i L'invenció retòrica. Dels manuals de retòrica republicana es conserva la Retorica ad Herennium, d'autor anònim. En época imperial, en el marc de la segona sofística, es destaca Marco Fabio Quintiliano, que els seus dotze llibres de Institucions #oratòria suponen la culminació dels estudis sobre la matèria en el món romà. Cal notar que en l'época republicana florix el gènero delliberatiu, mentres que en l'época imperial és el gènero epidíctico el que es desenrolla en molta força. Notable és el treball de Menandro el Rétor i els seus Dos tractats de Retòrica epidíctica. Ya que la retòrica era part fonamental de l'educació de tot romà ilustrat, és menester tindre-la en conte a l'hora de llegir tota la producció intelectual de l'época.

L'Edat Mija

Durant l'Edat Mija, dels tres gèneros oratorios, el judicial, el delliberatiu i el epidíctico, varen entrar en decadència el gènero delliberatiu i el epidíctito, és dir, l'oratòria política i l'artística, ya que la militarisació de l'imperi feya inútil els coneiximents de l'oratòria; no obstant els seus coneiximents varen ser transvasados a la lliteratura en general, que es retorizó notablement perdent prou de la seua inspiració originària i la seua frescura. Aixina ho va vindre a concloure el gran estudiós de la lliteratura medieval Ernst Robert Curtius en la seua Lliteratura europea i Edat Mija llatina, traduït al castellà en 1955.

Retòrica contemporànea

La retòrica va resorgir en la segona mitat de el XX com a disciplina científica. A través de la teoria retòrica contemporànea, el valor de la retòrica s'ha redescubierto per a distintes disciplines. Actualment, la retòrica és una teoria que explica l'actuar humà a través del discurs ya que les persones usen arguments no solament per a convéncer a uns atres sino per a convéncer-se a sí mateixos. Va començar Heinrich Lausberg realisant una gran llabor de classificació de la disciplina en les seues Elemente der literarischen Rhetorik, traduït com a Elements de retòrica lliterària en 1975; i el seu Manual de retòrica lliterària, publicat en espanyol entre 1966 i 1970 en tres volums; Chaïm Perelman i Lucie Ollbrechts-Tyteca varen publicar en 1958 un fonamental Tractat de l'argumentació, traduït al castellà en 1994; la disciplina creada a raïl d'este llibre es denomina des de llavors Retòrica de la argumentació o, a voltes, Neorretórica; per una atra part, i al costat d'esta cridada retòrica de l'argumentació, ha sorgit una nova neorretórica, la retòrica contemporànea de les figures, ilustrada per Roman Jakobson, el Grup µ (o Grup de Lieja), Lakoff i Johnson, etc. que va permetre a la llingüística i a la semiòtica desenrollar-se en una orientació social i cognitivista. L'estudi de la retòrica com un fenomen cultural ha segut renovat per l'historiador francés, Marc Fumaroli (Collège de France).

La teoria retòrica actualment s'usa per a entendre fenomens argumentals que inclouen les teories conspirativas i la desinformació. Per eixemple, s'usa per a estudiar el seu argumentació en base en un gran número de punts de vista sobre el discurs a fer (art de la retòrica) o sobre el discurs ya fet (retòrica com a ciència), sobre el vocabulari (registres de la llengua), sobre els ritmes i les #sonoritat, sobre la forma i l'estructura de les frases (sintaxis, parataxis, hipotaxis, tipo de progressió remática, periodo, estil comático, etc.).

En la pràctica, La retòrica contemporànea és útil per a actors, advocats, sicòlecs, polítics, publicitaris, escritors, venedors i, en general, els qui volen persuadir o convéncer d'alguna cosa.

Política

En la política contemporànea se li considera com un método estratègic de comunicació compost per falàcies i perorativas. Usada en el discurs com a apelació al votant, usant recursos llingüístics i tergiversant els fets.

Vore també

• Sentit lliteral i figurat
• La retòrica en Espanya
• Figures lliteràries (figures retòriques)
• Retòrica constructivista
• Tertium comparationis

Bibliografia

Albaladejo Majordom, Tomás (2009): Retòrica , en El Llenguage lliterari, M. A. Garrido Gallardo (dir.). Madrit: #Síntesis, pp. 931-1028.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Retòrica.

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Retòrica en el Viccionari.

• Retòrica en espanyol.

• Retòrica i Poètica en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

• Enllaços en recursos electrònics sobre retòrica.

• ARISTÓTELES: Retòrica.
  • Text anglés en índex electrònic en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
    • Comentari d'Edward Meredith Cope (1818 - 1873): text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.

• MARTIN, Thomas R.: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de la época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Isocrates on Rhetoric (Isócrates i la retòrica).

• SUETONIO: Sobre els rétores (De rhetoribus).
  • Text en llatí, en índex electrònic, en el lloc The Latin Library (La Biblioteca Llatina).

• Edictum adversus Llatins rhetores: text llatí en el sitie de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).

• Rhetorica ad Herennium: llibre de retòrica atribuït a Cicerón i molt amprat en l'Edat Mija, en la Renaixença i despuix.
  • Text llatí en el lloc de la Bibliotheca Augustana.

Referències