Gorgias

Archiu:Gorgia di Leontini.png

Gorgias

Gorgias (en grec Γοργίας) (c. 480 a. C.-c. 380 a. C.) va ser un filòsof sofista de Leontinos, del periodo antropològic de la filosofia grega.

Biografia

Gorgias va nàixer en la colónia jónico-calcídica de Leontinos, en Sicília, entorn a l'any 480 a. C.. Durant la seua joventut va ser discípul d'Empédocles, qui va poder haver-li ensenyat els rudimentos de la seua formació retòrica i haver-li familiarizado en el pensament de Parménides i de Zenón de Elea.

En l'any 427 a. C., els seus conciutadans de Leontinos li varen encarregar la direcció d'una comissió a Atenes, per a recaptar respals militars contra els afanys expansionista de Siracusa. Despuix de la pèrdua d'independència de Leontinos en el 424 a. C., Gorgias es va exiliar en la Grècia continental. Allí, les seues ensenyances varen poder granjear "ademés del favor i la protecció de les famílies més poderoses de Tesalia, uns guanys que li varen permetre fer-se retratar en una estàtua d'or massiç que va consagrar com a ofrena al santuari de Delfos". No obstant, açò no està clar puix, segons el seu discípul Isócrates, cap dels sofistas "va fer una gran fortuna", sino que varen viure modestament, "inclós Gorgias, que va guanyar més que cap atre i estava fadrí i sense càrregues familiars". Hauria segut Platón qui hauria intentat posar de relleu la riquea acumulada pels sofistas.

Gorgias va ser el més admirat mestre de retòrica de l'antiga sofística, i tant és aixina que alguns creuen, com Filóstrato, que se li deu atribuir la paternitat de l'art oratorio dels sofistas.

Com a orador deu considerar-se-li fundador de l'oratòria epidíctica. Els discursos que nos han segut conservats són: un Epitafi, un Olímpic, un Pítico, un Elogi dels eleáticos, tots ells en fragments. Nos queda, en canvi, el text íntegre dels eixercicis sofísticos, l'Elogi a Helena i l'Apologia de Palamedes. En tots ells, Gorgias fa ostentació de la seua habilitat dialèctica.

Finalment, Gorgias fallix a poco de complir cent huit anys, entorn a l'any 375 a. C..

Filosofia

Fonts

L'estudi de la Filosofia de Gorgias es topa en el problema de les fonts. Del leontino no queden texts ni fragments que "en certea raonable puguen considerar-se lliterals". Podem conéixer part del contingut de les seues obres a través d'atres autors que l'han comentat, d'entre els que destaca l'escèptic Sext Empíric. No obstant, tal volta ni tan sols este haja tingut l'oportunitat de llegir directament els tractats de Gorgias.

Pensament de Gorgias

Segons Platón en el seu Gorgias o Sobre la Retòrica, Gorgias definix el seu art com a art oratorio i afirma que està dispost a formar en tal art a tots aquells que vullguen. cal destacar que, a diferència de lo que ocorre en el diàlec Protágoras (el protagoniste del qual és el també sofista Protágoras), a on els seus arguments són presentats com notablement hàbils afirmacions, en el Gorgias de Platón, el sofista apareix sostenint unes tesis molt dèbil i fàcilment rebatible que li du a ser ridiculisat per Sócrates. Per això, gran part de les característiques de les postures de Gorgias seguix en dubte. Forma part de la primera generació de sofistas junt en Protágoras en qui va compartir el presupost bàsic de la seua filosofia: el relativisme i l'escepticisme.

Segons la visió clàssica de Gorgias, en ell nos movem en el món de la mera opinió, sent la veritat per a cada u de nosatres allò que nos persuadix com a tal. La retòrica és la tècnica de la persuasió, i el sofista, el mestre de l'opinió.

No obstant, hi ha investigacions més recents que vénen a situar a Gorgias i la Retòrica com a defensors de la democràcia i enemics de la violència, ya que "l'art del discurs-raó [···] facilita la comunitat llingüística". Ademés, en Gorgias, la veritat seria eliminada en favor del verosimilitut, en importants conseqüències polítiques, ya que "tota l'oratòria grega d'época clàssica és política, fins a la dels discursos ficticis". Al cap i a la fi, si algú coneix la Veritat, podria comunicar-la o impondre-la a qualsevol preu. No obstant, en el verosimilitut gorgiana, no coneixem res, sino només el lógos, les paraules, en les que construïm els discursos. Per lo tant, no hi hauria cap veritat última de cap tipo. Açò supon, contra Platón, que no hi hauria cap model polític ideal i que, per lo tant, per mig de la Retòrica és possible canviar democràticament el tipo d'orde polític quan la Retòrica "està ben adaptada a la situació". Esta divergència política en Platón explicaria els motius pels que este censurava als sofistas.

Per al filòsof italià Giorgio Colli, Gorgias va poder ser l'inventor de la reducció a l'absurt, un dels métodos llògics de demostració més utilisats.

Va arreplegar la temàtica de la filosofia eleática concloent que res existix. Es troben en una obra que se li atribuïx, Sobre la Naturalea o el No Ser (títul que aludix a la postura de l'escola eleática -per la qual es veu influït, pero a la que ataca- ya que el filòsof Meliso de Samos havia escrit l'obra Sobre la naturalea o el Ser), tres célebres tesis:

• Res existix.
• Si alguna cosa existira, no podria ser conegut per l'home.
• Si alguna cosa existent poguera ser conegut, seria impossible expressar-ho en el llenguage a un atre home.

Les opinions de Gorgias sobre l'efecte del llenguage en l'oyent és un precedent a la poètica aristotèlica.

Tesis 1: Res existix

La primera tesis la defén de la manera següent: si alguna cosa existix deuria o ben ser etern o no ser-ho, aixina com és de ser o no és de ser. Si fora etern, hauria de ser infinit i, si fora infinit, no podria estar en res. Pero, lo que no està en res no existix. Per una atra part, si no anara etern, deuria haver començat a ser (deuria haver naixcut, haver segut creat), pero, per a començar a ser, abans deuria no ser, lo que és impossible, ya que el no ser no és (lo que no existix no pot engendrar l'existència). Aixina, ni és etern ni té orige i, per tant, no és. Res pot existir.

El també escèptic Sext Empíric, qui va conéixer els escrits gorgianos, arreplega l'argumentació en el seu llibre "Contra els matemàtics" d'esta manera:

"Que res existix és argumentat d'esta manera. Si existix alguna cosa, o be existix lo que és o lo que no és, o be existixen tant lo que és com lo que no és. Pero ni lo que és existix, com demostrarà, ni lo que no és, com explicarà, ni tampoc lo que és i lo que no és, punt este que també justificarà. No existix res, en conclusió.

És clar, per un costat, que lo que no és no existix. Puix si lo que no és existira, existiria i, al mateix temps, no existiria. Mentres que és pensat com no existent, no existirà, pero, mentres que existix com no existix, en tal cas existirà. I és de todo punto absurt que alguna cosa existixca i, al mateix temps, no existixca. En conclusió, lo que no és no existix. I inversamente, si lo que no és existix, lo que és no existirà. Puix un i un atre són mútuament oposts, de modo que si l'existència resulta atribut essencial de lo que no és, a lo que és li convindria l'inexistència. Mes no és cert que lo que és no existix i, per tant, tampoc lo que no és existirà.

Pero és que tampoc lo que és existix. Puix si lo que és existix, o be és etern o engendrat, o etern o ingénito al temps. Mes no és etern ni engendrat ni abdós coses, com mostrarem. En conclusió, lo que és no existix.

Perque si és etern lo que és -cal començar per esta hipòtesis- no té principi algun. Puix tot lo que naix té algun principi, mentres que lo etern, pel seu ingénita existència, no pot tindre principi. I, al no tindre principi, és infinit. I si és infinit, no es troba en part alguna. Ya que si està en algun lloc, eixe lloc en el que es troba és alguna cosa diferent d'ell i, en tal cas, no serà ya infinit el ser que està contingut, mentres que res hi ha major que l'infinit, de modo que l'infinit no està en part alguna. Ara be, tampoc està contingut en sí mateixa. Puix continent i contingut seran lo mateix i lo que és un es convertirà en dos, en espai i matèria. En efecte, el continent és l'espai i contingut, la matèria. I això és, sense dubte, un absurt. En conseqüència tampoc lo que és està en sí mateixa. De modo que, si lo que és etern, és infinit i, si infinit, no està en ninguna parte, no existix. Per tant, si lo que és, és etern, tampoc la seua existència és en absolut.

Pero tampoc lo que és pot ser engendrat. Ya que si ha segut engendrat, procedix de lo que és o de lo que no és. Mes no procedix de lo que és. Ya que si la seua existència és, no ha segut engendrat, sino que ya existix. Ni tampoc procedix de lo que no és, ya que lo que no és no pot engendrar res, ya que l'ent creador deu necessàriament participar de l'existència. En conseqüència lo que és no és tampoc engendrat.

I per les mateixes raons tampoc són possibles les dos alternatives, que siga, al temps, etern i engendrat. Puix abdós alternatives es destruïxen mútuament, i, si lo que és, és etern, no ha naixcut i, si ha naixcut, no és etern.

Per tant, si lo que és no és ni etern ni engendrat ni tampoc lo un i lo un atre, al temps, lo que és no pot existir.

I, per un atre costat, si existix és un o és múltiple. Mes no és ni un ni múltiple, segons es demostrarà. Per tant, lo que és no existix, ya que si és un, o be és cantitat discreta o contínua, o be magnitut o be matèria. Mes, en qualsevol dels supòsits no és un, ya que si existix com a cantitat discreta, podrà ser separat, i, si és contínua, podrà ser dividit. I, per modo semblant, si és pensat com a magnitut no deixa de ser separable. I, si resulta que és matèria, tindrà una triple dimensió, ya que posseirà llongitut, esgambi i altura. Mes, és absurt dir que lo que és no serà cap d'estes propietats. En conclusió, lo que és no és un. Pero certament tampoc és múltiple.

Puix, ya que la multiplicitat és un compost de distintes unitats, exclosa l'existència de lo un, queda exclosa, per lo mateix, la multiplicitat.

Que no existixen, puix, ni lo que és ni lo que no és, resulta fàcil de demostrar. Ya que si tant lo que no és com lo que és existixen, lo que no és serà idèntic a lo que és sobre l'existència. I, per això, cap dels dos existix. Que lo que no és no existix és cosa convinguda. I ha quedat demostrat que lo que és, en la seua existència, és idèntic a lo que no és. Per tant, tampoc ell existirà. En conseqüència, si lo que és idèntic a lo que no és, no poden existir l'u i l'atre. Perque, si existixen abdós, no hi ha identitat i, si existix identitat, no poden abdós existir. D'això se seguix que res existix."

Tesis 2: Si alguna cosa existira, seria incognoscible

La segona tesis partix de l'afirmació de Parménides segons la qual no és possible pensar el no ser. Pero, si el no ser no poguera ser pensat, afirma Gorgias, no existiria l'error. Ya que l'error existix, es infiere que pot pensar-se el no ser. Aixina, podem dir que hi ha coses no pensades que existixen, i coses no existents (com a personages mítics, per eixemple) que poden ser pensades. D'esta manera senyala que existix una divisió entre pensament i ser i, per tant, si alguna cosa existira, no podria ser pensat. “Si lo pensat no existix, lo existent no és pensat”

En paraules de Sext Empíric:

"A continuació deu demostrar-se que, encara podria existir una oportunitat a canvi de perdre moltes coses, esta és incognoscible i inconcebible per a l'home (...). És una deducció exacta i impecable esta: "si lo pensat no existix, lo existent no és pensat" (...) És evident que les coses pensades no existixen. Puix, si en efecte, les coses pensades existixen, totes les coses pensades deuen existir, despuix que algú les pense. Lo que és inverosímil, puix, de fet no és veritat que si un pensa hòmens voladores o carros que corren per la mar, per això solament un home vole o els carros córreguen sobre l'mar. Per la qual cosa no és veritat que lo pensat existixca. Ademés, si lo pensat existix, lo no existent no podrà ser pensat, perque als contraris els corresponen atributs contraris (...) per això, si a lo existent li correspon el ser pensat, a lo no existent li correspondrà el no ser pensat. Pero açò és absurt, perque es pensa també a Escila i la Quimera i moltes atres coses irreals. Per la qual cosa el ser no és pensat (...)"

Tesis 3: Si alguna cosa anara conocible, seria incomunicable

La tercera tesis defén que la paraula no comunica més que sons. Per mig del llenguage no transmetem colors, sabors, tamanys, etc., sino solament sons (és dir, no transmetem les coses en sí sino solament paraules). I, de la mateixa manera que la vista no veu els sons, l'oït no sent els colors. En això posa de manifest el divorç existent entre signe i significat (entre el terme que designa i l'objecte designat), i destaca l'impossibilitat de transmetre la realitat per mig de la paraula.

Açò es podria resumir en: 1) antítesis entre la exterioridad (respecte a nosatres) de la subsistència dels objectes i l'interioritat de la paraula; 2) impossibilitat, per això, de que la paraula tinga la funció de representar l'objecte exterior, el qual, en canvi, té la funció de revelar-nos a nosatres la paraula, suscitant-la per mig de les impressions sensibles (els sentits); 3) diferència entre la subsistència visible (els objectes) i auditiva (la paraula), i irrepresentabilidad recíproca.

Diu Sext Empíric:

"Perque el mig en lo que nos expressem és la paraula i esta no és lo subsistente i el ser. Per tant, no expressem els sers reals al nostre pròxim, sino paraules que són distintes a la realitat subsistente. Puix, tal com lo visible no pot transformar-se en audible i viceversa, aixina el ser no pot transformar-se en paraula nostra, puix subsistix fòra de nosatres. I no sent paraula lo real no pot ser manifestat als demés. La paraula, en efecte s'organisa per les impressions dels objectes exteriors sobre nosatres, és dir, per les sensacions, puix de l'acció del sabor, sorgix en nosatres la paraula que expressa tal qualitat, i de l'impressió del color, la paraula del color. Si açò és veritat, no és la paraula representativa de l'objecte extern, sino que l'objecte extern és revelador de la paraula. I per lo tant, ni encara es pot dir que, tal com subsistixen els objectes visibles i els audibles, succeïxca aixina en la paraula també; de manera que puga, per ser subsistente i real, revelar els objectes subsistentes i reals. Perque si també subsistix la paraula, en tal cas, és cosa diversa dels atres subsistentes (de les coses mateixes), i sobretot, diferixen els cossos visibles de les paraules: puix lo visible es percep en un orgue distint al que percep la paraula. Per això, la paraula no pot expressar la major part dels objectes subsistentes, de la mateixa manera que ni encara estos poden manifestar uns la naturalea dels atres."

Refutamiento de la tesis

La postura de Gorgias per la qual res existix i si alguna cosa existira, no podria ser conegut per l'home; és un argument dèbil, puix si no és possible el coneiximent verdader per part de l'home, tampoc és possible afirmar en certea la veracitat d'esta tesis. Estes idees van en la llínea del futur escepticisme, defés per filòsofs com Pirrón, Arcesilao i Carnéades.

Obra

Manuals de retòrica

• Retòric
• Elogi d'Helena
• Defensa de Palamedes

Tractats filosòfics

• Sobre la naturalea o Sobre el no-ser

Atres discursos

• Discurs olímpic
• Discurs pítico
• Epitafi
• Encomio dels ciutadans de Elis

Vore també

• Sofista

• Protágoras
• Escepticisme
• Nihilisme
• Platón
• Sócrates
• Gorgias, diàlec de Platón.

Bibliografia

• Bruera, Horacio: Les paraules: la tensió entre llògica i política, Fundació Bote, 2013.
• Colli, G., El naiximent de la Filosofia, Tusquets Editors, Barcelona, 2009.
• Gorgias de Leontinos, De lo que no és, o de la naturalea. Els testimonis, Edició crítica, traducció i estudi introductori de Luis Andrés Bredlow, Barcelona, Anthropos, 2016.
• Guthrie, W.K.C., Història de la Filosofia grega III, Editorial Gredos, Madrit, 1994.
• López Eire, A., Essència i objecte de la Retòrica, Edicions Universitat de Salamanca, Salamanca, 2000.
• Mosterín, Jesús (2006). Aristóteles: història del pensament, Aliança Editorial. OCLC 434349812. ISBN 84-206-5836-7.
• Platón: Diàlecs. Volum II (de les Obres completes), Gredos (ISBN 978-84-249-0887-4), 2003.

Enllaços externs

• GORGIAS.
  • Traduccions al italià, en Wikisource.
  • Traduccions al anglés, en el mateix lloc.
    • Texts en grec, en el mateix lloc.

• DIELS, Hermann Alexander: Fragments dels presocráticos (Die Fragmente der Vorsokratiker). La primera edició es va fer en 1903 en Berlín, i va ser dirigida pel propi Diels. A partir de la 5.ª, substituiria a Diels Walther Kranz.
  • 75: Gorgias.
    • Text grec: 1.ª ed., de 1903, en facsímil electrònic en Internet Archive.
    • Texts en grec, i alguns en llatí, de la 2.ª ed., de 1906, en el lloc de Philippe Remacle.
      • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.

• ARISTÓTELES: Sobre la generació i la corrupció; 974a - 980b: De Meliso, de Jenófanes i de Gorgias.
  • Text bilingüe grec - francés, en introducció i comentaris en este idioma, en el lloc de Ph. Remacle; trad. de Jules Barthélemy-Saint-Hilaire (1805 - 1895). Librairie philosophique de Ladrange. París, 1866.
    • Jules Barthélemy-Saint-Hilaire: filòsof, periodiste i polític francés.
    • Librairie philosophique de Ladrange: editorial francesa dedicada a la filosofia, i operativa des dels anys 20 fins als 70 del s. XIX.