Anar al contingut

Zenón de Elea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Portretbuste van Zeno van Elea Paradigmata graphices variorum artificum (serietitel), RP-P-1907-4495.jpg
Zenón de Elea
Per a atres usos d'este terme vore Zenón.

Zenón de Elea (en grec clàssic: Ζήνων ὁ Ελεάτης) va ser un filòsof grec naixcut en Elea, pertanyent a la escola eleática (c.490-430 a. C.). Va ser discípul directe de Parménides de Elea. No va establir ni va conformar cap doctrina positiva de la seua pròpia mà. Famós pels seus intrincadas paradoxes que discutixen la pluralitat d'ents i en alguns casos el moviment —entre atres coses—. Aristóteles ho va cridar l'inventor de la dialèctica[1] i el filòsof i matemàtic Bertrand Russell li va descriure com "inmensamente sotil i profunt".[2]

Biografia

[editar | editar còdic]

Com succeïx en la majoria dels filòsofs presocráticos, la vida de Zenón de Elea permaneix en gran part desconeguda.

Es pensa que va passar tota la seua vida en Elea i es va ocupar de l'educació dels hòmens en la virtut. En principi va ser pitagórico i Estrabón li va atribuir una activitat política. En l'únic context en el que és citat vàries voltes, és un relat de la seua participació en un complot contra un tirà, hi ha tanta divergència de detalls que és impossible reconstruir lo succeït.[3]

Les fonts que brinden llum al respecte són el diàlec Parménides de Platón, l'obra Vida dels filòsofs ilustres de l'historiador i filòsof antic Diógenes Laercio i Física d'Aristóteles.

En el diàlec de Platón, es diu que Zenón té prop de 40 anys i que Parménides roça els 65 en el moment en que abdós es troben en un Sócrates "molt jove"; senya que nos pot servir per a situar el seu naiximent al voltant de l'any 480 a. C. o 490 a. C. Platón ho descriu com "alt i bell a la mirada", aixina com estimat pel seu mestre. Platón també fa que Sócrates insinue una relació romàntica o sexual prèvia entre Parménides i Zenón.[4][5]

Diógenes Laercio indica que va ser fill natural d'un home cridat Telentágoras, pero que Parménides ho va prendre en adopció. Laercio subralla aixina mateix la seua destrea a l'hora d'analisar els dos costats de cada qüestió o dilema, capacitat que li va fer rebre el títul de "inventor de la dialèctica" de la mà d'Aristóteles.

Com el seu mestre, va tindre provablement una gran activitat política: el mateix Laercio afirma que Zenón recolzava el derrocament del tirà eleata que governava, baix perill de mort:

Havent portat a terme el derrocament del tirà Nearco (uns atres diuen Diomedón), ell va ser arrestat (...) Interrogat sobre els seus còmpliços i sobre les armes que ell havia entregat en Lipara, cita els noms de tots els amics del tirà, en l'intenció d'ocultar als propis. Llavors, baixe la promesa de revelacions confidencials sobre certes persones, va mossegar cruelment al tirà en l'orella i no ho solta fins que queda ferit de mort (...) Al final, es va tallar la llengua en les seues pròpies dents i li la va escopinyar en la cara.

Laercio no concreta l'identitat del tirà, puix indica que podria tractar-se tant de Nearco com de Diomedón, donant ademés dos finals possibles a l'història: en un el tirà és finalment lapidado pel poble que es rebela i en un atre és Zenón qui resulta eixecutat. Tertuliano informa varis sigles més vesprada sobre la mort de Zenón:


Zenón de Elea, a qui Dionisio va preguntar en qué consistix la superioritat de la filosofia, va respondre : "¡En el despreci de la mort!" i a mans del tirà manté, impasible, el seu propòsit fins a la mort.
Tertuliano, Apologeticum, 50

No obstant, en el passage, Tertuliano s'equivoca de tirà, ya que és impossible que Zenón, filòsof naixcut en el V anara torturat per Dionisio I, tirà de Siracusa un sigle més vesprada.

Les obres de Zenón s'han perdut. Platón escriu que durant la seua joventut ya havia escrit per a defendre les teories del seu mestre, puix tals documents varen ser duts a Atenes en motiu de la visita que va realisar en Parménides; varen ser allí furtats i publicats posteriorment sense el seu consentiment.

Com és habitual en l'àmbit presocrático, la major i casi única font de la que podem extraure informació sobre la seua obra i pensament és la cita d'autors posteriors, en particular del propi Aristóteles.

Obres i #controvèrsia

[editar | editar còdic]

Del citat escrit de Platón, es infiere que lo escrit per Zenón constituïa un volum que consistia en una colecció d'arguments, cada u dels quals atentaven contra tesis de la pluralitat d'ents; no obstant, en els fragments citats, Zenón no els mostra ni com antinomias ni com dirigits explícitament contra la pluralitat d'ents. Més que res, les paradoxes de moviment que veem en els escrits d'Aristóteles.

En resumides contes no sabem en exactitut quin va ser el principi d'organisació que va seguir Zenón per a l'ordenació dels seus arguments. Els estudiosos G. S. Kirk, J. I. Raven i M. Schofield, ensagen tres possibilitats:

A) Zenón va escriure una obra, de la manera en la que la descriu Platón, pero també va escriure a lo manco una atra obra, que incloïa atres paradoxes que no atacaven la pluralitat de les coses.

B) El filòsof va escriure solament un llibre, pero Platón no descriu be els seus arguments ni la seua forma.

C) Zenón va escriure una sola obra, i totes les paradoxes en el seu orige arremetien contra la pluralitat d'ents, i han segut deformades pels diferents autors i la seua interpretació a lo llarc del temps.[3]

Llegat

[editar | editar còdic]

Antiguetat

[editar | editar còdic]

La major influència de Zenón es va produir dins del pensament de l'escola eleática, ya que els seus arguments es varen basar en les idees de Parménides,[6] encara que les seues paradoxes també varen ser d'interés per als matemàtics de l'antiga Grècia.[7] Zenón està considerat com el primer filòsof que es va ocupar de relats atestiguables del infinit matemàtic.[8] A Zenón li varen succeir els Atomista grecs, que argumentaven contra la divisió infinita dels objectes proponent un punt final: l'àtom. Encara que Epicuro no nomena directament a Zenón, intenta refutar alguns dels seus arguments.[6]


Zenón va aparéixer en el diàlec de Platón Parménides', i les seues paradoxes es mencionen en Fedón.[9] Aristóteles també va escriure sobre les paradoxes de Zenón. Platón despreciava l'enfocament de Zenón d'argumentar a través de contradiccions.[10] Creïa que ni tan sols el propi Zenón es prenia en sério els seus arguments.[11] Aristóteles no estava d'acort, creent que eren dignes de consideració.[10] Va desafiar la paradoxa dicotòmica de Zenón a través de la seua concepció de l'infinit, argumentant que hi ha dos infinits: un infinit real que té lloc al mateix temps i un infinit potencial que s'estén en el temps. Va sostindre que Zenón va intentar demostrar infinits reals utilisant infinits potencials.[12][13] També va desafiar la paradoxa de l'estadi de Zenón, observant que és falaz supondre que un objecte immòvil i un objecte en moviment requerixen la mateixa cantitat de temps per a passar.[14] La paradoxa de Aquiles i la tortuga pot haver influït en la creència d'Aristóteles de que l'infinit real no pot existir, ya que esta inexistència presenta una solució als arguments de Zenón.[6]

Época moderna

[editar | editar còdic]

Les paradoxes de Zenón seguixen sent objecte de debat, i seguixen sent un dels eixemples arquetípicos d'arguments per a desafiar les percepcions comunament mantingudes.[15][16] Les paradoxes varen ser objecte d'una renovada atenció en la filosofia de el XIX que ha persistit fins al present.[13] Bertrand Russell va elogiar les paradoxes de Zenón, atribuint-los el mèrit d'haver permés el treball del matemàtic Karl Weierstrass.[10]

S'han batejat fenomens científics en el nom de Zenón. El entorpecimiento d'un sistema quàntic en observar-ho sol denominar-se Efecte quàntic de Zenón, ya que recorda molt a la paradoxa de la flecha de Zenón.[17][18] En el camp de la verificació i disseny de sistemes temporizados i híbrits, el comportament del sistema es denomina Zenón si inclou un número infinit de passos discrets en una cantitat finita de temps.[19]


Els arguments de Zenón contra la pluralitat han segut qüestionats per la moderna teoria atòmica. En lloc de que la pluralitat requerixca tant una cantitat finita com a infinita d'objectes, la teoria atòmica mostra que els objectes estan fets d'un número específic d'àtoms que formen elements específics.[20] De la mateixa manera, els arguments de Zenón contra el moviment han segut qüestionats per les matemàtiques i la física modernes.[21] Matemàtics i filòsofs varen continuar estudiant els infinitesimals fins que varen aplegar a ser millor compresos a través del càlcul i el llímit. Les idees relacionades en els arguments de pluralitat de Zenón es veuen afectades de forma similar per la teoria de conjunts i els números transfinitoss.[16] La física moderna encara té que determinar si l'espai i el temps poden representar-se en un continu matemàtic o si està format per unitats discretes.[13]

L'argument de Zenón sobre Aquiles i la tortuga pot abordar-se matemàticament, ya que la distància està definida per un número específic. El seu argument de la flecha voladora ha segut qüestionat per la física moderna, que permet que els instants més menuts del temps seguixquen tenint una duració minúscula distinta de zero.[21] Atres idees matemàtiques, com la teoria interna de conjunts i el anàlisis no estàndar, també poden resoldre les paradoxes de Zenón.[22] No obstant, no existix un acort definitiu sobre si s'han trobat solucions als arguments de Zenón.[16]

L'influència de Zenón a través del temps

[editar | editar còdic]

No se sap en certea si l'obra de Zenón va precedir i va influir la filosofia de Meliso i Anaxágoras o inversamente. És evident va influir fortament sobre l'atomisme de Leucipo i Demócrito. La curiosa obra de Gorgias.

Quan Protágoras intercedix per la construcció d'arguments contradictoris sobre qualsevol matèria, és evident que va obtindre inspiració en Zenón.

L'interés filosòfic de Platón per Zenón va quedar plasmat en els seus antinomias que caramullen les trenta últimes pàgines del Parménides en raonaments entorn al moviment, el lloc i el temps, els quals estimularien després a Aristóteles...

En la nostra época és quan en major intensitat s'han discutit -i discutixen- les paradoxes de Zenón, qui és el presocrático que eixercix més influix.[23]

Paradoxes

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Paradoxes de Zenón.

Zenón, en la llínea del seu mestre, intenta provar que el ser té que ser homogéneu, únic i, en conseqüència, que l'espai no està format per elements discontinus sino que el cosmos o univers sancer és una única unitat.

Els seus aporías estan dissenyades baix els següents eixos argumentativos:

  1. Contra la pluralitat com a estructura de lo real.
  2. Contra la validea del espai.
  3. Contra la realitat del moviment.
  4. Contra la realitat del transcórrer del temps.

Aplicant este esquema se li ha considerat el primer en utilisar la demostració anomenada ad absurdum (reducció a l'absurt), que pren per hipòtesis lo contrari de lo que es considera cert (en el seu cas, les afirmacions de l'adversari) i mostra les incongruències que es deriven d'una consideració d'açò com veritatero, obligant a l'interlocutor a rebujar les premisses i a acceptar les tesis opostes, que eren les que es volien demostrar en un principi. Este procediment ho porta a terme per mig dels seus aporías.

Com a eixemple de (1) tenim en Fr. 3, Simplicio, Fís., a on provablement argumenta que, per a que una cosa siga una i no una atra, entre abdós membres dins d'un conjunt, deu haver alguna cosa que els separe. Podríem refutar alegant que l'enunciat és vàlit solament si s'aplicara a conjunts sistemàticament ordenats -com a séries de punts- i que en la realitat, sent objectes en tres dimensions es comporten d'una manera molt distinta, pero Zenón be podria seguir “indagant” sobre açò, i fent-nos preguntes que no podríem respondre fins que hajam resolt per mig d'una reflexió filosòfica qué és lo que fa a una cosa ella mateixa i no atra ni moltes.


Aquiles i la tortuga, Aristóteles, Fís., és un clar eixemple de (3), pero també nos crea dificultats en (2) i (4); consistix en una carrera entre Aquiles -el dels peus llaugers- contra una tortuga, pero escomençant la tortuga des d'una distància més alvançada…

El problema consistix en mostrar cóm és impossible que el corredor més ràpit alvance al més llent, puix per a poder siquiera alcançar Aquiles a la tortuga deuria abans passar per la mitat de la distància d'eixe recorregut, i per a alcançar eixa distància, abans deuria alcançar la mitat d'eixe recorregut, i aixina infinitament, en una série de números que convergixen cap a zero, a on no solament planteja un problema de cóm medim i percebem el temps i l'espai, sino que fa racionalmente impossible l'idea de moviment.

Pensament infinitesimal

[editar | editar còdic]

Els raonaments de Zenón constituïxen el testimoni més antic que es conserva del pensament infinitesimal desenrollat molts sigles despuix en l'aplicació del càlcul infinitesimal que naixerà de la mà de Leibniz i Newton en 1666. No obstant, Zenón era alié a tota possible matematización, presentant una conceptualización de tal estil com un instrument necessari per a poder formular les seues paradoxes.

Vejau també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Diógenes Laercio, Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres, IX. Zenón de Elea, 2.
  2. ↑ Bertrand Russell. «The Principles of Mathematics». people.umass.edu. Consultat el 23 de juny de 2020.
  3. ↑ 3,0 3,1 Kirk, Raven i Schofield, Els filòsofs presocráticos, Editorial Gredos, Madrit, 1994.
  4. ↑ The Journal of Speculative Philosophy.23(3)
    208–226.ISSN 0891-625X.Consultat el 2025-05-02.
  5. ↑ Sherwood, John C. (2000). «Zeno of Elea», World philosophers and their works, Salem Press. ISBN 978-0-89356-878-8.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Vlastos, 1995, p. 259.
  7. ↑ Vlastos, 1995, p. 258.
  8. ↑ Una història de les matemàtiques, Third edició, Hoboken, New Jersey: John Wiley & Sons, p. 538. ISBN 978-0-470-52548-7. «Des dels dies de Zenón, els hòmens havien estat parlant de l'infinit,...»
  9. ↑ Vamvacas, 2009, p. 151.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Sherwood, 2000.
  11. ↑ Sanday, 2009, p. 209.
  12. ↑ Vamvacas, 2009, p. 153.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Palmer, 2021.
  14. ↑ Vamvacas, 2009, p. 155.
  15. ↑ Vlastos, 1995, p. 260.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Vamvacas, 2009, p. 156.
  17. ↑ Anastopoulos, Charis (2023). Quàntum Theory: A Foundational Approach, 1st edició (en en), Cambridge University Press, pp. 213. ISBN 978-1-009-00840-2.
  18. ↑ “Efecte Zenón quàntic” (1990). Physical Review A 41 (5): 2295-2300. doi:10.1103/PhysRevA.41.2295. PMID 9903355. Bibcode: 1990PhRvA..41.2295I.
  19. ↑ «15.6 "Classes de comportament patològic" en el capítul 15 "Sistemes dinàmics híbrits: Modeling and Execution" de Pieter J. Mosterman, The Mathworks, Inc.», Paul A. Fishwick (ed.). Handbook of dynamic system modeling, coberta dura edició, Boca Raton, Florida, EE.UU.: CRC Press, pp. 15-22 a 15-23. ISBN 978-1-58488-565-8.
  20. ↑ Vamvacas, 2009, p. 152.
  21. ↑ 21,0 21,1 Vamvacas, 2009, p. 154.
  22. ↑ Vamvacas, 2009, p. 157.
  23. ↑ Néstor Luis Corder, Els filòsofs Presocráticos: Zenón de Elea, Editorial Gredos, Madrit, 1985.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Echandi Ercila, Santiago, La faula de Aquiles i Quelone : ensajos sobre Zenón de Elea, Prenses Universitàries de Saragossa, Saragossa, 1993.
  • Kirk, G. S.; J. I. Raven i M. Schofield, Els filòsofs Presocráticos, Editorial Gredos, Madrit, 1994.
  • Corder, Néstor Luis. Els filòsofs Presocráticos: Zenón de Elea, Editorial Gredos, Madrit, 1985.
  • Guthrie, W. K. C. Història de la Filosofia Grega, Tom II, La tradició presocrática des de Parménides fins a Demócrito. Madrit: Editorial Gredos. 1993. pp. 93-112.

Fonts

[editar | editar còdic]
  • Aristóteles, Metafísica (trad. i notes de T. Calvo Martínez): Editorial Gredos. 2007.
  • Platón, Diàlecs V, Parménides, Teeteto, Sofista, Polític (trad. i notes de M. Isabel Santa Creu). Madrit: Editorial Gredos. 1988.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Zenón_de_Elea&oldid=615088»