Filosofia presocrática

Filosofia presocrática

Plantilla:Història de la filosofia occidental La filosofia presocrática es referix a la filosofia grega antiga anterior a Sócrates, o que encara no havia segut influïda per les seues ensenyances. Els filòsofs presocráticos s'interessaven sobretot per la cosmologia, el principi i la substància del univers, pero les investigacions d'estos primers filòsofs comprenien tant el funcionament del món natural com la societat humana, la ètica i la religió. Buscaven explicacions sobre els principis fonamentals en base en l'indagació racional i no en la pura mitologia, revelació o inspiració dels poetes. Els seus treballs i escrits s'han perdut casi per complet. El coneiximent dels seus punts de vista procedix dels testimonis, és dir, de les discussions d'autors posteriors sobre l'obra dels presocráticos. La filosofia va trobar un terreny fèrtil en el món grec antic pels estrets vínculs en les civilisacions veïnes i al sorgiment d'entitats civils autònomes, les polis.

La filosofia presocrática va començar en el VI en els tres membres de la escola de Mileto: Tals, Anaximandro i Anaxímenes. Tots ells varen atribuir el arché (paraula que podia tindre el significat de "orige", "substància" o "principi") del món a, respectivament, el aigua, el Ápeiron (lo illimitat) i l'aire. Atres tres filòsofs presocráticos procedien de ciutats jónicas propenques: Jenófanes, Heráclito i Pitágoras. Jenófanes és conegut per la seua crítica al antropomorfismo dels deus. Heráclito, que era notòriament difícil d'entendre, és conegut per la seua màxima sobre la impermanencia, Panta rei, i per atribuir al fòc ser el arche del món. Pitágoras va crear un cult (els pitagórico) que sostenia que el arjé eren els números. La escola eleática (Parménides de Elea, Zenón de Elea i Meliso de Samos) li va seguir en el V Parménides afirmava que només existix "lo que és" i que no canvia. Zenón i Meliso aparentment varen defendre l'opinió de Parménides. Anaxágoras i Empédocles varen oferir un relat pluralista de cóm es va crear l'univers. Leucipo i Demócrito són coneguts pel seu atomisme, i la seua opinió de que només existixen el buit i la matèria. Els sofistas varen promoure el relativisme filosòfic.

Delimitació històrica de la filosofia presocrática

La precisió sobre els llímits d'este periodo de l'història de la filosofia és problemàtica, tant pel que fa al seu començ com al seu final, i trobem en els tratadistas solucions diferents.

El començ de la filosofia en Grècia

Aristóteles expon en la seua Metafísica que Tals de Mileto va ser el iniciador d'un tipo de filosofia que va concebre que el principi de tots els ents era d'índole material. A partir d'esta consideració la tradició sancera de l'historiografia ha donat per assentat que Tals va ser el primer filòsof, i encara William Keith Chambers Guthrie es recolza en esta autoritat per a escomençar les seues consideracions sobre l'història de la filosofia grega començant pels filòsofs milesios. No obstant, l'orige d'este tipo d'indagació ha segut explicat de diferents maneres per la filologia i la filosofia contemporànea.

El començ absolut del pensament occidental: ciència i filosofia

John Burnet expressa l'opinió comuna de principis de el XX en dir que en els pensadors jonios, el logos es llibera, de colp, de les concepcions mítiques imperants. Açò es deuria sobretot a una excepcional qualitat d'inteligència i esperit d'observació de l'home grec. A partir d'esta discontinuidad radical que supon el advenimiento del logos, la ciència occidental no ha tingut més que seguir la via marcada pels filòsofs jonios.

Esta manera d'entendre l'inici del pensament filosòfic troba eco en Bruno Snell, aun cuando este seguix una perspectiva més històrica.

Despuix de les importants obres de Cornford: De la Religió a la Filosofia (1912) i Principium sapientiae (obra pòstuma, 1952) este tipo de visions han deixat lloc a explicacions més matisades. Per a Cornford, el començ de la filosofia seguix en estreta relació en el començ de la ciència. Per això també va observar l'influència de la astrologia i la aritmètica babilòniques i la geometria egipcíaca en la formació de la mentalitat filosòfica, si be esta mentalitat transforma l'afany pràctic que estes disciplines tenien en les seues cultures d'orige (l'astrologia babilònica estava al servici de la religió oficial, i la geometria egipcíaca estava destinada a medir camps de cultiu concrets) en un afany purament teòric. Això es dona en virtut del descobriment, propi dels grecs, de la forma, independent de la matèria. El primer que va vincular l'inici de la ciència (la matemàtica) en interessos exclusivament especulatius (o siga, en interessos aliens en plaure o a lo necessari) va ser Aristóteles, en Metafísica I, 981b13ss.

Podem considerar que Guthrie se situa en esta perspectiva de la relació filosofia – ciència quan considera la relació entre mit i logos. A l'home pre-filosòfic no li va anar difícil considerar a la naturalea i a sí mateixa a merced de forces superiors arbitràries: una típica concepció politeiste o pandemonista tal i com es presenta en els poemes homéricos. Els fenomens atmosfèrics com la pluja i el vent, o netament humans com la malaltia, la mort o els impulsos sicològics, tenen una explicació en forces personals, que s'interessen pels assunts humans, i inclús guarden certs llaços consanguíneos en estos. Front a esta concepció, la filosofia inicia quan l'home va començar a indagar per un orde subjacent al caos dels acontenyiments, orde produït per forces impersonals. La família divina es transforma en una "necessitat" despersonalizada. El naiximent de la filosofia està vinculat en l'abandó de l'explicació mitològica per als problemes de l'orige de l'univers, i la fe religiosa és substituïda per la fe científica en els seus triumfos i llimitacions.

La relació del naiximent de la ciència en el desplegament de la filosofia presocrática també ha segut posada de relleu per Eggers Lan, el qual nota, seguint a Szabó, que la primera demostració deductiva de l'història de la ciència pertany a Parménides. Tots els filòsofs presocráticos han fet aportes a la ciència, siga a les matemàtiques o a la ciència natural. Aixina i tot, Eggers Lan distinguix en este periodo la filosofia de la ciència: abdós tenen pretensions de ser un estudi de validea universal, solament que la filosofia és l'estudi de l'univers com a totalitat ordenada, i la ciència prescindix de tal referència al món.

El pas del mit al logos: l'orige cosmogónico i religiós de la filosofia

La primera reacció moderna davant l'opinió comuna sobre el "milacre grec" de l'orige absolut de la raó va ser la de F. M Cornford que vincula l'inici de la filosofia en distintes manifestacions de la poesia religiosa. Devem notar que esta tendència dels tratadistas també té el seu antecedent en Aristóteles: en Metafísica I, 983b29, diu que també els primers "teologizantes" (es referix en este terme als "autors de #cosmogonia", com entén García Yebra) varen opinar "sobre la naturalea".

Segons Cornford, la "física" milesia res té que vore en la ciència i l'observació directa de la realitat. Estes #elaboració continuen les respostes mítiques tant en el seu material conceptual com en els seus esquemes explicatius, trasllada a representacions laicizadas l'esquema cosmogónico realisat pel pensament mític–ritual. Si el món homérico presenta una distribució, entre els crónidas, de diversos lots i honors (Il. XV, 189-194), el món dels naturalistes jonios presenta una divisió de jurisdiccions entre els poders contraris. El pensament de Anaximandro guarda una estreta dependència en la poesia de Hesíodo: no hi ha gran diferència entre concebre l'orige de tot a partir del Caos (Teog. 116) o d'una naturalea indeterminada (12 B 1, A 9, A 13, A 14). A partir d'este orige indiferenciado, la cosmogonia hesiódica fa nàixer parelles divines, que interactuant terminen per formar l'estirp dels deus olímpics, en els que es fonamenta l'orde del món; per a la cosmologia jonia estos contraris no són ya divinitats personals, com Urà i Gea, sino #naturalea com lo càlit i lo fret, lo humit i lo sec, que en la seua interacció donen forma al cosmos cíclico.

Les repercussions de la concepció de Cornford varen ser tan importants que la quinta edició de fragments de Diels (1935) va ser modificada per Kranz per a adaptar-la en este sentit; este helenista va ampliar l'apèndix que incloïa fragments de poesia i prosa cosmológica i astrológica i els va ubicar al principi de la colecció. Kirk i Raven li dediquen tot un capítul de la seua obra crítica als "precursors de la cosmogonia filosòfica", com les #cosmogonia órficas, la cosmogonia d'Hesíodo i les #cosmogonia "mixtes" com la de Ferécides.

L'edició de fragments dels presocráticos de Gredos, aun cuando inicia també per Tals, ho fa a pesar de les reparacions del director de l'edició: est expressa que no comença per Anaximandro, primer autor del que disponem de cites textuals, només per a no trencar en la tradició, i que ell no tindria inconvenients en començar l'història de la filosofia en Homero, si se li encomanara la tasca de confeccionar una història temàtica de la filosofia per texts, a on s'inclogueren temes filosòfics, com els de el significat de la mort, el sentit de la vida, etc.

Els que es neguen a considerar les produccions cosmogónicas com a antecedents de la filosofia, com Jaeger, Guthrie i Eggers Lan, esgrimixen en contra seua la inautenticidad de tals escrits: Són obres conservades en fragments, en cites d'autors posteriors, llevat la Teogonía hesiódica que s'ha conservat íntegra. En este sentit compartixen la precària forma de transmissió de la filosofia presocrática. Pero quan s'ha evaluat l'influència recíproca entre poemes i prosa de contingut cosmogónico i la filosofia presocrática, els cosmólogos s'han mostrat sempre en deute en els filòsofs. Aixina, s'ha vist que Epiménides està influït per Anaxímenes, i la teogonía rapsódica d'Orfeo està en deute en Ferécides, Heráclito, Parménides i Empédocles. Per això s'ha pogut determinar que les #cosmogonia órficas no són anteriors a el VI, inclús algunes són posteriors a Sócrates, i pertanyen freqüentment a l'era cristiana.

De qualsevol manera, la majoria dels especialistes, encara els que consideren les #cosmologia com a antecedent, distinguixen estes de la filosofia pròpiament dita. Kirk i Raven consideren que tant els poemes homéricos com la teogonía hesiódica són mostres d'un estat particular de racionalisació. Sobretot la Teogonía d'Hesíodo en el seu afany sistematizador de la genealogia dels deus. No obstant, el pas de el "mit" a el "logos" és un canvi radical que inclou no solament una dones-personificació de les forces de la naturalea, sino un canvi polític, social i religiós que involucra una obertura mental que tendix a relativizar el valor de la tradició.

Les condicions socials de l'orige del pensament racional

Per a explicar la transformació que presenten les concepcions filosòfiques respecte de les mítiques, alguns especialistes varen dirigir la mirada a les seues condicions de possibilitat, i observen que estes són d'índole social i econòmica. P. M. Schul pensa que deu haver eixercit una gran influència, en l'orientació del pensament cap a la pràctica, la creació de la moneda, el calendari, l'escritura alfabètica, el rol de la navegació i el comerç. B. Farrington, per la seua banda, enllaça l'orige de la racionalitat grega (i l'increment de la riquea material) en el progrés tècnic de les ciutats jonias, gràcies a la llibertat que estes tenien respecte d'una ortodòxia mantinguda per una casta sacerdotal, com en Egipte o Babilonia. G. Thompson, en canvi, veu en l'obertura de mercats en els quals l'objecte es transforma en mercaderia, i aixina passa de tindre un valor d'us a un valor de canvi, el factor que fa comprensible el advenimiento de la raó: lloc que açò significa que l'objecte es despulla de la seua diversitat qualitativa i pansa a tindre una significació abstracta.

Jean-Pierre Vernant repren/reprén estes consideracions sobre les condicions socials que varen fer possible el advenimiento del pensament filosòfic, i les reformula. En llínees generals, accepta l'idea del pas del mit a el "logos", pero emfatisa la conexió dels mits cosmogónicos en els ritos orientals de sobirania, i veu que la filosofia jónica és una transposició dels elements d'estos mits. L'aparició de la polis com a forma d'ordenament social li fa perdre significació a este rito i el mit associat pert inteligibilitat, i el pensament naturaliste dels milesios no és més que un reflex d'este nou orde, en independisar els elements atmosfèrics de la figura del sobirà. Per una atra part, accentua la significació del pensament que sorgix en Magna Grècia per a la comprensió del naiximent de la filosofia com a forma de racionalitat i del filòsof com a tipo humà. Si a la filosofia precedix el mit com a forma de pensament, el filòsof és precedit per l'augur i pel poeta inspirat. La filosofia manté certs caràcters de saber revelat, #lo que es veu clarament en el proemi del poema de Parménides. No obstant, entre les formes de el "chamanisme" grec i el filòsof hi ha un abisme, i és que mentres que l'augur està en possessió d'un saber secret, el filòsof es propon divulgar el seu saber a un cos de discípuls (Pitágoras); esta transformació de la figura de l'sabio és germana d'una mutació en el pla social, que consistix en la pèrdua del poder polític excloent dels gene nobiliarios, la disposició al servici de la comunitat dels ritos pertanyents als clans sacerdotales, la publicació dels decrets de justícia, abans reservats per als Eupátridas; l'aparició de la moneda, falcada i en un valor garantisat per l'Estat. El pas de l'us del plural "τὰ ὄντα" (ta onta, els ents) en els jonios al singular "τὸ (ἐ)ὄν" (to [i]on, l'ent) en Parménides és un signe més de la busca d'unitat, estabilitat i permanència que pot vore's en l'incipient organisació de la ciutat grega, en la reforma de Clístenes, per eixemple. En definitiva, Vernant considera que la filosofia és resultat del advenimiento de la polis.

Els últims presocráticos

En general els tratadistas estan d'acort en posar fi al periodo presocrático una volta que es desenrolla i difon el pensament platònic. El terme "presocrático" sembla haver-se estés a partir de l'edició de Diels i Kranz, Fragmente der Vorsokratiker. El mateix Kranz, en el pròlec, explica que "presocrático" no indica "abans de Sócrates", sino "abans dels socráticos" (sobretot Platón i la seua escola), i de fet, inclouen en l'obra a pensadors posteriors a Sócrates, com Diógenes de Apolonia o Demócrito. Per això Guthrie entén que la paraula "presocrático" significa "no socrático", i que este significat es determina pel contingut del pensament més que per la cronologia. La selecció de pensadors de l'edició de fragments de l'editorial Gredos seguix un criteri semblant. Eggers Lan diu no témer quedar atrapat en els esquemes de manuals, que discernixen, en la història de la filosofia grega, una primera part cosmológica (la dels presocráticos) d'una atra antropològica (representada per la sofística i Sócrates). Aun cuando Heráclito o els pitagórico semblen estar interessats en temes ètics, la diferència en la sofística és notable, quan esta concep a l'home com a mida de totes les coses, o en l'afirmació socrática sobre el reconeiximent de l'ignorança de l'home. Este quebre de la cosmologia tradicional i l'enfocament posat en l'home i el seu lloc en la societat seria el llímit que distinguix abdós fases de l'història del pensament.

Determinacions internes de la filosofia presocrática

Siga com siga que s'entenga l'inici o el fi del periodo històric considerat, nos trobem allí en un grup de pensadors que dista molt de ser homogéneu en els seus interessos especulatius, en els seus métodos i inclús en les seues formes expressives. No obstant molts autors antics i moderns han ensajat diverses maneres d'agrupar-los, i d'entendre l'estructura i l'evolució d'esta época de l'història de la filosofia.

Els doxógrafos i les escoles filosòfiques

Teofrasto, en la seua obra Opinions dels físics, havia desenrollat una classificació de filòsofs per escoles. Diversos doxógrafos (de doxa, "opinió"), els escritors de "successions", varen continuar i varen sistematisar esta tendència, sobretot Soción d'Aleixandria. Relacionaven als filòsofs en els seus supòsits mestres i discípuls. D'estes successions es va nutrir el cronógraf Apolodoro d'Atenes per a confeccionar els seus Cròniques. Generalment bastava saber que un filòsof era conciutadà d'un atre més jove per a que els doxógrafos i atres autors tardans supongueren que el primer havia segut mestre del segon. Aixina és com es varen anar "inventant" #filiació intelectuals dispostes en escoles, que el seu màxim divulgador va ser Diógenes Laercio, i que varen seguir com a verdaderes els Pares de l'Iglésia.

Les escoles distinguides per estes tradicions varen ser la Escola de Mileto, composta per Tals, Anaximandro i Anaxímenes; la Escola eleática, en Jenófanes com a fundador i Parménides, Zenón i Meliso com a successors; i la Escola atomista, en Leucipo i Demócrito.

La Escola Pitagórico, en canvi, sembla tindre més provabilitats d'haver segut real, ya que era no solament una associació en fins filosòfics, sino també religiosos, i hi ha una apreciable cantitat de testimonis anteriors a Teofrasto que nos detallen la seua activitat. No obstant presenta problemes particulars de datació, aixina com per a precisar la seua unitat doctrinal. Ademés de Pitágoras, semilegendario fundador de l'escola, podem contar en ella a Alcmeón. Els neoplatónicos, com Jámblico, tendien a considerar a Parménides i la seua escola dins del pitagorismo, conformant la més general Escola itálica.

Les agrupacions d'autors en la crítica moderna

Els filòlecs moderns han tendit a rebujar la divisió escolar doxográfica. L'anàlisis de les doctrines presocráticas per separat moltes voltes ha refutado les suposicions d'influències entre autors. L'edició de Diels prescindix, en la mida de lo possible, de la divisió escolar.

Jaeger, no obstant, en la seua obra La teologia dels primers filòsofs grecs, considera en un sol capítul (II, La teologia dels naturalistes milesios) a l'escola milesia. Kirk, Raven i Schofield modifiquen la vella distinció entre escola milesia i escola itálica, modificant la nomenclatura geogràfica pero concebent certa unitat d'orientació: per un costat presenten als pensadors jonios, caracterisant-los com monistas materialistes: cada autor concebia un principi material (l'aigua o l'aire, per eixemple) com génesis de la pluralitat de les coses que es presenten davant els ulls. Els autors indiquen que l'inclusió de Jenófanes i d'Heráclito en els capítuls dedicats a la filosofia jonia és merament pragmàtica, ya que estos superen d'alguna manera els interessos naturalistes. Els jonios estan dividits històricament en pre-parmenídeos (els ya mencionats, precedits per l'escola de Mileto) i post-parmenídeos (Anaxágoras, Meliso, els atomista). Estos últims varen seguir la tendència naturalista dels primers, pero responent a l'especulació de Parménides, que va desarticular aquelles concepcions físiques. La filosofia en l'occident grec, o siga, en el sur d'Itàlia, se situa històricament entre abdós. Els seus representants varen tindre interessos no naturalistes, sino especulatius, encara que sobre este punt tampoc hi ha una uniformitat total. Allí els autors ubiquen tant a Pitágoras com als representants de l'escola eleática (llevat Meliso) i a Empédocles.

Fonts antigues de les cites i anècdotes dels presocráticos

No nos ha aplegat cap obra completa dels cridats filòsofs presocráticos. Hui contem solament en fragments que nos han segut transmesos com a cites més o menys precises de pensadors i recopiladores posteriors. Els detalls d'este tipo de transmissió, i sobretot la valoració de les fonts, deuen ser tinguts en conte en un estudi complet i una interpretació aproximada del pensament d'estos filòsofs arcaics, inclús per a determinar certes traces biogràfiques importants, com les seues #cronologia.

Cóm citaven els antics, característiques lliteràries i gramaticals

La primera dificultat que presenta l'estudi dels filòsofs presocráticos és la dificultat de precisar cuán fidedigne ha segut l'autor que ho cita o comenta. Succeïx que algunes obres en intencions més o menys lliteràries (com en el cas de la Història d'Heródoto, o els diàlecs platònics) incorporen al seu relat alusions moltes voltes vagues sobre doctrines anteriors, la majoria de les voltes cites de memòria (sempre falible) o meres paráfrasis, ya que subordinen la citació precisa a la composició de les seues obres.

En canvi, en Aristóteles comença una tradició de tratadistas en prosa que fa desaparéixer part de les dificultats mencionades, encara que apareixen atres noves. Cal tindre en conte que, quan un expositor grec o llatí ha escrit sobre un pensador anterior, no ha contat en els signes que en els idiomes moderns nos ajuden a distinguir lo que s'expon en lo que se cita, açò és, sobretot, les comillas dobles (""). S'han valgut, en canvi, de construccions gramaticals diverses, que depenen sempre de 'verba dicendi':

• verp de dir + conjunció + oració de cita en verp en indicatiu o optatiu. Esta construcció equival al nostre discurs directe: "va dir: vaig viure en Éfeso", a on la conjunció val pels nostres dos punts (:). Esta construcció és, llamentablement per a la recolecció de cites, poc freqüent en llatí i grec.

• verp de dir + oració de cita en subjecte en acusativo i verp en infinitiu. Sense equivalents en la majoria dels idiomes moderns, similar a una poc usada forma espanyola de discurs indirecte, ej: "va dir residir en Éfeso". Esta construcció és la preferida per a citar, per eixemple per Aristóteles.

• verp de dir + adverbi, o punt alt (equivalent als nostres dos punts), + text de cita. Esta forma de citar és la més pareguda a la dels idiomes moderns i potser la més precisa. Pero és freqüent solament en autors tardans com Diógenes Laercio.

En qualsevol cas, no es pot tindre total seguritat de l'exactitut de la cita a partir solament de la consideració de la forma elegida per a citar. En canvi, cites que tenen per objecte reproduir opinions d'autors que varen escriure en vers -Jenófanes, Parménides, Empédocles-són molt més fiables: la forma mètrica nos permet discernir el text autèntic d'una glossa.

Aspectes històrics de la transmissió de cites i anècdotes

Les primeres notícies sobre pensadors presocráticos nos apleguen per Aristófanes, Heródoto i per escrits hipocráticos, pero estos escritors del sigle V a. C. nos transmeten esporàdicament senyes molt escasses. Recent en el sigle IV a. C. tenim notícies i referències àmplies i detallades sobre algunes figures. Les cites i testimonis seguixen apareixent en diversos escrits de l'antiguetat tardana, en recopilacions i històries que a voltes també s'han perdut, encara que varen contar en elles alguns autors de nostra era, tant pagans com a cristians. Inclús s'han trobat cites, perdudes fins a llavors, en autors del sigle XII i XIII. Lo important a tindre en conte és que no és l'antiguetat d'una cita lo que la fa més o menys fidedigna, sino la naturalea de l'obra a on apareix, el seu estil, l'intenció de l'autor, el seu accés a atres fonts, i atres detalls.

Ademés d'haver tingut en conte les vicissituts històric-lliteràries de cada citador, la filologia moderna ha fet estudis permenorisats sobre el valor que cada autor té com a transmissor, a partir d'inspeccions realisades sobre les seues cites d'obres que sí nos han aplegat –les obres d'Homero, per eixemple–.

Valoració de fonts per autors

Platón – S. IV a. C.

Segons Kirk i Raven, Platón és extremadament descuidat en cites de tot tipo, la seua actitut no és objectiva, sino humorística o irònica. Sobre els seus comentaris, són parcials o exagerats i no juïns històrics moderats.

Eggers Lan i Juliá consideren que Platón cita de memòria –una memòria falible, fet constatable a partir de les seues distorsionades cites de Homero– inclús per una qüestió de principi. Seguint a Cherniss, indiquen que en Fedro 274c hi ha una justificació de l'us de la memòria per sobre el de les fonts escrites. Lo important no seria saber quí va dir tal cosa, o d'on era, o quàn ho va dir, sino si era veritat o no. Per lo demés, en relatar anècdotes de pensadors anteriors no té la pretensió de transmetre fets històrics precisos, sino més be de compondre una situació propícia per als seus diàlecs, encara incorrent en #anacronisme.

Aristóteles – S. IV a. C.

El valor d'Aristóteles, per a Kirk i Raven, no residix en la cantitat de les seues cites directes sino en el "caràcter de recapitulador i crític dels pensadors anteriors". Aristóteles realisa, de fet, un examen de les opinions dels filòsofs en el primer llibre de la Metafísica.

Estos comentaristes seguixen, com també ho fan Eggers Lan i Juliá, a Cherniss en la valoració d'Aristóteles com citador: est està ocupat en construir el seu propi sistema filosòfic, en general selecciona solament cites que li interessen per a tal fi, sense respectar órdens cronològics, i inclús aplega a distorsionar els temes tractats o expondre'ls mesclats en les seues reflexions sobre les implicacions de tal doctrina en el seu sistema. Esta actitut naix de la seua concepció històrica: pensa que els pensaments anteriors a ell són un titubejant alvanç cap a la veritat continguda en la seua pròpia doctrina.

Teofrasto – finals del S. IV a. C.

La principal font per al coneiximent dels filòsofs presocráticos és l'obra de Teofrasto Opinions físiques o Opinions dels físics. Tradicionalment es considera esta obra com l'esforç de Teofrasto per colaborar en l'activitat enciclopèdica de l'escola peripatética, activitat que incloïa una història de la filosofia encomanada a ell. Hi ha dubtes al respecte: per una part, sobre la mencionada "activitat enciclopèdica" de l'escola, per una atra, al caràcter històric de l'obra de Teofrasto. Eggers Lan no creu que Teofrasto siga una excepció entre els pensadors antics, i veu en dita obra un ensaig més sistemàtic que històric, sobretot en la forma expositiva: un diàlec en a on preguntes de cunye peripatético eren respostes pels pensadors anteriors a l'escola, preguntes que potser mai s'hagueren formulat ells mateixos.

Siga com siga, sembla provable que Teofrasto haja pogut contar en les obres originals de la majoria dels presocráticos, en redactar la seua obra. I encara que l'objectivitat de l'escrit ha segut qüestionada, atres estudiosos han comparat els llocs a on Teofrasto cita el Timeo platònic, i la conclusió ha segut que procedix en gran exactitut, a pesar de que unes poques voltes teñir l'exposició en les opinions aristotèliques abocades, per eixemple, en el de Caelo.

Aplanades o no les dificultats sobre l'objectivitat o la dependència de l'escrit respecte del pensament aristotèlic, els investigadors han tingut que enfrontar-se a un atre tipo de problemes, que poden ser inclús majors que els consignats fins ara: succeïx que les physikôn doxôn tampoc se nos ha conservat. Les consideracions anteriors estan basades en una reconstrucció de l'últim llibre de l'obra de Teofrasto, titulat de les Sensacions, realisada per Hermann Diels a partir de cites de Simplicio en el seu comentari al de Caelo d'Aristóteles. Simplicio tampoc va tindre l'obra original en les seues mans, sino un resum d'un tal Aecio, fet a partir d'un atre manual intermig, cridat per Diels Vetusta Placita, datat en el S. I a. C.

Encara en estes dificultats, les physikôn doxôn seguixen sent considerades de primera magnitut com a font de cites de presocráticos, ya que va ser, per a l'antiguetat tardana, la gran autoritat a l'hora d'extraure opinions d'antics pensadors. A partir de l'obra de Diels de 1879, Doxographi Graeci, es va començar a cridar "doxógrafos" als transmissors de cites depenents de l'obra de Teofrasto. D'ells provenen la majoria dels fragments considerats autèntics dels presocráticos.

Els Doxógrafos

• Els Vetusta Placita: va ser una compilació originada en l'escola posidonia durant el S. I a. C. En el S. II d. C., Aecio –nom que nos és transmés per una referència de Teodoreto- va resumir dita obra. Ni els Vetusta Placita ni el resum de Aecio s'han conservat. Solament coneixem restants de l'obra de Aecio en les cites de la Antologia d'Estobeo i del Epítome de les opinions físiques del Pseudo-Plutarco. A partir de la comparació permenorisada d'estes fonts, el text de Aecio ha segut reconstruït, també per Diels. Del Epítome del Pseudo-Plutarco depenen les cites d'Aquiles Tacio i de Cirilo. En canvi, Varrón i Cicerón varen poder contar directament en els Vetusta Placita. Es pot determinar que estes #compilació i resums varen ser composts imitant la disposició del text de Teofrasto physikôn doxôn: presentaven seccions determinades per un tema, i en un apartat les opinions de varis pensadors sobre el mateix.

• Les successions filosòfiques: Soción d'Aleixandria va escriure cap al 200 a. C. una obra, primera de moltes en el seu gènero, a on agrupava als pensadors per escoles (és potser l'autor de la tradicional distinció, #present en la seua obra per primera volta, de les escoles jónica i itálica) i relacionava als diversos autors en els seus mestres i discípuls. D'estos escrits depenen alguns testimonis transmesos per Eusebio de Cesarea, Ireneo, Arnobio, Teodoreto i Sant Agustín

• Cronógrafs: Eratóstenes havia escrit una cronologia en dates d'artistes i escritors varis, i a mitan del S. II a. C., Apolodoro d'Aleixandria va vindre a omplir certs buits de la seua obra. Llamentablement ho va fer a partir de principis poc convincents, tals com considerar que la madurea d'un filòsof li aplegava als quaranta anys, i feya coincidir esta data en la d'algun important event històric. Informat de l'obra de Soción i la seua divisió en escoles, va incloure successions en la seua obra, pero va considerar arbitrariamente que sempre el mestre era quaranta anys major que el seu supost discípul. No es conserva l'obra de Apolodoro sino en cites d'autors posteriors, com Diógenes Laercio i Simplicio.

• Plutarco (S. II d. C.) va incorporar abundants cites a les seues Moralia (Obres morals i de costums).

• Sext Empíric (S. II d. C.): la seua adscripció a la escola escèptica ho va dur a citar un número important d'opinions antigues sobre els sentits i el coneiximent.

• Clemente d'Aleixandria (S. II d. C.): en el seu Protréptico i en els seus Stromateis va introduir una cantitat apreciable de cites de poetes i filòsofs antics.

• Hipólito (S. III d. C.) i la seua Refutació de totes les herejías: Acusa este escrit l'us de dos fonts doxográficas interessades sobretot en senyes biogràfiques, i que per això agrupaven les opinions dels filòsofs grecs per pensadors i no per temes. Una d'elles és un compendio de poc valor (va ser usat per Hipólito per a extraure opinions de Tals, Pitágoras, Empédocles, Heráclito, Parménides, Meliso i Demócrito). L'atra font és més fidedigna inclús que Aecio; d'ella va extraure sentències d'Anaximandro, Anaxímenes, Anaxágoras, Arquelao i Jenófanes.

• Diógenes Laercio (S. III d. C.) i el seu Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres: Interessat més en biografies presentava també juntes totes les opinions de cada filòsof, sumades a anècdotes procedents de biógrafs helenísticos, de molt dubtosa veracitat. Conté, de qualsevol manera, cites valioses de Apolodoro. La seua obra conté un compendio de poc valor, i una exposició detallada, procedent d'una font menys discutible.

• Les miscelànees del Pseudo-Plutarco: utilisa una font independent de Aecio. Es basa en els primers llibres de l'obra de Teofrasto, de contingut cosmogónico.

• Simplicio: a pesar de ser un autor tardà (S. VI d. C.), és una de les més importants fonts per al coneiximent de cites directes de presocráticos. En els seus comentaris als llibres De Caelo i Física d'Aristóteles, va incloure cites d'autors antics, més extenses de lo necessari, ya que segons ell, algunes obres s'havien tornat difícils de trobar.

• Atres autors que citen anècdotes o texts de presocráticos: Filodemo, Marco Aurelio, Orígens, Ateneu de Náucratis, Numenio de Apamea, Plotino, Porfirio, i més.

#Compilació modernes de les cites dels presocráticos

Fragmente der Vorsokratiker de Hermann Diels

Artícul principal → Die Fragmente der Vorsokratiker.

En 1903, Hermann Diels, que ya havia escrit l'important obra Doxographi Graeci, publica la no menys transcendent compilació Fragmente der Vorsokratiker.

Allí es troben editats els testimonis biogràfics, les interpretacions antigues, les cites directes autèntiques i les cites d'imitacions de més de quatrecents autors, entre els quals no solament es troben filòsofs presocráticos en sentit lliteral, sino també poetes antics i sofistas i atres escritors posteriors a Sócrates les obres dels quals no s'han conservat completes.

L'intenció de l'autor va ser fer un manual en tot el material disponible per a l'estudi del començ de la filosofia grega. I a tal punt ho va conseguir, que actualment tots els estudis sobre els presocráticos utilisen, per a citar els fragments, l'orde de la seua edició. Cada autor ocupa un capítul numerat. A la seua volta, cada capítul (no en tots es respecta esta estructura) està dividit en: A. Testimonis sobre la seua vida i la seua doctrina; B. Fragments considerats textuals i autèntics de l'autor; i C. Imitacions.

Per a citar un fragment original, s'utilisa el número de l'autor i la lletra B, més el número del fragment. Per eixemple, 28 B 7 és el fragment sèptim de les cites textuals de Parménides, transmesa per Platón, Sofista 258d.

Per a citar un testimoni sobre la vida d'un autor, s'utilisa el número d'est i la lletra A en el número del fragment: per eixemple, 22 A 1 correspon a la primera cita de testimonis sobre Heráclito, que pertany a les Vides dels filòsofs ilustres de Diógenes Laercio, llibre IX.

Usualment s'utilisa, encapçalant la cita, una indicació sobre l'edició (Diels i Kranz = DK), ej. DK 22 A 1 o DK 28 B 7.

Després de la correcció i reedició de Walther Kranz, l'orde dels autors de l'edició és cronològic. La selecció està dividida en

A. Principis, a on es troben cites de

I. Poetes cosmólogos primerencs

1. Orfeo, 2. Museu i 3. Epiménides;

II. Poetes astrólogos del sigle sext

4. Hesíodo, 5. Foc i 6. Cleostrato

III. Prosa cosmológica i gnómica primerenca:

7. Ferécides de Siros, 8. Teágenes, 9. Acusilao i 10. Els Sèt sabio de Grècia

B. Els fragments de filòsofs del sigle sext i quint i successors directes, a on consten els següents autors:

11. Tals, 12. Anaximandro, 13. Anaxímenes, 14. Pitágoras,

15 – 20. Pitagórico antics, 21. Jenófanes, 22. Heráclito, 23. Epicarmo,

24. Alcmeón, 25 – 27. Icos, Desocupacions i Aminias, 28. Parménides, 29. Zenón,

30. Meliso, 31. Empédocles, 32 – 58. Autors menors i escola pitagórico,

59.Anaxágoras, 60 – 67. Autors menors, 68. Demócrito, 69 – 78. Autors menors de Abdera;

C. Antiga Sofística, a on podem destacar les cites de

80. Protágoras i 82. Gorgias

The Presocratic Philosophers de Kirk, Raven i Schofield

En 1957, la Cambridge University Press publica un estudi crític en una selecció de texts de presocráticos, en el títul The Presocratic Philosophers. L'obra és un esforç conjunt de Geoffrey Stephen Kirk, que comenta la tradició jonia, els atomista i Diógenes de Apolonia; i John I. Raven, que redacta els estudis sobre la tradició itálica, Anaxágoras i Arquelao. En la segona edició, de 1983, s'unix a la tasca Malcolm Schofield actualisant la bibliografia i redactant novament els capítuls sobre els eléatas i els pitagórico, i retocant atres seccions.

L'obra no pretén ser, com la de Diels, un compendio de tots els autors arcaics, sino una història crítica. Tampoc conté tots els fragments referits als autors tractats sino solament una selecció, en grec i en traducció a l'anglés, seguida d'amplis comentaris.

Després d'un capítul inicial (I) sobre els precursors de la cosmogonia filosòfica, a on s'ocupen en caracterisar la visió ingènua que els grecs tenien del cosmos, les #cosmogonia órficas i "mixtes", passen a considerar als presocráticos pròpiament dits, en tres seccions. La primera, dedicada als pensadors jonios, conté estudis sobre (II) Tals, (III) Anaximandro, (IV) Anaxímenes, (V) Jenófanes i (VI) Heráclito. La segona tracta sobre la filosofia en l'occident grec, en (VII) Pitágoras, (VIII) Parménides, (IX) Zenón, (X) Empédocles i (XI) Filolao i el pitagorismo de el V. Una tercera secció dedicada a la "Resposta jonia" considera els pensaments de (XII) Anaxágoras, (XIII) Arquelao, (XIV) Meliso, (XV) Els atomista i (XVI) Diógenes de Apolonia.

Esta obra cobra gran importància per al món de parla hispànica a partir de la publicació d'una traducció espanyola (de Jesús García Fernández) per part de la Editorial Gredos, en 1970. Fins a 1978, quan apareix l'edició de Eggers Lan, va ser l'única obra que contenia un número elevat de traduccions a l'espanyol (per supost indirectes, a partir de les traduccions angleses) de fragments dels presocráticos en el seu conjunt.

Els filòsofs presocráticos de Eggers Lan

La mateixa Editorial Gredos publica en 1978 la primera edició de texts en espanyol (traduïts directament del grec) dels presocráticos, encarregada a Conrado Eggers Lan, en tres toms de la seua colecció Biblioteca Clàssica Gredos (n.º 12, 13 i 14).

L'editor explícitament s'expressa en contra d'incloure poetes, encara que siguen cosmólogos, junt en filòsofs presocráticos pròpiament dits i exclouen a atres pensadors consignats en l'edició de Diels (Epicarmo, Hipón, Arquelao, Eurito, Arquitas, Critias, Protágoras) per carir per a ells d'importància per a l'història de la filosofia. La llista d'autors tractats és, despuix de llevar la secció sobre els "Inicis" cosmogónicos i els autors mencionats, idèntica en orden a l'edició de Diels.

Eggers Lan no distinguix radicalment els fragments que procedixen de testimonis biogràfics i comentaris (DK A) de les cites textuals (DK B), i els presenten mesclats i seleccionats segons l'apany interpretatiu de cada capítul, en els que abunden títuls i seccions orientativo. No obstant, al final del tractament de cada autor, presenten seguides totes les cites textuals considerades autèntiques, i les apócrifas, en l'orde de l'edició DK.

Cronologia 624 a. C. — 370 a. C.)

<timeline> DateFormat = yyyy ImageSize = width:500 height:350 PlotArea = left:20 right:20 bottom:20 top:0 Colors =

 aneu:canvas-bar	value:rgb(0.97,0.97,0.97)
 aneu:grid_minor	value:rgb(0.86,0.86,0.86)
 aneu:grid_major	value:rgb(0.80,0.80,0.80)
 aneu:pres_philo	value:limegreen 
 aneu:mile_schoo	value:lightorange legend:Escola_milesia
 aneu:elea_schoo	value:dullyellow legend:Escola_eleática
 aneu:sofi_philo	value:powderblue2 legend:Sofistas

aneu:atom_schoo value:lavender legend:Escola_atomista

 aneu:socr_philo	value:ret

Period = from:-640 till:-360 TimeAxis = orientation:horisontal format:yyyy AlignBars = justify ScaleMinor = unit:year increment:10 start:-630 gridcolor:grid_minor ScaleMajor = unit:year increment:20 start:-640 gridcolor:grid_major BackgroundColors = canvas:canvas-bar bars:canvas-bar Legend = orientation:vertical left:52 top:115 BarData=

 barset:inventions

PlotData=

 barset:inventions width:17
 from:-625  till:-547 text:"Tals" color:mile_schoo anchor:from
 from:-611  till:-547 text:"Anaximandro" color:mile_schoo anchor:from
 from:-585  till:-525 text:"Anaxímenes" color:mile_schoo anchor:from
 from:-580  till:-490  text:"Pitágoras" color:pres_philo anchor:from
 from:-580  till:-470  text:"Jenófanes" color:elea_schoo anchor:from
 from:-545  till:-480  text:"Heráclito" color:pres_philo anchor:from
 from:-510  till:-450  text:"Parménides" color:elea_schoo anchor:from
 from:-500  till:-428  text:"Anaxágoras" color:pres_philo anchor:from
 from:-495  till:-430  text:"Zenón" color:elea_schoo anchor:from
 from:-485  till:-420  text:"Protágoras" color:sofi_philo anchor:from
 from:-484  till:-424  text:"Empédocles" color:pres_philo anchor:from
 from:-480  till:-410  text:"Antifonte" color:sofi_philo anchor:from
 from:-480  till:-370  text:"Gorgias" color:sofi_philo anchor:from
 from:-470  till:-410  text:"Meliso" color:elea_schoo anchor:from
 from:-470  till:-399  text:"Sócrates" color:socr_philo anchor:from
 from:-460  till:-399  text:"Pródico" color:sofi_philo anchor:from
 from:-460  till:-370  text:"Leucipo" color:atom_schoo anchor:from
 from:-460  till:-370  text:"Demócrito" color:atom_schoo anchor:from

</timeline>

Estudis crítics

• Barnes, Jonathan: Els presocráticos. Madrit, Càtedra, 1992. ISBN 84-376-1029-X
• Cherniss, Harold F.: Aristotle's Criticism of Presocratic Philosophy. Nova York, Octagon Books, 1983. ISBN 0-88254-836-0
• Guthrie, W.K.C., Història de la Filosofia Grega:
  • Vol. I: Els primers presocráticos i els pitagórico, Editorial Gredos: Madrit, 1999 [1.ª edició, 3.ª reimpressió]. ISBN 84-249-0949-6.
  • Vol. II: La tradició presocrática des de Parménides a Demócrito, Editorial Gredos, Madrit, 1994 [1.ª edició, 3.ª reimpressió]. ISBN 84-249-1032-X.
  • Vol. III: Sigle V. Ilustració, Editorial Gredos: Madrit, 1994 [1.ª edició, 2.ª reimpressió]. ISBN 84-249-1268-3.
• G. S. Kirk, J. I. Raven i M. Schofield. The Presocratic Philosophers. A Critical History with a Selection of Text. S.L., Cambridge University Press, 1957, 1983. (Tr. espanyola Els filòsofs presocráticos. Història crítica en selecció de texts. Traducció de Jesús García Fernández, Madrit, Editorial Gredos, 1970, 2.ª edic. 1987 (Biblioteca Hispànica de Filosofia, 63). ISBN 84-249-1249-7)
• Jean-Pierre Vernant: Mythe et pensée chez els grecs. Zetein, 1973. (Trad. esp. Mit i pensament en la Grècia antiga. Trad. J. D. López Bonillo. Barcelona, Ariel, 2007 (1.ª ed. 5.º reimpr.) ISBN 978-84-344-9702-4)

Edicions dels fragments

• (1958) Doxographi Graeci, 3ª edició, Berlín: Walter de Gruyer.

• Diels, Hermann (1960-1961). Die Fragmente der Vorsokratiker, 6ª edició, Berlín: Weidmann.

• Christian Vassallo (2021), The Presocratics at Herculaneum: A Study of Early Greek Philosophy in the Epicurean Tradition, Studia Praesocratica 11, Berlín-Boston: De Gruyter. https://www.degruyter.com/document/doi/10.1515/9783110727661/html
• Diels, Hermann; Kranz, Walther. (2006). I presocratici. Teste greco a fronte. Milano. Bompiani. (És l'edició i traducció a l'italià, en el text grec per part de Giovanni Reale)

Traduccions

• Eggers Lan, Conrado (1978). Els filòsofs presocráticos, 1ª edició, Madrit: Gredos. ISBN 84-249-3511-X.

• Corder, Nestor Luis (1979). Els filòsofs presocráticos, 1ª edició, Madrit: Gredos. ISBN 84-249-3532-2.

• Poratti, A. (1980). Els filòsofs presocráticos, 1ª edició, Madrit: Gredos. ISBN 84-249-3542-X.

Vore també

• Història de la filosofia occidental
• Monistas
• Pluralista

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Filosofia presocrática.

• Alguns fragments en text bilingüe grec - espanyol, en introducció, biografies i atres indicacions en espanyol, en el lloc Filosofia.

• DIELS, Hermann Alexander: Fragments dels presocráticos (Die Fragmente der Vorsokratiker). La primera edició es va fer en 1903 en Berlín, i va ser dirigida pel propi Diels. A partir de la 5ª, substituiria a Diels Walther Kranz.
  • Texts grecs, i alguns llatins, en introducció i comentaris en alemà: 1.ª ed., de 1903, en facsímil electrònic en el Internet Archive.
  • Text de la 2ª ed., de 1906, en la seua majoria en grec, en algunes traduccions al francés i en índex electrònic en eixe idioma, en el lloc de Philippe Remacle.
    • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.

• FREEMAN, Kathleen: Ancilla to the Pre-Socratic Philosophers (Siervo dels filòsofs presocráticos), 1948: traducció anglesa de la major part dels fragments conservats.
  • Texts en el lloc de l'Internet Sacred Text Archive.
    • Kathleen Freeman (1897 - 1959): clasicista nortamericà, i autora de noveles de detectius (en el pseudónimo "Mary Fitt").