Anar al contingut

Marco Aurelio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Marco Aurelio

Artícul bo


Marco Aurelio Antonino (en llatí: Marcus Aurelius Antoninus; Roma, 26 d'abril de 121[1]-Vindobona o Sirmio, 17 de març de 180[2]), conegut com Marco Aurelio, va anar un emperador del Imperi romà des de l'any 161 fins a l'any de la seua mort en 180. Va ser l'últim dels cridats Cinc Bons Emperadors, tercer dels emperadors procedents d'una família d'antics colon itálicos assentats en la província de Baetica,[3][4] i està considerat com una de les figures més representatives de la filosofia estoica. Marco Aurelio i Lucio Vero varen ser fills adoptius d'Antonino Pío per mandat d'Adriano, i varen anar també coemperadores de l'Imperi.[5]

El seu govern va estar marcat pels conflictes militars en Àsia, front a un revitalisat Imperi partixc, i en Germania Superior, front a les tribus bàrbares assentades a lo llarc del Llimes Germanicus, en la Galia i a lo llarc del Danubio. Durant el periodo del seu imperi va tindre que fer front a un tumult en les províncies de l'est liderada per Avidio Casio, que va esclafar. Va governar breument en solitari despuix de la mort de Lucio Vero com a conseqüència de la Pesta antonina en 169, encara que des de 177 va governar junt al seu fill Cómodo, qui li succeiria. La gran obra de Marco Aurelio, Meditacions, escrita en grec helenístico durant les campanyes de la década de 170, encara està considerada com un monument al govern perfecte. Li la sol descriure com «una obra escrita de manera exquisita i en infinita tendrea».[6]

Família

[editar | editar còdic]

Era l'únic hereu varó del polític Marque Annio Vero i Domicia Lucila. Frut d'este matrimoni va nàixer també la seua germana menor, Annia Cornificia Faustina, la qual era aproximadament dos anys més jove que ell. Domicia Lucila procedia d'una rica i poderosa família de ranc consular, mentres que el pare de Marco Aurelio procedia d'una família de colon itálicos pertanyents a una branca de la gens Annia,[7] oriunts de Setia (ciutat del Lacio, en Itàlia),[8][9] pero assentats en la província d'Hispania Baetica i més precisament en Ucubi (actual Espill, Còrdova);[10] [11] el seu pare, havent entrat en el Senat romà, havia ostentat el càrrec de pretor i havia mort quan el seu fill tenia tres anys d'edat. Quan va ascendir al tro, Marco Aurelio sempre va alegar que la seua mare li havia ensenyat que era possible viure sense ostentació (Meditacions, 1.3.).[12]

La seua tia yaya paterna era Vibia Sabina, dòna de l'emperador Adriano. Rupilia Faustina, yaya paterna de Marco Aurelio, i Vibia Sabina eren germanastres, abdós filles de Matidia la Major, neboda del emperador Trajano. Despuix de la mort del seu pare, va ser adoptat i designat hereu per la seua mare i pel seu yayo patern, Marco Annio Vero. Vero va morir en l'any 138, quan Marque Aurelio tenia dèneu anys d'edat.

Hereu de l'Imperi

[editar | editar còdic]
Bust del jove Marque Aurelio, Roma.

En l'any 136, l'emperador Adriano va designar com el seu hereu a Lucio Ceionio Cómodo, conegut comunament en el nom de Lucio Elio César. Per la seua banda, Marco Aurelio havia atret l'atenció d'Adriano, que li va malnomenar carinyosament verissimus. Este terme podria traduir-se com a honest. Quan el jove noble tenia sis anys, va anar el propi emperador Adriano el que va gestionar el seu ingrés en el ordo equester.[13] Posteriorment, Marco Aurelio va ser promés en matrimoni en la filla d'Elio César, Ceionia Fabia. No obstant, despuix de la mort d'Elio el compromís va ser anulat i Marco Aurelio es va prometre en la filla d'Antonino. Adriano, en morir el seu fill adoptiu, Lucio Elio César, va decidir nomenar com a hereu de l'Imperi a Antonino Pío en la condició de que adoptara a Marco Aurelio, llavors cridat Marco Elio Aurelio Vero, i a Lucio Ceionio Cómodo, el fill de Lucio Elio, al que posteriorment es coneixeria com Lucio Vero, com a hereus i que els nomenara com els següents en la llínea successòria. Antonino va complir la seua paraula i despuix de la seua adopció formal, els va designar com els seus hereus i successors al tro el 25 de febrer de 138, quan Marque Aurelio tenia solament 17 anys d'edat. A l'edat de 40 anys, Marco Aurelio va ascendir finalment al tro junt en Lucio Vero, situació que es prolongaria fins a la mort del segon. Historiadors moderns han teorizado que els nomenaments d'Elio César i Antonino Pío com césares estaven destinats únicament a llegitimar l'ascens dels jóvens i precoços Marque Aurelio i Lucio Vero. Les informacions sobre la vida de Marco Aurelio durant el regnat d'Antonino Pío han aplegat fins a nosatres a través de la correspondència que va mantindre en un dels tutors que li havia assignat el finat emperador Adriano, Marco Cornelio Frontón, una rellevant figura de la cultura de l'época. A través d'estes cartes, Marque es mostra com un home inteligent, centrat i treballador. Ademés del seu paper informador, el seu caràcter epistolar nos mostra la creixent importància de la filosofia en la vida de l'hereu de l'imperi: Marco Aurelio va realisar chicotetes obres en grec i en llatí, i va aplegar a convertir-se en un amant de l'obra del filòsof estoico Epicteto, Diatribai (Discursos). Marco Aurelio va escomençar també a eixercitar un paper cada volta més important en la vida pública de Roma, encara que sempre a l'ombra d'Antonino. La carrera política de Marco Aurelio va començar quan va ser designat per Antonino Pío per al consulat en els anys 140, 145 i 161. Marque contava ademés en gran influència en les decisions que prenia l'emperador. En 147 va rebre un imperium proconsular, efectiu en les afores de la capital i tribunicia potestas, el major poder que podia rebre algú que no fora el propi emperador. En l'any 145 es va casar en Ania Galeria Faustina, més coneguda com Faustina la Menor, filla de l'emperador Antonino i en això prima paterna de Marco Aurelio. Despuix del matrimoni, Aurelio va canviar el seu nom pel de Marco Anio Vero.[14][15]

Sobre el seu modo de ser, aixina ho descriu l'historiador Herodiano:

Cultivava totes les virtuts i era un enamorat de la lliteratura antiga, tant que no li anava en saga a ningú, ni grec ni romà; evidencien este aserto tots els discursos i escrits seus que han aplegat a nosatres. Es presentava als seus súbdits com un emperador magnánimo i moderat, tant acollint als que li visitaven com no permetent que el seu guàrdia alluntara a els qui es dirigien a ell. Va ser l'únic emperador que va fer creible la seua filosofia, no per les seues paraules, ni pels seus coneiximents doctrinals, sino per la dignitat de la seua conducta i la seua prudent forma de viure. I l'aportació de Marc al seu temps va ser un sinnúmero de sabio, puix que als súbdits els agrada viure imitant sempre el caràcter del seu cap. (Herodiano, Història de l'Imperi romà despuix de Marco Aurelio, lib. I).

Emperador de Roma

[editar | editar còdic]

Ascens al tro

[editar | editar còdic]
Áureo de Marco Aurelio.
Estàtua eqüestre de Marco Aurelio, Museus Capitolinos.

Quan Antonino Pío va morir el 7 de març de 161, Marco Aurelio va acceptar el tro en la condició de que Vero i ell anaren nomenats de manera conjunta Augusto. En ser nomenat emperador, va canviar de manera definitiva el seu nom pel de Marco Aurelio Antonino. A pesar d'esta disposició, Vero, menys popular i més jove que Marque Aurelio, va acceptar un paper subordinat en el govern de l'Imperi.[16]

L'enterca insistència de Marco Aurelio en que Vero fora elegit emperador junt a ell va motivar la llealtat d'est cap al primer durant tota la seua vida. La successió conjunta va poder haver segut deguda a que Vero contava en experiència i talent militar, alguna cosa molt necessari durant el mandat de Marco Aurelio, en el que l'Imperi es va mantindre constantment en guerra en varis pobles. Urgía una figura autoritària i valorada entre els soldats, i Marco Aurelio no podia defendre els fronts de Partia i Germania al mateix temps. A pesar de tot, Marco Aurelio podria haver nomenat a un general per a que liderara les legions en l'est. No obstant, existia un mal precedent pel qual els generals Juliol César i Vespasiano havien derrocat als seus respectius governs instalant-se ells mateixos en una posició de poder incontestable. Marco Aurelio va solucionar el problema enviant a Vero a comandar les legions assentades en Orient. Vero constituïa una figura lo suficientment autoritària com per a garantisar la plena llealtat de les tropes, pero no era lo suficientment poderós com per a poder aspirar a derrocar a Marco Aurelio. La maniobra de l'emperador va eixir be i Vero es va mantindre lleal fins a la seua mort en una campanya de l'any 169. L'imperi compartit recorda llaugerament al sistema electiu empleat en la República Romana, en el que no es permetia a cap home ostentar el poder suprem. El govern conjunt va ser revixcut per l'emperador Diocleciano, durant l'establiment de la Tetrarquia a finals del III. Al començ del seu periodo, Marco Aurelio va seguir el camí dels seus predecessors emetent numeroses reformes de llei en les que llimitava els abusos de la jurisprudència civil. Va promoure sobretot mides favorables per als esclaus, les viudes i els menors d'edat, reconeixent les relacions de sanc en lo que respectaba a la successió. En dret civil va establir una divisió social entre els honestiores i els humiliores ("el més distinguit" i "el menys distinguit", respectivament). baix l'imperi de Marco Aurelio la situació dels cristians es va mantindre igual que en l'época de Trajano, eren llegalment més vulnerables que el restant de la plebe, pero les persecucions es varen tornar molt escasses. Quan en l'any 177, provablement a causa d'un tumult popular, es varen produir matances de cristians en la ciutat francesa de Lió, el governador locali va remetre una consulta sobre les mides que devia prendre al respecte; Marco Aurelio li va contestar que devia castigar solament a aquells que no renegaren de la seua fe.[17]

Conflictes internacionals

[editar | editar còdic]

Guerra en Partia

[editar | editar còdic]
Arc de Marco Aurelio en Trípoli, erigit en memòria de l'emperador.

En la província d'Àsia, un revitalisat Imperi Partixc va renovar l'assalt a les possessions imperials en 161. El conflicte va començar en la derrota de dos eixèrcits romans i l'invasió partixca dels territoris d'Armènia i Síria. En tindre notícies de l'inici de les hostilitats, Marco Aurelio va decidir enviar al seu colega en órdens de comandar les legions estacionades en Orient i fer front al invasor. La guerra va finalisar en èxit en l'any 166, encara que el mèrit de la victòria es va deure exclusivament al bon fer dels generals subordinats de Vero, com Cayo Avidio Casio. Quan va tornar del seu campanya, Vero va ser recompensat en un triumfo. La desfilada de la ciutat va ser tremendament inusual, ya que va incloure als dos emperadors i tota la seua família, recordant al de Tito quan va tornar de la seua campanya en Judea. Els dos fills de Marco Aurelio, Cómodo i Annio Vero, varen ser elevats a la categoria de César per a l'ocasió. El regrés de l'eixèrcit de Vero va dur en si una plaga, coneguda com la Plaga Antonina o la Plaga de Galeno, que es va estendre per l'Imperi romà entre 165 i 180. La maltia es va tornar en una incontrolable pandèmia varietat de la pigota o el palla i va danyar de manera irreversible les vides dels dos emperadors de l'época. Lucio Vero va perdre la vida en l'any 169 a causa d'esta plaga i Marco Aurelio va vore danyada la seua reputació, ya que es va donar el nom de la seua família (Antonina) a la plaga. Segons l'historiador Dión Casio la maltia va reaparéixer nou anys despuix causant 2000 morts diàries en Roma. S'estima que varen perir millons de persones durant esta época.

Germania i el Danubio

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerres marcomanas.
Bust de Marco Aurelio, Metropolitan Museum of Art, Nova York.

Des de la década de 160, els pobles germànics i atres tribus nómades varen llançar incursions a lo llarc de la frontera nort de l'Imperi, en atacs sobretot en la Galia i a lo llarc dels territoris del Danubio. Este nou ímpetu cap a l'Oest d'estos pobles es devia provablement als atacs de les tribus delluntà Orient. Una primera invasió dels chatti en la província de Germania Superior va ser rebujada sense problemes en 162. Més perillosa va ser una atra invasió iniciada en 166, quan els marcomanos procedents de Bohemio, que havien segut clients de l'Imperi des de l'any 19, varen creuar el Danubio en companyia dels lombardos i atres pobles germans. Al mateix temps els sármatas, poble d'orige iranio, varen atacar el territori comprés entre els rius Danubio i Theiss. Donada la perillosa situació en l'est, Marco Aurelio i Vero solament varen poder respondre en una única expedició de castic en l'any 167, liderada per ells dos. Despuix de la mort de Vero en 169, Marco Aurelio va dirigir personalment les forces contra els germans, permaneixent en este lloc gran part de la seua vida. Els romans varen sofrir a lo manco dos derrotes a mans dels cuados i els marcomanos, que havien creuat els Alps amenaçant Opitergium (Oderzo) i sitiant Aquilea, la ciutat més important del noreste d'Itàlia. Al mateix temps, la tribu dels costobocos va emigrar dels seus assentaments ubicats en els Montes Cárpatos i va invadir Moesia, Macedònia i Grècia. Despuix d'una prolongada i cruenta guerra, Marco Aurelio va conseguir fer retrocedir als invasores. Molts d'estos pobles germànics es varen assentar despuix de la seua derrota en els territoris de Dacia, Panonia, Germania i la mateixa Itàlia. Esta situació no assentava un precedent, ya que en anteriors ocasiones migracions de pobles bàrbars havien arrebatat territoris a l'Imperi. No obstant, el gran número dels nous habitants va obligar a Marco Aurelio a establir dos noves províncies en la vora occidental del Danubio, Sarmatia i Marcomania, que inclouen lo que hui en dia són Bohemio i Hongria. Despuix de la victòria sobre els germans, l'emperador va poder concentrar els seus esforços en esclafar un tumult en Orient liderada pel general Avidio Casio (any 175). El general rebel havia segut enganyat en falses informacions de que l'emperador Marque Aurelio havia mort despuix d'una llarga maltia. Totes les províncies orientals, llevat Capadocia i Bitinia, es varen posicionar del costat dels rebels. No obstant, quan varen aplegar notícies de que Marco Aurelio estava viu, la sòrt de Casio va canviar i va anar ràpidament eixecutat per les seues pròpies tropes despuix d'haver permaneixcut solament cent dies en el poder. En la finalitat de restablir la maltrecha fama de l'Imperi en les províncies orientals, Marco Aurelio va realisar una gira per allí junt a la seua dòna Faustina. Va visitar Atenes, declarant-se davant els seus habitants com un protector de la filosofia: en l'objecte de recuperar dita ciutat com a centre de la cultura filosòfica, en 176 va fundar quatre càtedra imperials costejades per l'erari públic per a ensenyar les quatre doctrines tradicionals (platonisme, aristotelisme, epicureisme i estoïcisme).[18] Despuix del seu triumfo en Roma, va marchar a l'any següent cap a la frontera del Danubio, a on va conseguir una decisiva victòria contra els germans. Despuix de la seua victòria, l'anexió dels territoris de Bohemio semblava imminent; no obstant, els preparatius de l'invasió final es varen vore detinguts quan Marque Aurelio va tornar a caure malt de pigota en l'any 180.

Mort i successió

[editar | editar còdic]
L'Imperi romà al final del regnat de Marco Aurelio, en 180

Marque Aurelio va morir el 17 de març de 180 en la ciutat de Vindobona (moderna Viena), en companyia del seu fill i successor Cómodo. Despuix de la seua mort va ser deificado i les seues cendres es varen transportar a Roma, a on varen permanéixer en el Mausoleu d'Adriano (modern Castell de Sant'Angelo), fins al saqueig visigodo de la ciutat en l'any 410. Es va construir ademés una columna commemorant les seues victòries contra els sármatas i els germans. A la seua mort, Marco Aurelio va ser capaç d'assegurar la successió del seu fill Cómodo, al que va nomenar César en 166 i en el que va compartir el govern de l'Imperi des de l'any 177. No obstant, al final esta decisió es tornaria molt poc afortunada. Este nomenament, que va posar fi a una série de «emperadors adoptius», va ser criticat posteriorment per una série d'historiadors, degut sobretot a que Cómodo es va convertir en un líder polític i militar paranoico, tremendament egoiste i afectat per problemes neuróticos. Per esta raó, la mort de Marco Aurelio ha segut considerada com el fi de l'época de major prosperitat de l'Imperi, coneguda com Pax Romana. És possible que l'elecció de Cómodo es deguera a l'absència d'atres candidats o a la por de que una successió incerta donara peu a una guerra civil.

Matrimoni i descendència

[editar | editar còdic]
Bust de Faustina la Menor, Museu delouvre, París.

Marque Aurelio va contraure matrimoni en Faustina la Menor en 145. Durant els seus trenta anys de matrimoni, Faustina va donar a llum a tretze chiquets, dels quals solament un varó i quatre dònes varen sobreviure al seu pare:

Obra lliterària

[editar | editar còdic]

A l'hora que lluitava en les campanyes dels anys 170 i 180, Aurelio va escriure els seus Meditacions com a font per a la seua guia i millora personal. L'emperador havia segut sacerdot en els altars de sacrifici romà i era un convençut patriota. Les seues notes són representatives d'una ment llògica i d'un pensament filosòfic i espiritual d'acort en l'estoïcisme, i en consonancia con els principals estoicos de raïl bètica cordovesa: Séneca, Lucano, Helvia, Novell, etc. Les seues Meditacions estan considerades com un monument lliterari a un govern al servici del deure. És una obra que ha segut elogiada pel seu exquisit accent i dolçor. Com a molts dels emperadors de Roma, Marco Aurelio va ser amat pel seu poble.

Representació de Marco Aurelio en l'edició traduïda de George Long Pensaments de Marco Aurelio Antonino.

Ellibre va ser publicat per primera volta en l'any 1558 en Zuric, transcrito d'un manuscrit que hui en dia s'ha perdut. La còpia del manuscrit perdut es troba en els Museus Vaticans. L'importància de la mort estava carregada de gran significat en la filosofia estoica, encara que no creïa en la vida despuix de la mort. En una de les seues obres, Marco Aurelio escriu:

«Vivim per un instant, només per a caure en el complet oblit i el buit infinit de temps d'esta part de la nostra existència." "Pensa en lo que han fet, despuix de passar una vida d'implacable enemistat, sospita, odi... ara estan morts i reduïts a cendres».[19]

Segons Marco Aurelio tot acaba caent en l'oblit, inclús les llegendes.

«La vida de l'home és una simple duració, un punt en el temps, el seu contingut una corrent de distància, la composició del cos propensa a la descomposició, l'ànima un vórtice, la fortuna incalculable i la fama incerta. Les coses del cos són com un riu i les coses de l'ànima com un somi de vapor, la vida és una guerra i la fama despuix de la mort, sol oblit». «Tot lo existent es desintegra i tot lo creat per la naturalea està destinat a morir». «La duració de la vida de cada u és irrellevant, un pas per a vore l'enorme abisme de temps darrere de tu i abans de tu en un atre infinit per vindre. En esta eternitat de la vida d'un bebé de tres dies i la vida d'un Néstor de tres sigles es fonen com un solament». «Els desijos conduïxen a la permanent preocupació i decepció, ya que tot lo que es desija d'este món és miserable i corrupte».[19]

Per a Marco Aurelio la mort és desijable, ya que posa fi a tots els desijos.[20]

A pesar d'estes reflexions sobre la vida i la mort, Marco Aurelio va ser un defensor racional de la virtut. Segons Jonathan Dollimore, Marco Aurelio tenia una espècie d'indiferència cap a les brutalitat en la vida. Com a emperador, va perseguir als cristians i va dirigir en freqüència eixèrcits en les campanyes militars. La seua mateixa forma de governar justifica el fet de que quan escriu menysvalore o faça vore l'insignificança dels assunts mundans.[21]

Representacions en l'art

[editar | editar còdic]
Estàtua eqüestre de bronze de Marco Aurelio. Museu Capitolino, Roma.

Existix una estàtua eqüestre en bronze de Marco Aurelio que durant l'Edat Mija havia permaneixcut en el Palau de Letrán en Roma. En 1538 va ser reubicada en la plaça del Campidoglio, en la Tossal Capitolina. Actualment, l'original es troba dins del Museu Capitolino, mentres en la plaça s'exhibix una còpia de la mateixa.

Estàtua de Marco Aurelio en la Piazza del Campidoglio.

Es tracta de l'única estàtua de bronze que perdura d'un emperador romà de l'época precristiana; la raó per a la seua supervivència és que, despuix de la conversió de Roma al cristianisme, quan les estàtues dels emperadors es fonien per a fer estàtues en destí a les iglésies cristianes, es va pensar, equivocadamente, que es tractava d'una estàtua de l'emperador Constantino I el Gran, qui cristianizó Roma, i per este motiu no va ser destruïda. Va ser una de les poques estàtues romanes que varen permanéixer a la vista del públic durant l'Edat Mija. Encara que l'image representa a un victoriós emperador, en mostrar-se sense armes, Marco Aurelio sembla més un pacificador que un héroe militar. Esta estàtua està també representada en la moneda italiana de 50 cèntims d'euro, dissenyada per Roberto Mauri.

La tornada de Marco Aurelio

[editar | editar còdic]

En l'antiga ciutat de Sagalassos, en el sur de Turquia, un equip d'arqueòlecs dirigit pel professor Marc Wealkens, de l'universitat belga de Lovaina, va trobar en agost de 2008 fragments de marbre que conformarien una colossal estàtua de l'emperador Marque Aurelio. El seu bust pesa prop de 30 kg i el cap és d'aproximadament un metro d'altura. Els restants varen ser desenterrados del quarto més gran en el bany romà de Sagalassos, parcialment destruït durant un terremot entre els anys 540 i 620. Esta sala s'usava provablement com frigidarium, una piscina d'aigua freda en la qual els assistents podien sumergir-se despuix d'un bany calent. En l'últim any, els arqueòlecs varen trobar en el mateix lloc fragments d'atres escultures colossals d'Adriano i de Faustina la Major, esposa de l'emperador Antonio Pío. Per això pensen que la sala albergava una galeria en les figures de la dinastia Antonina, una dinastia d'orige hispà que va presidir l'Imperi romà en el II. Marco Aurelio, que va regnar des de 161 fins a 180, va reflectir una visió del món modelada per la filosofia estoica en la seua obra Meditacions. Ara el seu cap de Sagalassos presenta marcats els seus ulls saltones, que Waelkens considera significatius, puix afirma que les pupiles miren cap a dalt «com si estiguera en un acte de profunda contemplació, molt adequat per a un governant que era més filòsof que soldat».[22]

Aparicions en la lliteratura i en el cine

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Història Augusta, "Marco Aurelio".
  2. ↑ Dión Casio, Història Romana, 72.33.
  3. ↑ (1856) org/details/in. ernet. dli.2015.45180 The English Cyclopædia: A New Dictionary of Universal Knowledge. Biography, Bradbury & Evans, p. org/details/in. ernet. dli.2015.45180/page/n225 439. «Marcus Aurelius Malennius and Numa.»
  4. ↑ (2010).google. es/books? id=Rj5Vx3gIPhwC&dq=inauthor:%22Jorge+Pisa+S%C3%A1nchez%22&hl=es&source=gbs_navlinks_s «Breu Història d'Hispania».Nowtilus.
    165.Consultat el 9 de novembre de 2012.
  5. ↑ Francisco de Padilla. Història Ecclesiastica d'Espanya, 1605, T1, foli 78.
  6. ↑ John Stuart Mill en el seu Utility of Religion, compara les Meditacions en el Sermón de la montanya.
  7. ↑ HA Marcus i. 2, 4; Birley, Marcus Aurelius, p. 28; McLynn, Marcus Aurelius: A Life, p. 14.
  8. ↑ «openstarts. units. it/bitstream/10077/6083/1/ChiabaRomaPriscaeLatinaeColonie.pdf Università vaig donar Trieste: Roma i li Priscae Latinae Coloniae, excursus storico-geografico sulla espansione romana nelazio, dalla Repubblica alla guerra llatina».
  9. ↑ Birley, Marcus Aurelius, p. 29; McLynn, Marcus Aurelius: Warrior, Philosopher, Emperor, p. 14.
  10. ↑ Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, vol. I, pp. 180 ("Annia Gens"), 439–443 ("Aurelius", "Marcus Aurelius Antoninus").
  11. ↑ Sánchez, p. 165.
  12. ↑ Grimal, 1997, pp. 35-38.
  13. ↑ "Marco Aurelio Antonino". Enciclopèdia Catòlica (1913). New York: Robert Appleton Company.
  14. ↑ Història Augusta, uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Historia_Augusta/Marcus_Aurelius/1*. html#1 Marcus Aurelius, 1.
  15. ↑ Dión Casio, uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Cassius_Dio/69*. html#21 lxix, 21 uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Cassius_Dio/69*. html#21 archivat en Wayback Machine..
  16. ↑ Dión Casio, Història Romana, 71.1.
  17. ↑ Grimal, 1997, p. 322.
  18. ↑ Hadot, Pierre (1998). org/details/queeslafilosofia0000pier ¿Qué és la filosofia antiga?, Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Econòmica, p. org/details/queeslafilosofia0000pier/page/164 164. ISBN 968-16-5358-0.
  19. ↑ 19,0 19,1 Marco Aurelio, Meditacions.
  20. ↑ Jonathan Dollimore, Death, Desire and Loss in Western Culture (London 1998) 32–34.
  21. ↑ Ibid., 34–35.
  22. ↑ (2008) - Clío - El Passat Present - 84 - Afrika Korps. Editorial: MC Edicions. 10 págs. ISSN 1579-3532.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Fonts clàssiques

[editar | editar còdic]



Historiografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Marco Aurelio en Viquidites.

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Marco_Aurelio&oldid=1383362»