Emperador romà

Per a una llista cronològica d'emperadors romans vore Anexe:Emperadors romans.

Emperador romà és el terme utilisat pels historiadors per a referir-se als governants del Imperi romà despuix de la caiguda de la República romana.

En l'Antiga Roma no existia el títul de «emperador romà», sino que este títul era més be una abreviatura pràctica per a una complicada reunió de càrrecs i poders. A pesar de la popularitat actual del títul, el primer en ostentar-ho realment va ser Miguel I Rangabé a principis de el IX, quan es va fer cridar Basileus Rhomaion (‘emperador dels romans’). Cal tindre en conte que en aquella época el significat de Basileus havia canviat de ‘sobirà’ a ‘emperador’. Tampoc existia cap títul o ranc anàlec al títul d'emperador, sino que tots els títuls associats tradicionalment a l'emperador tenien el seu orige en l'época republicana.

La discussió sobre els emperadors romans està influenciada en gran mida pel punt de vista editorial dels historiadors. Els mateixos romans no compartien els moderns conceptes monàrquics de «imperi» i «emperador». Durant la seua existència, l'Imperi romà va conservar totes les institucions polítiques i les tradicions de la República romana, incloent el Senat i les assamblees.

En general, no es pot descriure als emperadors com a gobernant de iure. Oficialment, el càrrec d'emperador era considerat com el «primer entre iguals» (primus inter parells), i molts d'ells no varen aplegar a ser gobernant de facto, sino que freqüentment varen ser simples testaferros de poderosos burócratas, funcionaris, dònaés i generalés.

El significat llegal del títul

L'autoritat llegal de l'emperador derivava d'una extraordinària concentració de poders individuals i càrrecs preexistentes en la República, més que d'un nou càrrec polític. Els emperadors continuaven sent elegits regularment com cònsuls i com censores, mantenint aixina la tradició republicana. L'emperador ostentava en realitat els càrrecs no imperials de Princeps Senatus (líder del Senat) i Pontifex Maximus (màxima autoritat religiosa de l'Imperi). L'últim emperador en ostentar dit càrrec va ser Graciano, que en 382 ho va cedir a Siricio, convertint-se des de llavors el títul en un honor afegit al càrrec de bisbe de Roma.

No obstant, estos càrrecs solament proporcionaven prestigi (dignitas) a la persona de l'Emperador. Els poders d'est derivaven de la auctoritas. En la figura imperial es reunien les figures autoritàries del imperium maius (comandant en cap militar) i de la tribunicia potestas (màxima autoritat jurídica). Com a resultat, l'emperador es trobava per damunt dels governadors provincials i dels magistrats ordinaris. Tenia dret a dictar penes de mort, exigia obediència dels ciutadans comuns, gojava d'inviolabilitat personal (sacrosanctitas) i podia rescatar a qualsevol plebeyo de les mans dels funcionaris, incloent dels tribunos de la plebe (ius intercessio).

El lloc d'emperador no era una magistratura ni cap atre càrrec de l'Estat (de fet, caria d'un uniforme com es prescrivia per als magistrats, senadors i cavallers, si ben els últims emperadors sí varen ser distinguits en la toga púrpura, lo que va donar orige a la frase «vestir la púrpura» com a sinònim de l'assunció de la dignitat imperial). Tampoc va existir un títul regular per al càrrec fins a el III Els títuls normalment associats a la dignitat imperial eren Emperador (Imperator, en el significat de suprem comandant militar), César (que originalment va tindre el significat de cap designat, Nobilissimus Caesar) i Augusto (Augustus, en el significat de 'majestuós' o 'venerable'). Despuix de l'establiment de la tetrarquia per Diocleciano, la paraula «César» va passar a designar als dos subemperadores menors, i «Augusto» als dos emperadors majors.

Els emperadors de les primeres dinasties eren considerats casi com el cap de l'Estat. Com princeps senatus, l'emperador podia rebre a les embaixades estrangeres en Roma; no obstant, Tiberio considerava que açò era una llabor per als senadors sense necessitat de la seua presència. Per analogia, i en térmens moderns, estos primers emperadors podrien ser considerats com caps d'Estat.

La paraula princeps, el significat de la qual era 'primer ciutadà', va anar un terme republicà usat per a denominar als ciutadans que lideraven l'Estat. Era un títul merament honorífic que no implicava deures ni poders. Va ser el preferit de César Augusto, ya que el seu us implicava únicament primacia, en oposició a imperator, que implicava dominació. La posició real de l'emperador era en essència la del Pontífex Màxim en poders de Tribuno i sobre tots els demés ciutadans. Es va mantindre la denominació de princeps per a conservar l'apariència institucional republicana.

La paraula grega basileus (comunament traduïda com a 'rei') va modificar el seu significat, convertint-se en sinònim d'emperador (i va començar a ser més usada despuix del regnat del emperador bizantí Heraclio). Els grecs carien de la sensibilitat republicana dels romans i consideraven a l'emperador com un monarca. En l'época de Diocleciano i posteriorment, el títul princeps va caure en desús, i va ser reemplaçat pel de dominus ('senyor'). Els últims emperadors varen usar la fòrmula Imperator Caesar NN Pius Felix (Invictus) Augustus, a on NN era el nom individual de l'emperador de tanda, Pius Felix significava 'piadós i beneït', i Invictus tenia el sentit de 'mai derrotat'. L'us de princeps i dominus simbolisa en un sentit ampli la diferència entre les dos etapes del govern imperial conegudes com Principat i Dominat.

El primer emperador romà

En la discussió sobre quí va ser el primer emperador romà deu tindre's en conte que, a fins del periodo republicà, no existia un nou títul que implicara un poder individual semblant al d'un monarca. Prenent com a referència la traducció a l'espanyol de la paraula llatina Imperator, Juliol César hauria segut emperador, com a molts atres generals romans abans que ell. En lloc d'això, i despuix del final de les guerres civils durant les que Juliol César va liderar el seu eixèrcit per a conseguir el poder, va quedar clar per una part que no existia consens sobre la tornada de la monarquia, i per un atre costat, que la presència a un temps de tants alts governants en iguals poders otorgats pel Senat lluitant entre ells devia aplegar al seu fi.

A l'objecte d'alcançar eixa monarquia no declarada, Juliol César, i uns anys més tarde Octavio, d'una forma més sotil i gradual, varen treballar per a acumular els càrrecs i títuls de major importància en la República, fent que els poders associats a dits càrrecs foren permanents i evitant que ningú en idèntiques aspiracions poguera acumular o conservar poders per sí mateixos.

Juliol César va recórrer una part considerable del camí en esta direcció, ostentant els càrrecs republicans de cònsul (4 voltes) i dictador (5 voltes); conseguint ser nomenat «dictador vitalici» (dictator perpetuus) en el 45 a C. També havia segut Pontífex Màxim durant vàries décades, i va preparar la seua futura deificaació (iniciant el cridat Cult Imperial). Encara que va anar l'últim dictador de la República, Juliol César va morir molts anys abans del colapse final de les institucions tradicionals republicanes que varen donar pas al sistema que els historiadors moderns varen cridar Principat.

En l'época del seu assessinat (44 a C.) César ya era el home més poderós de Roma, pero sense ser princeps, condició que els historiadors moderns consideren determinant per a cridar-li emperador. Per esta raó en l'actualitat no és considerat com a tal. A pesar d'això, va conseguir alguna cosa que solament un monarca haguera pogut conseguir, si ben açò solament es faria evident moltes décades despuix de la seua mort: havia convertit els seus grans poders republicans en hereditaris a través del seu testament, en el que adoptava a Octavio i li designava com el seu únic hereu polític. No obstant, no seria fins a casi una década despuix de la mort de César quan Octavio alcançaria el poder suprem, despuix de la guerra civil posterior a la mort de César i el procés gradual per a neutralisar als seus companyers en el triumvirat que va culminar en la victòria sobre Marco Antonio i Cleopatra VII. D'alguna forma, César va construir l'armassó sobre el que s'assentaria la condició futura de l'emperador.

No obstant, no es pot marcar una llínea a partir de la qual Octavio es convertira en emperador. A lo llarc de la seua vida política, Octavio, també conegut com César Augusto, va rebre i va adoptar varis títuls que diferenciaven la seua condició de la del restant dels polítics, pero cap que clarament ho denominara com a tal. Va ser proclamat Augusto, pero est és considerat un sobrenom o un adjectiu ("aumentador") més que un títul. En el temps, este adjectiu es tornaria substantiu. Va rebre també el títul de pontifex maximus. Va rebre del Senat l'encomana de la tribunicia potestas (el poder del tribunado), sense necessitat de ser un dels tribunos; i també va començar a usar Imperator, com a part del seu nom. No obstant, a pesar de que Augusto va rebre diferents títuls, no va haver canvis en l'organisació de l'Estat, la qual va permanéixer idèntica a la del periodo de la res publica.

Alguns historiadors com Tácito varen sugerir que despuix de la mort d'Augusto hauria segut possible la tornada al sistema republicà sense necessitat de cap canvi, en el cas de que haguera existit un desig real de fer-ho (no permetent a Tiberio l'acumulació dels mateixos poders, cosa que este va fer en rapidea). Inclús Tiberio va seguir a grans traces mantenint inalterado el sistema de govern republicà.

Els historiadors dels primers sigles varen tindre més en conte la continuïtat: si va existir una «monarquia sense reis» hereditària despuix de la República, esta hauria començat en Juliol César. En este sentit, Suetonio va escriure les Vides dels Dotze Césares, compilando els emperadors des de Juliol César i incloent a la dinastia Flavia (despuix de la mort de Nerón, el nom heretat ‘César’ es va convertir en un títul). En llibres de història més recents, no obstant, s'apunta que immediatament despuix de l'assessinat de Juliol César, l'Estat romà havia tornat en tots els aspectes a la República, i que el Segon Triumvirat difícilment podria ser considerat una monarquia. Estes tesis, àmpliament seguides, veuen Augusto com el primer emperador en un sentit estricte, i es diu que es va convertir en tal quan «va restaurar» el poder al Senat i al poble, acte que en sí mateixa va ser una demostració de la seua auctoritas, despuix de la qual cosa va rebre el nom de «Augusto» el 16 de giner de el 27 a C.

Vore també

Referències

Bibliografia

Tácito, Publio Cornelio. Anals de l'Imperi Romà. Grup Axel Springer, S.L. ISBN 84-7291-958-7
Arce, Javier (1988). Funus Imperatorum: Els funerals dels emperadors romans. Aliança Editorial. ISBN 84-206-7068-5
Hidalgo de la Vega, María José (1995). El intelectural, la realea i el poder polític en l'imperi romà. Edicions Universitat de Salamanca. ISBN 84-7481-803-6

Este artícul conté una traducció derivada de «Emperador romano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.