Cavaller

Cavaller

Un cavaller és, segons l'accepció primitiva de la paraula, un caballista ginet o persona que monta a cavall o, més generalment, una persona d'orige noble o, en época actual, simplement distinguida o posseïdora d'un còdic de conducta gentil, atent i solidari. Esta varietat de significats a lo llarc de l'història es deu a que montar a cavall ha caracterisat a distintes condicions socials segons les cultures o etapes històriques de que es tracte.

Història

Per a les tribus nómades d'Àsia Central existia una relació molt estreta entre home i cavall, puix este últim era no solament un mig de transport, sino també una poderosa font de riquea (i, per tant, de distinció social) en facilitar la caça, la agricultura, el comerç en o sense carro i els viages, contribuint ademés a la guerra i els rituals màgics religiosos. Les cultures sedentarias ho utilisaven, ademés de para eixes funcions, com a força per a moure maquinària (nòries, llaurats, carruages etc.) i càrregues pesades i cultivar el camp; inclús els seus excrements o femta servien per a abonar els horts o alimentar fogatas.

Per als romans i grecs, en canvi, ser cavaller implicava un prestigi social i econòmic dau el gran cost que representava el manteniment d'un o varis cavalls (posseir un solament exigia la renda econòmica suficient per a pagar un estable, terres en suficient extensió com per a criar l'aliment en que donar-li de menjar (i que a la seua volta necessitaven a cavalls, asno o mules per a llaurar-les), un pou per a abastir d'aigua a l'animal o animals, servitut per a sembrar eixes terres i cuidar, alimentar, netejar, passejar i custodiar a l'animal, diners per a pagar el seu doma i els seus arreos —la costosa cadira de cuiro, herraje i avíos—, etcétera).

Per una atra part, la cavalleria otorgava un gran poder militar més ofensiu que defensiu. Els grecs i macedonios la conjugaven en una unitat militar menys forta, la infanteria, en la cridada falange que va permetre als macedonios conquistar el Imperi Persa en temps d'Alejandro Magne.

En la Edat Mija, l'institució de la cavalleria va vindre a ser un progrés sobre el brutal i bàrbar guerrer antic. Estava relacionada en un còdic de conducta i d'honor que definia no solament l'art de la guerra medieval, sino que també implicava reglaments específics de conducta religiosa, moral i social identificats plenament en els ideals de la vida cortesana i religiosa medieval. El cavaller o paladín era necessàriament un senyor feudal i la cavalleria llaugera o ben pesada a que pertanyia era un cos militar al servici d'un rei o poder feudal des dels temps dels antics imperis medo i aqueménida, que varen adoptar la costum d'usar el cavall com a arma, montant als guerrers sobre l'animal, a diferència d'etapes anteriors, quan només se li usava com a animal de tir al que es nugava un carro o carrossa de combat. Posteriorment els medos varen adoptar l'us de la armadura completa, donant inici aixina a la cavalleria pesada, recurs fonamental per a la guerra fins a l'aparició de la pólvora.

La trayectòria vital d'un cavaller medieval era, per lo general, la d'un home de noble breçol que, havent servit en la seua primera joventut com paje i escuder, era després ceremonialmente ascendit pels seus superiors al ranc de cavaller. Durant la cerimònia d'investidura l'aspirant solia prestar jurament de ser valent, lleal i cortés, aixina com de protegir als indefensos; lo que es denominava el còdic de cavalleria. Convertit en ideal caballeresco (el de el "cavaller errant"), fon un important component de l'ideologia justificativa de la funció de la noblea en la societat estamental, i es va expressar en la denominada lliteratura caballeresca (cantares de gesta, poesia trovadoresca, romancero, matèria de França, matèria de Bretanya, matèria de Roma, llibres de cavalleries, novela caballeresca) i en tot tipo d'obres d'art. Atres cerimònies també podien elegir a un cavaller com a líder militar per a la batalla, el cridat adalid.

No obstant, també existia un atre tipo de cavallers errants, els routiers, cavallers errantes que recorrien els camins per a oferir-se com a professionals de la guerra o mercenaris que es venien al millor postor, formant inclús mesnadas o cossos d'eixèrcit, les cridades companyies lliures. Carien de l'idealisme de les órdens de cavalleria i destacaven per la seua crueltat i falta d'escrúpuls, demostrades ademés en el saqueig i pillage del seu camp d'acció. Un eixemple: Bertrand du Guesclin, en les seues Companyies blanques, va intervindre com a mercenari a favor d'Enrique II de Trastámara contra el rei llegítim de Castella Pedro I el Cruel.

Etimologia

En llatí es dia caballus –i als cavalls que eren especialment de treball, pero usaven el terme equus –i per al restant dels cavalls, especialment per als utilisats en la guerra. D'ahí que es diguera ordo equester per a la classe social dels cavallers. Caballus venia a la seua volta del grec kaballes –ou, en el significat igualment de cavall de treball. El guerrer era un home noble que havia servit com paje i escuder. La paraula Knight (cavaller en anglés) deriva de la paraula anglosaxona Cnight, que significa sirviente.

Cavaller com a conducta

Els més grans cavallers de l'història s'acollien baix la denominació dels Nou de la Fama. Caballeroso, dit d'un home, es referix a qui es comporta en distinció, noblea i generositat. L'home caballeroso, o fidalc en Espanya, és qui posseïx la virtut de la hidalguía, honor o llegítim orgull naixcut de provindre de gents virtuoses i sensates i fer honor a eixa tradició continuant-la i acendrándola en llealtat. És eixa virtut la que fa d'un home una persona honrada i circunspecta, algú l'urbanitat de la qual, compostura i templanza (la mesura castellana) li obliga a que en tot moment es mostre servicial, atent i gentil en les dònes, els humils i els desfavorits, aixina com tan fort i honorable com para desautorizar i en el seu cas impedir qualsevol bajeza, incorrecció, moixada o ruindad que tinga la gosadia de produir-se en el seu coneiximent o en el seu entorn. De forma més frívola també es pot referir a la mera galantería cortés.

En les órdens militars, els cavallers tractaven de mantindre principis morals com honor, llealtat, valor, generositat, justícia, i religiosos com fe, caritat, humiltat i templanza. En elles pesava molt l'influència de la Regla de sant Benito i de la espiritualitat cisterciense, el cavaller d'una orde militar era vist com un monge-soldat i devia tindre la disciplina i pietat d'un monge, junt en la bravura i l'honor d'un cavaller, encara que les regles en les órdens militars varen ser menys estrictes que les de sant Benito. Per eixemple, mentres que els monges sol podien menjar dos voltes al dia, tenint prohibida la carn d'animals de quatre pates, els cavallers de les órdens podien fer-ho tres voltes diàries i incloïen carn fins a tres voltes per semana. El Liber ad milites templi de laude novae militiae (1129), escrit per sant Bernardo de Claraval, ho explica clarament: el templario devia lluitar en valor físic i purea espiritual, sin temor a la mort, perque servia a Crist mateix.

En la pràctica, no sempre es complia estos ideals ya que segons erudits d'eixos temps, va haver abusos i relaixació en el temps, com ho atesta Guillermo de Tir (s. XII), sobre els templarios i hospitalaris que no seguien la Regla llatina; es menciona que havent multiplicat inmensamente les seues riquees, varen ser eximits per l'Iglésia de Roma de la potestat del Patriarca de Jerusalem. I després, conseguida esta lliberació, no prestaven obediència alguna als prelats de les iglésies locals i es negaven a pagar els diezmos de les seues possessions, que per qualsevol dret se'ls havien otorgat. En este eixemple, molts llocs venerables, tant monasteris com a hospitals, als que les iglésies, per mera llarguea i pietat, havien ajudat a nàixer i després a créixer, ara es varen separar d'elles. Jacques de Vitry, croniste de el XIII, criticava que alguns templarios i hospitalaris es feren rics, «es varen oblidar de la humiltat i de la pobrea que varen prometre, i es varen entregar a la codícia de bens temporals». (Història Occidentalis, c. 1219). I en el Concilie de Vienne, es va acusar als templarios de «herejía, idolatría, sodomía, corrupció i abús de poder», es va suprimir l'orde per mig de la bula Vox in excelso (22 de març de 1312) i posteriorment va transferir els seus bens als hospitalaris per mig de la bula Ad Providam (2 de maig de 1312).

Els tractats de cavalleria

Durant l'Alta Edat Mija, el guerrer dominava sobre el cavaller i solament en el curs del sigle undècim va nàixer una nova cavalleria independent, cridada "cavalleria d'afiliació". Tenia la missió d'encarnar l'idea cristiana del dret i la justícia en temps particularment agitats, en mig d'una societat feudal dominada per la violència, la moixada, la crueltat i la falta d'escrúpuls morals. L'Iglésia no havia conduït els seus esforços a humanisar la guerra fins que, per mig de la «Pau de Deu» de 969, va protegir als civils i els seus bens, i per mig de la «Treua de Deu» va prohibir en 1027 guerrear els dumenges, i després (1041) des del dimecres de nit fins al dilluns de matí. Per a evitar les guerres intestinas i la violència sense taxa entre els nobles guerrers ansiosos de botí, glòria o més valdre, el Papa va promoure ademés la creació d'órdens de cavalleria i va cridar a les Creuades.

En esta perspectiva es va inscriure l'ambiciós proyecte de reunir en un sol personage ideal al guerrer i al monge cristià. Era una utopia, certament, pero va crear un estil de vida que va anar llunt de ser estèril. Beneint les expedicions o Creuades contra els infels, l'Iglésia catòlica oferia una vàlvula d'escape a l'ambició i a la necessitat d'acció d'hòmens durs i vehements, sensibles al misticisme. A esta èlit pertanyien els cavallers errantes dels sigles XI i XII. Estos "locos ilustres" deambulaven solament per Europa: la cavalleria d'afiliació independent posseïa la seua pròpia jerarquia, va formar una associació militar i confraria de gran valor. Després es va afonar en l'anarquia i va desaparéixer, donant pas a órdens militars com els Cavallers del Sant Sepulcro, Sant Joan de Jerusalem, Sant Lázaro, del Temple o Templarios... Tots estos ya eren un verdader eixèrcit eclesiàstic permanent. Thomas III de Saluces o de Saluzzo va escriure en francés un dels texts més importants de la cavalleria medieval, Li Chevalier errant / El cavaller errante, escrit provablement entre 1394 et 1396, durant el seu encarcerament en Torí. Esta obra representa una alegoria de la vida a través del viage (tòpic del homo viator) d'un anònim cavaller pels móns d'Amor, de Fortuna i de Coneiximent. Pero ya en el XV, en competència en les armes de fòc i la artilleria, la cavalleria era una institució en decliu: del guerrer de l'Alta Edat Mija, transformat en la Baixa Edat Mija en un idealiste cavaller noble i cristià, es passa al soldat professional (mercenari pagat per un sòu), finançat per les monarquias del absolutisme i solament fidel al seu salari. L'ocàs de la cavalleria en este sigle és pintat per Johan Huizinga en els capítuls IV al VII del seu L'autumne de l'Edat Mija (Madrit, 1929).

Ser armat cavaller equivalia, puix, casi a rebre un sacrament, segons recorda l'infant Juan Manuel en el seu Llibre del cavallero et de l'escuder: "Este estat senar pugues aver cap per sí, sy otri senar gelo dona, et per açò és com a manera de sacrament". I els cavallers eren armats, en efecte, segons uns ritos determinats i devien viure segons unes normes que pronte apareixen recollides en els tractats de cavalleria. El primer i més complet de l'àmbit hispànic és el títul XXI de la Segona Partida d'Alfonso X l'Sabio, "Dels cavalleros i de les coses que els convé fazer"; en ell es fundaran autors com el rei Pedro el Ceremonioso d'Aragó en el seu Tractat de Cavallería, Ramon Llull per al seu Lliure qui és de l'Ordre de cavallería i el citat infant don Juan Manuel, que dedica al tema els capítuls 18 i 19 del seu Llibre del cavallero i de l'escuder. A Ramon Llull imita per una atra part el Tractat d'horda de cavaleria del cavaller i ermitaño Guillem de Vároich, que va inspirar a Joanot Martorell. Tots ells evoquen l'etimologia del cavaller en el terme llatí mills, "soldat", interpretant-ho com l'elegit entre mil, i aludixen a la seua possessió de les tres virtuts teologales i les quatre cardinals. L'últim tractat significatiu, perque reunix tot lo anterior relatiu a la cavalleria, és el d'Alonso de Cartagena, Doctrinal dels cavalleros en que estan conpiladas giertas leys i ordenanças que estan en els furs i partides dels rreynos de Castella i de #León tocantes als cavalleros i fijosdalgo i els atres que van en actes de guerra... (Burgos, 1487), provablement escrit abans de 1445.

El ceremonial inclou una etapa prèvia com paje i després escuder; per últim, l'aspirant feya una confessió general prèvia dels pecats, rebia la eucaristía, velava les seues armes en dejunes durant una vigília en l'iglésia i en una missa en dia festiu, en concurrència pública, s'oferia al presbítero com a representant de Deu i de l'orde de cavalleria i, despuix del sermón, el príncip o l'alt personage que armava al nou cavaller, que necessitava haver segut nomenat ell mateix cavaller en anterioritat, li calçava les espuelas, li cenyia l'espasa (moment importantíssim: no en va en el Cantar de mio Cid es repetix habitualment "en bon hora ciñó espasa"), li besava i li donava un colp (espalada) en el muscle, despuix de la qual cosa l'afortunat vestia el restant de la seua armadura i cavalcava mostrant-se davant el poble.

Les armes del cavaller tenien un valor simbòlic: l'espasa en forma de creu significa que el cavaller deu destruir als seus enemics en la justícia; la llança significa la veritat, la rectitud; el ferro simbolisa la força de la veritat front a la falsetat. El pendó significa que la veritat es mostra a tots i no té por de l'engany. El caixco és el símbol de la vergonya, que protegix la part més noble de l'home. Les calces de ferro li recorden que deu mantindre segurs els camins, l'escut que el cavaller deu mediar entre el rei i el seu poble... i el simbolisme s'estén a tot el demés aparat.

Atres tractats són De batalla, atribuït al canonge barcelonés Pere Albert; el Sumari de batalla a ultrança, de Pere Joan Ferre, o Lo cavaller, de Ponç de Menaguerra, a on es fixen les normes per les que ha de regir-se el riepto o duel judicial, coincidint el primer en molts punts en el Fur Real de Castella; el segon descriu els preparatius del fet d'armes tinga est o no base judicial, i el tercer és una reglamentació del torneig com "pura manifestació de força o d'habilitat".

Era habitual que l'estament senyorial demostrara la seua habilitat guerrera en tornejos o justes primorosamente decorats i als que assistien ricoshombres, infanzones, fidalcs i cavallers de França, Flandes, Alemània, Anglaterra, Itàlia i Gasconya competint en els castellans, com va ocórrer en Burgos en el temps en que va ser coronat Alfonso XI, creador de la caballeresca Orde de la banda. En eixe moment varen ser nomenats cavallers 22 ricoshombres i prop d'un centenar de cavallers. Les justas eren eixercicis que els cavallers armats feyen combatent entre sí, no en estafermos o ninots giratoris que solament servien d'entrenament. Podien ser de varis tipos: mantingudes, si es verificaven entre aventurers (mantenedores), barallant per tanda un contra un atre; partides, si es feyen per dos colles d'igual número de justadores, combatent al mateix temps, i de plazón si es feyen en llances de fustes dures per a derribar per mig de choc, no com en les justes ordinàries, que el joc consistia merament en trencar un predeterminat número de llances.

Atres voltes un estament social no resignat a perdre el seu posat rector recorria a un atre gènero de baralles deportives: el pas d'armes. Consistia este en un vot o promesa solemne que, per a llevar-li-ho, exigia la lluita. Per eixemple, Sèrum de Quiñones es posava una argolla al coll; [[Miquel d'Orís]] es travessava un passador en la cuixa el dia de Sant Sebastià, i Juan de Bonifacio portava un grillete en el peu. Inclús es va crear una orde, L'écu vert à la dona'm blanche, per a lliberar dels seus vots als cavallers. El pas d'armes estrictament parlant exigia un mantenedor cavaller que impedix el pas per un lloc a no ser en determinades condicions, que si són rebujades exigixen un combat. Entre els passos més famosos varen estar el Pas de la Joyeuse Garde (1446), el de la Belle Pélerine (1449, Saint-Omer); el del Pi de les pomes d'or (Barcelona, 1455, guanyat per Gastón IV de Foix); el Pas de la font de les Llàgrimes (1449, Saint-Lorentlés-Chalon); el Pas de la Forta Ventura (18 de maig de 1428), organisat en Valladolit per l'infant d'Aragó don Enrique; i el Passo Honroso de Sèrum de Quiñones sobre el pont del Órbigo. Este últim va ser defés pel cavaller citat i atres nou des del 10 de juliol fins al 9 d'agost de 1439. En ell es varen trencar 177 llances i varen participar 78 aventurers, dels quals un va morir en la baralla. La figura del cavaller errant o itinerant era real: va d'ací per a allà i d'un país a un atre, com Els dotze d'Anglaterra, Jean de Werchin, Jacques de Lalaing, Francí Desvalls o Juan de Merlo.

També era freqüent que, per competència intranobiliaria, els cavallers es desafiaren uns a uns atres pel cridat més valdre o algun punt d'honor (el cridat pundonor). El mecanisme establit exigia al principi una formalisació escrita, les cridades cartes de batalla, conduïdes per cavallers vells, cridats reis d'armes, harautes, heralts o persevantes. Els cavallers apareixen moltes voltes en llices o lidés regides per normes llegals com el Fur Real de Castella, les Partides o el Ordenament d'Alcalà. Els motius van des de la lluita per l'honor, al desig de lliberar-se o reivindicar-se o per a acusar a atres cavallers de traïció (jurídicament, l'acte de desllealtat realisat contra el rei o el pro comú) o alevosía (desllealtat contra uns atres); pero també apareixen motius més banals com el prestigi, els diners o atres gratificacions. En el cas del riepto / repte o adolixc / desafiu, podia elegir-se entre la lid o la perquisició judicial en l'àmbit cortesano de jurisdicció regio; pero en l'àmbit concejil consistia en una ordalía o juí de Deu de hijosdalgo a cavall, o a peu entre vilans i parracs; la dòna prova la seua raó pel ferro calent, l'home per la lid; en atres llocs es permetia a l'home elegir ferro o lid. En la lid o lliça concejil es dona per vençut al que ix del camp, mor en la lid o es declara culpable. L'iglésia va aprovar les ordalía fins al IV concilie de Letrán (1215); despuix comencen a abolir-se o a prendre un caràcter més secularizado.

Els principals juïns de Deu són, ademés de la citada lid o batalla judicial, la prova de les caneles (carix de raó aquella part el ciri de la qual es consuma primer), la de l'aigua calenta o de les gleras (extraure pedres d'un caldero hirviente i jujar dies despuix per l'estat de les ferides), la de l'aigua freda (si un no s'ofega durant llarc temps, és culpable) o la del ferro calent (dur un ferro candente beneït prèviament i recent eixit de la forja nou passos i deixar-ho en el sol). Als tres dies es juja per l'estat de les ferides.

Cavallers segons etapes històriques

• Cavaller en la Pèrsia preislámica.
• Cavaller en l'Antiga Roma.
• Cavaller de qualsevol de les órdens de cavalleria (Orde de Malta, per eixemple).

• Cavaller errant, aventurer dels llibres de cavalleries.
• Cavallers quantiosos o de quantia eren els que, pel fet de tindre determinada renda, estaven obligats a mantindre armes i cavall per a eixir en cas necessari a contindre als moros que feyen correries i incursions per la regió.
• El cavaller cobert era un noble en grandea d'Espanya, açò és, el que gojava del privilegi de no llevar-se el capell en presència del monarca. El rei d'Espanya otorgava esta distinció o títul a un noble manant-li en veu alta que es cobrira en la seua presència, i des de llavors ademés podien cridar-se "primers".
• Cavallers de vanaglòria, els que tenien l'obligació de passar mostra o revista a cavall.
• Cavallers de conquista. Els de conquista, com ho indica la paraula, eren aquells a els qui es distinguia repartint-los les terres que es prenien a l'enemic.
• Cavallers de la espuela dorada, els que eren armats solemne i llegalment com a cavallers, en condició precisa de tindre ya anteriorment noblea o hidalguía. El dorat de la espuela era el distintiu que els donava a conéixer sent una de les senyals necessàries en aquell temps en que es combatia cobert en la armadura tot el cos.
• Cavallers de premia, els obligats a mantindre cavall i armes per a la guerra.
• Cavaller en plaça, ginet no professional que actuava rejoneando en festes reals o benèfiques. Es dia també aixina als rejoneadorés.

• Cavallers montaneros, destinats a la vigilància i guarda dels monts i térmens concejiles.
• Cavallers mesnaderos o de la mesnada del rei. Es dien aixina per ser els que li acompanyaven al rei en el tros principal de la seua cavalleria.
• Cavallers novells. Prenien el nom de novells els que eren recent investits en les insígnies de la cavalleria duent l'escut en blanc i sense divisa alguna per no haver tingut encara ocasió de guanyar-la en la guerra.
• Cavallers pardos. Falta enumerar una classe de cavallers que mencionen les nostres antigues lleis, denominats pardos i eren els que obtenien la consideració i #preeminència de cavallers a pesar de pertànyer a l'estat pla, per privilegi real o per omplir certs requisits marcats en les lleis. No oferix dificultat l'explicació de la paraula en que se'ls designa, ya que les lleis de Partides sifraven en els colors dels trages, distincions del ranc dels cavallers.
• Cavaller vilà, en l'Edat Mija hispànica, fonamentalment en el Comtat de Castella i posterior regne, vilà que per posseir cavall i armes, s'encarregava de la defensa del territori

També s'utilisa este terme per a referir-se a la peça d'escacs que hui dia se sol representar en un cavall, a sovint sostenint-se sobre les pates atrasseres. Açò és perque en la tradició d'este joc (que ha tingut numeroses variants i versions fins a aplegar a l'escacs modern), les peces representaven guerrers, i en lloc del cavall actual solien usar la figura d'un guerrer assentat sobre un animal d'ensellament,

Pogueren encara citar-se atres espècies de cavallers, pero menys interessants, en les que es demostraria fins a l'evidència les diferències que entre ells hi havia. Les cerimònies que s'usaven para armar cavaller, estaven reglamentades. Despuix d'un dia de vigília i d'oració, devia sentir missa i prèvia promesa de voler ser cavaller, i complir en les seues obligacions, se li calçaven les espuelas i li cenyien l'espasa estant cobert en les seues armaduras i el cap nuet. Se li desenvainaba l'espasa i li la posava en la mà dreta qui li armava cavaller , fent-li jurar que no repararia en la mort quan mediara la defensa de la seua llei, del seu senyor natural o de la seua terra i se li donava un colp en la mà en la part superior de l'esquena, el denominat espalada, sent besat per tots els cavallers en senyal d'harmonia i fraternitat.

Armament o panoplia

L'armament del cavaller depenia de si participava en la cavalleria llaugera o la cavalleria pesada. La llaugera prescindia de les armes més pesades perque tenia que moure's a gran velocitat: usava venablos, espasas, arcs, ballestas i, posteriorment, inclús pistolas. La panoplia de la cavalleria pesada, açò és, el conjunt de la seua armadura i armes més la barda (armadura del cavall que cobria el pit, costats i anques de l'animal i es componia de testera, capizana, petral, coll, flanquera i grupera), constava dels següents elements:

• Espasa bastarda o espasa de mà i mija: Una espasa que s'utilisava principalment per a derribar a un enemic des del seu cavall. Tenia la potència necessària per a derribar-los pero també la movilitat que es requeria para els combats cos a cos.
• Lucero del alba: Una maza en pinchos empleada per a combats a mija distància. Pot destrossar el cràneu del seu adversari si esta arma colpeja en la suficient eficàcia i precisió. Si la bola en pinchos està subjecta al mànec en una curta cadena, es denomina mangual.
• Ballesta: Les ballestes eren armes letals a llarga distància. Disparaven un virote o saeta capaç de travessar l'armadura d'un enemic; sense reculada, el seu únic defecte era que es tardava molt en recarregar. El Papa Inocencio II inclús la va prohibir per considerar-la massa "maligna".

• Alabarda: La alabarda és un arma polivalent d'infanteria, en dos parts: fa les voltes d'astral i de llança, podent derribar a un cavaller del seu ensellament o travessar limpiamente el cos de l'adversari; és un arma dissenyada per a combats a curta i mija distància.
• Armadura: L'armadura era la principal basa del cavaller, en un blindage d'a lo manco dos plaques o chapes de metal (el cridat peto o coraza davant i el espaldar darrere, que formen la caixa del tórax), o lo que en el eixèrcit carolingio cridaven brunia (byrnie en anglosaxó), loriga o cota de malla, molt manco costosa, formada per una urdimbre d'anells o escamas de metal; les hi havia en mànegues i sense elles, curtes, mijanes i llargues fins al genoll anomenades jorucas. Se solia acompanyar ademés d'un yelmo o almete per a defendre el cap, en les seues pròpies peces. L'armadura constava ademés de gorjal, guardabrazos, brazales, codalés, manoplas sobre lúas o guants articulats en plaquetes de ferro, musleras o quijotes, agenolladers, grebas, escarpes i espinilleras. L'armadura protegia al cavaller en tot moment, moltes voltes sense necessitat de restar-li movilitat, i baix ella el cavaller es protegia de les rozaduras i lesions en un jubón acolchado cridat hacketon o gambesón, de lli o cotó, o de cuiro endurit o vàries capes de teixit si s'usava exent d'armadura
• Escut: L'escut és l'arma defensiva per a protegir-se dels atacs, en particular de les fleches, els venablos i els primers colps i espadazos, sempre els més forts. Solia ser curve per a desviar millor els colps i les fleches i podia adoptar qualsevol contorn: ungla, ungla puntaguda, ungla cóncava, redó... es formava en una làmina de metal pintada en motius heràldics que servien per a identificar al cavaller en la flota de la batalla, i després vàries làmines superpostes i encoladas de fusta i armassó, per a terminar en una capa de cuiro endurit i un parell de torres d'enganche per al braç esquerre o el dret si el cavaller era esquerrer. També podia usar-se com a arma ofensiva, per a enlluernar o degollar a un enemic.
• Martell de guerra: Arma de cavalleria per a colpejar a mija distància. Pot destrossar el cràneu del seu adversari si esta arma colpeja en la suficient eficàcia i precisió.
• Astral d'armes
• Roquete (llança), una llança llarga de fusta blana (si es tractava de mer entrenament) o dura, en un roquete de ferro a l'extrem de tres o quatre puntes, la funció de les quals era derribar al cavaller opost en una càrrega a cavall. A voltes duya un con de protecció per a la mà. Per a poder acometre sense caure derribat, la cadira de montar anava proveïda d'un arzón darrere.

Reis cavallers

Durant els sigles X, XII, XIII i XIV, en el periodo heròic de la cavalleria, un dels fenomens més resaltantes seria l'aparició dels reis cavallers. Ells portaven els ideals d'honor, religiositat cristiana, valor, justícia i, per lo general, serien recordats com a figures mítiques i idealizadas, que conduïen infaliblemente Estats medievals. La seua image servia per a infundir moral i motivació a les nacions, per a que estes es mantingueren fidels al cristianisme. Entre les figures més conegudes es troben:

• El rei Arturo, un personage mític anglés, el qual es fixa en el VI. En la lliteratura, seria el fundador de la cavalleria anglesa medieval.

• Carlomagno (742-814). Rei dels francs i cavaller.

IX

• Arnulfo de Carintia (850-899). Rei de França Oriental i cavaller.

XI

• Sant Ladislao I d'Hongria (1046-1096). Rei, cavaller i Sant d'Hongria.

XII

• Roberto II de Normandia (1051-1134). Duc de Normandia i cavaller creuat.

• Alfonso I d'Aragó (1073-1134). Rei d'Aragó i de Pamplona, cavaller.
• Luis VII de França (1120- 1180). Rei de França i cavaller creuat.
• Federico I Barbarroja (1123-1190). Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, cavaller creuat.
• Géza II d'Hongria (1130-1162). Rei d'Hongria i cavaller.
• Béla III d'Hongria (1148-1196). Rei d'Hongria i cavaller.
• Ricardo I "Cor de #León" d'Anglaterra (1157-1199). Rei d'Anglaterra i cavaller creuat.
• Alfonso VIII de Castella (1158-1214). Rei de Castella i cavaller.
• Felipe II de França (1165-1223). Rei de França i cavaller creuat.

XIII

• Pedro II d'Aragó (1178-1213). Rei d'Aragó i Comte de Barcelona, cavaller.
• Andrés II d'Hongria (1176-1235). Rei d'Hongria i cavaller creuat.
• Sant Fernando III de Castella i Lleó (1198-1252). Rei de Castella i de #León, cavaller medieval.
• Jaime I d'Aragó (1208-1276). Rei d'Aragó, de Mallorca, de Valéncia i Comte de Barcelona, cavaller.
• Sant Luis IX de França (1214-1270). Rei de França i cavaller creuat.
• Pedro III d'Aragó "El Gran" (1240-1285).Rei d'Aragó, de Mallorca, de Valéncia i Comte de Barcelona, cavaller.

XIV

• Juan I d'Bohemio (1296-1346). Rei d'Bohemio i cavaller.
• Eduardo III d'Anglaterra (1312-1377). Rei d'Anglaterra i cavaller durant la guerra dels Cent Anys.
• Luis el Gran d'Hongria (1326-1382). Rei i cavaller d'Hongria.
• Juan II de França (1319-1364). Rei de França i cavaller.
• Segismundo de Luxemburc (1368-1437). Rei d'Hongria i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i cavaller.

XVI

• Francisco I de França (1494-1547). Rei de França i cavaller.
• Carlos V de Habsburgo (1500-1558). Rei d'Espanya i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, cavaller.

Accepció social

El cavaller s'havia tornat de dubtós valor davant els grans canvis polítics i socials de el XIX que va donar al terme un significat més ampli i essencialment superior. El canvi està ben ilustrat en les definicions donades en les successives edicions de la Enciclopèdia Britànica al cavaller o gentilhombre. En el seu 5.ª edició (1815), "un cavaller és un, que sense cap títul, du un escut d'armes, o que els seus ancestros han segut lliures". En la sèptima edició (1845) encara implica un estatus social definit, pero en l'octava edició (1856), l'escritor afig, "per cortesia este títul és generalment otorgat a totes les persones per damunt de la fila de comerciants comuns quan els seus modals són indicatius d'una certa cantitat de refinament i d'inteligència".

En l'actualitat s'ampra el terme cavaller com eufemisme per home (per eixemple roba per a cavallers) i molt especialment per a aquells hòmens de comportament eixemplar, d'un modo particular per a en les dònes.

Bibliografia

• Bertényi, I. , Diószegi, I. , Horváth, J. , Kalmár, J. i Szabó P. (2004). Királyok Könyve. Magyarország és Erdély királyai, királynői, fejedelmei és kormányzói. Budapest, Hongria: Helikon Kiadó.
• Prestwich, Michael, (2011). Cavaller. Manual (no oficial) del guerrer medieval. Madrit: Akal. (Knight. The Medieval Warrior's Manual. London: Thames & Hudson Ltd., 2010).
• Tanner, J R., Previte-Orton, C W., Brooke Z N. (1929) The Cambridge Medieval History, Volume VI: Victory of the papacy. Cambridge, Anglaterra: Cambridge University Press.