Poble franc

Els francs (del llatí Franci o gens Francorum) varen ser un poble de la Europa occidental durant el Imperi romà i la Edat Mija. Varen escomençar sent un poble germànic que vivia prop de la Baixa Renania i dels territoris situats a l'est del Rin (Westfalia), en la frontera continental nort de l'imperi, i de la mateixa manera que moltes atres tribus germàniques occidentals va entrar a formar part de l'Imperi romà en la seua última etapa en calitat de foederati, assentant-se en el Llimes (Bèlgica i nort de França actuals). Posteriorment varen expandir el seu poder i influència durant l'Edat Mija, fins que gran part de la població de l'Europa occidental, particularment en França i les seues afores, va ser descrita comunament com a francs, per eixemple, en el context dels seus esforços conjunts durant les Creuades que varen començar en el XI.Les poderoses i duradores dinasties establides pels francs varen regnar en una zona que comprén la major part dels actuals països de França, Bèlgica i Països Baixos, aixina com la regió de Franconia en Alemània.

Un punt d'inflexió clau en esta evolució va ser quan la dinastia franca merovingia, en base en el Imperi romà d'Occident en colapse, es va convertir per primera volta en els governants de tota la regió entre els rius Loira i Rin, i després va impondre el poder sobre molts atres regnes postromanos tant dins com fora de l'antic imperi.

La paraula franc (Frank o Francus) significa «lliure» en la llengua dels francs, ya que els francs no estaven dominats per l'Imperi romà ni per cap atre poble. Ya que la raïl frank- no és una raïl germànica coneguda, es pensa també que podria derivar de frei-rancken (llibere vacants) que significa ‘lliures viagers’. Encara que el nom 'franc' no apareix fins a el III, a lo manco algunes de les tribus franques originals eren conegudes pels romans des de molt temps arrere pels seus propis noms, tant en un rol d'aliats que proporcionaven soldats com en el d'enemics. El terme es va utilisar per primera volta per a descriure a les tribus que treballaven en conjunt per a atacar el territori romà.

Els historiadors solen dividir als pobles francs, que posteriorment varen viure dins de la frontera de Roma en el riu Rin, en dos grups: els francs salios a l'oest, que varen aplegar al sur a través de la delta del Rin, i els francs ripuarios a l'est, que en el temps varen conquistar la ciutat fronteriça romana de Colónia i varen prendre el control de la vora esquerra del Baix Rin en eixa regió.

Childerico I (c. 437 - 481), un rei franc salio, va ser un de varis líders militars que comandaron tropes romanes en diverses #afiliació ètniques en la part septentrional de l'actual França. Ell i el seu fill Clodoveo I varen fundar la dinastia merovingia, que va conseguir unificar la major part de la Galia baix el seu govern durant el VI, despuix del colapse de l'Imperi romà d'Occident, aixina com establir el liderage sobre tots els regnes francs en o prop de la frontera del Rin. Posteriorment, la dinastia va dominar sobre una part significativa de lo que hui és l'Alemània occidental i meridional. Va ser sobre la base d'este imperi merovingio que la dinastia posterior, els carolingios, varen aplegar en el temps a ser vists com els nous emperadors de l'Europa occidental en 800, quan Carlomagno va ser coronat pel papa.

En 870, el regne franc va aplegar a dividir-se permanentment entre els regnes occidental i oriental, que varen anar els predecessors dels posteriors Regne de França i Sacre Imperi Romà Germànic respectivament. És el regne occidental, els habitants del qual varen aplegar en el temps a ser coneguts com «els francesos» (en francés: Els Français, en alemà: Die Franzosen, en neerlandés: De Fransen, etc.), i este regne és el precursor del estat nacional de França. No obstant, en diversos contexts històrics, com durant les creuades medievals, no solament els francesos, sino també persones de regions veïnes de l'Europa occidental varen seguir sent cridades colectivamente francs. Els creuats, en particular, varen tindre un impacte durador en l'us de noms relacionats en els francs per a referir-se als europeus occidentals en molts idiomes no europeus.

Els primers francs i la seua expansió

No se sap molt dels inicis de l'història dels francs. El croniste gal-romà Gregorio de Tours, autor de la Història Francorum (Història dels francs), que cobrix el periodo fins a l'any 594, és la font principal. En ella cita a la seua volta com a fonts a Sulpicio Alejandro i a Frigerido (els quals serien desconeguts de no ser per ell), ademés d'aprofitar la seua pròpia relació personal en molts francs insignes. Aparte de la Història de Gregorio, existixen atres fonts romanes anteriors, com Amiano i Sidonio Apolinar.

Els estudiosos moderns dedicats al periodo de les migracions han sugerit que el poble franc podria haver sorgit de l'unificació de grups germànics anteriors més menuts (usípetes, téncteros, sicambrios i brúcteros), que habitaven la vall del Rin i els territoris situats immediatament a l'est. Esta unió podria estar relacionada en l'aument del caos i les #insurrecció ocorregudes en la zona com a resultat de la guerra entre Roma i els marcomanos, que havia esclatat en l'any 166, aixina com dels conflictes derivats d'esta durant la segona mitat de el II i el III.

La primera volta que els autors clàssics de l'antiguetat nomenen al territori dels francs és en la recolecció de relats laudatorios d'emperadors romans Panegyrici Latini (Panegírics Llatins), a principis de el IV d. C. En eixa época tal territori es corresponia en l'àrea situada al nort i a l'est del Rin (la Renania actual), en uns llímits difusos tancats en el triàngul entre les ciutats d'Utrecht, Bielefeld i Bonn de hui dia. En el citat territori se situaven les terres de la confederació de pobles francs dels sicambrios, els salios, téncteros, usípetes, vindélicos, brúcteros, ampsivaros, camavos i catos. Algunes d'estes tribus, com els sicambros i els francs salios, suministraven soldats a les tropes romanes que protegien el llimes (les fronteres de l'imperi).

Al principi es dividien en dos grups, els noms dels quals derivarien, segons algunes interpretacions, dels seus assentaments entorn a dos rius:

• els salios habitarien, a mitan de el III, la vall inferior del riu Rin, en els actuals Països Baixos i noroest d'Alemània. El seu nom estaria vinculat, segons uns, al riu Ijssel (forma antiga Isala, com a atres cursos fluvials: Isère, Yser, Isar); segons uns atres, al vocablo germànic «see» (mar), o també al germànic «i sala» (aigües obscures).
• els ripuarios habitarien el curs mig del riu Rin, i el seu nom derivaria del vocablo llatí «ripa» (riu), en el sentit de la gent del Rin.

Ya en el IX la divisió entre abdós era pràcticament inexistent, pero durant algun temps va continuar sent aplicada en el sistema llegal que definia l'orige de les persones.

Per la seua banda, Gregorio afirma que els francs varen viure originalment en la planura panónica, pero que més vesprada es varen assentar a les vores del Rin. Existix una regió al noreste de l'actual Holanda (al nort de lo que una volta va ser la frontera romana) que du el nom de Salland i podria haver rebut eixe nom dels salios.

Cap a l'any 250, un grup de francs, aprofitant-se de la debilitat de l'Imperi romà, va aplegar fins a Tarragona (en l'actual Espanya), ocupant esta regió durant una década ans que les forces romanes els doblegaren i expulsaren de territori romà. Uns quaranta anys despuix, els francs es varen apoderar de la regió del riu Escalda (actual Bèlgica), interferint en les rutes marítimes de Bretanya. Els romans pacificaron la regió, pero no varen expulsar als francs.

Els francs en l'Imperi romà

Entre els anys 355 i 358, l'emperador Juliano va intentar dominar les vies fluvials del Rin que estaven baix el control dels francs, i una volta més va tornar a pacificarlos. Roma els va concedir una part considerable de la Gallia Belgica, moment a partir del com varen passar a ser foederati de l'Imperi romà, encara que l'emperador va forçar la tornada dels camavos a Hamaland (un districte ara neerlandés en l'actual Güeldres). D'esta manera, els francs es varen convertir en el primer poble germànic que es va assentar de manera permanent dins de territori romà. El neerlandés parlat en Flandes (Bèlgica) i Holanda té el seu orige en les llengües d'orige germànic parlades pels francs (vore fráncico antic), també el limburgués tindria el mateix orige.

Alguns francs prosperaven en sol romà, com Flavio Bauto i Arbogastes, militars que recolzaven la causa dels romans, mentres que atres reis francs, com Malobaudes s'oponien als romans dins de l'Imperi. Despuix del suïcidi de Arbogastes en la Batalla del Frígido, el seu fill Arigio va conseguir crear un comtat hereditari en Tréveris, i despuix de la caiguda del usurpador Constantino III, alguns francs varen recolzar al usurpador Jovino (411).

A pesar de ser aliats de Roma —de fet varen contribuir a defendre les fronteres despuix del pas de les tribus germàniques pel Rin en 406— des de la década de 420, els francs varen aprofitar la decadència de l'autoritat romana sobre la Galia per a estendre's al sur, de manera que varen ser conquistant gradualment la major part de la Galia romana al nort del riu Loira i a l'est de la Aquitània visigoda.

L'invasió dels francs va pressionar cap a a el suroest, més o menys entre el Somme i la ciutat de Münster (en la Renania del Nort-Westfalia actual), i va alvançar per la regió parisenca, a on varen terminar en el domini romà que eixercia Siagrio en 486, i va proseguir cap als territoris al sur del riu Loira, d'a on es va expulsar als visigodos a partir de 507.

Els merovingios

Artícul principal → Dinastia merovingia.

Lo poc que ha sobrevixcut sobre els regnes dels primers caps francs, Faramond (aproximadament entre 419 i 427) i Clodión (aproximadament entre 427 i 447), sembla tindre més de mit que de realitat, i la seua relació en la dinastia dels merovingios permaneix poc clara.

Gregorio menciona a Clodión (Chlodio) com el primer rei que va iniciar la conquista de la Galia al prendre «Camaracum» (actual Cambrai) i expandir la frontera fins al riu Somme, açò és, el seu territori inclouria la regió de la Toxandria (en el Brabante actual, entre les desembocadures dels rius Mosa i Escalda) i tindria com a centre la ciutat i bisbat de Tongeren (civitatus Tungrorum), des d'a on s'ampliaria fins a Cambrai (Camaracum) i el riu Somme. Sidonio Apolinar relata cóm Aecio va prendre als francs per sorpresa, fent-los retrocedir (provablement al voltant de 431). Este periodo marca el començ d'una situació que es prolongaria durant sigles: els francs germànics es varen convertir en sobirans d'un número cada volta major de súbdits galorromanos.

En 451, Aecio va demanar ajuda als seus aliats germànics en sol romà per a repelir una invasió dels hunos. Mentres que els francs salios ho varen recolzar, els renanos varen lluitar en abdós bandos, ya que molts d'ells vivien fòra de l'Imperi. A la seua volta, els francs es varen vore obligats a invadir Galia davant l'alvanç huno d'Atila, a on varen lluitar en Aecio en la batalla dels Campos Cataláunicos. Quan Atila es va marchar, als francs que es trobaven en possessió de la zona nort-oriental li'ls va conéixer com salios, per viure a lo llarc del cridat riu Sala, que és en realitat una de les corrents de la delta del Rin.

Els successors de Clodión són figures poc conegudes. Les fonts de Gregorio identifiquen sense massa seguritat a Meroveo (Merovech o Merovaeus en llatí) com el rei dels francs, epónimo de la dinastia i possible fill de Clodión. Meroveo va ser succeït en el tro per Childerico I, en la tomba del qual, descoberta en 1653, es va trobar un anell que ho identificava com a rei dels francs. Est va governar un regne de francs salios en Tournai, en la moderna Bèlgica, com foederatus del Imperi romà.

Vore també: Merovingios

Clodoveo i la creació del regne dels francs

Artícul principal → Clodoveo I.

Vore també: Merovingios i Reis merovingios

El regne dels merovingios va aplegar en el temps a dominar als demés menuts regnes francs, possiblement gràcies a la seua associació en estructures de poder romanes en el nort de la Galia, en les que forces militars franques estaven segons pareix integrades en alguna mida. En les décades de 450 i 460, Childerico I va ser un de varis líders militars al front de tropes romanes en diverses #afiliació ètniques en la Galia romana (aproximadament la França moderna). Childerico I i el seu fill Clodoveo I (Clovis en francés) es varen enfrontar a la competència del romà Egidio com a competidor pel «regnat» dels francs associats en les forces romanes del Loira (segons Gregorio de Tours, Egidio va ocupar el regnat dels francs durant huit anys mentres Childerico estava en l'exili). Este nou tipo de realea, potser inspirada per Alarico I, representa l'inici de la dinastia merovingia que va conseguir conquistar la major part de la Galia en el VI, aixina com establir el seu liderage sobre tots els regnes francs en la frontera del Rin. Egidio va morir en 464 o 465. Childerico i el seu fill Clodoveo I varen ser descrits com a governants de la província romana de Belgica Secunda, pel seu líder espiritual en l'época de Clodoveo, sant Remigio.

Clodoveo I tenia quinze anys quan va succeir al seu pare Childerico I. Va començar una política d'expansió de la seua autoritat sobre les atres tribus franques i d'ampliació del seu territori al sur i oest de la Galia. Aixina, va començar una campanya militar en l'intenció de consolidar els varis regnes francs en la Galia i Renania, dins de la qual s'emmarca la derrota de Siagrio, fill de Egidio, en 486. Esta victòria sobre Siagrio va supondre el fi del control romà en la regió de París. Després va fer encarcerar i eixecutar al rei franc Cararico. Uns anys més vesprada, va matar a Ragnacar, el rei franc de Cambrai, i als seus germans. En la batalla de Vouillé (507), Clodoveo, en l'ajuda dels burgundios, va derrotar als visigodos, expandint el seu regne a l'oest, fins als Pirineus. Despuix d'esta batalla, Gregorio de Tours indica que Clodoveo va portar a terme campanyes per a eliminar als demés reis francs, tant ripuarios com salios. Despuix de conquistar el regne de Soissons va establir l'hegemonia franca sobre la major part de la Galia, con exclusión de Borgoña, Provença i Bretanya, que en el temps varen ser absorbides pels seus successors. Per a la década de 490, havia conquistat tots els regnes francs a l'oest del riu Mosa, llevat els ripuarios, i estava en condicions de convertir la ciutat de París en la seua capital. Es va convertir en el primer rei de tots els francs en 509, despuix d'haver conquistat Colónia.

La conversió de Clodoveo al cristianisme, despuix del seu matrimoni en la princesa catòlica burgundia Clotilde en 493, va poder haver ajudat a acostar-li al papa i a atres sobirans cristians ortodoxos. La conversió de Clodoveo va supondre la conversió del restant de francs. En professar la mateixa fe que els seus veïns catòlics, els recentment cristianizados francs varen trobar molt més fàcilment la seua acceptació per part de la població local gal-romana que atres pobles germànics cristianizados de fe arriana, com els visigodos i ostrogodos, els vàndals, els lombardos o els burgundios. D'esta forma, els merovingios varen donar lloc a la que en el temps seria la dinastia de reis més estable d'Occident. La dinastia merovingia fundada per Clodoveo pren el seu nom de Meroveo, el seu antepassat germànic llegendari i casi diví, que dona llegitimitat al seu regne.

Esta estabilitat, no obstant, no s'estenia a la vida quotidiana durant l'era merovingia. Els francs eren davant tot un poble guerrer, una característica que llògicament impregnava tots els aspectes de la seua cultura. Encara que en temps dels romans existia un cert grau de violència (sobretot en l'etapa final), l'introducció de la pràctica germànica de recórrer a la violència per a solucionar disputes i conflictes llegals va dur a un cert grau d'anarquia al final d'esta época. Açò va afectar al comerç, que va aplegar a vore's interromput ocasionalment, dificultant de manera creixent la vida quotidiana, #lo que va desembocar en una progressiva fragmentació i localisació de la societat en viles. L'alfabetisació, aparte dels pocs erudits eclesiàstics, era pràcticament nula, com en tota l'Europa occidental.

Els sobirans merovingios, seguint la tradició germànica, tenien la costum de dividir les seues terres entre els fills supervivents, ya que carien d'un ampli sentit de la res pública, concebien el regne com una propietat privada de grans dimensions. Açò va donar lloc divisions territorials, #segregació i redistribucions, reunificación i noves particions, en un procés que originava assessinats i guerres entre les distintes faccions. Esta pràctica explica en part la dificultat de descriure en precisió tant les dates com les fronteres geogràfiques de qualsevol dels regnes francs, aixina com de determinar en precisió quí governava en cada una de les regions. El baix nivell d'alfabetisació durant el periodo franc agrava el problema, ya que es conserven molt pocs documents escrits.

L'àrea franca es va expandir encara més baix el regnat dels fills de Clodoveo, aplegant a cobrir la major part de l'actual França (en l'expulsió dels visigodos), pero incloent també zones a l'est del riu Rin, tals com Alamannia (l'actual suroest d'Alemània) i Turingia (des de 531); Sajonia, en canvi, va permanéixer fòra de les fronteres franques fins a ser conquistada per Carlomagno sigles més vesprada. A la seua mort en 511, va repartir el seu regne entre els seus quatre fills, que es varen reunir temporalment baixe el seu fill Clotario I per a derrotar a Borgoña en 534. Despuix d'ell, els territoris francs varen tornar a dividir-se en 561. Durant els regnats dels germans Sigeberto I i Chilperico I es varen produir disputes intestinas, alimentades en gran mida per la rivalitat de les seues reines, Brunegilda i Fredegunda, i que varen continuar durant els regnats dels seus fills i nets. Varen sorgir tres subregnes distints: Austrasia, Neustria i Borgoña, que havien segut anexionadas pels francs per mig de matrimonis i invasions. Cada u d'estos regnes es va desenrollar de forma independent i va tractar d'eixercir influència sobre els demés. L'influència del clan arnúlfida de Austrasia va assegurar que el centre de gravetat polític del regne es desplaçara gradualment cap a l'est, a Renania.

En cada regne franc, el majordom de palau eixercia les funcions de primer ministre. El regne franc va ser reunificado en 613 per Clotario II, fill de Chilperico, que va concedir als seus nobles el Edicte de París en un esforç per reduir la corrupció i reafirmar la seua autoritat. Una série de morts prematures que varen començar en la del seu fill i successor Dagoberto I en 639 varen desembocar en una successió de reis menors d'edat. Despuix dels èxits militars de Dagoberto I, l'autoritat real va decaure ràpidament baixe una série de reis, coneguts tradicionalment com els rois fainéants (lit., reis holgazanes). Despuix de la batalla de Tertry en 687, cada majordom de palau, que anteriorment havia segut el funcionari principal de la casa real, era qui mantenia de fet el poder. Per a començos de el VIII, açò havia permés als majordoms austrasios consolidar el poder del seu propi linaje, fins que en 751, en l'aprovació del Papa i la noblea, Pipino el Breu va depondre a l'últim rei merovingio Childerico III i es va fer coronar. Açò va inaugurar una nova dinastia, els carolingios.

Regne carolingio (751–987)

Vore també: França en l'Edat Mija

L'unificació conseguida pels merovingios va assegurar la continuïtat de lo que es coneix com el Renaixença carolingio. L'Imperi carolingio es va vore acossat per guerres intestinas, pero la combinació del govern franc i el cristianisme romà va assegurar que estiguera fonamentalment unit. El govern i la cultura francs depenien en gran mida de cada governant i els seus objectius, per #lo que cada regió de l'imperi es va desenrollar de manera diferent. Si ben els objectius d'un governant depenien de les aliances polítiques de la seua família, les principals famílies de França compartien les mateixes creències i idees bàsiques de govern, que tenien raïls tant romanes com a germàniques.

L'estat franc va consolidar el seu control sobre la majoria d'Europa occidental per a fins de el VIII, i es va convertir en el Imperi carolingio. En la coronació del seu governant Carlomagno com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic pel papa #León III en l'any 800, ell i els seus successors varen ser reconeguts com a successors llegítims dels emperadors del Imperi romà d'Occident. Com a tal, l'Imperi carolingio gradualment va aplegar a ser vist en Occident com una continuació de l'antic Imperi romà. Este imperi donaria lloc a varis estats successors, entre ells França, el Sacre Imperi Romà Germànic i Borgoña, encara que l'identitat franca va seguir estant més estretament identificada en França.

Despuix de la mort de Carlomagno, el seu únic fill adult supervivent es va convertir en emperador i rei Ludovico Pío. No obstant, despuix de la mort de Ludovico, segons la cultura i la llei franques que exigien l'igualtat entre tots els hereus adults varons vius, l'Imperi franc va quedar dividit entre els seus tres fills, Luis II el Germànic (França Oriental), Lotario I (França Mija) i Carlos II el Calvo (França Occidental).

En els sigles següents, els habitants del regne franc occidental (França o Franquia), que comprenia la major part del territori que hui constituïx la França moderna varen seguir cridant-se francs, encara que l'element franc es va fusionar en la població més antiga. La dinastia carolingia es va extinguir per complet en França Occidental en l'any 987, quan l'últim rei carolingio, Luis V el Holgazán, va fallir sense deixar hereus. La noblea local, en busca d'estabilitat, va elegir a Hugo Capeto , comte de París, com el rex Francorum («rei dels francs»). Açò va establir la dinastia dels Capetos, que, encara que inicialment dèbil, en el pas dels sigles va consolidar el seu control, convertint el Regne de França Occidental en el Regne de França. Per la seua banda, la França Oriental, que comprenia gran part de la Alemània moderna i parts d'Europa central, es va mantindre baix el domini carolingio fins a l'any 911. A diferència de la França Occidental, en 911, els nobles francs de Sajonia, Franconia, Baviera i Suabia varen deixar de seguir la tradició d'elegir a un rei de la dinastia carolingia per a governar-los i, el 10 de novembre de 911, varen elegir a un dels seus com a nou rei. Despuix d'un breu periodo, Otón I (Otón el Gran), de la dinastia sajona, va prendre el poder. En l'any 962, Otón I va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic pel papa Juan XII. Este acte va establir formalment el Sacre Imperi Romà Germànic, considerat el successor del títul imperial de Carlomagno. França Oriental es va convertir en el poderós regne feudal i l'estructura imperial del Sacre Imperi Romà Germànic, predecessor de l'Alemània moderna. En Alemània, el nom va sobreviure com Franconia, un ducado que s'estenia des de Renania cap a l'est a lo llarc del riu Meno.

Demografia

L'historiador francés Ferdinand Lot en Els Invasions germaniques de 1935 va estimar que els salios tenien una població de 100000 a 150000 persones en el IV. Respecte dels francs ripuarios, l'escritor francés Dominique Jamet estimava que podien ser uns 100000. El seu colega i compatriota, Jean Décarreux, va estimar que abdós grups sumaven 100000 a 150000 francs. El britànic John Ardagh creïa que varen poder ser entre 150000 a 200000, una menuda minoria per a la Galia.

Per la seua banda, el medievalista nortamericà Patrick Geary creu que estimacions prèvies que afirmaven que els francs sumaven com a màxim 150000 a 200000 persones front a sis o sèt millons de gal-romans són una exageració. No obstant, en la seua opinió, estos germans no passaven del 2% de la població de la Galia. L'israelita Yitzhak Hen no considera que els francs pogueren representar un percentage tan ínfim de la població, encara que si indica que és indubtable que els gal-romans els superaven àmpliament en número, especialment al sur del riu Sena. Deu mencionar-se que tampoc hi ha un acort sobre la població gal-romana, l'historiador belga Théodore Juste menciona que hi ha estimacions d'a penes dos o tres millons i unes atres que apleguen als dèsset.

Eixèrcit

Clodoveo va anar inicialment el reyezuelo dels francs salios de Tournai, una tribu minúscula, descendent dels bátavos i en combatents molt hàbils en el maneig de la francisca, un astral de guerra. Segons l'historiador espanyol José Soto Chica, provablement contava en una comitiva regio de 400 o 500 antrustiones (guardaespales) i pueri (escuders) ben armats i professionals. També podia fer una leva dels pauperes (hòmens lliures) de la seua tribu i exigir a les seues leudes (nobles) dur les seues pròpies comitives, possiblement uns 2000 hòmens.

Gregorio de Tours va escriure que més de 3000 guerrers es varen batejar junt a ell, sense contar dònes i chiquets. Segons Jamet, en el cas dels ripuarios els combatents només eren un quarto de la població de la tribu, uns 25000 guerrers. En el XVIII, el sacerdot Jean-Baptiste Dubos es va basar en Gregorio per a afirmar que uns 3000 a 4000 hòmens salios es varen batejar en el seu rei, per #lo que Clodoveo tenia entre 4000 i 5000 guerrers a les seues órdens, puix en el IX Hincmaro de Reims va escriure que una gran cantitat de guerrers es va negar a batejar-se i va recolzar a Ragnacar, reyezuelo franc de Cambrai, fins que va ser eixecutat per Clodoveo i tots els salios es varen convertir.

Basat en Gregorio i Hincmaro, el nortamericà Bernard Bachrach va calcular que els salios sumaven 6000 hòmens i s'haurien dividit en dos mitats: els converso partidaris de Clodoveo i els pagans de Ragnacar. En canvi, l'historiadora Penny MacGeorge o Jean-Charles-Léonard Simonde de Sismondi sostenen que estes senyes només reflectixen que els eixèrcits de la regió solien ser de 3000 a 4000 hòmens, provablement menys. Dubos també va estimar que si Gregorio estava en lo correcte i els salios a penes tenien 3000 hòmens, i es extrapolaba que eixe seria el tamany promig de les atres sèt tribus franques, dit poble tindria 24000 a 25000 guerrers com a molt. Per la seua banda, el britànic Edward Gibbon va escriure que els francs de Clodoveo no podien excedir els 5000 combatents. El francés Gustave Ducoudray afirmava que inicialment Clodoveo tenia 5000 a 6000 efectius. La força es dividia equitativamente en cavalleria i infanteria, tots els soldats montats eren seguits per un infant que prenia el seu lloc de ser necessari; tots els suministraments es transportaven a cavall.

Encara que el seu eixèrcit es va expandir, els salios varen seguir sent el núcleu del seu eixèrcit. Segons Juste, va aplegar a un màxim de 15000 combatents en els anys que varen seguir a la seua victòria en Tolbiac. Décarreux estimava que els francs podien contar en un màxim de 30000 guerrers, encara que segurament eren molts menys. En canvi, l'espanyol Juan Losada els eleva a 40000 en Vouillé, dels que un quarto serien ginets. Una part important d'eixe creiximent va ser pels alanos que s'havien establit en Armórica, uns 4000 a 7000 ginets, els que supondrien no menys de 15000 persones en total.

El filòsof alemà Reiner Ruffing senyala que provablement uns dèu a vint mil guerrers es varen instalar en la zona entre les actuals Aquisgrà i París entre els sigles IV i V. No obstant, més que com invasores ho varen fer com a mercenaris i es varen integrar ràpidament a l'aparat militar romà, demostrant ser guerrers i oficials eficaços. La seua escassea va impedir que pogueren reemplaçar la cultura gal-romana, simplement varen assumir el mando polític i com el tamany dels seus eixèrcits era tan llimitat es varen vore obligats a convertir-se el catolicisme per a llegitimar el seu poder.

Vore també

• Anex:Cronologia de França
• Regne dels francs

Bibliografia

Primària

• Gregorio de Tours. Història dels francs. Vore en: Àvila (2018). Història dels francs (llibres 2 i 9), s/i: Edició digital de FS.
• Hincmaro de Reims. Vida de sant Remigio. Vore en: Migne, Jacques-Paul (1879). Adalbert-G. Hamman (ed.). Patrologiae cursus completus: Hincmarus Rhemensis (en llatí), París: J.-P. Migne.

Moderna

• Ardagh, John (1992). Cultural Atles of France (en en), Alexandria: Stonehenge Press.
• Asimov, Isaac (2005). «3. Aplega l'obscuritat», L'Alta Edat Mija, Madrit: Aliança Editorial. Traducció anglés-espanyol per Néstor A. Míguez. ISBN 84-206-3538-3.
• (1967).Traditio.(23)

476-489.

• Bachrach, Bernard S. (1972). «Clovis», Merovingian Military Organization, 481–751 (en en), Minneapolis: University of Minnesota Press, pp. 3-17. ISBN 9781452910826.
• (2011) «American Colonial Societies and the Atlantic System, 1530-1800», The Earth and Its Peoples (en en), Boston: Cengage Learning, pp. 331-356. ISBN 978-0-495-91310-8.
• (1962) Els Moines et la civilisation en Occident: dones invasions à Charlemagne (en fr), Grenoble: Arthaud.
• Ducoudray, Gustave (1886). Histoire sommaire de la civilisation depuis l'origine jusqu'à nos jours (en fr), París: Hachette.
• Dubos, Jean-Baptiste (1742a). Histoire critique de l'établissement de la monarchie françoise dans els Gaules (en fr), París: Chex Nyon.
• Dubos, Jean-Baptiste (1742b). Histoire critique de l'établissement de la monarchie françoise dans els Gaules (en fr), París: Chex Nyon.

• Geary, Patrick J. (1988). Before France and Germany: the creation and transformation of the Merovingian world (en en), Nova York: Oxford University Press.
• Gibbon, Edward (1899). The Decline and Fall of the Roman Empire (en en), Nova York: Peter Fenelon Collier.
• Halsall, Guy (2007). Barbarian migrations and the roman West, 376-568 (en en), Cambridge University press. ISBN 978-0-521-43491-1.
• (2023) Culture and Religion in Merovingian Gaul, A.D. 481-751 (en en), Leiden: BRILL. ISBN 9789004614574.
• James (1991). The Franks, Cambridge: B. Blackwell. ISBN 978-0-631-17936-8.
• Jamet, Dominique (1996). Clovis, ou, Li baptême de l'ère: France, qu'as-el teu fait de ta laïcité? (en fr), París: Ramsey.
• Juste, Théodore (1847). Précis de l'histoire du moyen-âge considéré particulièrement dans ses rapports avec la Belgique (en fr), Brusseles: A. Jamar.
• Laiou, Angeliki (1992). «Byzantium and the West», Henry P. Maguire (ed.). Byzantium: A World Civilization (en en), Washington DC: Dumbarton Oaks, pp. 61-80. ISBN 9780884022008.
• Losada Malvárez (2004). Batalles decisives de l'història d'Espanya, Madrit: Aguilar. ISBN 84-03-09432-9.
• Lot, Ferdinand (1945). Els Invasions germaniques (en fr), París: Payot.
• MacGeorge, Penny (2002). Clapix Roman warlords (en en), Oxford: Oxford University Press. ISBN 9780199252442.
• Nelson (1996). The Frankish World, 750-900 (en en), Londres: A&C Black. ISBN 978-1-85285-105-7.
• Rouche, Michel (1996). Clovis (en fr), París: Fayard.
• Ruffing, Reiner (2026). Geschichte Deutschlands: Ein Überblick vom Mittelalter bis in die Gegenwart (en de), Paderborn: UTB. ISBN 9783825264857.

• Sismondi, Jean-Charles-Léonard Simonde (1850). The French Under the Merovingians (en en), Londres: W. &. T. Piper. Traducció francés-anglés per William Bellingham.
• Soto Chica (2020). «La batalla de Vouillé», Imperis i bàrbars: La guerra en l'Edat Obscura, Madrit: Desperta Ferro Edicions (número de pàgines segons PDF), pp. 123-186. ISBN 9788412105384.
• (1962) The Long-haired Kings: And Other Studies in Frankish History (en en), Nova York: Barnes & Noble.
• Willham, Richard L. (2019). «Centaurs, cavalry, and cowboys», Frank H. Baker (ed.). Stud Managers' Handbook (en en), Nova York: Routledge, pp. 3-14. ISBN 9781000241549.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Poble franc.