Anar al contingut

Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic

Sobre el emperador del Sacre Imperi Romà Germànic varen recaure varis títuls a lo llarc de la seua dilatada història. També se li coneix com a sacre emperador o emperador romà-germànic (en alemán: Römisch-deutscher Kaiser), encara que estos en realitat varen adoptar —a lo manco en un inici— el títul de emperador de romans (en latín: Imperator Romanorum).[1] El primer monarca en ser nomenat tal va ser el rei franc Carlomagno, coronat en Roma en el Nadal de l'any 800. Despuix de varis monarques i un breu interregne, la corona va passar al poble alemà a través d'Otón el Gran, coronat el 2 de febrer de 962. Els historiadors no han aplegat a un consens sobre quin d'estes coronació va donar orige al Sacre Imperi.[2][3] L'últim emperador va ser Francisco II, qui va abdicar i va dissoldre l'Imperi el 6 d'agost de 1806 per les pressions de l'emperador francés Napoleón I.

Creació

El títul imperial va ser establit en la coronació del rei franc Carlomagno pel papa León III en el Nadal de 800. Este acte no va fundar un nou Estat, sino que el papa va otorgar al rei dels francs la posició de defensor de l'iglésia, en ser el seu representant religiós per interés social. La creació d'un territori imperial es va portar a terme més alvance, quan es va associar el títul imperial en els regnes d'Alemània i Itàlia (i Borgoña des de 1033).[4] Despuix del Tractat de Verdún de 843, l'Imperi carolingio va quedar dividit entre els nets de Carlomagno. El títul imperial, que va quedar en mans dels reis d'Itàlia, va ser perdent rellevància fins que va desaparéixer en la mort de Berengario de Friuli en 924. El 2 de febrer de 962, el títul va ser revixcut en la coronació d'Otón el Gran pel papa Juan XII, event que va marcar el naiximent del Sacre Imperi Romà Germànic (o el seu restabliment, segons alguns historiadors). El 13 de febrer es va firmar el Diplomar Ottonianum, que confirmava les donacions de Pipino (756), Carlomagno (774) i la Constitutio Romana de 824, de modo que vinculava l'imperi carolingio en el germànic.

Descripció del títul imperial

En la seua coronació, Carlomagno va ser proclamat Imperator Romanorum (Emperador de Romans). Si ben este és el títul comunament usat per a referir-se als governants del Sacre Imperi, la veritat és que mai va existir un títul imperial realment definit.[5] Abans d'Otón II, el terme més comú per a referir-se a l'emperador era el de Imperator Augustus (August Emperador).[6]

Corona de l'emperador del Sacre Imperi.

Naturalment, el títul de Carlomagno va provocar conflictes en l'Imperi romà d'Orient (també conegut com Imperi bizantí). El 13 de giner de 812, Carlomagno i Miguel I varen firmar la "Pau d'Aquisgrà": a canvi de renunciar a Venècia, Istria i Dalmacia, l'emperador franc és reconegut com Basileus, equivalent grec de Emperador o Rei, mes no dels romans.[7] Els emperadors en Orient es denominaven Basileus ton Romaion (Βασιλεύς των Ρωμαίων), considerant-se com a governants de la totalitat de l'Imperi Romà. Carlomagno va canviar el seu títul imperial pel de Imperator Romanum gubernans imperium (Emperador que governa l'Imperi Romà), de tal forma que no reclamava ni l'herència romana ni la llegitimitat bizantina.[8] No obstant, futurs emperadors varen tornar a reclamar esta llegitimitat en oposició als emperadors d'Orient, després malnomenats despectivamente com "Emperadors dels Grecs" (Imperator Graecorum).[9]

Donada l'impossibilitat de ser coronat en Roma, el papa Juliol II va reconéixer el 4 de febrer de 1508 a Maximiliano I com a emperador electe.[10] D'esta manera, els següents emperadors es intitularon Electus Romanorum Imperator Semper Augustus. De fet, este reconeiximent es va fer automàtic en Maximiliano II, Rodolfo II, Fernando III, José I i José II, que havien segut coronats com Rei de romans en vida dels emperadors.

Elecció imperial

L'unció i coronació imperial de Luis II en abril de 850 va assentar una constant a lo llarc del medievo, que tals ritos sol podia fer-els el papa, i en Roma, inclús si havia segut ungido rei prèviament. En 855, en l'abdicació i mort de l'emperador Lotario I, Luis II, que ya era rei d'Itàlia, no va obtindre territoris al nort dels Alps, i en quedar com a sobirà italià, es va identificar el títul imperial en el regne italià.[11] D'esta manera, en el repartiment efectuat per Lotario I, el títul imperial va quedar confinat a Itàlia[12] i a la defensa del papat de les incursions dels sarracenos i els magiares, de lo que va resultar, despuix de la mort de Luis II, que el propi papat es arrogó l'iniciativa de designar a l'emperador.[13]

Despuix de les dobles eleccions de 1198, 1257 i 1314, i l'assunció per part del papat del poder aprovar i llegitimar a un determinat candidat, es va apreciar la necessitat de fixar un procediment per a l'elecció de l'emperador sense intervenció papal. En la declaració de Rhens (1338), es va proclamar com una antiga costum imperiala validea d'una elecció per majoria i que el Rei de romans electe assumiria el poder immediatament, sense requerir-se l'aprovació papal; esta declaració es va establir en la subsegüent Dieta de Fráncfort com una llei imperial. Finalment, en la Dieta de Núremberg, Carlos IV va promulgar la Bula d'Or de 1356, que va establir i va fixar el procediment d'elecció imperial. En 1356 els sèt príncips electors eren els arquebisbes de Magúncia, Tréveris i Colónia, el Rei de Bohèmia, el Comte Palatino del Rin, el Duc de Sajonia i el margrave de Brandeburgo. Entre 1621 i 1648 es va eliminar del Colege Electoral al Comte Palatino del Rin. Des de 1623 es va crear un nou electorat per al duc de Baviera, que es va extinguir en 1777. En 1692 es va crear per a la casa de Brunswick-Luneburgo (Hanover) el nové electorat, que no va entrar en el Colege Electoral fins a 1708. Entre 1706 i 1714, els electors de Colónia i Baviera varen ser exclosos. En 1801 es varen extinguir els electorats de Tréveris i Colónia. I en 1803 es varen crear quatre nous electorats per a Wurtemberg, Baden, Hesse-Kassel i Salzburc (que mai varen votar). L'aspirant a la coronació imperial era elegit pels príncips alemans com Rei de romans, en vida de l'emperador o en interregne; i una volta coronat com a Rei de romans en Alemània, devia anar a Roma a ser coronat pel papa com a emperador. Donades les dificultats internes en el propi Imperi, el viage es demorava durant anys, i inclús va haver Reis de romans que no varen ser coronats emperadors a lo llarc del seu regnat. Els emperadors del Sacre Imperi varen ser coronats pels Papes fins al XVI. Des de llavors, si el candidat a futur emperador era elegit en vida de l'emperador, era elegit i coronat com Rei de romans, i a la mort del seu antecessor passava automàticament a ser emperador electe; pero si el candidat a emperador era elegit en interregne, llavors era coronat dies despuix a la seua elecció com a emperador electe.

Llista d'Emperadors

# Image Emperador Dinastia Coronació Final
1 Carlos I el Gran
(Carlomagno) 		Carolingia 25 de decembre de 800 28 de giner de 814
2 Luis I el Piadós
(Ludovico Pío) 		Carolingia 11 de setembre de 813
i 5 d'octubre de 816 		20 de juny de 840
3 Lotario I Carolingia 817
i 5 d'abril de 823 		29 de setembre de 855
4 Luis II Carolingia 6 d'abril de 850 12 d'agost de 875
5 Carlos II el Calvo Carolingia 25 de decembre de 875 6 d'octubre de 877
6 Carlos III el Gros Carolingia 12 de febrer de 881 11 de novembre de 887
Depost
7 Guido de Spoleto Carolingia
(Ducado de Spoleto) 		21 de febrer de 891 12 de decembre de 894
8 ― Lamberto de Spoleto Carolingia
(Ducado de Spoleto) 		30 d'abril de 892 15 d'octubre de 898
9 Arnulfo de Carintia Carolingia 22 de febrer de 896 8 de decembre de 899
10 Luis III el Cego Carolingia febrer de 901 21 de juliol de 905
11 Berengario de Friuli Lombarda 25 de decembre de 915 7 d'abril de 924
12 Otón I el Gran Sajona 2 de febrer de 962 7 de maig de 973
13 Otón II el Rojo Sajona 25 de decembre de 967 7 de decembre de 983
14 Otón III Sajona 21 de maig de 996 23 de giner de 1002
15 Enrique II el Sant Sajona 26 d'abril de 1014 13 de juliol de 1024
16 Conrado II el Vell Salia 26 de març de 1027 4 de juny de 1039
17 Enrique III el Negre Salia 25 de decembre de 1046 5 d'octubre de 1056
18 Enrique IV Salia 31 de març de 1084 31 de decembre de 1105
19 Enrique V Salia 13 d'abril de 1111 23 de maig de 1125
20 Lotario II Supplinburgo 4 de juny de 1133 4 de decembre de 1137
21 Federico I Barbarroja Hohenstaufen 18 de juny de 1155 10 de juny de 1190
22 Enrique VI Hohenstaufen 15 d'abril de 1191 28 de setembre de 1197
23 Otón IV Güelfa 4 d'octubre de 1209 25 de juliol de 1215
Depost
24 Federico II Hohenstaufen 22 de novembre de 1220 13 de decembre de 1250
25 Enrique VII Luxemburc 29 de juny de 1312 24 d'agost de 1313
26 Luis IV el Bávaro Wittelsbach 17 de giner de 1328 11 d'octubre de 1347
27 Carlos IV Wenceslao Luxemburc 5 d'abril de 1355 29 de novembre de 1378
28 Segismundo Luxemburc 31 de maig de 1433 9 de decembre de 1437
29 Federico III Habsburgo 19 de març de 1452 19 d'agost de 1493
30 Maximiliano I Habsburgo 4 de febrer de 1508
Emperador electe 		12 de giner de 1519
31 Carlos V Habsburgo 28 de juny de 1519 / 23 d'octubre de 1520
Elecció / coronació 		24 de febrer de 1558
de facto fins a 1556
32 Fernando I Habsburgo 14 de març de 1558
Emperador electe 		25 de juliol de 1564
33 Maximiliano II Habsburgo 25 de juliol de 1564
Emperador electe 		12 d'octubre de 1576
34 Rodolfo II Habsburgo 12 d'octubre de 1576
Emperador electe 		20 de giner de 1612
35 'Matías' Habsburgo 13 de juny / 24 de juny de 1612
Elecció / coronació 		20 de març de 1619
36 Fernando II Habsburgo 28 d'agost / 9 de setembre de 1619
Elecció / coronació 		15 de febrer de 1637
37 Erro al crear miniatura: Fernando III Habsburgo 15 de febrer de 1637
Emperador electe 		2 d'abril de 1657
38 Leopoldo I Habsburgo 18 de juliol / 1 d'agost de 1658
Elecció / coronació 		5 de maig de 1705
39 José I Habsburgo 5 de maig de 1705
Emperador electe 		17 d'abril de 1711
40 Carlos VI Habsburgo 12 d'octubre / 22 de decembre de 1711
Elecció / coronació 		20 d'octubre de 1740
41 Carlos VII Wittelsbach 24 de giner / 12 de febrer de 1742
Elecció / coronació 		20 de giner de 1745
42 Francisco Lorena 13 de setembre / 4 d'octubre de 1745
Elecció / coronació 		18 d'agost de 1765
43 José II Habsburgo-Lorena 18 d'agost de 1765
Emperador electe 		20 de febrer de 1790
44 Leopoldo II Habsburgo-Lorena 30 de setembre / 9 d'octubre de 1790
Elecció / coronació 		1 de març de 1792
45 Francisco II Habsburgo-Lorena 5 de juliol / 14 de juliol de 1792
Elecció / coronació 		6 d'agost de 1806

Llínea temporal des de 1452

Estadístiques

  • Els tres emperadors en regnats més llarcs que es poden determinar de senyes històriques contemporànees són els següents:
Nom de l'emperador Inici del regnat Fi del regnat Duració
'Leopoldo I' 18 de juliol de 1658 5 de maig de 1705 (46 anys, 9 mesos i 17 dies)
'Federico III' 19 de març de 1452 19 d'agost de 1493 (41 anys i 5 mesos)
'Carlos V' 28 de juny de 1520 24 de febrer de 1558 (37 anys, 7 mesos i 26 dies)
  • Els tres emperadors en regnats més curts que es poden determinar de senyes històriques contemporànees són els següents:
Nom de l'emperador Inici del regnat Fi del regnat Duració
'Enrique VII' 29 de juny de 1312 24 d'agost de 1313 (1 any, 1 més i 25 dies)
'Leopoldo II' 30 de setembre de 1790 1 de març de 1792 (1 any, 5 mesos i 1 dia)
'Carlos II el Calvo' 25 de decembre de 875 6 d'octubre de 877 (1 any, 9 mesos i 11 dies)

Vore també

Referències

  1. ↑ Rivera Quintana (2008). Breu història de Carlomagno i el Sacre Imperi Romà Germànic, Edicions Nowtilus S. L., pp. 59-60. ISBN 9788497636001.
  2. ↑ (2012) Germany and the Holy Roman Empire: Volume I: Maximilian I to the Peace of Westphalia, 1493–1648, pp. 17–21. ISBN 9780198731016.
  3. ↑ (1899) The Holy Roman Empire, pp. 2–3.
  4. ↑ Davies, Norman (2011). Vanished Kingdoms: The History of Half-Forgotten Europe (en anglés), Penguin UK, p. 123. ISBN 9780141960487.
  5. ↑ «Papal Approval of Holy Roman Emperors, 1250–1356».Expositions.Saginaw Valley State University.
  6. ↑ «Holy Roman Empire». Enciclopèdia Britànica.
  7. ↑ O’Rourke, Michael (210). Byzantium at Lowpoint AD 718-814, p. 144.
  8. ↑ (2008) Bonnie Efros (ed.). The Symbolic Language of Authority in the Carolingian World (c.751–877), Brill, p. 159-161. ISBN 9789047433408.
  9. ↑ «The Byzantine View of Western Europe».Duke University Press.8(4)Consultat el 19 d'octubre de 2020.
  10. ↑ (1934) The Cambridge Modern History, CUP Archive, p. 319.
  11. ↑ Folz, Robert (1974). The Coronation Of Charlemagne (en anglés), Routledge & K. Paul, pp. 197-199. ISBN 0710078471.
  12. ↑ Barraclough, Geoffrey (1976). The crucible of Europe: the ninth and tenth centuries in European history (en anglés), University of Califòrnia Press, p. 70. ISBN 9780520031180.
  13. ↑ Canning, Joseph (1996). A history of migeval political thought, 300-1450 (en anglés), Routledge, p. 72. ISBN 9780415013499.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Emperador_del_Sacre_Imperi_Romà_Germànic&oldid=1490069»